¿Què va passar entre el 5 i el 14 d'octubre de 1582?

Demà comença un nou any civil. Arreu del món occidental se celebra amb una nit d’excés, excés cada cop més intens a mesura que avancem cap a la decadència històrica. A mi, personalment, el canvi d’any civil no em diu gran cosa perquè la vida no em canvia gens. Si havia de celebrar el canvi d’any, professionalment parlant, ho faria a la primera setmana de setembre. Des d’un punt de vista religiós, considero que l’any comença amb els primers freds del desembre, amb el temps d’Advent. Avui, doncs, ni fred ni calor.

I tanmateix aquest dia de canvi d’any civil té molt pocs anys d’història, menys de cinc-cents. Recordo encara aquell professor d’història que ens demanava a l’examen oral que li diguéssim qualsevol fet que s’hagués esdevingut a Europa entre el 5 d’octubre de 1583 fins el 14 d’octubre del mateix any. Ningú li’n sabia dir res. Ell insistia: qualsevol cosa! Qualsevol esdeveniment? En facin l’intent!

Exhaurits els temes polítics o socials, sempre respostos amb negatives per part del professor, alguns agosarats li deien: doncs que un pagès va cultivar la terra. Ell responia seriós: cap pagès va cultivar la terra en aquests dies. Nosaltres ens quedàvem estupefactes. Després algú li va dir: per la mar Mediterrània hi van passar diversos vaixells. Ell ho tornava a negar: aquests dies no va navegar cap vaixell per la Mar Mediterrània.

Després de diversos intents més, al final un de nosaltres va fer una broma (l’ambient de la classe d’aquell dia ho tolerava): doncs que algú es va fer un pet! El professor, amb cara de Buster Keaton va insistir molt educadament: senyor Comelles, encara que li sembli increïble durant aquests dies ningú a Europa es va tirar això que diu vostè.

Va tocar el timbre i es va acabar la classe. Lògicament més d’un ens vàrem adreçar a la biblioteca a buscar què carai passava en aquestes dates... i ho vàrem trobar.

Al dijous 4 d’octubre de 1582, per decisió del papa Gregori XIII, li va succeir el divendres 15 d’octubre. Entre el 5 d’octubre i el 14 no va passar res simplement perquè cronològicament són dies que no van existir.

El papa Gregori XIII va decidir això perquè el calendari que es feia servir des de l’època de Juli Cèsar contenia un petit error. L’any astronòmic equival a 365,2422 dies mentre que el calendari julià equivalia a 365,25. Aquesta petita diferència –0,0078 dies—es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys. Així, la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera s’anava celebrant cada any més cap a l’estiu.

Davn d'això el papa Gregori XIII, assessorat per bons astrònoms, va decidir que cada quatre anys hi hauria un dia més al febrer llevat dels anys acabats en dos zeros. (L’any 2000 no va ser bixèstil). Tot i que així encara queden 0,0003 dies de diferència entre l’any astronòmic i el civil, només es perden 3 dies cada 10.000 anys. No és preocupant, oi?

Per recuperar els dies perduts des dels temps de Juli Cèsar el Papa va decidir passar del 5 d’octubre al 14 de l’any 1582. El que té patxoca del cas és que tothom ho va acabar acceptant, fins i tot els països protestants i la Rússia soviètica. Per això avui encara vivim d’acord amb l’anomenat calendari gregorià.

Més val que ens entretinguem en aquestes erudicions que no pas fent balanços de què ha significat l’any 2008 per a l’economia i menys encara per a Catalunya, oi? Entre una classe dirigent opaca i poruga, una classe política mediocre i dividida, i les batalles per aconseguir un finançament digne i un Estatut que els funcionaris del tribunal constitucional tombaran (de res no serveix aprovar-ho a les cambres, seguir els passos legals, votar-ho en referèndum, aprovar-ho per part de les cambres de l’Estat, etc.) em fa la impressió que ens hem quedat exhausts. El dia 31 de desembre, ni Estatut ni finançament.

Hem evidenciat la realitat, la feblesa i la resignació pròpia del vençut, i se’ns ha torejat com el que som: un vaca feble que no té ni esma d’envestir un drap blanc.

Sí, millor consolar-nos en l’erudició del calendari. Si més no l’examen del professor d’història a què he al·ludit era divertit. ¿No ho trobeu així?

Això sí, us desitjo un bon any a tots i a totes!!

Crisi de valors?

En els darrers vint anys he sentit i encara sento parlar sovint de crisi de valors o fins i tot de contravalors. Em fa l’efecte que amb aquesta expressió, ‘crisi de valors’, no tothom entén el mateix. Precisar quin significat atribuïm als conceptes bàsics o estructurants que utilitzem en l’àmbit de les ciències humanes és sempre un dels problemes didàctics més importants a resoldre, si volem ser potencialment entesos. Per això considero necessari indicar què entenc quan parlo de ‘crisi’ i de ‘valors’.

No m’agrada el mot valor per designat ‘virtut’, entre d’altres raons perquè procedeix de l’economia i, en economia, no necessàriament el que val és virtuós, ni el que és virtuós té mercat que li atorgui valor de cap mena... Tanmateix, com que no hi ha res a fer de moment, diguem que entenc per ‘valor’ un principi normatiu que es basa en ell mateix o en una creença. Que tots els humans neixen lliures i iguals en drets, per exemple, és un principi que em crec però que no puc verificar perquè, de fet, és només en el moment de néixer que som iguals si sobrevivim. A partir del primer minut de vida ja tots comencem a ser diferents...

D’aquesta definició de ‘valor’ es dedueix una de les qüestions més sagnants de la condició humana: la dificultat de fonamentar els valors i de fer-los aguantar si no ‘confiem’ o ‘creiem’ en la seva bondat o positivitat intrínseca. Un cop més ens trobem aquí amb el primat de la confiança o de la fe, d’algun tipus de fe, i no pas de la raó.

D’altra banda ‘crisi’ procedeix del verb grec ‘κρίνω’ que vol dir ‘jo separo’, ‘jo judico’. Inicialment ‘κρίνω’ volia dir garbellar, és a dir, fer passar la sorra o el gra pel garbell separant així els grans gruixuts dels més fins. Crisi, doncs, fa referència a un moment breu de trànsit en què es separa el que no val i apareix el que és nou. Per això la medecina va agafar la paraula ‘crisi’ per indicar el moment de febrada en què el cos d'un malalt es decidia per la salut o per la mort. Així, doncs, estar en un moment de ‘crisi de valors’ voldria dir que som en un temps històric en què passem d’uns valors a uns altres o bé que n’emfasitzem uns per damunt d’uns altres.

Si miro la joventut amb què tinc l’ocasió d’estar en contacte permanent per la meva professió, jo no diria que estem ara en una ‘crisi de valors’. Aquesta crisi ja ha passat. Ara, per exemple, els joves posen l’èmfasi –si més no verbal—en el pacifisme, la tolerància i l’ecologia, valors que la meva generació no tenia pas com a prioritaris si és que els tenia. D’altra banda també em sembla que els joves han deixat de posar l’èmfasi --o, simplement, els han abandonat-- valors com la responsabilitat a llarg termini o el compromís. Els seus valors els menen a viure, l’un darrera l’altre, fragments efímers i líquids de l’ara mateix; també crec que tenen por de trobar-se en tres situacions que rebutgen per poc que puguin: la solitud, l’avorriment i el silenci. D’aquí la necessitat que tenen d’estar sempre actius i connectats. És un axioma clàssic que l’acció és enemiga del pensament...

Aquests són els valors amb què s’està construint part del present i, per descomptat, el futur, un futur que, de fet, els joves em sembla que no tenen massa interès a contemplar (probablement perquè els adults no els ho hem deixat fàcil). Cert, hi ha voluntaris i joves excepcionals, com en totes les èpoques, però el to de la música del futur, si no m’erro, va en la direcció d’aquests nous valors. Gairebé tot els és opinable i relatiu i la prioritat és sempre un mateix.

A mi no m’agrada. Però això em sembla que no té gaire importància.

Provincianisme

Tothom està més o menys d’acord en el fet que el provincianisme és una limitació cultural i intel•lectual. Segons Kapuscinski (Viatges amb Heròdot, pàg. 249) és provincià qui pensa en termes d’un espai limitat –ordinàriament el seu, és a dir, el que l’ha vist néixer—i li atribueix un significat excessiu, universal. Viatjar, llegir o l’estudi de la geografia poden ajudar a superar aquesta restricció mental.

Ara bé, no tothom és conscient que al costat d’aquest provincianisme de l’espai n’hi ha un altre de molt més greu: el provincianisme del temps. De vegades, com diu Kapuscinski, que ha estat a tot arreu, l’actualitat cansa perquè es repeteix fins a l’avorriment. De fet, el gruix temporal de l’actualitat només el pot donar la història encara que aquesta potser només sigui allò que hom relata, que exposa, que creu i que fa creure que ha passat.

Crec que avui dia bona part de les noves generacions –sé que m’ho miro des de l’edat escèptica!-- està centrada excessivament en el present. Són la generació carpe diem. Però no s’adonen que empobreixen aquest present –i fins i tot el seu gaudi, i per tant de “carpe”, ben poc— per la manca d’interès en el passat. I això em temo que també els limita l’ambició del projecte, perquè el seu futur, més el personal que no pas el professional, els fa por.

Algunes temes, com la religió, són cosa d’altra temps. I el que és d’altre temps no interessa. Per això tampoc no els interessa la història enllà de l’anècdota.

¿Anem cap a una època de provincianisme temporal agut?

De la victòria de la llum

Des de Tots Sants ençà el sol ha anat minvant, els arbres semblen esquelets, muts testimonis de vida passada però morta, els animals s’amaguen o hivernen, la terra -–tot i que conté la primera semença-- dorm sense produir, eixorca, mentre el fred envaeix amb la fosca les terres, les cases, els cossos i les ànimes... En les nostres latituds, quan no es disposava dels recursos derivats de la revolució industrial, res no té d’estrany que tot plegat connotés la mort. Ha començat l’hivern i, temps era temps, en els entorns de pagès, en les nits gelades i calmes, se sentien només els udols dels llops o els bufecs de les òlibes. Tot semblava tornar al no-res.

¡Amb quina expectació no havien d’escrutar la llum del sol, al matí i al vespre!! I heus ací que, a ull nu, el pagès descobria que la tarda del 25 de desembre la llum solar es resistia uns segons més a desaparèixer que als dies anteriors... Al matí la fosca encara s’anava allargant, però, ¡per fi!, a la tarda, el sol començava a guanyar la partida. Era el primer indici que la natura reviuria, que l’escalf tornaria i que la sang calenta dels instints vitals tornaria a triomfar en l’esclat d’un altre estiu!

En la tradició secular de les civilitzacions antigues, l’hora iniciàtica de la nit eren les 12. És a aquesta hora que les bruixes s’apleguen en el sàbat, que els dimonis són enviats a temptar els humans i a imposar el regne de les tenebres, quan apareixen les ànimes en pena en forma d’ombres transparents, quan plantes i aigües manifesten poders ocults, quan comença la dansa de tota mena d’encanteris... Tot aquest avalot nocturn s’acaba gairebé en sec quan apareix la primera llum del dia...

Hi ha un jorn a l’any, però, en què a mitja nit, en comptes d’aparèixer bruixes i dimonis, emergeix una llum nova que, en la nostra cultura des de fa dos mil anys, és un nadó tendre que porta l’esperança al món. Potser esperàvem una altra llum, més poderosa, feta a mida de la grandesa somniada pels humans... però la Divinitat, quan ve a nosaltres, ho fa com un nadó... quin misteri més estrany!

El cas és que no només els cristians sinó molt abans altres pobles d’aquestes contrades van intuir que en aquesta nit, en la qual la llum feia un pas de pardal endavant, començava alguna cosa nova. Els bascos al Nadal li diuen Eguberri (que vol dir ‘el dia nou’), els francesos l’anomenen Noël (del llatí novellum que també vol dir 'nou') i els provençals en deien Li Calendo (de Calendae, en llatí, 'el primer dia').

El primer dia de la setmana entre els llatins era el nostre diumenge i l’anomenaven dies solis, 'el dia del sol'. (Els anglesos encara en diuen sunday). El 25 de desembre el consideraven com un primer dia de l’any i per això l’anomenaven De natalis solis invicti, 'el naixement del sol victoriós...' D’aquí el nostre Nadal, el Natale italià i les Natalendas portugueses...

Comença, doncs, alguna cosa de nou... Recordeu, però, segons el relat, que el sol mai no vençut és un nen que plora entre bolquers i a qui li cal la llet del pit d’una mare. D’aleshores ençà tots els nens i nenes, tots els humans són sagrats!

Deixeu-me manifestar aquest desig en aquesta nit: fem a partir d’avui un esforç més per tal que la vida dels humans sigui més plenament humana. Ser cristià és això. El Nadal ens proposa ‘recordar’ (és a dir, 'tornar al cor', 'tornar a viure') aquesta missió comuna de totes les persones: prosseguir sense defallir el procés d’humanització.

Perquè, desenganyem-nos, encara no som humans.

Arbre, advent i pessebre

Una vegada, quan jo era menut, li vaig preguntar al pare per què a casa no fèiem arbre de Nadal. El pare em va contestar que nosaltres fèiem el pessebre i que això de l’arbre era estranger. A casa, doncs, mai no vàrem tenir arbre de Nadal i, per tant, no es feien regals aquest dia (els regals els portaven els Reis). Malauradament ja fa molts anys que les tradicions es banalitzen i la profunda aculturació nord-americana que sofrim ha fet florir els arbres de nadal arreu, en públic i en privat.

El pare tenia raó. L’arbre de Nadal era estranger.Germànic, concretament. El seu origen conegut sembla que ens remet al costum que tenien les tribus de la Germània, segons descriu Tàcit, de penjar per aquestes èpoques pedres lligades a les branques dels arbres de fulla perenne com un conjur per implorar a les divinitats que la natura tornés a reflorir i els fruits dels arbres tornessin a fer acte de presència.

El pessebre, a les àrees catòliques mediterrànies, es fa durant l’Advent. L’Advent és temps d’esperança i es remunta a la quietud amb què s’iniciava l’any del pagès, l’any de debò: l’època de la primera sembra que es realitzava entre l’octubre i el desembre. De què l’esperança? Doncs que la llavor sembrada germinés sota terra i a partir de la primavera fructifiqués aportant uns recursos alimentaris sempre escassos i justos. Els romans celebraven les Saturnalia per aquestes dates ja que no endebades Saturn era el déu de les llavors... Les úniques feines del pagès --no pas la dels pastors-- en aquests temps eren de preparació i d’espera: la vinya es podava o es trascolava el vi dels cups...

El pessebre és mediterrani i la seva arrel, a diferència de l’arbre de Nadal, és netament cristià. El seu origen remot cal trobar-lo en les representacions litúrgiques que es feien a les esglésies durant els temps litúrgics forts de l’any (nadal, quaresma i pasqua). De fet, però, va ser un invent de sant Francesc d’Asís, un sant ecològic avant la lettre. La vigília del Nadal de 1223, Francesc es va fer portar a la cova de Greccio un bou i un ase, hi va posar fenc i herba, i va posar-hi persones representant els personatges del naixement fent així un pessebre vivent per excitar la pietat dels assistents. La missa de mitja nit es va celebrar en aquest marc. D’aleshores ençà els franciscans es van dedicar a divulgar la tradició del pessebre per tot Itàlia. A partir del segle XVIII aquest costum nadalenc es va difondre per la península Ibèrica i es va popularitzar extraordinàriament a Catalunya.

El pessebre per al meu ofici té una tendresa especial: és un magnífic recurs didàctic! Si els professionals de la difusió i didàctica del patrimoni no haguessin aparegut en temps tan laïcitzants i descreguts, no tinc el més mínim dubte que haurien fet a Francesc d’Asís el seu patró.

Verd i llum

Quan miro per la finestra aquests dies i veig que abans de les cinc de la tarda el dia s’enfosqueix de tristor, imagino sovint els sentiments que devien omplir les persones de generacions passades. És fàcil avui aïllar-se de la foscor gràcies a l’energia elèctrica. Temps era temps, però, la fosca i el fred, juntament amb la mort aparent de la natura havien de trasbalsar les sensacions dels nostres congèneres. Cada dia més fosc... ¿triomfarà la nit definitivament sobre la llum?

De dia, una llambregada al camp o fins i tot als parcs de la ciutat, ens ofereixen l’espectacle d’un arbres esquelètics. Els pollancs, per exemple, semblen talment ermitans eixuts que clamen Déu. Arbres nusos i dormició de la natura són a la base d’aquest costums que encara avui perduren entre nosaltres, tot i que la majoria de les persones ja no en conegui el sentit.

Em plau, si passejo pels carrers, badar davant de les garlandes de fulla perenne que ornamenten botigues i portes: fulles d’avet, de boix, de grèvol, de galzeran, de vesc, de molsa... o, fins i tot, de plàstic! Pocs saben, em sembla, que aquest costum ornamental d’aquest temps era una mena de ritual col·lectiu que expressava una crida o un prec a les divinitats perquè retornés el reverdiment de la natura. Les candeles, les lluminàries, l’excés de llum als carrers... també recorda aquest desig que, finalment, la llum triomfi sobre la foscor...

No té res d’estrany que els cristians al segle IV situessin en aquesta època el naixement de Jesús. Crec que, si més no com a relat, podríem compartir tots, creients i no creients, que la civilització occidental, en la seva arrel cristiana, ens invita a creure en el triomf de la llum. ¿Quin podria ser aquest triomf? Doncs senzillament que si la Divinitat es fa persona humana, a partir d’aquest moment tot humà mereix un respecte absolut. Sí, oferir que la persona és un dels pocs absoluts amb què podem estar d’acord.

Quan comença, doncs, l’hivern i el fred fueteja ja amb força, podríem recomençar a fer conscient un cop més en la nostra vida la convicció compartida segons la qual si bé la vida humana gairebé no val res, atesa la seva fragilitat, mai res no podrà pagar o valer la vida d’una sola persona.

Heus ací, potser, la petita llum del Nadal.

The last day

Avui he recordat amb un tel de nostàlgia una escena d’un film francès que relatava el curs d’un mestre en una escola rural. El darrer dia de l’escola, a l’hora d’acomiadar els alumnes que per edat no continuarien ja en el curs següent, el mestre no va poder evitar un estremiment d’emoció a la cara i una punta d’humitat als ulls. Tot i que era un mestre distant no podia evitar sentir, si més no per uns moments, el buit de deixar uns alumnes per sempre.

I ho he recordat perquè avui he impartit la darrera classe lectiva normal –queden pendents treballs i entrevistes finals—de l’optativa Didàctica de la Història de l’Art. M’ha emocionat d’entrada que haguessin vingut gairebé tots quan, de fet, el contingut que avui els he ensenyat ja no entrava a cap control posterior. Han vingut, doncs, per pur interès d’aprendre...

Deu minuts abans d’acabar la classe, com tinc per habitud des de fa uns anys en la darrera sessió, he fet un breu balanç. He reconegut alguns errors –concretament: en la programació i en l’avaluació--, els he agraït la categoria humana –perquè l’han tinguda--, els he criticat en allò que no hem sabut resoldre bé (ni ells ni jo) com ha estat el cas de la puntualitat; però també els he comunicat que acabava el curs amb la confiança que algunes de les informacions de les quals jo havia estat mediador s’haguessin transformat en coneixement i que aquest coneixement els resultés útil en la seva vida i, sobretot, en la seva professió.

No saben, però, que quan han marxat de l’aula m’ha passat com al mestre del film francès: no he pogut retenir un moviment intern d’emoció, fins i tot amb una punta de dolor, quan he estat conscient que no els tornaria a tenir com a alumnes en aquesta matèria (i probablement en cap altra).

I un dels records que m’han vingut al cap en aquest moment ha estat la sortida de dos dies que vàrem fer a Santes Creus i a Poblet per analitzar una possible didàctica de l’arquitectura i perquè coneguessin el mestratge del Josep Baluja al camp d’aprenentatge “monestirs dels Cister”. He recordat amb emoció que és la primera vegada que en aquesta sortida que faig cada any no va fallar absolutament ningú; el seu comportament, a més, en tot moment no només va ser exemplar sinó que van mostrar una avidesa de coneixement que em va fer sentir ple professionalment. Heu-los aquí:


Estic convençut que seran uns bons mestres. Avui, quan abandonaven l’aula, he intuït que hi havia raons per a l’optimisme.

Dogmes

En l’ambient professional on treballo des de fa més de quaranta anys utilitzar l’adjectiu “dogmàtic” és una desqualificació intel·lectual i personal, gairebé un insult. El que es porta és la pretesa “racionalitat” del pensament científic. I, per fer-ho més a la moda, cal afegir al substantiu “pensament” els adjectius de “reflexiu” i, sobretot, “crític”. Resulta, però, que les persones no són només raó i que, probablement, allò que ens constitueix com a humans no és principalment aquesta capacitat. Com diu Gregorio Luri en el llibre que vaig esmentar en el darrer post, els homes som més “polítics” que no pas racionals, és a dir, més donats a viure “en creença i confiança” amb els altres, amb els conciutadans, que no pas qüestionadors sistemàtics de tot fonament.

És cert que hem de desenvolupar l’esperit i el pensament científic dels nostres alumnes. I que això comportarà ensenyar-los a dubtar i a refutar amb arguments o a verificar les proposicions sobre qualsevol aspecte, sigui social, físic o biològic. He dit refutar amb arguments i no pas refugiar-se només en la “seva opinió” després d’un debat insuls. Gregorio Luri té el coratge de dir-nos que el primer dia de la seva classe de filosofia deia als seus alumnes que a la seva classe estava prohibit opinar. Precisament perquè per pensar el que cal és argumentar. (I, evidentment, això no ho prohibia). I per argumentar cal saber. I per tant aprendre. I per aprendre cal esforç. I que això darrer és l’únic que s’ha d’exigir en començar a ensenyar un tema.

Però no és menys cert que, com diu Luri (pàgina 30), la vida en comú, ben al contrari, no és factible sense certeses dogmàtiques d’alguna mena. En l’ensenyament dels nostres alumnes, doncs, cal també formular alguns dogmes ciutadans que ens ofereixin un àmbit de protecció o, com diu ell, de seguretat psicoafectiva. Cal “creure” en alguna cosa i tenir “una identitat compartida”. Sense creença i sense identitat una societat no és del tot humana i no pot, per tant, humanitzar. Cal creure en la fermesa d’alguns valors i en la identitat comunitària.

A diferència del científic, el ciutadà ha de protegir-se de l’amenaça del dubte permanent. (Luri, pàgina 31). Valguin aquests exemples: un no pot ser del Barça sense confiar en la importància del club; no es pot jugar un partit de futbol analitzant cadascuna de les decisions de l’àrbitre o de la lògica del reglament de joc.

Crec que un dels orígens dels problemes socials –que es reflecteix a l’escola-- és precisament que tenim falta de fe i de confiança col·lectiva i que practiquem una hipercrítica fumeta a la nostra identitat. No us sembla? Si això és així els intents educatius poden resultar impotents del tot.

¿Per què si penses això la “oficialitat” del pensament dominant et lapida?

Gregorio Luri

Un catedràtic de cirurgia obté bona part del seu crèdit com a professor a les seves classes teòriques perquè quan fa un intervenció quirúrgica en verifica el seu contingut. Si publica un article en una revista científica proposant una nova tècnica operatòria que resulta més eficient per a la teràpia d’una malaltia, els cirurgians que ho llegeixen, probablement amb interès professional, ho duran a la pràctica. El prestigi del catedràtic quedarà confirmat o refutat en funció dels resultats dels qui apliquin correctament l’esmentada tècnica.

En canvi els professors i catedràtics universitaris que ens dediquem a l’educació i a la pedagogia hem de reconèixer que davant dels professionals de l’ensenyament –mestres de Primària i professors de Secundària en general-- no tenim gaire crèdit. Bona part d’aquest descrèdit es deu al fet que tot allò que teoritzem no ho vivim a la pràctica. Després de l’exposició teòrica no portem els nostres alumnes davant d’una classe real de primària o de secundària per mostrar, com el cirurgià, la bondat o eficiència de les nostres propostes.

Doncs bé, per primer cop m’he topat amb un llibre apassionant que teoritza sobre l’educació i la pedagogia d'una manera excepcional: des de la teoria i des de la pràctica. Es tracta de L’escola contra el món (Campana, 2008) escrit pel professor i pedagog Gregorio Luri. Poques vegades m’he trobat llegint un llibre en el qual hagi hagut de renunciar a subratllar-ne res perquè gairebé cada paraula és essencial.

Gregorio Luri diu coses tan poc políticament correctes com que l’ensenyament explícit s’ha de centrar en l’autoritat del mestre i en els continguts i no pas posant en el centre l’alumne i l’activisme. Que cal suspendre l’alumnat que no s’esforça a assolir resultats perquè després pugui aprovar la vida. Que els valors que diu defensar o ensenyar una escola s’han de demostrar no en un paper sinó en la conducta del seu alumnat; que el constructivisme és una més de les teories de l’aprenentatge i no pas un dogma d’estat, etc.

I qui és Gregorio Luri? Doncs una persona que va estudiar magisteri, que va ser mestre durant molts anys –impartia docència quan a l’extinta EGB es podien tenir més de 40 alumnes en una aula i no era inquietant—es va doctorar en pedagogia i va acabar la seva carrera docent com a professor de filosofia de secundària. Fa poc s’ha jubilat.

Fixeu-vos-hi: és inatacable en l’argument ad hominem tan sovintejat en els nostres ambients. És mestre –i per tant és dels que sap què és això de la programació, de l’aprenentatge significatiu, els estadis operatius de Piaget, etc.--; és pedagog, i per tant pot parlar des de la teoria i sap qui era Claparède, John Dewey i l’escola moderna... i, ai las!, també ha estat professor de Secundària en instituts públics! No, no hi ha pedagogs d’aquest perfil.

Els pedagogs hi aniran amb peus de plom perquè sap de què va la teoria; ningú no li podrà dir que no té experiència de petits i de grans i, a més, és intel•ligent i optimista amb un refinat sentit de l’humor. El seu llibre mostra que és savi i alhora un bon didacta: parla de profunditats ben documentades i ho sap exposar amb claredat diàfana.

Tant si sou del món de l’educació com si només us hi sentiu interessats és un llibre que no us podeu perdre. Segur que us passarà com a mi: si comenceu la primera plana ja no el podreu deixar fins al final, com si es tractés d’una novel•la excel•lent. Una alenada d’aire fresc i un teoritzador d'aqeull seny que a l'escola no hauríem d’haver perdut mai, ni polítics, ni teòrics, ni professors.

L’anàlisi és tan lúcida com certa. El que diu és clar i s’entén. Això avui dia, en el món administratiu i educatiu, no és pas l’habitual.

Algú, però, li farà cas? Em temo que no.

Creure (i V)

L’espiritualitat i la religió, segons molts científics relacionats amb l’antropologia evolutiva, són reconegudes com a fenòmens associats a l’evolució humana i es valoren com el resultat d’una adaptació mental i comportamental positiva que ha permès als humans avançar en el procés tant d’hominització com d’humanització. Si l’espiritualitat i la religió haguessin estat nocius per al procés d’hominització, des d’un punt de vista evolucionista, ja faria molt de temps que haurien estat bandejats de l’espècie humana. És cert que també hi ha bons científics que valoren la religió com una il·lusió o una fantasia (Richard Dawkins, o Pascal Boyer, per exemple) i que d’altres que la valoren com una força tan important com la ciència com a motor del món i de la vida humana (com D.S. Wilson que es considera un deista provisional) no entren en la valoració filosòfica última del que la religió i l’espiritualitat poden ser.

Per això -- i per tot el que porto dit ens els quatre posts anteriors-- només vull deixar constància que l’espiritualitat i la religió –enllà de les significacions polítiques nefastes que puguin tenir en circumstàncies concretes com l’espanyola emissores radiofòniques lamentables o cardenals i bisbes de cara fosca i gest irat— són realitats profundes i serioses que no es poden bandejar amb quatre tòpics. Realitats que cal tenir presents i que cal mirar amb tot el respecte que ens ha de merèixer una vivència humana; i, si es vol estudiar o se’n vol parlar, convé no deixar-se portar pels propis prejudicis sinó que cal conèixer-les; i conèixer no és només informar-se, sinó també empatitzar i internalitzar els conceptes, els sentits rituals i el que aquella espiritualitat o religió considera bo i dolent; i, finalment, discernir de manera racional el gra de la palla...

Com a persona dedicada des dels 20 anys a la docència (porto, doncs, 41 anys a les aules) em temo que la formació de l’espiritualitat, com l’adquisició del llenguatge, passen per un període determinat en el procés d’aprenentatge de l’ésser humà, després del qual resulta difícil tant ser espiritual com aprendre un idioma nou. I em temo que una societat que elimini des de la cultura les possibilitats genètiques, de desenvolupament cerebral o d’adaptació antropològica en la formació d’una espiritualitat està abocada a ser substituïda tard o d’hora per una altra.

És allò que en història en diem procés de decadència i crec que alguns filòsofs en diuen l’agonia de l’ésser.

Creure (IV)

Et deia ahir que una de les funcions mentals de la meditació observades objectivament en diverses tradicions religioses (també dins de la cristiana i catòlica, ja que la meditació, la contemplació i el silenci interior són eixos de la seva sensibilitat) és la consciència còsmica. No es tracta quan parlem d’aquest terme de cap conceptualització banal o superficial, sinó d’un concepte encunyat per científics.

Tenir consciència còsmica consisteix a tenir una actitud central en l’eix de la pròpia identitat com a part d’una realitat total, oceànica, que ens té i en la qual hi vivim amb confiança i alhora interactivament, treballant per a la seva millora en la que podríem anomenar la gran aventura de la humanització.

Doncs bé, d’aquesta experiència que es localitza en un lòbul del cervell, els qui ho han estudiat observen una sèrie d’actituds comunes de les quals en cito a continuació algunes. L’acceptació del món real i el compromís de treballar-hi activament per millorar-lo; la renúncia als hàbits negatius; el centrament prioritari en el món present i en la seva qualitat; l’extensió al voltant i a tothom del sentiment de compassió i de benvolença; la vivència diària més del propi món intern que no pas de doctrines intel·lectualitzades; i, fins i tot, experimentar el do de viure amb gratuïtat la vida tal com ve.

L’espiritualitat i la dimensió religiosa de l’ésser humà, doncs, com diu Hamer, tenen un gairebé indiscutible avantatge selectiu. Probablement esborrar la dimensió espiritual dels humans pugui comportar no pas un alliberament sinó el camí ineluctable de la decadència, no pas moral, sinó històrica.

L’espiritualitat, doncs, inscrita en la materialitat del nostre cos és un element de progrés en l’evolució de la nostra espècie.

Creure (III)

En els darrers anys els estudis sobre el cervell humà han fet avenços espectaculars gràcies a disposar, entre d’altres raons, de nous instruments d’observació i recerca (ressonàncies magnètiques, tacs, escàners...). I els neuròlegs s’han començat a interessar pel paper del cervell en relació a aspectes humans que abans eren difícils d’observar: la creativitat, l’ètica, les emocions, i per què no?, també el rol del cervell en els estats místics i en la religió. De fet en els darrers deu anys s’ha obert el camí al que s’anomena neuroreligió (per exemple: Andrew Newberg i Geugene d’Aquilli: Why God won’t go away. Brain Science and the Biology of Belief, 2001).

Aquests autors han estudiat el cervell i afirmen, a partir dels seus descobriments, que, efectivament, existeixen uns operadors o procediments mentals (n’enumeren vuit) que en la seva actuació conjunta generen el que ells anomenen imperatius cognitius entre els quals hi ha els mites (entesos no com a formulacions racionals sinó narratives, la qual cosa no vol dir que no tinguin veritat interna). Segons aquests científics els mites, que es tradueixen en doctrines i pràctiques rituals, constitueixen arquitectures mentals imprescindibles sense les quals no és possible viure per a la majoria dels humans. Per això tenen èxit en el procés evolutiu de l’espècie.

Per no estendre'm massa voldria acabar avui esmentant els estudis neurològics fets sobre pràctiques religioses com la meditació en monjos cristians i budistes. Doncs bé algunes de les funcions mentals (entenem per ment les produccions del cervell humà) de la meditació són, entre d’altres, una consolidació de la memòria (que permet una millor comprensió de la realitat), la tranquil·lització i apaivagament de les tensions, un sentiment de “presència” de quelcom superior al que és humà, un reforçament del jo mateix (allò que en anglès citen com a “self” i que sovint té com a projecció exterior un alt grau de pau i de bon humor), la superació del dualisme (fosa del jo amb el Tot) i l’adquisició d’una consciència còsmica. Per consciència còsmica entendríem la consciència de ser en el context d’una realitat total que ens té i en la qual vivim activament i confiadament. Aquests aspectes derivats d’una sana pràctica religiosa tenen efectes molt positius als quals em referiré un altre dia.

Sigui com vulgui, sembla que tenir conviccions espirituals i religioses no és, en la seva essència o origen, una construcció cultural i fantasiosa. Segons que sembla, científicament parlant, l’espiritualitat està programada en la nostra genètica i ocupa un lloc important en els productes mentals del nostre cervell.

Creure (II)

Solem explicar les conductes humanes individuals en la relació que s’estableix al llarg de la vida entre la predisposició genètica (“els gens predisposen però no determinen”, solem repetir) i la cultura en la qual un neix i creix. Creure, l’espiritualitat, se situaria com adquisició cultural en la segona part de la relació. Canviant, doncs, la cultura (esborrant la idea d’esperit, d’espiritualitat, de religió i de Déu...) les persones deixarien de ser espirituals. Comencem a saber que això no és pas així: l’espiritualitat, segons les darreres recerques, és una predisposició genètica que, a més, és positiva per al gènere humà.

Seguint una intuïció del biòleg E.O. Wilson de l’any 1978 segons la qual la predisposició a les creences religioses amb tota probabilitat constitueix una part inseparable de la naturalesa humana, el genetista Dean Hamer (The God gene. How faith is hardwired into our genes, 2004) ha investigat les bases genètiques de l’espiritualitat.

Hamer, a diferència de Wilson, distingeix religió d’espiritualitat. Aquesta darrera la mesura a través de tres trets: la capacitat d’oblidar-se de si mateix, la capacitat d’identificació transpersonal i el misticisme (entès com una capacitat intuiïtiva d’apreciar elements de la realitat suprasensible o, dit d’altra manera, del “misteri” que ens envolta). Hamer té en la seva recerca genètica altres paràmetres en el seu protocol en els quals no m’hi entretindré per motius d’espai (heretabilitat de l’espiritualitat, identificació de gens específics, mecanismes neurals i avantatges selectius).

Hamer creu que les variants del gen VMAT2 es poden relacionar amb una forta predisposició cap a actituds mentals relacionables amb els tres criteris amb què hem definit espiritualitat. Així, doncs, l’oblit d’un mateix (la capacitat mental de transcendir temps i espai i “unificar-se” enllà de la pròpia fragmentació de la vida); la identificació transpersonal, és a dir, la capacitat de projectar el propi jo cap els altres (estimar, donar-se sense esperar res a canvi...); i el misticisme, entès com la intuïció del sentit del sagrat, captació de realitats inefables o de cares subtils de l’existència i, sobretot, dels estats d’ànims positius no són pas “construccions culturals”.

L’espiritualitat no és un invent dels humans ni el producte de la seva fantasia. L’espiritualitat, base i fonament de la religiositat, segons que sembla, està inscrita en el programa genètic de l’ésser humà. I, a més, té una funció important en la selecció natural: dotar l’espècie humana d’un sentit innat d’acceptació positiva de la realitat. (Vegeu R.M. Nogués: Déus, creences i neurones, 2007, pp. 137 i ss).

Quan fas silenci interior i medites, doncs, no fas cap estupidesa com a conseqüència de la teva feblesa. T’estàs exercitant per acceptar la realitat i, en conseqüència, per al bé social.

Creure (I)

És innegable que des de fa cent cinquanta anys el saber s’ha incrementat exponencialment. I, en canvi com més creiem saber, menys creiem en el saber. D’una banda continuem sense certeses sobre què hi fem aquí, amb la nostra petita i sola consciència entre dues vastituds d’inexistència. De l’altra, la confiança en el fet que el món es pugui dominar racionalment s’està esvaint. Tsunamis, canvi climàtic, fosa dels pols, disminució de la capa d’ozó, terrorisme, epidèmies, crisis financeres... tot sembla indicar que el somni que van infantar els il·lustrats del segle XVIII es troba en un atzucac.

Alguns diuen que davant d’aquesta situació és lògic que les creences, múltiples, s’enforteixin. No hi acabo d’estar d’acord. Des de la prehistòria fins avui, creure no depèn de les circumstàncies; creure no és una realitat construïda socialment, com sovint es diu, sinó una necessitat inscrita en la genètica de l’ésser humà. Precisament perquè, a diferència dels animals, podem concebre el no-res i el fet que no som necessaris, tenim necessitat de transcendència, és a dir, d’elevar-nos enllà dels sentits a través de la consciència cap a d’altres realitats o cap a aquell, aquella o allò (o tot alhora) que anomenem divinitat. D’ordinari, en silenci. Sovint per mitjà de l’art i, en especial, a través de la música.

Aquesta set insadollable de sentir-nos units i relacionats amb realitats superiors, segons diu sempre provisionalment la ciència avui, és una programació biològica. La fe en la transcendència ajuda a la conservació i evolució de l’espècie. Els creients, diuen, entomen millor les adversitats de la vida diària, són capaços de relativitzar-se a si mateixos, es descentren més fàcilment i se senten millor.

D’aquest dimensió genètica en tenim una verificació empírica atroç, però fiable. Aquells que van sobreviure a la bogeria obscura i salvatge dels camps d’extermini –siguin nazis o del gulag comunista—i ens han escrit les seves vivències, estan d’acord a diagnosticar que els qui resistien millor aquella extrema violència no eren els més forts físicament o psicològica. Eren els qui creien, encara que fossin febles.

Una religió concreta s’hereta culturalment. La religiositat, però, està inscrita en els gens i és tan natural com el llenguatge o la capacitat de reproduir-se. No ho diuen pas els defensors de la religió. Ho afirmen científics agnòstics o no creients...

La bibliografia més recent sobre aquestes qüestions data ja dels primes anys del segle XXI.

Sant Pere del Vaticà (i II)

Deia en el darrer post que em va sobtar la sensació d’ingravidesa a l’interior de Sant Pere del Vaticà. I també la manca de relació entre la percepció de l’espai interior i el temps que realment transcorre entre l’entrada i el baldaquí.

L’explicació no la vaig trobar tant en l’objectivació de mesures concretes com en un instant explosiu i sobtat d’admiració estètica quan vaig observar el baldaquí de Bernini des de dalt de la cúpula.

Òbviament la cúpula del primer creuer no estava feta per ser vista des de dalt, sinó des de la vora de l’altar major, a baix. I, en efecte, des de dalt (i parlo només d’instants perquè recordo prou bé que vaig experimentar un vertigen fort i les cames em van començar a fer figa) observes la brutalitat de la mesura, la grandiositat de l’espai cobert, la petitesa de les persones que es bellugaven per la planta, l’ofec davant la relació de la pròpia consciència en relació a l’ambient encerclat per l’arquitectura...

Quan vaig baixar em sembla que havia copsat el secret del desassossec i de la ingravidesa que havia experimentat en els primers recorreguts: es tractava del magnífic, grandiós i artístic joc de proporcions dissenyat per Miquel Àngel. Tot i que aquest originalíssim artista evolucionà del Renaixement més clàssic (La Pietà a l’entrada de la Basílica n’és una prova), fins a la llinda del barroc –aquest estadi confús en la seva definició que hom qualifica de manierisme—mai no abandonà, en el fons, un cert sentit de la contenció. Tensar aquesta contenció als límits de la possibilitat de l’equilibri sense caure en els deliris barrocs que aviat vessaran dels enfollits ànims de la Contrarreforma, és, a parer meu, el gran mèrit del Buanorrotti.

Per tot plegat crec que l’estudi de les proporcions, la “modulació” –com deien els arquitectes clàssics i medievals—és la clau de Sant Pere. Uns anys més tard Bernini, barroc de convicció i de geni, va copsar la intuïció miquelangelesca i va ser fidel en la continuació mesurada de les proporcions bé que no en la forma. El baldaquí, per exemple, es retorça en aquesta mena de bogeria barroca però manté el to pel que fa a les dimensions. Un altre detall que ens permet d’argüir a favor de Bernini el trobem a la pila de l’aigua beneita que es troba tot just a l’entrar, a la nau principal. Els angelets amiden més de dos metres! I tanmateix si no hi poses una referència al costat, una persona de conegudes proporcions, per exemple, els angelots berninians fan l’efecte de mesurar menys d’una tercera part del real.

Efectivament, em sembla que Sant Pere del Vaticà és, abans que res, un prodigi de modulacions espacials, una excel·lent desmesura amagada, un joc de transició entre l’harmonia optimista i la teatralitat barroca...

Tens raó. Si no hi arribo a anar, no m’hauria adonat de res de tot això.

Sant Pere del Vaticà (I)

Em dius que no és el mateix viure les coses directament en un viatge que no pas assabentar-te’n o viure-les a través de fonts indirectes (fotografies, llibres, converses, filmacions...). En part és veritat, sobretot en els primers viatges de la vida. Tanmateix, de vegades, els viatges que he fet no han aconseguit sorprendre’m gaire en el que he vist i, en d’altres, les aportacions han estat més avait adjectives, de matís. T’he de reconèixer, però, que en d’altres ocasions l’experiència directa ha estat decisiva per arribar a comprendre una obra d’art o un paisatge. És el cas de la meva visita a Sant Pere del Vaticà.

Era l’any 1985, a finals de desembre. Havia vist la basílica moltes vegades per televisió, en pel·lícules i en imatges, però mai no hi havia estat. L’interior de Sant Pere del Vaticà em va sorprendre per una mena d’encantament estrany, indefinible i fins i tot inquietant: hi sentia una atmosfera irreal que no acabava de saber analitzar. Quan hi vaig entrar per primer cop vaig tenir un desencís: la monumentalitat que t’havies afigurat després d’anys de textos, fotografies i reportatges televisius ni la vivia ni la veia enlloc. No n’hi ha per tant—vaig pensar.

Però quan vaig començar a caminar vers el baldaquí de Bernini vaig començar a sentir un petit desassossec: el baldaquí semblava a la vora però no hi acabava d’arribar en el temps intuïtivament previst. Vaig arribar a la tomba de Sant Pere, just al dessota de la magnificent cúpula de Miquel-Àngel. Vaig llençar les llambregades rituals a dreta i esquerra del primer creuer, vaig aixecar el cap, vaig mirar enlaire... tampoc n’hi havia per tant... – i vaig redreçar la mirada cap a la porta d’entrada. I ara sí, en aquell moment vaig experimentar un tel d’al·lucinació: la porta semblava a la vora però l’espai que percebia no es corresponia al temps que havia destinat al recorregut.

Vaig començar a adonar-me que allí hi havia alguna cosa d’irreal que em calia identificar abans que cap altra cosa. Un pèl obsedit per aquestes estranyes sensacions vaig retornar a fer el trajecte fins a la porta des del baldaquí per la nau central. Al terra hi ha un seguit d’inscripcions que indicaven les dimensions de les grans catedrals del món: en definitiva,Sant Pere és la més llarga, la més gran. I, en canvi, tan bon punt tornes a mirar vers el baldaquí des de la porta central no acabes d’adequar sensació de temps amb percepció d’espai. Dit d’una altra manera: tot i ser força més petita que Nôtre Dame de Paris, per exemple, aquesta última fa una impressió de grandesa i d’immensitat que Sant Pere no m’arribava a produir.

Enderiat per aquesta contradicció entre desmesura objectiva (els metres no enganyen) i percepció de proporció mesurada en un estrany cànon d’equilibri, vaig deixar de banda les monumentalitats barroques, les capelles, i altres centres d’interès. ¿On i com s’aconseguia l’atmosfera irreal, l’aire d’espai diferenciat de tot exterior i la sensació d’un to vital a l’inici d’un estat d’ingravidesa?

Demà més.

Canemàs

He tingut ocasió d’accedir a les primers dades d’una experiència instructiva dedicada a observar si els alumnes de Primària, sense llibre de text, i amb un ordinador individual a l’aula aprenien més i millor que els seus companys escolaritzats, diguem-ne, normalment. Els resultats són decebedors: els nens i nenes, tot i treballar amb ordinadors i fins i tot gaudir d’uns mestres entusiastes que fins i tot han canviat la disposició de l’aula per adaptar-la a l’experiència, aprenen poc, igual o menys que els seus companys. El professorat del centre experimentador, davant dels resultats, ha entrat en una certa crisi.

Les tecnologies de què disposem des de fa un decenni, amb les seves innovacions constants, han vingut per quedar-se com, en altres temps, es va quedar el llibre escrit a mà i segles després també la impremta. Res a dir-hi. D’altra banda també és cert que els nens i nenes actuals són uns “nadius digitals” que són ensenyats per “immigrants digitals”, és a dir, per persones que encara considerem la biblioteca com el temple suprem de la saviesa. Amb tot, l’aprenentatge, sigui amb tecnologies digitals com si és amb sistemes més “antiquats” ens continua donant uns resultats que no són els esperats. On és el problema?

En la meva opinió, certament no pas d’expert!, i cenyint-nos estrictament al procés d’aprenentatge, hi ha dues qüestions nuclears: des de fa uns vint anys no es forma un canemàs cognoscitiu sòlid i s’ha bandejat l’exigència de l’esforç personal per aprendre, com si aquest esforç constant ja no calgués.

De la mateixa manera que una biblioteca ben atesa, dirigida per persones formades i de tracte humà exquisit no serveix de res si no saps ni què busques, ni com està organitzada la distribució dels llibres, ni com cal buscar-los, el mateix s’esdevé amb les tecnologies actuals. Si no es forma el canemàs no serveixen de gairebé res per aprendre.

Amb el mot canemàs es designa un teixit groller i molt clar de fils i de passades, fet amb fil de cànem, que forma una mena de reixat el qual serveix de suport a labors casolanes brodades i com a guia per a brodar damunt d'altra roba. En sentit figurat és el fons sobre el qual hom fa desenvolupaments diversos. En els dos sentits, real i figurat, descriu el que vull dir: cal el fons, el reixat de suport per desenvolupar i situar les informacions i transformar-les progressivament en coneixement. En un moment determinat de la història d’aquest país es va decidir tirar per la borda la formació del canemàs. I com es formava aquest canemàs? Amb una visió històrica dels grans processos (literaris, artístics, polítics, econòmics, etc.)

I, en segon lloc, hem bandejat l’exigència de l’esforç constant. Esforçar-se per aprendre pot costar poc o molt, ser agradable o desagradable. Però resulta essencial, insubstituïble. Una tècnica, per exemple, per aprendre una llengua és l’autodictat. Consisteix a aprendre’s un text de memòria, curtet, i escriure’l, també de memòria, a primera hora del dia següent a classe. Tant li fa si l’has d’escriure a la pantalla de l’ordinador o en suport paper. L’esforç de la memorització no te l’estalvia ningú.

Els nens i nenes a l’escola no han de ser pas desgraciats però no hi van a ser feliços, hi van a aprendre. I perquè després puguin continuar aprenent, perquè puguin aprendre a aprendre com repetim de manera fraudulenta des de fa anys, cal formar el canemàs amb esforç.

I això no es fa ni es postula en la formació dels mestres i professors. I així anem.

Viatge

El viatge produeix a moltes persones una mena d’excitació fascinant. Viatjar sedueix. Probablement els humans estem programats per interessar-nos amb una certa vivor per allò que és a d’altres llocs o per allò que va succeir en d’altres temps. Geografia i història són els eixos de la nostra passió.

Tanmateix em sembla intuir que la majoria dels meus congèneres pensen més en els preparatius que en el viatge en si mateix i es fan més il·lusions quan l’imaginen que no pas quan el fan. I també crec que el gaudeixen més quan, un cop retornats, el paeixen, el recorden, l’expliquen o el reviuen. Sí, viatjar és màgic, com un significant perdut en l’arbreda dels símbols descodificats...

De nits llegeixo:

Amb cada llibre que llegeixo faig un viatge nou a l’Índia, recordo els llocs on vaig ser o descobreixo capes més profundes, facetes noves i sentits inesperats de les coses que estava convençut de conèixer bé. Aquests viatges imaginaris tenen moltes més dimensions que el que vaig fer en realitat. I, alhora, m’adono que els viatges reals es poden prolongar, repetir i multiplicar a través de la lectura de llibres, l’estudi de mapes i la contemplació d’imatges i fotografies. I que l’avantatge d’aquests periples iconogràfics és que ens permeten d’aturar-nos en qualsevol punt i mirar les coses amb tranquil·litat o retrocedir a la imatge anterior, cosa que no tenim ni temps ni mitjans per fer durant un viatge de debò (R. Kapuscinski: Viatges amb Heròdot, pàgina 50).

Tanco el llibre i penso que fa molt de temps que viatjo així i que, certament, dels escassos viatges que faig el que més m’interessa és llegir, mirar i recordar la iconografia viscuda i fins i tot tornar-hi... no tinc deler de conèixer noves coses sinó de penetrar en aquelles poques que he tastat ni que sigui superficialment. Més que veure indrets m’interessa ser-hi...

Tanco el llum i mentre l’ocell de la son no escampa la seva teranyina al damunt dels ulls em passa pel cap que potser viatjar també és una mica droga, un petit al·lucinogen que intenta calmar la necessitat gairebé física d’anar-se’n d’un mateix. En el fons potser és un símptoma més d’aquesta perenne incapacitat d’assumir-nos.

Silenci i solitud

Crec que és Nietzsche l'autor de la següent sentència: el valor d’una persona es mesura per la quantitat de silenci i de solitud que és capaç de resistir. Avui m'ha vingut al cap i he arribat a la conclusió que per valorar el silenci cal instrucció. Em sembla que la majoria de les persones no poden accedir gratuïtament al silenci i, quan s'hi troben, sovint els pesa i no el suporten. Probablement per això estem immersos en una cultura del soroll. Perquè el soroll atueix, droga. Tampoc, llevat de casos patològics, els meus contemporanis gaudeixen especialment amb la solitud. Potser també cal una educació per fer-se companyia un mateix...

Aquest pensament m’ha aparegut a mitja classe de la tarda. A propòsit d’una pregunta, he recordat als alumnes que quan jo tenia 10 anys a l’escola em feien estar gairebé dues hores al dia en silenci, amb un llibre de text al davant preparant les lliçons de l’endemà. No ens deixaven ni tan sol fer deures d’escriure. Entre els 10 i els 15 anys aquest va ser un costum imposat i quotidià. Estic ben segur que aquesta instrucció ha estat capital per a la meva capacitat de concentració i també per al gaudi tant de la música com de la reflexió. Potser no estaria de més recuperar aquesta formació. Potser no hi hauria tants dèficits d'atenció com es diagnostiquen actualment.

Relacionat amb aquesta qüestió me n'ha seguit una altra que crec que hi té molt a veure. Quan pregunto als meus alumnes si els agrada la música solen contestar-me gairebé sempre que sí, que molt. Quan a continuació els demano quanta estona dediquen a escoltar música a la setmana sense fer res més, baixen els ulls i reconeixen que pràcticament cap. Crec que no escolten música sense fer res més perquè en el fons no suporten el silenci. I potser també pel fet que sovint la música cal escoltar-la en solitud. I no s'aguanta massa estona de solitud...

I és que el silenci i la solitud són germans

.

Música, emocions i sentiments

La música provoca en qui la fa o l’escolta un seguit d’emocions i sentiments que poden arribar a ser molt intensos. La dansa, sobretot en qui la fa més que no pas en qui la contempla, també convoca emocions intenses. Sovint, però, emoció i sentiment, són termes utilitzats com a sinònims i això comporta confusions.

L’emoció, de fet, és un canvi de l’estat corporal caracteritzat per variables fisiològiques que es poden observar i fins i tot mesurar. Quan una persona s’emociona li pot canviar l’expressió de la cara, pot esbossar un somriure o li poden caure les llàgrimes, li augmenta la freqüència cardíaca... Les emocions –generades per la capacitat de commoció psicològica i d’impressionabilitat interior davant dels estímuls externs o interns—s’esdevenen en el teatre del cos.

Els sentiments, en canvi, són imatges mentals que, per dir-ho d’alguna manera, cartografien l’estat del cos. Un sentiment, segons la neurologia, és la percepció d’un determinat estat del cos juntament amb una manera de pensar i de pensaments sobre determinats temes. L’afecte per un paisatge, la identitat amb un país, l’amor a una persona són sentiments. Poden estar ocults a la vista dels altres i solen ser permanents o com a mínim més duradors que les emocions. La seva representació es dóna en el teatre de la ment. I aquí freguem ja un misteri que encara no hem resolt. La ment no és el cervell sinó que n’és el resultat. L’intel·lecte, o capacitat de comprendre, i la consciència –aquesta font que ens diu que som vius i ens fa adonar que sentim el que sentim i que pensem el que pensem—serien elements essencials d’allò que anomenem “ment”. Enllà de la ment sembla difícil ja continuar especulant...

Dmásio defensa, després de llargues i sòlides experimentacions, que les emocions són prèvies als sentiments i que els sentiments en són el resultat. Així, doncs, bé podríem dir que quan sentim música o ballem, certament, experimentem emocions passatgeres... que, a la llarga, repetides de manera adequada construeixen sentiments estables i duradors. I probablement aquest sigui un bon camí, no pas l’únic, que ens pot menar a entrar en comunió amb l’interior de les persones.

També és cert que la dimensió positiva de la sentimentalitat construïda per les emocions musicals dependrà sempre del tipus de música i del seu context significatiu. Puc aventurar que la música amb swing i el ball del lindy hop, per citar un exemple, són sempre positius.

Ho sé per experiència.

Ballar

Robert Graves afirma que el mite més antic de l’àrea mediterrània és el de la dea Eurínome. Sembla que era una narració dels pelasgs, el primer poble històric del Peloponès. Segons el mite, Eurínome va néixer nua del caos. Posseïda per l’afany de ballar va crear el mar damunt del qual es va posar a dansar amb un ritme progressivament més ràpid. El vent que va crear al seu darrera es fa transformar en serp, Ofió, que la va encerclar i la va fecundar. Eurínome va pondre un ou, l’Ou universal, d’on van sorgir totes les coses...

El mite és veritat. Perquè en el principi va ser el Ritme. En el nucli més profund de la nostra ànima, enllà del cor, hi ha un batec regular. Els planetes dansen al voltant del sol de manera precisa. Els dies i les nits, els mesos i els anys, el treball i el descans, la consciència i la dormició... tota la vida neix i precisa d’un ritme intern. El ritme n’és la font inicial. Probablement per acompanyar el ritme en algun lloc de la nostra ànima va aparèixer aquesta successió d’altures sonores que anomenem melodia. Potser la música --ritme i melodia-- van ser anteriors a la paraula.

Els humans, tots, som músics. I tots els humans posseïm dos instruments: el cos per expressar el ritme i la veu per dir la melodia. El ritme, però, és el més fàcil, és el que més immediatament ressona en el nostre interior perquè és el més antic. I ens impel·leix sempre a ballar. La música convoca i entra per les orelles fins a l’ànima i des de l’ànima rebota en el cos per dir-se... i, si a més es diu entre dues persones, aleshores congria d’una forma sublim l’afecte i fins i tot el crea.

Però no hem d’oblidar que Eurínome, nua, va ballar damunt la mar sense música. ¿Per què? Perquè el ritme i la melodia els tenim a dins.

Sí, es poden tancar els ulls, escoltar el batec interior, sentir pas a pas les notes d’una melodia i posar-se, senzillament, a ballar dins del silenci.

Música

En el seu Art Poètic Paul Verlaine defensava que el poema havia de tenir música abans que cap altra cosa. Estirant una mica el que diu el poeta francès podríem afirmar que la música se situa al damunt de tot de qualsevol altre vehicle artístic. Sí, és cert que per ensenyar música cal la paraula. Però també és veritat que les paraules tenen límits en l’expressió del que té de més profund la consciència de les persones. La música consuma la capacitat d’expressió artística. És més: hi ha vivències i realitats que només es poden dir amb la música, i amb una música de sons purs, sense lletra de cap mena. Així ho pot entendre tothom sense necessitat d'aprendre idiomes.

¿Agrada la música avui? En tinc els meus dubtes. Estem al bell mig d’una cultura del soroll on el silenci és un bé escàs. Per gaudir de la música o per dir-la –aquells que tenen la capacitat de tocar un instrument—cal el silenci.

La música surt del silenci i va a parar al silenci. I viu, enllà de ser dita, en l’essència silenciosa de la quietud de l’ànima. Només en silenci podem percebre que les canyes sospiren, que els petits rierols canten, que el vent fa harmonies en passar entre les fulles i fins i tot que la nostra ànima emet, en el racó del seu secret, una melodia perpètua... De vegades penso que la música podria entendrir una roca o allisar l’escorça nuosa d’un roure...

En tot cas, la música, si és sentida i viscuda, et situa directament davant dels misteris més profunds de la vida.

¿Vols dir que, per exemple, l’amor –l’experiència més alta dels humans-- no és música?

Rodin

Em sembla que tota persona que hagi estat una estona en silenci i tingui un mínim de sensibilitat topa tard o d’hora amb la inexplicabilitat de la vida, tant pel que fa al que viu en el seu interior com en relació al que albira en el seu entorn. És lícit, racionalment parlant, deduir la possibilitat que al darrera d’aquesta dura i angoixant inexplicabilitat no hi hagi senzillament res. No, no tenim resposta a la mare de totes les preguntes filosòfiques: ¿per què existeixen coses en comptes de no-res? Simplement, la vida no es pot explicar.

Però com que no tot és raó en l’experiència vital, també és cert que en el silenci o en la contemplació o en l'experiència de la bellesa pot ser habitual començar a descobrir en tota cosa i circumstància allò que no entra en el camp dels sentits, intuir una immensitat que ni els ulls del cos, ni l’esguard de l’esperit són capaços de veure.

En aquest estat és fàcil que sentim a dins de la nostra consciència, com una fuetada especial, una propulsió vers l’infinit, un afany d’eternitat... un impuls gairebé cec abocat a conèixer i a estimar sense límits... L’escèptic et dirà que tot plegat són il·lusions. Potser.

Potser sí, però com deia l’escultor Auguste Rodin a dins de la nostra consciència sentim bategar el nostre pensament com si sabés que té ales.

En aquesta experiència hi ha, probablement, la intuïció que alguna cosa ens transcendeix. Quan passem per aquesta situació vivim una experiència religiosa. Tard o d’hora aquesta experiència, perquè no es desfaci en el no-res, s’ha d’expressar en els balbuceigs d’algun credo.

Natura i art

Deia Freud que la cultura no és altra cosa que una resistència a l’arbitrarietat de la natura. Crec recordar que era Josep Pla qui assenyalava, encertadament, que la més primitiva forma cultural és l’horta. L’horta és una contestació a l’ordre natural, sempre anàrquic, diguin el que diguin els naturalistes. L’horta és un model preciós de linealitat, de disseny geomètric i de jerarquia.

Pensant-ho bé, però, potser hi ha un altre moment en el qual els humans van “protestar” contra la naturalesa, la van atacar o van palesar una voluntat de lluita pel seu domini, per deixar de ser un pur element zoològic al bell mig d’aquest espectacle extravagant d’una natura abandonada al seu propi absurd. Aquest moment de rebel·lia va ser el minut en què aparegué la paraula. La paraula, acte cultural previ a tota altra creació digna d’aquest nom, va ser l’encerclament semàntic de moltes parcel·les arbitràries de la realitat. La paraula, en el fons, va ser un acte repressiu contra la natura. Va ser el primer acte de supèrbia dels humans, la voluntat de ser més que els altres --rocs, plantes, animals...--.

Però la natura es va revenjar en el mateix nucli de la condició humana, en els fondals d’això que anomenem ànima. I vàrem assistir a un segon natalici: l’art. L’art vindria a compensar el mot, a intentar descodificar la realitat encerclada pels humans per tal de retornar el valor primigeni a la natura, a deixar anar el que portem a dins, inexplicable, i que es troba enllà de la significació de qualsevol paraula raonable...

Una de les raons que fa que existeixi l’art és precisament aquesta: per més que la vulguem sotmetre, la vida és més forta que les paraules i se’ns escapa per totes les escletxes de l’ànima.

Hindús

Diuen que alguns hindús, o potser molts, ves a saber, poden passar-se hores asseguts vora d’un mur simplement vivint, gaudint del plaer de ser, sense cap altra mena de teoritzacions estèrils. Simplement seguint l’impuls del seu imaginari. Una versió d’aquest vitalisme hindú sembla que es ven bé a l’occident, especialment en la seva versió budista. Sigui el ioga o sigui algun tipus d’estranya meditació transcendental, aquesta cosmovisió del món cau simpàtica entre nosaltres i fins i tot té mercat.

Et diuen els entesos: asseu-te, respira de manera compassada, pensa només en el color blanc, abans revisa punt per punt el teu cos, cerca el silenci absolut, escolta els batecs del teu cor, aplega els dits índex i polze perquè l’energia es distribueixi bé, etc.

Dóna’m de parer que l’hindú tot plegat ho fa a seques: és ell, sense conceptes i sense paraules, qui se sent viu fruint de la senzillíssima experiència de la pròpia consciència.

En aquest món de presses que vivim on el silenci és gairebé inexistent, aquesta dimensió de la vida ens resulta molt atractiva. No sé fins a quin punt, però, és falaç; és a dir, em sembla que nosaltres, en aquesta oferta, només pretenem trobar un descans que, d'atra banda, mai no ens arriba del tot...

M’ho has dit sovint. No ets capaç de viure a l’oriental, fins i tot en aquesta versió descafeïnada, i et costa molt estar sense fer res. Potser hauries d’aprendre que no fer res no és pas perdre el temps.

Ah! I si algun dia això de la meditació t’atrau, recorda que en la teva pròpia cultura aquesta dimensió transcendent existeix. Des de l’oració mental dels místics, passant per la lectio divina dels monjos catòlics fins a les tècniques diverses de pregària hi ha un munt de possibilitats perquè trobis també el repòs en el silenci. Només el silenci precedeix la paraula i, sobretot, la música.

No cal anar a buscar fora el que tens a casa. Només cal que ho coneguis.

Pascal

Avui, en uns moments de silenci, per motius que no vénen al cas he rellegit aquest pensament de Blaise Pascal:

Heus ací el que jo veig i que em torba. Miro a tots els cantons i no veig arreu més que obscuritat. La naturalesa no m’ofereix res que no sigui matèria de dubte i d’inquietud. Si no hi veiés res que assenyalés la Divinitat, em determinaria a la negativa; si veiés arreu els senyals d’un Creador, reposaria en pau a la fe. Però, veient massa per negar i massa poc per assegurar-me, sóc en un estat de plànyer; he desitjat cent cops que, si un Déu la sosté, la marqués sense equívoc, i que, si els senyals que ella en dóna són enganyosos, els suprimís del tot; que la naturalesa digués tot o res, per tal que veiés quin partit he de seguir. Mentre que en l’estat en el qual sóc, ignorant el que sóc i el que he de fer, no conec ni la meva condició ni el meu deure. El meu cor se’n va tot sencer a conèixer on és el veritable bé, per seguir-lo; res no em fóra massa car per a l’eternitat ( Pensées, núm. 414).

Crec que expressen molt bé un dels neguits constants de la meva vida. I també crec que expliquen per què mai no he gosat ser professor de filosofia. És, probablement, una genètica falta de coratge. Per això sempre m’he refugiat en el pensament de Zubiri: la filosofia és la seva història.

La nena (i 2)

El senyor R. , pintor de bona brotxa, jubilat, militant de la UGT, li va explicar el cas de la seva nena –ell en deia la seva “filla”—a l’advocat. Econòmicament anaven mal tirant amb la paga de la jubilació però no tenien diners per pagar un advocat i un procurador. Li demanava, doncs, a l’advocat que portés l’afer d’ofici...

L’advocat li va dir que això no podia pas ser perquè si no tenien diners i es declaraven insolvents el jutge arrufaria el nas, ja que per adoptar una criatura calia acreditar que es disposava de prou solvència econòmica. Així, doncs, tot i que l’advocat no li pensava cobrar res –hi ha advocats que són molt bones persones!— actuaria com a particular.

Segon entrebanc: un cop sortejat el jutjat on havia de presentar-se la sol·licitud d’adopció aquesta va caure en mans d’un jutge molt savi en lleis però que probablement denegaria la proposta si no és que fins i tot no els imputava algun delicte per haver tingut la nena sense denunciar-ho. O sigui que amb una mica de sort la “nena” aniria a parar al jutjat tutelar de menors.

Amb tot, al final, la història va acabar bé i a base de tripijocs diversos l’advocat va aconseguir l’adopció de la nena per als seus pares “reals” encara que no fossin els biològics.

Tant als anys 80 del segle passat –quan es va jutjar aquest cas—com avui em pregunto si cal que els jutges siguin molt savis. I la resposta és que sí. Però no els serveix de res la saviesa si no són competents i, sobretot, si no disposen d’un profund sentit d’humanitat. ¿Ho comproven a les oposicions si els aspirants a jutge saben escoltar i tenen sentit de l’equitat i d'humanitat?

Jo no sé de lleis ni de dret tot i que, com a tota persona, tinc un cert sentit innat de la justícia. I en funció d’aquest instint de justícia, comuna als humans, no em cal ser massa docte per saber que la raó estava de part del senyor R., i que mai aquesta bona parella haurien d’haver tingut ni tan sols la possibilitat que els traguessin la filla per “insolvents”.

Fins i tot penso que els senzills i bons senyors R. haurien d’haver estat indemnitzats amb una remuneració econòmica. Sí, la que l’Estat s’havia estalviat durant els deu anys de manteniment i educació d’aquesta criatura.

La nena

--Que em pot aguantar un moment la nena mentre vaig al lavabo?
--I tant! Deixi-me-la i vagi tranquil·la. Que preciosa! ¿Quin temps té?
--Un mes i mig... Ara mateix torno.
--Faci, faci...

La dona va deixar la criatura a mans de la veïna de la taula del costat del bar, va fer un darrer glop a la copa d’anissette i es va dirigir per darrera de la barra als serveis.

Van passar dues hores i la mare de la criatura no tornava. La senyora que s’havia fet càrrec provisionalment d’aguantar la criatura era una mare de família ja gran: tenia cinquanta anys i escaig i quatre fills. El gran ja era casat. El marit, pintor de bona brotxa... Vivien estrets però havien anat passant. No tenien telèfon; al bar del costat de casa on feien vida cada tarda a partir de la sis, i on els dies de festa els senyor M.R. –el pintor—s’hi passava la tarda jugant al domino els atenien les escasses trucades. Sempre hi havia algú o altre que els anava a avisar al pis. En el barri tots es coneixien. Corrien els anys seixanta...

La senyora R., cap a les nou del vespre, veient que la mare de la criatura no tornava i que la nena no parava de marranejar ben poc després que sa mare es fes fonedissa en el bar la va pujar al pis, li va donar una mica de llet, li va rentar el culet, i se les va empescar per canviar-li la roba. Ni a la senyora R., ni al seu marit el pintor, se’ls va ocórrer en cap moment denunciar el cas a la policia. Ja veuràs com demà sa mare la vindrà a buscar. La mare de la criatura, però, no va aparèixer ni a l’endemà, ni a l’endemà passat...

Al cap de deu anys d’aquest esdeveniment el senyor R. va fer els setanta anys i es va jubilar... Tots els fills dels senyors R. s’havien casat. Vivien sols el matrimoni i... la nena. Se l’estimaven, lògicament com a una filla que els alegrava la vellesa. Des del primer dia s’havien anat dient que hem d’arreglar els papers, hauríem d’anar a comissaria a denunciar-ho, demà mateix hi aniré, l’any que ve si sa mare no dóna senyals de vida m’arribaré a veure un advocat, que si això que si d’allò... La nena tenia 10 anys i s’havia de matricular a la segona etapa d’EGB.

I sí, a l’hora d’anar a matricular la nena per fer la segona etapa de la EGB resulta que no tenien papers: ni certificat de naixement, ni fe de baptisme, ni sabien com es deia realment, ni on havia nascut ni qui eren els seus pares. Davant del fet que no la podien matricular, aleshores el senyors R. van anar a veure l’advocat.

(El que he explicat fins ara no és un conte, és un fet verídic... i la història no s’acaba aquí... però com que m’han dit que faig els posts massa llargs hi poso punt final provisional. Demà continuarà)

Valors o virtuts?

Sovint es parla de crisi de valors, d’educació en valors, dels nous valors de la joventut, etc. No deixa de ser curiós, tanmateix, que hàgim manllevat aquest concepte, valor, de l’economia. De fet, en sentit estricte, té valor allò que genera demanda entre els humans. Si alguna cosa no és volguda o desitjada per les persones, el seu preu baixa o, fins i tot, deixa de tenir-ne. És a dir: perd tot valor. No sé si es prou encertat, quan parlem de l’educació, haver agafat aquest concepte econòmic. I no ho trobo encertat perquè d’alguna manera el seu origen etimològic ens porta indefugiblement a la seva relativitat. No sé si hi ha, en el ventre semàntic del mot 'valor', un cert germen d’economicisme que el fa massa vulnerable a les oscil·lacions del mercat moral.

Jo preferiria que s’hagués mantingut la vella, sòlida i tradicional idea de virtut. Ja Plató i Aristòtil van ecunyar aquest concepte que vol dir senzillament la disposició habitual de l'ànim per a les accions conformes al bé i per defugir el mal. El mateix Plató identificava un triangle de virtuts que considero actuals: la prudència, el coratge i la temprança.

Per prudència s’entendria no pas una mena de retenció dels impulsos a l’estil d’un nyeu-nyeu beat sinó l’actitud que ens mena a saber trobar el camí encertat en cada situació. Per coratge entendríem la capacitat de ser valent en els moments en què ens podríem retirar del combat en pro de la veritat i de la rectitud. La temprança vindria a ser el just i equilibrat domini de si mateix. D’aquestes tres virtuts en podrien néixer totes les altres: la sana humilitat, la paciència, la generositat, la solidaritat, l’estimació als altres i al món, l'austeritat, etc.

L’avantatge de formar virtuts és que mai no dependríem del “mercat moral” ja que acceptaríem que el domini d’un mateix, saber trobar els camins justos i treballar per al propi coratge --cosa aquesta darrera que pot significar el domini de la timidesa, per exemple-- són elements positius i bons en la formació de l’arquitectura dels esperits. Fins i tot podríem identificar activitats i experiències que, graduades i seqüenciades adequadament, forméssim les virtuts en la ciutadania del futur.

Sí, prefereixo la la idea de virtut, mot que ens ve de l’arrel de la saviesa occidental, més que no pas la de valor. Les virtuts, si més no com a matrius de comportament, serien vives i estables sempre.

L'ètica no hauria d'estar sotmesa a les oscil·lacions del "mercat". I ara em sembla que ho està.

Buidar

Estic explicant aquests dies, dins de l’assignatura “Didàctica de la Història de l’Art”, aspectes que fan referència a l’aprenentatge de l’escultura històrica: com veure-la, com entendre-la, com sentir-la, com explicar-la i com fer-la aprendre a d’altres persones.

En un moment de la classe, tot explicant la tècnica de la talla amb una diapositiva, vaig comentar la dificultat d’extreure des d’un bloc de marbre una figura sense equivocar-se. El dibuix es pot corregir; un cop de cisell inoportú pot engegar tota una escultura exempta en orris.

Miquel-Àngel, en canvi, deia que fer una escultura no era difícil: per a ell es tractava simplement de buidar el que sobrava del bloc de marbre. Que la figura ja hi era dins del bloc. Sóc incapaç d’entendre-ho.

Un dels meus alumnes, que ha cursat belles arts a l’escola Massana i que dibuixa molt bé, em va dir que sí que ho entenia. Que dibuixar no era pas tan difícil. Si ell volia dibuixar un ocell, per exemple, tractava de projectar amb la imaginació l’ocell sobre el full blanc i resseguir, com qui calca, els encontorns.

El mateix passa, diu, amb la música. (L’alumne en qüestió, actualment és músic). Quan improvises, no fas altra cosa que projectar un seguit de notes que van comentant la melodia original de la cançó i de les seves harmonies.

Si jo miro un full blanc i intento projectar amb la imaginació una qualsevol cosa o un qualsevol objecte continuo veient el full blanc. I com jo suposo que això ens passa a molts.

Hi ha persones dotades genèticament per ser artistes plàstics i/o músics. Potser tenen vocació de desvetllar la veritat que es troba enllà del que els mortals normals veiem o cantem.

I, a més, ho troben fàcil. Només es tracta de buidar el que sobra. No et fot!

Yes, we want

Les recents eleccions nord-americanes m’han fet evident una de les dimensions positives de la seva societat: la generació de lideratges. Totes les persones que han viscut un temps als EUA se solen sentir impressionades per aquesta realitat: en tots els àmbits hi ha líders.

També he pensat, d’altra banda, que si l’eslògan Yes, we can ha estat efectiu es deu en bona part al fet que ha operat sobre un imaginari col·lectiu on se suposava l’existència d’un Yes we want. És a dir: les persones s’han mobilitzat fins a límits impossibles de creure en les nostres latituds perquè “volien canviar” però no podien. Quan un líder els ha convençut que sí que poden, l’eslògan ha connectat amb l’imaginari i ha generat l’explosió mobilitzadora que ha aconseguit la victòria. Una victòria clara i contundent, però ajustada. ¿Qui aniria aquí a un míting convocat a la una de la matinada com al d'Obama a Florida? Qui de nosaltres faria fins a 4 i 6 hores de cua per votar?

¿És possible que al nostre país aparegui un Sarkozy o un Obama? Jo crec que no. En primer lloc perquè el nostre sistema educatiu malda perquè no n’apareguin. Amb la dèria de la igualtat l’únic que hem aconseguit és la mediocritat generalitzada i la voluntat massiva d’esdevenir professionalment funcionaris. Per aconseguir la generació de líders cal que l’educació, des de ben petits, ens habituï a “admirar”. I això està prohibit. Fins i tot els alumnes bons intenten dissimular que ho són i s'esforcen a fer-se perdonar davant dels companys el seu interès i els seus bons resultats. A més, la “tribu” practica el pecat nacional de l’enveja. A casa nostra si alguna persona sobresurt per mèrits propis en qualsevol camp, els individus de la nostra societat es converteixen en una mena de tèrmits que arrasen amb la maledicència qualsevol triomf personal. Aquell ha aconseguit fer diners per mitjans fraudulents i aquella ha aconseguit la càtedra perquè s’ha ficat al llit amb el president del tribunal... Mai no hi ha un pam de net!

El és més trist de tot plegat és que, en el cas que sortís un líder o una lideressa a l’estil de l’Obama o de Sarkozy, l’eslògan Yes we can seria inútil perquè a la vella Europa i a la iaia Catalunya ningú no vol altra cosa que assegurar el seu benestar i, en cap cas, canviar i lluitar seriosament per a un futur millor. I ja no parlem de la independència! A Nord-amèrica el triomf d’Obama ha estat possible perquè estan convençuts, enllà de la seva religió i de la seva ètnia, que són una sola pàtria. En definitiva: tenen un intens sentit d’identitat nacional per damunt de la seva individualitat. Em sembla que ho deia Ferrater Mora: a banda d’una minoria als catalans només els interessa la botifarra amb rovellons.

Ens falta clarament un ideari educatiu basat en l’admiració i el reconeixement dels qui són millors i ens manca un “yes we want” col·lectiu clarament identificat en l’imaginari nacional.

Potser sí. Potser comença a ser urgent desenvolupar una pedagogia per als temps de decadència.

Imaginari

No he seguit pràcticament gens les eleccions nord-americanes. A més, no crec, a la meva edat, que hi hagi un país en què tot sigui modèlic, es tracti d’Alemanya, de França, dels Estats Units, de la manera de prendre’s la vida dels hindús o de la relació amb la natura que pugui tenir una tribu africana.

Això no m’impedeix, però, reconèixer allò que sí que és modèlic en el marc de les societats i que m’agradaria incorporar a la meva. En les recents eleccions nord-americanes crec que hi ha un aspecte modèlic: la presència del debat en tots els àmbits, no només en el polític, i la claredat del seu imaginari.

Un col•lega que ha passat uns anys en el món educatiu dels EUA em comentava fins a quin punt eren vius els debats en els òrgans de gestió dels centres escolars... i alhora admirava la disciplina amb què s’acceptaven els resultats de les votacions encara que només es guanyés per un vot. Crec que tant el discurs del president electe com l’acceptació de la derrota del senador McCain mostren la realitat pública d’aquesta virtut.

L’altre punt que admiro és l’imaginari. Els estats que componen la Unió poden tenir lleis força diferents –fins i tot en uns pena de mort i en d’altres no—i una gran descentralització administrativa. Però hi ha un impuls energètic difús que els fa creure, dins de la seva diversitat ètnica i cultural, que són una sola cosa. I això que imaginen, perquè no és tangible més que en els símbols, és a dir, la nació, s'ho estimen. Les banderes americanes es venen en els supermercats i són moltes les cases particulars que les exhibeixen.

M’agradaria que el meu país tingués aquest gust pel debat, la disciplina d’acceptar els resultats, polítics que haguessin de respondre davant del seu electorat i, sobretot, que l’imaginari fos clar i estimat.

Aquí no tenim gust pel debat, sinó per la discussió; els polítics responen sobretot davant de les cúpules dels seus partits, l’imaginari sobre el que és Catalunya sol vilipendiar-se i trossejar-se i, per descomptat, parlar de patriotisme fa vergonya.

Al qui serà president dels EUA el proper vint de gener no li ha fet por suportar un debat incansable durant dos anys, ha plantat cara a les cúpules del seu partit fins a fer-se-les seves per la pressió de les bases i en el seu discurs de Xicago ha parlat de patriotisme i ha acabat demanant la benedicció de Déu. Sense vergonya.

Sí, això és modèlic, i ho voldria per al meu país.

Aisha

Ha passat fa pocs dies. Una noia que es deia Aisha Ibrahim Dahulow va ser morta a cops de pedra públicament a la localitat de Kismayu (Somàlia). El seu delicte? Acusació d’adulteri. Resulta, però, que la noia havia estat violada i quan va denunciar el seu cas davant de la milícia islàmica en comptes d’interrogar els potencials violadors la van acusar d’haver comès adulteri i la van condemnar a mort.

Segons la llei islàmica es veu que aquesta noia havia de ser lapidada públicament. I així va ser: cinquanta homes, en públic, davant de 1000 espectadors en un estadi de la localitat somaliana esmentada més amunt li van llançar pedres fins a causar-li la mort. Cap dels presumptes violadors o adúlters va ser acusat ni arrestat. El fet ha estat denunciat per Amnistia Internacional, després d’haver consultat i contrastat fonts solvents.

Així, doncs, un qualsevol dia d’aquests, mentre jo treballava, dinava o dormia tranquil·lament, en un lloc del món, excusant-se en prescripcions religioses, una noia era morta “legalment” d’una manera salvatge.

No cal ser especialment sensible per experimentar davant d’aquests fets una profunda esgarrifança i una sensació de derrota davant de la condició humana. I el que més hauria d’amoïnar-nos és que ningú en el món islàmic, si més no en les comunitats de Catalunya, hagi aixecat la seva veu per denunciar que Alà, omnipotent i misericordiós, no pot haver volgut una salvatjada com aquesta. I esgarrifa també que la vida del món continuï indiferent davant d'aquestes monstruositats, siguin a Somàlia o a tants i tants llocs del món en el marc de cultures i marcs legals tan diversos.

Aisha tenia 13 anys.

L'estadi escèptic

Sóc de l’opinió que els mestres i professors, en la seva formació inicial, haurien de llegir les obres de Kieran Egan i, potser, en especial, “Mentes educadas”. Aquest professor irlandès va ser professor d’història a l’ensenyament secundari, va cursar estudis de psicologia i d’antropologia cultural i actualment ensenya i investiga didàctica en una universitat canadenca. Rotundament oposat a les teories piagetianes (defensa, per exemple, que no és cert que els nens aprenguin del concret a l’abstracte sinó que vénen a l’escola amb potents eines d’abstracció per donar sentit a la realitat), ha formulat una teoria evolutiva de les formes de comprensió.

Afirma, en síntesi, que en la nostra evolució des que naixem passem per diverses maneres de donar sentit a la realitat. La primera l’anomena “mítica” i és la pròpia dels nens fins als 8 o 9 anys. L’eina més important per a l’aprenentatge en aquesta etapa, segons Egan, és la narració i l’explotació de la fantasia i de la imaginació. La segona etapa és la “romàntica”, pròpia de l’adolescència fins als volts dels 18/19 anys. Continua l’etapa que anomena “filosòfica” o “racional” que significa l’entrada en l’edat adulta. Finalment els humans, segons el professor canadenc, passem per una forma de comprensió que anomena “irònica” i que potser també es podria traduir per “escèptica” (que en cap cas no vol dir “cínica”).

He pensat en aquesta teoria de Kieran Egan quan he vist tota aquesta mena d’entusiasme que genera el candidat a la presidència dels EUA, Barack Obama. No sé, a hores d’ara, si serà o no el nou president d’aquest estat tan poderós. En tinc els meus dubtes. Del que sí que estic en condicions de profetitzar és que l’entusiasme que genera avui és la font del desengany que provocarà demà. Molt aviat, si és que guanya, sorgiran les veus crítiques del “no era això, no era això”. M'agradaria molt equivocar-me.

Deu ser, però, que jo ja estic en l’estadi de la forma de comprensió “escèptica”.

Halloween i els panellets

Anit vaig anar al teatre i, en sortir, em va sorprendre l’anòmala quantitat de gent que pel carrer anava disfressada. Segons que m’han dit, a la televisió i a la ràdio aquests dies s’ha fet molta propaganda a propòsit d’una festa nova procedent dels EUA que s’anomena Halloween i que es correspon amb la successió de dos dies tradicionals mediterranis i catalans com ho són “Tots Sants” i “el dia dels difunts”.

No deixa de ser curiosa aquesta mena de contaminació cultural anglosaxona en el vessant nord-americà. De fet aquí fa molts anys que tenim unes altres festes. En primer lloc el dia de “Tots Sants”, commemoració que ja se celebrava al segle IV dC. El papa Bonifaci IV consagrà el Panteó de Roma (dedicat a tots els déus pagans) en un temple dedicat a tots els màrtirs. Per aquesta raó el nom de “panteó” va passar de significar temple a significar “sepultura”. De la festa de “Tots els Sants”, entre els diversos sentits que pot tenir, en destaca un de molt important en els temps que vivim: la igualtat inherent a tota persona humana, sigui del color que sigui o de qualsevol lloc on hagi nascut. Aquest dia encara es llegeix a les eucaristies el fragment de l’Apocalipsi que s’interpreta com la gran proclamació de la igualtat:

No feu cap mal a la terra ni al mar ni als arbres, fins que no haurem marcat al front els servents del nostre Déu.(...) Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d'Israel (...)Després d'això, vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. (Precisament el conegut gospel Oh when the saints go marchin’ in procedeix d’aquesta cita).

Íntimament lligat a la festa de “Tots els Sants” és la diada del dia 2 de novembre dedicada a la commemoració de tots els fidels difunts. Aquesta celebració comporta un record especial per a tots aquells que ens han precedit en el traspàs. L’arrel és anterior al cristianisme i ve de l’ancestral culte a les ànimes. Per això mengem castanyes –fruita del temps— i panellets. Antigament només es menjaven per postres fruits secs en sentit de comunió amb les ànimes dels difunts. Fins i tot en alguns llocs es deixava un plat a taula amb fruits secs que no es consumien dedicat al darrer mort de la família... El consum de panellets, castanyes torrades, vi ranci i moniatos sembla que és un costum ja establert des del segle XVIII.

Bé, sigui com vulgui, suposo que avui tothom ignora aquesta tradició mentre ens envaeix l’onada del “halloweens”, absolutament forastera a casa nostra. No ignoro que les cultures s’enriqueixen amb les aportacions d’altres cultures. Però sempre és la cultura més forta la que paeix l’aportació de l’altra. Per exemple: els mateixos panellets. Probablement són de tradició islàmica, però els hem fet nostres. Amb el halloween és evident que passa ben a l’inrevés: són ells, els nord-americans, els qui ens fan seus.

No només sofrim un procés de substitució lingüística del català per part del castellà, sinó que anem perdent la consciència d’aquest fil d’or que ens relliga amb el passat que són les pròpies festes. Ho sento molt, però de tot plegat els historiadors en diuen decadència.

Estigmatitzar

Els antics grecs marcaven amb un tatuatge els esclaus perquè si s’escapaven sempre poguessin ser identificats. A aquesta mena de tatuatge l’anomenaven “estigma”. Estigmatitzar algú, doncs, era marcar-lo físicament com si fos un animal per situar-lo en el seu lloc, un lloc subordinat i marginal.

Ha estat notícia avui un informe sobre educació segons el qual alguns centres de Secundària apleguen els estudiants d’acord amb el seu àmbit de capacitats i d’interessos. Crit al cel! Segregació intolerable! Això comporta, segons l’estudi, que els estudiants que no segueixen un ritme normal i que són situats en l’àmbit en què poden comprendre i actuar queden estigmatitzats. Afirma, a més, que no s’ha demostrat que seleccionar els alumnes per capacitats i interessos rebaixi el fracàs escolar. Potser no. El que sí que queda demostrat és que posant-los junts com ho hem fet a casa nostra tenim els resultats que tenim: apàtrides, incultes i alguns analfabets.

Vagi per endavant que no crec que hi hagi cap teoria indiscutible sobre l’aprenentatge. Tanmateix això de “estigmatitzar”, com diu l’estudi, em sembla fora de lloc. Per què? Perquè en general, si el que volem és que un grup de persones aprengui, un mínim grau d’homogeneïtzació és imprescindible. No sé si està demostrat o no científicament que en un ambient homogeni l’aprenentatge resulta més sòlid i la tasca d’ensenyar més fàcil. El cas és que, a la pràctica, tothom sap que això és així, ho digui o no l’estudi que sigui del cas.

Fa poc jo vaig voler reprendre l’estudi de la llengua anglesa, la didàctica de la qual és potser la més ben estudiada del món ja que hi ha molta demanda d’aprenentatge d’aquesta llengua. Vaig anar a matricular-me a un centre d’anomenada que passava per tenir les tècniques més avançades. ¿Què és el primer que em van fer quan m’hi vaig presentar? Doncs una prova escrita i oral. I, en acabat, em van dir que el meu nivell era el 2A (segon curs, molt al començament, doncs).

Jo li vaig dir al director del centre que estava desfasat. Que com era que em posava a segon en comptes de posar-me amb els del darrer curs i els del mig. ¿Com és que ignorava que si a mi no em posava amb els del darrer curs em sentiria estigmatitzat i que ja no aprendria? Que no sabia que, segons les teories més ultramodernes del nacional-constructivisme imperant a Catalunya, l’excel·lència en l’aprenentatge no es podia assolir si no era tractant la diversitat de capacitats i interessos alhora a la mateixa aula?

Em va mirar amb uns ulls encuriosits i em va dir alguna cosa semlant a I’m sorry, what you are saying is impossible! Vostè ha d’anar a 2A.

Vaig baixar els ulls tot reconeixent que era el lloc que em tocava i, si més no, era des d’aquest lloc, estigmatitzat o no, on jo havia de lluitar per superar el meu lamentable nivell d’anglès.

Pensant en la meva discussió amb el director del centre vaig començar a entendre per què els alumnes catalans, tot i tenir classes d’anglès des de la Primària, quan acaben l’ESO o el Batxillerat no en saben. Si els estigmatitzéssim una mica temporalment, com m’ha fet el director del centre on jo m’he matriculat, potser alguns sabrien anglès en acabar l’escolaritat obligatòria.

Per què no ho provem?