16 de desembre de 2008

Dogmes


En l’ambient professional on treballo des de fa més de quaranta anys utilitzar l’adjectiu “dogmàtic” és una desqualificació intel·lectual i personal, gairebé un insult. El que es porta és la pretesa “racionalitat” del pensament científic. I, per fer-ho més a la moda, cal afegir al substantiu “pensament” els adjectius de “reflexiu” i, sobretot, “crític”. Resulta, però, que les persones no són només raó i que, probablement, allò que ens constitueix com a humans no és principalment aquesta capacitat. Com diu Gregorio Luri en el llibre que vaig esmentar en el darrer post, els homes som més “polítics” que no pas racionals, és a dir, més donats a viure “en creença i confiança” amb els altres, amb els conciutadans, que no pas qüestionadors sistemàtics de tot fonament.

És cert que hem de desenvolupar l’esperit i el pensament científic dels nostres alumnes. I que això comportarà ensenyar-los a dubtar i a refutar amb arguments o a verificar les proposicions sobre qualsevol aspecte, sigui social, físic o biològic. He dit refutar amb arguments i no pas refugiar-se només en la “seva opinió” després d’un debat insuls. Gregorio Luri té el coratge de dir-nos que el primer dia de la seva classe de filosofia deia als seus alumnes que a la seva classe estava prohibit opinar. Precisament perquè per pensar el que cal és argumentar. (I, evidentment, això no ho prohibia). I per argumentar cal saber. I per tant aprendre. I per aprendre cal esforç. I que això darrer és l’únic que s’ha d’exigir en començar a ensenyar un tema.

Però no és menys cert que, com diu Luri (pàgina 30), la vida en comú, ben al contrari, no és factible sense certeses dogmàtiques d’alguna mena. En l’ensenyament dels nostres alumnes, doncs, cal també formular alguns dogmes ciutadans que ens ofereixin un àmbit de protecció o, com diu ell, de seguretat psicoafectiva. Cal “creure” en alguna cosa i tenir “una identitat compartida”. Sense creença i sense identitat una societat no és del tot humana i no pot, per tant, humanitzar. Cal creure en la fermesa d’alguns valors i en la identitat comunitària.

A diferència del científic, el ciutadà ha de protegir-se de l’amenaça del dubte permanent. (Luri, pàgina 31). Valguin aquests exemples: un no pot ser del Barça sense confiar en la importància del club; no es pot jugar un partit de futbol analitzant cadascuna de les decisions de l’àrbitre o de la lògica del reglament de joc.

Crec que un dels orígens dels problemes socials –que es reflecteix a l’escola-- és precisament que tenim falta de fe i de confiança col·lectiva i que practiquem una hipercrítica fumeta a la nostra identitat. No us sembla? Si això és així els intents educatius poden resultar impotents del tot.

¿Per què si penses això la “oficialitat” del pensament dominant et lapida?