31 de maig de 2007

Els colors de l'emoció

Glossant un comentari anònim voldria aclarir que el gris, en el títol d'aquest dietari ha volgut ser la metàfora del matís, de la tolerància i de la percepció dels diversos fragments, sovint contradictoris, de què està composta l'experiència de la vida. La saturació del blanc en el negre produeix aquesta mena de claror bruta amb què traduïm la vida. El gris, per naturalesa, és fred com la raó pura.

Per sort els humans a més de percebre, sentim. I els colors són una bona manera de dir els sentiments. Els afroamericans en comptes de dir estic enyorat, j'ai le caffard, o d'especular sobre el spleen van dir senzillament que tenien el blau.

Sí, comentarista anònim (o anònima?), tot i tenir 60 anys sento sovint l'espectre cromàtic a l'ànima. I tant! És una de les perplexitats del meu present ja que al llarg de la vida havia imaginat sovint que els grans (o els vells) gaudien d'un equilibri i una serenitat envejable, alliberats com devien estar de la passió. Doncs no. Bé, si més no amb mi això encara no passa. Ben al contrari, massa sovint encara sento a dins irritacions, apassionaments i entusiasmes. I també sovint els apassionaments i els entusiasmes acaben amb patacada.

I diré més. Dos són els colors que em sedueixen: el groc i el blau més aviat fosc. Max Lüscher en el seu estudi sobre la psicologia dels colors diu que el groc és l'anunci del dia, la il·luminació de la realitat, el renaixement. És llum i alegria, més suggerent que estimulant. El groc manifesta expansivitat deshinibida i emocionalment aboca a una mena d'esperança etèria. El groc impel·leix cap endavant i tradueix una recerca constant de la felicitat. Psicològicament parlant es veu que les persones en què el gust per aquest color està molt accentuat senten un desig profund d'escapar-se de les deficultats. No m'estranya gens.

El blau fosc, en canvi, és el to del cel quan el sol ja s'ha post i encara no ha arribat la nit. És el color del repòs, de la serenitat, del descans. El blau pretén expulsar la tristesa --com el blues-- i busca l'equilibri amb la vida a través d'una felicitat derivada de la pau, la satisfacció i la tranquil·litat. Tenir el blau a l' ànima és un requisit per a l'empatia, per a l'experiència estètica i per a la meditació conscient. El blau, afirma Lüscher, és el color del sentiment profund i de la lleialtat. Tampoc no m'estranya.

Em sembla que la lluitat entre el groc i el blau és la meva tensió cromàtica habitual. Per descomptat que els colors tenen, en el ressò de l'ànima, les seves potencials perversions. El groc pot enlluernar --i aleshores t'encegues-- i el blau et pot blindar davant dels altres i conduir-te a una comoditat egoista... Però dels aspectes negatius, si em vaga, ja en parlaré un altre dia.

També sento sovint el vermell, el color de l'agressivitat. Però el gust pel vermell el tinc soterrat a dins de l'eperit i emergeix, com els volcans, pels intersticis de la pell de l'ànima. Quan satura el groc, experimento l'entusiasme. Per exemple quan toco el piano en un concert de jazz i sento que la música m'està fent tot escolant-se cap el públic. Un altre moment de vermell amb groc l'experimento davant d'un grup d'alumnes just en aquell instant en què he aconseguit captar-los l'atenció i
davant d'una colla d'esguards atents les paraules em llisquen sense aturador, gairebé sense que jo les pugui controlar.

Quan el roig esclata sol, més val que plegui. La depressió verda és a tocar.

30 de maig de 2007

El preu de la indignitat política

El diumenge passat vaig anar a votar. Això sí, a contracor, trist i amb un profund sentiment de fàstic. Tant és així que la temptació de sumar-me als abstencionistes va ser molta forta. Dues van ser les raons per les quals no em vaig abstenir. En primer lloc perquè no vaig poder votar fins als 26 anys. En segon lloc perquè coneixia personalment un dels caps d'una llista, fan de la Locomotora Negra, que em consta que és honest i bona persona. Però de ganes de votar jo no en tenia ni gota.

El meu primer record sobre les eleccions data de l'escola. Vaig cursar el batxillerat elemental en un col·legi que es trobava en el pis principal d'una casa del carrer Diputació. Just al davant hi havia aleshores el consolat nord-americà a Barcelona. Recordo que en una mena d'aparador hi tenien les fotografies de Richard Nixon i John Kennedy, aleshores candidats tots dos a la presidència dels EUA. Jo, embadalit, em mirava sovint l'aparador. Crec que tenia aleshores 13 anys. Va ser la primera vegada que vaig saber que es votava per elegir els qui manaven. I va ser d'aleshores ençà que vaig començar a fer preguntes. Va ser llavors que el fet de votar en llibertat em va començar a rondar pel cap. Ens manava de manera dictatorial un general que de bon principi havia decidit que l'estat havia de ser totalitari.



Durant el viatge de nuvis a París l'any 1972 em va sobtar també que el diari Le Monde anunciés a les seves pàgines una manifestació per reivindicar no sé què. I fins i tot marcava el trajecte urbà de la protesta. A casa nostra no estaven permeses les manifestacions i més d'un cop havia hagut de córrer davant d'una càrrega dels "grisos". Gaudir de llibertats públiques, doncs, no era una utopia.

Quan per fi va arribar la democràcia a Espanya em va encantar poder exercir el dret de vot. Per això avui, si no hagués anat a votar el diumenge, tindria un càrrec de consciència. Amb tot, el diumenge vaig anar a votar a contracor i amb fàstic. Perquè m'hauria abstingut de bona gana!

Ignoro per què s'hauran abstingut els meus conciutadans. Però sí que sé per quins motius m'hauria abstingut jo. El primer i principal: la indignitat política del meu país.

Fa quatre dies Esquerra va proposar el "no" al referèndum sobre l'Estatut. I el PSC, en canvi, el "sí". Aquesta raó va ser la que va esgrimir el president Maragall per expulsar ERC del govern i convocar eleccions anticipades. A la campanya electoral ningú no va dir amb qui pactaria, llevat de ICV que només pot anar de cirereta del pastís socialista. A l'endemà mateix de les eleccions, canviant el president, es van tornar a aplegar els mateixos que s'havien barallat unes setmanes abans. ¿És que Esquerra ja votaria "sí" a l'Estatut? És que el PSC s'havia desdit i ara hi votaria en contra? Ni un mot. I a corre-cuita a repartir carteres abans de parlar de programa. Una indignitat. Com a vulgar i simple ciutadà crec que em mereixo una explicació. No me l'han donada. En aquest país també fem una segona volta: la primera l'exerceix la ciutadania; la segona als despatxos dels partits distorsionant legalment els resultats.

Afinant més, però, al llarg d'aquests darrers anys he descobert una segona indignitat: votem llistes, és a dir un llarg nombre de persones que no coneixem de res i a les quals no tenim cap accés al llarg del seu mandat parlamentari. I encara que el tinguéssim no serviria de gaire perquè no em deuen res a mi, que els he votat, sinó a la nomenklatura del partit que els ha anomenat. Sí, poden donar-se de baixa i anar al grup mixt. Si ho fan ja han begut oli perquè no tornaran a aparèixer mai més en política. He descobert, decebut, que no voto una llista sinó que indirectament voto unes persones que tenen el poder de fer-les i a les quals encara conec menys. No és cap descobriment sensacional, ho sé. El mateix president Maragall ho ha reconegut. ¿Això és plenament democràtic?

I la tercera indignitat és doldre'm de la mentida sistemàtica i la incoherència. Dic mentir i no pas faltar a la veritat perquè m'imagino que els polítics no són pas rucs. I saben perfectament el que diuen. Heus ací una mostra vulgar del que dic. El president Montilla ha declarat que l'abstenció expressa la conformitat amb els qui governen. He somrigut quan ho he sentit perquè és exactament el contrari del que afirmaven els socialistes quan governava en Pujol i també hi havia abstenció però menys. Tot era culpa del president Pujol --que desmotivava, adormia, i estenia una capa de silenci sobre l'electorat-- i, en especial, l'anterior president era particularment culpable de l'alta abstenció. Doncs mira, es veu que ara ja no és així. Amb la particularitat que el president Pujol disposava d'una part del pressupost públic contrapesat sempre pels ajuntaments, diputacions i, sovint, govern a Madrid dels socialistes. Avui, pressupostàriament parlant, Catalunya és una finca sociata.

Com diria Robert Fisk, ¿per què els polítics menteixen tant? Per què són tan incoherents en el que diuen segons on són en el teatre institucional? Per què els arguments són sovint ad hominem?

Al costat d'això hi ha una munió d'indignitats menors. Com per exemple saber ja del cert que qui posa el candidat a president del meu país és un senyor de Madrid (això ara ja ho ha dit públicament el president Maragall). I saber del cert que el senyor Mas per ser president de la Generalitat ho va anar també a pidolar al mateix senyor de Madrid.

En fi, tot plegat una indignitat. A mi, certament, no m'estranya gens que hi hagi abstenció. Encara trobo que ha votat massa gent i tot.

27 de maig de 2007

Sobre el gris

Visc els seixanta anys com el temps gris. No voldria que la grisor s'associés a vulgaritat, a mitges tintes, a un cínic ni fu ni fa. El gris, per a mi, és el color de la percepció intel·lectual i no pas el pigment de l'ànima i, menys encara, el tint de la vida. La joventut, si més no la meva, va ser enlluernada pel blanc. Érem uns embriacs de certeses a tocar de mans. Només calia posar una mica de voluntat col·lectiva per enderrocar tot el que era dolent i abraçar definitivament, gairebé fora de la història, el ple alliberament de tot. Van ser èpoques boges, impertinents i indocumentades.

En l'àmbit personal, un cop emancipats de la família, vam caure en una mena d'aleshoressiqueisme. La plenitud es fiava a la realització d'una circumstància situada en el futur, relativament a la vora del nostre present però que encara no havia arribat. Quan aquesta circumstància es donés, pensàvem, aleshores sí que... Però les circumstàncies arribaven --els nens anaven sols a l'escola i no calia acompanyar-los, ens promocionàvem en l'escala professional, aconseguíem una fita qualsevol que ens feia il·lusió prèvia... -- i la plenitud esperada fugia cap endavant. Llavors la negror de mica en mica començava a campar per l'ànima i no resultava estrany que la foscor acabés per ennuvolar del tot la vida. Per uns instants, per unes hores, potser dies, setmanes, mesos...

Però de mica en mica en aquesta fosca hi va penetrar a poc a poc un tel de llum blanca i el gris es va establir de manera definitiva. El gris va esdevenir un ajustament de la percepció. I el gris, potser per autèntic encara que sigui lleig, va esdevenir una companyia amable. No ens va resoldre els dubtes, però els va fer naturals. I, sobretot, en lluita contra l'aleshoressiqueisme ens va permetre descobrir en el present un rostre potencialment amable.

El passat és història que no podem refer. El futur és en mans de Déu. Ens queda el present, un punt entre la il·lusió i l'enyorança. És l'únic que realment tenim. I és una de les coses de les quals costa més adonar-se. Probablement me n'he adonat pels volts dels 60 anys. ¿Què dius? ¿Que faig trampa? Que gaudir del present resulta impossible quan la vida encara s'ha de fer?

Potser sí. Potser resulta que per arribar als temps grisos cal arribar als 60 anys, tenir la vida feta i el temps dels projectes escurçats per raons biològiques. És el temps del present amable, si el present es deixa, i de l'agraïment per tot el que has viscut i t'ha estat donat. En el temps gris és sa, proclamar amb l'Edith Piaf del final de la seva curta i desgraciada vida: no, de no res, no em reca res.

25 de maig de 2007

Baptisme bloggero

Estic aprenent a fer blogs... ¿qui ens havia de dir fa només cinc anys, bé o només la setmana passada, que això seria possible? Doncs bé, m'hi animo. Per dues raons. La primera per desfogar les meves tensions o fer públics els meus pensaments. La segona: ja hi he vist la utilitat didàctica, sobretot en cursos de doctorat o en màsters.