23 de juliol del 2010

El darrer insult


Fa molts anys que em dedico a l’ensenyament en diversos graus i àmbits. I sempre he cregut que, malgrat les limitacions dels instruments de mesura, amidar l’aprenentatge aconseguit és molt important, imprescindible. Sempre podem cometre errors de valoració. Però no entenc que, sigui quina sigui la teoria que es professi sobre l’aprenentatge com a part indispensable de l’educació del ciutadà, no es pretengui o no es vulgui verificar els pressupòsits que han portat a la pràctica de determinades accions. No és imaginable que un metge operi sense valorar i observar prèviament si en sap. Es inqüestionable que no podem permetre que algú condueixi un vehicle sense haver comprovat abans si el sap conduir i si identifica bé els senyals de tràfic. De la mateixa manera, si ens dediquem a l’ensenyament no hi ha més remei que verificar constantment amb immediatesa, a mig termini i, fins i tot, a llarg termini els resultats d’aprenentatge.

Quan aquests resultats d’aprenentatge, siguin competencials, lingüístics, matemàtics o com es vulguin qualificar, no s’adeqüen als objectius que ens hem proposat com a ensenyants alguna cosa no funciona. O bé la teoria no explica el que presumiblement hauria de produir-se, o bé les accions no ha funcionat correctament o bé els instruments de mesura no són idonis. En tot cas, la manca de resultats correctes d’aprenentatge ha d’obligar a reflexionar al professorat i a refer la seva estratègia i fins i tot la seva teoria sobre el com s’aprèn i les tècniques que utilitza a l’aula per crear aquest aprenentatge.

Em fatiga haver de parlar d’això perquè em sembla que resulta una obvietat. Però és que darrerament, davant del fet que les teories més noves i suposadament més progressistes i més justes no donen resultats bons d’aprenentatge –més aviat els donen dolents, sobretot pel que fa a la competència lingüística escrita i oral—els qui volem verificar la validesa d’un determinat ensenyament mirant-ne els resultats som titllats amb menyspreu de resultadistes.

Heus ací el darrer insult dels suposadament progressistes. Tot intent, doncs, de mesurar, valorar i reflexionar a propòsit dels resultats d’aprenentatge d’una disciplina o d’aspectes transversals, o d’actituds i normes de l’alumnat és una quimera. No s’ha de fer. I em sospito el per què: perquè els resultats no són bons i desautoritzen la teoria. Aleshores, com que la realitat no concorda amb la teoria, cal inventar-se algun terme desqualificador que aparti alguns ensenyants de la perversa mania de verificar resultats. Perquè la que s'equivoca és la la realitat. ¿És possible defensar res si renunciem a verificar resultats en relació a l’ensenyament? Si això és així, qualsevol cosa que es faci pot ser vàlida, llevat, és clar, de posar algun tipus de prova per intentar saber el que se sap...

Us ho confesso: sóc un resultadista recalcitrant.

20 de juliol del 2010

El cinquè sofriment


Crec que en aquesta vida, ni que sigui per instint, estem ordenats a ser feliços. Ningú no vol sofrir ni busca el dolor. El dolor i el sofriment s’oposen clarament al camí natural vers la felicitat o, si més, no del petit benestar que pot ser assolible, inscrit en l’ànima humana. Quan patim busquem sempre la manera de pal•liar al més ràpidament possible el sofriment. Tota la història de la humanitat, de fet, és una lluita contra el patiment i l’aflicció.

Crec que va ser Leibniz qui, ja al segle XVII, va classificar els dolors humans en quatre tipologies: patiments físics, psíquics, morals i metafísics. Tots els humans hem experimentat els tres primers de manera clara: un simple mal de queixal, una angoixa i un sentiment de culpabilitat..

Potser el quart dolor de Leibniz no emergeix de manera tan clara a la consciència dels humans –el sentit de la vida i del mateix dolor, la mort, la impossibilitat de sortir de la presó del propi cos... en definitiva el que s’anomena el “dolor de ser”--. Tanmateix estic convençut que el dolor metafísic mossega tothom. Hi ha persones que hi són molt sensibles i no poden foragitar fàcilment la pregunta sense resposta sobre el sentit i l’única certesa de la mort. D’altres, en canvi, saben marginar el dolor metafísic pensant en altres coses, gaudint de les sensualitat dels presents, practicant l’humor, distraient-se sense parar o anestesiant-se amb el treball, amb l’acció o amb qualsevol altre mitjà.

Crec que Leibniz es va deixar en la seva llista un cinquè sofriment: el que resulta de la ignorància. L’he experimentat durament en els darrers dies tot llegint Reescribiendo el génesis. De la gloria de Dios al sabotaje del universo, del catedràtic de Física, poeta i humanista David Jou.

L’autor, profundament savi, ens resumeix amb habilitat les intuïcions de fons que algunes religions, filosofies o ciències han tingut sobre l’origen de l’univers. Aquests primers apartats de cada capítol els he seguit prou bé. A continuació exposava el que diu la física actual sobre aquestes intuïcions.... i ha estat aquí on he experimentat el cinquè sofriment: la punyetera ignorància.... He llegit cada línia amb fe de neòfit, sense entendre gairebé mai res, només aturant-me i subratllant amb fruïció alguna afirmació que m’era clara (molt de tant en tant), com per exemple quan afirma que “literalment parlant som pols d’estrelles”. I no podia entendre gairebé res del que deia perquè em faltava un mínim de cultura científica! No he entès res perquè a l’escola només em van ensenyar quatre mesos de física quan jo tenia 14 anys i mai més!

Ara es parla molt de competències, i que és més important el procés que el producte, i que millor conèixer el mètode que no pas els resultats... No hi estic d’acord! No he entès aquest llibre no pas perquè jo sigui incompetent ni per què de menut no m’haguessin format en aquestes bestieses didàctiques, sinó senzillament perquè no sé física!!! I per més que posi al Google el terme “física quàntica” i tingui així fàcil accés a la informació, mai no entendré el que em surti perquè sóc un ignorant de la disciplina concreta que no em van ensenyar i no pas per manca de cap competència, ni perquè no sàpiga aprendre a aprendre, ni perquè no hagi estat ensinistrat en escoles inclusives o en treballs cooperatius.

No he entès el llibre perquè sóc un ignorant. I la consciència d’ignorància produeix un dolor afilat i profundament trist.

16 de juliol del 2010

El mar


Els qui no vivim estrictament arran de mar –cosa que passa a bona part de Barcelona-- i l’hem viscut, però, en etapes joves de la nostra vida, en desem a l'ànima una nostàlgia inesborrable, inexhaurible. El retorn a tall d’aigua, i més si és en llocs on la costa és rocosa i les aigües hi entren amb una especial calma, a resguard dels vents, provoca en l’espectador una immediata sensació de repòs. Aturar-se vora el mar, d’una banda, calma una mena d’ànsia de contemplació i tranquil•litza l’esperit. Paral•lelament, però, excita una mena de sensualitat interior que equilibra l’assossec del primer contacte. Probablement sigui aquesta l’explicació de la fascinació general que provoca el mar, sobretot si el pots viure i veure en silenci.



He tingut la sort de sentir aquesta mena d’equilibri interior mirant amb atenció la cala d’Aiguablava (Baix Empordà) en un moment pràcticament solitari a les vuit tocades del matí. La nit abans havia llegit aquest paràgraf de Josep Pla: El mar satisfà la nostra tendència contemplativa (...) El mar, element inafarrable, desproveït de continuïtat, variable, contradictori, ondulant, emplena la nostra manera de ser d’una manera perfecta, es lliga amb la nostra “insouciance”.



Hi estic parcialment d’acord. És cert que el mar satisfà d’alguna manera l’ànsia de l’ànima contemplativa i que mai no cansa. Potser precisament per aquest motiu, el mar et deixa també sempre insatisfet perquè d’alguna manera et reclama un instint ancestral de fosa amb tots els tons del blau. Quan un es deixa portar per la caiguda de la volta celesta sobre l’horitzó i alhora olora l’aroma marítim; quan un sent que l’oratge terralenc amb gust de pi t’acaricia el rostre; quan la petita remor de les onades, sempre lliurament arrítmiques, juntament amb el cant trencat de les gavines et regalen una constant i petita música natural a l’oïda... quan vius tot això a l’ensems, la pura contemplació excitada per la sensualitat interior, amb pau però amb intensitat, et demana més... Et demana una autèntica “intel•ligència” de la vida, aquella que s’amaga en les diverses blavors tacades de blancs escumalls... una “intel•ligència” (etimològicament un “llegir a dins”) de caire vital que t’impulsa a una fosa impossible, que t’imanta vers el que podríem anomenar, per entendre’ns, l’U suposat i incognoscible que ho aplega tot... Per moments voldries ser una gota més que no es diferencia de l’aigua en la qual es submergeix...

Per aquesta raó la mar omple, però no acaba de satisfer, pacifica però no et relaxa, et permet el repòs i la quietud però excita els sentits interiors cap a unes noces impossibles amb la terra i amb la vida.

És, potser, per aquesta raó que el mar atrau, imanta i invita a l’assossec... i alhora sempre et demana més. Un demés impossible. Per això, quan contemples el mar, mai no en tens prou.

11 de juliol del 2010

Acatar


Avui continuaré parlant de mi. Que consti un cop més que, políticament parlant, sóc un simple votant i no represento ningú. Us parlaré, en concret, dels sentiments i idees contradictòries que em passen pel cap quan medito sobre si s’ha d’acatar o no la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut...

“Acatar”, en català, sembla que procedeix del llatí captare o, potser, de coactare. Segons el Coromines originàriament el verb vol dir ‘rebaixar-se’, ‘vinclar-se’, ‘ajupir-se’ o bé també ‘forçar algú’, ‘humiliar-lo’. He viscut personalment tots aquests significats amb l’arrogant i absurda sentència del TC espanyol. ¿M’he de vinclar, ajupir i humiliar davant d’ells?

Als meus alumnes els he ensenyat sempre que el compliment de les normes en qualsevol àmbit depèn sempre d’un equilibri entre el sentit de consens sobre la seva necessitat –pagar impostos, per exemple, per oferir serveis útils als ciutadans-- i la capacitat d’una autoritat per coaccionar o castigar per fer-les complir. És una experiència ben comuna que les normes, en general, no es compleixen si només s’apel•la al sentit del deure. ¿Algú creu que tothom pagaria a Hisenda tot el que li pertoca si no hi hagués cap possibilitat de càstig pecuniari o de presó en cas d’incompliment?

Ara bé, a la curta o a la llarga, tampoc es compleixen les normes si només existeix la coacció. Quan les normes només s’aguanten per pura coacció sense cap convenciment interior de la seva necessitat no sols s’acaben degradant sinó que fins i tot al final no resulta immoral saltar-se-les.

Pel que fa a la sentència del TC jo només l’acato per pur temor a la coacció que aquests senyors són capaços de fer sobre la meva persona (i per extensió la justícia i la policia). Però en el meu interior no tinc el més mínim convenciment que s’hagi d’acatar. És més, no només han dictat una sentència que no em crec sinó que m’han fet fora fins i tot de la Constitució que en el seu dia vaig votar afirmativament. Aquests dies sento de debò haver-ho fet. L’Espanya que imaginàvem, plural, tolerant, oberta... no existia. Probablement mai no ha existit. Sembla que només existeix la del toro i la de la fúria uniformadora. No em deixen cap altre camí: mirar només cap a Europa.

Sóc un simple votant que no represento ningú. Tot i que per fora acataré el que diguin –com ho vaig fer en el franquisme per poder impartir docència-- per dins no vull ni rebaixar-me, ni ajupir-me, ni vinclar-me davant de deu humans que han menystingut els meus més profunds sentiments. Si només sóc jo sol el qui es troba així, doncs és el meu problema... però si n’hi ha més potser pot començar a ser un problema per a ells.

9 de juliol del 2010

Estatut


Avui us parlaré de mi. Dels meus sentiments. Vagi d'antuvi que no represento ningú. Políticament sóc un simple votant...Però no puc amagar que em sento ferit, maltractat i humiliat.

Vaig saber el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional el dilluns a la tarda mentre assistia a l'assaig del grup musical al qual pertanyo. Confesso que em vaig sentir deprimit, i trist... No vaig seguir l'assaig de tanta tristesa rabiosa que tenia a dins. Es faci l'enginyeria jurídica que es faci, l'única sentència democràtica possible era que no n'hi hagués. Cap tribunal pot estar per damunt del que un poble aprova en referèndum, per bé o malament tècnicament parlant que estigui fet el que s'aprova. Amb la sentència del TC perdem la contundència efectiva de ser nació; se'ns qüestiona la política lingüística, no se'ns permet tenir tribunals propis de justícia i se'ns posen traves serioses a l'autonomia financera. I sobretot se'ns recorda que per ser hem de demanar permís a gent de fora. Em vaig sentir profundament humiliat.

Fa anys, per edat, vaig votar en el referèndum que va aprovar per àmplia majoria la Constitució del 1978. Com a català, encara mort de por en aquells temps incerts amb tot l'exèrcit i amb tota la policia franquista intacta, em va semblar un gran avenç. Per primer cop en la història d'Espanya les normes de joc no s'imposaven per part d'un bàndol sinó que es pactaven. No teníem res, ni llibertat d'expressió. Disposar d'un Estatut d'autonomia era realment un somni. Recordo que en aquells temps la diversitat interna de la península Ibèrica cívicament era respectada. Vaig creure, ingènuament com s'ha vist, que ens podríem entendre. Em vaig equivocar.

Amb el temps la visió uniforme i centralista d'Espanya s'ha reforçat. No només en els partits de la dreta sinó també en el PSOE. Segons el president del govern s'ha assolit l'objectiu (no sé quin) i es tanca l'evolució de l'autogovern. I d'una manera especial --i això encara cou més-- la unitat i la uniformitat d'Espanya en contra de les diferències, ha quallat entre les elites intel·lectuals. Té raó en Puigverd: al final s'ha aconseguit que s'abracin l'Espanya Azañista i la de Primo de Rivera pel que fa a Catalunya. Queda clar que en aquesta abraçada el que jo sento ser no hi cap.

Em vaig equivocar. Vaig ser ingenu. Amb aquesta sentència m'han expulsat del que jo vaig votar el 1978. Si m'haguessin dit que algun dia un TC redactaria aquesta sentència jo no hagués donat el meu assentiment a aquesta constitució. M'han tret gairebé amb violència de les normes de joc que jo vaig votar. Me n'han expulsat. I el to del periodisme espanyol i de les tertúlies de la televisió, llevat d'alguna rara excepció, me'n fan adonar encara més. I encara pla que els quatre talibans que va situar el PP en el TC no han assolit majoria perquè aleshores em sembla que amb aquesta sentència no hauríem arribat ni a diputació de tercera.

Avui us parlo de mi. No represento ningú. Políticament sóc un simple votant. Em sento maltractat, ferit, humiliat i expulsat d'una Constitució que ja no m'empara. Potser només sóc jo sol que em sento així... en aquest cas, és només el meu problema...

3 de juliol del 2010

Mundials


En el meu entorn s’estranyen que no segueixi ni m’interessin els campionats mundials de futbol que tenen lloc a Sud-àfrica. No m’interessen per dues raons fonamentals: en primer lloc perquè no m’agrada el joc de competició; i en segon lloc perquè la selecció del meu país no hi juga. Ni la deixen jugar ni gairebé la deixen ser. Que jo sàpiga la selecció catalana de futbol no hi és present, oi, a Sud-àfrica? Suposant que jo tingués interès per l’esport de competició m’imagino que a ningú l’estranyaria que volgués seguir, per exemple, els resultats obtinguts pel Iemen del nord.

Reconec que l’esport és un espectacle i un entreteniment universal (confesso, doncs, que el raret en aquest cas sóc jo). I estic íntimament convençut que la pràctica de l’esport en els joves té una dimensió i una eficàcia educativa molt important. L’esport és un gran transmissor de valors. I en el camp educatiu la seva pràctica ajuda a construir-los i a potenciar-los. Res a dir, doncs, de la presència de l’esport en l’educació de la ciutadania. Ben al contrari!

Valors tan positius i necessaris com la solidaritat, l’esforç, el treball, la disciplina, la primacia de l’equip per damunt de les individualitats poden ser adquirits mitjançant la pràctica de l’esport. Sembla, diuen, que el Barça de Guardiola ha donat, en aquest sentit, una gran lliçó.

En el gran parador universal dels jocs olímpics els amants de l’esport gaudeixen de l’espectacle en què per assolir el triomf només compten el mèrit, la destresa, el sacrifici personal i la més absoluta autoexigència. Si aquests valors s’interioritzessin i s’universalitzessin en la conducta humana i en la lluita pels aprenentatges seria un gran triomf didàctic. Sí, perquè per ser esportista d’elit, --un model que tothom accepta que és digne de ser admirat, fins i tot els pedagogs moderns!—des de ben jove cal creure en les pròpies capacitats i dedicar molt de temps a superar-se, a voler ser el millor, a entrenar-se i a competir. ¡¡Que bonic i eficient seria que tots aquests valors també es donessin en la conducta positiva personal i en l’aprenentatge de totes les disciplines acadèmiques!!!

No tinc tampoc el més mínim dubte que l’activitat física és molt positiva per a la salut personal, fins i tot psíquica. Crec que milers d’estudis mèdics ho confirmen... Una altra cosa és que a mi m’agradi fer joc de competició. Quan n’he fet gairebé sempre he perdut. I quan no perdia jo em feia pena que perdés el contrincant...

És aquí on neix el meu malestar respecte de l’esport. No perquè l’esport sigui dolent per ell mateix, sinó perquè expressa i concreta una dimensió de la vida que trobo esgarrifosa: la lluita entre iguals per sobreviure. Sé que és així i que no hi podem fer res. Però no m’agrada. No m’agrada que l’exultació, l’alegria i fins i tot gairebé la histèria d’un triomf esportiu es basi substantivament en la depressió, la tristesa i l’ensorrament d’una altra persona o equip. Perquè és una fal•làcia allò de l’important és participar. No, a l’esport s'hi va a guanyar, i no pas només a participar... Precisament quan els partits són amistosos les grades dels estadis són buides.

Tampoc no podem menystenir la cara fosca de l’esport, ja que l’esport com gairebé tot a la vida és ambigu i pot tenir costats negatius. El joc brut, l’amenaça verbal, la corrupció en la gestió dels grans esdeveniments, l’excés en els guanys dels futbolistes en temps de crisi i, en especial, la possible generació de violència interior. ¿Fins a quin punt l’esport de competició amb els sectors que s'identifiquen al darrera dels equips sublima l’agressivitat i la canalitza? O fins a quin punt, de fet, no la pot generar com, d’altra banda, força incidents violents al seu voltant han estat notícia i ens ho mostren?

Cal acceptar, doncs, que l’esport és entre d’altres coses importants (espectacle, entreteniment, salut, llocs de treball...) una mena de pràctica cultural que condueix i sublima l’ancestral lluita per la vida, la selecció dels millors per sobreviure. I que ha d’estar present en les seves dimensions positives en l’educació és indiscutible. Però no m’agrada que la vida hagi de ser una lluita per sobreviure... jo, si hagués estat Déu, ho hauria muntat d’una altra manera en el moment de la creació...

I tampoc m’agrada que la selecció del meu país no estigui present a Sud-àfrica. ¿Per quins set sous hauria jo de seguir els mundials?