30 d’octubre de 2008

Estigmatitzar


Els antics grecs marcaven amb un tatuatge els esclaus perquè si s’escapaven sempre poguessin ser identificats. A aquesta mena de tatuatge l’anomenaven “estigma”. Estigmatitzar algú, doncs, era marcar-lo físicament com si fos un animal per situar-lo en el seu lloc, un lloc subordinat i marginal.

Ha estat notícia avui un informe sobre educació segons el qual alguns centres de Secundària apleguen els estudiants d’acord amb el seu àmbit de capacitats i d’interessos. Crit al cel! Segregació intolerable! Això comporta, segons l’estudi, que els estudiants que no segueixen un ritme normal i que són situats en l’àmbit en què poden comprendre i actuar queden estigmatitzats. Afirma, a més, que no s’ha demostrat que seleccionar els alumnes per capacitats i interessos rebaixi el fracàs escolar. Potser no. El que sí que queda demostrat és que posant-los junts com ho hem fet a casa nostra tenim els resultats que tenim: apàtrides, incultes i alguns analfabets.

Vagi per endavant que no crec que hi hagi cap teoria indiscutible sobre l’aprenentatge. Tanmateix això de “estigmatitzar”, com diu l’estudi, em sembla fora de lloc. Per què? Perquè en general, si el que volem és que un grup de persones aprengui, un mínim grau d’homogeneïtzació és imprescindible. No sé si està demostrat o no científicament que en un ambient homogeni l’aprenentatge resulta més sòlid i la tasca d’ensenyar més fàcil. El cas és que, a la pràctica, tothom sap que això és així, ho digui o no l’estudi que sigui del cas.

Fa poc jo vaig voler reprendre l’estudi de la llengua anglesa, la didàctica de la qual és potser la més ben estudiada del món ja que hi ha molta demanda d’aprenentatge d’aquesta llengua. Vaig anar a matricular-me a un centre d’anomenada que passava per tenir les tècniques més avançades. ¿Què és el primer que em van fer quan m’hi vaig presentar? Doncs una prova escrita i oral. I, en acabat, em van dir que el meu nivell era el 2A (segon curs, molt al començament, doncs).

Jo li vaig dir al director del centre que estava desfasat. Que com era que em posava a segon en comptes de posar-me amb els del darrer curs i els del mig. ¿Com és que ignorava que si a mi no em posava amb els del darrer curs em sentiria estigmatitzat i que ja no aprendria? Que no sabia que, segons les teories més ultramodernes del nacional-constructivisme imperant a Catalunya, l’excel·lència en l’aprenentatge no es podia assolir si no era tractant la diversitat de capacitats i interessos alhora a la mateixa aula?

Em va mirar amb uns ulls encuriosits i em va dir alguna cosa semlant a I’m sorry, what you are saying is impossible! Vostè ha d’anar a 2A.

Vaig baixar els ulls tot reconeixent que era el lloc que em tocava i, si més no, era des d’aquest lloc, estigmatitzat o no, on jo havia de lluitar per superar el meu lamentable nivell d’anglès.

Pensant en la meva discussió amb el director del centre vaig començar a entendre per què els alumnes catalans, tot i tenir classes d’anglès des de la Primària, quan acaben l’ESO o el Batxillerat no en saben. Si els estigmatitzéssim una mica temporalment, com m’ha fet el director del centre on jo m’he matriculat, potser alguns sabrien anglès en acabar l’escolaritat obligatòria.

Per què no ho provem?

26 d’octubre de 2008

Felicitat


Tinc el costum de fer una sortida de dos dies amb els alumnes de 'Didàctica de la Història de l’art' al camp d’aprenentatge “Monestirs del Cister”. Abans de sopar, quan som instal·lats a l’alberg els invito a parlar de la felicitat. Dies abans ja els he demanat que intentin trobar una definició de felicitat i que especulin una mica sobre com les persones, en general, intenten aconseguir-la. Els aviso que no es tracta en cap cas que em diguin res sobre com ells la busquen.

En el decurs del diàleg i a través del mètode socràtic vaig dirigint les intervencions en vistes a distingir el concepte de “benestar” o “satisfacció” del de “felicitat”. Al final aconseguim trobar una definició que crec que els plau a tots i que, si més no, és la meva. La felicitat és un estat de plenitud en el qual no et cal res i en què fins i tot vesses enfora el que et sobra. El benestar és un moment transitori no tant de plenitud com de comoditat, d’estar bé amb tu o amb els altres o amb el món... De moments de benestar en podem tenir molts. Però de la felicitat, si acceptem la definició, estrictament parlant no en podem tenir cap.

La felicitat és l'imant de la vida. Tots la busquem en els nostres projectes i accions i, sovint, l’envegem de situacions que no vivim. Aquesta darrera dimensió Baudelaire, en els seus Petits poèmes en prose, la va descriure amb exactitud: aquesta vida és un hospital on cada malalt està posseït pel desig de canviar de llit. Al final és pregunta si aquesta mena de neguit té alguna solució. Li ho pregunta a la seva ànima que li respon afirmativament. Sí que n’hi ha, però hors de ce monde.

Com la busquem la felicitat en general? No cal fer grans filosofies. La majoria tendim a buscar-la a través del diner, del poder, de la llibertat de fer el que ens plau sense límit (dimensió lligada al poder i al diner) i dels plaers, sobretot físics, de tota mena i amb la màxima intensitat possible. Sabem per la secular experiència humana que aquests camins no duen pas a aquest estat de plenitud que designem amb el nom de felicitat. Tanmateix ens hi instal·lem un cop i un altre.

La recerca de la felicitat és, sí, el motor de la vida. És inassolible, però. En primer lloc pel temps. Tot moment que s’acosta a la plenitud està marcat per la seva caducitat. Conscientment o inconscientment ho sabem i això ens impedeix arribar a l’estat de plenitud perquè tard d'hora sabem que allò que potser està ple es buidarà. No hi ha estat de felicitat, hi ha moments de benestar. I els moments per definició són caducs. A tota festa li arriba la matinada buida, quan els cendrers són plens de burilles apagades, les copes buides o brutes, les cadires desordenades, la solitud eixorca al voltant, la música que ja no sona per a ningú... Per això moltes veus, Kavafis en seria un exemple i el “Carpe diem” un altre, proposen enganyosament que la felicitat es troba en el camí. És cert que algunes de les sensacions benestants es troben en el camí i que cal aprofitar-les al màxim. Però la caducitat de la durada del camí i la ignorància d’on aquest ens porta no poden dur a l’estat de felicitat.

La felicitat és inassolible per la mateixa condició humana. Mai no podem estar plens mentre alguna cosa de l’arquitectura del cos (la salut), o de l’ànima no estiguin en estat perfecte. I això sabem que no passa ni passarà mai, ans al contrari, el temps s’encarrega de proposar-te una progressiva i ineluctable deterioració de cos i de l'esperit.

La felicitat, finalment, és inassolible per una realitat punyent de la història: el gavadal de patiment que hi ha hagut, que hi ha i que hi haurà. Només pot ser feliç, en aquest sentit, l’ignorant o aquell que es droga amb l’oblit. ¿Algú pot menjar un requisit qualsevol sabent que hi ha milers de nens que moren de fam o de malària cada dia? Només ho podem fer si en aquell moment oblidem o ignorem.

En tot cas sabem que ni el diner, ni el poder, ni la llibertat, ni el plaer físic extrem i buscat amb dèria constant produeixen l’estat de plenitud que anhelem i busquem. ¿Tan estrany és que algunes persones intentin fer el camí contrari? Que busquin la plenitud, ja ara, pel camí de la pobresa, de l’obediència lliurament assumida, de la renúncia als plaers físics? I que tot això ho facin per amor a la humanitat? És aquest probablement el camí que intueix i assumeix el monjo...

Perquè Baudelaire ja ens ho va dir ben clar: la solució es troba hors de ce monde.

23 d’octubre de 2008

Ítaca


Avui m’has passat el poema de Kavafis, Ítaca. No el coneixia, tot i que n’havia sentit a parlar. És un poema bell i alhora profund sobre la condició humana i tot un consell per aprendre a viure. La tesi fonamental, si l’he entès bé, és que hem de desitjar una vida llarga, “pregar-la”, i no tenir pressa per arribar a la mítica illa, com va fer Ulisses en el seu torturat retorn de Troia. Cal fer marrada a cada port de la vida i aprendre’n, goludament, tot el que hi puguem assimilar.

Kavafis fins i tot sembla alertar-nos sobre la possibilitat del desengany quan, per fi, ja savis, posem el peu sobre l’illa somniada i descobrim que és molt més pobra del que ens havíem pogut imaginar en el nostre desig. Ens avisa, en definitiva, que la inevitable caducitat final pot ser que ens meni a un astorat i això ha estat tot? No heu vist mai una calavera? No us sembla que totes fan una cara atònita, com si en arribar a Ítaca, la vida les hagués deixades en el seu comiat amb un pam de nas? No és potser la fi del viatge una experiència estèril?

Kavafis ens diu que el que importa és el camí i saber-lo fer. És la vella tesi filosòfica que defineix la persona com a homo viator, l’home que fa via, l’home que camina sense preocupar-se massa d’on arribarà. O que si sap on arribarà, no té pressa i olora amb delectança cada flor que troba en el camí.

Avui, que vinc d’un acte en memòria d’un company a qui el càncer el va fer arribar a Ítaca a mitja vida, entenc més que mai la importància del camí, de gaudir-lo, de viure amb intensitat els moments bons, amarar-se sempre de tota allò que trobes i busques en els viaranys, siguin rectes o amb disseny de laberint...

Sí... però em ve de seguida el dubte. ¿Podem realment gaudir del camí sense saber exactament on porta? ¿Es pot gaudir el moment bo en profunditat dins del canibalisme del temps? ¿Pot ser que només existeixi el camí però que no hi hagi, de fet, cap Ítaca?

Sembla clar que l’única saviesa possible en aquest moments consisteix a viure millor els camins que fressem. Tanmateix el camí t'omple quan saps on vas. Oi? Ítaca té sentit perquè hi ha una ruta que hi mena. La ruta és plena si saps on et porta. ¿No ho dius tu sovint que tot és sempre una problema d'equilibri?

22 d’octubre de 2008

Llum


Un ancià, de més de vuitanta anys, poc abans de morir va escriure per a ell mateix:

...això: m’agradaria, en acabar, d’estar a la llum. Habitualment a la fi de la vida temporal, si no està enfosquida per la malaltia, té una fosca claredat pròpia: la dels records, tan bells, tan atractius, tan nostàlgics i tan clars ara per denunciar-ne un passat irrecuperable i per burlar llur reclam desesperat. On hi ha la llum que descobreix l’engany d’una vida fonamentada damunt béns efímers i sobre esperances fal·laces. On hi ha la llum de remordiments obscurs i ara ineficaços. On hi ha la llum de la saviesa que finalment entreveu la vanitat de les coses i el valor de les virtuts que havien de caracteritzar el curs de la vida.

Vanitat de vanitats! Quant a mi voldria tenir finalment una noció recuperada i assenyada del món i de la vida: penso que una noció així hauria d’expressar-se en agraïment: tot era do, tot és gràcia; i que n’era de bell el panorama a través del qual hom va passar; massa bell, tant que es va deixar atreure per ell i s’hi va encantar, mentre que havia d’aparèixer com un senyal i una invitació. Però, de tota manera, sembla que el comiat hagi d’expressar-se en un acte de reconeixement, o més aviat de gratitud: aquesta vida mortal és, a desgrat dels seus treballs, dels seus misteris obscurs, de les seves sofrences, de la seva fatal caducitat, un fet bellíssim, un prodigi sempre original i commovedor, un esdeveniment digne de ser cantat amb goig i amb glòria: la vida, la vida de l’home!

I no menys digne d’exaltació i d’estupor és el marc que envolta la vida de l’home: aquest món immens, misteriós, magnífic, aquest univers de les mil forces, de les mil lleis, de les mil belleses, de les mil profunditats. És un panorama encisador. Sembla prodigalitat sense mesura. Davant d’aquesta mirada retrospectiva, assalta la pena de no haver-lo admirat prou, de no haver observat les meravelles de la natura tant com es mereixen, les riqueses del macrocosmos i del microcosmos. ¿Per què no he estudiat prou, no he explorat, no he admirat l’estança en la qual la vida es desenvolupa? Quina distracció més imperdonable, quina superficialitat més reprovable! Això no obstant (...) aquest món és meravellós. Et saludo i et celebro a l’últim instant, sí, amb immensa admiració; i, com deia, amb gratitud: tot és do; darrera la vida, darrera l’univers, hi ha la Saviesa; i, després, ho diré en aquest comiat lluminós, hi ha l’Amor!

M’agradaria a la fi de la meva vida, poder-me’n acomiadar així. Em plauria disposar de més llum...

L’autor d’aquests paràgrafs va morir al cap de pocs mesos d’haver-los escrit i mai no va pensar que es publicarien. Per si algú llegeix el bloc, no us diré qui és i així evitaré molts prejudicis que enterbolirien de ben segur la lectura d'una esperança tan lluminosa.

21 d’octubre de 2008

Absurd


Estrictament parlant diem que és ‘absurda’ una proposició (un judici, una frase) quan no es pot establir el seu sentit o contradiu les regles de la lògica formal. També podem dir que ‘absurd’ és allò que és contrari a la raó o al sentit comú. En un camp més estrictament filosòfic, que és el que aquí m’interessa, designem amb l’adjectiu ‘absurd’ la inexistència d’una raó de ser o de finalitat. Quan diem que la vida és absurda estem afirmant, doncs, que no té raó de ser i que no té cap finalitat. Per més que m’hi he esforçat, des d’un punt de vista estrictament racional, no he trobat manera de demostrar que la vida tingui sentit. Tampoc no es pot afirmar el contrari, que no en tingui.

L’única forma racional que he trobat de mostrar que la vida no és del tot absurda consisteix en la reducció a l’absurd, valgui la redundància, d’aquesta proposició. Em sembla que si la vida no té raó de ser i no té finalitat –un pur atzar gratuït— no hi ha cap valor que pugui ser fonamentat. I així tot està bé i malament alhora i, en conseqüència, tot està permès, fins allò que és abominable, o pot estar prohibit fins allò que pugui ser més natural. En definitiva: la vida no pot ser en la seva arrel absurda perquè, fins i tot si ho crèiem així, la vivim com si tingués sentit. Som incapaços de ser conseqüents amb l’absurditat que podríem postular. Si més no la majoria.

L’altra forma d’intentar fonamentar un sentit a la vida consisteix en el primat de la confiança i en les sensacions i emocions que sustenten molts raonaments (potser tots). Quan et posen el teu fill o filla nou-nat/da entre braços per primer cop, sense cap mena de raonament saps de cop i volta que la vida té sentit. I no saps per què, però el tens entre els teu braços. El mateix s’esdevé quan estimes. Saps que en l’amor hi ha el sentit.

Dit això, però, també cal convenir que, tot i que potser es pot defensar que hi ha un sentit últim que dóna raó de ser a la vida, la percepció atenta als dolors del món, als desitjos inassolibles i a la mort fa que, si més no, en l’àmbit estrictament humà un cert grau d’absurd inexplicable existeix. Sobretot si pensem per un moment que hem estat dotats de fer-nos preguntes sense arribar mai a cap seguretat sobre les qüestions que de debò importen els humans si no és la certitud única de saber que morirem, a més, ignorant quan ni amb quin grau de patiment. La veritat és que, si més no, una mica atroç sí que ho és tot plegat. I la finalitat o el sentit del dolor i de la mort, se’ns escapa.

El mateix cristianisme, amb el qual m’identifico, ho diu ben clar en un dels seus textos. Sant Pau, en la seva carta als romans, al capítol 8 diu sense embuts:

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda, no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’ha sotmès.

Doncs això, no només la vida, sinó l'univers sencer!

19 d’octubre de 2008

Dir que res no han de dir


Proclamo que no hi ha cap altre règim polític que solucioni millor les necessitats humanes que la democràcia. Sense adjectius. Per tant penso que la dictadura xinesa, la democràcia islàmica d’Iran –on ara els aiatol·làs rumien si està bé o no afusellar menors d’edat, quin detall més humà!— Cuba, Corea del Nord, Indonèsia, etc. són règims polítics inhumans que no han de satisfer tant com les democràcies les necessitats de les persones.

Dit això, també considero que la democràcia es pot aprofundir més quan el grau de debat i d’assumpció de decisions que se'n deriven és assumit pels diversos àmbits de la societat i, sobretot, quan els diputats dels parlaments són responsables davant dels seus electors i no pas davant dels dirigents dels seus partits, tal i com passa a casa nostra. I també considero que la democràcia no és un mite i que presenta contradiccions insalvables com ho és l’intent d’igualar allò que és inigualable per naturalesa. No sé fins a quin punt, per exemple, és just que una persona com jo que no sap què és un actiu financer tingui el mateix criteri que un economista a l’hora de votar el programa econòmic d’un partit. Confesso que mai no m’he mirat un programa electoral. ¿Vols dir que el meu vot ha de tenir el mateix valor que el d’una amiga meva que se’ls llegeix i que fins i tot encara va a algun miting per assabentar-se del que proposen alguns partits en les campanyes electorals? Que m’igualin a ella em sembla injust. Però és així. Millor aquest sistema, malgrat tot, que no pas que un grup de dirigents ens dictin el que hem de fer.

Per això, que el tribunal constitucional retalli l’estatut em sembla un acte profundament antidemocràtic. M’agradi o no l’Estatut, en tot cas haurien d’haver dictaminat la seva constitucionalitat abans del referèndum. Però un cop aprovat per les institucions democràtiques legals (Parlament català, Congrés i Senat) i, sobretot, un cop aprovat en referèndum legal pel poble català convocat a les urnes, el Tribunal Constitucional no hauria de dir ja res.

Crec que els dotze funcionaris que constitueixen actualment el TC no representen ningú i l’únic mèrit que tenen és haver guanyat unes oposicions. Representen uns partits que s’han dividit els seus membres segons la seva ideologia i sense que s’hagi fet pública la seva trajectòria, ni s’hagi debatut el seu saber ni s'hagin valorat les seves sentències al llarg de la seva vida professional, com es fa als EUA abans que siguin aprovats. Així poden passar coses com que un dels jutges del TC hagi estat jefe provincial del movimiento en temps de Franco. ¿Com ha de concebre la més mínima consideració a un Estatut d’Autonomia un senyor així?

Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és molt més senzilla i no s’hi val a embolicar-la amb subtils sofisticacions jurídiques. Si la sobirania neix del poble en tota democràcia, aquest ha parlat. Ningú ja no hi ha de dir res.

En puritat democràtica el tribunal constitucional només hauria de dir en aquest cas que res no ha de dir.

No serà així. I per tant 12 funcionaris que ningú no ha elegit imposaran la seva voluntat a tot un poble.

Ho sento. Això no és una democràcia.

18 d’octubre de 2008

Botifarres de la Història


‘Fer botifarra’ a algú, consisteix a fer un gest d’origen obscè, alçant el braç i plegant-lo, per indicar oposició, refús, rèplica o menyspreu. Aquests dies tardorals de la meva vida, repassant les ideologies que profetitzaven futurs a partir de l’anàlisi de la història i de les idees amb què aquesta s'interpretava, m’adono de la seva futilitat, del seu fracàs. En definitiva: la insuportable levitat del que som.

En els anys 60, 70 i primers 80 del segle passat, l’acadèmia era fonamentalment marxista. L’horitzó, heretgies a banda, era el model soviètic i el cubà. Per a d’altres el xinès o el iugoslau. Tot era clar. L’anàlisi material de la història provava que el camí per arribar a la plenitud humana derivava de l’aplicació correcta dels principis teòrics i “científics” del socialisme. I aquest es definia d’una manera senzilla i comprensible: a cadascú se li donava segons el seu treball i, per descomptat, tot es col·lectivitzava, fos per la via estatal o per la comuna autogestionària... Bé, doncs, si alguna cosa ha provat la història és que el model soviètic s’ha ensorrat, el xinès retorna a la via capitalista amb un sistema dictatorial que no respecta els drets humans i, ja fora de la lliga, a primera regional, queden algunes restes de l’antiga fe com Cuba o Corea del Nord, país aquest darrer on la màxima autoritat passa de pares a fills com si es tractés d’una monarquia... Res no lliga amb el que la meva generació havia teoritzat i res no s’ha esdevingut com havia d’haver passat. Suposo que quan la realitat no segueix la teoria la que s’equivoca és la teoria i no la realitat.

A l’altre extrem del ventall, els liberals del capitalisme, un cop autoensorrat el socialisme, han profetitzat amb una fe de neòfits l’extensió de la democràcia –-no sé pas on—i que amb la llibertat absoluta de mercat i la no intervenció dels poders públics en l’economia arribaríem a grans quotes de benestar internacionals... Ja ho veiem aquests dies. Els mateixos liberals a ultrança, els anomenats ‘neocons’, a corre-cuita han hagut de nacionalitzar i intervenint en les ensulsiades financeres de bancs i empreses de crèdit... Ara tothom demana que s’intervingui i que es controlin les finances internacionals... Em temo que tampoc la intervenció servirà de gran cosa...

Vaja, que ni el mercat lliure sense controls, ni la planificació imposada han donat de moment cap resultat que ompli de felicitat l’espècie de l’homo sapiens... Les idees que podem articular sempre són més pobres que la vida real, sobretot quan pretenem profetitzar des de l’anàlisi de la història. Potser la història serveix per entendre alguna cosa del passat i de la naturalesa humana. Pel que fa al futur, a la que ens descuidem, la Història ens fa unes botifarres espectaculars!

17 d’octubre de 2008

L'art i les llàgrimes


M’ho vas dir fa temps, i avui, en el silenci forçat del meu migdia, ho he recordat.

--De vegades –-em vas dir-- hi ha flors que només neixen i creixen si les regues amb llàgrimes. Sí, tòfol, el plor, alguns cops, és una pluja feraç que pot amarar les terres de l’angúnia. ¿No has plorat mai un foc mig blau i mig groc –ah, com en són d’incerts els colors de les paraules!—quan els mots es vessen en el caliu de besos absents?

Suposo que vaig fer una cara molt estranya en aquell moment, perquè tu, sempre seriós, vas somriure com si de cop i volta et vingués al damunt un sobtat sentit de l’humor. De seguida, però, et vas quedar pensatiu. Jo callava i respectava el teu silenci perquè intuïa que volies continuar parlant.

--De vegades ploro, tot i que he estat educat que això de plorar no és cosa d’homes, perquè la vocació que sento a dins del cor és la d’estimar fora del temps, viure la llum dels ulls a dins del blat d’un estiu permanent....

Vas callar i em vas mirar amb ulls neguitosos, amb aquella ansietat de qui es vol fer entendre... No, no t’entenia...

--Doncs bé
–vas afegir taxatiu—aquesta és la vocació que sento i crec que tu també la sents.

--Però això no fa plorar. Sí, sento sovint amb intensitat les ganes de fondre'm fora del temps... Però això no fa plorar. Per què plores, doncs? Només per això?

Se’t van humitejar els ulls i pujant el to de veu vas esclatar:

--Ploro, coi, perquè la vida no es deixa viure!

Aleshores vas somriure. I vas sentenciar:

--Per això existeix l’art! Que no ho sabies?

Em sembla que avui al migdia, en el meu silenci obligat, en recordar-te, t’he entès una mica. Potser sí, potser l’art sigui aquest intent gegantí amb el qual maldem, inútilment, per viure la vida del tot.

14 d’octubre de 2008

Rodes de molí


Combregar amb rodes de molí
. Heus ací una expressió que he sentit des de petit i que he trigat molt a comprendre bé del tot. Evidentment entenia què volia dir com a locució, però com a bon urbanita no li podia atribuir un significat precís perquè ignorava del tot què era una roda de molí. Em temo que aquesta expressió avui els joves tampoc l’entenen però una raó exactament inversa: la majoria ja no saben què vol dir combregar.




Recordant la roda de molí vista aquest cap de setmana no he pogut deixar de pensar en aquest daltabaix que suposa, pel que fa al futur del nostre imaginari, la descristianització sobtada i massiva de la societat on visc. I em dol perquè col·labora a engreixar un cert sentiment de solitud.

Em dol per diverses raons. En primer lloc perquè crec que l’Església catòlica, malgrat tot, ha mantingut viu i ha difós bé el missatge de Jesús de Natzaret. Els evangelis, els fets dels apòstols, les cartes de sant Joan i molts textos de sant Pau són una font inextingible, apte per a tot tipus de públic i per a tot nivell intel·lectual, sobre el que vol dir ser persona humana en profunditat i com la llei d’estimar és l’única norma assumible per a la humanitat si vol de debò sortir-se’n. Em sap greu que no s’hagi sabut veure una mica més enllà de la imatge que oferim els catòlics o que apareix als mitjans. Em sap greu que no sigui notícia o que no es coneguin tants i tants cristians catòlics que per fidelitat a la seva fe --insisteixo: transmesa per l’Església-- es trenquen l’espinada pels altres perquè estimen radicalment. I que si es coneixen no hagin servit de testimoni per mantenir encesa la llavor de la fe.

Em sap greu també perquè molts cristians, entre els quals em compto, no hem sabut mantenir la flama de la vivència interior i del testimoni exterior que faci creïble el missatge.

Tot sembla indicar que la meva generació és la dels darrers cristians a Catalunya (en sentit estricte de la vivència interior, de la pràctica sagramental sentida enllà de la imatge sovint poc seductora dels dirigents de l’Església i de la dimensió pública de la pràctica coherent amb la fe que diem professar). La generació posterior a la meva ja no és cristiana i, si ho ha estat en la seva formació, ha abandonat conscientment creences i rituals.

Alguns, de més grans, ha apostatat públicament. D’altres, la majoria, se n’han anat discretament, sense fer soroll, en un moment donat del seu procés vital ja madur, com si res del que havien fet fins aleshores els fos de cap necessitat en el futur. Sí, també moltes persones de la meva generació han abandonat la pràctica a poc a poc. El dia a dia ha anat garbellant la presència de fidels a les esglésies i a les comunitats. A dins som pocs i grans. A fora, alguns són cristians sense Església.

I tanmateix, enllà del respecte degut a la consciència de cadascú, últim tribunal de la decisió moral personal, no puc ignorar que cap carisma amb vocació comunitària, com ho és el cristianisme, pot subsistir si no hi ha algun tipus d’organització i d’institucionalització per imperfecta que aquesta sigui. Cap idea, cap vivència ha triomfat per genial que hagi estat qui l’ha viscuda sense algun tipus d’organització institucional que l’hagi prosseguida. Per aquesta raó, ser cristià sense església, sense comunitat, em sembla l’estroncament definitiu d’aquest missatge en el futur.

Visc aquest abandonament silent, progressiu, sovint indiferent, amb una profunda tristesa. I veig també sovint que moltes de les persones que ens han deixat són molt millors que no pas jo. I això encara m’entristeix més quan miro cap endins.

12 d’octubre de 2008

Artisticitat


Les primeres hores dels meus cursos solen estar destinades a facilitar la comprensió del títol de l’assignatura. Així, per exemple, a “Didàctica de la Història de l’Art” em proposo que l’alumnat pugui definir amb sentit què és la didàctica, què és l’art, i quin és l'objecte de coneixement i el mètode de la història de l’art. Només pretenc que siguin capaços d’atribuir un significat precís, encara que sigui incomplet, als conceptes estructuradors de la disciplina que imparteixo.

Un dels problemes habituals d’aquestes primeres sessions apareix quan pretenem definir “art”. Tractant-se d’un concepte obert que no admet definicions rodones amb un gènere i una diferència específica, em trobo sovint amb dificultats per atribuir-li un significat. De l’etimologia, el concepte d’art només manté una idea: habilitat. El concepte d’art, a més, ha anat canviant al llarg de la història. Depèn sempre del criteri amb què le persones d'una època s'acostaven a la seva definició. Allò que era bell? El disseny? L’estètica? Tots els intents de definició acaben en fracàs. Ara bé, jo no puc admetre que els meus alumnes i jo ens dediquem a fer la didàctica de la història d’un concepte que no sabem ben bé què és! D’alguna manera li he de donar una significació provisional. Aquesta significació, que va néixer d’una lectura de ves a saber quan, em va venir del concepte “d’artisticitat”.

A les meves classes considerem “obra d’art” aquella construcció, comunicació, acció o objecte que està dotat d’artisticitat. El problema, però, ve quan ens preguntem què és artisticitat. Doncs bé: artisticitat és allò que fa que una construcció, comunicació, acció o objecte sigui considerat art i distingit del que no ho és. Tampoc aquí trobem la solució. Al final ens en sortim dient que l’art és un concepte obert, que ha canviat al llarg del temps i que el criteri d’artisticitat deriva d’alguna mena del consens social. Potser per aquesta raó al final hem d’acabar amb la coneguda definició de Dinno Formaggio: art és allò que les persones anomenen art.




Tanmateix l’emoció interior dicta sovint allò que té artisticitat. Ahir mateix passejant per un jardí de l’Empordà vaig veure un enclau de tapís verd continu, de traçat irregular on al bell mig s’hi alçava una antiga roda de molí. En aquell moment vaig "sentir" què era l’artisticitat. Aquella roda de molí, quan es va fer, no tenia cap pretensió artística. Organitzada avui la creació d’un espai guanyat i dominat a la natura amb sensibilitat per un artista –en aquest cas el dissenyador d’aquell jardí—, la roda de molí, fora del seu context original, entrava de fet en el concepte d’obra d’art.



¿Com ho podia saber? Perquè l’objecte no hi era gratuït, omplia l’espai d’una manera que només una sola persona al món havia pogut imaginar i, finalment, perquè d’alguna forma aquell jardí, gràcies a la roda de molí, em parlava.

Potser l’artisticitat sigui allò que fa que una creació qualsevol et parli directament a dins de l’ànima sense utilitzar cap paraula del diccionari.

11 d’octubre de 2008

Recordar


Per una sèrie de motius que ara no fan al cas, he d’anar sovint de manera sistemàtica a fer rehabilitació muscular a una institució que s’hi dedica. Durant mitja hora llarga he de passar per distintes fases (ultrasons, corrents, parafina...) en una solitud radical –tancat en una cabina—i sense poder fer altra cosa que ser. No puc llegir ni fer res que no sigui restar quiet i sol. Solc pensar, pregar... Ahir vaig decidir recordar.

En la mesura del possible crec que no és bo viure dels records. Tanmateix viure amb els records no és només positiu sinó que sovint és necessari. A més començo a entrar en una edat en què la motxilla del record comença a estar plena i m’encamino implacablement cap a un estatge en què, probablement, aquesta motxilla serà una de les presència més substancials de la vida diària. Especialment si fem l’esforç de recordar els moments més bons. Perquè a la vida, com que els moments dolents mosseguen més, sembla que pesin més. Per sort la nostra psicologia natural, en general, està organitzada de manera que tendim a recordar més els moment bons, fins i tot dins de les circumstàncies més traumàtiques. Això sembla obvi si sentim parlar els homes de certa edat de la seva experiència en el servei militar.

Ahir, mentre em passaven els corrents, vaig intentar recordar i reviure especialment episodis passats de passió i de tendresa. Els anava alternant. De vegades conservo als llavis de l’ànima els moments tendres. Aleshores sento que la humitat creadora de vida s’entaula dins de mi com un sentiment càlid de fecundació. Els afectes s’apleguen en una flamarada estable de dansa apassionada. Aleshores el gemec que nia al cor s’esplaia d’una manera lliure i sembla que mai no es pugui consumir. Creix indefinidament fins a fer-se música de l’únic que probablement interessa. De vegades sento, quan recordo, que també pot passar tot el temps de l’univers en expansió durant una simple inclinació de l'ànima que troba aixopluc en uns braços eteris. En aquest moment del record, encès l’amor, pots estabilitzar una simple carícia, una mà senzilla, un gest únic... i en aquell moment sento que el fred de cementiri que tant sovint duc a l’ànima si penso massa és acollit i pacificat. Arribats a aquest punt tanco els ulls i sento com un vent suau em va desfent la identitat per fer-se altre. Durant aquests minuts de solitud forçada, cremo la fusta aromàtica dels records i de tots els minuts de plata viscuts al llarg de la meva vida i així escalfo les meves mans fredes amb una delectança no exempta d’enyor.

Quan el fisioterapeuta va entrar a la cabina per treure’m els elèctrodes el temps no existia i suposo que me’l vaig mirar durant uns segons amb un esguard perplex.

Malauradament, la visió del panorama posterior de les persones al gimnàs de rehabilitació, mentre repeteixo mecànicament els exercicis prescrits, em va tornar a la dura realitat. La vida té una dimensió molt amarga difícil d’entendre i d'empassar...

I aleshores torno al fred de cementiri...

9 d’octubre de 2008

Teoria


Cada dia que passa en la meva vida docent em conveç més un principi tautològic: és metodològicament correcte allò que fa que un alumne aprengui; el que fa que una alumne aprengui és metodològicament correcte. És a dir, en el llarg camí que du fins el procés d'aprenentatge interior de cada alumne hi ha una àrea raonable en dues fases (disseny i aplicació) i una altra àrea irraonable o arraonable: la que va de l'aplicació docent a l'aprenentatge de l'alumne. Aquesta fase només funciona sobre la base de la intuïció i de la transferència afectiva, resulta improgramable i no es pot aprendre si no se'n té la capacitat innata. Qui vagi a un curset a aprendre la connexió de l'acte docent amb l'aprenentatge real de l'alumne em sembla que va servit. Enlloc mai ningú no li ho sabrà explicar.

¿Invalida això el tractament i estudi de l'àrea raonable? En absolut. L'àrea raonable, la didàctica, fa possible que l'acte intuïtiu i de transferència afectiva es desenvolupi com a capacitat de l'indiviu que la posseeix. D'aquesta manera, formant-se en l'àrea raonable, el docent natural pot esdevenir com més va més eficaç.

Crec que això ho pot confirmar l'experiència tant de la història de cadascú com alumne com la història de cadascú que ha estat professor.

7 d’octubre de 2008

De què s'han de fer perdonar?


En la meva ja dilatada vida professional –fa només 41 anys que imparteixo docència—he tingut ocasió de treballar en centres privats i en centres públics. En la meva etapa universitària, especialment en l’àmbit de la formació permanent, de la difusió i en les modestes recerques en què he participat, he tingut l’oportunitat de conèixer molts professors de secundària d’una bon grapat de centres públics i privats. Doncs bé, un aspecte que em crida l’atenció és aquesta mena de gairebé odi soterrat permanent que hi ha en els ambients esquerrans, sindicats i en determinats sectors del professorat respecte dels centres privats concertats (siguin religiosos o laics). Sembla talment que l’escola concertada s’hagi de fer perdonar un estrany pecat original. I això no només és injust –qualsevol persona informada sap que avui cap escola és negoci—sinó que és altament contraproduent per intentar resoldre un sistema educatiu pràcticament fracassat com ho és el nostre. Si volem començar a resoldre algun dels greus problemes de la deterioració actual hauríem de començar a abandonar l’existència de bocs emissaris per explicar els propis mals.

Quan es comparen les dues xarxes d’ensenyament, se solen esmentar moltes estadístiques –una manera matemàtica de mentir, com em deia amb humor un col•lega meu, professor precisament d’estadística— en què es mostra que l’escola concertada no acull tants immigrants, que cobren de sotamà als pares o bé que a l’escola concertada hi solen anar els fills de les famílies que tenen títol universitari o un nivell cultural elevat. Sembla com si les causes que l’escola pública no funcioni siguin sempre externes (l’administració que mai ho fa bé governi qui governi, la societat, la immigració, etc.) i que, en especial, en els seus problemes, part de la culpa la tingui l’escola concertada i els recursos públics que s’hi dediquen. Mai no s’analitza si internament les decisions, la dedicació i la gestió de l’escola pública fan la llevada que podrien fer. Mai no se sol assenyalar que, sovint, una de les diferències que fa que l’escola pública no funcioni bé i sigui en part ineficaç és perquè no té algunes de les virtuts que té l’escola concertada.

L’escola concertada –si més no les que jo conec que no són poques—solen tenir menys recursos que les escoles públiques i surten molt més barates a l’erari públic (senzillament: el professorat cobra menys i treballa més hores). Aquesta comparació no se sol proclamar amb prou contundència. I amb menys recursos, en alguns aspectes, se’n surten millor. D’altra banda l’edat mitjana del professorat sol ser-hi més jove. Disposen d’un equip de gestió amb certa capacitat de decisions útils –tant en el pressupost com en el personal—i sovint hi ha un ambient d’equip que a la pública no hi sol haver. De què, doncs, s’ha de fer perdonar l’escola concertada?

Proposo a aquells sociòlegs que estudien la comparació entre aquests dos mons, que en comptes de fer macroestadístiques facin estudis de casos. Per exemple: facin, com jo he tingut oportunitat d’estudiar, una comparació entre escoles concertades i públiques d’un barri on l’alumnat és d’idèntica extracció social. Des de l’ambient a la mateixa entrada –silenci, una persona a la porta que sempre et demana on vols anar, saletes d’espera o de reunions austeres però còmodes...—fins a la facilitat d’entrevistar-te en hores normals amb el professorat que és tutor, la puntualitat de l’entrada a les aules, les sortides organitzades i programades, les reunions d’equip fixes, les jornades de formació... les diferències són notòries.

Permeteu-me una experiències personal. Diversos directors d’escoles concertades m’han demanat xerrades de formació en les quals el professorat s’hi quedava a partir de les sis de la tarda després de la jornada laboral. També he vist setmanes senceres de formació del professorat de centres concertats abans de començar el curs amb presència normal al centre des del dia 1 de setembre... No crec que mai un director d’un escola pública ho pugui fer, ni tan sols pensar-hi! Què té d’estrany que els centre concertats potser obtinguin millors resultats? No serà que alguns dels mals –dic només alguns—de la nostra escola pública són interns? De què s’han de fer perdonar els centres concertats i el seu professorat?

I, finalment, la immigració. És cert que estadísticament l’escola pública aplega, per raons de distribució territorial, més immigrants. Però també en aquest cas fóra bo comparar estudis de casos entre el que s’esdevé en una escola concertada amb un alt percentatge també d’immigrants i l’escola pública del mateix barri (he estat en una escola concertada religiosa que té el 52% d’alumnes immigrants i on es parlen 32 llengües diferents a Barcelona mateix!!). O bé que es comparin algunes escoles concertades que tenen el mateix percentatge o més immigrants que l’institut de la mateixa zona (en conec casos). Un cop sabut que ambdues institucions tenen el mateix perfil sociològic i el mateix nombre d’immigrants, és bo que es comparin els resultats obtinguts i que es busquin aquells elements diferencials positius pel que fa a organització i didàctica de l'escola concertada que potser seria bo aplicar-los a l’escola pública per intentar millorar una mica l’estat deficient actual.

Insisteixo: en tot cas l’escola concertada i el seu professorat, ¿de què s’han de fer perdonar? De res!

5 d’octubre de 2008

Plorar justícia


Rellegeixo aquests dies Camus (L’étranger, L’homme revolté, La peste, Le mite de Sisif, L’exile et le royaume…). Són lectures de primera joventut i ignoro per quin motiu m’he sentit reclamat a tornar-les a llegir. Potser L’étranger i La peste són les narracions que més endins m’arriben... No ho sé del cert, però em dóna de parer que la descripció de la famosa “angoixa existencial” no va ser una moda passatgera, sinó la descoberta d’una profunda realitat humana. És això el que em produeix el retorn a aquest clàssic?

En plena lectura de La Peste, m’ha vingut al cap una escena que vaig viure el 1986. Una bona amiga tenia el fill petit a l’hospital de Sant Joan de Déu, fulminat per un tumor cerebral... Se’n va sortir i avui és pare de família... però recordo l’esqueixament interior que vaig viure i que d’alguna manera em va corroborar que els existencialistes no anaven pas massa errats.

M’hi vaig arribar abans de dinar, sortint de l’institut on treballava aleshores. La vaig trobar a la punta del passadís mirant per la finestra l’estesa caòtica de la ciutat en plena tardor. La grisor i la boira fumejaven amb habilitat i travessaven els murs de l’edifici per totes les escletxes. Arreu tot era gris. Mentre m'hi acostava no em veia perquè la tenia d’esquenes. Li vaig tocar lleument l’espatlla i es va girar d’un revolada. Plorava justícia.

Amunt i avall del corredor, entre un rosari de drames, d’absurds sofriments d’infants –el nucli dur de la discussió entre el pare Paneloux i el doctor Rieux a La Peste—vaig parlar del que no sabia i vaig escoltar-li, rabiosament impotent, un antievangeli incomprensible. ¿Haurem algun dia de fer escoles per aprendre inanitat? Els mots, més que mai, li van sortir com el doll cabalós que es projecta pel trencant. Planes ermes i buides es van disposar al nostre esguard. Precisament ara que tot li començava a anar bé...

En un moment distret, però, li vaig veure la llum dels ulls, apassionats i rebels. No, vaig saber que no es rendiria. Era molt forta!

Aviat el metge, blanc, sacerdot d’estranys rituals i a voltes bruixot de mots incomprensibles, es va drigir a la cambra on reposava el fill inconscient. A l’endemà l’operaven per segona vegada... Ella li va anar al darrera i jo em vaig acomiadar.

Recordo que vaig sortir de l'hospital amb un nus a la gola i amb l’ànima feta parracs. Recordo que em vaig asseure al pedrís de la porta de l’hospital, a la vora d’un verd perenne i indiferent. Recordo que vaig llevar la meva feblesa cap amunt i la vaig fer tossuda. I, amb perdó, també un poc irada!

Llegeixo avui La peste. I en plena discussió sobre el sentit del sofriment dels infants –i també ara conec un infant que pateix el flagell terrible d’una malaltia hereditària-- l’escena de 1986 m’ha tornat viva al cap.

Continuo avui assegut al pedrís, llevant feblesa cap amunt, tossuda i, amb perdó, un poc irada.

3 d’octubre de 2008

Sentit


Estem fets per desitjar. És tan important el desig en la nostra vida que fins i tot, si seguíem Buda, desitjaríem desempallegar-nos del desig. La vida de cada dia, la nostra, la de tothom, està feta de petits objectius, de formes concretes de desig. Volem gaudir de salut, tenim la intenció d’escoltar aquella música, somniem a contemplar en les aigües transparents de les costes rocoses la dansa dels peixos, ens fa il·lusió prendre el sol... Potser hi ha tants desitjos i passions com persones.

Un dels desitjos més profunds que puja constantment des de la més profunda arrel de l’ànima, saba amunt fins a l’enteniment, és voler entendre. Per voler entendre som capaços de dur l’elucubració dels perquès fins al límit del nostre esperit. Fins i tot arribem a pensar el pensament!

Alguns científics ens diuen (Jean-Claude Carrière: Einstein, per favor), que l’explicació del sentit dels fenòmens no només és impossible sinó que no té sentit. És a dir: que no té sentit que ens preguntem pel sentit. Per què? Perquè, diuen, el pensament només pot explicar el que és o ha estat pensat. Que voler entendre el que no ha de ser entès no té cap sentit.

Discrepo. Té sentit preguntar-nos i esforçar-nos a esbrinar per què som vius; per què i per a què vivim; quina finalitat té que existim; fins i tot per què l’Univers està constituït d’una manera i no d’una altra... o bé per què hi ha existència en comptes de no-res.

Té sentit que ho pensem perquè són desitjos inscrits amb segell de foc a l’ànima. Per tant si hi són, són pensables. És que, a més, encara que no ho vulguem, estem condemnats a pensar-los.

2 d’octubre de 2008

Exili


T’he trobat, millor dit, t’he ensopegat en girar per una cantonada d’un carrer de l’Eixample. Feia molt de temps que no et veia. I m’he quedat glaçat. Ploraves. Has somrigut i m’has fet dos petons espontanis. Sense voler, he tastat el gust salat de les teves llàgrimes.

-- Què fas per aquí? –m’has dit, sobtadament alegre--
--Vinc del metge, no res, un control de rutina. Estic bé.

Tenia aquella horrible sensació de no saber què dir-te. Tampoc no gosava preguntar-te per què estaves plorant.

--Tens cinc minuts? –m’has dit amb un esguard gairebé suplicant mentre t’eixugaves les llàgrimes amb un mocadoret de paper—
-- I tant!
--Prenem un cafè en aquest bar?
--Vinga.

No han estat ni deu minuts perquè tenies pressa. Però no has parat de vessar un devessall de paraules. No ploraves, m’has dit, per res de concret. I ploraves per tot. Crec que t’he entès. Quan t’acomiadaves m’has mirat amb els teus ulls marrons plens de tristesa i m’has fet un resum com la conclusió que un bon conferenciant fa en acabar la seva intervenció.

--Hi ha moments, tòfol, en què en ple dia els carrers de l’Eixample agafen la llum del capvespre i els fanals emeten una llum groga, de lluna. De cop i volta et sents com un ninot de fusta que camina com un autòmat. Els carrers se’t separen, com si tot s’allunyés de tu, i les persones que veus pel carrer et semblen titelles mogudes per un obscur titellaire. Per no tenir, no tens ni por.

T’has acabat d’un glop el cafè. T’has aixecat i amb un mirada freda m’has dit:

-- M’has trobat plorant perquè tinc a dins de l’ànima el dolor de l’exili. Saps? Aquell dolor que et provoquen, d’una banda, els records inesborrables que mai no es reviuran i de l’altra els somnis impossibles del futur. Em convides, oi?

I sense esperar resposta m’has fet un petó i has marxat rabent. No he tingut temps de reaccionar. Tampoc no he sabut què dir-te.

He pagat i mentre caminava pels carrers de l’Eixample per agafar l’autobús em mirava amb aprensió la llum dels carrers i les persones que anaven i venien...

Ninot, titelles, titellaire, autòmats... exili ...