De fet amb la nostra manera d'ensenyar o, simplement, de comunicar-nos amb la intenció que un altre entengui o aprengui una informació i la pugui transformar en coneixement ja manifestem disposar d'una teoria de l'aprenentatge encara que no en siguem conscients. ¿Estem, però, al dia, conscientment, de com aprèn l'espècie humana? ¿Proposem la informació i les activitats per aprendre de forma coherent d'acord amb aquesta teoria? Em temo que no.
Una de les teories de l'aprenentatge més menystingudes és sens dubte el conductisme. Tothom la mensyprea, d'una manera especial els qui no han llegit Skinner... i, tanmateix, com va dir agudament el psicòleg Ignacio Pozo (Teorías cognitivas del aprendizaje, 1989) "el conductisme gaudeix de bona salut". Especialment en la pràctica de molts dels qui el blasmen.
El conductisme sosté que el que passa a l'interior de les persones no es pot conèixer i que només pot ser objecte de coneixement científic en educació la conducta observable. Per conducta s'entén qualsevol canvi que es produeix ni que sigui a l'interior de la persona --inobservable-- però que té una manifestació externa observable. Així, per exemple, algú que està fent càlcul mental està realitzant una conducta, la qual es pot manifestar clarament en la resolució d'una tasca (la resolució d'una multiplicació, per exemple). Aprendre, doncs, no és altra cosa que un canvi de conducta permanent motivada per haver passat una o més experiències. El mestre o professor és un professional que és expert a dissenyar, presentar, realitzar i avaluar una sèrie d'experiències ordenades amb la finalitat d'assolir un o més objectius observables.
Segons el conductisme cal reduir les experiències a un seguit de tasques mínimes, la realització de les quals de manera positiva ha de produir una recompensa. És la famosa equació E-R (estímul, resposta). A un estímul d'activitat per aconseguir un canvi de conducta --la tasca-- correspon una resposta, sigui un premi o sigui un "càstig" (com, per exemple, tornar a repetir la tasca o fer-ne més de més senzilles). Una de les coses més sorprenents d'aquesta teoria és que aplicant el que diu, molts realment aprenen. Els cognitivistes ho reconeixen també tot i que critiquen, i crec també que amb bona part de raó, que l'explicació de l'aprenentatge no és la que teòricament exposen Skinner i els seus successors.
Vénen a tomb totes aquestes consideracions perquè el conductisme, com a pràctica, avui sona a caspós i, si s'esmenta, és només per criticar-lo, bandejar-lo o qualificar una forma de fer com a negativa i errònia d'entrada. Basta dir que una manera de fer és 'conductista' perquè en determinats ambients ja ni es prengui en consideració el que es fa.
Doncs bé, per motius que ara no són del cas, he hagut de seguir durant l'any l'evolució d'una malaltia d'un parent jove: anorèxia. Aquest parent ha hagut de ser internat a un hospital on tota una colla d'adolescents anorèxics són sotmesos a una teràpia fonamentalment de E-R. Si mengen i, sense trucs, augmenten setmanalment el pes previst individualment, poden sortir el cap de setmana, o poden deixar la "reclusió" en un horitzó de temps determinat. Si no incrementen el pes, senzillament són "castigats": no surten, ni albiren el moment de deixar la "reclusió". Evidentment hi ha més tractament individualitzat, teràpia amb els pares, medicacions, etc. Però el nucli del "canvi de conducta", d'aprendre a menjar el que els cal, no deixa de ser un sistema estrictament conductista. I és una sistema que funciona: tard o d'hora els adolescents tornen a menjar i poden sortir de la "reclusió" curats. Uns adolescents, val a dir, que no estant acostumats ni familiarment, ni socialment ni en els centres educatius a experimentar el progrés del seu coneixement per E-R.
¿No tindria avui també, a més dels resultats en la instrucció, un sentit moral, és a dir, educatiu reconèixer que per aprendre el conductisme ha aportat idees importants? Tant socialment com en el món de les institucions educatives, ¿no seria positiu que si les coses es fan bé hi hagi premi i si es fan malament o no es fan quan s'han de fer, la persona que s'ha de formar experimenti a través del "càstig" que els fets, si són erronis o moralment innaceptables, tenen conseqüències?¿Tindríem tants analfabets morals com tenim avui?