29 de març de 2011

La música i la font de les paraules


Sembla que en l’aventura del coneixement humà hi ha un primer horitzó consistent a observar, descriure i explicar els fenòmens. Per fer-ho utilitzem la lògica i, si s’escau, l’experimentació, i ens en sortim prou bé, si més no pel que fa als fenòmens senzills. Sabem perquè plou, per exemple, i fins i tot podem predir el temps que farà. Aquest seria l’horitzó de la ciència i de la lògica científica.

Hi ha un segon horitzó una mica més complicat: aquell que pretén conèixer i explicar l’experiència de la bellesa i els principis que han de regir la rectitud de les conductes. L’ètica i l’estètica ja no són tan fàcils d’estructurar i de compartir. Així com ningú no dubta de les causes que expliquen el canvi d’estat de l’aigua, no sembla que l’acord sigui massa senzill a l’hora d’establir què és bell o bo i per quines raons ho és. Tanmateix encara utilitzem per acostar-nos a aquest horitzó la lògica racional i som capaços d’articular algunes argumentacions sòlides quan ens movem en l'àmbit dels grans principis. És fàcil estar d’acord que matar una persona és reprovable malgrat les subtils distincions de la guerra justa, la legítima defensa, el mal menor, etc. Però quan ens plantegem la licitud de l’avortament, l’eutanàsia o l’ajut al suïcidi sol•licitat lliurament l’acord ja no és possible.

Hi ha un tercer horitzó en el qual ja resulta molt difícil només pensar. Em refereixo a límit del misteri de l’ésser i de la vida, al sentit. Aquí les paraules de la lògica racional no són suficients ja que ens veiem obligats, si ens hi volem acostar, a utilitzar constantment les metàfores i els símbols. La referència explicativa sovint se situa enllà del mur de la lògica. I aquest àmbit, per dir-ne res, a més de pensar-lo també cal viure’l. És el terreny de la metafísica en el sentit més estricte de la paraula, el món de l’espiritualitat i de la religió.

Per parlar i comunicar pensaments i vivències del tercer horitzó cal trencar la lògica dels mots i enlairar-se per les vies del símbol, del vel insinuatiu, del mirall trencat... i de l’art! ¿Potser és la música el llenguatge que traspassa el mur del Misteri?

Rumiava sobre tot això mentre amb els meus alumnes escoltàvem un gospel que duia per títol precisament deixa que aquesta petita llum que tens a dins s’encengui. El gospel –és experiència comuna—posa la pell de gallina, produeix una emoció especial i supera les paraules que canta amb els sons que les acompanyen.

Tanmateix també les paraules neixen del Misteri. Abans d’escoltar el gospel, durant les explicacions prèvies, els mots brollaven dels meus llavis d’una manera que no puc fer conscient i que no respon en absolut a cap recitat memoritzat. ¿Com és possible el fenomen de la llengua quan la sents sortir de dins sense preparació prèvia? ¿Hi ha alguna paraula que pugui dir la font d’on neixen les paraules? Hi ha alguna paraula que pugui dir la música quan travessa impetuosament el vel del Misteri en la seva pura abstracció?

La resposta a aquestes preguntes només es pot obtenir en el viure, en el sentir i en el silenci. I en les poques paraules que a continuació es puguin pensar...

23 de març de 2011

El Japó i la quaresma


La litúrgia del temps quaresmal convida als creients a viure un temps d’intensitats interiors: densificació de la meditació i la pregària, increment de l’austeritat per esbrinar els nostres petits o grans esclavatges, anàlisi de la consciència pel que fa a la solidaritat (donar a qui ho necessita, ni que sigui només temps). En aquest context he pensat, un cop més, en el fet que la consciència religiosa té la virtut de “des-centrar-te”, o si més no, de proposar-t’ho. La religió et facilita deixar de ser tu el centre de tu mateix i t’invita a accentuar una mica més, si més no, la dedicació als altres. Els altres són el centre de la teva estimació i no tu mateix. El cristianisme no difereix en això del nucli d’altres religions: estimar els altres és el mandat essencial de la religió cristiana.

Aquests dies el Japó, malauradament, és notícia pel tsunami i la central nuclear afectada. Crec que a tots ens ha sorprès la verificació pràctica d’una de les idees que tenim sobre la civilització japonesa: la primacia dels altres per damunt d’un mateix, la disciplina social. Heus ací un imaginari cultural col•lectiu que ha funcionat en moments de crisis col•lectives i econòmiques agudes. A tots ens ha sobtat un cop més l’ordre, el compliment de les normes, la importància dels altres per damunt de la individualitat, l’absència de saqueigs aprofitant el desori i la foscor per manca de llum... No es tracta ni d’un panegíric ni d’una idealització. Els japonesos són majoritàriament així i també tenen problemes de corrupció, etc.

Crec que els orígens d’aquesta conducta tan civilitzada són un misteri. Altres cultures han intentat per la força la realització d’aquest somni de primacia de la col•lectivitat. Han estat enginyeries socials fracassades. La URRS, Xina, Corea i Cuba en són exemples evidents. Els japonesos donen més importància a la col•lectivitat en un ambient de llibertats democràtiques: heus ací el seu gran mèrit. No són així pas per obligació policíaca, ni per ser practicants d’una determinada religió. Ni tampoc es pot argumentar que en els seus orígens agraris la necessitat del grup era molt forta i ara aquesta actitud ha quedat com a herència. També són agraris els nostres orígens i no som pas així. Només sabem que, al Japó, els adults i l’escola comparteixen les mateixes conviccions culturals, creuen en ells mateixos i saben que procedint d’aquesta manera –primacia del grup sobre l’individu-- poden resoldre millor els reptes de la vida. Tot el contrari de la nostra acràcia.

Durant aquesta quaresma, enfangat en notícies tan tristes com les provinents del Japó, no deixo de preguntar-me com és que les catòliques Itàlia i Espanya (i també la “Hispanidad”), no han rebut de la presència abassegadora i secular de la religió cristiana una herència cultural semblant a la japonesa. Déu nos en guardi que alguna cosa de semblant al Japó, fins i tot molt més petita, s’hagués esdevingut entre nosaltres. No és gens agosarat afirmar que l’individu hauria passat per damunt del grup...

És com si entre nosaltres els segles de vida catòlica no haguessin penetrat a fons en cap herència realment interior de la col•lectivitat, llevat de tabús, prohibicions, intoleràncies i rituals externs. ¿O és que potser els segles passats entre nosaltres, de cristians, només en van tenir el nom?

16 de març de 2011

Empatia


Hereu inconscient de la Il·lustració, sempre he pensat que calia separar de manera nítida el pensament, de naturalesa blava i freda, dels motors emocionals, més aviat càlids, grocs i rojos. Segons que sembla, la neurociència actual mostra que potser vaig errat. Diuen que l'emoció s'entortolliga com una heura al voltant de la raó o bé que la raó no deixa de ser deutora d'un impuls emocional previ. Hi ha persones que semblen demostrar aquesta relació ment-emoció d'una manera especial i disposen d'una capacitat estranya de llegir l'ànima dels altres sense que se'ls digui pràcticament res. D'aquesta capacitat se'n diu empatia i no tothom la té. Crec que per a ser un bon mestre o professor és una capacitat que caldria tenir.

Pensava en tot això fa uns dies mentre contemplava, atònit i meravellat, l'obra de J.B. Priestley Truca un inspector. Els actors i les actrius damunt l'escenari emetien un grau de versemblança tan agut que et feien oblidar la teva pròpia consciència de ser. Et xuclaven. Alguns eren actors prou coneguts a qui he vist fer diversos papers al llarg dels darrers vint anys. Si algú ha de tenir un alt grau d'empatia, sens dubte, han de ser els actors i les actrius.
¿Com és possible, si no és així, que puguin disfressar-se de personatges tan diferents?

Recordava mentre rumiava sotre l'empatia el que deia l'Adolf Marsillach respecte del seu estat psíquic quan acabava les representacions de La gata sobre el tejado de cinc caliente. Durant la representació havia de fer el paper d'embriac i anava bevent una barreja d'aigua amb te que simulava el whiski. Afirmava que, en acabar la representació, gairebé durant mitja hora se sentia embriac de debò com si realment hagués estat bevent alcohol. ¡Tal era el grau d'identificació amb el personatge!!!

Alguns dels bons actors i actrius que he conegut semblen que portin a dins tota la humanitat... i que per això poden interpretar els papers més diversos. Tanmateix, en la seva vida privada o particular poden no ser especialment triomfadors. Com diu Paul Auster a la seva recent novel·la Sunset Park parlant de dos artistes: no eran seres humanos fallidos, exactamente, pero tampoco triunfadores. Almas mutiladas. Los heridos ambulantes, abriéndose las venas y sangrando en público (pàg. 179).

¿Seria realment interessant que en la instrucció escolar d'infants i adolescents s'ensenyés teatre per cultivar l'empatia? En tinc els meus dubtes.

13 de març de 2011

Sant Andreu Jazz Band (II)


Segons Howard Gardner, neuròleg i psicòleg de la universitat de Harvard, tots els humans disposem de més d’una intel•ligència. Ell n’ha arribat a comptar set de molt clares que, a més, estan localitzades en llocs concrets del cervell. No nega que n’hi hagin més... Poden existir, però Gardner diu que no les ha localitzades.

Una de les intel•ligències descrites per aquest professor de Harvard i que, segons ell, posseeixen tots els humans és la musical. La capacitat de fer música, sigui amb un instrument, cantant o ballant, no és privilegi d’uns pocs. Els humans, tots, són potencialment músics. Estudiar música des de petits, doncs, consisteix a educar una de les nostres intel•ligències i, per tant, a obrir la possibilitat ampliau la capacitat del sentir i del saber humans. I atès que les intel•ligències formen una xarxa, de retruc, també s’estimulen les altres capacitats.

Resulta evident que no tothom té, d’entrada, les mateixes possibilitats naturals de ser un bon músic, de la mateixa manera que no tothom té les mateixes dots per ser un bon esportista. Tanmateix ningú no nega la virtualitat educativa de l’educació física a l’escola... (també existeix una intel•ligència cinètico-corporal). L’únic que goso afirmar és que tothom pot saber música i té capacitats per realitzar-se musicalment. El qui té més dots genètiques anirà més ràpid a trobar el camí de la realització personal i el qui no en té tantes s’haurà d’esforçar més. El fet, però, és que tots podem ser músics...

Gardner postula, entre altres coses, que la instrucció a l’escola ha de desenvolupar, a través de les activitats d’aprenentatge, totes les intel•ligències i no només la lingüística i la lògico-matemàtica. Per això el fet de posar en contacte nens i nenes amb un instrument musical des dels primers anys de la seva formació i ensenyar-los el llenguatge musical pot donar uns resultats educatius molt gratificants.

Pensava en tot això escoltant i veient un cop més la Sant Andreu Jazz Band dirigida per la infatigable i encertada tasca de Joan Chamorro i Montse Jorba. Crec de debò que encerten de ple –els resultats ho demostren—en la seva línia instructiva. Sí, els nens i nenes tenen l’instrument des de bon començament per estimular la seva creativitat... però no pas per jugar només! La creativitat és possible a la majoria, si també alhora s’aprèn de manera rigorosa el llenguatge musical i els secrets bàsics de l’harmonia.

A la Sant Andreu Jazz Band –i per extensió a l’escola municipal de música de Sant Andreu—no es formen primordialment músics, sinó persones. Per tant, a través de la música els alumnes aprenen a treballar amb exigència, a saber que la creativitat procedeix de l’esforç personal, que el treball en grup i en equip és imprescindible --però que no es pot treballar en equip sinó s’aporta el bon fer personal--, a dominar l’ego, a tenir disciplina i autodisciplina... Si no hi ha disciplina i responsabilitat individual el grup pot fallar i això no aboca a bons resultats.

Els nens i nenes, nois i noies que toquen a la Sant Andreu Jazz Band no són virtuosos genials dotats d’una superdotació especial... són persones dotades per a la música, sí, però normals. ¿Com pot ser que nois i noies normals, que porten bé els estudis escolars, toquin amb aquesta sensibilitat i aquest bon fer tècnic? Com pot ser que tinguin un feeling especial que no sol ser normal a l’adolescència sinó s’és educat i instruït per tenir-lo?

El “miracle” d’aquesta orquestra meravellosa respon a una recepta prou coneguda: una dosi altíssima de sentit comú –en l’aprenentatge no hi ha dreceres fàcils i tot es redueix per part de qui aprèn a constància i esforç personal—; topar-se de petit amb l’oportunitat d’aprendre un instrument i, finalment, la passió d’uns mestres lliurats amb dedicació, autoritat i amb capacitat de creació d’un ambient afectiu adequat. Uns mestres, val a dir-ho, que a més de saber ensenyar també dominen, i molt!, bé allò que ensenyen.

Mireu aquests nois i noies tocant si en teniu ocasió... Toquen una música bona, autèntica i bella... Sí, mireu com gaudeixen i com somriuen interpretant una música que va néixer per dir sí a la vida i expulsar la tristesa!

6 de març de 2011

Hivern demogràfic?


Darrerament, des d’altes instància morals que respecto i acato, s’han formulat crítiques a la situació demogràfica actual d’Europa. Sembla que, d’acord amb les dades, la fecunditat de 1,5 nascuts per dona no assegura el relleu generacional. Com ja és habitual en aquestes instàncies s’ha qualificat la situació de negativa (“hivern demogràfic”) i, a més, s’ha atribuït l’actual circumstància poblacional a raons egoistes i decadents per part dels homes i dones en edat de reproduir-se.

Tot i que hi pot haver raons egoistes i decadents pel que fa a la paternitat i maternitat en alguns o bastants casos, discrepo respectuosament d’aquesta visió negativa tant pel que fa a la realitat demogràfica en si com a la valoració decadent que se’n fa.

En primer lloc cal afirmar que en el món el total de població està arribant o ja ha sobrepassat els límits de sostenibilitat. Als anys 80, quan redactava el capítol de població del primer llibre didàctic de Geografia, al món hi havia tot just 4.000 milions de persones. Avui, trenta anys després, superem de molt els 6.000 milions. No cal ser un especialista en demografia per saber que un planeta de recursos finits no es pot permetre un creixement indefinit de la seva població ni de l’explotació dels seus recursos. Per tant el fet que s’alenteixi el creixement de la població, o que fins i tot disminueixi, no és pas una mala notícia ecològica. Pot ser considerat fins i tot com un factor de responsabilitat, d’ajut a la minva de la pobresa i de col•laboració a la sostenibilitat del medi ambient. És cert que en un progressiu envelliment de la població es produiran situacions de tap i de desequilibri en alguns períodes. Però també és veritat que l’ideal avui és un model demogràfic en què la població s’estabilitzi. Cal arribar ràpidament a un moment en què els nascuts prenguin estrictament el relleu de la població que es mor. Als països del Magreb, avui, el nombre de naixements ja oscil•la entre el 2,3 i el 2,5 per dona. I això és també una bona notícia.

En segon lloc les altes instàncies morals –que per definició no tenen fills i ignoren vitalment els maldecaps, el temps i els diners que comporta avui el seu manteniment i la seva educació—no denuncien les greus dificultats que en el món actual hi ha per tal que els joves trobin una feina estable i un pis per viure. La seva formació s’ha allargat considerablement i les seves condicions de vida han empitjorat ja respecte la generació anterior. I aquesta situació no s’arranja per decret. Si les dones, a més, pretenen, com és el seu dret, formar-se, tenir un professió en igualtat de condicions que els homes i dedicar-hi el temps necessari, res no té d’estrany que la maternitat es posposi en el temps i que el nombre de fills sigui escàs. I que calgui un nou model de família en què el temps dedicat als fills –entre altres obligacions diàries—es reparteixi equitativament entre els cònjuges. I que els costums i els horaris s’adaptin a aquesta nova situació. Mentre això no s’esdevingui –i això no és un canvi ni ràpid ni fàcil de produir—el nombre de naixements serà escàs. I en això no hi té res a veure ni l'egoisme de les parelles ni la decadència occidental.

Sóc conscient que la pobresa al món no té una sola causa i que l’explosió demogràfica només és un factor que col•labora a perpetuar-la. El problema de la pobresa és complex i de difícil solució ràpida i rau, sobretot, en la desigualtat de la distribució de la riquesa. Tanmateix no podem clamar aquí perquè hi ha pocs naixements i no dir res del gavadal d’infants que en el món són explotats de les maneres més diverses (laborals o sexuals) o que delinqueixen perquè aquesta és l’única escola que troben (com els tristament famosos meninos da rua del Brasil). Si en els països pobres es tinguessin menys fills la situació de la infància seria una mica millor.

Finalment m’agradaria comentar, respectuosament, que un dels avenços espectaculars i civilitzatoris del segle XX ha estat, si més no a l’Occident, el camí d’alliberament de la dona. Ens trobem davant de les primeres generacions de dones que poden viure la seva afectivitat i expressar-la sexualment sense angoixa i que poden decidir sense angúnies quan i quants fills volen tenir en comptes del medieval “tenir els fills que Déu m’enviï”. En aquest sentit podem afirmar que a l’Occident, per primer cop, ens trobem amb una paternitat i maternitat responsables pel que fa, si més no, a la decisió del nombre de fills que es volen tenir. Considero, a més, que és positiu que qui no vulgui tenir fills no en tingui i visqui la seva vida de solter o de marit/muller sense haver d’adoptar una responsabilitat per a la qual no se sent cridat o no vol assumir.

És cert que Déu va dir a Adam i a Eva que es multipliquessin. Però no els va dir per quant.