29 de desembre del 2012

Aforismes


Li preguntem a l'abba Isaac sobre què és avui ser lliure realment. Ens mira amb els seus ulls vius plens de pau i esbossa un somriure tranquil: 

--Avui és lliure qui pot estar-se una setmana sense mòbil, ni connexió a internet de cap mena i no experimenta ansietat. 


14 de novembre del 2012

Sobiranisme i nacionalitat europea


Suposant que Catalunya, democràticament i pacífica, esdevingués independent, ¿perdríem els catalans la nacionalitat espanyola i europea? Segons les lleis actualment vigents no. D'acord amb el que diu un eminent professor de dret de la Universitat de Barcelona (especialista en estrangeria i ciutadania europea) els catalans som des del nostre naixement espanyols d’origen. La constitució espanyola prohibeix expressament (art 11,2) que es pugui perdre la nacionalitat com a sanció. Així, doncs, suposant que ens féssim independents fóra il·legal que ens retiressin la nacionalitat espanyola com a sanció només pel fet que s'adopti una nova superestructura política.

A més els catalans tenim el privilegi de la ciutadania europea, cosa que ens atorga uns drets individuals derivats del Tractat de la Unió Europea. Això inclou el dret de moure’s lliurament per tots els estats de la Unió (inclosa Espanya, naturalment).  En el Tractat de la Unió no està previst que es pugui “perdre” la ciutadania europea per part d’aquells que la tinguin.

Què li podria esdevenir a la població espanyola que viu a Catalunya en el cas que per voluntat sobirana nasqués un nou estat europeu? Doncs que, segons les lleis internacionals i la constitució continuaríem tenint el passaport espanyol i a la vegada continuaríem tenint la ciutadania europea. Posats a forçar les coses, segons les lleis actualment vigents, podríem fins i tot tenir la doble nacionalitat que és legal segons Espanya per als països que formen part, geogràficament i culturalment, del concepte de països iberoamericans tal i com passa ara amb Portugal, Andorra, Filipines i els sefardites. Ho permet la constitució i el propi codi civil. Potser algun dia els catalans poden deixar de ser espanyols, però mai podran deixar de ser ibèrics i per tant tindran dret a tenir la doble nacionalitat, a més de la del suposat nou estat.

No hi ha precedents de la secessió o naixement d’un nou estat a la Unió Europea; però tampoc hi ha precedent que els qui ara gaudeixen de la ciutadania espanyola i europea la perdin com a càstig o sanció, cosa d’altra banda prohibida per la sacrosanta constitució espanyola.

Per tant no siguem catastrofistes. Segons les lleis les coses són prou clares i quan no ho són només és qüestió de voler-se entendre.  Com a ciutadans de la Unió els catalans es poden moure lliurament dins l’Europa dels 27 i podrien votar i ser votats en les eleccions municipals si residissin a Madrid, Sevilla, Londres o Berlín. Fins i tot, com diu el professor Eduard Sagarra podrien tenir la doble nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni entre Espanya i el possible nou estat europeu.

Una altra cosa és que, com deia el meu pare, advocat, el dret internacional públic no existeixi en termes de justícia, ja que no són més que formulacions dels qui tenen el poder per dominar. Si no convé a la potència que té el poder la llei internacional, doncs es canvia al seu favor i ja està.

Si els neuròlegs ja han descobert que les emocions són la base de la raó, no tinc motius per pensar que les emocions ferides  i expressades a través dels estats no acabin formulant la llei que els convingui. 

31 d’octubre del 2012

No, senyor Wert


No m'agrada parlar tant directament de política en aquest blog. Tanmateix ho faig perquè vostè, senyor Wert, ha fet unes declaracions que falten a la veritat, mostren que no coneix la realitat i, a més, les ha proferit amb un to que ofèn. 

En primer lloc no és cert que els llibres de text i el Departament d'Educació es dediquin sistemàticament a adoctrinar l'alumnat català vers l'independentisme. Sóc autor de llibres de text d'història un dels quals, amb el mateix contingut i amb més o menys afegits segons cada autonomia, s'utilitza tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Els llibres d'història es basen en l'exposició de fets --que ningú mai no ha dit que aquests llibres siguin falsos-- i en interpretacions d'aquests fets que depenen de la historiografia que cada autor tria. En cap cas he pretès adoctrinar. 

D'altra banda, creure que els milers de mestres i professors catalans pensen i senten igual i apliquen amb entusiasme la primera consigna que emana del Departament d'Ensenyament fa riure. ¿No ho veu que és humanament impossible i inviable? Per sort nostre, entre els mestres i professors de Catalunya n'hi ha de moltes menes, idees i conviccions polítiques. Intentar homogeneïtzar les aules és literalment impossible. No som, per sort, a Corea del Nord. Tenim i exercim la llibertat de càtedra. 

Em temo  que si creu que a través de les classes d'història a Catalunya covem l'independentisme --cosa que no és certa -- l'intent de la seva llei d'homogeneïtzar i espanyolitzar (un cop més se'ns diu que només hi ha una manera de ser espanyol i una sola llengua que mereix aquest qualificatiu) sembla que pretén que interpretem a l'escola la història d'una manera única i oficial. És a dir: vostè pretén adoctrinar. No ho aconseguirà perquè avui dia l'escola ja no és tan important com abans per transmetre ideologia política com tampoc ja no és un element imprescindible de socialització el servei militar obligatori. En un context de llibertats i d'accés a una ventall ampli de tecnologies de la informació a l'abast de tothom, crear identitats a través de l'escola està condemnat al fracàs. Fixi's que les úniques institucions que, legítimament,  proposen un adoctrinament --les escoles religioses-- amb l'acord dels pares que hi envien els seus fills, solen ser un rotund fracàs en aquest aspecte. Vostè ho hauria de saber. Si fos veritat que a través de l'escola es pot adoctrinar en un sentit únic, els joves i ex-alumnes d'escoles religioses anirien massivament a missa el diumenge i s'identificarien de ple amb la religió catòlica. Tothom sap que això no és així. Doncs igualment s'esdevé en el cas del nacionalisme català. El sobiranisme no passa ja per l'escola... l'existència d'aquest imaginari sobiranista que tant sembla que el cou es deu a raons més complexes i profundes. No el canviarà amb una modificació del programa d'història a la Secundària. 

Ha dit, a més, que ha fet una nova llei d'educació per tal de "espanyolizar els nens catalans". ¿No s'adona que afirmant això ens està dient que els nens catalans no són espanyols?  No sona això a aquella frase d'Esperanza Aguirre contra l'OPA de Gas Natural a Endesa, segons la qual s'havia d'impedir de totes totes perquè la companyia elèctrica quedés en "territorio nacional"? Gas Natural no era "territori nacional" perquè tenia la seu a Catalunya, segons que es desprèn d'aquelles declaracions, oi? 

Aquesta sola frase, "espanyolitzar els nens catalans", ja fa que alguns catalans ens sentim tractats com si fóssim una colònia que cal assimilar i aculturar. Això fereix, sap? Si, a més, es diu amb arrogància petulant, ofèn. 

7 d’octubre del 2012

Fractura social



Un dels arguments que els unionistes de dins i de fora de Catalunya utilitzen amb més força contra els sobiranistes consisteix a alertar de la possible fractura social del país. Si això fos cert –que no dic que no ho pugui ser—voldria dir que aquell segment de població que és unionista se sentiria desemparat, ferit o marginat en una suposada Catalunya  sobirana. Jo no m’apunto a considerar certa l’existència d’aquesta fractura social; o, en tot cas, si es produís, no crec que fos majoritària atès el comportament habitual de la nostra societat.

El que em preocupa d’aquest argument dels unionistes és que es dóna per suposat que per evitar la fractura social no hi ha altre remei que els sobiranistes es neguin a si mateixos tant l’expressió del seu dret com la seva realització. En definitiva que hagin d’estar sotmesos a perpetuïtat, fins i tot en el cas que siguin majoria.

En una democràcia madura –la nostra no ho és—aquest argument hauria de superar-se en virtut precisament de l’exercici democràtic.  No hi ha cap comunitat humana que sigui homogènia i arreu trobarem persones, emocions i sentiments diversos que s’expressen i es volen regir d’una determinada manera que no és comuna amb les altres.  Per solucionar això només hi ha una via: preguntar en vot directe, lliure i secret al col·lectiu sencer del país què vol ser o per quina solució opta. Un cop sabut això només queda el joc d’acceptar la majoria com a idea de futur en el curt termini (fins a les properes eleccions) i respectar la minoria.

A les campanyes electorals els diversos líders polítics es diuen coses que freguen l’insult amb una passió i, de vegades, amb una ràbia que sembla que mai més no s’hagin de dirigir la paraula.  I a l’endemà de les eleccions hi ha disgustos i alegries segons quins siguin els resultats però no es produeix cap fractura social.

L’argument de la fractura social –suposant que s’esmenti amb bona fe--  és fal·laç.  Suposa que, a perpetuïtat, encara que siguin majoria, els sobiranistes s’han de reprimir emocions, idees i voluntats de futur en funció d’una minoria. Això és democràticament parlant intolerable. Com ho seria l'inrevés: si realment els unionistes són majoria, els sobiranistes han d’acatar la voluntat popular. Insisteixo: preguntem, votem i acceptem els resultats.  

Que no sigui veritat aquella dita del vell anarquista de la meva joventut que no votava mai perquè em deia “les urnes no serveixen per a res perquè quan poden servir per a alguna cosa les prohibeixen”. 

20 de setembre del 2012

Constitució


En els temps que vivim aquestes setmanes la constitució espanyola del 1978 s'esgrimeix en els debats com una mena de tabú intocable que fins i tot es considera previ a la idea de democràcia. Les constitucions democràtiques i flexibles  s'adapten al llarg del temps a la realitat. Per això es permeten dir A i  No-A segons les circumstàncies socials i històriques. I això no és pas una contradicció. En poso un exemple. 

Els EUA tenen la mateixa constitució política des del seu naixement com a estat independent (la del 1778). El Tribunal Suprem dels EUA --que també exerceix de Tribunal constitucional-- l'any 1877 va considerar constitucionals les lleis segregacionistes de l'estat de Mississipi i, per extensió, les posteriors de tots els estats del Sud. A la dècada dels 50 dels segle passat, en canvi, en virtut de la mateixa constitució, les va considerar inconstitucionals. Això és un exemple de constitució democràtica i flexible, tot el contrari de la nostra que, amb el temps, s'assembla cada dia més, en l'imaginari espanyol, als principis fonamentals del "movimiento", que eren inalterables i eterns. Això darrer ho dic no pas en els termes en què està formulada la constitució del 1978 sinó en la seva adaptació i interpretació per part dels aparells de l'Estat i dels partits polítics espanyols. 

Sóc dels qui vaig votar la constitució del 1978. Veient, però, com s'ha interpretat en els darrers temps ara no l'hauria pas votada. Va ser un pacte de consens perquè tothom s'hi sentís mínimament còmode. Com va dir un cop Herrero de Miñón, un dels seus pares, si una constitució no és consens i es transforma en una arma llancívola deixa de tenir sentit. I és exactament això el que està passant o el que ja ha passat. D'una banda per a l'espanyolisme més ranci és una mena de Torà intocable, especialment quan es tracten temes d'Euskadi i de Catalunya. Però quan convé es canvia en un cap de setmana a base de pactes secrets entre les cúpules dirigents dels dos grans (PSOE i PP que en aquest cas són mimèticament idèntics). Així s'ha fet recentment i també quan va convenir que el servei militar deixés de ser obligatori en temps del senyor Aznar. Només faltava per postres que el tribunal constitucional --ja profundament desprestigiat-- anul·lés a la pràctica l'Estatut darrer. Sigui quina sigui l'enginyeria jurídica que s'articuli, que 10 senyors es puguin passar per l'arc del triomf una llei aprovada per dos parlaments i un referèndum és un acte netament dictatorial que no té res de democràtic. 

No és la crisi econòmica només la que ha encès els ànims d'una part del poble català. És l'acumulació constant d'una ferida emocional de fons i de llarga durada. Avui queda clar que aquells ciutadans i ciutadanes de Catalunya que senten i pensen el país com jo no podem considerar com a nostra aquesta constitució perquè no ens permet ser com som i com volem ser. Això no vol pas dir que no hi hagi molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya que ja estiguin bé essent espanyols i en la situació actual. En democràcia només hi ha una solució davant d'aquest conflicte: un referèndum amb vot lliure, secret i directe. I si són més els qui volen ser a Espanya tothom ho ha d'assumir. De la mateixa manera a la inversa. I aquí s'acaba democràticament el problema. Tampoc la constitució del Canadà contempla la possibilitat de referèndums de secessió dels estats i, per imperatiu democràtic, ha consentit dues vegades referèndums d'autodeterminació al Quebec. I els secessionistes els han perdut tots dos. I tothom ha assumit els resultats. Democràcia és exactament això.

Si fora d'aquí volen entendre de debò el que ha passat a Catalunya, aniria bé que, en comptes d'amenaçar, insultar i fer por, algú a Espanya llegís amb calma Isahia Berlin. 


10 de setembre del 2012

Aigua


Hi he parlat sovint per qüestions de feina. Presideix una ONG sense subvenció, petita, que des de fa uns anys es preocupa i s’ocupa del desenvolupament d’una única aldea africana. M’explica la tasca que hi fan i com, de mica en mica, aconsegueixen elements bàsics de benestar, sobretot escolars i mèdics que es van consolidant any rere any. Quan es desplaça a aquesta aldea sol portar capses de galetes que reparteix entre els nois i noies de l’escola. Queda admirada de com ningú no comença a menjar fins que no està tot repartit i els alumnes han observat que no li falta cap galeta a ningú (o el got de llet amb cacau). Es veu que ho fan sempre. Mostren instintivament una solidaritat admirable. El poc que es té s’ha de repartir equitativament.

Després d’haver-hi parlat no puc deixar de lamentar l’hipercriticisme europeu. Fins i tot aquells que de manera silenciosa es dediquen als altres a través de les ONGs han de ser criticats pel fet que les seves obres no tenen continuïtat. Potser sí que hi ha casos que són així. Heus ací, però, un exemple on la solidaritat humil i menuda funciona amb eficiència i amb continuïtat. Una tasca que ajuda moltes persones a millorar el seu nivell de vida situat precàriament en la pura supervivència.

Tenia raó. No demana res, ni dóna lliçons. Però quan parla d’aquests temes solidaris que porta entre mans no s’està de dir que a l’Occident, si més no, hauríem d’agrair cada dia que per l’aixeta surti aigua potable i que puguem triar si la volem freda o calenta. Per a molts milions de persones això és un luxe que no tenen a l’abast.

És cert: l’Esperit “vessa sobre tota carn...”, sigui quina sigui la creença de cadascú. 

10 de juliol del 2012

Pedagogia


He llegit aquests dies, en els meus escassos temps morts, el llibre de Josep Sallarès i Camps Memòries familiars i anecdotari sabadallenc (2009). És un llibre sense pretensions on l'autor, empresari jubilat, exposa els seus records de manera més o menys desordenada. És una lectura suau i, a voltes, fins i tot divertida. Josep Sallarès va néixer el 1934 i els seus primers records daten, doncs, de la fi de la guerra civil i dels començaments del franquisme. Com va dir Ibàñez Escofet aquesta mena de llibres són "els maons de la història". 

Crec que val la pena descriure un d'aquests "maons". A les pàgines 271 i 272 explica que monsenyor Jaume Tresserra, bisbe emèrit de Solsona, li va comentar que a la conferència episcopal espanyola els seus col·legues, és a dir els senyors bisbes, eren incapaços d'admetre la diversitat de llengües dins de l'Estat espanyol fins al punt que un bisbe espanyol, bon amic seu, li va etzibar un dia: pero vamos a ver Jaime, no me digas que tus homilías las haces en catalán y es más, no me cabe en la cabeza de que tu reces en catalán. 

Aquestes anècdotes, en coincidir amb la pròpia percepció, es transformen en categoria i obliguen a reflexionar. No, ja no cal fer pedagogia. En primer lloc perquè se suposa que l'interlocutor és prou gran i format --com ho és en principi un bisbe--  per poder entendre un fet diferencial lingüístic.  No hauria de caldre fer pedagogia d'un fet tan obvi com ho és la dignitat i el dret d'una llengua, sigui la que sigui, sobretot si ens adrecem a persones amb prou capacitat per superar els estereotips d'un imaginari col·lectiu. En segon lloc cal constatar que hi deu haver alguna resistència genètica en l'imaginari espanyol majoritari contra la qual no hi ha ni paraula ni argument que valgui. O potser som nosaltres els culpables de parlar una llengua diferent que, per motius ocults a la ciència cognitiva, emet virus perillosos que generen automàticament anticossos invencibles. I nosaltres, apa, tossuts i inconscients, ens dediquem a infectar les ments dels habitants de l'Estat... 

Tampoc podem fer cap guerra lingüística perquè ja se sap que en una guerra de llengües, com en qualsevol guerra, es verifica sistemàticament el romanç següent: 

Vinieron los sarracenos
y nos molieron a palos; 
que Dios ayuda a los malos
cuando son más que los buenos. 

Així, doncs, no sé si ens en sortirem i ignoro si acabarem esllomats a bastonades... en tot cas una cosa queda clara: no cal perdre el temps en pedagogies. 

3 de juliol del 2012

Anomia social


D'unes setmanes ençà estic aprenent a ser avi. En el decurs d'aquest aprenentatge, entre d'altres aspectes, he hagut de saber com circular per la ciutat amb un cotxet d'infants amb el meu nét assegut a dins. Jo tenia la idea que, habitualment, sortir de casa portant el cotxet del meu nét no havia de suposar un perill especial. M'equivocava. Resulta que els ciclistes, que des de fa uns anys inunden la ciutat, semblen estar exempts del codi de circulació i, a més de saltar-se els semàfors vermells o anar en contra-direcció, entenen que les voreres dels vianants són també vies de circulació de bicicletes sense límit de velocitat. Així, doncs, he après que abans de treure el cotxet de la porteria de casa he de treure el nas a banda i banda per assegurar-me que no baixa a tota velocitat un qualsevol ciclista. 

Com és lògic els meus passeigs amb el nét m'han dut, molt més que abans, a freqüentar els parcs urbans durant llargues estones. A les seves entrades hi ha tot d'indicacions normatives clares en bé de la comunitat. Així, per exemple, els gossos han d'anar lligats de la corretja del seu amo a tots els parcs que he visitat; en alguns no està permès trepitjar la gespa; a gairebé tots no està permès jugar a pilota, etc...  M'ha sorprès observar que en els darrers temps deu haver sortit alguna nova normativa de l'alcaldia o de la conselleria d'interior segons la qual les normes dels parcs urbans són indicatives, suggeridores o potser només estètiques. Els gossos campen sols, fan les seves necessitats on els sembla, la gent s'estira o s'asseu a la gespa en espais on està clarament prohibit, fins i tot hi passen bicicletes o s'hi organitzen partits de futbol de canalla preadolescent arbitrades per adults que se suposa que en són els responsables. 

El cas és que he observat amb detall que les normatives ciutadanes, si més no als parcs urbans, no es compleixen. No hi ha agents de l'autoritat per fer-les complir, ni tampoc hi ha ciutadans més o menys responsables que exigeixen als infractors que les compleixin. Assegut a un banc, al costat del meu nét, no puc deixar de pensar que vivim en una certa anomia social, és a dir, que hi ha normes col·lectives en bé de tots que no es compleixen. I no passa res. ¿Té res d'estrany que en els àmbits més macroeconòmics tampoc no es compleixin si als seus protagonistes els ve de gust? Entre l'incompliment sistemàtic d'una norma d'un parc a una estafa com la de Bankia hi ha un diferència de grau, però no de gènere. D'això no se'n diu decadència? 

A l'escola bé ensenyem què volen dir els símbols de les normes de convivència ciutadana. Un cop més, però, una cosa és saber què volen dir i una altra de molt diferent complir-les.  El rol de l'escola en la formació de valors és molt limitat. S'ha dit molt i és cert: per educar un nen o nena cal tota la societat sencera. Si no educa la societat, l'escola s'ha de limitar com a molt, i encara!, a la instrucció. 

23 de maig del 2012

L'última vegada


El cap de setmana passat vaig ser per última vegada a Santes Creus i a Poblet com a professor d'una assignatura universitària. Fa més de vint anys que faig aquesta sortida dins de matèries relacionades amb la història de l'art o en la gestió del patrimoni. Vaig començar a fer-les com a catedràtic d'institut per als alumnes de l'antic COU. L'acabo com  catedràtic d'universitat en un màster de formació del professorat de secundària en geografia i història. La primera vegada que vaig anar a Santes Creus i aquesta darrera pràcticament no s'assemblen de res si no és per l'objecte d'estudi. Cada any hi he anat modificant alguna cosa... Al final el producte didàctic crec que ha quedat definitivament afinat.

Des que sóc a la universitat he comptat sempre en aquestes sortides amb la participació activa d'un excel·lent didacta: en Josep Baluja, un dels creadors i impulsors del Camp d'Aprenentatge "Monestirs del Cister". Tot i jubilat des del curs passat la seva intervenció, gratis et amore, en aquesta darrera sessió ha estat literalment magnífica. 

La darrera sortida de la meva vida com a professor universitari va anar com una seda. No vàrem tenir cap contratemps. Bona part del mèrit es deu a l'alumnat: joves amb ganes d'aprendre, i amb passió per esdevenir professors,  la majoria dels quals no estaven obligats a participar en aquesta sortida. En deixo constància en la imatge.















Com sempre vaig arribar a casa molt cansat. Amb una estranya satisfacció i amb una pau interior carregada de nostàlgia. Més de vint anys quedaven enrere. No sé què haurà quedat en els alumnes que hi han passat al llarg de tants cursos. És sempre el dubte de la nostra professió. Personalment confesso que he aspirat només a ser-los una mica útil. 

A partir de l'octubre passaré a la condició d'emèrit, una forma suau d'anar-me jubilant. No tinc, doncs, altre projecte de futur que aprendre a viure els diversos presents que se'm regalin de propina. Aquesta última sortida m'ha fet sentir ben endins que l'essencial de la meva vida professional ja ha estat fet. Només pot quedar, potser, algun serrell. 

9 de maig del 2012

"Los pocos y los muchos"


Mentre em dedicava a endreçar els llibres de la meva biblioteca em va caure a les mans un relativament recent manual de ciència política titulat precisament Principios básicos de Política (Cefatex Internacional, Florida, 2004). L'original s'ha publicat en anglès tot i que l'autor es diu Francisco José Moreno. És un llibre petit que s'utilitza a diverses facultats dels EUA per iniciar els alumnes en la ciència política. Té gairebé forma catequètica amb enunciats numerats i breus acompanyats de tant en tant amb una cita d'un clàssic de les ciències polítiques.

El primer capítol porta per títol “Los pocos y los muchos”. Us asseguro que no és un acudit, sinó que es tracta d’un autèntic manual universitari. A mi m'ha colpit llegir-ho de nou perquè em resulta d'una evidència lacerant si ho contrasto amb la realitat dels nostres dies. Copio el primer capítol en castellà, la llengua original, perquè em sembla que té més suc.

1. Los que toman decisiones, gobiernan.
2. Las sociedades están organizadas sobre una fase de desigualdad: los pocos toman las decisiones que afectan a los muchos. (+ cita David Hume que us estalvio)
3. El número exacto de los pocos, su extracción, la forma en que se adueñan de las decisiones, su estilo de regir, y las razones que ofrecen para justificar su dominio, son elementos cambiantes. Lo que no cambia es el hecho de que los pocos gobiernan a los muchos  (+ cita de Alexander Hamilton)
4. Los pocos que rigen pueden provenir de uno o más sectores de la comunidad; su ejercicio puede ser breve o prolongado; su título a regir, aceptado o impugnado; las circunstancias en que rigen, pacíficas o violentas; su reemplazo, armonioso o controversial; pero los pocos son siempre pocos.
5. El poder engendra privilegio. Los pocos que toman las decisiones gozan de más de su parte proporcional de las cosas buenas de la vida, cualesquiera sean las cosas buenas de la vida en sus comunidades.


Suposo que resulta molt difícil no verificar a la pràctica que el que diu aquest text és cert, sigui quin sigui l'àmbit de poder (civil, religiós, militar, etc.). Sóc dels qui entén molt bé que el poder comporti privilegi. El que no entenc i no vull justificar és que el poder continuï engendrant privilegi, especialment econòmic, un cop ja no es té. Llegir a la premsa com viuen, i amb quins privilegis, les persones que han  tingut poder polític a Espanya --i com intenten continuar influint en les decisions quan ja no estan legitimats per les urnes-- em produeix basques, sobretot en aquests moments de depressió econòmica i social que estem vivint. 


24 d’abril del 2012

Luri un cop més!


Per a totes les persones que es dediquen a la instrucció pública i reglada Greogrio Luri constitueix, a hores d’ara, un referent sòlid imprescindible. Ja sé que “referent” i “imprescindible” són termes una mica gastats ja que s’utilitzen massa respecte de llibres, films i altres propostes artístico-culturals. M’és igual: els utilitzo en el seu sentit més genuí. Repeteixo: el pensament de Luri, avui, és imprescindible –no dic pas únic—per als qui maldem de fa anys per reintroduir el sentit comú en l’ensenyament reglat.

Gregorio Luri és un cas excepcional. No crec que ningú tingui el seu mateix perfil professional i intel·lectual. Diplomat en magisteri i dedicat a fer de mestre molts anys. Doctor en pedagogia i professor de Secundària en un institut públic la resta de la seva vida professional fins a la jubilació. Crec que té tota l’autoritat per parlar de l’ensenyament i fer la crítica del munt de beneiteries i rucades, amb aparença de dignitat teòrica i progressista, que s’imparteixen en les Facultats d’Educació i que inspiren, amb els resultats que tots coneixem, els documents i lleis orgàniques referides al món d’escoles i instituts.

Luri ens ha fet un regal preciós: el seu darrer llibre és una meravella. (Per una educació republicana. Escola i valors. Barcino. Barcelona: 2012). Crec que som molts els qui pensem que les teories de moda i les idees força que avui regeixen oficialment el món educatiu fan aigües per molts costats I que l’escola catalana en particular presenta un gavadal de bones intencions i uns resultats relativament poc avaluats que desdiuen dramàticament les finalitats que es pretenen assolir. Per primer cop, els qui sentim i pensem així disposem d’un tractat sòlid, ric, amb bibliografia actual i amb coneixement de causa teòrica i pràctica per articular una bateria d’arguments en pro d’una escola autènticament de progrés que construeixi un futur basat, sí, en els valors, però com a conseqüència dels bons hàbits i del coneixement de les disciplines. I que moltes de les paraules que avui entabanen el món educatiu (projectes, interdisciplinarietat, saber fer, aprendre a aprendre, ensenyar i avaluar per competències, etc.) són reis que es passegen despullats a la vista de tothom. Per fi hi ha algú que té el coratge de fer-nos veure, sense por, la nuesa, de vegades frívola per ben intencionada que sigui, de tants mots grandiloqüents i aparentment savis que s’utilitzen avui en el món de la didàctica i de la pedagogia.

D’una banda la crítica: l’escola és valuosa; la moral no pot ser absolutament relativa; el constructivisme no és un dogma d’obligada creença i d’obligat compliment... I, de l’altra, les propostes: s’ha de garantir la transmissió del saber; cal proporcionar a tots els alumnes una cultura general de continguts i no només de presumptes procediments; cal educar en el pluralisme però no en el multiculturalisme; cal coordinar el sistema educatiu amb el productiu i dir-ho sense por; cal entrenar per al silenci, la postergació del desig, i per sobreposar-se a les frustracions; cal estimular el coratge, l’atenció, l’exercici sostingut; cal diferenciar l’argument de l’opinió i fomentar bases sòlides per argumentar bé; cal valorar les assignatures i les disciplines com a contingut essencial per a l’educació; cal objectivar l’esforç i l’interès i, finalment, cal ser cordialment crític amb les paraules santes: pensament crític, creativitat i espontaneïtat... Cal en definitiva fer vàlida i possible una autèntica meritocràcia.

Crec que tots els qui ens dediquem a la didàctica trobarem en aquest llibre una font inextingible de reflexió i pràctica (cadascú en el seu àmbit). A més el text està escrit tan bé que es llegeix gairebé com una novel·la per poc que estiguem interessats en l’educació dels nens i joves i vulguem, realment, un futur millor i més ben educat. ¡¡Com m’agradaria que els responsables polítics encarregats de dissenyar i gestionar el futur de l’educació tinguessin aquest llibre com la capçalera de tot el que realment cal fer i refer!!

10 d’abril del 2012

Profetes


Endevinar el futur, tant el pròxim com el remot o el de mig termini és una tasca impossible per als humans. No conec cap cas en què un endeví hagi pronosticat un fet o un fenomen amb precisió. Tampoc la ciència econòmica, ni la sociologia, ni la història serveixen per pronosticar el futur pel que fa a les realitats humanes. Algunes ciències positives ho poden fer (i no sempre), com l’astronomia, capaç de fixar amb exactitud el quan i la durada d'un eclipsi de sol. Però ningú pot pronosticar quin nombre de la loteria serà el guanyador, quins valors pujaran a la borsa i quant, o si la independència de Catalunya tindrà lloc algun dia o no.

Les societats humanes sumades a les iniciatives i passions individuals són tan altament complexes que resulta quimèrica la pretensió de dir per on aniran les coses. Ho podem suposar, però en general ens solem equivocar. Gairebé totes les ciències humanes, i d’una manera especial la història, s’especialitzen a explicar per què han passat les coses un cop s’han produït. Però l’entrellat causal amb el qual, suposadament, expliquen allò que ha passat no serveixen mai per projectar el que pot passar en l’esdevenidor. Ningú, que jo sàpiga, va preveure en els assaigs i novel·les de ficció dels anys 60, 70 i 80 del segle passat el que suposaria l’ordinador personal, internet i el mòbil dels anys presents i fins a quin punt aquestes tecnologies ens canviarien la vida. Ningú.

Pensava en tot això mentre durant la Setmana Santa llegia per ordre els relats de la passió de Jesús segons els narren els quatre evangelistes. Ni tan sols els profetes d’Israel van encertar amb exactitud el futur! Ningú no va dir quan i com naixeria el Messies, el que significaria, els miracles i paraules de la seva vida i les repercussions posteriors a la seva mort. Com amb els relats històrics i les anàlisis econòmiques d’avui, va ser la comunitat cristiana primitiva la que va entendre la Bíblia en alguns fragments com una profecia del que els havia passat. Però mai no van ser pas els contemporanis de la profecia els qui ho van entendre així. Per aquesta raó els evangelistes s’esforcen a justificar tot el que li havia passat a Jesús a la llum de fragments d’alguns llibres bíblics.

Així, doncs, no ens hauríem d’encaterinar tampoc gaire sobre el futur de l’educació. I de com i què s’hauria de fer per millorar una situació present del tot insatisfactòria, fora d’anar fent cada dia amb interès i autoformació allò que intuïm que ho pot millorar. ¿El futur de l’ensenyament haurà d’anar per projectes? Per sistemes cooperatius? Per sistemes pràctics o competencials de resolució de problemes? Tot s’ha de fer en equip? Tot s’ha de fer a través d’ordinador, per internet i en xarxa? Hem de mantenir-nos amb el sistema tradicional del llibre de text i prou?

Jo no ho sé. I per això escolto els nous profetes laics quan parlen del futur de l’educació. Però crec que cal fer-los un cas relatiu. Entre d'altres raons perquè en el passat s'han equivocat i molt. I crec que quan, a més, t’assenyalen un únic camí didàctic possible blasmant tots els altres, aleshores més val ni tan sols escoltar-los. És perdre el temps. Segur.

26 de març del 2012

Autoritat


Llegeixo a la premsa que s’ha multiplicat el nombre d’agressions dels fills als pares. Crec que aquest fenomen és un indicador més de la contínua crisi d’autoritat en el si de les famílies i, en particular, a les escoles.

Precisament fa poc, un col·lega apassionat per l’ensenyament es lamentava de la pèrdua de l’autoritat a les escoles. Segons ell, l’educació de l’autoritat avui ha quedat delegada als entrenadors esportius, als guàrdies de seguretat de les discoteques i als vigilants d’alguns centres lúdics com Port Aventura. El respecte i la disciplina –així com el silenci i la contenció de l’espontaneïtat—no són només importants per a als qui creiem que el centre de l’escola no és l’alumnat sinó l’autoritat del mestre i el contingut, sinó també per als qui tenen una altra idea del que ha de ser l’educació escolar.

La paraula “autoritat” procedeix del llatí, de auctoritas, derivada del mot auctor, l’arrel del qual ve del verb augere que vol dir ‘augmentar’, ‘promoure’, ‘fer progressar’. Es tracta, doncs, d’una qualitat creadora de progrés. Amb el temps, autoritat ha connotat el prestigi moral i la superior capacitat d’una persona en funció de la seva activitat i saber. Un mestre o un professor amb autoritat –no pas poder—és aquell que té força de convicció pel seu saber, per la seva actitud i per la seva destresa didàctica. I que per aquesta raó suscita o suscitava una natural disciplina i acatament. Un mestre o una mestra amb autoritat són, sens dubte, factors de progrés. ¿Qui hi pot estar en contra?

Sigui quina sigui la visió que tinguem de l’educació i de l’escola hem de reivindicar el retorn de l’autoritat del professorat amb tots els instruments legals i funcionals que calguin. No es tracta de crear com antany un alumnat calladament passiu i subjugat, sinó silenciosament creatiu, participatiu i respectuós. El retorn a l’autoritat no es postula des de cap teoria concreta sinó de del sentit comú. El nen i l’adolescent en una societat oberta han de ser educats, certament, en la llibertat però també en els seus límits. Saber dir no, corregir, prohibir i fins i tot castigar són elements essencials de l’educació des dels primers anys de la vida. Hi ha coses que els mestres hem d’impedir que facin els infants, púbers i adolescents fins que per ells mateixos no entenguin les raons de la contenció o no estiguin entrenats a contenir-se.

Res a dir, evidentment, a les motivacions positives, a les reflexions i argumentacions de les decisions dels mestres i a les raons dels càstigs que s’imposen. Fins i tot al dret a l’apel·lació. I també cal recordar que bona part de la seva autoritat el professorat només la pot aconseguir si se la guanya i és coherent entre el que diu, demana i fa. Tanmateix, sigui quina sigui la visió que es tingui de l’escola, l’educació en totes les etapes educatives no por renunciar a un objectiu necessari i essencial: la formació de la voluntat i de l’autocontrol. I això implica que els i les mestres, així com el professorat en general, disposin de tots els instruments necessaris per col·laborar a la construcció de la voluntat i de l’autodomini de l’alumnat que es troba sota la seva responsabilitat. I cal la convicció col·lectiva i l’actuació coordinada de tot el claustre i de les direccions pertinents per actuar en conseqüència, i si és necessari, amb severitat. I, si cal, també contra el parer d’algunes famílies.

Finalment hem de recordar que no eduquem per a una societat anàrquica, sinó per a una societat oberta amb límits a la llibertat, amb lleis i amb agents de l’autoritat. Quan sense adonar-me he anat a més velocitat per una carretera, el mosso d’esquadra, si em pesca, no em diu que m’estigui una estona al voral pensant en la infracció, sinó que em posa una multa i em treu punts del carnet.

14 de març del 2012

Expectativa i esperança


L’esperança és una virtut. Recordem que la paraula virtut deriva del mot llatí 'vir', que vol dir baró, home independent i autònom, amo de la seva vida... un humà que no és esclau. Una virtut, doncs, és inicialment aquella capacitat o força interna, incrementada o autoeducada amb el propi esforç, que permet a cada persona actuar de manera eficient davant les dificultats de la vida. La virtut, doncs, se situa enllà de la raó, la supera. De fet és una experiència de totalitat que fins i tot es troba pel damunt del pessimisme i de l’optimisme.

Quan parlo amb la mare (a punt de fer 91 anys) sobre la crisi actual, ella em sol encoratjar tot dient-me que tard o d’hora ens en sortirem. Em sol recordar els temps del meu naixement (1947), quan passaven gana i por... i el pare treballava de dilluns a dissabte 14 hores diàries per arribar només al nivell de subsistència. Cap indici racional d’aquells anys --Europa devastada, inici de la guerra freda, dictadura militar franquista, boicot internacional...—els permetia ni tan sols somniar que la situació podia canviar per a bé. I, en canvi, els pares es van casar, es van endeutar, i van tenir quatre fills i van tirar endavant la família... ¿Com podien tirar endavant sense la més mínima expectativa?

La paraula “expectativa” derivada també del llatí, de ‘exspectare’, significa “esperar”, però no des del punt de vista de l’experiència de la virtut, sinó de l’anàlisi racional. Actualment hi ha persones amb prou capital que estarien disposades a invertir... però que no ho fan perquè no hi ha “expectatives” de guany. És a dir: analitzant fredament la situació, només amb la raó i amb el càlcul, no estan disposades a invertir perquè no els espera cap possibilitat de guany.

Crec que la diferència entre expectativa i esperança és molt important per als temps durs que vivim. Un dels problemes actuals és que els dirigents polítics i els líders socials no són capaços de transmetre expectatives. Sabem que s’ha de retallar –bé o malament—però no ens diuen què s’ha de fer per sortir de la situació. No hi ha expectatives... a la banda de la protesta només hi ha el “no”, sense que tampoc es presentin expectatives raonables...

Caldrà, doncs, tornar a la idea de virtut i pensar en l’actitud dels meus pares –i de tants altres del seu temps—quan, ben derrotats per la història, es van casar l’any 1946. No tenien cap expectativa, però tenien esperança.

I els fets posteriors els han donat la raó.

2 de març del 2012

Mals i remeis


Enfebrat a casa. La grip. Em llevo. Em mig marejo. Endreço una mica per no tornar al llit tan de pressa. No en tinc ganes... Vaig fins a la sala d'estar i miro la televisió. Avalots violents al centre. Tristesa. Entenc el no comprensible dels estudiants tot i que m’hi sobren els de Secundària. Trobo a faltar entre els nos algun sí. Darrerament no n’hi ha massa de sis. Bé, de fet no n’hi ha cap. Dono voltes a la dificultat d’entendre la crisi i la probable decadència en què estem immersos. Apago la televisió. Torno a endreçar llibres a les lleixes del despatx de casa per distreure’m de la febre... Col•loco en un lloc nou el primer volum del Ab Urbe condita de Tit Livi. I recordo, de sobte, entre boires de maldecap, un fragment del seu pròleg particularment adequat als meus malsons d’avui, llegit fa molts anys. El busco.

...després que se’m vagi seguint mentre la disciplina ja començava a trontollar una mica i primer els costums es van fer com a relaxats, a continuació van anar baixant cada cop més; i, quan, finalment, van començar a desplomar-se fins a arribar a aquests temps en els quals no podem aguantar ni els nostres mals ni els seus remeis.

Tanco el llibre i el deixo a la lleixa. No puc més i me’n torno al llit. Deu ser això: hem trencat tant de la tradició el que de bo podia tenir que, romput el fil del passat, ara no aguantem ni els mals, i encara menys, els remeis.

23 de febrer del 2012

Claredat


Per fonamentar provisionalment una idea del què pugui ser l’art, a les meves classes exposo els tres àmbits o estatges de la realitat i la forma com els humans ens hi enfrontem per entendre-la. En el primer pis ens trobem les preguntes per causes immediates que solem resoldre amb la raó i la ciència o la lògica. ¿Per què és de dia o de nit?, per què plou?, per què tinc febre?, etc, són preguntes que solem respondre’ns amb prou precisió i satisfacció. I amb un consens gairebé absolut. En el segon pis ens trobem amb les preguntes per la bellesa i l’ètica: ¿què és bonic i què és lleig?, ¿què és bo i què és dolent? Les respostes no són tant unànimes com en el primer pis tot i que encara fem servir la lògica. Tanmateix els resultats gairebé sempre són discutibles i generen inseguretat. Evidentment una part del que és l’art està lligat a la resposta sobre la pregunta de l’estètica. Finalment , si pugem al tercer pis, ens trobarem amb preguntes ja més difícils de respondre. Es tracta de les preguntes-mare sobre la realitat humana: ¿per què existeix alguna cosa en comptes d’existir res? ¿quin sentit té tot plegat? ¿l’anhel d’eternitat que sento a dins fa que la vida es perllongui enllà de la mort física? existeix un Déu creador? ¿què pretén l’experiència religiosa dels humans? En aquest estatge les paraules lògiques ja no són suficients: és l’espai del símbol i de la metàfora on mai abastem la totalitat. És un dels àmbits de l’espiritualitat i de l’art. Per viure l’art un ha de ser capaç de pujar fins al tercer pis.

L’art existeix, em sembla, perquè no som només raó i lògica. Enllà del que postuli la neurociència crec que les anomenades ciències humanes han mostrat a bastament que les persones ens movem tant per raó com per vivència. I si existeix l’art és perquè el necessitem tant com menjar encara que en comptes d’aliments físics consumim símbols.

Parlar de tot plegat de manera clara i didàctica em costa molt. Per sort de tant en tant en l’aventura de llegir et topes amb fragments clars i lúcids. Ahir el vaig llegir a classe i em sembla que els meus alumnes, per la cara que feien i el que em van dir, ho van entendre.

Les ciències humanes ens han ensenyat que els sabers i els comportaments dels éssers humans són, des de la seva arrel, condicionats i determinats no només per “continguts mentals”, que expressem mitjançant “signes”, sinó sobretot per “experiències” (amb sentit de totalitat) que comuniquem per mitjà de “símbols”. Per això ni la ciència, ni els coneixements que ens apassionen, ni les relacions humanes, ni menys encara les conviccions que donen sentit a la nostra vida, res d’això està determinat només per “raons” i “veritats”, sinó, sobretot, per “experiències” i “símbols”· (José M. Castillo, La humanidad de Dios”, 2012, p. 58).

Crec que té tota la raó. L’art ens endinsa en l’experiència espiritual i en el símbol i, en teoria, hauria de col·laborar a eixamplar la nostra humanitat.

14 de febrer del 2012

Educació


Un dels problemes de l’educació, i de retruc de l’escola com a institució del procés educatiu, és l’esclat d’idees procedents del nombre exagerat d’experts que en parlen. Gairebé gosaria dir que hi ha tants experts en educació com votants. Tothom es veu amb cor de pontificar sobre el que s’hauria de fer i el que s’hauria d’evitar a l’escola. I és lògic: sortosament tothom ha passat moltes hores en una escola i ha tingut molts mestres i professors i ha passat un munt d’exàmens. Aquesta experiència nuclear de la vida de cadascú ha conformat d’alguna manera una idea del que hauria de ser l’educació escolar. A tothom hi ha coses que li han anat bé i d’altres malament i no tothom coincideix a definir quines. Jo mateix no sóc massa autoritari, però agraeixo molt haver tingut un pare que ho era gràcies al qual ara gaudeixo d’allò més tocant el piano. Amb la mentalitat educativa actual de la família i de l’escola jo a hores d’ara no tocaria pas aquest instrument. Avui, en plena adolescència, quan agrada molt més anar a jugar a futbol que no pas fer escales i arpegis en solitari damunt d’un teclat, hauria acabat anant a jugar i hauria abandonat els estudis de música. ¿Vull dir amb això que cal ser autoritari avui? No gosaria proposar-ho. Avui defenso, però per altres motius, que l’autoritat és necessària a l’escola i que, en concret, l’autoritat del mestre i del professor n’ha de ser un eix. I això avui, es digui el que es vulgui, no és així. Però això no tindria res a veure amb l’autoritarisme viscut en una parcel·la de la meva biografia.

D’altra banda, entre els autèntics experts, les idees sobre el que s’ha de fer són massa plurals i gens coincidents. I això no passa en cap altra camp professional. Per sort nostra la medicina i l’arquitectura no es poden permetre afirmar una cosa i la contrària com a possible i vàlida alhora per curar o per construir. En educació això passa. Es pot llegir un article sobre una experiència d’una escola de Nova York on tots els nens i nenes anaven despullats –com els professors—i es dedicaven més que a llegir –que es considerava una tortura—a pintar, ballar i a fer teatre. I hi ha qui defensa aquesta via com la més idònia per aconseguir persones sense complexos, lliures i amb capacitat creativa per enfrontar-se a la vida. En l’altre extrem podem trobar els defensors de la separació dels alumnes per gèneres i la necessitat de conduir-los de manera autoritària. I entre els dos exemples extrems tots els matisos que vulgueu. Sembla clar que ni en una educació quàntica pot ser possible fer el mateix i el contrari al mateix temps com a camí idoni per educar... oi? A més, mai no tindrem la resposta dels resultats d’un format d’educació respecte d’un altre perquè ningú està disposat a fer una recerca de trenta anys que abasti des dels primers anys escolars a la vida adulta. (A més, ¿què hauríem de destriar entre els atzars i decisions personals i l’educació rebuda respecte dels efectes viscuts?)

He pensat sobre això tot llegint el magnífic llibre de Hans Küng (Lo que yo creo, 2011). De cop i volta –el tema del llibre no té res a veure amb l’educació—em topo amb aquest paràgraf:

Penso en els problemes de l’educació: arran de la revolució cultural del 1968, els estils i mètodes d’educar , així com els educadors—pare, mare, mestre, pedagog, formador—estan immersos en una greu crisi. Es troben exposats a un allau de crítiques i retrets impacients des de la dreta i des de l’esquerra. Massa progressistes per a uns, massa conservadors per a d’altres; massa polítics per a uns, massa apolítics per a d’altres; massa autoritaris per a uns, massa antiautoritaris per als altres. La perplexitat i la desorientació estan massa esteses. (Hans Küng: Lo que yo creo, 2011, p. 214)

Lúcid. Res a dir. L’educació avui ha perdut consens real, no ja entre els polítics –cada govern fa una reforma educativa—sinó entre mestres, professors, dirigents i societat. Està, doncs, en crisi. I des del 1968 no veig dibuixat a l’horitzó cap llum especial que ens faci sortir d’aquest garbellar constant, ineficient i cec en què ens trobem.

6 de febrer del 2012

Independència


Em cau a les mans sense voler ni buscar-lo el text de l’anunci del referèndum d’independència pronunciat pel primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, fa pocs dies a Holyrood:

La independència, essencialment, es basa en una idea ben simple: la gent que està més preocupada per Escòcia, és a dir, la gent que viu, treballa i fa créixer la seva família a Escòcia, ha de ser la que prengui les decisions sobre el futur de la nostra nació. [...] És l'estat natural dels pobles i nacions d'arreu del món. No ser independent és l'excepció. [...] Vull que Escòcia sigui independent no pas perquè pensi que som millors que qualsevol altre país sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre país. Igual que aquestes altres nacions, el nostre futur, els nostres recursos i la nostra prosperitat han d'estar a les nostres mans.

Em sembla tan clar com l’aigua! Qui que sigui demòcrata de debò pot argumentar en contra d’aquestes paraules?

He volgut saber la reacció del primer ministre britànic... S’ha limitat a dir que ell farà campanya pel "no" però que acceptarà els resultats del referèndum. No ha parlat de negar-lo, ni d’anar a cap tribunal constitucional que impedeixi en nom de la democràcia el dret de les persones a decidir lliurament, i encara menys ha amenaçat amb la intervenció de l’exèrcit.

Una cosa tan senzilla com preguntar a les persones si volen o no ser independents en un marc de debat lliure i acceptar el resultats siguin els que siguin obrant en conseqüència és la diferència essencial que hi ha entre un país democràtic i un que no ho sigui o que ho és només a mitges.

De vegades en política o en la vida hi ha qüestions que són senzillíssimes.

31 de gener del 2012

Fraga


Ara que sembla que el soroll de fons a propòsit de la desaparició d’aquest polític ja amaina, em sento obligat a dir-ne alguna cosa per imperatiu ètic. No m’agrada parlar de política en aquest blog. No vull, però, que algun dia si el meu nét llegeix els ditirambes encomiàstics que més de mitja Espanya ha retut a aquest personatge es pensi que s’ha mort una mena de Nelson Mandela de la democràcia espanyola o un defensor agosarat dels drets humans. Si, a més, per ventura li arriben veus del que les testes mitrades han dit del personatge a Galícia i a Madrid –“defensor de la vida”, “defensor de la civilització occidental”—no vull que cregui que s’ha mort una mena de sant o de Mahatma Gandhi de la península Ibèrica.

Des de la talaia dels meus gairebé 65 anys –i no sóc precisament un revolucionari-- estic en condicions de recordar, com a ciutadà normal, que el senyor Fraga va ser ministre d’un dictador, va manipular des del poder l’opinió pública, va donar el seu assentiment a penes de mort i en va ser defensor, i va col·laborar a trepitjar els drets humans, en especial els de reunió, pensament, associació, llibertat de consciència, manifestació i expressió sense que li tremolés ni la consciència ni un múscul de la cara. Que va tancar i obrir i censurar diaris, revistes i ràdios al seu arbitri. Que, fidel a l’imaginari d’animadversió espanyol a la diferència lingüística i cultural, va ser un home que públicament va dir coses tan dignes com que Catalunya havia de ser bombardejada periòdicament i que, per si calia, ell encara guardava el mosquetó per envair-nos si se n’esqueia la necessitat. Tot el que he escrit són fets indiscutibles i comprovables dels quals mai no va formular la més petita de les autocrítiques.

Ni va defensar la vida –partidari i consentidor públic de la pena de mort fins i tot en circumstàncies processals sense garanties—ni va defensar la civilització occidental de la seva època que es basava en els drets humans, la democràcia i la llibertat. Arribada la democràcia, Fraga, a més, va ser un símptoma d’allò que Valle Inclán va definir respecte de l’essència d’Espanya: “una deformació grotesca de la civilització occidental”. ¿Algú s’imagina que el ministre d’informació o propaganda –per al cas era el mateix—de l’Alemanya nazi, un tal Goebbels, hagués participat com a ministre d’un govern d’Adenauer al final de la guerra? O la de qualsevol ministre del govern de Vichy en els primers governs de la França alliberada? Doncs en la pell de brau això ha estat possible. I, a més, a l’hora de morir, la seva memòria incompleta ha gaudit de l’encens de mitjans, polítics i de la mateixa Església, cosa aquesta darrera que em fereix més íntimament atesa la meva condició de creient.

No, l’imaginari espanyol encara no és normal, ni occidental. Fa quatre dies que estem intentant arribar-hi. Massa sang en la nostra història, massa poder absolut, massa manca de sensibilitat i d’educació. Nosaltres no som ni França ni Alemanya en aquest sentit. Nosaltres ens assemblem més aviat als hereus de la barbàrie oriental on els responsables polítics dels qui van explotar, arruïnar i malmetre tres generacions i una societat sencera, són els líders diguem-ne liberals del nostre present.

Ho sento. Fraga va ser el nostre Goebbels, sense arribar als extrems de la brutalitat del nazi, i després va intentar esdevenir el nostre Putin. Per a sort nostra, només ho va poder ser de Galícia.

24 de gener del 2012

Nedar


Un dels primers records de la meva infantesa es remunta a l’any 1950 o 1951 (segons em contrasta la mare). Es veu que els pares, el meu germà segon amb un o dos anys i jo, passàvem uns dies a Tossa, a l’agost, convidats per un amic del pare. En tinc diversos flaixos esborradissos a la memòria... Aquests dies, tot llegint el darrer llibre de Hans Küng (Lo que yo creo) m’ha vingut nítidament al cap. Crec que mai no l’havia tingut present.

Sí, va ser a la platja de Tossa. El primer dia que vaig nedar en el mar sense flotadors. Ara m’és un record punyent, vivíssim... sé que em vaig ficar a l’aigua mig convençut que el mar em podia aguantar i que no m’ensorraria... i així va ser. Suposo que devia fer la proesa en un dia de mar plana i sota l’ull vigilant de la mare.

Hi ha preguntes fonamentals de la vida que només es poden resoldre, si més no parcialment, a partir de la metàfora d’aquest verb: nedar. Durant un parell de capítols Küng intenta donar resposta a la qüestió del sentit de la vida i com ell el va resoldre. És evident que es tracta d’una pregunta --¿quin sentit té la vida o la meva vida?-- que no té resposta vàlida per a tothom des de l’òptica racional. Tanmateix, també racionalment parlant, tampoc no pots contestar-te que “no ho saps”, que desconeixes el sentit de la teva vida i que aquesta en té prou vivint-se... Només cal disposar d’unes gotes d’empatia per saber que són moltíssims els humans que no poden acceptar aquesta resposta perquè el sentit de la seva vida, per ella mateixa, immergits en el dolor, no pot ser simplement viure-la.

Després de diverses especulacions entre raó i realitat, Küng acaba amb la metàfora de nedar en el llac del seu lloc natal. I crec que sí, que la vida té un sentit a partir del moment en què t’hi llences amb la convicció que el té, com el primer cop que entres al mar sense flotadors convençut que t’hi aguantaràs.

I potser és nedant la vida i deixant-s’hi anar que el seu sentit es va fent lentament realitat, més en la vivència que no pas en el pensament.

16 de gener del 2012

Polsim (2)


A l'ARA d'ahir Gregorio Luri escriu una frase sàvia i contundent: La vida, a diferència del pensament, no es pot permetre el luxe de ser nihilista.

Exacte! Ningú no pot viure com si la vida no tingués sentit encara que ho pensi.

Lluminós!

12 de gener del 2012

Ingenuïtat


A classe, en especial a les assignatures troncals, sóc exigent i sovintejo les petites proves per estimular la continuïtat de l’aprenentatge dels meus alumnes (sempre en aules de més de 60). Porta prou feina però em sento compensat pels resultats. De vegades, però, dubto si aquest estímul no és massa mecànic. Els meus alumnes –que són bons perquè per accedir a la Facultat on imparteixo docència els cal una nota de tall molt elevada-- ¿no haurien, per ventura, de venir a classe amb interès pel gust d’aprendre? No hauria de saber seduir-los per la meva saviesa i la meva capacitat de comunicació? No haurien de venir a classe sense la necessitat dels estímuls acadèmics de control que els poso?

No em considero ingenu en aquesta qüestió. Crec que si oferís l’aprovat general als meus alumnes pel sol fet d’estar matriculats o bé a canvi d’una niciesa (un treballet o un parell de recensions de llibres) i els digués que només vinguessin a classe si els interessava, dels 70 alumnes probablement només en vindrien un grupet molt reduït. Aquest any he volgut fer una petita prova.

He planificat un dels cursos de manera que les proves i els treballs es tanquessin abans de les vacances de Nadal. El darrer dia abans de les vacances els vaig dir que el darrer tema del programa el faria durant el mes de gener. Però que respecte del seu contingut no faria cap prova ni caldria fer cap treball. Fins i tot els vaig dir que el fet d’assistir a classe no milloraria la nota. I vaig insistir: vingueu només pel gust d’aprendre un tema que he preparat amb especial predilecció.

Passades les vacances he reprès les classes. Dels 70 alumnes vénen a classe només entre 12 i 16. Suposo que serien els que vindrien habitualment, potser uns quants més, durant el curs si no proposés cap mena de prova o de treball seriós. La temptació és forta perquè és molt més còmode i interessant impartir docència a un petit grup interessat que a una massa que, fonamentalment, busca només el títol. Crec que no he de caure en aquesta temptació ja que la societat ha delegat en mi per tal que una parcel•la dels conceptes i procediments de la seva futura professió siguin assolits. Si ho he de certificar, he d'exigir verificacions de l'assoliment dels aprenentatges de manera seriosa. Així, doncs, la realitat és la que és. No puc ser ingenu. En les actuals circumstàncies sense estímul no hi hauria aprenentatge sòlid per a la majoria.

O potser és que he perdut o mai no he tingut prou capacitat per atraure l’atenció i el gust per aprendre exclusivament a través de la meva suposada saviesa o de les meves dots didàctiques.

4 de gener del 2012

Polsim (1)


La ciència ens permet d'una manera meravellosa entendre en part la racionalitat de l'univers. Les seves aplicacions, la tecnologia, ens ha omplert d'estris que fan més còmoda l'existència: telèfons, televisions, cotxes... Ni la ciència ni la tecnologia, però, no ens diuen res sobre el que hem de parlar i amb qui, res a propòsit del que hem de veure, res sobre cap on hem d'anar...

1 de gener del 2012

Josep Costa i Planagumà (i 3) i la llibertat d'esperit


Crec que no cal dir sempre el que es pensa. Ser educats per a viure en societat comporta l’adquisició d’hàbits d’una sana hipocresia. La sinceritat té uns límits. Per una sana convivència no podem anar pel món dient a tort i a dret sense venir a tomb ni atendre les circumstàncies tot allò que ens passa pel cap. En altres casos la raó profunda de no dir el que pensem pot raure en el fet que els actes de la nostra vida no solen ser massa coherents amb allò que diem creure o pensar. Criticar a qui pren decisions o proclamar el que s’ha de fer o no fer comporta per part de qui critica i parla una certa coherència de vida. Si aquesta coherència no existeix, és millor el silenci. O bé reconèixer públicament allò del fes pel que et dic i no pel que veus que faig...

Quan algú que sí que és coherent de manera exemplar entre el que diu i el que fa confessa sense embuts i amb llibertat allò que pensa i, a més, coincideix amb el que penses tu, es produeix una pacífica empatia generadora de benestar. És el cas del franciscà Josep Costa. En el seu llibre (Aventures i desventures d’unes sandàlies) no deixa de registrar el seu pensament lliure quan cal.

Així, per exemple, el dia 4 de maig del 2000 anota el següent:

Avui per a mi el més important és que he llegit les declaracions que ha fet Cassià Maria Just, ex-abat de Montserrat. Ha estat com si s’hagués obert una finestra a l’Església i hi hagués entrat aire fresc. Llàstima que els bisbes no tinguin la valentia de parlar i d’anar creant una nova mentalitat en l’Església. S’ha de reconèixer que aquest Sant Pare és conservador i busca fer bisbes segons la seva mentalitat i així altres grups molt conservadors van adquirint gran poder a l’Església. Molta gent se sent bé i s’esforça a viure el missatge evangèlic, però l’Església institucional la troben molt tancada, autoritària i amb una mentalitat de cinquanta anys enrere, com si no hagués passat res. (pàgs. 255 i 256)

Això no li impedeix de dir en un viatge a Terra Santa:

El lloc es diu “El primat de Pere”. He pensat que és una gran responsabilitat i que sempre s’ha de viure o exercir en clau evangèlica.( ...) així nosaltres hem d’elevar la nostra ment i intentar veure les coses més sobrenaturalment, que es tradueix en caritat, comprensió i pensar que tota l’Església hem d’ajudar el Sant Pare en el seu ministeri, perquè sempre es deixi portar per l’Esperit de Jesús (pàg. 265)

Però tampoc no calla quan discrepa...

L’única nota discordant d’aquest dijous sant l’ha donada Joan Pau II, amb una encíclica sobre l’Eucaristia, dient que no s’ha de compartir el pa amb altres pastors que no siguin catòlics. També ha dit que els divorciats que han refet la seva vida no poden rebre la comunió.

És tot tan diferent de la manera de ser de Jesús, que no m’estranya que a moltes comunitats de base o cristians compromesos els rebotin totes aquestes normes eclesiàstiques i que vagin a l’essència de l’Evangeli: estimar Déu i el pròxim.

La cúpula de l’Església és molt tancada i conservadora, els falta visió de futur i deixar-se portar per l’Esperit Sant. Si avui tornés Jesús a la terra, ells serien els que el condemnarien a mort. Però no per això perdrem la pau, sinó que farem nostre la pregària de Crist a la Creu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. (pàgina 345)

En el pròxim post transcriuré les seves pàgines sobre com s’ha sentit dins de l’Església... Dites per ell, i no pas per mi, crec que tenen un sentit profètic.

Realment hi ha persones en les quals es fa palès que la veritat els fa lliures.

Us desitjo un bon any, ple de veritat i de llibertat!