31 d’octubre del 2010

Perspectiva


Vaig tenir l’oportunitat després de molts anys de visitar amb calma i amb un bon guia el conjunt de la catedral de la Seu d’Urgell. En entrar a la capella de Sant Miquel, adossada al claustre, d’un estil pur de primer romànic català llevat de la coberta –canviada al segle XIII—em va sorprendre la projecció del pantocràtor sobre la volta en quart de canó que coronava l’absis (l’original es troba al MNAC). Aquesta projecció contrastava vivaçment amb la natural penombra d’un interior romànic amb poques obertures a l’exterior. Em sembla que vaig entendre millor que mai l’impacte de la imatge en l’ànima de l’habitant del segle XII així com la grandesa estètica, sempre actual, d’aquest estil pictòric.

Avui, civilització icònica per excel•lència, les imatges, malgrat la seva intensa seducció, ens assetgen arreu però no les llegim gaire; més aviat tenim tendència a devorar-les de manera contínua en una pèrdua constant de l’hàbit de contemplació. Al segle XII, en canvi, no hi havia altres imatges que les que es podien trobar a dins de l’església. Entraves a l’església de Sant Miquel i, de cop i volta, et trobaves amb tot l’interior pintat i dibuixat amb colors vius que oscil•laven al ritme de les flames d’espelmes i torxes. Havia de ser corprenedor si, a més, s’entenia el seu simbolisme. L’església, com totes les del romànic, s’orientava a l’est, a la sortida del sol. No era un caprici! Era l’actitud que l’home medieval adoptava per adorar Déu.




Sant Tomàs al segle XIII donava quatre raons per pregar mirant a l’orient de les quals ens interessa ara la darrera: ...i en quart lloc, finalment, perquè és a l’orient on apareixerà al darrer dia, d’acord amb les paraules de l’evangeli de Sant Mateu, com el llamp que surt de l’orient i llueix fins a occident, així serà la vinguda del Fill de l’Home. Exacte! Amb la projecció lluminosament oscil•lant contrastada amb la foscor interior de la capella de Sant Miquel quedava clar que l’absis projectava sobre els fidels la terrible vinguda de Déu a la fi dels temps per jutjar la humanitat...

Un altre punt que em va cridar l’atenció, un cop més, és la qüestió de la perspectiva. ¿Pintaven sense profunditat perquè no en sabien o perquè no els interessava? Em va semblar entendre que, de fet, l’absència de perspectiva es devia fonamentalment al fet que no els interessava, que no entrava en el seu imaginari estètic. No dubto pas que en devien saber poc, perquè quan als pintors, a partir del segle XIII, els interessa representar escenes amb perspectiva els costa una mica començar a dominar-la. Però la pintura romànica mostra que, quan els interessava, en aspectes menors i decoratius, la sabien representar com es pot identificar en la part inferior del pantocràtor de la Seu d’Urgell o en el de Santa Maria de Taüll.



Crec que no els interessava la perspectiva perquè volien representar missatges en camí cap a l’abstracció, és a dir, continguts que es trobaven fora de l’espai i del temps. Que la pintura és fora del temps és una evidència: no es refereix a un temps sinó al final dels temps! Però que el cel i l’infern no és un lloc sinó un estat, una situació, no es veu d’una manera tan senzilla si no és que renunciem a la perspectiva i fem les imatges completament planes. Sense espai.

Per aquesta raó, probablement, podem considerar la pintura romànica com una proposta estètica en consonància amb la contemporaneïtat nostra. Per la seva resolució formal –lluny de la perspectiva de l’espai i de la narració d’un temps—i, sobretot, pel seu caràcter profundament simbòlic.

20 d’octubre del 2010

Descreença (i 2)


Des de la caiguda del mur de Berlín ençà em fa la impressió que l’imaginari col•lectiu que tinc més a l’abast ha entrat en l’era del buit on impera l’efímer i on, a passes gegantines i accelerades, hem arribat al crepuscle del deure. Com s’ha dit, fa la impressió que som com un taxi buit: lliure, certament, però que no sap on va... l’únic que sabem és que cada cop va més de pressa.

Això no és una descripció conjuntural sinó la formulació d’una sospita: ¿hem entrat en el nihilisme, suau o light i, en alguns, casos hard o fort? Entenc aquí per nihilisme, amb paraules senzilles, la negació de tot sentit. La vida sembla ser un minut d’existència entre dos abismes foscos i infinits. Si no té sentit ni tampoc fonament l’únic que hem de fer, si podem, és intentar assaborir la vida tant com puguem... Fins i tot, en trobar la vida absurda, ens podem sentir alliberats de ser coherents: fer una cosa i dir-ne una altra per exemple no ens hauria de preocupar. És incoherent, sí, i què? Negat el sentit, negada la possibilitat d’una ètica comuna.

Tot plegat m’ha vingut, com una onada al cap, en llegir les excel•lents memòries d’Esther Tusquets (Confesiones de una vieja dama indigna). Al costat de la seva vida hi retrata una part de l’elite intel•lectual del país... en general, uns deu anys més grans que la meva generació pertanyents en la seva majoria a la Gauche Divine, que tenia el seu santuari al club de nit Bocaccio i el seu punt de peregrinatge a Cadaqués. Va ser una generació que va passar en general per les dues creences a què m’he referit en el post anterior i que s’ha abocat a la descreença. ¿Aquest camí, d’alguna manera, representa el de bona part del nostre cos social? No goso afirmar-ho, però no m’estranyaria pas massa. Si apleguem el nihilisme a una de les seves conseqüències socials més perceptives d’avui, la desvinculació, acabarem de dibuixar el quadre.

Esther Tusquets al principi de les seves memòries ens dóna la seva personal versió de la vida:

Y por último en esta etapa final, he constatado definitivamente que la vida humana no parece tener mucho sentido –y si lo tiene, escapa a nuestra comprensión que viene a ser lo mismo—que la vida es un disparate, que es cierto que los hombres mueren (todos) y que (la inmensa mayoría) no son felices, y, lo que es peor, que no entendemos lo que nos está ocurriendo, pero sabemos que ocurre algo que no entendemos: al contrario del resto de los animales, el ser humano es lo bastante listo para plantearse las grandes, las eternas preguntas, pero no para hallar respuesta a la más insignificante de ellas, lo cual resulta como mínimo irritante. Tal vez exista algo parecido a lo que llamamos dios, pero de ser así, yo le imagino en otra nebulosa, absolutamente ajeno a esos ridículos hombrecillos fatuos que creó en un mal momento—también los dioses se aburren las tardes de los domingos—y que no pueden pretender ni en sueños hablar con él de tú a tú todas la noches (pàgina, 20).

Sembla que després d’aquest paràgraf terrible, encara que sigui redactat amb un to d’humor i de bonhomia i on no podem negar que algunes de les afirmacions són veritats gairebé evidents, hauria de venir una invitació al suïcidi en el més pur estil de Cioran... Però la vida és massa forta encara que no l’entenguem i ofereix, segons que sembla, molts atractius que omplen una mica si més no:

Y, sin embargo, me alegro de haber nacido, y, aunque la vida que llevamos los hombres en el planeta Tierra sea (para unos más que para otros) loca, entendí muy pronto que no iba a disponer de otra y que lo mejor sería devorar ésta con glotonería, ávida de todos sus sabores, de todo cuanto pudiera ofrecerme, que ha sido mucho.

Esther Tusquets havia estat catòlica clàssica, després catòlica d'esquerres, després falangista també d'esquerres i, finalment, res. Heus ací, probablement, una descripció de la situació actual realíssima de la qual potser la majoria no n’és conscient perquè sempre anem de pressa d’un lloc a un altre. L'activitat i la pressa són drogues efectives. ¿Com no entendre el botellón, la recerca immediata del plaer, la despreocupació del futur, la desvinculació, la insolidaritat i l’individualisme més atroç?

Suposant que això sigui veritat i que aquesta cosmovisió constitueixi el fonament de l’ètica em faig dos preguntes inquietants. Hem d’educar en aquests valors, si realment pensem així, als nens i nenes des que són petits? I, segona: ¿pot una societat sencera tenir futur des de la desvinculació i la increença?

17 d’octubre del 2010

Descreença


Pertanyo a una generació, els qui vam encetar l’adolescència l’any 1960, que va ser profundament creient. La creença donava sentit i alhora protegia. L’accés a la informació exterior era nul i la fe era una muralla que ens protegia d’un munt d’enemics exteriors i interiors. Aquella creença tenia defectes greus, entre els quals la impossibilitat de diàleg i de crítica. Però tenia avantatges: fornia sentits, esperances de futur i legitimitats d’acció. L’educació en la creença tenia una incidència real en els usos socials. I no tots eren dolents. I, de manera especial, projectava la societat vers el futur, treballàvem amb un sentit precís.

Aquella generació, passat el tràngol del concili i els posteriors intents de restauració, va canviar massivament la seva creença i, si més no en la seva élite, es va “convertir” al marxisme. El capital era la nova Bíblia –-que ningú no llegia, com tampoc no es llegia la Bíblia judeo-cristiana— Moscou era la nova Roma, Lenin era el gran profeta i el secretari general de la URSS el nou Papa. Fins i tot ens vàrem permetre el luxe de tenir heretgies: Tito i la autogestió a Iugoslàvia, Ceaucescu a Romania i sobretot Mao a la gran Xina. La transcendència en aquest cas no era un cel com a estat fora del temps i de l’espai després de la mort, sinó una societat futura a la Terra, sense conflictes, feliç, on tothom donaria segons la seva capacitat i rebria segons la seva necessitat. Preciós! En definitiva: el Regne de Déu. També hi havia els “elegits”, els membres del Partit (un de sol, és clar!, el veritable, l’autèntic), que eren una mena de persones no alienades –la majoria ho érem d’alienats—que coneixien el sentit de la Història i n’acceleraven el ritme per arribar al més aviat possible al paradís sobre la Terra. Les masses, abandonades a la seva sort, queien inevitablement en el reformisme. I això era pervers. La democràcia occidental només era formal i l'autèntica era la "popular" dels països de l'Est --inclosa Cuba-- que de fet eren dictadures de l'élite del Partit Comunista.

La Història, en el sentit de la creença, ha estast cruel amb la meva generació. Va arribar el 1989 i vàrem contemplar atònits la caiguda del mur de Berlín i, finalment, una blasfèmia: el secretari general de la Unió Soviètica declara el Partit Comunista fora de la llei; i, poc després, el que semblava impossible, la dissolució de la URSS. I tot plegat era més dolorós encara perquè eren molts els qui s'havien trencat l'espinada generosament en la lluita per aquest somni paradisíac... i ara es trobaven amb el somni ensorrat i amb una vida gastada endebades.

Perduda la fe religiosa en els anys 70 i ensorrat el somni d’un futur paradisíac a partir de l’acceleració en el sentit “correcte” de les lleis ocultes de la Història descobertes per Marx, no ens queda, abans de morir, altra cosa que el present i el desert. ¿És estrany que el segle XXI a l’Occident, després d’aquests desenganys tan brutals, no s’hagi abocat, ni que sigui inconscientment, a formes col•lectives de nihilisme pràctic?

En parlaré demà.

11 d’octubre del 2010

Casos


En Joel ha estat brillant. Participava en una taula rodona a la Facultat. Quan ha començat a parlar ha atret de seguida l’atenció de la concurrència. L’ordre del discurs ha estat impecable, amanit hàbilment d’anècdotes sucoses, viscudes i fins i tot divertides. Tanmateix el que resultava més atractiu era el seu gest acordat amb l’èmfasi de la seva veu, lleugerament nassal, l’entusiasme en la dicció i, sobretot, aquesta llum de l’esguard que semblava talment de reflexos diamantins, com si vessés l’afecte a dolls entre tots els qui l’escoltaven. Magnètic. En Joel té dues passions i mitja: llegir i escriure, i una mica de música. Doncs bé, el paguen per ser lector d’editorials –dictamina sobre originals a publicar o obres a traduir-- fa traduccions i escriu crítica literària en revistes especialitzades... i toca la guitarra clàssica. Ha unificat la vida professional i privada en una de sola. I és feliç. Se li nota. Ha acabat la seva intervenció –versava sobre la importància educativa de la lectura en silenci-- amb una sentència contundent extreta del Kempis: entra en la teva habitació i ho trobaràs tot. Quan ha acabat, uns segons de silenci expectant han mantingut una calma lleugerament tensa entre el públic assistent, com si s’haguessin quedat amb gana de paraules; cosa rara en aquesta mena d’actes, al final l’han aplaudit i tot. En Joel és solter i no sembla que li calgui ser abraçat mai per ningú.

En Max ha assistit a la intervenció del Joel. Mentre l’ha escoltat ha pensat, amb un toc d’enveja, que li agradaria ser com el Joel. En Max és professor, però sempre s’ha refugiat en la recerca i en la gestió. Ha procurat treure’s del damunt la docència quan ha pogut. Imparteix cursos de doctorat i alguna assignatura optativa... No ho fa malament, però li costa molt establir un contacte viu i cordial amb l’alumnat. És ordenat en les exposicions també, com el Joel, es prepara les classes i té una cultura vastíssima. Però li manca aquest petit o gran do de la comunicació, de saber crear un ambient afectiu entre els qui l’escolten, de transmetre il•lusió i optimisme entre els joves oïdors... No pot. Sempre és distant. Les valoracions de l’alumnat a final de curs el deixen bé, per damunt de la mitjana, però mai a dalt de tot.

Quan arriba a casa el Max s’asseu a la butaca i es disposa a llegir, convençut que en Joel té raó: el silenci i la solitud a casa, acompanyat d’una bona lectura serien, li sembla, un bon antídot a la violència col•lectiva i, potser, una possibilitat de felicitat. En plena lectura d’una bona novel•la que té el maquis a la vall d’Aran com a pretext es topa amb una frase dita per un personatge i s’hi atura: ...i això va quedar als llimbs dels plaers ajornats. I troba que sí, que a la vida, en general, tot són projectes, somnis i desigs molts dels quals queden als llimbs dels plaers ajornats. En Max és vidu i sempre, en tacar el llum de la tauleta de nit, recorda l'escalfor d'aquelles abraçades... No s'ha acostumat a viure sol.

L’Eva tornant a casa, amb passa viva, també anava rumiant. Ha assistit per motius professionals a l’exposició del Joel. I mentre anava pel carrer no deixa de rumiar una frase, molt coneguda i de la qual no s'acaben d’extreure les condicions pertinents per canviar el rumb de les nostres vides, que ha sortit en una de les intervencions: una persona val més pel que és que no pas pel que té. Just quan arriba a la porta de casa, en posar la clau, somriu: és clar, --es diu-- el problema és que de la mateixa manera que no ho arribem a tenir mai tot, tampoc mai no acabem de ser. Sempre anem fent el nostre ser... De fet quan morim, no hem acabat de ser del tot... oi? Ve d’aquí la infelicitat humana?

Mentre puja en l’ascensor somriu un cop més de les seves filosofades sobre el sentit i sobre la mort. L’Eva, malgrat tot, és feliç perquè ha après a viure el dia i ha aconseguit no preocupar-se gens d’allò que no pot controlar.

6 d’octubre del 2010

Certeses


En Joel, optimista, cada dia a primera hora del matí, abans d’entrar a treballar, es mira el paisatge barceloní que s’estén als seus peus, respira fons, i mormola amb intensitat: la primera hora del primer dia de tot el que em queda de vida.¡Que bé! Treballa a la part alta de Barcelona amb una feina que li agrada. Estable, ben pagat, dominada de fa anys l’ambició del posseir o del manar, quan comença la jornada en els foscos dies d’hivern s’entreté a mirar la ratlla liliàcia de l’aurora damunt l’horitzó llunyà de la mar... La bellesa l’omple. Toca la guitarra clàssica. En té una al despatx i, a mig matí, s’entreté a polsar-la. Sovint tanca els ulls i sent una especial escalfor al voltant del cor mentre els seus dits convoquen un contrapunt de Bach. Quan té una malaltia sempre pensa allò de tal com ha vingut se n’anirà. Mai no pensa en la mort i veu el cantó positiu de cada cosa com si el que fos negatiu no existís. Fa poc li van extirpar un ronyó... però ell somrient els deia als amics que l’anaven a veure que no passava res, que encara n’hi quedava un...

En Max, pessimista, també té una feina que li agrada. Es dedica a la geografia i a la història. Coneix tant la geografia de la fam com la història del dolor. I per més que vol veure el cantó bonic de les coses no pot perquè la raó no li ho permet. També li agrada la feina que fa i toca la trompeta en un grup de jazz clàssic. Els seus col•legues de la banda li atorguen solos en les peces que tenen l’estètica del blues desolat. Ningú com ell expulsa una tristesa tan fonda de dins de l’ànima a través de les inflexions i els growls desesperats retinguts amb perícia damunt de les blue notes... Sap massa bé que tots portem la mort larvada a dins –-ahir mateix va anar al funeral d’una noia de 25 anys, alegre com poques, que anunciant abans d'ahir un maldecap sobtat, en acabat de dir-ho va quedar fulminada a l’acte--; sap que només ens podem fer preguntes sense respostes certes sobre el sentit i la moral i que el mal i el dolor no lliguen amb les ànsies de felicitat que tenim inscrites al cor. Cada vespre juga al paddle amb els amics. De nits, cansat, el benestar del cos li és una anestèsia per a la tristor de l'ànima. S’allita aviat. Quan baixa la persiana i tanca el llum pensa que ja li falta un dia menys per a la mort. El seu pecat és la lucidesa.

L’Eva, alegrement escèptica, els coneix tots dos. Treballa en una feina que li agrada. Té tractes professionals amb el Joel i juga a paddle amb el Max. Avui ha coincidit amb tots dos. El Joel li ha explicat la jaculatòria que practica de bon matí i el Max li ha comentat la tenebrosa fórmula d’abans d’aclucar els ulls... L’Eva, que també fa esport en part per oblidar-se dels mals del món, mentre prepara el sopar els recorda. Esbossa un somriure i mormola mentre apaga el gas: de fet tots dos tenen raó.