Una vegada, quan jo era menut, li vaig preguntar al pare per què a casa no fèiem arbre de Nadal. El pare em va contestar que nosaltres fèiem el pessebre i que això de l’arbre era estranger. A casa, doncs, mai no vàrem tenir arbre de Nadal i, per tant, no es feien regals aquest dia (els regals els portaven els Reis). Malauradament ja fa molts anys que les tradicions es banalitzen i la profunda aculturació nord-americana que sofrim ha fet florir els arbres de nadal arreu, en públic i en privat.
El pare tenia raó. L’arbre de Nadal era estranger.Germànic, concretament. El seu origen conegut sembla que ens remet al costum que tenien les tribus de la Germània, segons descriu Tàcit, de penjar per aquestes èpoques pedres lligades a les branques dels arbres de fulla perenne com un conjur per implorar a les divinitats que la natura tornés a reflorir i els fruits dels arbres tornessin a fer acte de presència.
El pessebre, a les àrees catòliques mediterrànies, es fa durant l’Advent. L’Advent és temps d’esperança i es remunta a la quietud amb què s’iniciava l’any del pagès, l’any de debò: l’època de la primera sembra que es realitzava entre l’octubre i el desembre. De què l’esperança? Doncs que la llavor sembrada germinés sota terra i a partir de la primavera fructifiqués aportant uns recursos alimentaris sempre escassos i justos. Els romans celebraven les Saturnalia per aquestes dates ja que no endebades Saturn era el déu de les llavors... Les úniques feines del pagès --no pas la dels pastors-- en aquests temps eren de preparació i d’espera: la vinya es podava o es trascolava el vi dels cups...
El pessebre és mediterrani i la seva arrel, a diferència de l’arbre de Nadal, és netament cristià. El seu origen remot cal trobar-lo en les representacions litúrgiques que es feien a les esglésies durant els temps litúrgics forts de l’any (nadal, quaresma i pasqua). De fet, però, va ser un invent de sant Francesc d’Asís, un sant ecològic avant la lettre. La vigília del Nadal de 1223, Francesc es va fer portar a la cova de Greccio un bou i un ase, hi va posar fenc i herba, i va posar-hi persones representant els personatges del naixement fent així un pessebre vivent per excitar la pietat dels assistents. La missa de mitja nit es va celebrar en aquest marc. D’aleshores ençà els franciscans es van dedicar a divulgar la tradició del pessebre per tot Itàlia. A partir del segle XVIII aquest costum nadalenc es va difondre per la península Ibèrica i es va popularitzar extraordinàriament a Catalunya.
El pessebre per al meu ofici té una tendresa especial: és un magnífic recurs didàctic! Si els professionals de la difusió i didàctica del patrimoni no haguessin aparegut en temps tan laïcitzants i descreguts, no tinc el més mínim dubte que haurien fet a Francesc d’Asís el seu patró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada