28 de novembre del 2011

Bancs


No sóc economista i els meus coneixements d’aquesta disciplina són molt escassos. Bàsicament es limiten als conceptes claus de caire domèstic. Si gasto menys del que ingresso puc estalviar, sempre que la inflació estigui controlada. Si gasto el mateix que ingresso mantinc un equilibri pressupostari però no puc estalviar. Si les meves despeses són superiors als meus ingressos he de treure diners dels estalvis. I si les despeses són superiors a estalvis i a ingressos doncs no tinc més remei que demanar un préstec. Tanmateix tard o d’hora he de tornar el préstec (i els interessos si ho demano a un banc). I si no puc tornar el que dec, no hi haurà més remei que respondre amb el meu patrimoni o ser insolvent... I aquí s’acaba la meva “saviesa” econòmica... No entenc de mercats de futurs, ni d’especulacions, ni de cap tipus d’enginyeria financera. En tot cas puc entendre, a grans trets, que aquesta experiència de la meva economia domèstica tingui alguna relació amb l’economia d’un Estat. Si l’Estat ha demanat un préstec a les institucions financeres tard o d’hora s’ha de tornar. I si no es generen més ingressos, no hi ha més remei que baixar radicalment la despesa...

He dit el que antecedeix perquè vaig assistir fa poc a un debat sobre el fet que l’Estat intervingués els bancs amb injeccions de liquidesa pública. La demagògia és fàcil: ¿per què salvem bancs en comptes de salvar desnonaments o persones amb dificultats amb els diners públics? Davant d’una acusació com aquestes el nostre cor s'inclina a posar-se a favor de deixar caure els bancs en la fallida...

Però en el debat hi havia un economista que, a més, era didacta, és a dir, s’entenia. Aquest ens deia que els recursos d’un banc no són propietat dels banquers (o si ho són és en una mínima part). Els recursos d’un banc són la suma dels dipòsits que tots hi posem. Per tant “salvar” un banc, no vol dir salvar els grans capitals de quatre banquers desaprensius, sinó “salvar” els comptes corrents i els estalvis de la majoria dels impositors.

Aquest economista ens deia que ell estava molt content que l’Estat hagués “salvat” la Caixa on tenia els compte corrent i els seus fons de pensió producte dels estalvis de molts anys, perquè si no s’hagués intervingut ara ho hauria perdut tot. Una altra cosa és que no es permetin fons de pensions escandalosos per a directius inoperants i responsables de la mala gestió. I tampoc, si és una entitat bancària la que és salvada, que es reparteixin dividends als accionistes...

Ara bé... per evitar demagògies fàcils no estaria de més que quan es parla de “salvar” bancs i caixes es recordés que s’està salvant la llibreta d’estalvis de tota la vida dels impositors. És a dir: de la majoria de nosaltres! ¿O és que per un purisme estrany voldríem que Bancs i Caixes fessin fallida i tots els nostres estalvis quedessin literalment a zero?

Compte amb la demagògia fàcil! És un verí que pot matar.

22 de novembre del 2011

Primer record


Llegint el dens assaig de Lluís Duch (Un extraño en nuestra casa) m’aturo en una frase que, d’entrada, costa d’entendre: Amb el desenvolupament del llenguatge passem progressivament del caos al cosmos i comencem a dominar la contingència. És, doncs, el desenvolupament del llenguatge el qui va construint internament el pensament de manera que de mica en mica anem donant un cert ordre a la realitat percebuda pels sentits. En el camí de domini i conreu de la llengua es veu que intentem dominar també aquesta terrible consciència que tenim els humans –i que no sembla que intranquil·litzi gens els animals—segons la qual no som necessaris. Intentar dominar la consciència de la nostra futilitat i de la nostra possibilitat de morir en qualsevol moment no sé si ho fem amb el llenguatge o a base de no pensar-hi massa. En algun moment tot humà s’adona que és finit però que pot pensar l’infinit. Els clàssics ho deien d’una manera molt clara: homo finitus, capax infinitum. En fi, no sé si domino massa bé la contingència a través del llenguatge; el que em sembla probablement cert és que podem endreçar una mica les percepcions que ens arriben del món exterior a través de la llengua. No és estrany verificar que qui parla o escriu bé sol pensar també molt bé.

La lectura de la frase de Duch em va dur al probable primer record de la meva infantesa. No tenia encara els 3 anys quan passejant amb els meus pares a la vora de la casa on vivíem, em vaig perdre. Els pares van entrar de cop i volta en una botiga i jo vaig continuar caminant carrer avall. Tant el pare com la mare estaven convençuts que el “nen” estava controlat per l’altre/a.... Recordo nítidament que, de cop i volta, em vaig trobar sol, em va venir un glop angoixa i em vaig posar a córrer plorant desconsoladament fins que una dona em va agafar a coll i em preguntava com em deia i on vivia. Jo no li sabia respondre. Poc després va aparèixer la meva mare, també angoixada i corrent... Segons m’ha explicat sovint jo li deia tot plorant entre sanglot i sanglot quan em tenia a coll: ...jo te buscaia i no te trobaia... No recordo, evidentment, les paraules. Provenen del record que en té la mare. Si les cito és perquè, en primer lloc, la mare verifica el meu record i, en segon lloc, perquè mostra que el meu domini lingüístic era molt incipient i escàs.

La relació amb la sentència de Lluís Duch procedeix del fet que en aquest meu record, vividíssim, la realitat exterior s’estenia en uns pocs metres al voltant de mi. Enllà d’aquests metres hi havia una mena de boira grisosa que tapava els edificis del barri on vivíem. Talment una obra de teatre, una mena de focus de llum m’il·luminava el voltant però una mica més enllà tot era esborradís, fosc i fins i tot amenaçador. El lloc on em vaig perdre era a poc menys de 90 o 100 metres de casa. Hauria estat del tot incapaç de trobar-la. El meu món s’acabava al voltant de la mare... Era l’únic espai que començava a tenir un cert ordre. La resta encara era el caos.

9 de novembre del 2011

Sofriment


El budisme ho postula d’una forma contundent com un primer principi: la vida és sofriment. No sembla pas que l’experiència ho pugui desmentir. És cert que la vida és enlluernadora, que per regla general ningú no vol morir i deixar de viure i que maldem per gaudir de bona salut. Tanmateix tothom sofreix amb més o menys intensitat encara que es pugui observar també que hi ha persones amb un alt grau de felicitat, les quals semblen tenir l’estranya capacitat d’expulsar la tristesa de la seva ànima i fins i tot de fer agradable la vida dels altres. No fa pas gaire vaig contemplar un home que suava felicitat per tots els porus de la pell! Era un home feliç i sabia crear felicitat al seu voltant, sense cap mena de dubte! Malgrat tot, si sumem l’experiència personal amb el que sabem de la vida en el passat i en el present el sofriment supera de molt el benestar i el bé. Lluís Duch ho assevera amb rotunditat: el mal és inevitable, el bé només és possible.

També la religió cristiana, en general, respecte del sofriment parteix d’una visió relativament pessimista. Davant del mal evident que sura per tota vida –mal físic, mal moral, mal psíquic, mal atzarós, mal buscat, mal fet als altres volent o sense voler...-- el cristianisme sosté que els humans som éssers mancats, caiguts en la feblesa, en la vulnerabilitat i en la ignorància com a conseqüència del pecat original. Tots naixem, com diu el catecisme catòlic, amb un pecat contret (no pas comès), que de manera misteriosa passa de pares a fills. El mal, doncs, és consubstancial a la humanitat i només es pot superar en una altra vida després de la mort.

Per al budisme el sofriment de la humanitat prové de la distància que hi ha entre el desig i la realitat. Si volem no patir en aquest món, el budisme ens marca tota una sèrie de camins orientats no pas a obtenir satisfacció del desig sinó a eliminar-lo. Sempre m’ha estranyat que modernament, en el marc de la civilització occidental, alguns exercicis nascuts en la pràctica del budisme, com el ioga i una forma de meditació determinada, tinguin una relativa presència i fins i tot un cert èxit. I dic que m’estranya perquè la civilització occidental està basada, si més no en els darrers dos segles, no només en la satisfacció del desig sinó en la creació de nous desigs com a carburant necessari per fer funcionar la màquina de la producció i del consum.

Fa poc que he estat avi. He tingut ja l’experiència de tenir el meu primer nét en braços i m’he sentit inundat de tendresa. És un moment, clarament, de gran felicitat, de bé... I durant molts anys he sentit el desig de ser avi. Doncs bé: no veig que renunciar al desig de ser-ho m’hagués fet feliç; tampoc acabo d’entendre que aquella cosa tan dolça, tan feble, tan poca cosa que dormia en els meus braços... ja des d’ara tingui una taca original que explica no només el que ell pot patir, sinó fins i tot una part del mal de la humanitat.

El sentit i l’origen del mal és desesperadament insoluble, t’ho agafis pel cantó que t’ho agafis.

2 de novembre del 2011

Joves i espiritualitat


Ens inunda un allau d’informacions diàries, tantes que em fa la impressió que les oblidem al minut següent. Debats encesos d’avui són oblidats per sempre a l’endemà. Tal vegada sigui per servitud professional, el cas és, però, que no m’agrada que algunes informacions em passin per davant sense reflexió i sense transformar-se en algun tipus de coneixement. Així, per exemple, l’actualitat d’avui ens situa molt lluny de la visita del Papa de Roma a Madrid a mitjans d’agost. En canvi, a mi m’agrada retornar-hi de tant en tant amb la distància i la tranquil·litat que produeix mirar-se el passat amb calma tot pensant-hi un xic.

Vagi per endavant que a mi no m’agraden les concentracions massives. Tant me fa que siguin manifestacions per una causa justa, espectacles esportius, aplecs festius o concentracions religioses. Quan hi he participat he experimentat, d’una banda, un canvi important i provisional en les meves emocions (que no m’agrada), i de l’altra, la gernació de persones em produeix una certa claustrofòbia. M’ofega. En definitiva: m’ho passo malament. Tampoc m’agrada idolatrar una persona, ni que sigui el Sant Pare el qual, al cap i a la fi, ha estat escollit pel sistema del fhürerprinzip, una manera de fer molt allunyada dels signes del temps per més fe que un dipositi en el successor de sant Pere.

Dit això voldria dir també que en aquelles concentracions de joves hi vaig percebre una manera de fer i de ser a la qual no estem gens acostumats segons les informacions habituals de les grans concentracions que ens arriben pels mitjans . Darrerament les grans manifestacions, i no dic que no sigui amb raó, solen expressar algun tipus d’agror o d’irritació i, fins i tot, algunes acaben amb violència. Veure centenars de milers de joves amb cara d’alegria, que no fumaven marihuana, no cridaven amb la buidor de l’embriaguesa al voltant d’ampolles buides d’alcohol i que no feien malbé el mobiliari urbà constitueix, si més no en els missatges televisius d’avui, una autèntica anomalia.

Diuen que la dimensió religiosa forma part de l’estructura de l’ànima humana. Del 2000 ençà no són pocs els genetistes agnòstics que reconeixen el fet universal de la religió. Per això postulen que ha d’haver estat necessària per sobreviure. Que probablement aquells humans que van “seleccionar” el “gen” religiós van tenir més possibilitats d’adaptar-se mentre que els “altres” es van anar extingint.

No voldria fer extrapolacions fàcils però no puc deixar de pensar que si hi ha algun futur per als humans, aquest ha de ser molt millor quan s’encara la vida amb alegria i sense violència dins d’una dimensió religiosa o espiritual de l’existència que no pas des d’un carpe diem descarnat i sense altra esperança que el pas feixuc del dia a dia i la finitud material de l’ésser.

Si el que dic té un bri de raonabilitat, ¿tenim futur?