28 de gener de 2010

Retocs


En els darrer dies he hagut de passar per terres de l’Estat francès. Som en ple hivern i, a més, el temps no ens ha acompanyat massa: cel sempre tapat i roina constant... No em puc considerar un entès en geografia francesa però al llarg de la meva vida l’he recorreguda diverses vegades. Sempre a l’estiu, en ple esclat de vida, de color i de llum... Per això en aquest darrer viatge, mentre mirava per la finestra de l’autobús que ens duia a Llemotges, se’m feia estrany contemplar el paisatge sense ombres, els verds tristos i els arbres despullats. De tant en tant s’alçava un avet o un pi negre aquí i allà que tacaven la grisor dels bedolls nusos amb el seu verd seriós i accentuaven encara més la greu serenitat del panorama.

Vint hores d’autocar permeten contemplar passivament les vistes que s’ofereixen a un esguard curiós amb un punt de voraç com era el meu. Les terres del Rosselló recordaven alguns dels racons de l’Empordà i tenien gust de Mediterrani amb les seves fileres de ceps ennegrits al damunt d’una terra argilosa. Tan bon punt vàrem arribar a les envistes de Narbona i vàrem entomar la ruta vers l’Atlàntic en direcció a Tolosa el paisatge va anar canviant. Pràcticament fins a Llemotges, a banda i banda de l’autopista se succeïen els pujols dolçament ondulats, com si fossin lloms cristal•litzats d’onades amples sense escumalls. En francès d’aquest disseny del relleu en diuen “moutonner” (de “mouton”, be). Recordo que a Vézelay, ja fa molts anys, vaig llegir la descripció d’un paisatge similar. Deia: “les colines moutonnent”. Intraduïble. Aquests suavíssims pujols apareixen retallats per bardisses, arbredes alineades o tanques. Una catifa d’herbei d’un verd jove les cobria. De tant en tant hi trobàvem vaques i vedells quiets o amb passa mandrosa... Aquest paisatge geogràfic és tan francès que arreu on es dóna se'l cataloga amb el nom del seu idioma: bocage.



Disseminats, els pobles, sempre senyorejats pel campanar de l’església, s’escampaven sense fer-se notar excessivament. Durant quilòmetres i quilòmetres el territori francès apareix, envejablement, ric, feraç i endreçat per la història i un profund sentit d’humanitat. Ben a l’inrevés del que ha passat més al sud entre nosaltres... on la febre de construir o, el que és pitjor, la ira ha devastat el sentit de l’equilibri i ha deixat la seva horrible petjada a les costes i als indrets on la vida s’ha fet possible. A França costa veure, si més no en vastes extensions del seu territori, la desmesura o la bestiesa. Cal reconèixer que el seu aménagement du territoire és una meravella.

No podia deixar de pensar, mentre contemplava aquest paisatge de repòs serè, la sentència aguda de Josep Pla ja als anys 20 del segle passat quan era corresponsal a París: França és un país fet. Només li calen retocs.

Tenia raó.

19 de gener de 2010

Reconforta


Quan miro una obra plàstica –pintura o escultura—he de confessar que habitualment tinc dues reaccions. D’una banda allò que podem denominar, a falta de millor nom, emoció estètica, una mena de plaer especial que emergeix com a resposta a la contemplació i que es fa particularment sensible a dins de la caixa toràcica, al voltant del cor... Aquest plaer no sol trobar paraules. Tampoc no les busca. La suma contínua d’aquests petits i intensos plaers, sempre en context d’aturada del ritme de viure, va configurant misteriosament un gust personal i, a la llarga, et fa addicte a la bellesa.

Sovint l’obra d’art em porta a fixar-me en la bellesa de la natura, de les persones o de les seves obres quan són tretes de context. Una fulla d’arbre a la tardor, un llibre damunt d’una taula endreçada al costat d’una flor, un botó de primavera en la branca de qualsevol arbre caducifoli... poden ser vistos com a obres d’art, aïllades del dia a dia, com una troballa estranya... I, d'altra banda, la natura o els paisatges humans fan que em fixi en la proposta que un artista fa de la seva referència... davant dels Claudis Lorenes o dels paisatge venecians de il Canaletto, puc badar-hi sentint aquest plaer sense formular-me cap pregunta...

També, però, davant de l’obra d’art puc experimentar un inquiet què i un per què. M’interessa conèixer què estic veient, com era la persona que ho va fer, què pensava, qui li va encarregar, com ho va rebre la seva època i sobretot fins a quin punt puc arribar a entendre per què aquella proposta humana que anomenem art és allí... Ja sé que la bellesa, gairebé com Déu, no es pot explicar. Però també com en el cas de Déu es pot sentir i, d’una manera indirecta, pots arribar a figurar-te metàfores que articulen raons... El gran art és el que expressa el misteri.

Quan em responen o aconsegueixo trobar respostes del què i aproximacions als perquès sento una sensació especial al cap, sé que la pell del front deixa d’arrugar-se i que les parpelles perden tensió i els ulls s’obren amb naturalitat. Sovint saber el què i el perquè, conèixer, incrementa la intensitat del gaudi estètic en segona mirada.



Davant, però, de molts propostes de la plàstica contemporània –segle XX fins avui—escassament sento l’emoció estètica, llevat del moment de trasbals que suposen les primeres avantguardes. Sovint, com per exemple davant de l’urinari de Duchamp anomenat “La font”, sento només l’interès de saber perquè l’artista ho va fer però em quedo completament fred.

Em fa la impressió que des dels anys 30 ençà, passada la commoció de les primeres avantguardes, la plàstica s’ha repetit d’una manera circular. Personalment he perdut tot interès per veure qui la fa més grossa i qui pretén provocar més o fer les propostes més esotèriques possibles... No puc sentir el mateix, és impossible, davant d’un Rembrandt o d’un Vermeer, posem per cas, que davant la “Merda d’artista” de Piero Manzoni... en el primer cas m’emociono encara que no entengui res i en el segon només m‘interessa saber, per motius professionals, per què algú va fer això i perquè té valor als ulls dels humans que ho contemplen.



Per tot plegat, ara que ja he acabat la lectura de la llarguíssima i sucosa entrevista a Joan F. Mira (La vida, el temps, el món...) m’he sentit identificat davant d'algunes de les seves respostes sobre l'art plàstic:

Els museus d’art contemporani estan plens de coses insubstancials i insignificants, que literalment no signifiquen res si no ve un senyor i t’ho explica, amb un vocabulari peculiar i forçat. (p. 352-353).

I sobretot quan diu:

Després de les grans revolucions artístiques de les primeres dècades del segle XX, l’art sembla la repetició d’unes mateixes idees. (350).

Ves per on, jo que no arribo ni a la sola de la sabata d’aquest gran intel•lectual fa temps que sento i penso el mateix.

Reconforta, oi?

13 de gener de 2010

Camus


Aquest any s’està commemorant el cinquantenari de la mort d’Albert Camus. La seva actitud intel•lectual independent a la seva època –quan els intel•lectuals engagés havien de ser d’esquerres i prosoviètics—fa que avui Camus tingui molta més actualitat que no pas alguns existencialistes que el van blasmar per la seva aposta sense reserves per la causa de la llibertat. La peste, Le mythe de Sisyphe i, sobretot, L’étranger van ser lectures de la meva joventut. Quan vaig ser professor de francès a COU als anys 70, L’étranger era el llibre de lectura a propòsit del qual exercitàvem la pronúncia correcta i la conversa sobre el seu contingut.

Aquests dies de commemoració em vénen a la memòria algunes de les seves sentències. Una d’elles m’ha tornat sovint al cap. Camus pensava que l’home contemporani era un nou Sísif, aquest rei grec astut que quan va morir i va anar a l’Hades va ser condemnat per Minos a pujar una pedra fins al cim de la muntanya que, un cop a dalt, queia rodolant.Sísif havia de baixar un altre cop i tornar-la a pujar... i així eternament...

Les fonts no aclareixen la raó del càstig de Sísif. Es diu que havia revelat als humans els designis dels déus però no queda clar. Millor així. Per a Camus Sísif és la personificació contemporània de la humanitat, lliure i probablement absurdament castigada per un estrany i obscur delicte inicial que ignora. Estem condemnats a lluitar per la llibertat i pel coneixement (“els designis dels déus”) encara que aquesta lluita comporti un recomençar perenne per trobar la justícia, la pau i la fraternitat humanes... tot i que l’horitzó de felicitat, a diferència del marxisme, no apareix enlloc. La frase final és colpidora: il faut s’imaginer Sysiphe heureux (cal imaginar-se Sísif feliç). La felicitat, doncs, està en la lluita vers el futur encara que el context i l’explicació siguin absurds.

També recordo que per a Camus només hi havia un problema filosòfic digne de ser considerat: si la vida valia o no la pena de ser viscuda... Jo no sé si aquest és el problema més important atès que la vida la vivim tant com podem, vulguem o no vulguem, i en el context que ens ha tocat. Potser avui el problema filosòfic més desconcertant i més urgent sigui la resposta a una pregunta senzilla: ¿perquè els humans pateixen i moren si no ho volen i, a més, no són feliços? ¿Per què programats per ser-ho en la seva essència, imaginen sempre la felicitat en situacions no presents o en anhels impossibles? Si algú, com diuen, ha fet un disseny intel•ligent no es pot negar que tenia una certa mala bava...o no era massa intel·ligent... En d’altres moments crec que tampoc val massa la pena de fer-se la pregunta: em temo que no té resposta convincent.

Però aquests dies no deixo de preguntar-me, ¿què n’hauria dit Camus?

8 de gener de 2010

Intel·ligible?


De vegades tinc la sensació que partim d’un dogma de fe que no solem qüestionar massa: que el món és intel•ligible. Ho és realment? I si ho és, fins a quin punt ho és? Perquè del tot és una evidència que no ho és!

Amb el pas del temps i a mesura que la meva ignorància s’ha anat accentuant amb cada llibre que llegeixo m’entren molts dubtes sobre la possibilitat racional d’entendre el món o, si més no, la història. ¿La història contemporània, aquella de la qual jo n’he estat testimoni directament o indirecta es pot entendre en termes de coherència racional? Em sembla que no és metòdicament explicable. Podem establir, potser, el com i el qui, el que ha passat abans, alhora i després... però dubto que mai arribem a saber amb un mínim de certesa el per què. I amb la història més reculada crec que passa exactament el mateix.

Hi donava voltes anit mentre continuava llegint l’apassionant conversa de Pere Antoni Pons amb en Joan F. Mira quan parlaven sobre la Grècia antiga.(La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira). He de confessar que per la Grècia antiga vaig sentir una gran fascinació des dels meus tendres vint anys. Van fundar el món actual del qual encara vivim. En quatre segles van inventar el teatre, l’esport, la filosofia, la ciència, la història, l’inici del pensament racional, el sentit de la ciutadania, i, malgrat tot, la democràcia. Els EUA en la seva constitució i la França revolucionària no van intentar res, ho van recuperar... I ja no parlo de les aportacions artístiques...

Doncs bé... quan he parlat de la Grècia antiga o clàssica mai no m’he sabut explicar per què un poble de gent pobra, quatre gats, que com diu Mira “menjaven pa i formatge i malvivien en cases mal construïdes” van ser capaços de fer les aportacions que ens han fet. Ni abans ni després ha succeït res de semblant. Molts historiadors han intentat explicar per què va passar això. I ni amb causes econòmiques, socials, geogràfiques, motius religiosos o personals es pot articular cap explicació convincent. Podem catalogar, analitzar i correlacionar... però al final, quan ens preguntem com va ser possible això i per què, només ens queda l’estupor.

Per això m’ha impressionat tant que una persona com Mira, catedràtic de grec de la Universitat de Castelló, antropòleg, novel•lista i home d’una cultura oceànica, quan Pere Antoni Pons li pregunta com s’explica l’aparició de la cultura grega clàssica respongui amb una frase contundent i sàvia:

--Jo no m’ho explique (pàg. 305)

I més endavant encara rebla el clau:

--Quan veus que trobar el “perquè” és impossible, no té sentit buscar-ho: busques el “com”.

El que deia: és intel•ligible el món? És a dir: ¿ens podem explicar per les causes el que ha passat i passa? O al final hem d’acabar tots amb un “jo no m’ho explique”?

3 de gener de 2010

Rodin i la pregària


Els mestres espirituals, quan introdueixen algú en el camí de la meditació solen donar uns passos concrets de treball interior. Així, en la oració mental ignasiana se’t proposa que, en silenci interior i exterior, et posis en presència de Déu –recitant, per exemple a poc a poc el salm 138—i després, un cop aconseguida aquesta consciència, comencis a meditar sobre alguns punts extrets del Nou Testament. Abans d’entrar en el primer punt s’aconsellava també fer una composició de lloc, és a dir, treballar amb la imaginació i els sentits les persones i l’ambient on s’emmarcaven els textos evangèlics de referència. Passat un temps de meditació s’aconsellava acabar amb una parenostre lent i deixar anar els afectes vers Déu... Es podia també anotar alguna conclusió o experiència de l’estona de pregària un cop acabada.

Tanmateix els mestres espirituals, tot i que marcaven el camí per accedir a la meditació, no deixaven també d’aconsellar-te que la iniciativa de la pregària venia de Déu i que, per tant, no havíem de ser fixistes en els passos. Si per ventura a l’hora de posar-nos en presència de Déu al començament de l’oració, o bé en la composició de lloc, o bé en el pensament d’un punt concret dels previstos ens hi trobàvem bé, faríem santament de quedar-nos-hi... més endavant ja reflexionaríem sobre el que havia passat. Aquest trobar-se bé en el silenci sense paraules era el que sant Ignasi anomenava, si ho recordo bé, una consolació... sovint sense causa...

Crec que amb l’obra d’art pot passar una cosa de semblant o això és el que m’ha semblat experimentar quan he contemplat les set obres de Rodin que s’exposen a la Rambla de Catalunya aquests dies. Fora de “El pensador” –que ja coneixia-- em vaig voler enfrontar a les sis escultures restants de l’escultor francès sense documentar-me prèviament. Em vaig posar davant les estàtues en presència de l’Art per veure si em deien alguna cosa. I curiosament totes em van fer bategar d’una manera especial una emoció sense paraules propera a l’ansietat o al dolor de la vida. No sabia qui eren, ni a qui representaven. Ni si tenien referent real o eren metàfores. Però sí que vaig percebre el que em sembla que volia dir Rodin amb aquests cossos a contrallum i amb la dicció clara de la cara i, sobretot, dels gestos. Fins i tot em vaig entristir perquè vaig creure entendre directament al cor la voluntat expressiva de Rodin.


Dues són les obres que més m’han impressionat. La primera, referida a un tal Jean de Fiennes. Amb els seus braços oberts semblava dir-me: “això ha estat tot?”... i, la segona, les mans de Pierre de Wissant, que semblaven un gest de dansa congelada en el temps per apartar, impotent, l’angúnia o la pena d’existir...




A casa m’he documentat i he vist que es tractava dels famosos nus previs a l'obra “els burgesos de Calais”. I que tot i la font iconogràfica i la voluntat pública de l’alcalde de Calais, Rodin va voler transmetre l’angoixa del moment per damunt de l’anècdota. No són en primer lloc herois, sinó homes que pateixen...

D’ordinari aconsello, com a professor d’Història de l’Art, que davant d’una obra els alumnes es posin davant de l’art amb la raó i es documentin i descriguin el que veuen tot fent a continuació una anàlisi formal per acabar amb una interpretació... Com els mestres espirituals amb la pregària, aconsello uns passos...

Però també com aquests vells mestres, és possible que l’obra es posi en presència teva per iniciativa pròpia i et comuniqui directament d’una manera emocional què et vol dir. De tant en tant també és aconsellable, si l’alumnat és sensible, que davant de l’obra d’art es deixi anar quan aquesta porti la iniciativa.

Tot i que el sol queia de biaix sobre la Rambla i feia un contrallum violent a la pell de les escultures, feia fred.