Aquests dies d’embafament de notícies barcelonistes m’han cridat l’atenció els articles que han glossat el fet que set jugadors de l’equip triomfador “són de la casa”, és a dir, del planter. Això vol dir que en el moment de cursar l’ESO i el batxillerat han estat “segregats”, “seleccionats” per la seva particular habilitat esportiva, física i per la seva intel•ligència cinètica. Aquesta selecció ha anat acompanyada d’un treball intel•lectual i físic constant i d'un esforç important de tipus personal. Certament que un esport com el futbol és un treball d’equip, però sense l’esforç individual i intransferible de la condició física i de l’aprenentatge de les diverses situacions per part de cadascun dels membres, l’equip no substitueix un individu que falli. Ben a l’inrevés un individu que falli fa trontollar o ensorra l’equip.
No hi tinc res a dir i em sembla que s’ha fet bé "segregant" aquests nois de potencialitat física i mental identificada com a idonis per al futbol. És un indici clar que, si haguessin cursat l’ESO i el batxillerat comuns, no haurien arribat on són.
Considero que aquest fet constitueix una bella metàfora del que hauria de ser el sistema educatiu en dues dimensions que s’ha abandonat espectacularment des de la reforma dels 90 del segle passat. En primer lloc, la selecció no tancada. ¿Per què no seleccionar i “segregar” (paraula maleïda pel dogma pedagògic imperant!) aquells i aquelles que saben escriure millor, que tenen una particular capacitat artística, matemàtica o científica? Per què només els futbolistes o esportistes i els de dansa i música? ¿Quants talents no es perden en el futur per culpa de la mediocrització a què aboca d’entrada i gairebé per principi el nostre inflexible sistema actual?
En segon lloc la metàfora m'agrada per la constància, l’esforç i la superació permanent de reptes que aquests set nois han hagut d’afrontar. Em temo que la majoria dels joves i adolescents per al quals aquests esportistes són actualment un mite, o fins i tot un motiu d’enveja, no són conscients que, a banda de les aptituds naturals que aquests posseeixen, han hagut de fer un gran esforç personal i han hagut de renunciar a moltes coses.
De vegades la realitat imposa models encara que no els vulguem veure. I aquests dies "els set de la casa" ens mostren la necessitat d'algun tipus de selecció i d’homogeneïtzació si volem que aquells que tenen aptituds siguin rendibles per a la comunitat en el futur i no es perdin en la mediocritat abans d'hora. I, per descomptat, cal recordar un i altre cop fins a fer-nos pesats que res no s’aconsegueix sense esforç i constància.
Res d’això es practica a casa nostra des de fa vint anys. I així ens va.