29 de desembre del 2010

Innocents


Ahir vàrem celebrar—és a dir: recordar, tornar a viure, tornar a sentir...—la festa dels Sants Innocents. La història evangèlica és prou coneguda. El rei Herodes, assabentat que ha nascut un nen a qui alguns anomenen Messies o Rei, té por de perdre el poder i ordena matar tots els infants de la contrada que tinguin menys d’un any. Els fets són esgarrifosos. Costa poc d’imaginar-se i de sentir l’horror i l’immens dolor de les mares d’aquestes criatures! És una celebració –costa molt qualificar-la de “festa”—que em posa de mal humor. Fa tres dies justos que sentíem la tendresa del nadó del pessebre i s’obria una esperança. Ara sí, ens podríem haver dit, ara sí que les coses aniran bé d’una vegada. Doncs no. Per tal que no oblidéssim la realitat de la vida l’església no ens estalvia aquesta celebració. Una festa fins a cert punt aixafaguitarres. L’esperança no és fàcil ni senzilla, ni es fonamenta en cap vareta màgica. El mal continua present al món. Herodes ens ho recorda.

Però de patiments en innocents n’hi continua havent. Ella li va regalar al seu nebot una samarreta del Barça. El marit d’ella va veure que la samarreta duia l’etiqueta de “made in Morocco”. Com que ell té vincles professionals amb el Marroc va inquirir, passat un temps, d’on provenia el cotó per fabricar la samarreta a un conegut seu de les màquiles de Rabat. El Marroc no fabrica cotó i l’importa, segons va saber, de l’Índia. La raó era molt senzilla. El cotó filat a l’Índia el realitzen fonamentalment nens i nenes el cost laboral dels quals és un bol d’arròs diari per a la seva alimentació. Aquests infants explotats de l’Índia, com els de les màquiles del Marroc o de qualsevol altre part del món, no tenen precisament un futur gaire meravellós i el seu present és, literalment, un infern.

Tenim dret a fer el paper de persona escandalitzada per l’explotació dels infants de l’anomenat tercer món. Podríem, és clar!, no comprar samarretes del Barça i també denunciar aquesta explotació. És possible que si la denúncia tingués prou ressò –ja ha passat alguna vegada—la situació d’aquests nens i nenes empitjorés en comptes de millorar, perquè se’ls treuria la feina i, en conseqüència, el bol d’arròs diari, mentre els productors busquen un altre indret discret que produeixi fil de cotó a baix preu.

El món és així i això no canviarà d’avui per demà ni que ens poséssim tots a intentar solucionar-ho. Mentretant nosaltres menjarem més de l’equivalent d’un bol d’arròs diari i procurarem no pensar gens aquests dies en el món real. ¿Compensa realment en la vida el gaudi de la bellesa d’una albada damunt de l’horitzó del mar sabent que a la mateixa hora hi ha nens i nenes filant i teixint per un miserable bol d’arròs?

D’innocents se’n continuen “matant”. Ahir no “recordàvem” només un passat sinó que intentàvem viure un present dolorós. No tot és nadala cantada amb somriures, brindis de caves, bons desitjos i dolçor de torrons durant aquests dies. El Nadal és també un clam de justícia per intentar pal•liar el dolor del món.

25 de desembre del 2010

El mal (II) i el Nadal


Un dels aspectes més interessants de les memòries de Traudl Junge (vegi’s post anterior) és la transcripció més o menys literal de les converses que tenien amb Hitler al vespre, de vegades al costat d’una llar de foc. De fet, com diu l’autora de les memòries, no eren ben bé converses ni discussions perquè un cop provocat per una pregunta o comentari, el führer començava a descabdellar les seves idees d'una forma febril. Aleshores tots escoltaven.

He trobat particularment interessants les seves opinions sobre l’Església. No hi tenia cap lligam. Considerava les religions cristianes institucions supervivents hipòcrites i sectàries. El seu dogma eren les lleis de la natura. Deia:

--La ciència encara no ha vist clar de quines arrels procedeix l’estirp humana. Segurament som l’estadi superior d’evolució d’algun mamífer que ha evolucionat de rèptil a mamífer, potser passant pels micos, fins a arribar a ser home. Som part de la creació i fills de la natura, i per a nosaltres regeixen les mateixes lleis que per a tots els éssers vius. I a la natura regna, des del principi, la llei del més fort. Tot el que és incapaç de viure i tot el que és dèbil se suprimeix. Només l’home i, sobretot l’Església s’han marcat l’objectiu de conservar en vida de manera artificial precisament el que és dèbil, inepte per viure i inferior (pàg. 133)

Tenia present anit, a missa del gall, aquestes paraules. Al peu del pessebre, situat al costat de l’altar, hi cremava un llàntia de foc l'origen del qual provenia del que s’havia encès a Betlem a començaments de la setmana, just on s'atribueix l'existència de la Santa Cova. D’allí aquest llum de pau s’havia dut a Viena en avió i d’allí s’ha estès arreu a través del moviment scout. Va arribar a Barcelona el divendres i uns joves de la meva parròquia van anar a encendre aquest foc el mateix divendres per dipositar-lo avui, nit de Nadal, al peu de l’altar. Vol ser el símbol del desig de pau i sí, de protecció del feble a través de la pràctica de l’amor. Aquest és el símbol del missatge cristià d’avui. Els exegetes actualment, per unanimitat, atribueixen un valor de predicació i no pas històric al text evangèlic del naixement de Betlem. Es tracta d’una narració que pertany més a la mítica que no pas a la història. No hi fa res. El símbol i la predicació són clars: un clam de pau –que no és només absència de guerra—i un amor –que és més que la solidaritat— per fer-nos iguals prescindint de les lleis de la natura i fins i tot de les de la societat!

A la missa del gall es canta sovint “avui ens ha nascut el salvador”. Som, sí, en una societat que sembla que no té consciència que ha de ser salvada de res. I és cert que no ens calen “salvadors”, ja que sovint la “salvació” política --com la que encarna Adolf Hitler-- acaba històricament en camps de concentració i en desastre humà.

El Nadal, però, ens parla amb veu baixeta d’una altra salvació: ens proposa ser salvats de l’egoisme personal i estimar els altres encara que siguin febles i ineptes per viure. Hitler, curiosament, havia entès el missatge i el rebutjava. El Nadal, entre d’altres coses, ens ve a salvar de pensaments destructius com els que va encarnar i practicar el dictador alemany.

Bon Nadal a tots els qui teniu la paciència de llegir-me!

18 de desembre del 2010

El mal (I)


He estat submergit durant uns dies en la lectura del llibre de Traudl Junge, Fins a l’últim moment. Es tracta de les memòries d’una jove secretària personal d’Adolf Hitler. Traudl Junge, per atzars del destí, va arribar a ser des de la primavera de l’any 1943 una de les secretàries personals del führer. Tenia 23 anys. Va romandre al seu costat fins al suïcidi del dictador alemany al búnker de la cancelleria de Berlín. Va escriure aquestes memòries l’any 1948, només tres anys després, per tenir vius els records. Amb la col•laboració de Melissa Müller aquestes memòries han vist la llum el 2002, poc abans de la mort de la seva autora.

El que més “escandalitza” de la lectura d’aquest text és precisament la bonhomia i delicadesa del dictador alemany. Era vegetarià, no fumava i era abstemi. I no se li coneixia cap aventura sexual. Durant la guerra solia dormir de matinada i a primeres hores del matí. Després de sopar, ja cap a les 11 de la nit li agradava mantenir una tertúlia sobre els temes més diversos amb les secretàries i altres persones convidades o del seu entorn.

M’hauria agradat veure un personatge que fos l’encarnació del mal, violent, dur, fastigós... però resulta que el terrible Adolf Hitler era auster, delicat, amb una personalitat hipnòtica però no pas, segons que sembla, manifestament malvada. Com tants d’altres Traudl Junge, tot i que va veure els desastres i sofriments del poble alemany, no va ser conscient –o això diu—de la brutalitat del nazisme o de la perversió del seu líder. Només al final sembla adonar-se de l’obsessió malaltissa del führer i de la seva impietat: podria haver estat més sensible i aturar la guerra quan la veia perduda i evitar així sofriments al poble alemany. Junge tampoc no sabia res, o això diu, dels camps d’extermini dels jueus. (Només un cop, una de la les participants en les tertúlies nocturnes, li diu escandalitzada que ha vist a Holanda un tren de bestiar portant nens, dones i vells jueus que devien patir molt... i li pregunta a Hitler si ell ho sap i ho autoritza... i Hitler posa mala cara, es fa el desentès i parla d’un altre tema...).

Només molt de tant en tant despunta el desequilibri...

--Führer, vostè, ¿per què no s’ha casat?
-- No seria un bon pare de família i considero irresponsable fundar una família si no em puc dedicar a la meva dona en la mesura que cal. A més, no vull tenir fills. Trobo que la descendència dels genis ho acostuma a tenir molt difícil al món. S’espera d’ells la mateixa talla de l’ascendent cèlebre i no se’ls perdona la mitjania. A més, generalment es tornen cretins.

Més endavant, en la mateixa conversa comenta als contertulians:

--Sóc una eina del destí i he de seguir el meu camí, un camí on m’ha posat una providència més elevada.

Però fora d’aquest i algun altre comentari on s’endevina una certa paranoia, el tracte quotidià era el d’una persona normal i sensible. Fins i tot amb l’art!

Sí, ens agradaria percebre en la intimitat un monstre, i ens topem amb una persona austera, relativament sensible, amable i normal.

Tenia raó Hanna Arendt: el mal és banal.

12 de desembre del 2010

Inquietant


Quan ens referim a l’aprenentatge dels humans, mamífers irreductibles a l’ensinistrament, solem atribuir els seus resultats en qualsevol camp a quatre factors: la predisposició genètica, l’oportunitat o atzar, l’educació i la voluntat del qui aprèn. Pel que fa als coneixements bàsics i acadèmics en el nostre entorn aquests factors els solem reduir a la combinació de dos: les aptituds condicionades pels nostres gens i l’encert de la instrucció en el marc educatiu. En definitiva, un pot aprendre a tocar bé la trompeta si té qualitats i voluntat per aprendre’n, té una trompeta a l’abast i una bona escola amb un bon professor de trompeta. Tots disposem d’intel•ligència musical per naturalesa, però hi ha persones que en tenen més que d’altres. Si les persones que tenen facultats naturals per a l’estudi de l’instrument tenen possibilitats de rebre’n un bon ensenyament el resultat serà plenament positiu.

Darrerament, però, la investigació del genoma humà ens està obrint explicacions inquietants en carregar més l'explicació del cantó genètic, sobretot pel que fa a les actituds vitals i a la forma d’enfrontar-se a la vida (i per tant, també a l’aprenentatge). En l’actualitat ja és possible obtenir el genoma particular de cadascú, tot i que encara és molt car. Doncs bé: tot i que no està encara verificat resulta que és altament probable que l’optimisme i el pessimisme, per exemple, estiguin molt més condicionats del que ens agradaria suposar pel genoma de cadascú. És indiscutible que si un és optimista enfoca la vida amb més possibilitats d’èxit o de ser feliç; en canvi, qui és pessimista tindrà més dificultats en tots els ordres de la vida. També en l’aprenentatge. I en la felicitat.

Si això és així ens caldrà pensar i experimentar amb urgència les possibilitats reals que podem tenir els humans per emmotllurar el nostre cervell a partir de l’entrenament de la voluntat a fi de superar dificultats que poden ser molt més difícils de vèncer del que fins ara ens pensàvem.

Que l’optimisme o el pessimisme depenen d’alguna cosa que es troba enllà de la pura voluntat personal sembla verificar-se a la pràctica. Tots coneixem persones en situacions molt difícils que constitueixen un exemple de bon humor i d’esperança natural. Com també sabem d’aquells que, sense tenir cap motiu objectiu per ser pessimistes, ho veuen tot de color negre, o si més no amb clarobscurs i amb por.

Aquest atzar genètic pot fer pensar que la vida pot ser, enllà del marc social o mental on neix cadascú, força més injusta del que ens temíem. I, a més, comença a plantejar alguns dubtes esgarrifosos sobre l’abast exacte de la responsabilitat individual.

Inquietant.

9 de desembre del 2010

Escoltant el filòsof (i III)


El filòsof acaba la seva intervenció advertint-nos del pecat de l’essencialisme i del dualisme. Afirma que l’essencialisme és un defecte massa sovintejat en la nostra professió. Segons ell consisteix a delimitar massa de la vora les definicions, quan en realitat és molt difícil definir amb precisió i amb abast global alhora. No hi ha cap definició, per exemple, ens diu, d’un valor (llibertat, igualtat...) que abasti tota la seva realitat... Les definicions precises només ho són de l’anomenada raó instrumental... Pel que fa al dualisme ens diu que no hem d’oposar contraris nítids, bo o dolent per exemple, sinó que hem de ser més vaporosos. No es tracta de matisos. El filòsof treballa en intel•ligència artificial i afirma amb contundència que els humans aprenem de forma borrosa, imprecisa i que ens en sortim!

Sento discrepar didàcticament en aquests punts. Encara que molts conceptes no puguin ser definits en tot el seu abast de significació, si no es precisa una aproximació concreta al seu significat –especialment al significat d’ús en la informació que s’oferirà a l’aprenent—no és vaporositat el que en surt, sinó confusió. I amb confusions no es pot construir coneixement. I en relació a l’oposició de contraris he de dir que no només la considero útil sinó imprescindible. Es a través de la mediació entre pols clars que els alumnes i nosaltres podem anar matisant al llarg de la vida.

Recordo que en estudiar el romànic a la facultat les excepcions al seu estil eren tant abundants que al final tot resultava confús. Crec que és millor precisar l’essència de l’estil –sense caure en “essencialismes”—per anar definint a poc a poc la vaporositat de les excepcions. Si es comença pel que és vaporós i no pel que resulta diàfan a la comprensió, al final resulta, com em deia una alumna gran en un curset de formació, que res no és res.

Conclou el filòsof la seva intervenció amb els clàssics somnis d’una nit d’estiu: que hem d’educar tota la persona i no només el cap; que hem d’impartir una formació global; que cada part té sentit en funció del conjunt; i que hem d’educar en tots els terrenys. Amb això hi estic d’acord tot i que em falta veure i saber com es duen a terme aquestes bones intencions i en quin context hi ha professors que ho aconsegueixen. Finalment ens diu que no hem de concebre el coneixement com un edifici –que si li mous els fonaments s’ensorra—sinó com una xarxa de pescador en la qual el trencament d’un nòdul no comporta que la resta no aguanti bé tota l’estructura.

Aplaudiments correctes i una bona estona passada només amb el plaer de la paraula ben dita. I em quedo amb un pensament que em giravolta pel cervell: ¿instrueixo en xarxa?

8 de desembre del 2010

Immaculada


En l’evangeli que proposa l’església en la festivitat d’avui es descriu una de les escenes més representades a la iconografia de l’art occidental: l’anunciació de la futura maternitat de Maria. Val a dir que les imatges artístiques occidentals --dona vestida amb túniques riques, dins d'una casa burgesa i, sovint, llegint un llibre-- no es corresponen ni amb l'imaginari d'avui ni amb el que podem deduir a partir del que sabem d'història, arqueologia i psicologia.

Quan l'anunciació s'esdevingué, Maria devia ser una noia jueva gairebé adolescent que vivia en una aldea pobra de Galilea, Natzaret, zona fronterera amb el món pagà d’una Palestina ocupada per la bóta romana. Probablement seria analfabeta, com la totalitat de les dones i la immensa majoria dels homes de la seva època. I heus ací que, possiblement, en un moment de silenci o de solitud devia tenir una vivència interior fortíssima que la narració evangèlica personifica en l’arcàngel Sant Gabriel. Cal imaginar-se-la amb un vestit de llana vast i els cabell recollits. En el moment de la revelació s’espanta perquè li és anunciat que serà la mare de Jesús, un home que serà important, el fill de Jahvè nogensmenys!

Confesso que sóc poc marià perquè la imatge de Maria que se m'ha transmès és molt tova i, a més, no m'agrada el model de dona submisa, silenciosa i poc activa que se sol proposar, i que s’adiu poc amb els models de dona pels quals es lluita democràticament des de fa anys. Tanmateix reconec que una meditació sense prejudicis sobre el text de l’evangeli pot insinuar dimensions força interessants per a homes i dones d'avui.

Maria s’adona misteriosament, potser en un moment de pregària, d'un canvi imprevist de vida. Aquell a qui a falta de millor recurs designem amb el nom de Déu, no imposa... només actua, si més no en el cas de Maria, demanant-li el consentiment. Crec que d’alguna manera tots, creients o no creients, alguna vegada hem tingut una sensació de “revelació”, un impuls a actuar, un camí sobtat a recórrer, una proposta de canvi... Per als cristians aquestes propostes es poden discernir habitualment en el silenci, la solitud i la meditació... quan prèviament ens “omplim de Déu” en les respiracions inicials.... Però hi ha encara una cosa més en aquesta escena. Maria no se sotmet per por, o a la babalà perquè Déu diu que... Maria no té por i abans de dir que sí pregunta, inquireix... ¿com podrà ser això si no he gaudit encara de l’abraçada amorosa d’un home? La vivència li respon amb una imatge bellíssima: l’ombra de l’Altíssim et cobrirà... És aleshores quan Maria diu que sí: que es faci la vostra voluntat... No és una obediència cega o poruga, és una obediència intel•ligent que pregunta el com i el per què...

Aquest model, que ultrapassa el gènere de Maria, em sembla oportú i actual. En canvi l’obsessió tradicional a qualificar amb superlatius la virginitat física de Maria crec que repugna una mica a la sensibilitat d'avui (signe dels temps) i no ajuda a promoure la gran vitalitat d'aquesta dona jove, pobra i analfabeta... (Cal recordar que en la cultura jueva la virginitat no era ben vista i l'esterilitat es considerava un gran càstig... Maria, de ben segur, que no devia voler ser "verge", si més no, d'entrada).

Quan jo era petit i m’aprenia el catecisme de memòria recordo que deia de cor que Maria havia estat verge “antes del parto, en el parto y después del parto”.... i quan la pregunta del catecisme deia com podia ser això, es recorria al sol i al vidre: “como un rayo de sol atraviesa un cristal sin romperlo ni mancharlo”. Ningú no ens havia parlat de l’himen, ni quan recitàvem això sabíem com es feien els nens... Amb el temps la Marededéu malauradament ha tingut, em sembla, una funció "maculada" per la misogínia dels dirigents eclesiàstics –inclosos en aquest sentit els representants de la Patrística—i per la valoració negativa de la sexualitat i del seu plaer.

En l’escena de l’evangeli, certament, no hi ha ni un bri d’erotisme com hauria passat en la mitologia grega amb les aventures de Zeus amb les dones mortals. Això vol dir, senzillament, que Déu no és el pare biològic de Jesús, el fill de Maria, i que quan diem d’ell que és fill de Déu no ens podem estar referint al fet que en l’ADN de Jesús hi faltin el 50% del gens. La filiació divina de Jesús ha de tenir un altre significat, molt més profund, que el purament biològic, aspecte aquest darrer que la més senzilla raonabilitat no pot admetre. Per això crec que no seria del tot desencaminat començar a pensar que Maria va conèixer l’abraçada amorosa del seu espòs... i que la virginitat física no té cap importància...

(Tot plegat és una modesta reflexió que pot estar equivocada. Tanmateix, abans que els ortodoxos em comencin a lapidar els he de dir que la frase “Déu no és el Pare biològic de Jesús” la trobareu en un llibre --Introducción al cristianismo, pàgina 229-- d’un tal Joseph Ratzinger... Crec que la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l'actual Inquisició, no l’ha condemnat encara...)

Sigui com vulgui, de la meditació sobre l’escena d’ahir em quedo amb la jove analfabeta, creient i plena de bondat, a qui se li proposa un camí, el discerneix de manera intel•ligent i diu que sí assumint-ne totes les conseqüències. Tant de bo jo fos capaç de seguir aquest model...

7 de desembre del 2010

Escoltant el filòsof (II)


El filòsof ha continuat la seva conferència dient-nos que, malgrat tots els interrogants de present i de futur, cal educar en els valors inicials dels quals es deriven tots els altres: la llibertat, la igualtat i el respecte. Considera que el diàleg i la convivència són valors subordinats als anteriors. Afegeix que cal anar amb compte amb els falsos valors. I posa un exemple: no existeix el dret a ser feliç. Una cosa és que la felicitat es flairi en totes les coses que són al nostre abast, persones, artefactes, institucions, idees i sentiments... i que tots vulguem ser feliços. Però no existeix pas el dret de ser feliç, perquè en cas que ho fos, algú ens ho hauria d’aconseguir i resulta evident que això no s’esdevé... No hi ha ningú a la Terra que tingui per missió concedir la felicitat als altres... I a continuació etziba una idea vella –validíssima!--: educar cada dia més s’acosta a ser una activitat artística.

És cert. Sovint els dic als meus alumnes que jo els puc ensenyar, potser, tècniques i recursos per aconseguir que determinades informacions es converteixin en coneixements dins d'un context escolar concret... però no els puc ensenyar aquesta mena de “més a més” que té el bon mestre o la bona mestra! ¿Per què hi ha professors que només en iniciar la seva exposició capten l’atenció i alhora provoquen aquesta mena d’escalfor al pit que causen les idees que desconeixes i que estàs entenent? Per què hi ha professores que només amb un somriure inicial i una veu baixeta aconsegueixen la creació d’un inhabitual silenci en una aula d’adolescents? D’on surt aquest magnetisme? On s’aprèn? Enlloc! Amb l’aprenentatge de recursos i tècniques aquesta capacitat es millora i molt... però si no es posseeix genèticament aquest do, res ni ningú te'l pot crear...

El filòsof continua i ens adverteix d’algunes temptacions teòriques de la nostra tasca. Diu que no hem de caure en els pecats de l’essencialisme i del dualisme. Em deixa expectant i atent... En parlaré demà.

4 de desembre del 2010

Escoltant el filòsof (I)


Un dels plaers d’aquesta vida consisteix a escoltar algú que parla bé sobre alguna qüestió que t’interessa. Em dedico a la docència i, per tant, la meva vida professional m’obliga a parlar molt en públic i no m’ofereix massa ocasions d’escoltar passivament a algú que em parla sobre el sentit del que jo faig. M’assec, doncs, a la sala d’actes i em disposo a escoltar paraules sàvies, sense suports visuals de cap mena. ¡Quin plaer quan la força de la paraula escoltada et xucla!

Bona entrada. Ja era hora que algú revestit de l’aurèola d’independent i de progressista ens digués coses sensates, de sentit comú, perfectament òbvies: l’escola no transforma la societat, és la societat la que transforma l'escola... Per tant és bo que els futurs mestres i nosaltres mateixos assumim, amb humilitat, que la nostra funció professional no és la de ser revolucionaris –que cadascú sigui el que vulgui en l’àmbit individual—sinó la de conservar el saber bàsic i col•laborar en l’educació dels valors.... en un món inestable.

Heus ací una de les nostres dificultats professionals. El món, les societats i fins i tot els valors canvien amb una celeritat que ens han deixat, confessem-ho, desorientats. Per tant, això ho dic jo i no el filòsof, una solució d’emergència per mantenir la calma –absolutament necessària per a l’ensenyament i l’aprenentatge—pot consistir a refugiar-nos sòlidament en la instrucció. El futur necessita persones que sàpiguen expressar-se oralment i per escrit, que parlin anglès, i que es passegin amb comoditat per l’abstracció matemàtica. Per tal que aprenguin a llegir i a escriure cal també que aprenguin elements essencials del món natural i social i de les formes d’expressió artístiques a fi de comprendre el que llegeixen. Formar les intel•ligències, com sovint he dit, no és altra cosa que aprendre a “llegir per dins” la realitat (“legere” “into”).

No vull pas renunciar a col•laborar en l’educació, és a dir, en la transmissió dels valors, de la convivència, del treball en equip, etc. Però és molt difícil posar-se d’acord en l’educació no només perquè la societat s’ha tornat profundament inestable sinó perquè no hi ha un únic model d’educació. De fet estem preparant ciutadans per a una societat que no sabem com serà.

Certament, mestres i professors no hem de renunciar a plantar llavors. Som, de fet, uns professionals de la sembra, i les nostres paraules i actituds no són altra cosa que sements que llancem damunt la terra de les ànimes dels nostres alumnes. Moltes llavors cauran fora de la terra i d’altres s’assecaran... però podem lícitament tenir l’esperança que algunes d’aquestes granes germinaran i constituiran un petit i útil far en algun moment determinant de la vida futura dels qui tenim ara al davant.

No renunciem pas, doncs, als valors que ens semblen essencials, ni a educar en allò en què puguem coincidir amb famílies i entorn social –encara que de vegades ens hàgim de posar parcialment en contra del món per brindar una paraula o una oportunitat de futur-- . Però insisteixo a recordar que l’essencial dels mestres i professors en un món sense referències clares, en una societat inestable i en un futur del tot incert continua essent més que mai la instrucció... I que per instruir bé és condició necessària, tot i que no suficient, conèixer, saber i dominar allò que pretenem ensenyar.