31 de desembre de 2007

Fi d'any


Si en català diem al "cap i a la fi" hem de concloure que "cap d'any" és el primer dia de l'any i, consegüentment, el dia 31 de desembre n'és l'últim. Per això he titulat el post d'avui "fi" i no pas "cap". I a més m'agrada que sigui així: més val que aquest any fineixi i com més aviat millor!

No solc fer balanços al mes de desembre perquè, de fet, entre el desembre i el gener em canvia molt poc la vida. Aquest atzar del calendari no em fa ni fred ni calor. Mé aviat en sóc objector de consciència. Avui em plauria ficar-me al llit a quarts d'onze de la nit i demà llevar-me d'hora i gaudir del silenci de la primera hora d'aquest dia en què la majoria de les persones dormen l'excés de la nit anterior. Ja fa molts anys que aquesta nit em limito a fer companyia als avis per prendre amb ells els raïms i després d'una estoneta de televisió familiarment compartida anar a recés... Els balanços els solc fer al setembre, que és un moment en què la vida sí que em canvia cada any per mor de la professió: nous alumnes, noves assigatures a impartir, novetats que cal entomar, textos que s'han de lliurar amb data de caducitat...

Tanmateix enguany m'ha plagut fer alguna referència a l'any que fineix. M'ha aportat una dimensió de comunicació que gaudeixo plenament: aquest mateix bloc que algunes persones segueixen d'una manera que em sembla absolutament sorprenent. I aquest és potser l'únic balanç positiu públic que puc aportar...

Pel que fa a la resta, especialment en tot allò que concerneix al tremp de la societat catalana, més val que passem pàgina i com més aviat millor. Ha estat un any horrible gairebé en tots els sentits. Ara ja hem perdut del tot la innocència pública i política i ja no tenim cap alternativa, just quan tenim unes eleccions a tocar acompanyades de la seva insuportable campanya electoral... que si més no a mi m'agafen en plena desesma. No ho sé vosaltres, però de vegades em vénen ganes d'anar a la plaça pública catalana i cridar amb tota la meva força, no pas cap eslogan ni cap protesta, sinó simplement : ¿que hi ha algú?

A tots i totes els qui tinguin el coratge de llegir aquest post els desitjo de tot cor que l'any que s'enceta d'aqui a unes hores els vagi tant bé com somniïn i desitgin.

Si em trobeu pessimista no dubteu pas que amb aquest lament l'únic que pretenc en el fons és conjurar no sé quines estranyes forces i atzars que permetin no sé pas on i com reconstruir
una esperança sense lideratges en consum de cocaïna, sense esvorancs, sense quedar al final dels informes PISA i amb una mica més d'autoestima davant dels qui ens odien pel sol fet de ser diferents. I amb algú al davant que si més no ens digui alguna cosa de tot això que passa o que no passa i que hauria de passar.

Ritualment, doncs, amb la copa alçada i malgrat tot : ¡bon any!

30 de desembre de 2007

Buchenwald


Qualsevol que hagi estudiat la segona guerra mundial coneix aquest nom. Es tracta d'un camp de concentració construït en territori alemany, prop de Weimar, que va estar actiu des del 1937 fins als anys 50 del segle XX (sí, no és un error: fins als anys 50 del segle XX). Tothom sap que els nazis hi van deportar milers de persones de les quals en van morir més de 56.000 (11.000 d'elles, jueves). ¿Es va tancar, però, el camp de Buchenwald quan hi van arribar els aliats? És una pregunta que a l'escola no fem. Per tant, el nom de Buchenvald és només un lloc d'horror nazi (els perdedors de la guerra).

Un amic que per motius personals va haver d'anar diverses vegades a la Turíngia es va estranyar que la gent de la regió, del camp de Buchenwald no en volia ni a sentir parlar ... Es va interessar per la raó d'aquest silenci. I va obtenir una resposta a una pregunta que a l'escola no ens formulem. Resulta que Buchenwald va estar actiu enllà de l'any 1945. ¿Qui va aprofitar les instal·lacions del sinistre camp? Els comunistes. ¿I per a quines finalitats? Per internar-hi els dissidents de la seva veritat en condicions similars a les dels nazis. Heus ací la raó per la qual els soferts habitants de la Turíngia no en volen ni sentir a parlar, perquè totes les famílies sigui pels uns o sigui pels altres hi tenen records d'experiències humanament doloroses.

El meu amic em diu: he constatat que aquí només parlem de Buchenwald com a camp dels nazis. I oblidem l'altra meitat de la història cruel de l'Europa del segle XX: la dictadura comunista. Si em faltava una miqueta per acabar-me de treure de damunt el poc que em quedava de la meva etapa marxista, a Buchenwald em va passar del tot!

Bé, sembla que ja es pot dir sense que la intel·ligentzia del país et lapidi. He buscat informació o fotografies a través d'internet sobre l'etapa comunista de Buchenwald. I si hi són no les he sabut trobar (ben a l'inrevés del que passa respecte de l'etapa nazi). Continua essent veritat que la història l'escriuen els vencedors i la gestió de la memòria també.

¿D'on surt aquesta mena de consciència de superioritat moral que ostenten els d'esquerra respecte dels qui no en són?

28 de desembre de 2007

Món Sant Benet (i V)


Els darrers segles abans de la desamortització, el monestir de Sant Benet va pertànyer al monestir de Montserrat. En una primera fase s'hi van formar els monjos joves... més endavant va ser estada per als monjos jubilats. Curiós destí el d'aquest monestir! Quan ja el monacat no estava a l'avantguarda de l'espiritualitat i quedava a la reserva, el gran cenobi del Bages esdevenia el símbol de l'estada final abans de la gran trobada... Els monjos jubilats s'instal·laven en cel·les a la banda sud, la zona més il·lumianda per l'escalfor del sol. Aquestes cel·les es visiten avui, però van ser agençades per la família Casas i són més àmplies que les que devien tenir els monjos...


Ramon Casas va pintar el distribuidor de la casa que donava a les cel·les dels monjos i, per tant, ens ha quedat un testimoni fefaent de com devia ser quan el pintor va heretar de sa mare la propietat del monestir...

Acabat el recorregut modernista i abans d'entrar en el recinte medieval, M. em porta fins al centre Alícia ("alimentació" més "ciència") un edifici transparent de vidre dividit en quatre grans àmbits (segons que em vaig fixar): el laboratori per exeperimentar amb aliments, la cuina per posar-ho en pràctica, un espai de trobada i conferències i finalment un àmbit dedicat a la didàctica. Ens vàrem adreçar a aquest darrer. En aquell moment hi havia un grup de nois i noies d'ESO que estaven treballant aspectes d'alimentació, tots ells amb la seva gorra de cuiner i una bata blanca. No ho puc evitar: quan veig que algú ensenya i d'altres aprenen em sento seduït per la imatge i ho xuclo tot amb un delit i una emoció que em poden arribar a contorbar. (Per això també sento un desànim dolorós tan profund quan veig que es desaprofiten ocasions o es formulen teories educatives literalment estúpides...).


Perquè "Món Sant Benet" també és una aposta didàctica suculenta en tots els sentits d'aquest darrer adjectiu. Des de tallers de cuina per aprendre a ben alimentar-se fins a l'anàlisi i pràctica dels processos químics del món de l'alimentació, passant per experiències d'educació visual i plàstica, històrica, etc. des de l'etapa d'infantil fins a la postobligatòria... Certament el menú de "Món Sant Benet" resulta espectacular... Se'm feia la boca aigua només de pensar en tot el que es podria programar en la formació de mestres... tot i que tenia alguns dubtes sobre la necessitat dels abans i dels després d'aquestes experiències (no fer-les només lúdiques) i, sobretot, d'inspirar-se tant com es pogués en l'oferta que en Josep Baluja i els seu equip fan al camp d'aprenentatge "Monestirs del Cister"... ¿N'hi ha prou amb un sol dia per aprendre si no es té cura d'un bon abans i després? ¿No es podrien programar estades de més dies enfocades a l'aprenentatge acadèmic? De moment, però, no podia fer altra cosa que sentir-me seduït i aclaparat per aquest conjunt d'idees magnífiques per construir aprenentatges en els més joves aprofitant el fil del passat i mirant obertament a totes les novetats del futur...

I bé, toca ja posar punt i final a aquests dies que he dedicat al "món Sant Benet" (¿S'ho devia imaginar Sant Benet, pare d'Europa, que el seu nom aplegaria tot aquest "món"?). Com sempre en el moment de dir un adéu provisional em ve al cap la nostàlgia d'aquest passat, d'aquest ritme de la història que no es pot detenir. I amb les imatges del mateix Ramon Casas me n'acomiado.


Quan Ramon Casas era jove va representar la seva Júlia dins del claustre. Els colors i la llum exalten la nostàlgia positiva del passat encara que hi romangui un alè romàntic. ¡Què seria del patrimoni actual si no haguéssim passat pel romanticsime?!



Diuen que la pàtria de les persones és la infantesa o la primera adolescència i que quan som grans i encetem l'última etapa de la nostra vida tornem a aquesta pàtria. I per bé que els entesos diuen que quan Casas, mig retirat, pintava una i altra vegada el monestir de Sant Benet de la seva infantesa i adolescència sense ja dir res de nou --el final de l'obra s'havia avançat al seu propi envelliment biològic--, jo estic també amb aquest Casas del final... potser perquè no sé encara quina és la meva pàtria definitiva.

27 de desembre de 2007

Món Sant Benet (IV)


--Quan arribis a Manresa, aparca el cotxe i deixa't portar--
em va dir M. per telèfon el mateix dia 20 de desembre--.

És el que vaig fer ja que, de fet, no podia fer altra cosa. Desconeixia les rutes del Bages i, per descomptat, no tenia la més mínima idea de què era això de "Món Sant Benet". Recordava el monestir, visitat de jove, i prou. De vegades va bé deixar-te impactar per una proposta en estat intern de virginitat. I encuriosir-te per veure què és el que instintivament te n'atrau més.

El monestir de Sant Benet va ser comprat l'any 1907 per Elisa Carbó, la mare del pintor modernista Ramon Casas, membre d'una rica família del Bages vinculada a la indústria tèxtil. La família Casas va reformar el monestir per habitar-lo, en especial a l'estiu. Així, doncs, les estances del monestir van ser utilitzades també per la burgesia modernista del canvi de segle, i ens hi han deixat vestigis dels seus costums, dels seus interessos, dels seus imaginaris... Va ser una època en què a Catalunya hi havia gent amb empenta...

En sé poc, molt poc del modernisme. I del pintor Ramon Casas només recordo vagament el que vaig llegir fa molts anys en un estudi d'Alfonso Alcolea per preparar-me alguna classe i poca cosa més... Així, doncs, vaig entrar en l'ambient familiar dels Casas, curosament restaurat per Caixa de Manresa, sense gairebé cap idea o sensació prèvia. La tecnologia de mediació patrimonial és moderníssima, tant és així que el guia només ens parla cinc minuts del context i, en acabat, només va acompanyant-nos perquè la visita es fa sola amb les projeccions, les veus en off i els jocs de llums. M., discretament, em fa alguna comentari en aquesta o aquella sala, i quan hi entrem m'assenyala l'indret on s'efectuarà la projecció. Així puc aprofitar els festejadors per asseure'm.

Original: em sorprenen les veus de les minyones i el seu punt de vista mentre se succeixen escenes filmades. Passem per dormitoris i sales d'estar. Em fixo amb els llibres de les lleixes on hi llegeixo títols i versions que encara té la mare a casa. Veiem filmacions a la sala d'estar on diversos personatges parlen dels avatars del 1924: sense Mancomunitat d'una banda, amb la Dictadura de Primo de Rivera que havia posat ordre, por als anarquistes... i, en el fons, insatisfacció perquè les coses, com avui, no anaven amb la normalitat que se somniava... I el toc de frivolitat del qui, si més no, encara se sent ric i cosmopolita: tasteu aquest conyac que he portat de París...

Veiem reproduccions d'alguns dels quadres de Casas. I em sobta la passió que sent per la Júlia, la venederoa de loteria de la qual s'enamora apassionadament i a la qual pinta obsessivament diverses vegades. Després de viure molts anys junts, un escàndol de l'època, serà la seva dona. Aquest fet --els afers del cor són imprevisibles i condueixen sovint els humans per camins impossibles i dramàtics bé que poden ser també sublims-- m'emociona un xic, tot i que per més que em fixo en la cara de la Júlia no aconsegueixo veure-hi aquell moviment d'atracció que sóc capaç d'experimentar quan, paral·lelament a mi, em fico sense voler dins de l'ànima dels altres. Llevat d'una de les imatges: la Júlia que a continuació reprodueixo... ¿per què aquest rostre l'entenc i el sento com a enamorador? Un cop més crec que no tot és coneixement lògic o científic en aquesta vida... és més, potser les coses més importants no passen gaire, si més no inicialment pel cap...



Em sorprèn per la seva originalitat la manera de presentar alguns dels quadres de l'artista inspirats en referències quotidianes com s'esdevé amb la sala de bany. En part em produeix un retorn a la meva infantesa ja que al pis del carrer Bruc on vaig néixer, el "quartu" de bany era saimilar al que veig aquí reproduït, encra que era molt més petit. Sobre la pantalla s'il·lumina una minyona filmada que es mou fins a quedar-se en la posició del quadre... un joc de colors fixa l'escena definitivament en el quadre del pintor.


En la mateixa escena, la mestressa, ja nua, es disposa a entrar al bany... Una tècnica esplèndida per atraure l'esguard i deixar-lo fix en l'obra... ocasió única per distingir la proposta estètica de l'artista i diferenciar-la del referent vulgar que li serveix de motiu. Potser, didàcticament parlant, alguns podrien entendre a través d'aquest recurs allò que, a falta de millor nom, i d'una manera gairebé desesperada anomenem "artisticitat".





Doncs sí, m'he deixat portar i ha valgut molt la pena. Com sempre, ara em queda la set de saber més coses de Ramon Casas, de la seva vida a Sant Benet, de la seva obra... sempre aquesta dèria d'organitzar i sistematitzar els estímuls del coneixement i de pensar automàticament com i on tot això que aprenc ho podria situar en les classes que imparteixo. ¡Quina creu, Senyor!

25 de desembre de 2007

Món Sant Benet (III)


Després de l'Església abacial vàrem passar al claustre. Continuava fent fred. Per un moment vaig recordar una conversa que vaig tenir amb el P. Altisent, monjo de Poblet, al calefactòrium del monestir un vespre en què la temperatura exterior fregava els 0ºC i, probablement, a l'interior de l'estança on érem encara devia ser més freda. Recordo que jo tenia les mans balbes i tremolava des de dins dels ossos. En un moment de la conversa vaig interrompre el monjo --duia un simple jersei de llana al damunt de l'hàbit--:

--Perdoneu..., ¿que no teniu fred?

Ell em va mirar estranyat i em va contestar:

-- De fred en sento però no en passo -- i va continuar xerrant mentre jo ja no sabia ni què sentia ni què passava--.

Em va venir al cap aquesta conversa de fa anys perquè em trobava en un claustre romànic on sentia el fred, però curiosament no en passava... Entenia el P. Altisent per primer cop.

Crec que els claustres tenen algun secret que produeix algun tipus de relaxament a tothom. No en sé la raó, però els seus efectes gosaria dir que són gairebé universals. Si més no a mi, en els claustres, on d'ordinari no es veu altra cosa que el cel, em plau passejar-hi tranquil·liament de manera que per moments deixo de tenir pressa i se m'esborra el llistat de coses a fer i les carpetes que cada setmana he de tancar. Al claustre de Sant Benet em va passar el mateix. Gairebé no vaig escoltar les explicacions de la guia perquè preferia enfonsar-me en la bombolla dels meus imaginaris particulars.

El claustre de Sant Benet és relativament petit, la qual cosa el fa particular. Davant d'aquesta mena de claustres imagino sense voler un impossible: que em plauria tenir una casa de camp amb un claustre similar on no s'escoltés, com aquí, altre so que el silenci tacat per la piuladissa dels ocells, el frec de les fulles mogudes pel vent o el zumzeig dels insectes a l'estiu... M'agradaria seure en un racó i llegir o deixar-me endur per la imaginació o la reflexió. I passejar sense pressa, amb passa lenta, donant-hi voltes en un sentit o altre sense rumb. ¿Podria ser un claustre com aquest l'avantsala de l'eternitat? Si fos així, ¡que boges les persones que ens afanyem inútilment a la sínia accelerada de la vida!



La guia ens explica la unitat estilística de la iconografia dels capitells --tant moderns avui estèticament!-- i ens fa fixar en una pila d'aigua beneita sostinguda per una delicada mà de marbre. Correspon al cant del cigne del monestir benedictí dels temps de l'abat Pere Frigola durant la segona meitat del segle XVI... És el mateix abat que va fer edificar un segon pis damunt del claustre... cosa que potser ofega una mica la percepció de conjunt, ateses les seves dimensions més aviat reduïdes... una percepció que, sense voler, aspira inconscientment a albirar el blau de la volta celeste.


M., morta de fred, em fa fixar en l'indret on hi havia hagut la sala capitular i m'explica les seves vicissituds arquitectòniques. Vaig entendre aleshores per què en aquell claustre hi havia dues finestres des de les quals es veia l'exterior, cosa habitualment estranya.... La sala capitular, també petita, havia desaparegut i les finestres que ara donaven al defora inicialment s'obrien a l'interior de la mateixa sala. Finalment em va fer fixar en la iconografia d'un capitell on hi ha representat el tema de l'Anunciació...

M. tenia fred i entrar al celler --avui calefactat--... li va venir de gust. I, ves, jo, que estrany!, per primer cop a la vida, pel que fa al fred, el sentia però no el passava.

24 de desembre de 2007

Una petita llum


Recollir-se en el silenci. Voltat de la festa de l'excés, enyoro profundament la tradició secular del país, quan en aquesta vigília de Nadal es feia dejuni fins a la missa del gall. I era en acabat que es feien bones restolines com canta un vers del Fum, fum, fum: es menjaven turrons, neules i fruits secs. Em plauria certament que hagués continuat aquesta tradició austera, per poder viure aquesta possibilitat de triomf de la llum que anuncia la missa del gall, au solar que canta amb els primers badalls de la nit.

M'he recollit en el silenci durant una estona. I posant entre parèntesi tot el que m'angunieja i em preocupa, agraeixo l'any que està a punt de passar i, en particular, l'amor de la meva família. I em proposo treballar l'esperança en la pregària dels petits moments de silenci de cada dia, procuraré actuar en la mesura del possible per la solidaritat i la justícia, voldria lluitar contra el dolor dels altres i amb els altres --intentant assumir el meu, que com més va més, menys puc-- i m'agradaria esperar en el petit triomf de la llum d'aquesta nit que la injustícia de cada dia no tingui l'última paraula.

Us desitjo el millor a les lectores i lectors d'aquest bloc.

23 de desembre de 2007

Món Sant Benet (II)

Un dels impactes de la visita del dijous passat a Món Sant Benet va ser, sens dubte, el passeig pel monestir romànic. M., l'amfitriona, per raons d'horari em va fer entrar primer a la part modernista tal i com la va viure i agençar la família del pintor Ramon Casas des del 1907. Ja en parlaré més endavant... Però el xoc per a mi, com sempre, va ser el conjunt monàstic. No em va impressionar només l'estètica romànica de bona factura, ni el símbol dels espais, ni la relativa solitud en un entorn natural fred de temperatura i càlid d'emoció... no, era el fet que allí hi havien viscut monjos.

Mentre ens esperàvem per entrar li vaig explicar a M. una de les meves passions méx inexplicables: l'atracció o seducció que el món monàstic té per a mi. I, com i fins a quin punt, m'hauria agradat sentir la vocació monàstica i haver-m'hi lliurat. Probablement arrenca de l'època adolescent en què, per circumstàncies que ara no fa al cas, vaig experimentar el silenci interior i la meditació religiosa. Va ser un descobriment vital absolut que mai més m'ha abandonat. Aleshores va ser quan vaig descobrir el sentit de la dimensió monàstica... Sé que no em sabré explicar i que per a la majoria dels meus companys i companyes --i per descomptat de l'alumnat-- els parlo un llenguatge incomprensible...

He viscut en comunitat i, per tant, no la idealitzo: sé perfectament dels seus avantatges i de les seves servituds. Però, per contra, sé que en qualsevol monjo de vocació fidel hi ha un embriac de Déu. La vida regular, de silenci interior, de servei a una comunitat, d'espais dedicats a la meditació i a la lectura dins d'un sentit religiós, fa que hi hagi en el meu imaginari, si més no, la percepció d'unes persones que ja no fan camí, sinó que ja han arribat. La seva estabilitat és l'itinerari interior per ell mateix... No pretenen arribar a cap punt concret, ni volen disposar d'una professió determinada ni ambicionen un lloc o un guany... Aquesta dimensió de vida --que en la salmòdia gregoriana de les hores canòniques arriba al cimal del sentit que hi intueixo-- m'atrau com un imant...

Només entrar a l'església abacial de Sant Benet tot aquest món se'm va refer a les entranyes de l'ànima i alhora que experimentava un extrem benestar serè no podia oblidar que en aquell edifici hi havien viscut monjos els quals, en la serenitat i l'aïllament, en la regularitat i en el treball, havien arribat ja al final de la vida, és a dir, a la seva plenitud de sentit, tot just quan la començaven, dedicats a pregar i a treballar en un estat de cant silenciós continu. I això, que hi haguessin viscut generacions de monjos, i que ara ja no hi eren, també em produïa una intensa nostàlgia que, per moments, també em produïa petites punxes de dolor.

La guia que ens acompanyava, jove i eixerida, situava les dates i la història... però la filmació --correcta des del punt de vista de la història externa-- i l'holograma de la consagració de l'Església --impressionant fins a límits que jo mai no havia viscut en la visita a un conjunt patrimonial artístic-- deixaven de banda el to de la vida diària, el sentit profund i el missatge que la vocació monàstica ha tingut tots els temps per als homes i dones d'avui, per a aquells i aquelles que vivim el jo atabalat de cada dia...

21 de desembre de 2007

Món Sant Benet (I)


Sóc pessimista. Allí on els meus amics i col·legues optimistes veuen l'ampolla mig plena, a mi m'hi costa trobar-hi gotetes. És un tret del meu temperament que he hagut d'educar al llarg de la vida. Solc veure fàcilment les coses negatives, les quals m'impregnen l'ànima de temor i tristesa; i mai no he sabut treure'm del damunt la consciència del mal i del dolor del món, una realitat que sovint em porta a sentir que només puc tastar el benestar si m'oblido de la realitat; si tinc present la realitat, ni puc tenir benestar ni puc somniar amb cap mena de felicitat futura.

Per tant, a cap amable lector o lectora del meu bloc li pot sorprendre que jo tingui la percepció que Catalunya, en aquests moments, viu una etapa d'aguda mediocritat decadent. Crec que es potr arribar a aquesta percepció a partir d'aspectes que són fàcils d'observar: el caos de rodalies, l'AVE que havia d'arribar a Barcelona avui en una de tantes promeses incomplertes del president del govern central, l'apagada del juliol, la imprevisió pel que fa a l'aigua, la crisi de lideratge --m'agrada que els presidents de la Generalitat o del Parlament tinguin com a mínim el Batxillerat i hagin llegit algun llibre--, la manca de gestió visible sobre el problema migratori, el desastre sense pal·liatius del nostre sistema educatiu, l'increment de l'alcohisme i el tabaquisme entre els joves, la pèrdua de valors de referència, la primacia del jo en una societat líquida, l'encaix de totes les humiliacions d'Espanya sense badar boca, l'autocrítica de les organitzacions empresarials, el dèficit fiscal, el fet que en els darrers deu anys el poder adquisitiu mijtà dels catalans no ha pujat, etc.

Dic tot el que precedeix no pas per exercir una impúdica manifestació del meu caràcter íntim o de les meves visions negatives de la realitat social, sinó perquè ahir vaig visitar un complex que em va retornar parcialment una mica la confiança en el país: Món Sant Benet.

Feia fred --1ºC de temperatura-- i el dia era rúfol. Per tant l'entorn físic podria haver accentuat el meu pathos vers el sentiment depressiu. Doncs res d'això. Ni vaig sentir el fred, ni el dia em va semblar gris en cap moment. Em va fer d'amfitriona la M., ex-alumna, excel·lent professora de Secundària i molt bona amiga. És de la terra i sabia perfectament per on anava perquè havia treballatr molt anys aquell entorn monumental.

Tota i la meva passió monàstica jo no havia estat a Sant Benet de Bages des del 1973. Recordo vagament que vàrem arribar a les envistes del monestir des de Sant Fruitós. Que vàrem visitar una església mig enrunada i vàrem passejar per un claustre preciós... En vaig fer una fotografia des de lluny estant que m'ha estat molt útil a les classes per exposar visualment la voluntat d'aïllament i el sentit agrari de la cultura que va acompanyar la creació de les formes romàniques.




Així era l'entorn de Sant Benet l'any 1973: un monestir romànic aïllat i mig enderrocat, voltat de terres bladeres, al qual em sembla recordar que s'hi arribava per una pista de terra. Avui, aquell vestigi artístic malmès ha estat comprat per Caixa de Manresa institució que, a més, l'ha refet i l'ha ampliat convertint el conjunt en un món de sensacions d'alta qualitat. No només ha restaurat el monestir i hi ha aplicat una didàctica museogràfica moderna i espectacular, sinó que hi ha afegit un hotel i, sobretot, un centre de recerca alimentària en dues vessants: científica i culinària. Al costat d'això un munt de serveis i tallers didàctics adreçats als més joves amb voluntat de difondre i construir coneixement.

He de reconèixer que em vaig emocionar profundament. Mentre alguns com jo ens limitem a plorar pel país perdut, hi hagut algú a Caixa de Manresa que ha tingut una idea genial, ha aconseguit que la institució hi inverteixi, l'ha dut a la pràctica superant tota mena d'entrebancs, pretén que el conjunt s'autofinanciï i, sobretot, ha cregut en el futur de Catalunya a partir dels vestigis més sagrats de la seva història
.

Un punt de llum en la foscor.

19 de desembre de 2007

Actituds, valors i normes


Als qui vàrem viure la LOGSE ens va sobtar que el contingut s'hagués de dividir en tres blocs diferents: els fets i conceptes, els procediments, i les actituds, valors i normes. Això, als qui ens ho vàrem creure una mica, ens va obligar a introduir en la programació aquests tres continguts i fins i tot a debatre com i fins a quin punt el darrer capítol --actituds, valors i normes-- era avaluable.

Vaig fer un esforç en aquells temps per aclarir què era cadascun d'aquests tres enunciats del darrer bloc de contingut. De fet s'haurien de dir, per ordre d'abstracció, valors, actituds i normes. Crec que amb l'ajut d'algun llibre me'n vaig sortir. Encara ara defineixo als meus alumnes "valor" com un principi normatiu que es basa en ell mateix o en una creença (exemple: solidaritat); actitud com una actuació consistent i permanent davant de situacions similares d'acord amb un valor (exemple: ajuda concreta al company que ho necessita de manera habitual); i, finalment, norma seria una disposició concreta d'obligat compliment en funció d'un valor i per construir una actitud. (Exemple: a classe de dibuix els llapis són comuns).

Més endavant he descobert que és molt difícil formar actituds entre d'altres raons perquè les persones ens comportem de manera diferent segons el context. A classe podem actuar d'una manera i a casa de forma molt diferent. Ara ja no val la pena preocupar-se'n gaire d'això dels valors i dels procediments perquè els nous currículums ja no contemplen aquesta divisió i el contingut s'hi enuncia en una mena de botifarra a voltes pedant, a voltes incomprensible, sempre feixuga. Per tant m'imagino que el professorat continuarà fent el de sempre sense preocupar-se massa ni del currículum ni de la programació d'actituds.

Amb tot em sobta que, a més dels informes PISA i de la fundació Bofill, ningú hagi avaluat si en aquest apartat --actituds, valors i normes-- hem millorat o hem aconseguit alguna cosa. La percepció que en tinc és que no hem millorat sinó que més aviat hem empitjorat. Abans les persones joves no es pixaven pel carrer (ara fins i tot ho veiem en fotografies dels diaris); no observo que els joves deixin el seient de l'autobús a les persones grans ni que els tinguin actituds de respecte. Sempre es podria dir, però, que és una percepció pesonal equivocada...

Ho sento, però acaba d'aparèixer una recerca minuciosa publicada a la col·lecció d'estudis socials de "la Caixa", dirigida per Eusebio Megías que porta per títol Adolescents davant l'alcohol. En l'estudi se'ns diu que el nombre de nois entre 14 i 18 anys que s'han emborratxat algun cop el darrer mes de l'enquesta entre 1994 i el 2004 ha passat del 22% al 37% i el percentatge de les noies ha passat del 20% al 37% . El 15% dels nois de 14 anys, durant l'últim mes de l'enquesta, al 2004 s'havien emborratxat i pràcticament el mateix percentatge de nois i noies (aquestes una mica menys) presentaven consums habituals catalogats com de clar risc. (Pàgina 195).

El 1994 ja estàvem en plena LOGSE. El 2004 encara hi érem... En teoria si més no al capítol d'actituds, valors i normes, hem educat per a la salut. Els resultats, pel que fa a l'alcohol, mostren que hem anat a pitjor. Pel que fal consum de tabac n'hi ha prou a portar els ulls oberts pel carrer. I també sabem que som líders europeus en consum de cocaïna...

Pel que fa als valors de referència, els resultats observables ens condueixen a reconèixer també en aquest contingut un fracàs contundent.

16 de desembre de 2007

La Primària no és una ONG


Parlo sovint amb mestres. Tinc ex-alumnes que imparteixen ja docència a escoles, a Barcelona, al Maresme i al Bages. D'altres els o les he conegut com a tutor del Pràcticum. I tinc, lògicament, les meves impressions que no es poden generalitzar. Sempre m'ha semblat que a la Primària es perd bastant el temps. Ara ja sé, per una font de primera qualitat, que les avaluacions internes i generals de Catalunya pel que fa a la Primària són tan dolentes com l'informe PISA. En definitiva: els nostres nens i nenes de Primària tampoc no saben ni llegir ni escriure, van fluixos en matemàtiques i del medi social i natural, d'ordinari mal programat i fet a batzegades segons cada mestre a cada aula, més val no parlar-ne. Un altre cop, el test valida les impressions. Malauradament.

La setmana passada vaig parlar llargament amb una mestra que treballa al Maresme, en una escola pública on imparteix primer curs. Té 28 alumnes dels quals quatre arribats fa quinze dies que no entenen un borrall de català. Per descomptat, a primer cicle de primària no està prevista l'aula d'acollida. I, lògicament, tot i la dedicació fins a l'extenuació d'aquesta mestra, no dóna l'abast. N'hi ha que no segueixen, n'hi ha un de superdotat, quatre que no entenen res en català... A Finlàndia quan un nen no segueix s'hi aboquen mestres de reforç per recuperar-lo... aquí queda per al futur com una bomba retardada. Els nens i nenes d'aquesta escola no tenen llibre de socials ni de naturals ja que, segons la mestra, ens considerem tant savis que podem fer nosaltres mateixos el material. Ratlla a sota: com que no hi ha llibre, fora d'alguna excursió i alguna festa, de naturals i socials a la pràctica no se'n fan.

Ahir vaig estar parlant llargament amb un mestre de la Conca de Barberà. Li vaig preguntar què li semblava el nou currículum de Primària. Me'n va dir pestes i em va fer saber que entre els seus companys fins i tot s'havia parlat de protestar... (no ho faran, n'estic segur).

Avui m'ha escrit un mestre del Bages. És mestre --tot i que es va llicenciar després-- i va tenir el coratge de fer una tesi doctoral sobre l'ensenyament de la Història a primer cicle de Primària... (cosa que tampoc sembla que oficialment li sigui cap mèrit, és clar!). Jo li preguntava què li semblava el nou currículum de Coneixement del Medi (¡vaja àrea de coneixement i quin titulet, únic a Europa!!) Crec que sense afegir-hi res val la pena que publiqui el seu text:

Tòfol,

Molt agraït pel teu interès.

Estem d'acord amb els nous currículums. El que està passant és inconcebible i molt em temo que això no té aturador, almenys a curt termini: el conseller Maragall va pujar aquest divendres a Berga a fer una xerrada per presentar a tots els mestres del Berguedà i Bages els eixos de la "nova" llei d'Educació i va fer posar els pèls de punta als docents que entenen l'escola com un lloc seriós on s'educa, ensenyant i aprenent, sense necessitat de fer classes específiques d'educació.
No cal dir que el grupet dels que es pensen que l'escola és una ONG solidària van quedar la mar d'entusiasmats.

Pel que fa a Itàlia, sí ja sé la gran diferència que hi ha amb nosaltres. Amb motiu de la tesi vaig adquirir llibres de text italians de primària de diverses editorials i ja vaig quedar amb la boca oberta del tractament normal que feien de la història.

Quina creu que ens toca arrossegar últimament en el nostre país!

Una abraçada,

Xxxxxxx

Bé, doncs, sembla que Primària a Catalunya continuarà en els propers anys sent una ONG... tenim, doncs, PISA negatiu de Secundària per a molts anys.

Informació i gestió d'emocions


Diuen que als periodistes, en la seva formació, els ensenyen dos axiomes professionals. El primer: si un gos mossega una nena no és notícia; si una nena mossega un gos, sí que ho és. Per què no és notícia la primera? Perquè se li atribueix un alt grau de normalitat. Així, doncs, la notícia és allò excepcional i no pas allò que és normal i quotidià. El segon axioma diu que els fets són sagrats i les opinions són lliures.

Potser pel fet que el noticiari és un recull de les excepcions, ordinàriament d'ordre negatiu o dramàtic perquè el que és negatiu ven més, no solc escoltar mai la ràdio ni solc veure mai els telenotícies. En primer lloc perquè em molesta que algú hagi decidit per quin ordre d'importància he d'escoltar o veure el que és excepcional. En segon lloc perquè la successió de desastres o de males notícies excepcionals em commou, és a dir, em fa patir i em deixa un pòsit de dolor que fa de mal pair... Només em falta que, en enunciar els titulars, hi posin una musiqueta de fons que accentua la tensió.

He après amb el temps que els dolors quotidians que em provoquen les notícies no serveixen per cap altra cosa que per fer-me passar una estona malament. Atesa, doncs, aquesta constatació procuro ignorar-les. Del que és important me n'assabento igual perquè algú t'ho diu (un no pot exercir el dret a estar desinformat!). D'altra banda, en el repòs de la butaca, solc llegir dos diaris cada dia. La lectura del diari em permet començar pel final, si ho vull, saltar-me les notícies que no m'interessen, obviar l'articulista que em neguiteja i llegir amb calma i fins i tot reflexionar, si s'escau, alguns dels articles d'opinió.

I tanmateix reinvindico que la gestió política del dia a dia i la normalitat quotidiana --la que no és excepcional-- aparegui també d'alguna manera en la informació dels mitjans. Un exemple. Cornellà de Llobregat fa poc va ser notícia perquè en un edifici hi va haver una explosió de gas. Si no fos per aquesta explosió Cornellà em sembla que no ha sortit cap vegada a les informacions principals dels darrers mesos... En canvi Cornellà és l'únic Ajuntament --que jo sàpiga-- en què una regidora per iniciativa del seu alcalde es dedica en exclusiva a potenciar la lectura perquè és voluntat del poder polític municipal fer de Cornellà "la ciutat de la lectura". D'això ja fa tres anys... (i ara que, segons que sembla, els nostres alumnes de Secundària pateixen dèficits tan importants de comprensió lectora no deixa de ser una iniciativa original i lloable). Doncs bé, això no ha sortit mai als mitjans de comunicació! És quotidià, és menor, i, a sobre, és positiu! (Que consti que jo no visc a Cornellà i no he votat el partit del seu alcalde).

Pel que fa al segon axioma només em sembla advertir que estem entrant en la seva perversió. Cada dia que passa sembla més aviat que els fets són lliures i, en canvi, les opinions són sagrades. Així, per exemple, el senyor Jiménez Losantos, a l'emissora dels bisbes, qualifica de "neteja ètnica" la normalització linüística de les nostres escoles o parla del "govern nacionalsocialista" quan es refereix al govern de Catalunya. Menteix, insulta i provoca odi i reaccions emocionals violentes --tot molt cristià-- i no passa res encara que els fets són falsos. És un exemple d'opinió transformada en fet sagrat.

Sembla com si en els temps actuals interessés només l'emoció provocada per l'opinió sense atribuir cap importància a comprovar no pas la sacralitat del fet, sinó simplement la seva existència.

10 de desembre de 2007

El llibertí i la moral


Un dels plaers del trimestre ha estat l'assistència a l'obra teatral del francès Eric-Emmanuel Schmitt titulada El llibertí. Una delícia intel·ligent, un refinament elegant i, per qui ho volgués, una càrrega de profunditat amagada rere els somriures provocats per un diàleg enginyós aparentment frívol.

Només sis actors i un sol escenari que no canvia. Un cop més es demostra que no cal massa embalum tecnològic per fer una comèdia com les d'abans amb unió de temps i lloc, i amb un plantejament, nus i desenllaç d'allò més contundent. Un protagonista, en Madaula, que posa al servei de l'espectador una vis comica que jo li desconeixia (sempre l'he vist fer papers seriosos o transcendents).

Una obra excelsa. En primer lloc perquè diverteix d'allò més amb els diàlegs sense pretendre posar-te en tensió per saber el final. En segon lloc diverteixen les situacions que, tot i ser serioses de fons, s'emparaulen de manera altament còmica. I, en tercer lloc, si ho vols, pots penetrar en el moll de l'os del problema dels valors, un problema que no té solució.

Ramon Madaula encarna un Denis Diderot, el director il·lustrat de l'Encyclopédie del segle XVIII, de tarannà lleuger i llibertí. Diderot es troba en una situació d'estrès perquè ha d'escriure a corre-cuita l'article de l'Enciclopèdia que correspon a la veu "moral". El text, i de retruc les situacions còmiques, no paren de reflectir sobre l'escenari la dificultat de definir moral. Sempre he cregut que els valors són principis normatius que es basen en ells mateixos i que són difícils de justificar de manera universal a la llum de la raó, si no és a partir del possible desordre que introdueixen en els efectes. (És a dir: allò de "és que si tothom mata qui vol la convivència seria impossible"). Els valors també es poden justificar o basar en una creença religiosa. (Aleshores la dificultat rebota cap a la creença).

Les situacions "morals" per les quals passa el personatge i davant les quals emocionalment reacciona amb principis diferents són molt còmiques i arrenquen el somrís i la rialla gairebé de manera constant. Alhora el seu contingut filosòfic --amb mots senzills i fàcils d'entendre-- no és gens superficial, sinó que toca fons en l'ànima humana. És pura didàctica. No endebades l'autor és professor de filosofia en un Lycée...

Avui sí, avui, a diferència de la novel·la El noi del pijama a ratlles us explico el final. Quan Diderot, que al llarg de l'obra ha estripat un munt d'esborranys sobre el concepte de moral, li pregunta al seu escrivent què havien posat a la veu "ètica" de l'Enciclopèdia --que ja havia estat públicada perquè el volum de la "e" va abans que el de la "m",--aquest li respon: vam posar "vegeu moral". Aleshores Diderot troba la gran solució i li diu al seu escrivent:

--Segui i escrigui. Moral... (pensa una estona mentre l'escrivent escriu)... vegeu ètica!

I s'abaixa el teló.

8 de desembre de 2007

Lectures


Tota la vida que he aspirat a llegir de manera ordenada. Gairebé des del moment d'acabar la carrera vaig tenir la intenció d'organitzar una mena de seminari en el qual triaríem un segle i cadascú dels participants es prepararia un context: el del pensament, la història política, les grans regions geogràfiques, les línies artístiques i musicals, etc. Aquesta exposició aniria acompanyada de textos i altres recursos que ens ajudarien a situar els horitzons en els quals diversos humans van excel·lir en l'art d'escriure. Alhora triaríem alguns llibres d'autors reconeguts en el camp del pensament i de la literatura. Aquests llibres els llegiríem tots per ordre cronològic i els comentaríem en el decurs del seminari tot buscant una antologia que ens ajudés a sistematitzar el seu contingut. Passat un any o dos, continuaríem el mateix en un altre segle. Bé, aquest era el projecte...

Encara recordo avui que a començaments dels anys 80, quan jo era professor de l'Institut "Joan Boscà" de Barcelona, li comentava aquest projecte de lectura ordenada a una alumna meva d'Història de l'Art. Crec recordar que es deia Puig de cognom (el nom l'he oblidat). La recordo particularment perquè al cap d'uns mesos d'haver tingut aquesta conversa em va comunicar a mig COU que no pensava estudiar cap carrera perquè el que li interessava de debò era participar en aquest seminari que jo pensava muntar. Evidentment li vaig treure la idea del cap ja que el seminari era un simple projecte (i així ha continuat essent d'aleshores ençà).

Ara que ja he depassat els 60 anys m'agradaria encara reprendre aquest projecte... tot i que em sembla que està condemnat al fracàs (no trobo gent que tingui el temps i la paciència de fer aquesta tasca sense presses; probablement jo tampoc hauria disposat d'aquest temps. ¿Potser si em prejubilo?). De fet he continuat llegint d'una manera desordenada, confirmant a cada lectura la meva ignorància, i quedant-me sempre assedegat de saber més i de situar allò llegit en un context més ample i sòlid.

Em venia tot això al cap quan aquest matí revisava les tres últimes lectures (les lectures no imposades per la meva professió, naturalment). En les tres darreres setmanes he llegit L'ase d'or, d'Apuleu, El noi del pijama a ratlles de l'irlandès John Boyne i, finalment, Els mestres de la sospita de Francesc Torralba. ¡Tot un panorama d'incongruència lectora!

La novel·la d'Apuleu m'esperava a les lleixes de casa des de feia molt de temps. L'havia traduïda el meu amic Joan Bellès --catedràtic de llatí d'Institut i malauradament desaparegut massa jove-- i crec que és l'única novel·la sencera que ens ha quedat de l'antigor (segle II dC). M'he passejat pel món antic amb gust i, un cop més, he viscut que les passions humanes són intemporals. He descobert que el mite d'Eros i Psiquis hi és sencer i, sens dubte, podré utilitzar algun dia aquesta narració per explicar a l'alumnat el tema de l'escultura homònima de Canova. I també he vist, sobretot en els capítols finals, com al segle II una determinada inclinació històrica portava, si més no les élites de la societat intel·letual, a la recerca abstracta d'un sol principi diví (en el cas d'Apuleu, Osiris...). Heus ací també una font per ensenyar algun dia l'imaginari del Baix Imperi...

La novel·la de John Boyne m'ha lligat una mica més amb la lectura del filòsof Torralba. M'ha enganxat des del primer moment. ¡Quina meravella literària viure la manera de captar la realitat a través de l'ànima d'un nen de nou anys! ¡Quin plaer resseguir el seu món encara que aquest món fos tan horrible com el de ser fill d'un comandant de les SS que dirigeix un camp d'extermini!! I alhora que he experimentat el plaer de ficar-me en l'ànima d'aquest nen, com m'ha tornat a deixar l'ànima eixarreïda l'horror del mal absolut com mai l'ha viscut, que sapiguem, l'Europa cristiana del segle XX! Si bé també he de dir que al final hi ha una petita guspira de redempció que no desvetllo per si algun o alguna dels meus soferts lectors/es gosa llegir aquesta novel·la.

Com que dilluns, dimecres i divendres a les quatre de la tarda he d'anar a recuperació del meu castigat braç esquerre i he de passar immòbil una bona estona mentre estic enganxat als corrents elèctrics que m'hi passen, he llegit el tractat sobre els tres "mestres de la sospita", una expressió amb què el filòsof francès Paul Ricoeur va batejar Marx, Nietszche i Freud... Al vespre llegia Boyne, a la tarda Torralba. Entre els dos aquest cordó umibilical que destrossa certeses i que aboca la solitud de la persona contra si mateixa. Sense voler, van matar Descartes i ens van deixar, sense pretendre-ho, la possibilitat que el mal ja fos absolut... Ja ho mormolava Freud en el seu viatge als EUA quan la gent que l'esperava li tributava un aplaudiment càlid: pobra gent, no saben que els he vingut a portar la pesta...

Tot arribant a casa rumiant aquests darrers tres llibres he estat conscient un cop més del meu irremeiable desordre lector. He notat un altre cop aquella ànsia de saber més, de contextualitzar, de llegir els originals... I m'he dit a mi mateix: "sempre seràs un aficionat".

Em sembla que ho deia Charles Chaplin:
aquesta vida és massa curta; només et permet ser amateur.

5 de desembre de 2007

Bany de multituds


Durant aquest semestre baixo cada dimarts al Raval a impatir docència a la facultat d'Història. Tot i que l'edifici de la facultat és nou de trinca, per dintre té un pinta sinistra. Els passadissos claustrofòbics dels despatxos del professorat, per exemple, evoquen els corredors soterranis de la Stassi, l'antiga policia política de l'Alemanya oriental. Tinc la classe de 4 a 6 de la tarda. Un cop acabada, l'aula es buida de seguida. Plego els papers, desendollo el llapis electrònic de l'ordinador, ho poso tot a la cartera de mà, m'abrigo i surto rabent de la facultat.

D'uns quants dimarts ençà he decidit donar-me un breu bany de multituds. Vaig caminant per la plaça Castella, trenco a mà dreta i enfilo el carrer Pelai des de la plaça Universitat. Hi vaig passejant la meva solitud a poc a poc fins a la plaça Catalunya. La sensació d'aclaparament que sento per la munió de gent que va amunt i avall per aquest carrer és indescriptible. Gairebé m'hi ofego i la sensació que experimento és netament depriment. Algú es podria preguntar legítimament si aquest acte meu dels dimarts respon a alguna desviació massoquista del meu psiquisme. En absolut. Ben al contrari. És un exercici que m'he autoimposat.

Com que l'únic que sembla provisionalment estable avui és el "jo", em fa la impressió que massa sovint em sento protagonista dins de l'aventura humana. Els dimarts a la tarda, a quarts de set, en aquest bany de multituds, retorno a la realitat per uns minuts i m'adono perfectament que en aquest teatre que tots representem, com a molt sóc un personatge secundari en algun moment, i gairebé sempre vaig de simple figurant. Ves per on és un exercici que em resulta altament higiènic i em resitua.

Quan arribo a la plaça Catalunya la travesso pel mig --ja és un moment de descompressió-- i m'aturo a la parada inicial del "Tomb bus". Un cop sóc a dalt ben assegut miro el teatre per la finestra i retorno a protagonitzar-me sobre mi mateix.

4 de desembre de 2007

Rerum cognoscere causas


Crec que és Virgili qui a les Geòrgiques va escriurue un hexàmetre fantàstic sobre la felicitat: felix qui potuit rerum cognoscere causas... No només sona bé en llatí sinó que el contingut em sembla exacte: 'feliç aquell que pot conèixer les causes de les coses'. És possible que una de les raons de la infelicitat humana --aquest perseguir la plenitud sabent que mai no hi arribaràs-- es trobi en aquesta condemna de l'espècie a la ignorància.

Em va venir al cap aquest vers mentre pensava sobre les possibles causes del nostre desastre educatiu i instructiu. No n'hi ha prou a diagnosticar que la situació és d'emergència i que, com s'ha dit encertadament, hipoteca el futur; caldria també indicar què caldria fer. La veritat és que per més que hi penso només puc atrapar detalls però no trobo el camí per estructurar una proposta d'actuació; i això és així perquè tampoc no trobo les arrels del problema de manera clara. Sabem els símptomes... potser sabem fins i tot alguna cosa de la malaltia... però n'ignorem les raons de fons. I així resulta molt difícil trobar la teràpia adequada.

Davant la manca de certeses sobre les raons del fracàs --només sabem que hi ha fracàs estrepitós-- sols se m'acut un camí: alliberar les energies que ara potser estan atrapades i estimular-les. Proposo la formulació d'un principi d'actuació: deixeu llibertat perquè cada centre faci el que cregui millor i, avaluats els resultats de fora estant, amb totes les mesures pertinents per corregir situacions socials de partença, premieu el professorat que ho faci bé. I promocioneu-lo a instruir els col·legues. Cobrant més, és clar!

Mentre sigui obligatori fer les coses d'una sola manera i mentre fer-ho bé o malament no pugui ser avaluat en els resultats i no tingui cap impacte en el sou de fi de mes, la dinàmica no canviarà.

Ja se sap que les coses decadents, abandonades a la seva sort, tendeixen a precipitar-se en el buit.

3 de desembre de 2007

Temps de desmemòria


Totes les modificacions en l'espai i en el temps afecten els humans de manera radical. I un dels trets que caracteritza la nostra societat avui és la sobreacceleració del temsp vital. Goso afirmar que si alguna cosa s'ha deteriorat d'una manera general ha estat la qualitat del temps que vivim. Amb un temps sobreaccelerat, les persones no podem viure bé en el nostre món quotidià, per més artilugis i comoditats efímeres de què disposem.

La sobreacceleracio del temps té, en la meva opinió, una conseqüència desastrosa: l'aprimament continuat de la memòria. Vivim una cadena constant d'esdeveniments que es tapen els uns als altres a una velocitat de vertigen. Vivim les hores del dia com a fragments prêt-à-oublier. I hem d'oblidar necessàriament per poder, senzillament, sobreviure. Si a la sobreacceleració del temps hi afegim el bombardeig d'informacions de tot tipus l'estrès està servit: cavalquem els dies com si ens trobéssim en una successió d'onades sobre les quals fem surf sense albirar, ni de bon tros, la platja. Tot són possibilitats. I sembla com si tota possibilitat s'esfumés de seguida si tenim la sort de veure-la realitzada.

Sóc de l'opinió que les persones necessitem, si més no de tant en tant, un temps lent, com diu el monjo Lluís Duch, que ens permeti una mica d'interiorització amb la qual poguem emparaular la realitat, de manera que tinguem la possibilitat de fer present l'absent passat i l'absent futur. És l'única manera d'ensinistrar l'ànima per tal de saber-nos situar en el nostre context i dotar-lo de sentit. Això, tenir temps per emparaular la nostra realitat (interior o exterior) resulta avui ja una utopia. I amb la sobreacceleració del temps s'ha accelerat també la provisionalitat.

És un tòpic de molts humanismes que els homes i les dones ens sentim provisionals, fent camí. Fins i tot hi ha qui ha afirmat que els vius som només morts de vacances. Tanmateix l'acceleració del tempo vital ha anul·lat pràcticament totes les possibilitats d'oasis diaris que ens permetin teixir assossecs i reflexions dins d'una necessària bombolla de silencis.

Si això és així el treball de la memòria --conèixer la història i reflexionar-la per arribar a pensar històricament-- resulta impossible. Potser aquí tenim una de les explicacions de les dificultats que la meva generació ha tingut i té per transmetre els valors que han donat i continuen donat sentit intens a la nostra vida. En un temps accelerat i amb una dutxa permanent d'informacions que pentinen ànimes i ments, és molt difícil o gairebé impossible conservar res, reinterpretar el passat, o, encara menys, pensar el futur.

Som en temps de desmemòria, d'instantaneïtat, de descompromís. Sembla que l'únic que té una continuïtat estable és el jo. Un jo, a més, atabalat.

2 de desembre de 2007

El valor d'un test


Al llarg de la meva pràctica docent he utilitzat diverses vegades els tests de personalitat o d'altra mena. Fa poc he passat un test als meus alumnes de Estratègies didàctiques en institucions culturals per tal que esbrinessin quins eren els seus principals sistemes de representació i així poder deduir quina seria la seva tendència inconscient a l'hora de dissenyar activitas didàctiques.

Fa ja molts anys un bon psicòleg clínic em va dir que el valor d'un test consistia a verificar la percepció que teníem nosaltres de la personalitat d'un individu. Si el test coincidia amb la nostra percepció, era un bon test. En cas que no coincidís en absolut, aconsellava fer més cas de la nostra percepció que no pas del que el test ens manifestava. El test sempre era una bona eina per reflexionar, però era millor prendre decisions a partir de la nostra experiència en el tracte amb les persones, especialment si eren alumnes i els coneixíem de feia un temps.

Pensava jo en aquest consell quan he llegit a la premsa el resum de l'informe Bofill i l'avançament de l'informe PISA sobre l'estat de la instrucció en ciències dels nostres adolescents. Aquests informes no ens han dit res de nou, simplement confirmen de manera dolorosa la percepció que tenen la majoria dels professionals de l'ensenyament d'aquests adolescents i el discerniment que podem fer-ne els qui indirectament també ens hi dediquem. Com diuen molts dels professors i mestres amb qui treballo, el nostre sistema educatiu públic està en situació d'emergència.

Normalment les autoritats educatives davant d'aquests "tests" impecables realitzats per entitats externes com l'OCDE, coincidents amb la percepció dels professionals i observadors, hauria de ser prendre mesures ràpides per solucionar la situació (com ha fet Alemanya, per exemple). Em temo que aquí això no passarà: la progressia pedagògica catalana, tan influent en les decisions del Departament d'Educació, matarà el missatger o l'ignorarà, o bé atribuirà els informes a una campanya de desprestigi orquestrada per ves a saber quina entitat conspirativa amb la mala intenció de privatitzar la gestió dels centres públics... tot menys reconèixer que les decisions que es van prendre en el seu moment no van ser les adequades.

Avui ja en tenim un primer símptoma. El conseller declara al diari que el nostre sistema aprova i que camina cap el notable. No s'ho deu creure ni ell.
El tinc per un home inel·ligent.

29 de novembre de 2007

Un sistema a la intempèrie


Volia dir quatre coses al bloc sobre la situació educativa a Catalunya. Pensava fer-ho quan minvés l'interès informatiu. Ja se sap que ara durant unes hores o dies tots parlarem de l'ensenyament a Catalunya --com fa anys ens vàrem escandalitzar sobre el dèficit d'Humanitats i amb un decret sembla que s'ha arranjat per sempre i ara els nostres alumnes ja són tots plens de la saviesa derivada de l'humanisme--. Però d'aquí a uns dies, altres notícies passaran per damunt i ens oblidarem que l'ensenyament continuarà igual de malament amb la hipoteca sobre el futur que això comporta. Avui s'ha conegut l'informe PISA i no fa altra cosa que corroborar el que diu la Fundació Bofill i el que sabem tots els qui d'alguna manera treballem al sector. Per tant els titulars i els articles continuaran uns dies més. Doncs bé: he decidit no esperar més i dir-hi la meva.

Vaig començar a treballar a l'ensenyament públic fa 33 anys. I recordo perfectament que fa trenta anys, el sistema públic d'ensenyament tenia ja molts problemes. I eren problemes de difícil solució perquè xocaven contra les idees dominants, els sindicats i la feblesa de l'opinió pública. En els centres públics hi havia falta de lideratge professional, excés d'individualisme, igualitarisme a ultrança, cap mena d'estímul professional, total descontrol de resultats d'aprenentatge --llevat de les PAU molt ja al final-- i una absoluta impunitat respecte de l'acció del professorat. Tots cobràvem el mateix tant si ens hi dedicàvem molt com si no fèiem gaire cosa. Si a tot plegat hi afegim que els directors, de fet, eren "interins" i sense massa ganes de ser-ho, clouríem el cercle. Amb tot la selecció d'alumnes, la bona preparació acadèmica del professorat, i la necessitat de l'esforç per sobreviure en aquell magma de descontrol per part de l'alumnat, proporcionaven algunes eines, escasses, per mantenir una mica una certa tensió a dins de l'aula i alguns resultats... Certament era una selecció dels més forts.

Una de les causes que explica en part el desastre sense pal·liatius actual és que els nostres polítics (de dretes i d'esquerres), fent cas de pedagogs i psicòlegs de gabinet que en sa vida havien vist un alumne real, van decidirs suprimir les quatre eines que quedaven i deixar el sistema a la intempèrie sense abans resoldre els problemes que s'arrossegaven.

Alguns ho vàrem avisar. La intuïció de la majoria ho va preveure. Els professionals no han parat de clamar gairebé des del començament. Els resultats, després de disset anys de dogmatisme mental i d'assassinat permanent del missatger, són molt pitjors dels que havíem imaginat: a la cua d'Europa, a la cua d'Espanya. Fastuós!

26 de novembre de 2007

L'ou de la serp

Alguns amables lectors del bloc em demanen precisions sobre què vull dir amb això de "covar l'ou de la serp". Crec que la metàfora deriva d'un famós film d'Ingmar Bergman sobre la lenta gestió del nazisme en els anys 20 a Alemanya. Com que és film que fa patir, i servidor ja gasta prou temps a gestionar les seves emocions per evitar sofriments inútils, no l'he vist.

La serp pon ous que deixa escampats o enterrats i que es coven amb la temperatura ambient. Així, doncs, en un terreny, aparentment pacífic i amb un magnífic tapís vegetal continu, de cop i volta hi poden aparèixer un munt de serpents verinoses acabades de néixer que mosseguen i exterminen els humans incauts que per allí passegin.

Espanya, darrerament, s'està dedicant a pondre molts ous d'un nacionalisme agressiu, intolerant i excloent, tan perillosos com els de les serps verinoses. La COPE, per exemple, pon ous d'aquests cada dia. I els mitjans també. I també diversos polítics que saben que en temps electorals "és rendible ficar-se una mica amb Catalunya" (Rajoy dixit). Així, per exemple, el gran actor català que ens ha dit adéu fa poc --i no pas perquè s'hagi mort-- ha escrit un llibre en el qual atribueix els seus fracassos a una mena de gestapo tripartita que l'ha perseguit local per local... El llibre el llegirà poca gent, però ja se n'han fet ressò diverses ràdios i diaris que elevaran a categoria, un cop més, el feixisme català que ens ha governat sempre des de la Generalitat (sigui convergent o tripartita, el nom no fa la cosa).

Enumero alguns d'aquests ous --aquests de grandària d'estruç-- en un breu esment que no pretén pas ser exhaustiu ni de bon tros.

-Real Academia de la Historia, España. Reflexiones sobre el ser de España, Madrid, RAH, 1997.

-L. González Antón, España y las Españas, Madrid, Alianza, 1997.

-J.M. Otero Novas, Defensa de la nación española. Frente a la exacerbación de los nacionalismos y ante la duda europea, Toledo,Fénix, 1998.

-A. Vidal Quadras, Amarás a tu tribu. Un libro inoportuno y necesario en defensa de España, Barcelona, Planeta, 1998.

-F. Jiménez Losantos, Los nuestros. Cien vidas en la historia de España, Barcelona, Planeta, 1999.

-Real Academia de la Historia, España como nación, Barcelona, Planeta, 2000.

-Alejandro Muñoz Alonso, El fracaso del nacionalismo, Barcelona, Palaza & Janés, 2000

-J. Ruiz Portella, España no es una cáscara, Barcelona, Áltera, 2000

-Eduardo Zaplana, El acierto de España. La vertebración de una nación plural, Madrid, Temas de Hoy, 2001.

-J.L. González Quirós, Una apología del patriotismo, Madrid, Taurus, 2002
-Edurne Uriarte, España, Patriotismo y Nación, Madrid, Espasa Calpe, 2003.

-J.Mª Carrascal, España, la nación inacabada, Barcelona Planeta, 2004.

-Pío Moa, Contra la balcanización de España, Madrid, La Esfera de los Libros, 2005.

-Enrique de Diego Villagrán, El suicidio de España, Madrid, Libros Libres, 2005.

-J. M. Otero Novás, Asalto al estado. España debe subsistir, Madrid, Biblioteca Nueva, 2005

-Gustavo Bueno, España no es un mito. Claves para una defensa razonada, Madrid, Temas de Hoy, 2005

-A. Vidal Quadras, La constitución traicionada. De la ingenuidad de la Transición a la embestida secesionista, Madrid, LibrosLibres, 2006.

-César Alonso de los Ríos, Yo tenía un camarada. El pasado franquista de los maestros de la izquierda, Barcelona, Áltera, 2007.

Tots aquests ous estan escampats en el terreny mental que cada dia pentinen els mitjans enllà del Segre. I si Déu no ho impedeix, poden obrir-se qualsevol dia d'aquests. Els serbis, als anys 80 i principis dels 90 van començar igual: covant els ous de la serp.

24 de novembre de 2007

De la memòria històrica (i III)


No crec pas que la història serveixi massa per acordar la memòria col·lectiva entre les persones. Em fa més aviat l'efecte que la memòria ens traeix sovint i, deixant traumes i obsessions a banda, selecciona en general allò que ens és més agradable enviant a les cavernes de l'oblit tot allò que ens pot destorbar. La Història és més aviat una mena d'arma llancívola amb la qual es procura ferir l'adversari o l'enemic. Les interpretacions històriques gairebé mai no convencen ningú si a priori no es vol ser convençut.

M'apunto, doncs, a la memòria històrica i us llanço una font primària.

Un col·lega em va aportar fa uns dies la fotocòpia d'un "vale" de pagament de durant la guerra.



Com es pot llegir sense problemes, es tracta d'un "vale" del comitè de Milicies i Defensa de la ciutat de Toledo durant les primeres setmanes de la guerra civil (se suposa que mentre el coronel Moscardó duia a terme la seva personal epopeia).

De què ens informa aquesta font? Doncs que el comitè de Toledo pagava als mascles amb serveis d'alleujament de tensió per mitjà d'una dona, se suposa que treballadora sexual, que es deia Lola. L'afortunat en qüestió podia arribar a realitzar fins a sis "porvos" amb la Lola gràcies a disposar d'aquest vale. Se suposa també que els serveis del posseïdor del "vale" haurien estat importants. Fins i tot la font ens aclareix que els sis serveis amb la Lola eren "intrasferibles". Llàstima que no poguem arribar a saber el grau de satisfacció de l'usuari, ni si la Lola en qüestió s'ho va passar bé. La història de tantes i tantes Loles encara està per fer.

Heus ací un indici que ens informa d'una potencial obsessió per col·lectivitzar també els bordells i distribuir els seus possibles beneficis de manera equitativa entre la població mascle. Es tractava, evidentment, d'una evident qüestió de justícia social.

22 de novembre de 2007

De la Memòria històrica (II)

Durant l'octubre he assistit també a la presentació del llibre Guerra civil a Catalunya. Les veus dels sense nom. N'han estat les autores tres col·legues del Departament. A les presentacions de llibres a les quals assisteixo hi sol haver-hi poca gent. Aquest cop no va ser així: tota la sala plena i gent dreta! A la presidència, autoritats de rang de director general, el doctor Josep Fontana i la degana de la meva Facultat.


El doctor Josep Fontana va dictar una breu conferència glossant la importància de construir avui la memòria històrica de la guerra civil en un moment en què l'anticatalanisme més ferotge i el nacionalisme espanyol més agressiu s'està congriant a Espanya d'uns anys ençà. És el que jo en dic "covar l'ou de la serp". No puc estar més d'acord amb el que diu Josep Fontana... Mentre l'escolto, pensant que tot això no té remei entre d'altres raons perquè ells són forts i nosaltres no i, a més, estem dividits, passo l'esguard per la concurrència.

Evidentment no hi ha ningú de l'ambient convergent... i em temo que per boca de Josep Fontana --que té la legitimitat de ser d'esquerres i per tant la consciència de superioritat moral sobre els qui em sembla que no en som-- no es diu ara res dissemblant al que es deia en els entorns de Convergència quan manava en Pujol. He recordat amb nostàlgia les vegades que el bon Ramon Juncosa, desaparegut massa aviat, em convocava per demanar-me consell i ajudar-lo a "formar criteri"-- com deia ell--. No crec que jo l'ajudés gens. Però sí recordo molt bé els temors que ell m'abocava a partir del que sabia i el diagnòstic que feia de la realitat. L'última vegada que ens vam veure corrien els temps del primer Aznar... i, malgrat l'aparença de centrisme i tolerància, ell sabia bé el que passava i comentava no et deixis entabanar la bèstia crida i la bèstia és grossa...

En aquells temps, i en els anteriors, em sembla que gairebé tota la concurrència present en aquest acte era de les que blasmava Pujol i companyia amb les despectives i sornegueres lapidacions de sempre: barretinaire, nacionalista essencialista, conservador que rera la bandera amaga la cartera, etc. Suposo que tots també havien rigut les gracietes boadellianes ...

I, ves, el que deia en Fontana és ben cert: basta escolta cinc minuts la COPE dels bisbes, fullejar El Mundo o La Razón, llegir les opinions dels Bono i dels Rodríguez Ibarra com per saber que la confrontació està servida. Ni el mateix Rajoy se n'amaga ja! I segur que un cop més la perdrem.

Potser perdre batalles fins a l'anihilació final forma part de la nostra identitat col·lectiva en els últims temps de la nació.

18 de novembre de 2007

De la memòria històrica (I)

Durant aquest mes passat d'octubre he assistit a dues presentacions de llibres. No tinc el costum d'anar-hi per manca de temps. Tanmateix una d'aquestes presentacions em va cridar l'atenció perquè es realitzava al bell mig del cor de la catedral. A més el títol del llibre em va atraure: Vivència d'un estudiant de capellà a l'exèrcit popular, al camp de concentració i a la legió. Es tracta d'un seguit d'anècdotes viscudes i explicades per mossèn Josep Llauradó.

Mossèn Llauradó va néixer a Barcelona el 1920. Per tant tenia 16 anys quan va esclatar la guerra civil. Estudiava aleshores al seminari de Barcelona. Coincidint amb tots els que van viure aquesta circumstància, ens explica com va haver d'amagar la seva condició de seminarista des del 18 de juliol en endavant. L'any 1937 va ser cridat a la lleva del biberó amb tan bona sort que va anar de pet a la batalla de l'Ebre on, després de diverses batalles sagnants --ell diu que mai no va disparar contra ningú i que mai no va considerar enemic ningú-- va caure presoner dels insurrectes. Aleshores va passar per diversos camps de concentració franquistes fins que va ser obligat a fer un altre cop el servei militar amb els vencedors a la legió al nord d'Àfrica. Finalment va poder retornar a Barcelona i continuar els seus estudis de capellà a finals dels anys 40.

En el cor de la catedral de Barcelona ens vàrem aplegar una cinquantena de persones. Vaig tenir l'ocasió de parlar personalment una estona amb mossèn Llauradó: 87 anys i una mirada de pau i alegria envejables que només he vist en els convençuts servidors de Déu. La presentació era presidida per l'arxiver de la catedral, mossèn Martí Bonet que, per a sort meva anava vestit de manera normal i també desprenia una mena de plenitud esperançada...

Va fer la presentació el meu amic i col·lega Joan Santacana i Mestre. És el director de l'editorial "Llibres de matrícula" que publica aquestes memòries concretes de persones singulars, els maons amb els quals més endavant algú pot fer autèntica història. En el decurs de la presentació el doctor Santacana es va referir a la necessitat de disposar urgentment de les memòries d'aquelles persones que en el drama de la guerra es van sentir descol·locades com és el cas de mossèn Llauradó. La memòria si no es fixa en paper, es perd. És així que podrem saber, per exemple, el drama de persones republicanes, catalanistes i catòliques que van ser perseguides pels
uns només per professar una religió; que van ser després perseguides pels altres per la seva identificació amb el país i pels seus ideals republicans... Persones que es van trobar fora de lloc. Persones que fins fa ben poc continuaven estant fora de lloc perquè no els estava permès dir que els republicans i els revolucionaris no ho havien fet tot bé, ni de bon tros (¿quan ICV farà autocrítica de la persecució i assassinats que els seus van protagonitzar durant la guerra civil ara que fem memòria?) ni tampoc, és clar, podien beneir el franquisme com ho feia lamentablement l'Església en els seus bisbes (¿quan els successors dels apòstols, a més de beatifiacar els "seus" i fer-ne legítima memòria, demanaran perdó per tots aquells que també van morir per les seves idees sota la bota franquista amb el seu suport?)

Mentre en Joan parlava de tot això no podia deixar de pensar en la meva pròpia tradició familiar i, en concret, en el meu pare. Catalanista, republicà, sergent dels rojos per força, exiliat, empresonat, obligat a tornar a fer el servei militar a Madrid... i catòlic. Amb el temps he entès molt bé el drama d'aquesta generació prohibida pels uns i pels altres, que fins i tot em va ser prohibida a mi que vaig veure com el pare moria l'any 1976 sense que jo l'hagués encara entès.

Quan tornava cap a casa embolicat amb els meus pensaments i records, considerava que aquesta memòria ha de ser benvinguda. Però em sembla que arriba massa tard. Com deia Gaziel Catalunya
és una ànima en pena que va per la història buscant algú en qui reencarnar-se. Perdem oportunitats d'or per articular una mínima i provisional unitat. Aquí som encara i així ens va.

13 de novembre de 2007

La ciutat pixada: tot un símbol

Fa uns dies els enfervorits partidaris d'una causa tan noble com la de ficar una pilota més vegades a la porteria del Barça que no pas rebre-la ells --em refereixo als supporters del club de futbol de Glasgow--, van visitar la nostra ciutat a l'espera del gran match. En els moments previs i posteriors al partit --i fins i tot sense ni tan sols anar-lo a veure-- es van emborratxar i van vessar l'excedent de bufeta a la plaça Catalunya, molts d'ells al peu del monument a Francesc Macià i això davant de la mirada impàvida de la guàrdia urbana. Feia només dos dies que un servidor irat de l'ordre públic li va imposar una multa de 36 euros a una senyora que travessava la mateixa plaça Catalunya en vermell, ... Lliçó: podeu orinar impunement davant de la policia si és al peu del monument aixecat en honor d'un home que va viure una època en la qual el país, ves per on, tenia algun líder... Això sí, no passeu pas en vermell... us pot caure bronca i multa!

Ahir llegia que l'informe PISA torna a mostrar que l'alumnat dels nostres centres educatius ha tornat a treure un resultat pitjor en ciències respecte de la mesura anterior. Però no us penseu pas que el conseller tingui la més mínima idea de canviar res. Segur que la culpa la té algú i no pas la filosofia i la gestió de la instrucció al país.

Avui llegeixo que la Cambra de comerç de Catalunya denuncia la falta d'ambició, de risc i de dinamisme de l'empresariat català.

Fa una setmana vaig llegir que el molt honorable president deia que hi havia un augment de la desafecció dels ciutadans catalans respecte d'Espanya... va fer tanta por que els mitjans madrilenys no li van fer el més mínim cas, ni tan sols la COPE, ... I per si molestava una mica al poder central, no caldria ni dir que, a l'endemà mateix, va matisar les declaracions i va fer la lloança deguda als alts valors de l'actual govern de Madrid que no endebades és el seu.

Bé, de rodalies, de l'aeroport, de la xarxa elèctrica i de l'avaria del metro d'ahir (línia 1 a quarts de vuit del matí) no val la pena de parlar-ne, oi?

En cercles polítics, segons llegeixo als diaris, hi ha preocupació sobre les properes eleccions. Jo no en tinc cap. La nostra vocació pública es limita a emprenyar-nos una miqueta --només una miqueta-- i després a corre-cuita tornem a baixar el cap mentre, com sempre, se'ns pixen al damunt (els de Glasgow i els d'aquí). Així com en el temps de Franco els acords bilaterals amb els EUA sortien molt barats a la gran potència occidental --com deia l'ambaixador nordamericà a Madrid, los españoles son anticomunistas gratis-- actualment a Catalunya les coses són similars: els catalans som socialistes gratis... Potser sí que algú no anirà a votar o ho farà en blanc... Però res de substancial no canviarà. Les democràcies no són útils per triar els millors --entre d'altres raons perquè els millors no es dediquen a la política-- però sí han servit fins ara per apartar del poder els qui no ho fan bé. Com passa amb tota regla, Catalunya n'és l'excepció...

Temps era temps potser hi hagué la ciutat cremada... avui ens hem de conformar amb una ciutat -- i una Catalunya-- pixada.