4 de desembre de 2008

Sant Pere del Vaticà (i II)


Deia en el darrer post que em va sobtar la sensació d’ingravidesa a l’interior de Sant Pere del Vaticà. I també la manca de relació entre la percepció de l’espai interior i el temps que realment transcorre entre l’entrada i el baldaquí.

L’explicació no la vaig trobar tant en l’objectivació de mesures concretes com en un instant explosiu i sobtat d’admiració estètica quan vaig observar el baldaquí de Bernini des de dalt de la cúpula.

Òbviament la cúpula del primer creuer no estava feta per ser vista des de dalt, sinó des de la vora de l’altar major, a baix. I, en efecte, des de dalt (i parlo només d’instants perquè recordo prou bé que vaig experimentar un vertigen fort i les cames em van començar a fer figa) observes la brutalitat de la mesura, la grandiositat de l’espai cobert, la petitesa de les persones que es bellugaven per la planta, l’ofec davant la relació de la pròpia consciència en relació a l’ambient encerclat per l’arquitectura...

Quan vaig baixar em sembla que havia copsat el secret del desassossec i de la ingravidesa que havia experimentat en els primers recorreguts: es tractava del magnífic, grandiós i artístic joc de proporcions dissenyat per Miquel Àngel. Tot i que aquest originalíssim artista evolucionà del Renaixement més clàssic (La Pietà a l’entrada de la Basílica n’és una prova), fins a la llinda del barroc –aquest estadi confús en la seva definició que hom qualifica de manierisme—mai no abandonà, en el fons, un cert sentit de la contenció. Tensar aquesta contenció als límits de la possibilitat de l’equilibri sense caure en els deliris barrocs que aviat vessaran dels enfollits ànims de la Contrarreforma, és, a parer meu, el gran mèrit del Buanorrotti.

Per tot plegat crec que l’estudi de les proporcions, la “modulació” –com deien els arquitectes clàssics i medievals—és la clau de Sant Pere. Uns anys més tard Bernini, barroc de convicció i de geni, va copsar la intuïció miquelangelesca i va ser fidel en la continuació mesurada de les proporcions bé que no en la forma. El baldaquí, per exemple, es retorça en aquesta mena de bogeria barroca però manté el to pel que fa a les dimensions. Un altre detall que ens permet d’argüir a favor de Bernini el trobem a la pila de l’aigua beneita que es troba tot just a l’entrar, a la nau principal. Els angelets amiden més de dos metres! I tanmateix si no hi poses una referència al costat, una persona de conegudes proporcions, per exemple, els angelots berninians fan l’efecte de mesurar menys d’una tercera part del real.

Efectivament, em sembla que Sant Pere del Vaticà és, abans que res, un prodigi de modulacions espacials, una excel·lent desmesura amagada, un joc de transició entre l’harmonia optimista i la teatralitat barroca...

Tens raó. Si no hi arribo a anar, no m’hauria adonat de res de tot això.