18 de desembre de 2008

The last day


Avui he recordat amb un tel de nostàlgia una escena d’un film francès que relatava el curs d’un mestre en una escola rural. El darrer dia de l’escola, a l’hora d’acomiadar els alumnes que per edat no continuarien ja en el curs següent, el mestre no va poder evitar un estremiment d’emoció a la cara i una punta d’humitat als ulls. Tot i que era un mestre distant no podia evitar sentir, si més no per uns moments, el buit de deixar uns alumnes per sempre.

I ho he recordat perquè avui he impartit la darrera classe lectiva normal –queden pendents treballs i entrevistes finals—de l’optativa Didàctica de la Història de l’Art. M’ha emocionat d’entrada que haguessin vingut gairebé tots quan, de fet, el contingut que avui els he ensenyat ja no entrava a cap control posterior. Han vingut, doncs, per pur interès d’aprendre...

Deu minuts abans d’acabar la classe, com tinc per habitud des de fa uns anys en la darrera sessió, he fet un breu balanç. He reconegut alguns errors –concretament: en la programació i en l’avaluació--, els he agraït la categoria humana –perquè l’han tinguda--, els he criticat en allò que no hem sabut resoldre bé (ni ells ni jo) com ha estat el cas de la puntualitat; però també els he comunicat que acabava el curs amb la confiança que algunes de les informacions de les quals jo havia estat mediador s’haguessin transformat en coneixement i que aquest coneixement els resultés útil en la seva vida i, sobretot, en la seva professió.

No saben, però, que quan han marxat de l’aula m’ha passat com al mestre del film francès: no he pogut retenir un moviment intern d’emoció, fins i tot amb una punta de dolor, quan he estat conscient que no els tornaria a tenir com a alumnes en aquesta matèria (i probablement en cap altra).

I un dels records que m’han vingut al cap en aquest moment ha estat la sortida de dos dies que vàrem fer a Santes Creus i a Poblet per analitzar una possible didàctica de l’arquitectura i perquè coneguessin el mestratge del Josep Baluja al camp d’aprenentatge “monestirs dels Cister”. He recordat amb emoció que és la primera vegada que en aquesta sortida que faig cada any no va fallar absolutament ningú; el seu comportament, a més, en tot moment no només va ser exemplar sinó que van mostrar una avidesa de coneixement que em va fer sentir ple professionalment. Heu-los aquí:


Estic convençut que seran uns bons mestres. Avui, quan abandonaven l’aula, he intuït que hi havia raons per a l’optimisme.

1 comentari:

Taly ha dit...

gràcies per recordar-se de nosaltres