28 de desembre de 2011

Josep Costa i Planagumà (II) i el Nadal


En aquestes dates, coincidint amb els primers minuts de llum que s’allarguen a les tardes després d’unes setmanes de marxa progressiva cap a la foscor, solem fer una treva i ens desitgem el benestar i la pau. En general no tinc cap mena de dubte que el desig és sincer perquè, en el fons, tot humà desitja el benestar i la pau, encara que cadascú intenti enfilar-los d’una manera diferent.

El que és més interessant del Nadal, però, és el seu significat profund. Resulta que tota l’esperança d’aquesta pau i aquest benestar es concentra en la tendresa que provoca un nadó... Si Déu és el totalment altre, com diuen els teòlegs d’avui, res no en podem saber. I quan dic res, és res. Fins i tot quan diem que és bo o omnipotent o que existeix... estem utilitzant paraules efímeres, transitòries i pròpies de la condició humana. Res d’això pot definir el que pugui ser la realitat que designem amb el nom de Déu.

L’única manera amb què podem conèixer-ne espurnes de la seva essència, útils per a nosaltres, és que Ell es manifesti per pròpia iniciativa a través de la condició humana. Només així podem entendre’l. I el Nadal ve a ser això: la divinitat es revela a través d’un nadó que, de gran, durà una tipus de vida determinat, donarà un exemple concret i dirà paraules noves. Dins del misteri, una part petita del que podem fer provinent de Déu és, potser, fer cas d’aquest Jesús que ens revela una realitat impossible de conèixer per altres vies. Un nadó que no viurà gaire més de 30 anys.... Serà tota una vida la que penjarà paradoxalment d’una creu temps a venir...

¿Quina és la manera nova de ser, sentir i fer segons aquesta revelació? No podria pas resumir-la aquí, però sí que em plau citar alguns pensaments del franciscà Josep Costa a propòsit d’aquesta bona notícia.

Jesús mai no va dir: aquesta dona (samaritana) és una frívola, amb el cap ple de pardals, una immoral. A més a més, és una dona i una samaritana. Ell li va demanar un got d’aigua i va començar amb ella una conversa amable i bondadosa (Joan, 4-1-4).

Jesús mai no va dir: aquí tenim una pecadora pública, una prostituta, enfangada per sempre més en el vici. Ell va dir: aquesta dona té més oportunitats d’entrar al Regne de Déu que no pas aquells que confien en la seva riquesa, en la seva virtut i en la seva santedat. (Lluc 7,36-49).

Jesús mai no va dir: aquest fanfarró m’ha negat. Ell va dir: Pere, m’estimes? (Joan 21, 15-17).

Jesús mai no va dir: els grans sacerdots són uns jutges injustos, aquest rei és un titella; el procurador romà és un covard; aquesta multitud que crida contra mi són la xusma; aquests soldats són uns malvats. Ell va dir: Pare perdona’ls perquè no saben el que fan (Lluc 23-24).

El Nadal no és només un dia i un moment. El Nadal és l’inici que ens porta a aquesta nova manera de sentir i de fer dels humans entre nosaltres. És tot un programa per caminar a la vida. A les pàgines 237-239 de Aventures i desventures d’unes sandàlies podeu trobar més exemples d’aquest nou sentiment de ser i d’actuar que va néixer en el primer Nadal i que Josep Costa el viu i ens el diu.

17 de desembre de 2011

Josep Costa i Planagumà (I)


Quan algunes vegades em pregunten si sóc cristià estic temptat de respondre “encara no”. Potser fóra la resposta més correcta. Personalment m’adhereixo a la fe cristiana i procuro que la meva conducta i visió del món estigui d’acord amb el nucli de l’evangeli, bona notícia que m’ha arribat a través de l’Església. Però no caldria ni dir que ni la meva conducta, ni les meves paraules, ni els meus pensaments s’articulen del tot amb la fe cristiana... falles, egoismes, comoditats, insolidaritats, enrabiades, etc. han estat al llarg de la meva vida desviacions constants de l’ideal cristià. Per aquesta raó de fons procuro no expressar mai cap crítica a d’altres cristians perquè em fa vergonya. ¿Com puc criticar jo d’altres que, de ben segur, són molt millors persones que no pas jo?

Per sort, en aquests dies d’Advent, als vespres, abans de tancar el llum per dormir he anat llegint un llibre sorprenent i exemplar que m’ha omplert d’esperança (Aventures i desventures d’unes sandàlies, 2011). Hi ha persones que sí, que realment segueixen el camí cristià amb totes les seves conseqüències. N’és un testimoni verificable el pare Josep Costa i Planagumà (1940), franciscà, missioner a Bolívia amb els més pobres i que, tornat a Catalunya, s’ha dedicat a atendre també els més desvalguts i abandonats: persones enganxades a la droga, expresoners acabats de sortir de la presó, gent sense llar que viu al carrer, sidòtics... Amb l’ajut d’altres persones catòliques --cèlibes, solters, casats...—ha treballat per disposar d’un pis gran per acollir els més desheretats i una institució comunitària que fa el mateix en una antiga masia de la vora de Badalona.

Aquesta institució es diu “Acollida i Esperança”. No es tracta només de tenir els més pobres i perduts en un indret i servir-los, sinó que hi conviuen. La comunitat dina, sopa, dorm amb els qui acullen a qui, sense forçar-los en res, els conviden a participar en tots els actes.

Tots els elements més purs del catolicisme són presents en aquest signe d’esperança: la pregària diària i comunitària matí i vespre, l’eucaristia, els recessos sovintejats per agafar força i alhora el servei difícil i dur de cada dia al costat dels més marginats... s’acull, a més, sense tenir present ni la ètnia, ni la religió, ni la procedència dels qui truquen a la porta o es topen pel camí... I també cal afegir a tot plegat la vinculació a la parròquia de Badalona on s’ubica aquesta institució modèlica de Can Banús. En definitiva: són església en plenitud.

El llibre és una mena d’autobiografia o dietari del P. Josep Costa. Va estar molt malalt i mentre es recuperava a proposta dels membres de la seva comunitat es va dedicar a escriure el seus records i els fragments més interessants del dietari que solia escriure sovint sobre les peripècies de la comunitat.

Per descomptat que ell se sent pecador, poca cosa i amb moltes falles... En cap moment pretén donar lliçons a ningú... però als meus ulls és un sant dels de debò, un signe d’esperança, una persona que fa cert allò que tan prediquem i que tant poc sovint fem els catòlics: servir i preferir els més pobres i desvalguts. I fer-ho només per amor, l’única llei de l’evangeli.

10 de desembre de 2011

Constitució


Em molesta molt que els periodistes i els polítics pontifiquin sobre si determinades decisions representen o no el que pensa o sent el conjunt de la ciutadania. Darrerament el president Mas no ha anat a celebrar l’aniversari de la Constitució espanyola. Ha donat les seves raons. Es poden compartir o no; el que no és seriós és interpretar si representa o deixa de representar una voluntat majoritària o minoritària de les persones del país. Això només es podria afirmar amb un estudi estadístic a partir d’enquestes ben fetes. No sé què pensen i senten els altres i per tal de col·laborar a les interpretacions pertinents he decidit dir el que penso i sento jo.

Pertanyo per edat a la generació que va votar la constitució. Sembla que els qui vàrem tenir ocasió de pronunciar-nos en referèndum el 1978 només som avui la meitat dels habitants de Catalunya. Vaig votar que sí. I recordo perfectament que ho vaig fer per tres raons.

En primer lloc per por. L’any 1978 feia només tres anys que sortíem d’una dictadura. Res no semblava sòlid i l’exèrcit, la policia i la judicatura continuaven essent les mateixes que durant el franquisme. Tot se’n podia anar en orris en un segon. Tot era feble. I jo era pare de dos infants molt petits. Era millor dir que sí que no pas dir que no, ja que les forces “vives” –amb una oposició molt feble al carrer—podrien interpretar-ho d’una manera molt negativa. No m’agradava la monarquia. Tampoc no m’agradava la manera de sacralitzar la unitat d’Espanya com un principi previ a la mateixa constitució... però vaig votar que sí, perquè votar, si més no, havia estat impossible durant tota la meva vida. Va ser un sí condicionat per la por. El meu. Només el meu. No sé el dels altres.

En segon lloc vaig votar que sí perquè els ponents de la constitució, en particular Jordi Solé Tura, Miquel Roca Junyent i Herrero de Miñón en mereixien molta confiança. Si ells l’avalaven, alguna cosa devia tenir de bo.

I en tercer lloc perquè, com a professor de Secundària, havia viscut la dificultat d’explicar amb una mica de cara i ulls el segle XIX espanyol i la vergonya de la història de les seves constitucions: sempre la imposició dels uns contra els altres. Per una vegada a la història d’Espanya una constitució es consensuava.

Heus ací, però, que amb el pas del temps m’ha semblat percebre que un dels punts de l’imaginari espanyol –el de dretes per descomptat, però també a les esquerres—ha ressuscitat amb força: la manca de sensibilitat i fins i tot d’animadversió per la diferència que represento com a català. Molts diaris espanyols i força emissores de ràdio han retornat a l’agressivitat contra el que jo sóc amb una força, una constància i una sovintejada falta de veritat que m’ha dolgut i decebut. Amb la darrera sentència de l’Estatut s’ha vessat el got: he vist clarament que la judicatura i els mitjans de comunicació es feien ressò de la malfiança, de l’animadversió i en alguns casos de les espurnes d’odi clarament identificables.

Actualment no votaria que sí a la constitució. D’un espai fiable de trobada i consens s’ha transformat amb el temps en un text d’interpretació tancada que, sacralitzat quan convé, serveix per llançar-la contra el que sento i sóc.

En cap cas goso dir que siguin molts o pocs els qui passin per aquest canvi lent que ha acabat parant en la més pura desafecció personal. Si només sóc jo el qui sent això, doncs és només el meu problema. I, per tant, no té la més mínima importància.

5 de desembre de 2011

Embriac


No vaig conèixer els meus avis. L’avi Lluís va morir quan la mare era petita. L’avi Pere va deixar aquest món pocs anys abans que jo nasqués. Ignoro, doncs, què deuen sentir els néts pels seus avis. No ho vaig poder viure.

Avui fa tres mesos justos que sóc avi. Puc saber, per tant, què sent un avi pel seu nét. I n’estic sorprès. Per més que ho he volgut pensar no m’ha estat possible distanciar-me’n intel·lectualment. Una mena de sentiment profund i desconegut fins ara ha senyorejat la meva ànima d’una manera constant des del mateix moment que vaig veure el meu nét per primer cop.

Dins d’aquesta emoció afectiva hi ha un primer estrat dinàmic difícil de definir. De cop i volta vius a dins del cor com una mena de retorn –això que ara se’n diu feedback—del teu projecte vital. Crec que si no es viu no es pot saber del tot de què es tracta. No és pas que jo m’hagués formulat un projecte racional, concret, definit, precís.... És la mateixa vida la que t’involucra en una mena de camí esperançat cap endavant encara que no en siguis del tot conscient. Et cases, tens fills, canvies de feina et jubiles... i, al final, tot sembla anar-se esmorteint lentament d’acord amb una implacable llei de vida... i de cop i volta apareix un nét i sents a dins del cor que la vida et retorna allò que més o menys intuïtivament has anat trenant en la teva particular roda dels dies. Tot té, sobtadament, un estrany sentit.

Però potser el que més impacte crea el naixement d’un nét en un avi –i també això és imprevisible fins que s’esdevé el fet—és l’esclat d’una específica tendresa volcànica que no sabies que podia existir. Quan contemplo el Quim, els seus ulls, el moviment encara descoordinat de peus i mans, el seu plor, el seu somriure, el seu son.... m’envaeix un esclat de tendresa profunda i immensa. Quan encara feia bon temps els seus pares me’l van donar en acabat de dinar perquè somicava buscant la son. Se’m va dormir de seguida damunt del meu pit. Vaig tenir-lo així gairebé dues hores. Poques vegades he experimentat la plenitud de viure tant a frec d’absolut!

Sí, ser avi és retorn de vida i tendresa. Pel que fa a aquesta darrera confesso que crea addicció. De la mateixa manera com l’embriac mai no en té prou d’allò del què depèn, a mi em passa el mateix amb aquest sentiment nou i inesperat: mai no en tinc prou. El nét m’embriaga de tendresa.... Fa tres mesos que en sóc dependent.

D’una manera rarament lúcida ho tinc claríssim: el sentit de la vida es diu Quim.