26 de juny de 2011

Pascal


Ha arribat l’estiu. I ja des de les seves primeres hores es comença a percebre el neguit del moviment. Les converses sobre els viatges i els plans de juliol i agost sovintegen. I, malgrat la crisi, i encara que molts passin l’estiu a la ciutat, l’ambient i els anuncis ens situen en aquesta passió de moure’s i d’anar amunt i avall que caracteritzen la humanitat a l’estiu del primer món. Sortir, divertir-se, moure’s, viatjar... heus ací una set inextingible dels meus contemporanis! Jo també en vaig participar quan era més jove. Amb el temps m’ha arribat un gust especial per les continuïtats, més que no pas pels canvis, i dels estats estables més que no pas pels processos. A l’estiu procuro estabular-me en un lloc fix amb una rutina amable i relaxada on el pensament i la lectura, juntament amb la música i l’exercici físic suau, tinguin un paper important. Si em moc, retorno a llocs que ja conec un cop i un altre, gairebé sempre a petita escala....

Pensava aquests dies en aquest delit de divertiment i de sortiguera –com diuen els mallorquins—a propòsit de la relectura d’un text de Pascal citat a l’esplèndida obra de Jordi Llovet (Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, pàg. 306-307). Diu Pascal:

... he descobert que totes les desgràcies dels homes vénen d’una sola cosa: del fet de no saber quedar-se en repòs en una habitació. Un home que té prou recursos per viure, si sabés estar-se a gust a casa seva, només en sortiria per anar al mar (...) Només es busquen les conversacions i les diversions dels jocs pel fet que la gent no és capaç de romandre a gust a casa seva. (...)

Pascal diu que si als humans se'ls demana reflexionar sobre què són, llavors aquesta lànguida felicitat no els sostindrà gens ni mica, i aleshores cauran per llei de necessitat en la percepció d’allò que els amenaça, com ara les revoltes que poden venir i, per fi, la mort i les malalties que són inevitables de manera que, si l’home es troba sense diversió, llavors es trobarà desgraciat, i més desgraciat que el més insignificant dels individus que juguen i que es diverteixen

Em fa tota la impressió que Pascal tenia raó i que la seva consideració estava carregada de sentit comú. A l’estiu em sembla que el seu pensament es pot verificar només escoltant una mica els sorolls de l’ambient.

8 de juny de 2011

Comiat-1


Recordo que Josep Maria Espinàs, quan va complir els 65 anys, va escriure un llibre que es titulava, si no em confonc, Dietari de jubilacions. Aprofitant l’arribada a l’edat en què la gent se solia jubilar va reflexionar sobre les “jubilacions” petites i tranquil•les que havia anat vivint al llarg de la seva existència. Tractava des d’aspectes seriosos –com el deixar de ser catòlic—fins a aspectes més anecdòtics com la renúncia a dur mai més bigoti. Pensava en aquest llibre el darrer dilluns de maig, quan vaig impartir la meva última classe de l’assignatura de lliure elecció “Blues, gospel i jazz clàssic”. Cada darrer dia de curs, quan m’acomiado de l’alumnat, sigui del curs que sigui, sento una enyorança sensible. És com una de les jubilacions de l’Espinàs. De fet la meva vida professional continua i a l’any següent torno a iniciar el coneixement d’alumnes nous. M’ajuda a tenir un sentit de continuïtat el fet que l’alumnat sempre té la mateixa edat, encara que jo acumuli un any més.



Tanmateix el 30 de maig d’enguany ha estat diferent. El canvi de pla d’estudis fa que aquesta matèria que imparteixo des de fa gairebé vint anys desaparegui i no sigui substituïda per cap altra. Vaig viure, doncs, la darrera audició, la darrera coreografia i, probablement, l’adéu definitiu fins i tot a l’aula especial de tants i tants anys! El curs vinent encara impartiré docència, però ja no serà la d’aquesta matèria...

Aplegar papers, compactes, fulls... desar-los per darrera vegada a la cartera, veure la buidor de l’aula un cop l’alumnat s’havia acomiadat després d'haver-nos fet una fotografia de record, em va fer viure d’una manera lacerant el pas del temps i la finitud de totes les continuïtats. Va ser, certament, la primera jubilació de la meva vida. I no va ser com les de l’Espinàs. El sentiment no va ser només de melangia.

Arribat al despatx vaig arxivar tots els papers del curs. Sé que no tindré el coratge d’estripar-los. Algú ja ho farà algun dia...