23 de febrer de 2012

Claredat


Per fonamentar provisionalment una idea del què pugui ser l’art, a les meves classes exposo els tres àmbits o estatges de la realitat i la forma com els humans ens hi enfrontem per entendre-la. En el primer pis ens trobem les preguntes per causes immediates que solem resoldre amb la raó i la ciència o la lògica. ¿Per què és de dia o de nit?, per què plou?, per què tinc febre?, etc, són preguntes que solem respondre’ns amb prou precisió i satisfacció. I amb un consens gairebé absolut. En el segon pis ens trobem amb les preguntes per la bellesa i l’ètica: ¿què és bonic i què és lleig?, ¿què és bo i què és dolent? Les respostes no són tant unànimes com en el primer pis tot i que encara fem servir la lògica. Tanmateix els resultats gairebé sempre són discutibles i generen inseguretat. Evidentment una part del que és l’art està lligat a la resposta sobre la pregunta de l’estètica. Finalment , si pugem al tercer pis, ens trobarem amb preguntes ja més difícils de respondre. Es tracta de les preguntes-mare sobre la realitat humana: ¿per què existeix alguna cosa en comptes d’existir res? ¿quin sentit té tot plegat? ¿l’anhel d’eternitat que sento a dins fa que la vida es perllongui enllà de la mort física? existeix un Déu creador? ¿què pretén l’experiència religiosa dels humans? En aquest estatge les paraules lògiques ja no són suficients: és l’espai del símbol i de la metàfora on mai abastem la totalitat. És un dels àmbits de l’espiritualitat i de l’art. Per viure l’art un ha de ser capaç de pujar fins al tercer pis.

L’art existeix, em sembla, perquè no som només raó i lògica. Enllà del que postuli la neurociència crec que les anomenades ciències humanes han mostrat a bastament que les persones ens movem tant per raó com per vivència. I si existeix l’art és perquè el necessitem tant com menjar encara que en comptes d’aliments físics consumim símbols.

Parlar de tot plegat de manera clara i didàctica em costa molt. Per sort de tant en tant en l’aventura de llegir et topes amb fragments clars i lúcids. Ahir el vaig llegir a classe i em sembla que els meus alumnes, per la cara que feien i el que em van dir, ho van entendre.

Les ciències humanes ens han ensenyat que els sabers i els comportaments dels éssers humans són, des de la seva arrel, condicionats i determinats no només per “continguts mentals”, que expressem mitjançant “signes”, sinó sobretot per “experiències” (amb sentit de totalitat) que comuniquem per mitjà de “símbols”. Per això ni la ciència, ni els coneixements que ens apassionen, ni les relacions humanes, ni menys encara les conviccions que donen sentit a la nostra vida, res d’això està determinat només per “raons” i “veritats”, sinó, sobretot, per “experiències” i “símbols”· (José M. Castillo, La humanidad de Dios”, 2012, p. 58).

Crec que té tota la raó. L’art ens endinsa en l’experiència espiritual i en el símbol i, en teoria, hauria de col·laborar a eixamplar la nostra humanitat.

14 de febrer de 2012

Educació


Un dels problemes de l’educació, i de retruc de l’escola com a institució del procés educatiu, és l’esclat d’idees procedents del nombre exagerat d’experts que en parlen. Gairebé gosaria dir que hi ha tants experts en educació com votants. Tothom es veu amb cor de pontificar sobre el que s’hauria de fer i el que s’hauria d’evitar a l’escola. I és lògic: sortosament tothom ha passat moltes hores en una escola i ha tingut molts mestres i professors i ha passat un munt d’exàmens. Aquesta experiència nuclear de la vida de cadascú ha conformat d’alguna manera una idea del que hauria de ser l’educació escolar. A tothom hi ha coses que li han anat bé i d’altres malament i no tothom coincideix a definir quines. Jo mateix no sóc massa autoritari, però agraeixo molt haver tingut un pare que ho era gràcies al qual ara gaudeixo d’allò més tocant el piano. Amb la mentalitat educativa actual de la família i de l’escola jo a hores d’ara no tocaria pas aquest instrument. Avui, en plena adolescència, quan agrada molt més anar a jugar a futbol que no pas fer escales i arpegis en solitari damunt d’un teclat, hauria acabat anant a jugar i hauria abandonat els estudis de música. ¿Vull dir amb això que cal ser autoritari avui? No gosaria proposar-ho. Avui defenso, però per altres motius, que l’autoritat és necessària a l’escola i que, en concret, l’autoritat del mestre i del professor n’ha de ser un eix. I això avui, es digui el que es vulgui, no és així. Però això no tindria res a veure amb l’autoritarisme viscut en una parcel·la de la meva biografia.

D’altra banda, entre els autèntics experts, les idees sobre el que s’ha de fer són massa plurals i gens coincidents. I això no passa en cap altra camp professional. Per sort nostra la medicina i l’arquitectura no es poden permetre afirmar una cosa i la contrària com a possible i vàlida alhora per curar o per construir. En educació això passa. Es pot llegir un article sobre una experiència d’una escola de Nova York on tots els nens i nenes anaven despullats –com els professors—i es dedicaven més que a llegir –que es considerava una tortura—a pintar, ballar i a fer teatre. I hi ha qui defensa aquesta via com la més idònia per aconseguir persones sense complexos, lliures i amb capacitat creativa per enfrontar-se a la vida. En l’altre extrem podem trobar els defensors de la separació dels alumnes per gèneres i la necessitat de conduir-los de manera autoritària. I entre els dos exemples extrems tots els matisos que vulgueu. Sembla clar que ni en una educació quàntica pot ser possible fer el mateix i el contrari al mateix temps com a camí idoni per educar... oi? A més, mai no tindrem la resposta dels resultats d’un format d’educació respecte d’un altre perquè ningú està disposat a fer una recerca de trenta anys que abasti des dels primers anys escolars a la vida adulta. (A més, ¿què hauríem de destriar entre els atzars i decisions personals i l’educació rebuda respecte dels efectes viscuts?)

He pensat sobre això tot llegint el magnífic llibre de Hans Küng (Lo que yo creo, 2011). De cop i volta –el tema del llibre no té res a veure amb l’educació—em topo amb aquest paràgraf:

Penso en els problemes de l’educació: arran de la revolució cultural del 1968, els estils i mètodes d’educar , així com els educadors—pare, mare, mestre, pedagog, formador—estan immersos en una greu crisi. Es troben exposats a un allau de crítiques i retrets impacients des de la dreta i des de l’esquerra. Massa progressistes per a uns, massa conservadors per a d’altres; massa polítics per a uns, massa apolítics per a d’altres; massa autoritaris per a uns, massa antiautoritaris per als altres. La perplexitat i la desorientació estan massa esteses. (Hans Küng: Lo que yo creo, 2011, p. 214)

Lúcid. Res a dir. L’educació avui ha perdut consens real, no ja entre els polítics –cada govern fa una reforma educativa—sinó entre mestres, professors, dirigents i societat. Està, doncs, en crisi. I des del 1968 no veig dibuixat a l’horitzó cap llum especial que ens faci sortir d’aquest garbellar constant, ineficient i cec en què ens trobem.

6 de febrer de 2012

Independència


Em cau a les mans sense voler ni buscar-lo el text de l’anunci del referèndum d’independència pronunciat pel primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, fa pocs dies a Holyrood:

La independència, essencialment, es basa en una idea ben simple: la gent que està més preocupada per Escòcia, és a dir, la gent que viu, treballa i fa créixer la seva família a Escòcia, ha de ser la que prengui les decisions sobre el futur de la nostra nació. [...] És l'estat natural dels pobles i nacions d'arreu del món. No ser independent és l'excepció. [...] Vull que Escòcia sigui independent no pas perquè pensi que som millors que qualsevol altre país sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre país. Igual que aquestes altres nacions, el nostre futur, els nostres recursos i la nostra prosperitat han d'estar a les nostres mans.

Em sembla tan clar com l’aigua! Qui que sigui demòcrata de debò pot argumentar en contra d’aquestes paraules?

He volgut saber la reacció del primer ministre britànic... S’ha limitat a dir que ell farà campanya pel "no" però que acceptarà els resultats del referèndum. No ha parlat de negar-lo, ni d’anar a cap tribunal constitucional que impedeixi en nom de la democràcia el dret de les persones a decidir lliurament, i encara menys ha amenaçat amb la intervenció de l’exèrcit.

Una cosa tan senzilla com preguntar a les persones si volen o no ser independents en un marc de debat lliure i acceptar el resultats siguin els que siguin obrant en conseqüència és la diferència essencial que hi ha entre un país democràtic i un que no ho sigui o que ho és només a mitges.

De vegades en política o en la vida hi ha qüestions que són senzillíssimes.