31 de desembre de 2009

Toros

Ja fa setmanes que en els mitjans de comunicació i, de retruc, en algunes converses es parla i es discuteix a propòsit de la prohibició de les curses de toros a Catalunya. No dubto gens que és una tradició arrelada i que també a Catalunya hi ha gent aficionada a aquesta mena d’espectacles. Diuen que hi ha un art especial que fa vibrar les persones que hi acudeixen... confesso d’entrada la meva ignorància i la incapacitat de veure-hi cap mena de bellesa artística.

El que més m’ha sorprès de tot aquest debat ha estat el fet que uns, dins de Catalunya, ha defensat les curses com a mostra de llibertat i en contra, per tant, de la seva prohibició i, fora de Catalunya, s’hi ha vist una mostra d’antiespanyolisme ja que, segons que sembla, això de les curses de braus es troba en el ADN de l’espanyolitat.

Em costa de creure que la prohibició d’un espectacle que en la seva essència consisteix a martiritzar lentament un animal fins a la seva mort, sovint cruel, sigui una expressió de llibertat. Més aviat em sembla un espectacle degradant, que excita els pitjors instints humans, com una mena de sublimació de la seva agressivitat. Com tampoc entenc massa el tret al colom que practiquen els anglesos i, encara menys, molt menys, la boxa o tota forma pública de lluita que comporti la recerca directa del dolor físic del contrari. D’això últim en diuen esport... doncs no entenc que pugui ser edificant veure i gaudir com dues persones s’atonyinen fins a perdre els sentits.

Amb tot el que em costa més d’entendre és que la meva repugnància per la festa dels toros sigui entesa com una mostra d’antiespanyolitat. Crec que en una societat avançada és normal que es prohibeixi la tortura pública dels animals. Certament que Catalunya té una de les seves identitats en la capacitat de legislar i de fer lleis “bones i justes”, capacitat que li va ser arrabassada al segle XVIII. Però d’aquí a veure en aquesta capacitat un símptoma d’antiespanyolitat és literalment absurd. De vegades la dreta espanyola, quan recentment s’apodera del missatge d’Azaña, ignora que la República, primer intent de modernitat del país, va prohibir aquesta mena d’espectacles...

No, no es va contra cap suposada tradició espanyola, sinó a favor de la salut pública en l’àmbit territorial català pel que fa a l’educació d’una sensibilitat que no estimuli el sadisme més o menys soterrat que potser tots portem a dins. Si resulta que aquesta festa sàdica i brutal és una de les essències de l’espanyolitat, doncs potser s’entenen algunes coses pel que fa a aquesta mena d’agressivitat verbal i anímica que alimenta els odis irreductibles de les dues Espanyes... i que tant bé reflecteixen els permanentment excitats mitjans de Madrid.

Personalment per suprimir les curses de braus en tindria prou a argumentar els vestits estrafolaris i la música simple i desafinada dels canvis de terç... S’hauria de prohibir per “cutre”.

24 de desembre de 2009

Nadal


El dia de Nadal em plau trobar un racó de temps tranquil per llegir sense pressa els dos primers capítols de l’evangeli de Lluc. També m’impressiona llegir els dos primers capítols de l’evangeli de Mateu que completen l'anterior. Aquest darrer inclou una genealogia llarga, i potser pesada, però molt significativa: en la llarga nissaga que comença amb Abraham i acaba en Jesús, a banda de Maria, s’esmenten només quatre dones: Tamar, Rahab, Rut, i la muller d’Uries.

Tal com explica el Gènesi (capítol 38) Tamar es va disfressar de prostituta per seduir Judà. La segona dona esmentada, Rahab, era una prostituta que exercia la seva professió a Jericó abans que no la conquerís Josuè (Jos, 2,3 i ss). Segons ens explica el llibre de Rut, aquesta era estrangera (moabita), amb tot el que significava en aquella època ser estranger dins de la forta identitat del poble d’Israel! En el llinatge de Jesús hi havia una estrangera!! I, finalment, esmenta la muller d’Uries (Betsabè) per la qual el rei David va tenir tal passió que va fer matar indirectament Uries per poder-se aparellar amb Betsabè.

El dia de Nadal, en parlar de la nissaga de Jesús, poques homilies s’entretenen a parlar d’aquesta genealogia, massa reiterativa per a la mentalitat occidental actual.

Crec que tota persona –ho segueixi després o no—té la intuïció profunda en el seu interior, per poc que hi entri amb una mica de silenci, que existeix una realitat que ens transcendeix. En el cristianisme aquesta realitat que ens transcendeix l’anomenem Déu i alhora considerem que aquest Déu s’enfanga en la nostra història i ens indica un camí doble. En primer lloc que podem deixar estar el passat i alliberar-nos-en. En el llinatge de Jesús hi ha, si més no, quatre naixements ben irregulars: dues prostitutes, un adulteri i una estrangera! No hi fa res: el missatge de Jesús de Natzaret és per a tothom, sigui qui sigui, i hagi fet el que hagi fet. I en segon lloc: a partir d’un camí proposat hi ha l’esperança del futur que s’ha de construir en un present modest dia a dia. Aquesta tensió entre el present petit i el futur d’esperança crec que és el que s’anomena Regne de Déu, la bona notícia de Jesús de Natzaret.

Avui, a l’eucaristia de mitja nit, voldria “re-cordar” --‘tornar al cor’--, que si Déu comparteix la nostra humanitat amb Jesús, nosaltres podem compartir també la seva divinitat. Que no hi ha un Déu allunyat només, si no un Déu que habita en el que de més íntim tenim a dins quan estimem i fem el bé.

Aquesta nit voldria creure que en la vida hi ha un sentit misteriós i que en la figura del Nadó se’ns obren les portes d’una nova esperança. Malgrat tot.

23 de desembre de 2009

Gall


La missa del gall, celebrada passada la mitja nit, té les seves arrels en ritus ancestrals. El dia 25 de desembre és el primer dia que el pagès i el pastor, a ull nu, perceben una lleugeríssima prolongació de la llum al capvespre. Al matí encara la fosca anirà guanyant terreny fins a mitjans de gener... Per aquesta raó, des de temps molt reculats, en els climes temperats se celebrava el triomf de la llum i l’esperança del reverdiment. De fet en aquesta data, 25 de desembre, començava un nou any. I la festa, lògicament, era d’alegria...

Els cristians en aquest renaixement del sol --que també festejaven els romans, De Natalis Solis, (d’aquí el nom de Nadal en català)-- hi van voler celebrar el naixement de Jesús, “la llum del món”. ‘Celebrar’ vol dir “aplec per recordar”. I ‘recordar’, en aquest cas, no és un exercici de memòria intel•lectual sinó un ‘tornar al cor’, és a dir, un ‘tornar a viure’ aquest misteri d’una divinitat enfangada en la naturalesa humana i, tot fent un viatge interior, intentar copsar-ne el sentit en la vida de cadascú. Cada batejat hauria de sentir-se convidat a fer aquest viatge en aquestes dates i a trobar la manera de concretar aquest misteri en la seva vida personal.

En temps no tan llunyans, la vigília de Nadal era un dia de silenci, dejuni i abstinència, una purificació del cos i de l’esperit a l’espera d’allò i d’aquell que ens ve a portar un missatge de salvació dels errors comesos, del mal i de la mort... Per tant, a diferència de la resta d’Espanya, el que és tradicional a Catalunya–o hauria de ser-ho si volíem ser fidel als orígens— no és pas la celebració de la vigília (la “nochebuena”) sinó el dinar del dia 25.

A la vigília es vivia en silenci una tensa espera... es cantaven Matines a mitja nit, en algunes catedrals s’oferia el cant de la Sibil•la, i quan el gall cantava per primera vegada tan bon punt albirava les primeres llums de l’aurora se celebrava la missa, anomenada “del gall” per aquest motiu. Començava l’any i s’anunciava d’alguna manera l’alegria de viure, perquè ara ja se’n sabia el sentit.

La celebració de l’eucaristia es desbordava popularment amb tota mena de llicències: es tocaven músiques profanes, la quitxalla feia sonar gallets, (estris que imitaven el quiquiriquic del gall), els joves tocaven panderos, simbombes... A l’ofertori de la missa la gent realment oferia: davant la imatge del nen Jesús i cantant nadales, els pagesos duien cistelles de fruits secs, carbassetes de vi, coques ensucrades, botifarres... Fa poc menys de cent anys que aquest “desbordament” va ser "reconduït"...

Era després de la missa del gall que, després del dejuni i l’abstinència de la vigília, es feien les famoses restolines (ressopons) de què ens parla la tradicional nadala del Fum, Fum, Fum...

Encara avui les misses del gall –i les del “pollet” (celebrades a les vuit del vespre per als infants i la gent gran)—apleguen més gent de l’habitual... I tanmateix, ¿quanta història de tradicions tan profundes de sentit han quedat ja al marge del present, sense futur de cap mena, sotmesos tots als rituals homogenis del món global? ¿Quanta gent hi ha avui menor de 30 anys que sap què és la missa del gall? Per què ho han substituït?

Potser m’estic fent ja massa vell... rondino massa, oi?

20 de desembre de 2009

Nombres


Ara que ja ha passat l’etapa de les valoracions respecte de la consulta sobre la independència, i sense entrar en consideracions polítiques de cap mena, voldria aportar al debat, si és que encara en queda, una senzilla consideració numèrica.

Segons els diaris, el referèndum va fregar el 30% de participació del cens. El president Montilla i el seu partit a les darreres eleccions autonòmiques van treure el 15,21% del cens, és a dir, gairebé la meitat dels sís a la consulta popular sobre la independència. No faig pas trampa: el PSC va treure el 26,8% dels vots emesos sobre una participació total de 56,77%. Això representa el 15,21% del cens... D’altra banda tot el tripartit suma el 28,54% dels cens electoral.

Si algun partit durant la darrera contesa electoral hagués tret el 30% de vots del cens electoral, senzillament tindria ara majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Sense tenir en compte, doncs, ni els mitjans, ni el finançament, ni la publicitat, ni el grau de consciència del deure cívic d’unes eleccions –que no és el mateix que una consulta de caire privat--queda a judici del lector o de la lectora d’aquest modest bloc si el resultat del dia 13 de desembre, segons la raó estricte dels nombres, és molt o poc.

I també queda a la consideració dels lectors si és molt sa i molt normal que ens governi una coalició que no representa, en xifres rodones, a més del 70% del cens electoral de Catalunya.

18 de desembre de 2009

Ocupacions silenciades


En els darrers anys he tingut l’agradable sorpresa de topar-me amb un novel•lista suec l’obra del qual m’ha atret molt: Henning Mankell. Aquest escriptor ha creat un personatge molt ben dibuixat, l’inspector de policia Kurt Wallander. Treballa a una comissaria de la ciutat d’Ystad, a la regió sueca d’Escània. Està separat, té una filla, problemes amb el colesterol i sobrepès... De vegades s’embriaga. Es cuida poc. Passa mals moments, com tothom, i està dotat d’un cert sentit innat de la justícia. No és ni alt, ni forçut ni té cap virtut especial, llevat d’una certa passió per la feina de policia i una certa intuïció especial quan se li encadenen bé els vestigis de què disposa i els resultats d’una investigació sistemàtica i acurada. Li agrada l'òpera. És un solitari...

De les novel·les de Mankell m’han interessat tres plans: la densitat dels personatges, la descripció de la societat sueca i del marc físic nòrdic a tall de panorama de fons i, òbviament, la història que narra, sovint prou complexa i sempre ben travada.

Ara estic llegint la darrera novlvel·la: L’home inquiet. Wallander ha arribat als 60 anys i la seva filla Linda, que també és policia, per fi li ha donat una néta. Com que jo ja he passat aquesta edat –que és també la del novel•lista— em trobo davant d’un afegitó de curiositat personal que probablement el lector jove no captarà amb tant d’interès.

Wallander no s’ha preocupat mai per la política. Al cap i a la fi sempre ha viscut en una democràcia... I recorda poc... De tant en tant, però, l'experiència diària li fa aflorar records i sensacions de la seva joventut. Aprofitant la relació que Wallander té amb una letona, Mankell aprofita per posar en el pensament del policia una reflexió que m’ha colpit perquè pertany també als meus records i a la injustícia amb què la intel•lectualitat i la joventut occidental van tractar les opressions. Heus ací el text:

En aquella ocasió, abans de viatjar a Riga per intentar contribuir a la resolució del cas de l’assassinat dels dos homes els cadàvers dels quals van aparèixer en la barca de goma, Wallander mai no havia pensat que tres dels veïns més propers de Suècia estaven ocupats per un poder estranger. ¿Com era possible que tantes persones de la seva generació, nascuts a finals dels anys quaranta i, per tant, després de la segona guerra mundial, mai no s’adonessin que la guerra freda era això, precisament, una guerra, amb territoris ocupats i gent oprimida? Hi va haver una època, en els anys seixanta, en què el llunyà Vietnam semblava més proper a les fronteres sueques que els països bàltics. (pàg. 295).

Em vaig aturar en aquest punt i vaig rememorar –com a persona nascuda també a finals dels anys 40—que el que pensava Wallander en parlar amb la seva amiga letona Baiba Liepa es podia afirmar també de nosaltres. Mai no vaig veure ni un sol cartell, ni un pamflet, ni una sola conversa en què algú comentés l’opressió de tres nacionalitats ocupades per la bóta soviètica. Mai no hi va haver una manifestació a favor de la llibertat de Estònia, Letònia i Lituània. Mai. Contra la guerra del Vietnam sí, moltes. Contra l’ocupació bàltica i l’opressió nacional i personal dels seus habitants ni una.

Podíem al•legar ignorància? No. Tots havíem estudiat l’ocupació estaliniana d’aquestes tres nacionalitats. Però, tal i com encara passa ara, l’esquerra bona, continua segregant les seves emocions emancipadores. ¿Hauran de passar cinquanta anys perquè es pugui dir que mentre ens manifestàvem contra un pet israelià o americà, assistíem impàvids a la massacre del Congo –4 milions de morts—o al desastre de Darfur que encara és actual? Mantindrem els ulls tancats davant de la lapidació dels adúlters en virtut de preceptes islàmics? Ens continuaran important un rave les matances de Txexènia i tantes i tantes altres barrabassades més d’arreu del món? Tota la ràbia antiimperialista només s’ha de concentrar contra la cantant Noa?

¿Encara estem intoxicats?

12 de desembre de 2009

Referents


Les carreres de ciències experimentals i les enginyeries, malgrat les especialitzacions posteriors, mantenen en els cursos inicials programes molt semblants d’assignatures comunes. Encara que un alumne es vulgui especialitzar a fer ponts, cases, o estris electrònics de precisió, d’entrada cursa Matemàtiques, Física, QuÍmica, etc... De vegades amb una notòria falta d’imaginació (Física I, i Física II, per exemple). I és lògic: el món de la ciència positiva i experimental així com les enginyeries i les tecnologies no poden ni volen renunciar als referents. En primer lloc s'ofereix una formació general i és després que ve l’especialització.

Això no ha passat en les humanitats que han caigut en especialitzacions descontextualitzades que freguen l’analfabetisme cultural. Als anys vuitanta i, sobretot, en els noranta, en el món de les humanitats ha fet forat la idea que cal iniciar els estudis directament per una especialitat. I així avui un es pot matricular de filologia anglesa i acabar els seus estudis sense saber ni qui era Goethe –que escriu en alemany—o de què parla la Divina Comèdia del Dante. Cap assignatura de literatura comparada o d'història general de la filosofia, etc. Es pot començar, per exemple, directament a estudiar Història de l’Art i acabar l'especialitat sense tenir cap idea sòlida dels grans textos de la literatura europea, de l’evolució de les idees o dels processos històrics bàsics de l’occident i de la seva cultura. Sembla difícil que un estudiant d’història de l’art pugui interpretar obres artístiques desconeixent a grans trets els processos històrics que les embolcallen, l’evolució de la cultura, el món de les idees i una antologia dels grans textos de la literatura. No hi hauria d’haver cap especialització d’entrada i sí que hi hauria d’haver un ventall de continguts humanístics generals previs a qualsevol especialització.

Crec que en els estudis del que tradicionalment en diem de lletres caldrien un parell de cursos inicials on les matèries troncals fossin sengles històries de la literatura, de la filosofia i de la cultura així com un esquema clar de l’evolució de la història occidental i, si s’escau, de les no occidentals. Sí, a grans trets, i amb un primer coneixement antològic. Després ja vindrien les especialitzacions, especialitzacions que gaudirien de referents. Com els enginyers i els científics. Ni més ni menys. És l'única manera d'evitar l'analfabetització dels nostres llicenciats.

8 de desembre de 2009

Intoxicació


Vaig néixer el 1947 i els meus primers records daten dels primers anys 50. Vaig veure la llum d’aquest món, doncs, dos anys després d’acabada la guerra mundial, vuit anys de finit el conflicte bèl·lic civil espanyol, al començament de la guerra freda i quan encara vivia Stalin... A través de les converses de casa vaig agafar una idea del que va ser el passat que em va precedir. Crec que una certa continuïtat de memòria pel que fa a la República i a la Guerra Civil la vaig arribar a assolir. Sovint em pregunto si els joves d’avui –els universitaris en particular, nascuts ja durant la dècada dels vuitanta del segle passat-- poden fer-se una idea del seu passat immediat i, en particular, del domini ideològic del marxisme entre la majoria de la intel·lectualitat catalana, espanyola i europea.

Estic llegint amb autèntica fruïció el llibre de Pere Antoni Pons sobre Joan F. Mira (La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira). Un home savi que dignifica les lletres catalanes. Un dels darrers humanistes. Una persona d’una cultura vastíssima i d’uns coneixements vastos i extraordinaris. Pere Antoni Pons ha passat sis dies amb Joan F. Mira enregistrant-li una conversa deliciosa sobre un gran ventall de temes. Joan F. Mira va néixer el 1939... per tant és, per dalt, de la meva generació. Selecciono del llibre uns paràgrafs que subscric al 100% --els vaig viure i patir—a propòsit de la ideologia dominant entre els intel·lectuals de la meva època. Potser sigui un clar exemple d'allò que els joves d'avui potser poden ignorar.

És clar, dels Estats Units venia tot: el rock’ and roll, els primers blue jeans, les pel·lícules, el jazz... D’altra banda, però, el bloc socialista sentíem que era “el bo”. Ara bé: què tenien d’equivalent, els soviètics, en música, en moda, en formes de vida...? Què ens oferien que ens poguera atraure o fascinar? Res! Res de res! Encara ens movíem seguint aquella dicotomia falsa segons la qual tot allò que era “socialista” era bo i tot allò que era “capitalista” era dolent, encara que la realitat ho negava. De tota manera, encara no sabíem l’extensió espantosa de les atrocitats que havia comès la URSS, i a més ens arribava tota la intoxicació ideològica i propagandística de què va ser víctima la intel·lectualitat europea dels anys 50, 60 i 70. Qualsevol manifestació de simpatia envers els americans, o envers l’economia de mercat, o fins i tot envers el concepte de liberalisme en la seva millor accepció, era atacat i ridiculitzat brutalment. I tot el que tenia a veure, en canvi, amb el comunisme, era exaltat i identificat amb el futur, la pau, l’esperança, la llibertat... (...) La gent tancava els ulls davant de les evidències. (pàg. 63)

Doncs sí: els intel·lectuals europeus van ser intoxicats en la seva majoria i es van negar a veure la realitat. Sobta que tants s’equivoquessin tant! I que la majoria no hagi fet la més mínima autocrítica fins i tot quan alguns s’han canviat ostentosament de bàndol. ¿Vols dir que, davant d’aquesta espectacular fallada hem de continuar tenint massa confiança en els intel·lectuals si la seva intel·ligència resulta tan fàcil d’intoxicar?

6 de desembre de 2009

A les palpentes


El dijous passat vaig assistir a la presentació d’un llibre a propòsit del dolor causat per la presència d’una malaltia mental severa en el si familiar i de les experiències provocades per aquesta situació. La presentació va córrer a càrrec dels autors del text: la família que ha viscut i viu aquest problema.

Els parlaments van ser coratjosos i lúcids. Emocionants. Van tocar tant l’àmbit de la reflexió com la vivència del cor. He conservat d’aquesta presentació i de la primera lectura del llibre una sèrie de pensaments que constitueixen seriosament un mestratge per aprendre a viure, fins i tot en edats en què, de vida, en queda poca.

Del dolor, en la perspectiva cristiana, sovint es diu que ajuda a créixer i que fins i tot pot ser un esclat de llum. I, seguint el missatge bíblic de Job, també es diu que cal acceptar el dolor com a vingut de la mà de Déu. I el model definitiu a imitar és Jesús que accepta la mort en creu, cosa que no era precisament la seva voluntat. Fins i tot he sentit a dir, en alguna homilia, que el dolor és una benedicció.

No sóc d’aquest parer. Si el dolor fos una benedicció, la medecina i l’hospital serien una blasfèmia. El doctor Rieux, protagonista de La pesta d'Albert Camus, personatge modèlic que lluita contra l’epidèmia d’Oran, quan li pregunten si creu en Déu respon que no, perquè si hi cregués li deixaria la feina de curar els malalts a Ell... No deixa de ser contradictori que, d’una banda, es demani l'acceptació del patiment com a voluntat divina i, de l’altra, tinguem l’imperatiu ètic d’haver-hi de lluitar amb totes les armes intel·lectuals i terapèutiques que són al nostre abast.

Una de les presentadores del llibre va tenir el coratge de dir, entre moltes altres coses, que havia buscat una explicació a la situació personal que li havia tocat viure i que no l’havia trobada. Crec que aquí, humilment, és on ens hem de situar: no hi ha resposta convincent i no s’hi val a fer de la necessitat virtut forçant sil·logismes que quadrin.

Davant del dolor greu d’una persona l’única resposta és estimar i actuar en conseqüència. I, per tant, fer tot el que és al nostre abast per ajudar a pal·liar aquest dolor. El llibre i la seva presentació van ser, per damunt de tot, això: una lliçó d’amor.

Davant de la recerca d’una explicació convincent sobre el sentit del dolor l’únic que podem afirmar, a parer meu, és que és un misteri. No sabem el sentit que té. I més val, doncs, acceptar la seva presència –amb tot la indignació que sigui del cas--, estimar i lluitar-hi en contra amb totes les forces i amb tots els mitjans...

Miquel Estradé, monjo de Montserrat, ens diu clarament que si bé pugui ser cert que el dolor ens fa créixer –això és una evidència empírica en alguns casos— no hem estat fets per a créixer patint o a través del dolor. (El mal: problema i misteri).

Estimar del tot, donar-se, lluitar, construir ponts de convivència... sí, d’acord, però pel que fa a l’explicació cal reconèixer que caminem a les palpentes en una absoluta foscor. Com deia el monjo cistercenc Agustí Altissent: el sentit del dolor és un misteri que no ens ha estat revelat.

4 de desembre de 2009

EXCEL·LÈNCIA


No deixa de ser curiós que ara ens comencem a preocupar per l'excel·lència. Ara sembla que ens adonem que sense estimular l'excel·lència no tenim un futur massa airós. Per innovar i pensar una altra economia davant la crisi del model actual, per exemple, necessitem líders, pensadors, científics, economistes, arquitectes, especialistes, quadres mitjans, tècnics, treballadors especialitzatas, etc. que siguin excel·lents. En el nostre context cultural i educatiu, però, l'excel·lència ha estat un concepte bandejat sistemàticament (llevat, naturalment, del camp esportiu!). Fins i tot quan els resultats del PISA han mostrat que d'excel·lència aquí no en teníem gens, els líders polítics, ben cofois, s'han apressat a declarar que, si bé no teníem excel·lència, érem el país amb més equitat educativa perquè hi havia un bon tou d'alumnes instal·lats en la mediocritat, pocs en els nivells alts i molts en el fracàs.

Les darreres filosofies educatives que han inspirat les reformes de l'ensenyament --obligatori, postobligatori i universitari-- des del 1990 ençà mai no s'han preocupat de parlar de l'excel·lència. Els conceptes claus han estat igualtat, integració, inclusió, felicitat de l'alumne... mai esforç, rigor, autocontrol, assumpció dels fracassos, gestió de les frustracions, competitivitat, disciplina...

De fet, a Espanya, en els darrers anys l'oferta universitària s'ha ampliat molt! (A Catalunya l'any 1970 només hi havia una universitat; ara n'hi ha set comptant-hi les privades).Però els títols són equivalents: tant li fa ser llicenciat per Barcelona com per la Rovira i Virgili o la UOC... Per trobar feina de professor, per exemple, tant li fa el centre per on has obtingut el títol. No n'hi ha un que valgui més que l'altre... El concepte clau és igualtat!

Doncs bé, excel·lència vol dir que uns hauran d'estar per damunt dels altres; i, oh horror!, excel·lència implica, rigorosament parlant, desigualtat. És a dir: cal reconèixer que alguns professors són millors que d'altres i que alguns alumnes són millors també que d'altres. I. per tant, que s'ha de produir en funció de capacitats, dedicació i resultats, una selecció dels millors. I aquests, els millors, han de disposar de més recursos i han de guanyar més diners. Excel·lència també vol dir que des de la Primària i de la Secundària els alumnes s'han d'acostumar a admirar a aquells companys i companyes que ho fan millor, que tenen més capacitat i que obtenen millors resultats. Sigui en el camp que sigui (artístic, esportiu, matemàtic, lingüístic, manualitats, etc.). Només així tindrem un pedrera de futurs excel·lents!

De ben segur que, pel que fa a la la universitat, si realment busquem l'excel·lència, no ha de ser el mateix ser llicenciat o doctor en determinades especialitats per un centre universitari que ha assolit un bon prestigi que no pas per una altre que no en tingui tant.

Tot plegat també vol dir també que s'ha d'estar disposat a practicar la virtut de la humilitat (més aviat escassa en el món universitari). Segur que hi ha professors que són millors que jo dins de la meva especialitat. I això vol dir que jo hauria de reconèixer la seva vàlua i no hauria d'envejar que, d'acord amb els seus resultats docents i investigadors, guanyessin més i disposessin de recursos superiors als meus. Hauria d'anar-los a escoltar per aprendre'n i hauria de llegir els seus articles i publicacions per posar-me al dia.

És clar que això voldria dir no tenir por a fer universitats d'elit, públiques també!, al costat d'altres universitats que es puguin considerar parvularis avançats (d'aquesta manera tothom tindria l'oportunitat d'accedir a estudis superiors segons capacitats pròpies i interès personal). En el món actual només les universitats excel·lents són les que tenen premis nobels, avancen en coneixement, formen millors especialistes, curen més malalties, innoven en tecnologia, etc.

Ara com ara en el marc de la península Ibèrica en l'únic que som excel·lents és en la manca de respecte i en la creativitat de les formes d'insultar-nos. I, per descomptat, som líders a tenir el Tribunal Constitucional més desprestigiat del món.