23 de maig del 2012

L'última vegada


El cap de setmana passat vaig ser per última vegada a Santes Creus i a Poblet com a professor d'una assignatura universitària. Fa més de vint anys que faig aquesta sortida dins de matèries relacionades amb la història de l'art o en la gestió del patrimoni. Vaig començar a fer-les com a catedràtic d'institut per als alumnes de l'antic COU. L'acabo com  catedràtic d'universitat en un màster de formació del professorat de secundària en geografia i història. La primera vegada que vaig anar a Santes Creus i aquesta darrera pràcticament no s'assemblen de res si no és per l'objecte d'estudi. Cada any hi he anat modificant alguna cosa... Al final el producte didàctic crec que ha quedat definitivament afinat.

Des que sóc a la universitat he comptat sempre en aquestes sortides amb la participació activa d'un excel·lent didacta: en Josep Baluja, un dels creadors i impulsors del Camp d'Aprenentatge "Monestirs del Cister". Tot i jubilat des del curs passat la seva intervenció, gratis et amore, en aquesta darrera sessió ha estat literalment magnífica. 

La darrera sortida de la meva vida com a professor universitari va anar com una seda. No vàrem tenir cap contratemps. Bona part del mèrit es deu a l'alumnat: joves amb ganes d'aprendre, i amb passió per esdevenir professors,  la majoria dels quals no estaven obligats a participar en aquesta sortida. En deixo constància en la imatge.















Com sempre vaig arribar a casa molt cansat. Amb una estranya satisfacció i amb una pau interior carregada de nostàlgia. Més de vint anys quedaven enrere. No sé què haurà quedat en els alumnes que hi han passat al llarg de tants cursos. És sempre el dubte de la nostra professió. Personalment confesso que he aspirat només a ser-los una mica útil. 

A partir de l'octubre passaré a la condició d'emèrit, una forma suau d'anar-me jubilant. No tinc, doncs, altre projecte de futur que aprendre a viure els diversos presents que se'm regalin de propina. Aquesta última sortida m'ha fet sentir ben endins que l'essencial de la meva vida professional ja ha estat fet. Només pot quedar, potser, algun serrell. 

9 de maig del 2012

"Los pocos y los muchos"


Mentre em dedicava a endreçar els llibres de la meva biblioteca em va caure a les mans un relativament recent manual de ciència política titulat precisament Principios básicos de Política (Cefatex Internacional, Florida, 2004). L'original s'ha publicat en anglès tot i que l'autor es diu Francisco José Moreno. És un llibre petit que s'utilitza a diverses facultats dels EUA per iniciar els alumnes en la ciència política. Té gairebé forma catequètica amb enunciats numerats i breus acompanyats de tant en tant amb una cita d'un clàssic de les ciències polítiques.

El primer capítol porta per títol “Los pocos y los muchos”. Us asseguro que no és un acudit, sinó que es tracta d’un autèntic manual universitari. A mi m'ha colpit llegir-ho de nou perquè em resulta d'una evidència lacerant si ho contrasto amb la realitat dels nostres dies. Copio el primer capítol en castellà, la llengua original, perquè em sembla que té més suc.

1. Los que toman decisiones, gobiernan.
2. Las sociedades están organizadas sobre una fase de desigualdad: los pocos toman las decisiones que afectan a los muchos. (+ cita David Hume que us estalvio)
3. El número exacto de los pocos, su extracción, la forma en que se adueñan de las decisiones, su estilo de regir, y las razones que ofrecen para justificar su dominio, son elementos cambiantes. Lo que no cambia es el hecho de que los pocos gobiernan a los muchos  (+ cita de Alexander Hamilton)
4. Los pocos que rigen pueden provenir de uno o más sectores de la comunidad; su ejercicio puede ser breve o prolongado; su título a regir, aceptado o impugnado; las circunstancias en que rigen, pacíficas o violentas; su reemplazo, armonioso o controversial; pero los pocos son siempre pocos.
5. El poder engendra privilegio. Los pocos que toman las decisiones gozan de más de su parte proporcional de las cosas buenas de la vida, cualesquiera sean las cosas buenas de la vida en sus comunidades.


Suposo que resulta molt difícil no verificar a la pràctica que el que diu aquest text és cert, sigui quin sigui l'àmbit de poder (civil, religiós, militar, etc.). Sóc dels qui entén molt bé que el poder comporti privilegi. El que no entenc i no vull justificar és que el poder continuï engendrant privilegi, especialment econòmic, un cop ja no es té. Llegir a la premsa com viuen, i amb quins privilegis, les persones que han  tingut poder polític a Espanya --i com intenten continuar influint en les decisions quan ja no estan legitimats per les urnes-- em produeix basques, sobretot en aquests moments de depressió econòmica i social que estem vivint.