31 de juliol de 2007

El Vagó

(31 de juliol)

Fa temps vaig trobar-me en un vagó d’un tren hispànic en el qual l’únic occidental era jo. La resta eren magrebins i senegalesos els quals, suposo, s’adreçaven als seus països per passar-hi l’agost. Si més no aquesta és la impressió que en vaig treure per alguns comentaris que van fer en francès.

Confesso que em vaig sentir incòmode. Experimentava malestar. Potser fins i tot una mica de por a la diferència física, als vestits, a les llengües que parlaven, als gestos... I, és clar, de seguida em vaig sentir culpable. ¿Seràs racista, em vaig dir? La resposta era clara: no, de cap de les maneres! Però la incomoditat, el malestar i la por no se n’anaven per més que afirmés a dintre meu la fe igualitària pel que fa al fenotipus humà. Vaig estar temptat de cedir a les pors i canviar de vagó. (No ho vaig fer).

Mai no acostumo a parlar d’això perquè em fa vergonya. Per a sort meva, aquest any, tot llegint el neuròleg Antonio Damásio (En busca de Spinoza) he trobat una certa tranquil·litat per explicar-me les sensacions i sentiments que tant em van avergonyir.

Segons Damásio a una zona del cervell tenim un sistema que està preparat per alertar emocionalment la persona davant la percepció de la diferència física o cultural. És un mecanisme arcaic fonamentat en el fet que durant els gairebé 200 000 anys de la vida de la nostra espècie 195 000 ens els hem passat essent nòmades o bé provisionalment sedentaris. Quan es percebia la diferència en un grup humà que no era dels “nostres” el cervell alertitzava els humans perquè, d’ordinari, s’havien de prendre dues decisions immediates: o bé atacar per foragitar-los del “nostre” entorn o bé recular i fugir si s’entenia que eren més forts i venien amb pinta agressiva.

Aquest mecanisme emocional encara està instal·lat en el nostre cervell. Per aquesta raó, afirma Damásio, avui podem sentir encara un brot emocional de malestar davant de la diferència. Diu que hem d’aprendre que això és normal i hem d’educar les persones no pas negant les seves sensacions de por i culpabilitzant-los sinó informant-los de la raó de ser de les seves emocions i del fet que avui aquestes ja han perdut tot sentit.

El "Moja"


(30 de juliol)

Cada cop que, en regar, es mullava l’endoll saltaven els ploms… A més calia revisar de fa temps algunes aspectes del sistema elèctric. Hem telefonat al lampista de sempre per recordar les feines endarrerides i la nova...

--No patiu que el Moja ja sap el que ha de fer i vindrà demà.

A l’endemà al matí s’ha presentat el Moja. Era un magrebí jove, alt, ben plantat i polit –-la mare m’ha fet notar que portava bambes amb uns mitjons nets--. Se’ns ha adreçat en un català perfecte amb accent de Girona. Fixi-s’hi bé, quan tenqui l’interruptor...

Jo el sentia parlar de lluny estant. I he notat un reflex d’emoció a dins. Si els recents nouvinguts a Catalunya fossin així, estic del tot convençut que la multiculturalitat real seria un gran bé, per al país i per a la humanitat.

Em fa l’efecte que les diverses cultures del món no s’han fet per a la trobada sinó per a donar-se l’esquena, és a dir, per a ignorar-se. Una cultura és una manera de mirar el món i ja sabem que hi ha moltes maneres de mirar-lo i de gestionar-lo. Si les diferències han sorgit al llarg de la història no és perquè ens abracem a hores d’ara en una mena de poti-poti estrany. No és, em sembla, si més no el que és natural. No dic pas que les cultures s’hagin d’odiar, sinó que, insisteixo, d’una manera natural s’han fet per ignorar-se mútuament. Això tampoc no vol dir que no agafem préstecs de les altres cultures si ens convenen. La fulla d’afaitar la van inventar els sumeris i les botes de goma els amerindis. Són préstecs que hem incorporat a la nostra cultura com també ho vam fer amb la sínia o la fruita del préssec (mot que en català ve de persicus) aportats per l’Islam.

Crec que quan les cultures no tenen més remei que conviure, cosa que passa ara aquí i ha passat a d’altres llocs a través de la història, només hi ha dues sortides: o el ghetto –cadascú al seu barri fa el que li sembla—o bé la integració d’una de les dues cultures en contacte a dins de l’altra en els aspectes col·lectius (que cadascú faci després el que vulgui a casa seva). Crec que les “fusions” són entelèquies, benintencionades però impossibles.

El “Moja” –suposo que en realitat es deu dir “Mohamed”—és un exemple del que crec que hauria de ser la integració dels nouvinguts a Catalunya. Ningú li demana que renunciï a les seves creences, a realitzar els seus rituals o a reunir-se en una mesquita per pregar... Però si vol viure a Catalunya el millor que pot fer és esforçar-se per ser, senzillament, català. Crec, a més, que és el millor sistema per al benestar d’ell i de nosaltres. I això no vol pas dir que nosaltres no ens interessem per conèixer els valors i les concepcions que tenen els islàmics.

L’alternativa, ja se sap, no és altra que el ghetto. I això ja sabem que és un font de conflictes per al futur. Tanmateix em sembla que el “Moja”, malauradament, és una excepció a casa nostra.

30 de juliol de 2007

Aprenentatges

29 de juliol

Mentre amb les mans vaig collint amb delicadesa els tomàquets em vénen al cap en desordre escenes trencades del meu passat. De sobte m’aturo en una i somric. Em va costar molt aprendre que allò que m’agrada no és el que agrada tothom; i que no tot allò que em fa il·lusió en un moment concret és l’ocasió en la qual la il·lusió també és compartida pels altres... I si somric és perquè penso que si aprenguéssim això de manera significativa, com proclamen els pedagogs d’avui, i ho aprenguéssim aviat en la nostra vida probablement ens estalviaríem molts malestars plens de perplexitat...

Costa arribar a entendre que hi ha una passió per a cada ànima. I que en el fons no saps per què aquell posa tota la il·lusió a pujar una muntanya o aquella frisa per caminar hores en països exòtics... potser també costa d’entendre que els meus plaers siguin la recerca de l’estabilitat, de la pau i del silenci. Passo el dia a l’horta, al piano, escrivint i llegint... així és com realment reposo, la manera com m’agrada passar les vacances...

Sigui com vulgui he hagut d’aprendre que no tothom gaudeix igual. I que en cap moment hem de pretendre imposar la nostra passió o el nostre gust amb la idea, falsa, que a tothom li va bé. De fet aquest aprenentatge, si algú l’arriba a assolir, no deixa de ser una forma d’estimar. També m’ha costat aprendre que cal estimar els altres no pas com tu els vols estimar sinó com a ells i a elles els plau de ser estimats.

Vaig tancar el somriure, vaig collir la darrera albergínia –enguany són com mel!—i amb el cos suat, ja gairebé de nit—em vaig capbussar a la piscina... Hi vaig nedar a poc a poc, mirant entre els pins i l’alzina com en el cel es començaven a il·luminar els estels...

27 de juliol de 2007

El ritme vegetal

Passo el capvespre a l’hort. Sol. Silenci, només alterat per la piuladissa dels ocells (enguany escataineigs de tudons i tórtores). De tant en tant la remor d’una moto o d’un cotxe i el lladruc d’un gos puntuen la quietud. L’hort es troba al vessant d’una muntanya costanera; albiro, de lluny, la mar.

La feina de l’horta m’atura. Les tasques són necessàriament lentes. Ajupit, passo pels rengles de tomàquets o de les albergínies i vaig arrencant les herbes amb les mans d’una amb una; en acabat vaig passant per cada tomaquera, les aspro i les relligo. A continuació amb el càvec netejo el camí i amb el rasclet l’aclareixo... No, no pots anar de pressa perquè els músculs s’encarcaren... No pots cavar seguit perquè l’esquena es tensa i, periòdicament, has de redreçar-te per reprendre l’alè.

Però per damunt de tot el que més em reposa és que no pots fer clic al damunt d’un teclat imaginari i que tots els tomàquets madurin de cop. EL ritme botànic és lent i ha resistit les presses de les noves tecnologies encara que aquestes ens hagin alliberat d’algunes feines. Ara reguem gota a gota amb un sistema programat que ens allibera de ser presents per donar l’aigua... Però no per això les plantes van més ràpides a créixer

Potser per això, en la solitud silenciosa de l’horta, mentre les mans van fent, l’orella reposa el silenci, els ulls miren amb atenció els dits o el terra i el cap vagareja sense rumb d’un pensament a l’altre, la meva ànima troba el repòs que li escau.

Potser caldrà per tal d’impedir la hiperactivitat dels nadius digitals que haurem d’educar en el futur, parar hortes a totes les escoles i que les treballin els alumnes cada dia a fi que aprenguin que no tot està sotmès al ritme derivat de la immediatesa d’un clic.

Ves per on, potser per rehumanitzar-nos ens caldrà aprendre de les plantes.

25 de juliol de 2007

Límit

És el primer dia que he passat per Lloret de Mar des de fa dos anys. Potser és perquè m’he fet vell, però per primer cop he sentit un aclaparament sòlid a l’ànima. Tant és així que he tingut la temptació de fugir i buscar un redós aïllat on passar la resta dels meus estius.

Potser em podeu dir que em pesa el record nostàlgic. Sí, recordo el Lloret de la meva infantesa quan el poble s’acabava pràcticament a la carretera; recordo el camí que portava a Vidreres, que no era asfaltat. Recordo el cementiri vell on anàvem a buscar cargolins per pescar al volantí... recordo l’arribada dels primers estrangers, de la primera emigració espanyola... recordo el món dels pescadors de l’encesa, un món avui desaparegut...

No, no voldria congelar el progrés; i sé, a més, que resulta impossible aturar el dinamisme intrínsec de la història. No crec que aleshores es visqués millor que ara... Hi havia misèria i calia treballar moltes hores de manera molt dura per sobreviure. No eren pocs els que als anys 60 treballaven de manobre durant el dia a la construcció i a la nit anaven a pescar per guanyar-se un sobresou... No, el que m’aclapara és el ritme del creixement disbauxat i la manca d’esperança...

No parlo pas d’utopies! Qualsevol que passegi pels pobles francesos sap a què em refereixo. No vull aturar res... voldria simplement planificació, seny, consciència... per no malbaratar fins i tot els recursos que constitueixen la base del turisme lloretenc o la possible conversió del turisme barat de l’embriaguesa fàcil en turisme una mica més endreçat.

A Lloret el nucli del poble ofega qualsevol persona mínimament sensible. Els edificis són molt alts per a l’estretor dels carrers que els separen. Havia pensat que l’especulació urbanística era cosa del passat, del franquisme... Doncs es veu que no. Hagin manat els socialistes o els convergents, Lloret continua menjant-se l’espai sense ordre ni concert, malmetent racons gairebé verges fins fa dos dies i estenent-se en totes les direccions de manera que a hores d’ara dubto ja que sigui sostenible. Heus ací la manca d'esperança...

El que m’aclapara de Lloret no és que hagi crescut, sinó que l’acceleració del ritme de creixement ha superat ja el límit humà.

24 de juliol de 2007

Destresa cognitiva

He llegit l’article que el meu irònic amic em va comentar ahir. Resulta estrany que no m’esmentés res del darrer paràgraf. Un cop més es fia al futur d’un món meravellós --on tindrem diversos professors a l’aula gestionant propostes didàctiques diverses a ritmes diferents— la solució global dels problemes de l’educació. I, és clar, aleshores, només aleshores, serà possible el meravellós matrimoni entre la inclusió i l’excel·lència... o sigui que fins ara, segons es dedueix de la lògica de l’autor, la inclusió i l’excel·lència s’exclouen. Bé, si més no, és una manera un pèl envitricollada de reconèixer el fracàs de la comprensivitat radical que practiquem.

Mentrestant... qualsevol professional que escolti el professorat de Secundària sap que els nostres centres docents continuaran sent llocs amb problemes d’agressivitat, d’absència de respecte, d’invididualisme descarnat, d’indolència i, tot sovint, el marc on es parla de la droga i del sexe del cap de setmana (i tant de bo si només és del cap de setmana).

Ara bé, aviat, quan tindrem l’escola pròpia del segle XXI, en la qual només s’impartirà una sola assignatura titulada destresa cognitiva, en anglès of course, tot això desapareixerà. Potser fins i tot abans, amb els meravellosos resultats que produirà sobre el civisme una horeta a la setmana de formació de l’esperit ciutadà. Mentrestant, de camí cap a aquesta única assignatura multicultural anem reduint hores de plàstica i de música... potser són disciplines que no ensenyen prou bé la destresa cognitiva.

23 de juliol de 2007

I això demà com ho fem?

M’ho has dit tu, que portes tants anys impartint docència amb il·lusió a un centre públic.


--Has llegit el diari?

--No. Per què?


Doncs perquè avui, un pedagog, indiscutiblement savi, ha escrit en un diari que en el món de l'educació ens cal un canvi de paradigma metodològic (què deu ser això del paradigma?) i continua dient que el docent ha d'alliberar-se de l'angoixa transmissora que el persegueix (de tota manera ell m'ho transmet, per tant, no ha canviat aquesta cosa que es diu paradigma). Ha de relativitzar el fet que l'alumne no pugui abastar tots els continguts o assignatures que ell considera "essencials". (No, perdoni, no és que jo els consideri essencials, és l'administració qui em fixa el currículum! El fixa i no l'hem d'impartir?). I, com no podia ser altrament, ens etziba que en la denominada societat del coneixement, l'escola no és ni l'única ni la més fonamental institució que custodia i imparteix -reparteix- el saber. El coneixement, ara, es troba a la xarxa global i mitjançant Internet es fa assequible a qualsevol persona que disposi d'un mínim de competència informàtica i de la necessària destresa cognitiva per destriar el que és substancial del que és accessori en tota informació. Doncs miri, a mi m'interessa molt la física nuclear i resulta que com ningú no me n'ha "transmès", ai las!, els coneixement bàsics, tota la informació que hi ha a la xarxa no em serveix de res. Deu ser que no tinc això de “la necessària destresa cognitiva”. Tu ho saps, què vol dir, això de “destresa cognitiva”?


O, i espera’t, que això no ho és tot. En el segon paràgraf arribem a l'estat d'Alícia al País de les Meravelles. Observa, observa, el futur fantàstic que ens pinta:

... l'escola del segle XXI podria optar per gestionar l'aula com un autèntic espai per a l'aprenentatge de la responsabilitat individual, com un lloc privilegiat per assajar les formes de convivència social del futur en els nous marcs pluriculturals, com un laboratori on experimentar el plaer de la descoberta científica, i com un espai per a la conscienciació històrica, patrimonial, cultural i nacional. Hem de superar el model d'una aula un mestre i poder fer compatible la feina de dos o més professionals compartint simultàniament un mateix espai, encara que no, evidentment, una sola proposta d'activitat. Cal diversificar les ofertes d'aprenentatge adreçant-les a alumnes individuals o a petits grups que, amb treball semidirigit i amb ajut complementari de les TIC, puguin compartir un mateix temps didàctic no homogeni. Els centres han d'organitzar els seus recursos de forma flexible donat que el coneixement ja no és necessari "repartir-lo" en dosis prefixades i en condicions d'edat, número i mètode igualment preestablerts. Una societat canviant, polivalent i diversa com la que ja tenim necessita una escola amb aquestes mateixes característiques.

¿No ho trobes meravellós? A la universitat treballeu així?

O sigui que ara, tòfol, resulta que no fem res per a l’aprenentatge de la responsabilitat individual, no proposem res per gaudir de la descoberta científica, i tampoc no ens interessa la conscienciació històrica, patrimonial, cultural i nacional...

És fastuós! Estic profundament entusiasmat i vull posar-ho en pràctica demà mateix al meu centre... (Ho dius amb un to una mica irònic). Però per més que busco en el diari resulta que el pedagog, indiscutiblement savi, com acostuma a passar amb els qui disposen a l’administració educativa i a la universitat on treballes, s’oblida d’un detall: això demà com ho fem?

22 de juliol de 2007

Harry Potter i l'esperit LOGSE

Aquests dies hem viscut la parafernàlia mediàtica de l’últim llibre de la Rowling que té per protagonista Harry Potter. Tant de bo que els nostres pedagogs prenguessin nota del model educatiu que apareix en la formació d’aquest xicot a l’escola de màgia Hogwarts. I que per sort, en la versió cinematogràfica, han vist milions d’adolescents. ¿Us hi heu fixat que no s’hi premia el talent, ni les habilitats, ni l’aprendre a aprendre, ni l’escola activa, ni es fa cap tractament de la diversitat a través d’una comprensivitat radical? Heu vist que es premia l’adquisició de coneixement a través de l’esforç?

¿Fins a quin punt no ens ha fet mal a tots l’esperit LOGSE? M’hi heu fet pensar vosaltres tres que heu assistit callats –vull dir que no hi heu intervingut—a les sessions d’innovació didàctica del darrer seminari internacional d’Història. Estem tan capficats a fer agradable, suportable i entretinguda la tasca d’aprenentatge dels nostres adolescents que ens passem un xic amb les TIC, amb els jocs, buscant alternatives a la lectura, al silenci i a l’esforç personal.

Sí, m’ho heu fet notar al final i m’ho heu escrit en un correu. Si sota les enormes possibilitats que ofereix l’epígraf “innovació didàctica” ens quedem bàsicament amb les TIC, ¿no estem prenent una part pel tot? Reconec que és una tendència. Tanmateix s’han alçat veus en el debat que proclamaven que no calia TICS en general sinó aplicacions concretes a l’aprenentatge de la història amb les TIC.

¿Quina conclusió es pot treure del fet que el lèxic del camp semàntic dominant de la jornada hagi estat “motivar”, “engrescar”, “no molestar”, “amenitzar”, “divertir”, i, en canvi, hagi estat absent el camp semàntic “esforç”, “rigor”, “contrastar”, “avaluar”, “excel·lència, “autocrítica”, “mediocritat”, “gaudi intel·lectual”? Aquí sí, touché. Teniu raó. Ha dominat l’esperit LOGSE...

Critiqueu també l’excés de protagonisme dels videojocs... i em dieu si els videojocs fomenten els idiomes i la comprensió de l’esdevenir històric, el “monopoly” fomenta la ciència econòmica? Aquí no us puc dir gran cosa perquè a mi no m’agrada jugar i crec que he après molt poc jugant (a més gairebé sempre perdo!). Però que en quedi constància.

Em sap greu que això no ho hàgiu plantejat en el debat i que no hàgiu presentat una comunicació sobre les innovacions que feu, innovacions que no tenen res a veure amb les TIC ni amb els jocs, sinó amb propostes llargues i serioses per interessar els adolescents en el valor i la utilitat de la història... Si us ho han lloat a Alemanya, ¿per què no ho presentàveu aquí?

M’agrada que tingueu un esperit Harry Potter i contrari a la LOGSE. Ah! I que consti, sou joves professors d’Història, en instituts públics on, a més, hi heu assumit càrrecs directius... I encara teniu temps per fer recerca didàctica i apuntar-vos a seminaris internacionals... Chapeu!

21 de juliol de 2007

Facilitadors, només?

D’un temps ençà, psicòlegs i pedagogs ens aclaparen amb la idea que el mestre i el professor ja no són els transmissors del coneixement, ni el punt de referència per a l’alumnat. L’èmfasi de l’activitat didàctica, ens diuen, s’ha de posar en l’aprenentatge. Ens vénen a dir que els temps en què un professor o professora exposava un contingut que sabia a un alumnat que l’ignorava per tal que aquest l’aprengués, han passat a la història. Fins i tot el conseller ja n’està convençut i ho proclama per la televisió.

Com que només sóc professor, escolto amb respecte aquestes afirmacions teòriques que em trasbalsen una mica. I, evidentment, no goso contradir-les, atesa la meva oceànica ignorància. Recentment, però, una circumstància especial m’ha oxigenat una mica.

En el darrer seminari internacional sobre el valor social i educatiu de la història, en el qual vaig tenir l’honor de presidir la taula sobre innovació didàctica, un professor gallec va proposar en públic que si bé havíem de fer un esforç per emfasitzar l’aprenentatge i ajudar l’alumnat a assolir autonomia en la gestió del seu esforç per processar la informació i transformar-la en coneixement, no estava bé llançar per la borda tot el que ha representat el rol del professorat fins avui. Els mestres i professors, va prosseguir, continuen essent persones que saben més de la seva disciplina que no pas aquells que volen o l’han d’aprendre. I en el tracte personal el bon mestre i el bon professor han de continuar essent un punt de referència. Fins i tot moral. I va acabar proposant: cal trobar un punt d’equilibri entre aquestes dues posicions que semblen excloents i que no haurien de ser-ho.

En la reunió posterior dels relators, després de les jornades, vàrem decidir incloure aquest punt en les conclusions finals del seminari ja que ens van semblar reveladores. I jo vaig experimentar que havia après una cosa nova, que procedia d’un professor que de cop i volta m’havia “transmès” un coneixement.

D’altra banda, quan els pedagogs i els psicòlegs ens parlen del nou rol del professorat com a facilitadors de l’aprenentatge mai no ho fan organitzant-nos-el o facilitant-nos-el: es limiten a ser persones que ho han estudiat, que en saben més que nosaltres i que ens ho “transmeten” perquè ho aprenguem.

Estic d’acord que en els temps que corren ja està bé que reflexionem sobre com s’aprèn i que emfasitzem els mecanismes que organitzen l’aprenentatge de l’alumnat per tal que aquest algun dia esdevingui autònom. Però hi ha continuïtats de fons que no s’han d’eliminar perquè no són encara inservibles ni de bon tros.

Els bons mestres i els bons professors, ¿han de ser facilitadors i organitzadors de l’aprenentatge? Sí, naturalment, però no només.

20 de juliol de 2007

Immigrants digitals

Diuen que els nois i noies nascuts als anys 90 del segle passat constitueixen la primera generació de “nadius digitals". El seu context normal és el telèfon mòbil, internet, treballar amb l’ordinador i amb tot el ventall de programes informàtics, les agendes electròniques, la play station, els centenars de canals de televisió, el messenger, etc. Aquests nois noies, em temo, llegeixen poc i està per veure si l’aprenentatge dels símbols i de l’abstracció es manté o bé la seva percepció del món i del temps es desenvolupa d’una altra manera, molt visual, sí, però poc operativa mentalment. O potser ens encaminem a un altre tipus de construcció de coneixement que ara no podem ni sospitar. Alguns professors d’educació visual i plàstica comencen a detectar alumnes de Primària que són incapaços de dibuixar cap cosa que no hagin vist. Segons m’han dit, hi ha nadius digitals que no recorden haver escoltat mai cap conte.

Els “nadius digitals”, a més, troben també normal el ritme accelerat i el consum ràpid d’una successió de presents. És difícil que els interessi la història, és un passat respecte del qual creuen que no hi tenen cap lligam, i em fa l’efecte que tampoc mostren massa interès per un futur personal que entreveuen molt lluny. Han dilatat el present en un seguit de moments de consum i d’entreteniment. Com diu Régis Débray viuen l’apoteosi de l’instant. Potser per això cada cop interessen menys les assignatures “del sentit” (la filosofia, la literatura, la història de l’art...).

Probablement un dels problemes de l’ensenyament que s’anirà agreujant durant uns anys – fins que aquesta generació no accedeixi a l’estatus de professor—rau en el fet que el professorat d’aquests “nadius” vénen de la cultura del text. Sí, utilitzem la informàtica i internet, tenim mòbil i alguns tenen agenda electrònica. Però no hem nascut en aquest món. Hi hem immigrat.

En l’ensenyament actual s’ha produït un problema estrany i absolutament nou: els “nadius” són ensenyats per “immigrants”. Immigrants digitals, naturalment.

19 de juliol de 2007

Carcellers del desig

Hem passat uns dies a la Vall de Boí. Hem aprofitat per passejar per camins fressats d’alta muntanya però que conserven un punt de solitud. Sense presses i sense pensar a cobrir cap altre objectiu que no sigui el de no tenir-ne cap. Moments lents en els quals deixàvem, en silenci, que l’esguard s’atipés de la bellesa majestàtica del Pirineu axial. I un cop més m’ha tornat a passar: la bellesa fereix i pot arribar a fer mal.




Tot va ser iniciar el camí que porta a l’estany de la Llebreta seguint la riba del riu de Sant Nicolau. Com un baix continu la música regular i constant de les aigües embravides i netes pràcticament tapava qualsevol altre so. Només la piuladissa d’algun ocell o la lleugera vibració de les fulles mogudes pel vent el contrapuntejaven. Amb pocs minuts et trobes al bell mig del que crec que és la natura gairebé en estat pur, en un indret d’horitzons tancats per la vall estreta i en ple esclat estival de vida verda.

Aviat arriba el relaxament, l’absència de pensaments concrets que, si vénen, els deixo córrer sense aturar-los. Tots els racons que percebo m’embadoquen. Al final començo a sentir el dolor... Em cal asseure’m vora l’aigua del riu, tocar l’aigua freda amb la mà, mirar obsessivament el fons i girar de tant en tant el cap a dreta i a esquerra, amunt i avall... lentament...

I el dolor aleshores em prem al bell mig de l’ànima d’una manera dura. Fereix, fins i tot fa mal.

Tinc gana del que veig i escolto, i voldria fondre-m’hi... M’agradaria en aquests moments ser esperit pur i sortir del cos per abraçar apassionadament tot el que m’envolta... Però, és clar, no puc... Em fascina el racó que veig amb l’aigua que escolto i els verds que desordenadament construeixen un escenari buit... i el desig se’m desboca... un desig que sap l’objecte i el sap del tot impossible!

La bellesa et xucla amb l’atracció de l’abisme... i encara que t’hi llencis, l’espai i el temps llencen la xarxa i t’atrapen tot fent de carcellers d'aquest desig. Et voilà en la pura bellesa l'arrel del meu dolor...

18 de juliol de 2007

Fermí, Dionís i el taxi

Tota persona culta sap que la manera de mirar el món típicament occidental té la seva arrel a l’antiga Grècia. Durant segles l’harmonia grega, reflex de l’ordre donat per Zeus al cosmos, ha estat representada per Apol·lo. Al frontó est del seu temple de Delfos, l’indret que il·lumina el sol de bon matí, hi havia els quatre enunciats que glateixen en el fons de la nostra manera de veure les coses: allò que és més exacte és el que és més bell; respecta el límit; odia la desmesura; i, sobretot, μηδεν άγαν, és a dir, res de massa. D’aquesta actitud humana és lògic que en nasqués la ciència. En canvi, el frontó oriental del temple d’Apol·lo, el que s’il·luminava amb els blaus del capvespre quan el sol va cap a la posta, estava dedicat a Dionisos, déu del caos i de la transgressió.

Sembla que els grecs del segle V aC resumien en aquesta tensió –ordre versus caos – una vivència àmpliament compartida per tota ànima humana. Tots volem el bé i l’ordre i en sentim una orientació sana a dins del nostre esperit. Tots també algun cop a la nostra vida hem sentit l’atracció de l’abisme, la necessitat de transgredir. Els grecs “celebraven”, és a dir, es reunien per “tornar a viure” aquesta tensió vital i, potser fins i tot, per alliberar-se’n. Eren les dionísies o bacanals.

Les dionísies eren festes nocturnes i eixelebrades en les quals les sacerdotesses –les mènades— dansaven violentament amb ritmes ràpids mentre els participants menjaven carn crua (omofàgia), s’embriagaven i practicaven la hierogàmia (la unió entre les divinitats i els humans, probablement relacions sexuals amb les mènades).

Dionís qüestiona l’ordre. A les dionísies els fidels experimentaven el retorn a l’edat d’or quan tot era “u” i no hi havia diferències entre humans i bèsties (sentit de menjar carn crua). D’altra banda s’experimentava amb l’embriaguesa l’alteració d’allò que es veia i es sentia com a fruit de l’ordre, de la norma, d’allò normal. Se sentien fosos amb o posseïts pels déus. Tornaven a ser "u" amb les bèsties, les plantes i les divinitats. En aquestes situacions es cantaven poemes exaltant el déu del vi –els ditirambs—i es feien representacions dramàtiques. El teatre –i a la llarga el cinema—són fills de Dionís ja que va ser en aquestes celebracions que la realitat es desdoblava, la ficció semblava vida o fins i tot la superava. En aquesta embriaguesa disbauxada és fàcil trobar-hi la tensió d’un sentit sagrat... en definitiva era un déu qui articulava un ritual que, en el fons, portava a un nou ordre...

Canviem l’escenari i parlem ara de Fermí. Segons la llegenda era fill d’un senador romà de Pamplona, anomenat Firmusque n’era el governador (segle III dC). Fermí als 10 anys es va convertir al cristianisme i va arribar a ser bisbe de la capital navarresa i, més tard, d’Amiens. Segons diuen va ser decapitat en una persecució de Dioclecià.... Potsre per això als sanfermins s'hi va amb un mocador vermell al coll. Sembla que avui la llegenda i l'existència del sant no resisteixen la crítica històrica. Fermí podria no ser altra cosa que un dels mites de l’Edat Mitjana que buscava ancorar al més aviat possible els orígens de la cristianització d’un indret. Fermí representaria, doncs, la identitat cristiana del Regne de Navarra i, probablement, també la seva llegenda, com la de les quatre barres a Catalunya, en constitueixi un element diferencial.

Pensava en tot això mentre m’explicaves fins a quin punt et vas horroritzar de l’espectacle nocturn de Pamplona el penúltim dia dels “sanfermins”. Hi havies anat per feina ja que actuaves en una plaça del casc antic... D’entrada, tot i que no entens gens ni mica la bestiesa de córrer davant dels braus, l’ambient de la ciutat, a la tarda, et va semblar bonic. Tothom anava de blanc amb el vermell al coll i a la cintura... I a tu t’agraden els pobles que, a diferència del nostre, manifesten sense vergonya la seva personalitat i la seva diferència. Però quan havent sopat, vas entrar de ple en la nit de disbauxa, et vas horroritzar.

Semblava talment que, a causa de l’esclat d’una bomba d’aquestes modernes que alteren les hormones i les conductes, de cop i volta tothom s’hagués sonat: corrues d’humans uniformats i embriacs es desplaçaven de manera espectral d’un lloc a un altre sense rumb fix amb un vas de qualsevol vi a la mà, cantant o vociferant no importa què. Els carrers feien olor de pixum i de porro; les sabates s’enganxaven a terra quan no trepitjaves catifes de vasos de plàstics trencats i bruts... tot sovint els homes s’acostaven als murs dels carrers i pixaven tranquil·lament a tocar de vianants, dones, vells i criatures... Tu mateix em vas dir que havies vist en plena plaça, a poc més d’un metre d’on tu eres, un grup de cinc adolescents aspirant ratlles de coca... A quarts de quatre de la matinada no eren pocs, deies, els embriacs que quedaven estirats al terra del carrer o per qualsevol racó vençuts per l’alcohol...

Pensava mentre t’escoltava en Dionís i Fermí. Te’n vaig parlar... Però no et vaig convèncer. Allò no era una festa dionisíaca –em responies—ja que la vivència del sagrat no la veies enlloc. Tampoc Fermí sembla que hi tingui res a veure ja que la disbauxa etilitzada i el risc de la vida i de la salut davant dels braus enfollits no té res de cristià...

--Allò, -- em deies--¸ era el símbol més decadent de la nostra civilització perquè era una celebració, si així en podem dir, buida. Potser en el passat van ser una altra cosa... el que he vist aquesta nit era una metàfora de l’occident europeu sencer... tot plegat no deixava de ser un taxi...

--¿Un taxi? --et vaig interrompre--

-- Sí un taxi lliure...

--No t’entenc.

-Sí, un taxi lliure... Un taxi lliure és molt lliure, certament, però va buit i no sap on va.

11 de juliol de 2007

"La COPE de los obispos"

M’ho temia.

Fins ara ho havia sospitat. Ara ja en tinc l’evidència.

He assistit recentment a una mena de sympòsium internacional l’acte inaugural del qual ha consistit en un conferència dictada per un eminent historiador. Hi érem presents un centenar llarg d’assistents catalans, espanyols i estrangers. La conferència versava sobre el valor educatiu i social de l’ensenyament de la història. En un moment donat el conferenciant s’ha referit als usos de la història que fa la dreta espanyola sobre la memòria recent. I ha citat tot d’una com un bloc compacte els diaris ABC, El mundo, La razón i a continuació ha etzibat ... y la Cope de los obispos. No calia ser massa llest per saber que aquesta frase comptava amb l’aquiescència de la concurrència. (També l’esquerra utilitza la història recent potser de manera esbiaixada però aquesta no és ara la qüestió.)

No és que la COPE jugui només la carta més cavernària de la dreta hispànica –cosa ja de per si prou greu des del punt de vista cristià—sinó que insulta, falta a la veritat, encén l’odi i ofèn els sentiments legítims fins i tot d’alguns cristians (entre els quals em compto). Personalment en un taxi jo he sentit dir a aquesta emissora, en temps de la redacció de l’Estatut, que la sociedad catalana está pringada. I continuava: ...ya que todos los empresarios catalanes cobran del gobierno (sic). He sentit personalment en aquesta emissora acudits racistes sobre un jugador africà del Barça. En fi, les mentides i els insults estan recollits abundosament i publicats.

Tot plegat constitueix un pecat d’escàndol. Ho dics sense embuts: la conferència episcopal és responsable pública d’un pecat d’escàndol (no jutjo pas la seva consciència sinó els fets en si). I ja se sap què va dir Jesús el Natzarè sobre els qui cometien el pecat d’escàndol... (Sí, també va dir que qui estigués lliure de pecat llancés la primera pedra... però, si més no de moment, jo no tinc la responsabilitat d’un bisbe).

Els senyors bisbes semblen no adonar-se que amb aquesta emissora estan fent molt de mal. Han situat el catolicisme en el nostre país en l’espai públic de la dreta més negativa i cridanera. Ens han deixat, un cop més, orfes. I això costarà anys i panys d’arranjar. Semblen donar la raó a aquells que quan jo els manifesto el meu escàndol pel que diu l’emissora em responen que no entenen de què m’exclamo. Al cap i a la fi –continuen dient—l’Església sempre ha estat així: intolerant, conservadora i agressiva... (Sé que això no és veritat però m’he d’empassar les paraules perquè no sé què contestar).

Sí, em temia que els bisbes ens col·loquen al marge dret en el món intel·lectual. Abans m’ho temia. Ara ja ho he verificat.

8 de juliol de 2007

Escola cristiana i Mahoma

La setmana passada em van demanar que participés en la cloenda dels cursos d'estiu organitzats pel secretariat de l'escola cristiana. En les dues jornades, una a Barcelona i l'altra a Tarragona, vaig dictar una conferència davant d'un nombrós auditori (més de tres-centes persones a Barcelona i un centenar a Tarragona). Vaig percebre un professorat d'una edat mitjana una mica més jove que el de la pública i l'ambient em va semblar més aviat engrescat.

Abans de la meva intervenció --últim acte de les jornades-- un germà marista va dirigir una pregària en memòria de dues professores joves mortes en el recent atemptat del Iemen que eren mestres de l'escola de la Sagrada Família d'Horta. Fins a aquí res d'anòmal. Em va semblar perfectament normal que es pregués per aquest motiu --en ambients laics s'hauria fet un minut de silenci-- ja que es tractava d'unes jornades de formació d'escoles d'ideari cristià. La pregària consistia a anar invocant alguns personatges de la història. En el cas que la invocació s'adrecés a una persona, el públic assistent recitava "fes camí amb nosaltres" i si els invocats eren més d'un es responia amb un "feu camí amb nosaltres". Era com una mena de lletania que començava invocant els patriarques bíblics i els profetes: Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, Jeremies, Isaïes, etc.

De cop i volta sento invocat el nom de "Sòcrates, pare de la saviesa d'Occident"; més tard "Buda, l'il·luminat", "Confuci, pare de la saviesa d'Orient" fins arribar a un modern "Martin Luther King" passant pel que em va semblar més sorprenent: "Mahoma". (La pregària va acabar amb un Pare Nostre cantat on no s'estalviava un Senyor,
ja n'hi ha prou de tant dolor...).

Dic, simplement, que em va sorprendre i no pas que ho trobés malament. No es tractava d'una pregària ecumènica, sinó que anava molt més enllà en l'àmbit de la sensibilitat religiosa.

L'endemà vaig anar a Tarragona en cotxe acompanyat pel germà marista que havia dirigit la pregària. Li vaig preguntar d'on l'havia treta i li vaig manifestar la meva sorpresa. Em va dir que no era pas original d'ell, que l'havia sentida per primer cop a unes monges que donaven classe al Raval i que tenien nens i nenes de moltes ètnies, llengües i religions. Aleshores vaig entendre també la invocació a Mahoma.

Tanmateix quan tornava cap a casa no podia deixar de pensar en un fet ben contemporani: l'Islam actual, per regla general, no té la mateixa reciprocitat respecte dels catòlics. A Roma hi ha una mesquita, ¿hi ha una simple ermita cristiana a la Meca? El Papa va dir, fa poc, unes paraules que van semblar ofensives a l'Islam --ell les va matisar i va indicar poc després que no havia volgut ofendre ningú amb una frase d'un personatge del segle XI--; una de les respostes va ser matar un monja a Mogadiscio i encendre esglésies en altres llocs del món sense que hi hagués una condemna rotunda i unànime dels dirigents islàmics. ¿Algun catòlic mata avui com a resposta a una paraula islàmica que pugui semblar ofensiva?

En definitiva, ¿existeix alguna escola corànica en la qual es pregui invocant Jesús i Maria, Josep i els sants cristians, Buda i Martin Luther King?

5 de juliol de 2007

Sagrat

Un dels recursos que em sol donar bon resultat per acostar un concepte a l’alumnat consisteix a gratar el ventre semàntic de les paraules. Aquest va ser el recurs que em va venir al cap per explicar el concepte de sacrifici quan preparava una classe sobre el gospel. Si volíem aprofundir una miqueta sobre aquest gènere vocal afroamericà no hi havia més remei que exposar una mica pel damunt en què consisteix el fenomen religiós en general. I dins de l’explicació venia a tomb exposar de manera entenedora què volia dir “sacrifici”.

Sacrificium és mot llatí que probablement ve de sacrum facere, ‘fer el sagrat’. Podríem dir, doncs, que la paraula clau per entendre ‘sacrifici’ és ‘sagrat’. Vaig preguntar als alumnes què volien dir quan deien d’alguna cosa o circumstància que per a ells “era sagrat o sagrada”. En general va ser fàcil arribar a una conclusió vàlida per a tothom: sagrat o sagrada és sinònim d’intocable, d’inviolable, de permanent... Quan els vaig demanar per què no es podia "tocar" el que consideraven sagrat, és a dir, d'on procedia aquesta mena de veneració ja no van saber què contestar-me.

Per omplir l'absència de resposta vaig connectar el significat de sagrat que ja tenien els alumnes amb el concepte de ‘transcendent’, idea que em servia per fonamentar l'aura que envolta la cosa, el fet o la circumstàcnia "sagrats". Al cap i a la fi, ‘transcendir’ vol dir “ultrapassar pujant”. En definitiva experimentar el sentiment religiós no és altra cosa que ser conscient de l'existència d'una cara subtil de la realitat. Transcendir-la és intuir o sentir que hi ha una dimensió enllà del perceptible que omple o enxopa l'existent per poc silenci interior o exterior que un sigui capaç de viure.

Així, doncs, si ‘sagrat’ es relaciona amb allò que està més amunt, ‘fer el sagrat’ és la realització d’una acció que et porta a connectar, a fer present aquesta relació entre el que veus i sents amb el que se situa més enllà. Els israelites que sacrificaven animals "feien el sagrat". Estic convençut que a l'holocaust del matí i del vespre al temple de Jerusalem molts jueus devien sentir i viure aquesta relació amb una emoció profunda.

Avui les persones el sacrifici no el fan immolant animals, sinó immolant una part d'ells mateixos.

De natural les persones tendim a mirar per a nosaltres perquè ens sentim el centre del món. Quan diem que ‘fem un sacrifici’ estem dient que ens estem de fer o fem alguna cosa per als altres o per a un ideal. En definitiva: ens neguem, si més no per un moment, a ser el centre. Ens des-centrem.

“Sacrificar”, doncs, com a acció que realitza el sagrat, no és altra cosa que mirar per als altres en comptes de mirar per a un mateix. És una de les dimensions més positives que té l’experiència religiosa: l’estímul a “des-centrar-te”, a sortir del jo, i donar o donar-te una mica als altres.

De fer el sagrat, en podríem dir avui, senzillament, estimar.

Potser per això sant Joan diu allò que qui estima i fa el bé és de Déu i Déu està en ell.

4 de juliol de 2007

Sacrifici

Vaig aprendre de menut al catecisme que la missa era un sacrifici incruent. Al damunt de l’altar es repetia o es revivia de manera incruenta, és a dir, sense vessament de sang la mort de Jesús el Natzarè a la creu, execució en la qual va haver-hi òbviament vessament de sang. Potser per efecte de l’ambient del concili Vaticà II en comptes de “sant sacrifici de la missa” ens vàrem acostumar a parlar més d’eucaristia, és a dir, d’acció de gràcies. També el terme d’assemblea es va inserir en els usos lingüístics per designar la reunió dominical.

Quan de vegades intento donar raó de la meva fe comprovo les dificultats didàctiques gairebé insuperables per ser entès. Això m’ha resultat particularment notori en el cas de la paraula “sacrifici”.

Els pobles antics, i Israel no en va ser una excepció, oferien sacrificis a les divinitats (els israelites a Jahvè sol). Els sacrificis jueus consistien habitualment a matar un animal, recollir-ne la sang en gibrells, untar amb una part de la sang els angles de l’altar i vessar la resta al seu davant. Finalment, damunt l’altar s’hi cremava el greix. La carn era consumida només pels sacerdots. Quan es tractava d’un holocaust es cremava l’animal sencer. D’aquesta manera creien relacionar-se amb Déu, apaivagar-lo, expiar les faltes individuals o col·lectives, agrair algun favor, etc.

Segons la Carta als Hebreus Jesús va ser considerat la víctima propiciatòria, és a dir, “l’animal definitiu” que va expiar per sempre tots els pecats del món a “l’altar” de la creu. Doncs bé, aquesta dimensió del cristianisme actual costa molt que signifiqui alguna cosa per als meus contemporanis joves.

En primer lloc perquè costa molt d’entendre que Déu estigui enfadat de tal manera amb nosaltres que només la mort violenta d’un fill seu el pugui apaivagar i reconciliar amb la humanitat sencera. ¡Quina mena de Déu tan brutal seria aquest!? ¿Un Déu bo i just? De fet sant Pau en les seves cartes no parla pròpiament d’expiació sinó que utilitza el terme grec apolutrosis que vol dir exactament “rescat” (en llatí redemptio). Sembla ser que era el preu que pagava l’estat romà als enemics per rescatar els seus soldats fets presoners. Sembla també que sant Pau mai no diu a qui paga Jesús amb la seva mort aquest rescat...

Però el que resulta més difícil és entendre el concepte de “sacrifici”. Des de fa molts anys les societats occidentals no “sacrifiquen” res a ningú. Si parlar de “sacrifici” resultava fàcil al segle I i II dC atès que totes les religions de l’entorn en feien, avui es tracta d’una acció absolutament opaca a la nostra comprensió.

I en canvi, la paraula sacrifici, es pot entendre avui com acte interior molt important, ple de significat, altament religiós i útil socialment. En parlaré demà.

1 de juliol de 2007

Matemàtiques

Les notes de matemàtiques a les proves de les PAU han continuat baixant. Això ha motivat un debat a la premsa. Els professors de matemàtiques ja fa temps que atribueixen el declivi en l'aprenentatge d'aquesta matèria a la manca d’hores lectives de Matemàtiques. Efectivament, Catalunya té un 25% menys d’hores reglades de Matemàtiques a l’ESO i al Batxillerat que la resta de comunitats autònomes. En conseqüència els professors de matemàtiques demanen un increment d’hores de classe a la setmana. Els pedagogs i l’administració solen respondre a aquesta reivindicació que la relació “més hores de classe=més eficiència en resultats d’aprenentatge” no està demostrada.

Sóc de l’opinió que per interpretar aquesta realitat –l’erosió constant en l’eficiència de l’aprenentatge de les matemàtiques-- hem d’utilitzar fonamentalment el sentit comú. I tot i la complexitat que revesteix el món de la instrucció a l’escola jo goso aportar un parell de reflexions.

En primer lloc, es digui el que es digui, a partir de cert grau de complexitat les matemàtiques no són per a tothom. Hi ha unes beceroles a les quals hi hem d’accedir tots: les formes bàsiques de càlcul, la geometria senzilla, els volums, representacions gràfiques i tot allò que ens permeti entendre els articles dels diaris i les relacions de la vida quotidiana. Encara que tots tinguem intel·ligència matemàtica –com afirma H. Gardner—no tots la tenim amb una capacitat equivalent. A partir de determinats àmbits d’abstracció hi ha persones que no són capaces de moure-s’hi mínimament bé i s’hi perden de seguida. I ara com ara no hi ha didàctica que s’hi valgui. A mi, per exemple, malgrat els esforços del professorat que vaig tenir, no vaig aconseguir ni “veure” ni “entendre” la geometria de l’espai que em van presentar als meus tendres 13 anys. Els intents posteriors d’aprendre matemàtiques --tot i que jo hi estava personalment interessat—van acabar sempre amb un fracàs estrepitós. Estic convençut que si alguna matèria s’ha de diversificar aviat en graus diferents de dificultat en el sistema educatiu, aquesta és la matemàtica.

Però hi ha una raó més de fons, a la meva manera de veure, molt més intrínseca a la naturalesa de la disciplina en qüestió. Les matemàtiques, més que cap altra matèria, precisa de constància. Els problemes matemàtics, sovint, no surten a la primera i cal enfrontar-s’hi durant estona buscant diversos camins alternatius fins que en un moment concret s’encén la possibilitat de solució. I la constància i les hores d’aprenentatge individual per assolir un objectiu –entendre abstraccions matemàtiques i aplicar-les a la solució de problemes-- no són precisament valors que hagi potenciat la teoria i la pràctica del nostre sistema educatiu actual que prefereix assolir una mediocritat general en virtut d'una curiosa concepció de l’equitat –que no frena pas el fracàs-- que no pas una excel·lència particular que arrossegui cap amunt les mitjanies. Per entendre’ns: als Pau Gassols adolescents se’ls demana que no encistellin massa bé no fos cas que frustressin els companys; o bé si no en fan cas, després s’ho han de fer perdonar entre els seus iguals... Amb un sistema educatiu que no prima l’esforç –es pot passar molt fàcilment de curs a l’ESO— tots els coneixements se n’han de ressentir –des de la producció de textos fins a la resolució de problemes--. Però en el cas de les matemàtiques els resultats òbviament han de ser molt pitjors. Perquè la necessària constància per a l'aprenentatge eficient de la matemàtica frega la caboteria.

He observat al llarg de la meva vida de docent que els matemàtics no són pas més intel·ligents que els altres professors. Són més tossuts.