24 de desembre de 2008

De la victòria de la llum


Des de Tots Sants ençà el sol ha anat minvant, els arbres semblen esquelets, muts testimonis de vida passada però morta, els animals s’amaguen o hivernen, la terra -–tot i que conté la primera semença-- dorm sense produir, eixorca, mentre el fred envaeix amb la fosca les terres, les cases, els cossos i les ànimes... En les nostres latituds, quan no es disposava dels recursos derivats de la revolució industrial, res no té d’estrany que tot plegat connotés la mort. Ha començat l’hivern i, temps era temps, en els entorns de pagès, en les nits gelades i calmes, se sentien només els udols dels llops o els bufecs de les òlibes. Tot semblava tornar al no-res.

¡Amb quina expectació no havien d’escrutar la llum del sol, al matí i al vespre!! I heus ací que, a ull nu, el pagès descobria que la tarda del 25 de desembre la llum solar es resistia uns segons més a desaparèixer que als dies anteriors... Al matí la fosca encara s’anava allargant, però, ¡per fi!, a la tarda, el sol començava a guanyar la partida. Era el primer indici que la natura reviuria, que l’escalf tornaria i que la sang calenta dels instints vitals tornaria a triomfar en l’esclat d’un altre estiu!

En la tradició secular de les civilitzacions antigues, l’hora iniciàtica de la nit eren les 12. És a aquesta hora que les bruixes s’apleguen en el sàbat, que els dimonis són enviats a temptar els humans i a imposar el regne de les tenebres, quan apareixen les ànimes en pena en forma d’ombres transparents, quan plantes i aigües manifesten poders ocults, quan comença la dansa de tota mena d’encanteris... Tot aquest avalot nocturn s’acaba gairebé en sec quan apareix la primera llum del dia...

Hi ha un jorn a l’any, però, en què a mitja nit, en comptes d’aparèixer bruixes i dimonis, emergeix una llum nova que, en la nostra cultura des de fa dos mil anys, és un nadó tendre que porta l’esperança al món. Potser esperàvem una altra llum, més poderosa, feta a mida de la grandesa somniada pels humans... però la Divinitat, quan ve a nosaltres, ho fa com un nadó... quin misteri més estrany!

El cas és que no només els cristians sinó molt abans altres pobles d’aquestes contrades van intuir que en aquesta nit, en la qual la llum feia un pas de pardal endavant, començava alguna cosa nova. Els bascos al Nadal li diuen Eguberri (que vol dir ‘el dia nou’), els francesos l’anomenen Noël (del llatí novellum que també vol dir 'nou') i els provençals en deien Li Calendo (de Calendae, en llatí, 'el primer dia').

El primer dia de la setmana entre els llatins era el nostre diumenge i l’anomenaven dies solis, 'el dia del sol'. (Els anglesos encara en diuen sunday). El 25 de desembre el consideraven com un primer dia de l’any i per això l’anomenaven De natalis solis invicti, 'el naixement del sol victoriós...' D’aquí el nostre Nadal, el Natale italià i les Natalendas portugueses...

Comença, doncs, alguna cosa de nou... Recordeu, però, segons el relat, que el sol mai no vençut és un nen que plora entre bolquers i a qui li cal la llet del pit d’una mare. D’aleshores ençà tots els nens i nenes, tots els humans són sagrats!

Deixeu-me manifestar aquest desig en aquesta nit: fem a partir d’avui un esforç més per tal que la vida dels humans sigui més plenament humana. Ser cristià és això. El Nadal ens proposa ‘recordar’ (és a dir, 'tornar al cor', 'tornar a viure') aquesta missió comuna de totes les persones: prosseguir sense defallir el procés d’humanització.

Perquè, desenganyem-nos, encara no som humans.

1 comentari:

Silvia ha dit...

Benvolgut mestre,
s'ha de dir que 'els temps grisos', tal i com són narrats, tenen quelcom proper a l'arc de Sant Martí.
Les creences que ens porten més enllà de les pròpies vivències ens fan adonar d'una realitat enlluernadora: sóm pols d'estels, restes de llum encarnada...
Bon nadal per tothom,
Silvia