28 de febrer de 2010

Feeling


To feel en anglès abasta un camp semàntic que va des de ‘tocar’, ‘sentir’ i ‘venir de gust’ fins a ‘tenir un do especial’. Tot i que feeling se sol traduir per ‘sentiment’ m’agrada pensar que també significa el fet de rebre alguna cosa que et toca per dins, que et fa sentir, que et produeix un gust específic i diferent... que prové d’un do especial que té l’emissor per expressar el que sigui i del receptor per valorar-ho i distingir-ho.

Quan parlo als meus alumnes de jazz clàssic, del blues o del gospel, sempre se’m presenta la mateixa dificultat didàctica: ¿com explicar-los el feeling específic de cadascun d’aquests gèneres musicals? No costa pas gaire definir-los, situar-los en el context i mostrar-ne exemples. Però no he trobat cap sistema per comunicar-ne i fer-ne sentir el feeling específic. L’únic mètode que practico és proposar l’audició seriosa en silenci de peces on aquest “feeling” especial es dóna en grau eminent. Només a base d’escoltar i experimentar aquest “sentir-se tocat” per la música es pot arribar a valorar i a distingir el “feeling” del blues, per exemple. Pots comunicar que el blues és, inicialment, una cançó profana que pot parlar d’amor i desamor entre d’altres coses; que sol tenir una roda de 12 compassos; pots fins i tot explicar els acords que constitueixen l’entrellat bàsic d’aquesta roda... però quan arribes al final i dius que el blues no és només això... que perquè un blues ho sigui cal el feeling del blues... aleshores em topo amb el mur del silenci. No hi ha paraules per concretar-lo, definir-lo o descriure'l; com a molt alguna metàfora que no sé si és vàlida per tothom.

I amb tot tinc l’experiència gratificant de comprovar que la majoria de les persones que s’acosten a aquesta música i que tenen genèticament la capacitat de “sentir-se tocats” per aquest feeling l’aprenen sense massa problemes. I no importa l’edat! I això és així perquè, llevat d’alguns casos patològics, no hi ha ningú sord a l’emoció d’una melodia o que estigui impossibilitat per captar el feeling específic del blues, del gospel o del jazz clàssic. Una altra cosa és expressar-lo. Gairebé tothom el pot arribar a “viure”. No tothom, però, té la capacitat de dir-lo.

Us en proposo un exemple. Aquí teniu a l’Andrea Motis i l’Eva Fernández interpretant un clàssic del jazz que va posar de moda Sidney Bechet al voltant dels anys 50 amb dos saxos altos. Aquestes dues adolescents poden haver memoritzat la peça a base d’esforç personal (imprescindible per conèixer qualsevol sistema d’expressió). Però el que ningú no els ha pogut ensenyar, si no ha estat per la força de l’audició en sintonia amb la seva musicalitat, és l’expressivitat radical de la seva dicció, el seu feeling pur i exquisit... Els vibratos, les intensitats, les inflexions col•locades en el seu lloc no es poden només llegir d’una partitura: s’han de saber dir d’acord amb el sentiment que hi glateix. Aquí el professor, el gran didacta i músic Joan Chamorro, només ha pogut fer de llevadora, és a dir, ajudar-los a fer néixer el que porten a dins... la resta és el misteri de l’art...

Escolteu amb atenció aquest “Petite fleur”. Vull creure que us sentireu tocats per una feeling deliciós i genuí. No em demaneu que us l’expliqui amb paraules. És impossible. Senzillament: deixeu-vos anar i que us entri directament al cor.

22 de febrer de 2010

Filosofia


Em trobo en aquests moments en la fase remota de preparació d’una conferència. En aquestes hores prèvies divago sobre diversos textos i deixo que la memòria em porti d’un lloc a un altre sense massa ordre. En ple procés de desordre mental, de cop i volta he recordat boirosament alguns pensaments de Michel de Montaigne sobre l’ensenyament de la història... I he buscat el volum I dels Assaigs, per llegir concretament el capítol XXVI ("Sobre l'educació dels infants"). Si es disposa d’una mica de temps, aquesta fase prèvia en la preparació de classes, de reunions o d’intervencions professionals d'índole diversa, pot oferir moments autènticament deliciosos... I així ha estat! Tot i que no m’interessava directament per al tema que jo buscava, en aquest capítol XXVI de Montaigne hi he trobat reflexions sobre la filosofia --les ignorava!-- que m’han embadalit. Hi defensa que la filosofia es pot ensenyar als nens petits i no té per què ser trista, espessa i obscura... alguns dels seus comentaris m’han semblat molt actuals! Per exemple:

Es ben singular que, en aquest segle nostre, les coses hagin arribat fins ací, que la filosofia sigui, fins i tot per a la gent intel•ligent, un nom va i fantàstic, que no té utilitat ni valor, per a l’opinió comuna i de fet.

Més endavant afirma:

(...) És un error pintar-la com a inaccessible per als infants i amb un rostre esquerp, malcarat i terrible. (...) No hi ha res de més alegre, de més viu i agradós, i poc falta perquè digui enjogassat. No predica més que festa i bon temps. Un aspecte trist i embalbit mostra que aquest no és el seu cau.

Així, doncs, un bon professor de filosofia, segons Montaigne, hauria d’estar tocat pel plaer que aquesta disciplina proporciona i ser, en conseqüència, “viu i agradós”... i “ha de predicar festa i bon temps”...

I encara:

L’ànima que allotja la filosofia, per a la seva salut, ha de sanar també el cos. Ha de lluir externament el repòs i el benestar; al seu motlle, ha de donar forma a l’aspecte exterior i ha de dotar-lo en conseqüència d’una arrogància natural, d’un posat actiu i alegre i d’una presència continguda i bondadosa. El signe distintiu més clar de la saviesa és una fruïció constant; el seu estat és com el de les coses per damunt de la lluna, sempre serè.

I continua dient:

¿Com és ella? Tracta d’asserenar les tempestes de l’ànima, i de prendre’s alegrement la fam i les febres, no per alguns epicicles imaginaris, sinó per raons naturals i palpables. Té com a finalitat la virtut, que no està plantada, com l’escola, al cim d’una muntanya abrupta, aspra i inaccessible. Els qui s’hi han apropat diuen que, contràriament, és en un bell altiplà, fèrtil i florit, des d’on veu perfectament totes les coses a sota; però només hi pot arribar qui en conegui la direcció, per rutes boscoses, engespades i dolçament perfumades, agradablement, per un pendent fàcil i llustrós com el de les voltes celestes.

I rebla el clau proclamant:

La filosofia posseeix raonaments per a la primera edat dels homes i també per a la seva decrepitud.

Tancant el llibre m’he quedat una mica ensonyat. Penso que de vegades se’ns ensenya a viure quan la vida ja ha passat...

I sento que si tot això és cert –i ho podria ser—m’encantaria ser professor de filosofia.

21 de febrer de 2010

L'efecte Mozart


Vaig començar a estudiar música quan era molt petit, al parvulari. Probablement devia tenir quatre anys i mig o cinc. A primera hora del matí, la senyoreta Neus, en una part del pis Principal on s'encabia el petit parvulari, impartia classes particulars de piano als alumnes que ho sol•licitaven. Els meus pares ho van sol•licitar. De la mateixa manera que no recordo quan vaig aprendre a llegir lletra, tampoc no tinc memòria de l’època en què vaig aprendre a llegir partitures musicals. En la boira del meu record em veig tocant uns exercicis del Herz, assegut al piano del parvulari amb la senyoreta Neus al costat...

Llegeixo avui amb estupefacció que existeix una musicalitat innata pràcticament en tothom (Oliver Sacks: Musicofilia). També resulta evident que qualsevol potencialitat que tinguem si no s’estimula no es desenvolupa. I també sabem gairebé de manera segura que la formació musical intensiva a l’època de la infantesa desenvolupa uns canvis impressionants a l’hemisferi esquerre dels nens. S'ha pogut provar a través de magnetoencelografia en nens que només feia un any que aprenien a tocar el violí resepcte d'altres del mateix perfil que no ho feien. És el que alguns investigadors han anomenat “l'efecte Mozart”. Mozart, sens dubte, tenia unes potencialitats musicals extraordinàries, però ara sabem que no les va desenvolupar per generació espontània sinó que van ser estimulades per l’ambient familiar i per la didàctica tenaç i molt exigent del seu pare Leopold.

Segons estudis neurològics recents la formació musical a la infantesa desenvolupa diverses capacitats d’abstracció i lingüístiques radicades a l’hemisferi esquerre. Els canvis que s’operen en el cervell són observables. Fins i tot sabem que el cervell respon de seguida als exercicis físics i mentals realitzats amb els cinc dits en el piano, tant en l’escorça motora com en el flux sanguini regional. També mostra un augment d’activitat als ganglis basals i al cerebel...

¿Ha tingut importància en la meva vida aquesta atzarosa formació musical al meu parvulari? Sense jo ser-ne conscient –ni tampoc els mestres i professors--, ¿ha tingut alguna influència en la meva capacitat d’abstracció o d’expressió lingüística? No dic pas que jo comprengui fàcilment complexitats abstractes, ni que sigui cap meravella especial escrivint o parlant. Però potser sí que sense els meus estudis musicals a la infantesa i a l'adolescència les meves capacitats d’abstracció i lingüística, serien probablement molt més deficients.

De tot plegat arribo a la conclusió que la formació musical, per a la majoria dels estudiants, és tan important educativament parlant com llegir, escriure o comptar. ¿Passa amb la música el mateix que amb la llengua? És a dir: ¿a mesura que ens fem grans resulta difícil o pràcticament impossible estudiar música? En parlaré un altre dia.

20 de febrer de 2010

Fulles o flor?


En el primer koan que vaig deixar escrit a l’últim post, el Mestre responia molt paradoxalment a la pregunta del deixeble. Quan aquest li demanava com era la flor del lotus quan encara no apareixia damunt de l’aigua, el Mestre li responia “flor de lotus”. I quan el deixeble inquiria com era la flor de lotus quan sortia de l’aigua, el Mestre li responia “fulla de lotus”. (És el koan vint-i-u atribuït al mestre Chimon i que es conserva en els Annals del penya-segat blau).



Qualsevol que pensi amb lògica racional sobre aquestes respostes arriba ràpidament a la conclusió que el Mestre no hi toca del tot ja que diu el contrari del que observem a la realitat de la planta del lotus i en el seu procés natural. En primer lloc la planta del lotus genera fulles i, després del procés vital botànic, apareix la flor. Per tant el que fóra lògic és dir que la planta de lotus en primer lloc fa fulles –és a dir “és fulles”-- i que després fa la flor...

Segons que sembla el sentit d’aquest koan no apareix al deixeble fins que aquest no dur una bona pràctica de zazen, és a dir, de meditació. No cal ni dir que la pràctica de la meditació zen –o de qualsevol altra mena—és oposada a l’actual sistema de vida de la nostra cultura caracteritzat per la “cronofòbia”, és a dir, la fòbia a sentir el temps buit. Sembla com si la solitud, el silenci o no fer res sigui impossible i que quan el temps no està ocupat d’alguna manera els humans sentim una mena d’horror vacui que es tradueix en avorriment i fins i tot en ansietat.

És fàcil observar que la majoria de les persones, mentre estem desperts, vivim “fent coses” de manera contínua. I si no les fem estem ocupats pensant en les que farem, imaginant les que voldríem fer o recordant les que havíem fet. Sembla com si la vida ens tingués embridats al damunt d’un cavall que sempre camina o corre i del qual no podem baixar en cap moment. La meditació et convida a baixar del cavall. Per això et proposa no fixar-te en res, no esperar res, quedar-te en stand by, sense pensaments, sense imatges, sense meta, sense objecte... Simplement: t’ofereix, en síntesi, la possibilitat de “deixar de fer”. Afirma el zen que amb el temps arribes a un “despertar” o “il•luminació” interior que aconsegueix, entre d’altres coses, alliberar-te del dolor.

No entro en la veritat o falsedat d’aquesta proposició perquè, entre d’altres coses, com en tota experiència interior o religiosa fins que no la practiques o la vius no pots saber-ne la veritat. És una experiència que se situa enllà de la lògica (sense que això vulgui dir, en absolut, que sigui irracional). Ara bé, atès que el temps, i l’acció constant que l’omple, constitueixen una presó terrible on s’insereixen els dolors aguts de l’existència, potser sigui cert que, a través del “deixar de fer” a què et convida la meditació, a la curta o a la llarga es capti la realitat d'una manera diferent. Aquesta experiència no deu ser només teòrica sinó que es veu que comporta una nova forma de vida descentrada d’un mateix.

Afirmen els mestres zen que el koan no l’entens amb la lògica, ni dins de la meditació, sinó que arriba un dia que el sents a dins de manera clara. Deu ser com la percepció única d’una obra d’art en allò que té d’inexplicable, en aquella emoció inefable –si és que és emoció—davant la qual només pots restar en silenci ja que et comunica i et fa viure una realitat que se situa enllà de les paraules. Potser en algun moment entens que mestre Chimon l’encerta: la realitat que s’obre davant del nostre esguard és fulla i és flor alhora, energia i plenitud, projecte i estat, bondat i bellesa, tot alhora i fora del temps. I, a més, es reflecteix en l’espill de la nostra ànima, sense paraules i fins i tot sense silenci. Sense res. Potser sigui així com els humans es poden sobreposar al dolor agut de la vida. Ja que la vida, de fet, no es deixa viure.

13 de febrer de 2010

La flor del lotus



El lotus fa una flor solitària, senzilla, aromàtica i d’una gran bellesa. El budisme l'ha esmentat sovint com a vehicle de molts dels seus missatges. Símbol de plenitud. No és estrany. Els humans tenim tendència, em sembla, a buscar l’estabilitat, a no deixar-nos menjar pel temps, i a trobar alguna forma de felicitat. La felicitat no és altra cosa que sentir-se ple. Quan un humà experimenta la plenitud sol afirmar, amb un somriure obert capaç de desvetllar l’aurora, que no li falta res. A la persona que no li manca res se li anul•la un dels motors del malestar humà: el desig. Si es té tot el que cap a dins d'un, lògicament, no cal res més.

El lotus, fins a cert punt, en la subtilesa de la saviesa oriental –allunyada sovint del discurs lògic i dual de la tradició occidental—fa de la seva imatge un vehicle que pretén situar-se enllà de les paraules. Per als orientals és una evidència que el pensament és un espai preverbal. De vegades també ho he cregut jo, sobretot quan amb un esquema al davant sóc capaç d’impartir una classe d’exposició oral en què els mots em surten sense que jo en sàpiga l'origen. ¿D’on emergeixen les paraules? Sembla com si els mots concretessin el pensament –inabastable— i en sortissin com d’una font. Tot i que les paraules també sembla que arriben al pensament i l’ajuden a eixamplar-se, és lògic deduir que hi ha un “topos”, un lloc, on habita una font de pensament situat enllà dels mots i alhora fonament de les expressions verbals. Si algú aconsegueix en un viatge interior situar-se en la font del pensament probablement assoleix la plenitud...


El lotus és una planta perenne, amb una flor de bellesa senzilla, amb una tija única i fina que la uneix a la planta i viu en un medi aquàtic. Les seves llavors tenen la capacitat de germinar durant segles. Perennitat, bellesa, unió de l’individu amb el cosmos, aigua... són imatges i paraules que ens poden dur enllà dels mots, a l’espai on habita el pensament. El zen les ha utilitzat també en alguns koans, aquestes frases paradoxals de sentit estrany per al discurs lògic i que en contacte amb el propi inconscient contenen un enigma que, un cop aclarit, ajuda a assolir progressivament el que el budisme anomena la il•luminació interna. Un exemple:

El monjo li va preguntar al mestre: Quan la flor del lotus encara no ha sortit de l’aigua ¿com és?
El mestre li va respondre: flor de lotus.
El monjo li va preguntar: ¿quan ha sortit de l’aigua com és?
El mestre li va respondre: Fulla de lotus.

I encara un altre:

El deixeble li pregunta al mestre: ¿Com és l’ànima perfecta?
I el mestre respon: la flor del lotus amb un triangle de foc, verd de desmai i seda de silencis.

Deixeu que aquests koans entrin sense pensar en el vostre món interior, com núvols que es desplacen lentament al damunt d’un cel blau, i tard o d’hora potser us arribarà la solució i haureu fet un pas endavant en el viatge interior cap a la pàtria de l'U. Ah! Potser us pot ajudar “sentir” (no només escoltar) el “Lotus blossom”, una balada de la història del jazz dita insuperablement per la sonoritat vaporosa del saxo de Paul Gonsalves... Potser sigui un moment en què experimenteu aquesta envejada plenitud que tan esquerpa i gasiva resulta per a la immensa majoria dels humans... mentre potser els koans se us desfan en la llum...

6 de febrer de 2010

Mnemòsine


Vàrem qualificar la música de “misteriosa”. D’una banda, la música és un fenomen distintiu i únic dels humans (els animals no fan música organitzada amb sons); i, de l’altra, és un llenguatge abstracte radical que no vol dir res des del punt de vista de la lògica. I, en canvi, els humans passem estones més o menys llargues davant d’aquesta abstracció, especialment en els concerts, sense fer res més o ballant-la. D’altra banda no sembla que la música tingui cap funció adaptativa per a la supervivència humana... i, en canvi, ens consola, ens emociona, ens pertorba, ens entusiasma, ens produeix plaer, ens acompanya... a hores d’ara li donaríem la raó a Nietzsche: “un món sense música seria un error”. Però, ¿quina raó de ser té la música? Quina és la seva funció entre els humans? D’això el filòsof alemany no en diu res que jo sàpiga. Potser si recorrem a la mitologia grega en puguem besllumar alguna intuïció (i poca cosa més, és clar!). Abandonem, doncs, el “logos” i deixem-nos bressolar pel “mitos”.

A la mitologia grega no hi ha una divinitat específica per a la música. Hi ha la musa de la flauta (Euterpe), la de la poesia lleugera i de la dansa (Terpsícore) ... però no n’hi ha cap de concreta per a la música. I és que el mot “música” deriva de les “muses”, en plural, és a dir, de totes. Per què? Perquè la majoria de les arts es feien mitjançant el cant, és a dir, amb música. La poesia èpica no es recitava, es cantava! (Calíope), la pantomima es ballava (Polimnia); la lírica coral també (Erato) i també ho feia el cor en les tragèdies gregues... (Melpòmene)... fins i tot les estrelles i els planetes feien música (l’harmonia de les esferes presidida per Urània...)

La Música, doncs, era transversal a totes les Muses. Totes cantaven davant Zeus i els altres olímpics. No endebades les nou Muses eren filles del pare dels déus i de Mnèmosine, engendrades després de nou nits intenses d’amor. ¿Qui era Mnemòsine? Mnèmosine és una divinitat filla de déus antics, genètics: d’Uranos –el cel—i de Gea –la terra--. Mnemòsine, doncs, és una dea que ens porta records ancestrals, els més antics, els dels temps primordials... és la personificació de la Memòria (en majúscula).

Mnemòsine no és, doncs, només un record memoritzat d’uns fets passats, concrets i viscuts en temps més o menys recents, sinó el ressò vivencial que ens arriba des dels orígens de Tot. La Memòria que personifica Mnemòsine és com un fil d’or inconscient que travessa el passat i ens comunica amb els temps primordials, aquells primers moments en els quals els humans van adquirir per primer cop la consciència de ser-ho. ¿I què podem suposar que va ser el primer que van fer els primers humans per comunicar-se i sobreviure o per expressar alegria o tristesa i tot el ventall de sentiments que vivim? Amb el gest, la dansa i el so... molt abans que amb un llenguatge articulat, molt abans que amb la paraula, la qual arribaria molt després. Potser en el principi el logos va agafar la forma de música...

Probablement quan escoltem música i la sentim a dins –no només quan la tenim com una mena de perfum ambientador d’altres activitats—ens ressona a l’ànima la memòria dels orígens que hem heretat genèticament des dels primers humans. Aquesta Memòria que convoca la Música en nosaltres en el principi dels temps humans ho deia tot. Potser per això resulta que és la font de les paraules. I ja sabem que les paraules, indispensables, són tanmateix molt més limitades per poder dir des del fons del jo tot el que som i sentim. D’altra banda, la Música, en superar les paraules pel seu origen ens evoca també aquell misteriós U d’una possible consciència universal de la qual el jo en forma una petita part. És a dir: la Música, sense paraules, i sense potser nosaltres ser-ne conscients, ens parla dels dos misteris més profunds de la humanitat: el seu origen i el seu sentit. Potser ens en dóna raó! Sant Agustí ja deia que els cossos ressucitats no seran altra cosa que música...

Potser és això el que va intuir, temps era temps, el poeta:

Dir-me amb paraules: discurs.
Fer-te amb paraules: poema.
En olorar el sentit... la música!

1 de febrer de 2010

Misteri


La música és un misteri. Si un habitant d’un altre planeta que, per naturalesa, no disposés de sensibilitat musical observés els humans en un concert probablement no entendria res. Perquè, de fet, si sortim de nosaltres mateixos resulta absurd que dediquem tanta atenció i temps a un llenguatge sonor absolutament abstracte. Des del punt de vista biològic ni el gaudi ni la capacitat de produir notes musicals són facultats d’un mínim ús per a l’espècie humana. Pel que fa a la causa i l’efecte biològics la música és del tot inútil. El cant d’un ocell encara pot ser interpretat com un reclam per aparellar-se o com una forma de marcar un territori. El cant d’un ocell pot ser pensat com una manera d’adaptar-se a la naturalesa per sobreviure-hi. En nosaltres, els humans, la música no és una adaptació evolutiva. Si desaparegués –tot i que el món conegut ara per nosaltres quedaria summament empobrit—el nostre estil de vida quedaria pràcticament intacte.

La música són sons humanament organitzats. Alguns científics afirmen que fins i tot són previs a l’aparició del llenguatge. I d’altra banda la música, en general, és tan fàcil de comprendre des del ressò emocional de la persona, com inexplicable en els seus significats. Schopenhauer deia que la música expressa la quintaessencia de la vida. Crec que es referia al fet que la música diu o comunica el que hi ha al fons de l’ànima, per dessota dels esdeveniments concrets. Connecta l’emoció del qui la convoca amb l’ànima de qui la rep... i quan dos o més escolten i senten la mateixa música es produeix una mena de comunió: per un moment hi ha un U, el llenguatge sonor, que es desplega i es viu en moltes persones alhora...

La música, si ens hi deixem anar, ens transcendeix des de l’ànima als músculs. Es difícil no moure els ulls, les mans, el cos, l’expressió de la cara quan interpretes música o quan la reps (per això el ball és la resposta global a la música... potser per això cultures més dotades d’espontaneïtat que la nostra fins i tot preguen i lloen Déu ballant desaforadament i no només per una simple embriaguesa rítmica). La música pot calmar-nos, animar-nos, consolar-nos, entusiasmar-nos o fins i tot pot servir per sincronitzar una feina o un joc... La música, en l’estat més pur, és una pregària a Allò o a Aquell/a que ens sobrepassa... La prova és que totes les religions en les seves litúrgies donen una gran importància a la música, com si li reconeguessin un especial estatus sagrat.

¿Podríem potser acostar-nos al misteri de la música si pouéssim en el significat del mite grec que ens parla del seu naixement?

Potser sí. En parlaré un altre dia.