2 de desembre de 2008

Sant Pere del Vaticà (I)


Em dius que no és el mateix viure les coses directament en un viatge que no pas assabentar-te’n o viure-les a través de fonts indirectes (fotografies, llibres, converses, filmacions...). En part és veritat, sobretot en els primers viatges de la vida. Tanmateix, de vegades, els viatges que he fet no han aconseguit sorprendre’m gaire en el que he vist i, en d’altres, les aportacions han estat més avait adjectives, de matís. T’he de reconèixer, però, que en d’altres ocasions l’experiència directa ha estat decisiva per arribar a comprendre una obra d’art o un paisatge. És el cas de la meva visita a Sant Pere del Vaticà.

Era l’any 1985, a finals de desembre. Havia vist la basílica moltes vegades per televisió, en pel·lícules i en imatges, però mai no hi havia estat. L’interior de Sant Pere del Vaticà em va sorprendre per una mena d’encantament estrany, indefinible i fins i tot inquietant: hi sentia una atmosfera irreal que no acabava de saber analitzar. Quan hi vaig entrar per primer cop vaig tenir un desencís: la monumentalitat que t’havies afigurat després d’anys de textos, fotografies i reportatges televisius ni la vivia ni la veia enlloc. No n’hi ha per tant—vaig pensar.

Però quan vaig començar a caminar vers el baldaquí de Bernini vaig començar a sentir un petit desassossec: el baldaquí semblava a la vora però no hi acabava d’arribar en el temps intuïtivament previst. Vaig arribar a la tomba de Sant Pere, just al dessota de la magnificent cúpula de Miquel-Àngel. Vaig llençar les llambregades rituals a dreta i esquerra del primer creuer, vaig aixecar el cap, vaig mirar enlaire... tampoc n’hi havia per tant... – i vaig redreçar la mirada cap a la porta d’entrada. I ara sí, en aquell moment vaig experimentar un tel d’al·lucinació: la porta semblava a la vora però l’espai que percebia no es corresponia al temps que havia destinat al recorregut.

Vaig començar a adonar-me que allí hi havia alguna cosa d’irreal que em calia identificar abans que cap altra cosa. Un pèl obsedit per aquestes estranyes sensacions vaig retornar a fer el trajecte fins a la porta des del baldaquí per la nau central. Al terra hi ha un seguit d’inscripcions que indicaven les dimensions de les grans catedrals del món: en definitiva,Sant Pere és la més llarga, la més gran. I, en canvi, tan bon punt tornes a mirar vers el baldaquí des de la porta central no acabes d’adequar sensació de temps amb percepció d’espai. Dit d’una altra manera: tot i ser força més petita que Nôtre Dame de Paris, per exemple, aquesta última fa una impressió de grandesa i d’immensitat que Sant Pere no m’arribava a produir.

Enderiat per aquesta contradicció entre desmesura objectiva (els metres no enganyen) i percepció de proporció mesurada en un estrany cànon d’equilibri, vaig deixar de banda les monumentalitats barroques, les capelles, i altres centres d’interès. ¿On i com s’aconseguia l’atmosfera irreal, l’aire d’espai diferenciat de tot exterior i la sensació d’un to vital a l’inici d’un estat d’ingravidesa?

Demà més.