Deia Freud que la cultura no és altra cosa que una resistència a l’arbitrarietat de la natura. Crec recordar que era Josep Pla qui assenyalava, encertadament, que la més primitiva forma cultural és l’horta. L’horta és una contestació a l’ordre natural, sempre anàrquic, diguin el que diguin els naturalistes. L’horta és un model preciós de linealitat, de disseny geomètric i de jerarquia.
Pensant-ho bé, però, potser hi ha un altre moment en el qual els humans van “protestar” contra la naturalesa, la van atacar o van palesar una voluntat de lluita pel seu domini, per deixar de ser un pur element zoològic al bell mig d’aquest espectacle extravagant d’una natura abandonada al seu propi absurd. Aquest moment de rebel·lia va ser el minut en què aparegué la paraula. La paraula, acte cultural previ a tota altra creació digna d’aquest nom, va ser l’encerclament semàntic de moltes parcel·les arbitràries de la realitat. La paraula, en el fons, va ser un acte repressiu contra la natura. Va ser el primer acte de supèrbia dels humans, la voluntat de ser més que els altres --rocs, plantes, animals...--.
Però la natura es va revenjar en el mateix nucli de la condició humana, en els fondals d’això que anomenem ànima. I vàrem assistir a un segon natalici: l’art. L’art vindria a compensar el mot, a intentar descodificar la realitat encerclada pels humans per tal de retornar el valor primigeni a la natura, a deixar anar el que portem a dins, inexplicable, i que es troba enllà de la significació de qualsevol paraula raonable...
Una de les raons que fa que existeixi l’art és precisament aquesta: per més que la vulguem sotmetre, la vida és més forta que les paraules i se’ns escapa per totes les escletxes de l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada