25 d’abril del 2010

Ironies


L’any 1932, mentre es debatia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Parlament, el general Sanjurjo va protagonitzar un cop d’Estat contra la República des de Sevilla. Bona part dels historiadors estan d’acord que l’estatut d’autonomia de Catalunya que s’estava discutint a les Corts era un dels motius principals que el va impel•lir a donar el cop d’Estat. Aquest va fracassar i tot i que el general va ser condemnat a mort i indultat posteriorment, en arribar el 1933, les dretes al poder el van amnistiar i va marxar a l’exili a Portugal.

Aquest intent de cop d’estat va esperonar els diputats de l’esquerra a no posar més entrebancs a l’Estatut i, després d’un vibrant discurs del president del govern, Manuel Azaña, l’Estatut va ser aprovat finalment.

L’animadversió, però, que l’Estatut va alimentar dins de l’imaginari espanyol respecte de Catalunya no va minvar. L’exemple n’és aquest acudit de la revista humorística “Gutiérrez” en què s’interpretava l’acció del president del govern com un atac a la unitat d’Espanya i un acte que en desmembrava una part important.



Va ser Azaña, doncs, un dels impulsors de l’Estatut d’Autonomia. Qui va desfer els recels dels diputats republicans i esquerrans. Qui va dur l’Estatut a Catalunya, encara que aquest tingués totes les limitacions que fossin del cas.

No deixa de ser irònic que sigui un dels magistrats del tribunal constitucional estudiós, diuen, d’Azaña, de la seva trajectòria i del seu pensament qui es disposi avui a redactar una sentència que redueixi l’Estatut a un no-res. De Gutiérrez a Aragón, l’animadversió immòbil és un fet.

Avui no calen cops d’estat militar. N’hi ha prou amb cops d’estat jurídics...

21 d’abril del 2010

Pedagogia?


Quan jo era adolescent i, fins i tot una mica més gran, discutia sovint amb el meu pare sobre qüestions de política general. Eren els temps immediatament anteriors a la transició. El meu pare defensava que els espanyols, en general, fossin del color polític que fossin, tenien una animadversió primària contra els catalans, la seva llengua i la seva manera de ser. Em repetia sovint allò de Josep Pla segons el qual el més semblant a un espanyol de dretes era un espanyol d’esquerres... Jo no m’ho volia creure i li deia que això potser havia estat en el passat i que el franquisme ho fomentava, però que en la resistència contra el franquisme, tots els demòcrates compartíem el mateix ideal i ens respectàvem mútuament i fins i tot ens admiraven, etc. El pare, al final, cansat, em deia ja t’ho trobaràs!

Doncs fa anys que m’ho estic trobant! Al principi encara em pensava que era una cosa minoritària. Després em vaig desenganyar de l’estament acadèmic per la seva falta de sensibilitat envers l’autonomia i la llengua catalana; posteriorment em va sorprendre la manca d’empatia dels intel•lectuals (alguns dels quals admiro profundament); i, finalment, amb la COPE fins i tot he vist que l’Església espanyola mantenia, per dessota de les paraules, també una animadversió envers el meu país i la meva llengua. He hagut d’anar per Espanya diverses vegades per compromisos professionals i la lectura de la seva premsa i el tracte amb les persones –quan tocàvem el tema català—em deixa poc marge al dubte.

Davant d’aquesta realitat alguns polítics catalans, el president Pujol inclòs, i d’altres intel•lectuals del país ens repetien que havíem de fer pedagogia, explicar-nos bé i no fer victimisme... Crec que no cal fer pedagogia. Per aprendre cal la voluntat d'aprendre i jo no la detecto enlloc. Ja ho diu l’evangeli: no hi ha pitjor cec que qui no vol veure ni pitjor sord que qui no vol sentir. Per a la resta d’Espanya, si és que som Espanya, som un boc emissari, una nosa que com a molt cal “conllevar”, com deia Ortega y Gasset. I si es pot, cal anul•lar -ne la personalitat tant com es pugui. En aquesta direcció crec que treballa el tribunal constitucional segons es desprèn de la premsa que he llegit fins ara.

Aquests dies estic llegint amb interès un llibre-entrevista de mossèn Ballarín. També diu el mateix que em deia el meu pare... El mossèn va ser reclutat per la quinta del biberó amb els rojos i, acabada la guerra, va ser empresonat en un camp de concentració pels insurrectes. Allí un comandant l’exèrcit espanyol li va etzibar a tall de benvinguda que ell, el mossèn (que encara no ho era, això va venir més tard), era catalán, rojo y separatista que era lo peor que se podía ser y que él era militar y español que era lo mejor que se podía ser en el mundo.

Vaig tancar el llibre en aquest punt... i em vaig entristir profundament. Han passat més de setanta anys d'aquest fet i la meva experiència m’imposa, contra la meva voluntat de creure-ho, que entre aquest militar, bona part del sentir dels espanyols i el tribunal constitucional d’avui les coses no han pas millorat.

Ho deia l’historiador Braudel parlant dels diversos temps de la Història: hi ha estrats històrics que són de llarga durada i alguns són gairebé immòbils.... Aquesta animadversió profunda n’és un. No endebades el mateix líder del Partit Popular, quan no ho era, va declarar sense embuts una vegada en el passat que ficar-se una mica amb Catalunya durant les campanyes electorals sempre era rendible políticament...

Desenganyem-nos: aquestes realitats immòbils no les canvia cap pedagogia...

18 d’abril del 2010

Parlar o llegir?


Fa unes setmanes em vaig mirar durant una estona una escena del ple del Parlament de Catalunya. No se m’hagués ocorregut mai, però just estava pedalant en una bicicleta estàtica del gimnàs i dels sis o set canals de televisió que ens ofereix aquest mateix artilugi la retransmissió del canal 33 sobre el Parlament era la menys soporífera.

Crec recordar que es defensava una proposició sobre aspectes referits als autònoms. Una diputada llegia uns papers des de la tribuna d’oradors. De tant en tant la càmera es passejava per l’hemicicle. L’espectacle era realment decebedor: pràcticament buit. A més, entre els pocs diputats que hi havia, dos xerraven animadament entre ells sense escoltar la diputada que llegia i una altre grup de quatre o cinc contemplaven un paper que tenia entre mans el del mig i també parlaven a propòsit del seu contingut. A la parlamentària de la tribuna (o seria millor dir “la lectora”?) que la bombin.

La diputada va acabar la seva lectura i aleshores de cop i volta van començar a aparèixer tot de diputats i diputades als seus escons i entre d’altres els consellers del govern. Poc després es va procedir a la votació. Vaig veure el senyor Oriol Pujol de CiU que indicava el número 2 amb els dits de la mà. També vaig veure el senyor Iceta del PSC que feia exactament el mateix gest. Es va procedir a la votació sobre el que, suposo, havia llegit la diputada abans. Va guanyar el no per més de cent vots. Acabada la votació es va aixecar la sessió i els parlamentaris, tot xerrant amistosament, es van aixecar i se’n van anar.

Vaig sentir una profunda pena. En primer lloc perquè Parlament ve de “parlar” i no pas de "llegir". No m’estranya que la majoria dels parlamentaris no sàpiguen parlar ja que en el nostre sistema educatiu no s’ensenya retòrica, és a dir, no s’ensenya a parlar ni tan sols als qui es preparen per ser professors o mestres. Els exàmens o les avaluacions orals en el nostre sistema educatiu són molt ocasionals. Tampoc no s’ensenya a debatre i a argumentar. Sí que es fan debats però per acabar sempre amb l’estèril “doncs és la meva opinió” i gairebé mai s’educa a pensar i contrargumentar amb judicis lògics ben muntats les argumentacions del contrincant. Per això no és estrany que els polítics parlin com la gent del carrer en el que té de més vulgar: atribuir intencions a l’altre (això ho diu perquè pretén mantenir els privilegis de “x”) o bé justificar els arguments del contrari atribuint-los a la seva salut (el diputat diu això perquè està nerviós pels pronòstics de les enquestes). Les intencions dels altres poden ser interessants en política només si es proven amb arguments fefaents i no pas fent hipòtesis i convertint-les automàticament en certeses. I, per descomptat, que l’estat nerviós d’un adversari no m’interessa gens. M’interessa el que diu, la manera de justificar-ho i, si és al poder, el que fa.

Però la sessió a la qual em refereixo era més decebedora encara per l’absolut menyspreu a les paraules d’una diputada. Aquella diputada podia tenir raó però era igual. Els dos caps de brot ja havien decidit que votarien que no i la diputada podia dir missa. A més els diputats podien ignorar-la perquè encara que tingués raó i els convencés ells havien de votar el que els diria el cap de files. Ells i elles en el ple no són ningú: només un dit que prem el voto del sí, del no o de l’abstenció segons els indiqui un diputat o diputada de la segona fila. Perquè en cas que votin segons el que a ells o a elles els sembla, senzillament són multats i, probablement, no constaran a la llista de les properes eleccions.

Ja sé que els diputats i diputades treballen en comissions, en ponències, etc. Però malauradament no representen els electors sinó el que els diu la cúpula del partit. Si després tot depèn del nombre de diputats i no dels arguments i del debat parlat; si no serveix de res parlar o debatre perquè sempre els resultats estan cantats... ¿no valdria més la pena i seria més econòmic i eficient que cada partit comptés pel nombre de diputats que obté a les eleccions i que a l’hora de treballar ho encarregués a especialistes d’acord amb les seves idees i pactes? ¿I que quan s’hagués de legislar, doncs que es reunissin un membre de cada partit i que el seu vot valgués pel nombre de diputats que en teoria li correspondrien segons la llei electoral?

Seguir la política del país és molt avorrit. No té el més mínim interès enllà de la part d’espectacle si és que a algú li agrada la “representació” teatral dels polítics. Jo només vaig a votar perquè sóc de l’època franquista i penso que és millor això d’ara que no pas el que vaig viure abans. Tanmateix entenc perfectament els qui en el meu entorn, més joves que jo, no tenen el més mínim interès a anar a votar. Ho estem fent molt malament i les nostres institucions, en la mesura que no representen els electors sinó les cúpules dels partits, són de molt escassa qualitat democràtica.

I no parlem de la justícia... però això queda per més endavant.

15 d’abril del 2010

La mare i la memòria


He parlat una bona estona amb la mare. La conversa a propòsit de llibres que llegeix –és una lectora voraç i empedreïda i gaudeix d’una memòria excel•lent—ens ha dut a la guerra civil. Quan va esclatar el conflicte bèl•lic la mare era una adolescent (aquest mes acaba de complir els 89 anys). Era orfe de pare i sa mare, l’àvia Roberta, es guanyava la vida fent de modista... Les passaven molt magres.... Tenien molta por. De la remor dels cotxes de nit que anaven a buscar gent i que a l’endemà a les cues del pa tot el barri ho comentava en veu baixa... dels bombardejos...

De nits, em diu, mentre pelaven llenties (les "píndoles del doctor Negrín") sintonitzaven ràdio Sevilla per escoltar què deia el general Queipo de Llano... La mare recorda perfectament que en una de les al•locucions va sentir que aquest militar rebel deia amb veu emfàtica i provocadora: ....catalanas, os voy a traer unos moros para que se mejore vuestra raza...

No cal ni dir que una adolescent de 16 a 18 anys, en escoltar aquestes proclames s’havia d’esgarrifar i molt. La mare em diu que a Barcelona no recorda que passés res però que quan van entrar els insurrectes a Catalunya sí que van deixar que els soldats marroquins fessin de les seves amb impunitat. I em cita, concretament, una noia de Vilella Baixa... es veu que en aquesta població –i se suposa que en d’altres—la violació de les dones va ser sistemàtica per part de les tropes africanes. Fins i tot la mare em diu que un metge d’allí es va dedicar a donar una mena de “purgues” per evitar que quedessin embarassades... Suposo que aquestes tropes devien portar capellà castrense i no consta que enlloc hi hagués una protesta per una conducta tan poc cristiana en els qui s’emparaven en la defensa del catolicisme a ultrança per justificar ideològicament la seva rebel•lió... Ni sé que posteriorment s’hagi demanat perdó.

Heus ací el recull d’un testimoni fefaent i fiable que caldria registrar en la nostra memòria històrica... si és que els falangistes del país no aconsegueixen que el Tribunal Suprem accepti a tràmit un querella contra la memòria i que l'alta institució falli que el record de la mare s’ha d’esborrar perquè recordar segons què és delicte de lesa democràcia.

11 d’abril del 2010

Motivació


Els psicòlegs fa ja molts anys que estudien la conducta humana. Un dels camps de la seva recerca consisteix a identificar els motius pels quals els humans prenen unes decisions o unes altres. És a dir: pretenen esbrinar quins són els motius que ens aboquen a actuar d’una determinada manera. Els resultats d’aquesta recerca són molt importants en el camp de l’educació per tal de saber i aplicar els estímuls o accions adequades a fi de motivar l’interès dels estudiants. Una de les acusacions que se sol fer a determinats professors o professores és que no saben motivar l’interès o que, amb la seva actitud i manera de fer, “desmotiven”.

Encara que les recerques psicològiques han avançat molt, som lluny de saber per què les persones actuen en un sentit o en un altre davant de situacions idèntiques o similars. I encara que classifiquem els motius en primaris (satisfer la gana menjant, per exemple) i secundaris (necessitat d’autorealització), tal i com s’estableix en la coneguda piràmide de Maslow, en la persona humana singular sempre hi ha un punt de misteri que no fa previsible la seva conducta. És cert que la majoria dels humans posem remei a la gana menjant, també és cert, però, que hi ha persones que poden estar-se’n per motius estètics (aprimar-se) o fins i tot per ideals polítics (vaga de fam).

En el camp de l’educació la situació encara és més difícil. A hores d’ara ignorem –que jo sàpiga—quins mecanismes ens poden assegurar l’interès al 100% de tots els alumnes d’un grup. En aquests moments no es coneix cap sistema que arribi a tot l’alumnat. Per tant qui ho afirmi –i hi ha teòrics que ho afirmen-- ho haurà de demostrar en una aula. I de moment ningú no ho ha demostrat.

De fet només coneixem tres grans línies de motivació. La més clàssica és la dels premis i càstigs que no han de ser necessàriament materials i físics respectivament. Premiar amb l’admiració col•lectiva qui sap fer una cosa bé i renyar educadament però amb fermesa qui fa una cosa mal feta són camins habituals de motivació que no s’haurien d’haver abandonat. Entre d’altres raons perquè la vida adulta sol procedir així per a la immensa majoria dels humans: si cometem una infracció a la carretera o no declarem correctament els guanys a Hisenda, som castigats. En canvi, si fem les coses bé i ens esforcem de manera constant tenim moltes possibilitats d’ascendir, de guanyar més diners o d’obtenir una situació de més satisfacció professional reconeguda.

La segona motivació és la de l’afecte. Aquells alumnes que poden establir una relació d’afecte o admiració pel seu professor o professora i que hi volen quedar bé, solen també sentir-se motivats per l’estudi. D’aquí la importància que el professorat sigui capaç d’establir un vincle afectiu general a l’aula, sense “col•leguismes” però sense distàncies insalvables. Això, malauradament, és difícil d’ensenyar.

Finalment hi ha una tercera via de motivació que és la que s’anomena “funcional” i que és la més efectiva i la que dóna un rendiment més alt. Es dóna quan l’alumnat sent un interès específic per la matèria i s’adona que aprenent el que se li presenta és capaç d’entendre el que ve a continuació. És a dir: veu que l’aprenentatge li resulta eficient per progressar. Malauradament no hi ha receptes per aconseguir aquest interès. Hi ha propostes de teories de l’aprenentatge que permeten, sí, arribar potencialment a interessar més alumnes a través del disseny de les activitats d’aprenentatge. Però no arriben sempre a tothom ni de bon tros.

Desenganyem-nos: sempre hi ha alumnes que són impermeables al premi i al càstig (alguns fins i tot assumeixen l’estigma de “perdedors”), que no estableixen cap mena de vincle afectiu amb el professorat o que no són capaços d’interessar-se pel contingut de la matèria i, per tant, en la funcionalitat del seu aprenentatge. ¿Què fer en aquests casos?

Crec que, en principi, cal recordar que les activitats d’autorealització –i ho són totes les que se situen en el camp de la instrucció escolar—no es demanden espontàniament i que sovint s’han d’imposar. A tots ens agradaria realitzar-nos tocant un instrument musical, però si no s’imposa a l’inici de l’escolaritat l’aprenentatge obligat d’aquest instrument i del llenguatge musical per poder interpretar música, aquesta autorealització no es produirà. Per tant crec que d’alguna manera, encara que no s’aconsegueixi l’interès o la motivació, arriba un moment en què determinats aprenentatges s’han d’intentar imposar si es consideren bàsics i imprescindibles.

D’altra banda, tot i que és bo que tots els professors estudiïn i estiguin al dia en tècniques de motivació –sobretot a propòsit de l’ús de les tecnologies digitals i informàtiques--, tampoc no s’ha d’oblidar que en el decurs de la vida, per a la qual es preparen els alumnes en les etapes de l’educació no universitària, no sempre estaran motivats per fer el que s’ha de fer. I això mai no serà una excusa per no fer-ho.

Si un paleta està motivat per la feina que fa i construeix la paret tot cantant, millor per ell i per a la companyia. Però si no està motivat i no està content, igualment haurà de pujar a la bastida i col•locar els maons com millor sàpiga.

Aquesta actitud s’ha d’educar a l’escola sense por d’obligar a fer el que s'ha de fer encara que no s’estigui motivat.

4 d’abril del 2010

Dones


Dedico algunes hores d’aquests dies a la correcció dels dietaris d’aprenentatge dels meus alumnes. Per necessitats del programa he hagut de tractar de passada la religiositat com a fenomen humà des del punt de vista de l’antropologia. Era necessari per tal que s’entengués el sentit de la música gospel en el si de les comunitats baptistes afroamericanes dels EUA. Una de les meves alumnes més brillants afirma en el seu dietari que està en contra del cristianisme perquè la Bíblia no parla de les dones i perquè l’Església les ha maltractades sistemàticament al llarg de la història.

Una part de la seva afirmació és incorrecta ja que, si bé és cert que la cultura en què s’emmarca la Bíblia, en especial en el Vell Testament, és notòriament masclista –per emprar un terme modern-- les dones a la Bíblia, malgrat això, no són sempre especialment maltractades. Li suggeriria la lectura dels llibres de Rut, Esther o Judit per reconsiderar o matisar aquesta afirmació o, fins i tot, la lectura del Càntic dels càntics on la dona parla d’amor en igualtat de condicions respecte del seu enamorat. Tanmateix, la segona part de l'afirmació, malauradament, és certa i la història la pot verificar sobradament, tant en el tracte, com en la malfiança humana i en el pensament.

Al segle I dC, a Israel, les dones certament no tenien drets. Així, per exemple, no els era permès fer de testimoni. Sobta que els evangelis canònics –en especial els tres sinòptics--, escrits en el si d’aquesta cultura, ens presentin les dones respecte de Jesús d’una manera que podríem considerar, per a l’època, políticament incorrecta. Quan mor Jesús a la creu els deixebles es fan fonedissos i els homes que seguien Jesús queden malament, però no pas les dones que resten a la vora de la creu fins al final, algunes de les quals són esmentades fins i tot pel seu nom. Mateu per exemple diu:

També hi havia allà moltes dones que s’ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (27, 55ss). Marc hi afegeix Salomé. L’evangeli de Joan esmenta, a més, la presència de la seva mare i de Maria, la muller de Cleofàs.

Quan l’enterren no hi ha cap deixeble però sí hi són Maria Magdalena i l’altre Maria. I el que és més rellevant: en una societat en què les dones, com he dit, no poden ser testimonis, aquestes dues són les primeres a les quals s’apareix Jesús. Els primers testimonis, doncs, de la seva resurrecció són dones.

Costa, certament, d’entendre a la llum de les fonts, aquest crònic menystenir de les dones en el si del cristianisme perquè no s'adiu al nucli del missatge religiós de la nostra fe. No fa pas tant, crec que és en una encíclica de Pius XII, encara es deia que la dona no havia de treballar si no era que el marit era incapaç de mantenir la família. Bernard Häring, anomenat moralista catòlic, recorda que encara als anys 50 la dona no podia pujar al presbiteri sota pena de pecat mortal! I avui encara es nega a les dones l’accés als ministeris amb arguments que teòlegs rigorosos i fins i tot bisbes –de la fornada anterior a Joan Pau II—afirmen que no tenen cap fonament seriós.

Jesús, certament, va tractar les dones d’una manera que els homes amb responsabilitat jeràrquica a l’església encara ara no tracten ni consideren avui de la mateixa manera que ell ho va fer...

I malgrat tot, aquest pont entre la humanitat visible i la divinitat llunyana i invisible que ha estat el Jesús de la història, aquest sí a la vida malgrat tot que apareix com una llumeta d’esperança, aquest creure amb força que després de la nit no ve la foscor sinó el dia, m’ha arribat gràcies a la comunitat de poble de Déu que en diem Església. I una de les llums és esperar que, en dignitat i en tots els àmbits, la dona sigui reconeguda en el si de l’església sense cap límit degut a la pertinença al seu gènere.

O si més així ho vull creure i així ho vull esperar.

Malgrat el llarg hivern eclesial en què alguns cristians vivim.

2 d’abril del 2010

No hi ha res a fer


L’escriptor alemany Johann Paul Friedrich Richter (1763-1825) --més citat amb el pseudònim Jean Paul per l’admiració que professava a Jean-Jacques Rousseu-- en un text molt cèlebre dins de l’àmbit germànic descriu una aparició de Jesús sobre una església sotraguejada per un terratrèmol. Els fidels li pregunten:

--Jesús, existeix un Déu?
--No existeix --és la resposta--. Vaig caminar per móns –continua Jesús-- vaig entrar dins els sols i vaig recórrer volant tots els deserts del cel. Però no hi ha cap Déu… Som tots orfes, vosaltres i jo; no tenim cap pare.

Jesús recorda el temps en què va estar sobre la terra quan encara era feliç, encara tenia el meu Pare infinit i encara aixecava alegre la mirada sobre els turons. Com a resultat d’aquesta resposta, l’ombra de tots els difunts va ser sacsejada per un ensurt… i cadascú es va trobar separat dels altres.

L’escriptor alemany presenta aquest text, d’estètica romàntica, com un malson per bé que la seva intenció era poder-lo publicar de manera que no escandalitzés massa. M’ha vingut al cap aquest malson avui, divendres sant, quan els cristians recordem d’una manera especial el fracàs – si més no aparent-- de Jesús.

La lectura reposada de la passió, en especial la de sant Joan, mostra una originalitat sorprenent: Jesús és l’únic fundador d’una religió que mor fracassat. A aquell que havia proclamat ser Fill de Déu és abandonat fins i tot per son Pare. Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat! D’altra banda els seus deixebles també l’han deixat sol i han fugit. Els entenc molt bé perquè jo hauria fet igual. Potser un criteri vital, humà, de la veritat de l’evangeli sigui el fet que és molt poc políticament correcte: els futurs dirigents de l’església i, en especial Pere, queden ben malament...

Tot s’havia acabat. Frustrats, amagats, morts de por, cadascú devia tornar a casa seva amb la idea que el somni s’havia enfonsat. Ni fill de Déu, ni Messies, ni profeta, ni res... El buit. El silenci. El triomf de la violència, de la manipulació i de la mentida. El mal i la mort han tingut l’última paraula. No hi ha res a fer.

Som tots orfes, vosaltres i jo, no tenim cap Pare.

Aquest és el meu divendres sant. Una nit sense lluna, sense estels i, fins i tot, sense l’esperança que demà surti el sol. Contemplant la vida i la història menuda dels humans ¿no teniu la sensació que n’hi ha molts, potser massa, de divendres sants?

1 d’abril del 2010

Convidats a sopar


Recordo com de petit, en devorar una i altra vegada els llibres d’aventures de Salgari i Karl May, em sorprenia la llei de l’hospitalitat en les tribus indígenes que apareixien en la narració, fossin tuaregs del desert o indis nord-americans. Més endavant vaig conèixer també l’hospitalitat dels inuit de les terres gelades del nord o em vaig topar amb aquest costum en estudiar els pobles del creixent fèrtil a les classes d’Història Antiga. M’imagino que l’hospitalitat en l’imaginari d’aquests pobles era una mena de seguretat social que ajudava tothom que es desplaçava del seu lloc natural tot mitigant-li, a través d’aquest acolliment, les fatigues i els perills en un món de comunicacions molt precàries o inexistents.

En les contemporànies civilitzacions urbanes aquesta llei d’hospitalitat respecte del viatger desconegut que truca a la nostra porta ha desaparegut del tot. Tanmateix crec que queda un eco d’aquesta generositat social en el gust amb què habitualment ens agrada encara convidar a sopar els amics. De jove, recent estrenada parella i independència, la il•lusió per convidar de grat les amistats és molt forta. Amb el temps la freqüència potser es va espaiant a mesura que les famílies s’eixamplen amb els fills. Al llarg de la vida, però, l’acte de convidar a sopar, quan no és de compromís sinó de grat, continua generant-nos un cert deler agradable i, sovint, solem mostrar generositat en la seva preparació, sigui en temps a la cuina o bé en la selecció acurada d’un menjar i d’una beguda més cara de l’habitual. Sovint, si en aquest sopar celebrem alguna cosa, ho ritualitzem tot compartint en algun moment una beguda euforitzant (gairebé sempre alcohòlica) consumida pels assistents al mateix temps. Sembla com si amb aquest acte de consum simultani del mateix líquid s’esdevingués una fusió de tots, ens relliguéssim pel vincle de la mateixa beguda en un sol tot i alhora fixéssim a la memòria allò que hem volgut celebrar.

Avui els cristians celebrem, com a preludi de la Pasqua, el Sant Sopar. Jesús vol celebrar la Pasqua jueva amb els seus amics estimats, aquells que l’han seguit arreu deixant-ho tot encara que no l’hagin entès massa. Imagino el sopar al cenacle no pas amb la rigidesa simbòlica de les representacions visuals occidentals d’aquest fet. Ben al contrari em sembla veure una taula ben parada amb pa, vi negre, oli i carn d’anyell a la brasa. Els amics de Jesús estan asseguts, com diu l’evangeli de Marc, damunt d'estores i coixins i de ben segur beuen, mengen i xerren distesament tal i com devia ser costum en la celebració de la Pasqua per part dels jueus encara que aquest sopar tingués un caire religiós.

I arriba el moment del “brindis”, com diríem avui. El sopar té un aire de comiat i un tel fins i tot d'angúnia pel que s'intueix que pot passar en les properes hores. Jesús agafa una copa de vi i la vol compartir amb els deixebles seriosament dient-los “aquesta és la meva sang”. També els passa un tros de pa que els el fa compartir i els diu “aquest és el meu cos”. No es tracta, naturalment, de carn o sang humana (l’antropofàgia no era costum jueu!) sinó d'una forma semita de referir-se a la pròpia identitat. És un “aquí hi sóc jo” i sempre hi seré i em relligaré a vosaltres cada cop que us reunireu per recordar-me, és a dir, per “celebrar-me”.

Els cristians “celebrem” avui, dijous sant, aquest fet: la institució d’un sopar per “recordar” –fer tornar al cor, reviure—que el Jesús misteriosament vivent es troba amb nosaltres cada cop que ens reunim per compartir el pa i el vi en memòria seva.

Avui celebrem, senzillament, que cada dia Jesús ens convida a sopar. Amb tota la il•lusió del món!