28 de desembre de 2011

Josep Costa i Planagumà (II) i el Nadal


En aquestes dates, coincidint amb els primers minuts de llum que s’allarguen a les tardes després d’unes setmanes de marxa progressiva cap a la foscor, solem fer una treva i ens desitgem el benestar i la pau. En general no tinc cap mena de dubte que el desig és sincer perquè, en el fons, tot humà desitja el benestar i la pau, encara que cadascú intenti enfilar-los d’una manera diferent.

El que és més interessant del Nadal, però, és el seu significat profund. Resulta que tota l’esperança d’aquesta pau i aquest benestar es concentra en la tendresa que provoca un nadó... Si Déu és el totalment altre, com diuen els teòlegs d’avui, res no en podem saber. I quan dic res, és res. Fins i tot quan diem que és bo o omnipotent o que existeix... estem utilitzant paraules efímeres, transitòries i pròpies de la condició humana. Res d’això pot definir el que pugui ser la realitat que designem amb el nom de Déu.

L’única manera amb què podem conèixer-ne espurnes de la seva essència, útils per a nosaltres, és que Ell es manifesti per pròpia iniciativa a través de la condició humana. Només així podem entendre’l. I el Nadal ve a ser això: la divinitat es revela a través d’un nadó que, de gran, durà una tipus de vida determinat, donarà un exemple concret i dirà paraules noves. Dins del misteri, una part petita del que podem fer provinent de Déu és, potser, fer cas d’aquest Jesús que ens revela una realitat impossible de conèixer per altres vies. Un nadó que no viurà gaire més de 30 anys.... Serà tota una vida la que penjarà paradoxalment d’una creu temps a venir...

¿Quina és la manera nova de ser, sentir i fer segons aquesta revelació? No podria pas resumir-la aquí, però sí que em plau citar alguns pensaments del franciscà Josep Costa a propòsit d’aquesta bona notícia.

Jesús mai no va dir: aquesta dona (samaritana) és una frívola, amb el cap ple de pardals, una immoral. A més a més, és una dona i una samaritana. Ell li va demanar un got d’aigua i va començar amb ella una conversa amable i bondadosa (Joan, 4-1-4).

Jesús mai no va dir: aquí tenim una pecadora pública, una prostituta, enfangada per sempre més en el vici. Ell va dir: aquesta dona té més oportunitats d’entrar al Regne de Déu que no pas aquells que confien en la seva riquesa, en la seva virtut i en la seva santedat. (Lluc 7,36-49).

Jesús mai no va dir: aquest fanfarró m’ha negat. Ell va dir: Pere, m’estimes? (Joan 21, 15-17).

Jesús mai no va dir: els grans sacerdots són uns jutges injustos, aquest rei és un titella; el procurador romà és un covard; aquesta multitud que crida contra mi són la xusma; aquests soldats són uns malvats. Ell va dir: Pare perdona’ls perquè no saben el que fan (Lluc 23-24).

El Nadal no és només un dia i un moment. El Nadal és l’inici que ens porta a aquesta nova manera de sentir i de fer dels humans entre nosaltres. És tot un programa per caminar a la vida. A les pàgines 237-239 de Aventures i desventures d’unes sandàlies podeu trobar més exemples d’aquest nou sentiment de ser i d’actuar que va néixer en el primer Nadal i que Josep Costa el viu i ens el diu.

17 de desembre de 2011

Josep Costa i Planagumà (I)


Quan algunes vegades em pregunten si sóc cristià estic temptat de respondre “encara no”. Potser fóra la resposta més correcta. Personalment m’adhereixo a la fe cristiana i procuro que la meva conducta i visió del món estigui d’acord amb el nucli de l’evangeli, bona notícia que m’ha arribat a través de l’Església. Però no caldria ni dir que ni la meva conducta, ni les meves paraules, ni els meus pensaments s’articulen del tot amb la fe cristiana... falles, egoismes, comoditats, insolidaritats, enrabiades, etc. han estat al llarg de la meva vida desviacions constants de l’ideal cristià. Per aquesta raó de fons procuro no expressar mai cap crítica a d’altres cristians perquè em fa vergonya. ¿Com puc criticar jo d’altres que, de ben segur, són molt millors persones que no pas jo?

Per sort, en aquests dies d’Advent, als vespres, abans de tancar el llum per dormir he anat llegint un llibre sorprenent i exemplar que m’ha omplert d’esperança (Aventures i desventures d’unes sandàlies, 2011). Hi ha persones que sí, que realment segueixen el camí cristià amb totes les seves conseqüències. N’és un testimoni verificable el pare Josep Costa i Planagumà (1940), franciscà, missioner a Bolívia amb els més pobres i que, tornat a Catalunya, s’ha dedicat a atendre també els més desvalguts i abandonats: persones enganxades a la droga, expresoners acabats de sortir de la presó, gent sense llar que viu al carrer, sidòtics... Amb l’ajut d’altres persones catòliques --cèlibes, solters, casats...—ha treballat per disposar d’un pis gran per acollir els més desheretats i una institució comunitària que fa el mateix en una antiga masia de la vora de Badalona.

Aquesta institució es diu “Acollida i Esperança”. No es tracta només de tenir els més pobres i perduts en un indret i servir-los, sinó que hi conviuen. La comunitat dina, sopa, dorm amb els qui acullen a qui, sense forçar-los en res, els conviden a participar en tots els actes.

Tots els elements més purs del catolicisme són presents en aquest signe d’esperança: la pregària diària i comunitària matí i vespre, l’eucaristia, els recessos sovintejats per agafar força i alhora el servei difícil i dur de cada dia al costat dels més marginats... s’acull, a més, sense tenir present ni la ètnia, ni la religió, ni la procedència dels qui truquen a la porta o es topen pel camí... I també cal afegir a tot plegat la vinculació a la parròquia de Badalona on s’ubica aquesta institució modèlica de Can Banús. En definitiva: són església en plenitud.

El llibre és una mena d’autobiografia o dietari del P. Josep Costa. Va estar molt malalt i mentre es recuperava a proposta dels membres de la seva comunitat es va dedicar a escriure el seus records i els fragments més interessants del dietari que solia escriure sovint sobre les peripècies de la comunitat.

Per descomptat que ell se sent pecador, poca cosa i amb moltes falles... En cap moment pretén donar lliçons a ningú... però als meus ulls és un sant dels de debò, un signe d’esperança, una persona que fa cert allò que tan prediquem i que tant poc sovint fem els catòlics: servir i preferir els més pobres i desvalguts. I fer-ho només per amor, l’única llei de l’evangeli.

10 de desembre de 2011

Constitució


Em molesta molt que els periodistes i els polítics pontifiquin sobre si determinades decisions representen o no el que pensa o sent el conjunt de la ciutadania. Darrerament el president Mas no ha anat a celebrar l’aniversari de la Constitució espanyola. Ha donat les seves raons. Es poden compartir o no; el que no és seriós és interpretar si representa o deixa de representar una voluntat majoritària o minoritària de les persones del país. Això només es podria afirmar amb un estudi estadístic a partir d’enquestes ben fetes. No sé què pensen i senten els altres i per tal de col·laborar a les interpretacions pertinents he decidit dir el que penso i sento jo.

Pertanyo per edat a la generació que va votar la constitució. Sembla que els qui vàrem tenir ocasió de pronunciar-nos en referèndum el 1978 només som avui la meitat dels habitants de Catalunya. Vaig votar que sí. I recordo perfectament que ho vaig fer per tres raons.

En primer lloc per por. L’any 1978 feia només tres anys que sortíem d’una dictadura. Res no semblava sòlid i l’exèrcit, la policia i la judicatura continuaven essent les mateixes que durant el franquisme. Tot se’n podia anar en orris en un segon. Tot era feble. I jo era pare de dos infants molt petits. Era millor dir que sí que no pas dir que no, ja que les forces “vives” –amb una oposició molt feble al carrer—podrien interpretar-ho d’una manera molt negativa. No m’agradava la monarquia. Tampoc no m’agradava la manera de sacralitzar la unitat d’Espanya com un principi previ a la mateixa constitució... però vaig votar que sí, perquè votar, si més no, havia estat impossible durant tota la meva vida. Va ser un sí condicionat per la por. El meu. Només el meu. No sé el dels altres.

En segon lloc vaig votar que sí perquè els ponents de la constitució, en particular Jordi Solé Tura, Miquel Roca Junyent i Herrero de Miñón en mereixien molta confiança. Si ells l’avalaven, alguna cosa devia tenir de bo.

I en tercer lloc perquè, com a professor de Secundària, havia viscut la dificultat d’explicar amb una mica de cara i ulls el segle XIX espanyol i la vergonya de la història de les seves constitucions: sempre la imposició dels uns contra els altres. Per una vegada a la història d’Espanya una constitució es consensuava.

Heus ací, però, que amb el pas del temps m’ha semblat percebre que un dels punts de l’imaginari espanyol –el de dretes per descomptat, però també a les esquerres—ha ressuscitat amb força: la manca de sensibilitat i fins i tot d’animadversió per la diferència que represento com a català. Molts diaris espanyols i força emissores de ràdio han retornat a l’agressivitat contra el que jo sóc amb una força, una constància i una sovintejada falta de veritat que m’ha dolgut i decebut. Amb la darrera sentència de l’Estatut s’ha vessat el got: he vist clarament que la judicatura i els mitjans de comunicació es feien ressò de la malfiança, de l’animadversió i en alguns casos de les espurnes d’odi clarament identificables.

Actualment no votaria que sí a la constitució. D’un espai fiable de trobada i consens s’ha transformat amb el temps en un text d’interpretació tancada que, sacralitzat quan convé, serveix per llançar-la contra el que sento i sóc.

En cap cas goso dir que siguin molts o pocs els qui passin per aquest canvi lent que ha acabat parant en la més pura desafecció personal. Si només sóc jo el qui sent això, doncs és només el meu problema. I, per tant, no té la més mínima importància.

5 de desembre de 2011

Embriac


No vaig conèixer els meus avis. L’avi Lluís va morir quan la mare era petita. L’avi Pere va deixar aquest món pocs anys abans que jo nasqués. Ignoro, doncs, què deuen sentir els néts pels seus avis. No ho vaig poder viure.

Avui fa tres mesos justos que sóc avi. Puc saber, per tant, què sent un avi pel seu nét. I n’estic sorprès. Per més que ho he volgut pensar no m’ha estat possible distanciar-me’n intel·lectualment. Una mena de sentiment profund i desconegut fins ara ha senyorejat la meva ànima d’una manera constant des del mateix moment que vaig veure el meu nét per primer cop.

Dins d’aquesta emoció afectiva hi ha un primer estrat dinàmic difícil de definir. De cop i volta vius a dins del cor com una mena de retorn –això que ara se’n diu feedback—del teu projecte vital. Crec que si no es viu no es pot saber del tot de què es tracta. No és pas que jo m’hagués formulat un projecte racional, concret, definit, precís.... És la mateixa vida la que t’involucra en una mena de camí esperançat cap endavant encara que no en siguis del tot conscient. Et cases, tens fills, canvies de feina et jubiles... i, al final, tot sembla anar-se esmorteint lentament d’acord amb una implacable llei de vida... i de cop i volta apareix un nét i sents a dins del cor que la vida et retorna allò que més o menys intuïtivament has anat trenant en la teva particular roda dels dies. Tot té, sobtadament, un estrany sentit.

Però potser el que més impacte crea el naixement d’un nét en un avi –i també això és imprevisible fins que s’esdevé el fet—és l’esclat d’una específica tendresa volcànica que no sabies que podia existir. Quan contemplo el Quim, els seus ulls, el moviment encara descoordinat de peus i mans, el seu plor, el seu somriure, el seu son.... m’envaeix un esclat de tendresa profunda i immensa. Quan encara feia bon temps els seus pares me’l van donar en acabat de dinar perquè somicava buscant la son. Se’m va dormir de seguida damunt del meu pit. Vaig tenir-lo així gairebé dues hores. Poques vegades he experimentat la plenitud de viure tant a frec d’absolut!

Sí, ser avi és retorn de vida i tendresa. Pel que fa a aquesta darrera confesso que crea addicció. De la mateixa manera com l’embriac mai no en té prou d’allò del què depèn, a mi em passa el mateix amb aquest sentiment nou i inesperat: mai no en tinc prou. El nét m’embriaga de tendresa.... Fa tres mesos que en sóc dependent.

D’una manera rarament lúcida ho tinc claríssim: el sentit de la vida es diu Quim.

28 de novembre de 2011

Bancs


No sóc economista i els meus coneixements d’aquesta disciplina són molt escassos. Bàsicament es limiten als conceptes claus de caire domèstic. Si gasto menys del que ingresso puc estalviar, sempre que la inflació estigui controlada. Si gasto el mateix que ingresso mantinc un equilibri pressupostari però no puc estalviar. Si les meves despeses són superiors als meus ingressos he de treure diners dels estalvis. I si les despeses són superiors a estalvis i a ingressos doncs no tinc més remei que demanar un préstec. Tanmateix tard o d’hora he de tornar el préstec (i els interessos si ho demano a un banc). I si no puc tornar el que dec, no hi haurà més remei que respondre amb el meu patrimoni o ser insolvent... I aquí s’acaba la meva “saviesa” econòmica... No entenc de mercats de futurs, ni d’especulacions, ni de cap tipus d’enginyeria financera. En tot cas puc entendre, a grans trets, que aquesta experiència de la meva economia domèstica tingui alguna relació amb l’economia d’un Estat. Si l’Estat ha demanat un préstec a les institucions financeres tard o d’hora s’ha de tornar. I si no es generen més ingressos, no hi ha més remei que baixar radicalment la despesa...

He dit el que antecedeix perquè vaig assistir fa poc a un debat sobre el fet que l’Estat intervingués els bancs amb injeccions de liquidesa pública. La demagògia és fàcil: ¿per què salvem bancs en comptes de salvar desnonaments o persones amb dificultats amb els diners públics? Davant d’una acusació com aquestes el nostre cor s'inclina a posar-se a favor de deixar caure els bancs en la fallida...

Però en el debat hi havia un economista que, a més, era didacta, és a dir, s’entenia. Aquest ens deia que els recursos d’un banc no són propietat dels banquers (o si ho són és en una mínima part). Els recursos d’un banc són la suma dels dipòsits que tots hi posem. Per tant “salvar” un banc, no vol dir salvar els grans capitals de quatre banquers desaprensius, sinó “salvar” els comptes corrents i els estalvis de la majoria dels impositors.

Aquest economista ens deia que ell estava molt content que l’Estat hagués “salvat” la Caixa on tenia els compte corrent i els seus fons de pensió producte dels estalvis de molts anys, perquè si no s’hagués intervingut ara ho hauria perdut tot. Una altra cosa és que no es permetin fons de pensions escandalosos per a directius inoperants i responsables de la mala gestió. I tampoc, si és una entitat bancària la que és salvada, que es reparteixin dividends als accionistes...

Ara bé... per evitar demagògies fàcils no estaria de més que quan es parla de “salvar” bancs i caixes es recordés que s’està salvant la llibreta d’estalvis de tota la vida dels impositors. És a dir: de la majoria de nosaltres! ¿O és que per un purisme estrany voldríem que Bancs i Caixes fessin fallida i tots els nostres estalvis quedessin literalment a zero?

Compte amb la demagògia fàcil! És un verí que pot matar.

22 de novembre de 2011

Primer record


Llegint el dens assaig de Lluís Duch (Un extraño en nuestra casa) m’aturo en una frase que, d’entrada, costa d’entendre: Amb el desenvolupament del llenguatge passem progressivament del caos al cosmos i comencem a dominar la contingència. És, doncs, el desenvolupament del llenguatge el qui va construint internament el pensament de manera que de mica en mica anem donant un cert ordre a la realitat percebuda pels sentits. En el camí de domini i conreu de la llengua es veu que intentem dominar també aquesta terrible consciència que tenim els humans –i que no sembla que intranquil·litzi gens els animals—segons la qual no som necessaris. Intentar dominar la consciència de la nostra futilitat i de la nostra possibilitat de morir en qualsevol moment no sé si ho fem amb el llenguatge o a base de no pensar-hi massa. En algun moment tot humà s’adona que és finit però que pot pensar l’infinit. Els clàssics ho deien d’una manera molt clara: homo finitus, capax infinitum. En fi, no sé si domino massa bé la contingència a través del llenguatge; el que em sembla probablement cert és que podem endreçar una mica les percepcions que ens arriben del món exterior a través de la llengua. No és estrany verificar que qui parla o escriu bé sol pensar també molt bé.

La lectura de la frase de Duch em va dur al probable primer record de la meva infantesa. No tenia encara els 3 anys quan passejant amb els meus pares a la vora de la casa on vivíem, em vaig perdre. Els pares van entrar de cop i volta en una botiga i jo vaig continuar caminant carrer avall. Tant el pare com la mare estaven convençuts que el “nen” estava controlat per l’altre/a.... Recordo nítidament que, de cop i volta, em vaig trobar sol, em va venir un glop angoixa i em vaig posar a córrer plorant desconsoladament fins que una dona em va agafar a coll i em preguntava com em deia i on vivia. Jo no li sabia respondre. Poc després va aparèixer la meva mare, també angoixada i corrent... Segons m’ha explicat sovint jo li deia tot plorant entre sanglot i sanglot quan em tenia a coll: ...jo te buscaia i no te trobaia... No recordo, evidentment, les paraules. Provenen del record que en té la mare. Si les cito és perquè, en primer lloc, la mare verifica el meu record i, en segon lloc, perquè mostra que el meu domini lingüístic era molt incipient i escàs.

La relació amb la sentència de Lluís Duch procedeix del fet que en aquest meu record, vividíssim, la realitat exterior s’estenia en uns pocs metres al voltant de mi. Enllà d’aquests metres hi havia una mena de boira grisosa que tapava els edificis del barri on vivíem. Talment una obra de teatre, una mena de focus de llum m’il·luminava el voltant però una mica més enllà tot era esborradís, fosc i fins i tot amenaçador. El lloc on em vaig perdre era a poc menys de 90 o 100 metres de casa. Hauria estat del tot incapaç de trobar-la. El meu món s’acabava al voltant de la mare... Era l’únic espai que començava a tenir un cert ordre. La resta encara era el caos.

9 de novembre de 2011

Sofriment


El budisme ho postula d’una forma contundent com un primer principi: la vida és sofriment. No sembla pas que l’experiència ho pugui desmentir. És cert que la vida és enlluernadora, que per regla general ningú no vol morir i deixar de viure i que maldem per gaudir de bona salut. Tanmateix tothom sofreix amb més o menys intensitat encara que es pugui observar també que hi ha persones amb un alt grau de felicitat, les quals semblen tenir l’estranya capacitat d’expulsar la tristesa de la seva ànima i fins i tot de fer agradable la vida dels altres. No fa pas gaire vaig contemplar un home que suava felicitat per tots els porus de la pell! Era un home feliç i sabia crear felicitat al seu voltant, sense cap mena de dubte! Malgrat tot, si sumem l’experiència personal amb el que sabem de la vida en el passat i en el present el sofriment supera de molt el benestar i el bé. Lluís Duch ho assevera amb rotunditat: el mal és inevitable, el bé només és possible.

També la religió cristiana, en general, respecte del sofriment parteix d’una visió relativament pessimista. Davant del mal evident que sura per tota vida –mal físic, mal moral, mal psíquic, mal atzarós, mal buscat, mal fet als altres volent o sense voler...-- el cristianisme sosté que els humans som éssers mancats, caiguts en la feblesa, en la vulnerabilitat i en la ignorància com a conseqüència del pecat original. Tots naixem, com diu el catecisme catòlic, amb un pecat contret (no pas comès), que de manera misteriosa passa de pares a fills. El mal, doncs, és consubstancial a la humanitat i només es pot superar en una altra vida després de la mort.

Per al budisme el sofriment de la humanitat prové de la distància que hi ha entre el desig i la realitat. Si volem no patir en aquest món, el budisme ens marca tota una sèrie de camins orientats no pas a obtenir satisfacció del desig sinó a eliminar-lo. Sempre m’ha estranyat que modernament, en el marc de la civilització occidental, alguns exercicis nascuts en la pràctica del budisme, com el ioga i una forma de meditació determinada, tinguin una relativa presència i fins i tot un cert èxit. I dic que m’estranya perquè la civilització occidental està basada, si més no en els darrers dos segles, no només en la satisfacció del desig sinó en la creació de nous desigs com a carburant necessari per fer funcionar la màquina de la producció i del consum.

Fa poc que he estat avi. He tingut ja l’experiència de tenir el meu primer nét en braços i m’he sentit inundat de tendresa. És un moment, clarament, de gran felicitat, de bé... I durant molts anys he sentit el desig de ser avi. Doncs bé: no veig que renunciar al desig de ser-ho m’hagués fet feliç; tampoc acabo d’entendre que aquella cosa tan dolça, tan feble, tan poca cosa que dormia en els meus braços... ja des d’ara tingui una taca original que explica no només el que ell pot patir, sinó fins i tot una part del mal de la humanitat.

El sentit i l’origen del mal és desesperadament insoluble, t’ho agafis pel cantó que t’ho agafis.

2 de novembre de 2011

Joves i espiritualitat


Ens inunda un allau d’informacions diàries, tantes que em fa la impressió que les oblidem al minut següent. Debats encesos d’avui són oblidats per sempre a l’endemà. Tal vegada sigui per servitud professional, el cas és, però, que no m’agrada que algunes informacions em passin per davant sense reflexió i sense transformar-se en algun tipus de coneixement. Així, per exemple, l’actualitat d’avui ens situa molt lluny de la visita del Papa de Roma a Madrid a mitjans d’agost. En canvi, a mi m’agrada retornar-hi de tant en tant amb la distància i la tranquil·litat que produeix mirar-se el passat amb calma tot pensant-hi un xic.

Vagi per endavant que a mi no m’agraden les concentracions massives. Tant me fa que siguin manifestacions per una causa justa, espectacles esportius, aplecs festius o concentracions religioses. Quan hi he participat he experimentat, d’una banda, un canvi important i provisional en les meves emocions (que no m’agrada), i de l’altra, la gernació de persones em produeix una certa claustrofòbia. M’ofega. En definitiva: m’ho passo malament. Tampoc m’agrada idolatrar una persona, ni que sigui el Sant Pare el qual, al cap i a la fi, ha estat escollit pel sistema del fhürerprinzip, una manera de fer molt allunyada dels signes del temps per més fe que un dipositi en el successor de sant Pere.

Dit això voldria dir també que en aquelles concentracions de joves hi vaig percebre una manera de fer i de ser a la qual no estem gens acostumats segons les informacions habituals de les grans concentracions que ens arriben pels mitjans . Darrerament les grans manifestacions, i no dic que no sigui amb raó, solen expressar algun tipus d’agror o d’irritació i, fins i tot, algunes acaben amb violència. Veure centenars de milers de joves amb cara d’alegria, que no fumaven marihuana, no cridaven amb la buidor de l’embriaguesa al voltant d’ampolles buides d’alcohol i que no feien malbé el mobiliari urbà constitueix, si més no en els missatges televisius d’avui, una autèntica anomalia.

Diuen que la dimensió religiosa forma part de l’estructura de l’ànima humana. Del 2000 ençà no són pocs els genetistes agnòstics que reconeixen el fet universal de la religió. Per això postulen que ha d’haver estat necessària per sobreviure. Que probablement aquells humans que van “seleccionar” el “gen” religiós van tenir més possibilitats d’adaptar-se mentre que els “altres” es van anar extingint.

No voldria fer extrapolacions fàcils però no puc deixar de pensar que si hi ha algun futur per als humans, aquest ha de ser molt millor quan s’encara la vida amb alegria i sense violència dins d’una dimensió religiosa o espiritual de l’existència que no pas des d’un carpe diem descarnat i sense altra esperança que el pas feixuc del dia a dia i la finitud material de l’ésser.

Si el que dic té un bri de raonabilitat, ¿tenim futur?


16 d’octubre de 2011

Humanitats (2)


Vaig estudiar llatí des de tercer de batxillerat (actual primer d’ESO) fins al curs de Preuniveristari (actual primer de batxillerat; en el meu temps el batxillerat s’acabava quan complies els 17 anys). Recordo que fins i tot al darrer curs teníem classe diària de dilluns a dissabte de llatí i de grec. Davant de la nostàlgia per un suposat abandonament de les humanitats a la Secundària no puc deixar d’interrogar-me sobre si les hores passades estudiant llatí i grec em van humanitzar especialment. La resposta ha de ser necessàriament negativa. No només no vaig aprendre la llengua com caldria després de tants anys i esforços sinó que fora d’algunes etimologies i algunes cites esparses no em va servir pas de massa més.

D’altra banda durant els meus estudis universitaris –el llatí i el grec continuaven essent obligatoris durant els dos primers cursos—influït necessàriament pel marxisme com a única veritat absoluta vaig arribar a la conclusió que l’accés a les “humanitats” –em refereixo aquí als grans textos de la literatura universal i contemporània—seria general quan s’arribés a la democràcia i al socialisme. Si els treballadors no llegien l’Eneida, Shakespeare o Camus era per l’alienació que patien i perquè no tenien accés a la cultura a través de l’escolarització general i gratuïta.

Amb el temps he anat vivint, d’adult, autèntiques aventures lectores que m’han obert a la polifonia de l’ànima humana. Recordo el meu plaer llegint Guerra i Pau o les tragèdies d’Èsquil. És a dir, em vaig “humanitzar” de gran.... i valoro moltíssim això que en diem humanitats. L’únic que goso negar a partir de la meva experiència és que abans hi hagués humanitats a l’escola i ara no. Sí que s’ha reduït l’estudi del llatí i del grec però, atesa la meva experiència, no és que em sembli necessàriament negatiu si faig cas dels resultats que s’obtenien.

Mentre m’he anat fent gran l’escolarització s’ha anat obrint a tot el món i ha esdevingut obligatòria des de fa una colla d’anys. L’accés a la cultura, doncs, està garantit com a oferta per a tothom. Em temo, però, que la classe treballadora i també la que no ho és no s’ha apassionat pas gaire més per llegir l’Eneida, la Divina Comèdia, les obres de Shakespeare o les novel·les de Graham Greene.

1 d’octubre de 2011

Maleducats!


El dijous vaig seguir durant una estona el debat del Parlament de Catalunya sobre la recent modificació de la constitució espanyola. La veritat és que l'argumentació de la senyora Dolors Camats i, posteriorment, la de la senyora Anna Simó em van semblar interessants. No pas en tots els punts, és clar!, però sí en algunes de les seves posicions. Un parlamentari que estigués escoltant aquestes intervencions hauria de prendre notes, pensar, i discernir en quins punts podia tenir raó per articular, posteriorment, el seu vot en funció dels interessos de la gent que representa. I no caldria ni dir que el diputat o diputada encarregat de respondre l’argumentació hauria de tenir el coratge de articular una resposta punt per punt sense fer floritures ni demagògies.

De tant en tant la càmera de la televisió enfocava el ple. I aquí, un cop més, em va decebre profundament l'actitud dels senyors i senyores diputats. No només no feien cas a res del que deien les esmentades persones des de la tribuna, sinó que xerraven entre si. No pas paraules breus i ràpides, cosa que seria comprensible, sinó converses arrencades. En veure aquesta actitud vaig pensar que era lògic que hi hagi distància creixent entre la població i els seus representants. Al cap i a la fi, es digui el que es digui des de la tribuna, s'argumenti de manera sòlida o superficial o s'expressin bé o malament, el que es diu no importa. Ja està decidit el que es votarà abans de començar el ple. Ho ha decidit la cúpula i, arribada l'hora, la feina del diputat en el ple consisteix a prémer el botó de la votació en funció del que indiqui, amb la mà aixecada, el líder del seu grup. I si no en fa cas --perquè els arguments d'algun diputat o diputada l'han fet canviar d'opinió-- el seu partit el multarà. En cas de reincidència sap que no anirà a les properes llistes electorals. Així, doncs, un acaba tenint la sensació que els plens del Parlament són un acte teatral retòric que no té cap mena d'importància.

A classe, cada dia, lluito per induir els meus alumnes al respecte del qui parla mantenint una actitud d’escolta atenta i de silenci. Si ses senyories ni escolten ni callen en la institució més important de la ciutadania més valdria que es repartissin els discursos escrits i que votessin després el que els digui la cúpula.

No perdrien miserablement el temps i, si més no, no donarien aquest exemple públic de mala educació.

29 de setembre de 2011

Humanitats


En dos dels llibres més interessants que he llegit recentment els seus autors es dolen del declivi de les humanitats i del seu abandonament en la formació de la ciutadania (Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, i La condición ambigua d’Albert Chillón, un diàleg aquest darrer de l’autor amb l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch). El lament per la pèrdua de les humanitats en la formació secundària i universitària em produeix una doble perplexitat.

En primer lloc tinc seriosos dubtes que en els meus temps de batxillerat –quan només cursàvem la Secundària un escàs 30% dels adolescents—ens formessin en humanitats. Vaig aprendre els noms i les obres de molts autors literaris de memòria i vàrem llegir també alguns fragments antològics dels seus textos. Em vaig esforçar molt per entendre la sintaxi del llatí i del grec però mai no em van posar en contacte amb l’obra d’un sol autor greco-llatí (i probablement no sé si hauria entès gaire res). Potser la introducció a la filosofia de sisè de batxillerat em va fer pensar una mica... en definitiva, no crec que en la nostra època ni en la immediatament posterior, els estudis de lletres ens fessin més “humans”. No vaig pas accedir a la geografia psicològica de l’ésser humà expressada per Shakespeare, per exemple, fins a ser un adult... i no vaig sentir-me concernit per la poesia fins als vint anys. D’altra banda no crec pas que el fet de saber humanitats –en el cas que n’haguéssim estudiat-- ens fes necessàriament més bones persones. Els oficials nazis dels camps d’extermini eren capaços de gaudir intensament escoltant Mozart o Schubert mentre en els forns cremaven centenars d’homes, dones i nens...

En segon lloc no trobo pas que en els estudis de Secundària actuals no hi siguin presents les “humanitats”. Potser hi són més presents que no pas abans! S’estudia més història que a la meva època; la llengua i la literatura hi són presents tant en català com en castellà; es fan llegir llibres sencers –en el batxillerat mai no em van fer llegir un sol llibre!—i, fins i tot, s’estudia cultura clàssica i música (en el meu temps la música era un àmbit restringit estrictament als conservatoris i fora de l’abast de qualsevol adolescent normal). Cal destacar, a més, que aquests estudis “humanístics” s’ensenyen, a més, a tot l’alumnat, i no només a l’escàs percentatge que estudiava quan jo era adolescent.

Una altra cosa és que l’alumnat arribi a les Facultats sense saber llegir i escriure, amb una pressa notòria per assolir resultats immediats, amb dificultats per seguir un discurs oral, i sense tenir massa habilitat en el maneig del discurs parlat. És cert que s’han acabat les utopies –si més no a Europa—i que aquestes s’han canviat per “hinctopies” (l’ara i l’aquí, de “hinc”, ‘aquí’, en llatí); i és cert que els estudis clàssics, literaris i filosòfics van de baixa (no pas els musicals, les arts gràfiques, el disseny i el cinema); i també és cert que s’està trencant una certa tradició en les estructures d’acollida (família, estat, església...)–en l’àmbit català molt més ràpidament que enlloc—i que comencem a viure desconnectats d’arrels fins ara molt sòlides... però d’això no en té pas la culpa, em sembla, la manca d’estudis humanístics en la formació inicial de la joventut.

Que socialment parlant no interessin els estudis humanístics no és pas la causa d’un problema sinó, probablement, la conseqüència.

14 de setembre de 2011

Llegir


Fa uns anys quan s’entrava en un despatx d’un professor universitari era habitual trobar-se’l davant d’un o diversos llibres o articles amb un llapis o bolígraf a la mà prenent notes. Potser a la vora seu hi havia una tauleta “involca” amb una màquina d’escriure al damunt... Avui quan es visita el despatx del professorat universitari, becaris i becàries inclosos, la imatge és completament diferent: gairebé sempre tenen l’ordinador engegat o bé mirant la pantalla consultant alguna informació o bé teclejant amb un cert nerviosisme. La primera imatge suggeria una certa lentitud –condició necessària encara per fixar bé el coneixement que ens ve de la informació--; la segona fàcilment dibuixa una atmosfera de neguit i de rapidesa en el clic clic del teclejar...

Quan jo era petit, als anys 50 i primers 60, recordo que els pares, després de sopar, en especial a l’hivern, asseguts en unes butaques velles, amb la sonsònia de la ràdio baixeta de volum, llegien llibres abans d’anar a dormir: memòries, història i, sobretot, novel·les.

Avui diuen que es llegeix més que abans. Que es venen més llibres, segur. ¿Es llegeixen, però? Potser sí, tot i que per la meva percepció de l’entorn ho posaria en dubte. Els despatxos universitaris són més de gestió i producció apressada que no pas de lectura (sovint dubto que les publicacions de la pròpia especialitat avui es llegeixin senceres si és que s’arriben a fullejar); i em fa molt la impressió que s’escriu més que no pas es llegeix. D’altra banda la competència dels canals de televisió, dels DVD, de les possibilitats immenses de l’ordinador i els artilugis mòbils triomfa clarament sobre el temps i l’espai de lectura.

Crec que la lectura avui, entre les persones a les quals els agrada llegir, ja no forma part d’una rutina establerta en el dia a dia (llevat potser d’aquells que donen un cop d’ull a algunes pàgines abans d’apagar el llum per dormir). No hi ha ja un moment del dia o de la setmana que dediquem habitualment a la lectura –com ho feien els meus pares-- de la mateixa manera que la majoria no es perd els telenotícies, determinades pel·lícules o alguns programes concrets de la televisió. La lectura sembla que avui, per a la majoria, omple buits ocasionals o temps morts no previstos de manera sincopada. Quan estem cansats a la fi del dia, per exemple, a la majoria ens abelleix més fer una mica de zapping o mirar algunes webs o youtubes que no pas passar una hora llegint. Potser alguna vegada alguna novel·la t’enganxa i busques el temps de llegir-la; gairebé mai, però, això s’esdevé amb un assaig.

Fins a cert punt és lògic. Tot allò que és icònic és més fàcil d’entendre i precisa menys esforç per part del receptor. També suposo que és una informació que s’oblida més fàcilment. En canvi llegir un llibre és enfrontar-te a una codi simbòlic gens icònic, i per endinsar-s’hi i pensar-lo cal una certa lentitud. L’ordinador ens ha habituat a la pressa i ens permet assolir dades amb gran rapidesa i això és un avantatge evident. El llibre, en canvi, ens obliga a l’abstracció i a la imaginació personals i el seu recorregut per les pàgines és necessàriament lent...

Em fa la impressió que per a moltes generacions de menys de 40 anys llegir un llibre sencer que no sigui una novel·la, tot pensant-lo amb el ritme adient, constitueix una experiència del tot inèdita. Fins i tot entre els universitaris.

I no sé si això és bo.

1 de setembre de 2011

Any nou


Un cop més a les primeries de setembre recomença el curs. Un grup de professionals anònims, milers i milers de persones arreu d’Europa, enfilen el retrobament de les escoles i instituts. Per a ells comença l’any nou... no és pas al gener que els canvia la vida i que es poden fer propòsits, sinó ara, quan encara la calor prem de valent i només en alguns moments de la matinada sembla que hi hagi una fresca nova encara tímida i clara...

Els fa mandra tornar a començar. Com a tothom. Però hi afegeixen un aspecte que no es compleix amb d’altres professions: la majoria de l’alumnat és nou i tot ha de tornar a començar. Potser el coneixen en algun cas d’anys anteriors. No hi fa res, els alumnes són nous... i amb una paciència digna d’elogi, la majoria d’aquests professionals projectaran la continuïtat de la seva pròpia existència en paraules públiques, escoltes atentes, moments de silenci i preparació, i el dur càstig bíblic de les correccions i avaluacions... Passaran per moments difícils perquè l’alumnat d’avui no és pas fàcil i perquè els éssers humans no són mai ensinistrables. Patiran fracassos –perquè de la mateixa manera que no es curen totes les malalties tampoc no sabem com fer aprendre tot a tothom— però experimentaran dies de satisfacció...

No vull pas fer una panegíric corporatiu perquè de professors i mestres n’hi ha de molt bons, de normals i de molt dolents... Sé també de les tensions a l’aula per mantenir l’atenció; no ignoro la conflictivitat entre iguals o entre bases i jerarquies... no desconec què vol dir treballar més per més o menys sou en èpoques de retallades... Sé de fatigues exhaustes però també conec els entusiasmes... i aquells moments de satisfacció quan has aconseguit que alguns esguards clars dels qui t’escolten s’il·luminen amb una espurna de comprensió o amb un somriure d’agraïment...

Vull destacar que aquest exèrcit anònim, que avui malauradament no està considerat amb la confiança i el respecte social de temps anteriors, continua essent clau per construir el futur. I a l’inrevés d’altres professions, no compten amb gaire protocols que els assegurin la consecució dels seus objectius. Quan els assoleixen, enllà de la programació i de les preparacions de cada classe, hi compta fonamentalment una sola cosa: l’art de la seva didàctica.

Perquè ensenyar, instruir i educar comporta dues condicions necessàries (saber la matèria i saber-la ensenyar). Però no són condicions suficients en aquesta professió: cal, a més, disposar d’un setè sentit que barreja poesia, afecte i passió... Cap altra professió ho precisa tant!

Sí, avui un exèrcit anònim de mestres i professors inicia en temps difícils una de les funcions més imprescindibles de la societat.

Avui els comença un any nou...

31 d’agost de 2011

De les indignacions


La paraula “dignitat” es defineix com una qualitat de “digne”. I digne –del llatí “dignus”—volia dir ‘mereixedor’. Així, doncs, quan ens indignem estem considerant que no se’ns atorga allò de què creiem ser mereixedors. Una persona, per exemple, pel fet de ser-ne és mereixedora de respecte. Una agressió física a una persona que no fa res atempta a la seva “dignitat” i per tant, com a resposta, l’acte en si de l’agressió provoca “indignació”.

Des de fa unes setmanes diversos moviments socials a Catalunya i a d’altres indrets d’Europa han estat coneguts com “el moviment dels indignats”. La visibilitat del moviment ha consistit en ocupacions de places públiques, manifestacions i acusacions diverses a accions i decisions d’entitats polítiques i econòmiques com a responsables d’allò que els “indignats” no tenen i de la qual cosa, el que sigui, es consideren mereixedors.

Motius per queixar-se i indignar-se n’hi ha de sobres. Ara bé, m’estranya la facilitat amb què de seguida sociòlegs, polítics i tertulians interpreten les causes d’aquest moviment social. En la meva vida recordo dos moviments similars: el maig del 68 i la primavera de Praga que la URSS va ofegar militarment a l’agost del mateix any. En aquella època vam ser molts els qui vam pontificar que era manifestacions del mateix malestar i de la mateix ànsia de llibertat... Amb el pas del temps hem vist que estàvem equivocats: el maig del 68 va ser el final d’una època mentre que la primavera de Praga va ser un començament que va acabar amb l’enderrocament del mur de Berlín i la dissolució de la URSS.

El moviment dels indignats potser serà l’inici d’una dinàmica social nova i procurarà canvis econòmics d’envergadura. O potser no és el començament de res, sinó el final d’una etapa i un símptoma més de la que sembla una inaturable decadència d’Europa...

1 d’agost de 2011

Inconsciència


Parafrasejant els evolucionistes bé podríem dir que en el decurs de l’evolució de l’espècie van sobreviure millor aquells que van seleccionar el gen de la inconsciència. Per això en l’actualitat l’única forma, o gairebé, de ser feliç o d’experimentar un cert grau de benestar només es pot assolir a través de la inconsciència.

No dono aquí al concepte d’inconsciència un to pejoratiu o de valoració moral. Em refereixo senzillament a la gestió d’un sentiment habitual per tal de sobreviure sense una excessiva angoixa. De la mateixa manera que els humans no podríem sobreviure sense un petit grau d’hipocresia –la sinceritat extrema i a tota hora produiria agressivitats i conflictes de difícil solució-- tampoc no podem experimentar un mínim de plenitud si no esdevenim inconscients, si més no a estones.

Hi penso sovint aquests dies en què els mitjans ens informen amb detall de les fams d’Etiòpia. La veritat és que qualsevol humà, per poc sensible que sigui, no pot pas contemplar les imatges de nens famolencs i mares eixutes de cara immensament trista, sense sentir com se li revolta l’esperit. Aquestes imatges i els fets estructurals que les provoquen aclaparen i fan mal. Sabem, a més, per poc informats que estiguem, que la fam en el món és un fet (uns mil milions d’éssers humans en passen cada dia!) i que la mortalitat infantil per desnutrició en alguns indrets és altíssima. Són fets. Tan terribles com indiscutibles. I en el nínxol de la nostra existència benestant no hi podem fer gairebé res. Fins i tot és desesperant constatar l’evidència que ara, i demà i demà passat això continuarà igual per més solidaritat individual que hi posem...

¿Es pot ser feliç sabent això? Més encara: podem dedicar-nos a les sofisticacions de la cuina com ho fem a l’Occident sabent aquest drama humà? Podem menjar un requisit o fer un petit excés gastronòmic, cosa habitual aquests dies de vacances, essent conscients alhora dels nens famolencs i de les mares eixutes? Podríem fer un arròs amb gambes i alhora anar mirant les escenes d’Etòpia? No, oi? I tots sabem que refugiar-nos i justificar-nos en la nostra impotència per calmar la tristesa i la pietat que aquestes imatges ens produeixen no ens traquil•litza.

Així, doncs, em sembla que no tenim més remei que ser inconscients, ni que sigui només per gaudir senzillament d’un moment particular d’excés a l’hora de dinar. Felicitat i consciència de la realitat resulten radicalment incompatibles.

30 de juliol de 2011

Per què a mi?


Suposo que gairebé tothom en el seu entorn ha conegut alguna persona, si no és que no ho ha viscut en pròpia pell, que ha rebut un diagnòstic greu i sobtat sobre la seva salut o que ha patit un accident inesperat. Són moments que curtcircuiten el ritme ordinari de vida, reordenen prioritats, reclamen urgències inajornables i trasbalsen profundament l’ànima. Sovint en aquestes circumstàncies una de les preguntes angoixades que es fan les persones afectades o bé les del seu entorn és ¿per què a mi? ¿per què a nosaltres?

Fins i tot en el cas que les persones afectades hagin fet de la seva banda tot el possible en la prevenció de malalties greus i hagin exercitat una gran prudència en els seus actes per no accidentar-se, la pregunta no només és retòrica –encara que comprensible—sinó que no té sentit. La vida és així: amb un percentatge més o menys constant –amb altibaixos segons les èpoques i els remeis disponibles—les vides de les persones es veuen alterades per malalties greus i accidents de diversa índole. L’atzar, en general, en domina el repartiment i amb freqüència la responsabilitat.

El fet d’interrogar-se sobre el “per què a mi?” pressuposa que la persona que ho formula disposa d’una mena de patent o protecció especial que no tenen els altres. La pregunta correcta, racionalment parlant, fóra “¿per què?”, a seques. Per què hi ha d’haver persones que per un atzar incomprensible i injust són afectades per malalties greus o accidents no culpables? Quin sentit té? Però preguntar-se per què a mi i no als altres a més de curiosament egoista no té cap mena de racionalitat.

Tanmateix aquest pregunta és fàcilment explicable. Els humans vivim amb la mort larvada a les espatlles de l’ànima. Per jove, bonica i digna que sigui la nostra vida, tots sense excepció portem a dins el germen de la pròpia podridura. I, a més, no sabem quan aquest germen s’activarà. Davant d’aquesta sentència terrible de l’existència, els humans, per sobreviure, hem desenvolupat una capacitat curiosa de “in-consciència”, és a dir, d’oblit permanent sobre l’acció de l’atzar en nosaltres. Nosaltres, encara que ja ho sabem, no ens morim: es moren els altres i les desgràcies esdevenen també als altres. I pensem així perquè només podem aspirar al benestar i a ser feliços des de la inconsciència: heus ací la dura realitat.

Per això quan ens esdevé una malaltia sobtada i greu o un accident inesperat ens estranya tant que ens passi i ens surt de dins de l’ànima un “per què a mi”?

15 de juliol de 2011

Comiat-II


Se sol afirmar que no és el mateix una feina que una professió. La diferència fonamental sembla que rau en el fet que la feina és només un treball necessari per viure i una professió afegeix a les tasques d’una feina una mena de projecció de la pròpia existència per a qui la fa. Un “professional” de qualsevol especialitat, manual o intel•lectual, experimenta quan treballa una mena de plaer o de satisfacció consistent a fer emergir de la seva persona una energia creativa en la resolució d’algun problema o en la construcció d’alguna cosa o en l’assoliment d’algun propòsit.

En la tradició formativa de la meva generació el treball, les feines, sempre s’associaven a un càstig bíblic. Te ganarás el pan con el sudor de tu frente... li deia, en espanyol naturalment, un Déu enrabiat a Adam. I, certament, és veritat per a tothom que ho hagi experimentat que hi ha moltes feines que poden constituir un “càstig”, en el sentit que no ve de gust fer-les i que se suporten amb dolor només per la necessitat de sobreviure. En les professions, en canvi, les persones tenen la possibilitat d’experimentar una responsabilitat creativa en diversos graus que fa del fet de treballar gairebé una experiència poètica en el sentit ampli de la paraula. Amb tot, no hi ha professió que no fatigui i que en els excessos que de vegades t’obliguen a viure les circumstàncies hi reconeguis sempre el matís de “càstig” que tota feina té larvada en el seu interior.

He viscut aquest curs acadèmic els dos aspectes: tant el càstig com la poesia de la feina. Per circumstàncies que no són del cas m’he vist obligat, professionalment, a impartir més docència de la que em corresponia inicialment i amb un nombre més elevat d’alumnes. Això ha fet que la “poesia” –que ha existit, evidentment—s’hagi vist enterbolida per l’excés i per la fatiga subsegüent. Això ho he notat particularment en la quantitat de dies que m’ha costat tancar el curs. Fins a la segona setmana de juliol no he pogut enguany tenir les actes fetes, les valoracions acabades i els treballs degudament desats.

Alumnes del màster amb el doctor Joaquim Prats

Avui sí, avui queden ja en el record nostàlgic els cursos del 1A, del 5B i del màster... Avui recordo noms i cares, esforços i gratificacions, moments tensos i possibilitats frustrades. Per sort la memòria selecciona el passat de manera eficient per poder sobreviure a gust. Avui em queden ja per sempre les aromes dels cursos, les preguntes enriolades, les cares angunioses per les qualificacions d’una prova i, per damunt de tot, l’esperança que allò que he maldat per fer amb aquest alumnat els hagi estat útil.

El curs de segon (1A)

El darrer dia de classe ens vàrem fer algunes fotografies de record.... quedin aquí com a testimoni dels tres cursos que he impartit en el trimestre (a més del curs de lliure elecció de “blues, gospel i jazz clàssic”). I que quedin també, sobretot, els somriures d’un present instantani que assenyalen en el rostre d’aquests joves els camins de la il•lusió.

L'altre curs de segon (5B)

26 de juny de 2011

Pascal


Ha arribat l’estiu. I ja des de les seves primeres hores es comença a percebre el neguit del moviment. Les converses sobre els viatges i els plans de juliol i agost sovintegen. I, malgrat la crisi, i encara que molts passin l’estiu a la ciutat, l’ambient i els anuncis ens situen en aquesta passió de moure’s i d’anar amunt i avall que caracteritzen la humanitat a l’estiu del primer món. Sortir, divertir-se, moure’s, viatjar... heus ací una set inextingible dels meus contemporanis! Jo també en vaig participar quan era més jove. Amb el temps m’ha arribat un gust especial per les continuïtats, més que no pas pels canvis, i dels estats estables més que no pas pels processos. A l’estiu procuro estabular-me en un lloc fix amb una rutina amable i relaxada on el pensament i la lectura, juntament amb la música i l’exercici físic suau, tinguin un paper important. Si em moc, retorno a llocs que ja conec un cop i un altre, gairebé sempre a petita escala....

Pensava aquests dies en aquest delit de divertiment i de sortiguera –com diuen els mallorquins—a propòsit de la relectura d’un text de Pascal citat a l’esplèndida obra de Jordi Llovet (Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, pàg. 306-307). Diu Pascal:

... he descobert que totes les desgràcies dels homes vénen d’una sola cosa: del fet de no saber quedar-se en repòs en una habitació. Un home que té prou recursos per viure, si sabés estar-se a gust a casa seva, només en sortiria per anar al mar (...) Només es busquen les conversacions i les diversions dels jocs pel fet que la gent no és capaç de romandre a gust a casa seva. (...)

Pascal diu que si als humans se'ls demana reflexionar sobre què són, llavors aquesta lànguida felicitat no els sostindrà gens ni mica, i aleshores cauran per llei de necessitat en la percepció d’allò que els amenaça, com ara les revoltes que poden venir i, per fi, la mort i les malalties que són inevitables de manera que, si l’home es troba sense diversió, llavors es trobarà desgraciat, i més desgraciat que el més insignificant dels individus que juguen i que es diverteixen

Em fa tota la impressió que Pascal tenia raó i que la seva consideració estava carregada de sentit comú. A l’estiu em sembla que el seu pensament es pot verificar només escoltant una mica els sorolls de l’ambient.

8 de juny de 2011

Comiat-1


Recordo que Josep Maria Espinàs, quan va complir els 65 anys, va escriure un llibre que es titulava, si no em confonc, Dietari de jubilacions. Aprofitant l’arribada a l’edat en què la gent se solia jubilar va reflexionar sobre les “jubilacions” petites i tranquil•les que havia anat vivint al llarg de la seva existència. Tractava des d’aspectes seriosos –com el deixar de ser catòlic—fins a aspectes més anecdòtics com la renúncia a dur mai més bigoti. Pensava en aquest llibre el darrer dilluns de maig, quan vaig impartir la meva última classe de l’assignatura de lliure elecció “Blues, gospel i jazz clàssic”. Cada darrer dia de curs, quan m’acomiado de l’alumnat, sigui del curs que sigui, sento una enyorança sensible. És com una de les jubilacions de l’Espinàs. De fet la meva vida professional continua i a l’any següent torno a iniciar el coneixement d’alumnes nous. M’ajuda a tenir un sentit de continuïtat el fet que l’alumnat sempre té la mateixa edat, encara que jo acumuli un any més.



Tanmateix el 30 de maig d’enguany ha estat diferent. El canvi de pla d’estudis fa que aquesta matèria que imparteixo des de fa gairebé vint anys desaparegui i no sigui substituïda per cap altra. Vaig viure, doncs, la darrera audició, la darrera coreografia i, probablement, l’adéu definitiu fins i tot a l’aula especial de tants i tants anys! El curs vinent encara impartiré docència, però ja no serà la d’aquesta matèria...

Aplegar papers, compactes, fulls... desar-los per darrera vegada a la cartera, veure la buidor de l’aula un cop l’alumnat s’havia acomiadat després d'haver-nos fet una fotografia de record, em va fer viure d’una manera lacerant el pas del temps i la finitud de totes les continuïtats. Va ser, certament, la primera jubilació de la meva vida. I no va ser com les de l’Espinàs. El sentiment no va ser només de melangia.

Arribat al despatx vaig arxivar tots els papers del curs. Sé que no tindré el coratge d’estripar-los. Algú ja ho farà algun dia...

17 de maig de 2011

Campanya


Per tal que no hi hagi cap mena de dubte manifesto que sóc partidari de la democràcia representativa per convicció i per raó. És la millor manera de fer-nos responsables del que fan els nostre polítics –al cap i a la fi som nosaltres qui els triem i els deposem-- i d’altra banda no hi ha cap alternativa que, ara com ara, sigui millor.

La democràcia representativa iguala tothom –una persona=un vot—i ja està bé que sigui així; però d’altra banda s’iguala el que és inigualable. Suposar que tots els i les votants són racionals, reflexius, documentats i conscients no deixa de ser una utopia i probablement el món s’acabarà i encara ho serà. Si el vot fos emès en condicions de saviesa, és a dir, de coneixement senzill de quines són les alternatives i possibilitats reals, la democràcia seria perfecta. Però com que això no és així hem de sofrir les anomenades “campanyes electorals”. Reconec que no les suporto per l’escassa racionalitat que presenten, pel poder absurd que s’atribueix a l’eslògan i per les mentides i falsedats que es propalen. I més en concret pel joc emocional, sovint brut, que s’estén per veure si cala en un segment de l’electorat i per la por que s’escampa sobre els possibles aliats (com si els que això diuen no s’hi haguessin entès altres vegades quan els ha convingut). Es juga molt amb la poca memòria de les masses i amb el fet que repetir un eslògan, encara que sigui fals, amb una mica de sort s’acaba convertint en veritat.

No segueixo absolutament res de la campanya electoral i em dol veure com s’aprofiten demagògicament fets que tenen molt poc a veure amb la realitat ciutadana. Sembla que les campanyes s’hauran d’aguantar durant tota la vida. Segons els experts entre un 12 i un 16 per cent dels vots emesos ho són per emocions epidèrmiques: perquè el candidat/data és guapo, em cau bé, és simpàtic, no puc veure els seus adversaris, m’han dit que... etc. Aquest segment de votants és el que més es busca motivar en les eleccions. Si això és així, el que resulta decisiu en una democràcia és l’emoció, la irracionalitat. Per aconseguir això s’empren tots els trucs possibles que han estudiat els assessors de comunicació: una forma de somriure a les fotografies, una manera d’anar vestits, tenir preparada una frase dura i brillant en el moment que en el míting la llumeta de la televisió indica que estan enregistrant la intervenció (en directe o no), etc. No crec que això tingui res a veure amb l’esperit i el sentit ètic de la democràcia. És avui un dels seus defectes.

Al llarg del curs la política té també un punt de teatralitat falsa. A mi em costa creure que tot el que fa un govern està malament o que tot el que diu l’oposició sigui sempre i sistemàticament una bestiesa per al govern de torn. Em costa d’entendre que en un moment com l’actual, tan greu, no es pugui pactar una solució comuna o si més no dels principals partits per anar a la una (la democràcia alemanya ho va fer durant 4 anys amb uns resultats ben bons!). Em dol particularment que s’enganyi a la gent en les campanyes electorals amb promeses que qualsevol persona mínimament intel•ligent sap que no es poden complir.

Un debat profitós d’aquesta campanya hauria estat que els candidats a alcaldes discutissin què i com retallaran (prometre que invertiran més i que no retallaran res és una mentida en les actuals circumstàncies). Quines prioritats tindran i com aprofitaran la crisi com a oportunitat per a una major eficiència i d’acord amb quins principis. Però la realitat ha estat decebedora. Ningú parla de retallar i tothom promet el que no podrà complir. L’oposició intel•lectual i política –sigui quin sigui el seu signe—no s’està de dir que calen “ajustos” i “reformes estructurals”.... però mai hi ha manera de saber com es concreten abans de les eleccions. Suposo que si es concretessin es trepitjarien ulls de poll i els sectors afectats no votarien el candidat. Sembla que és més rendible estar sempre “contra el que sigui...”
De vegades la política apareix als ulls de l’espectador fregant la infàmia. Estar en contra de les coses no està malament. Però si no es diu a favor de què s’està i com es pensa fer, oposar-se a les decisions amb eslògans emocionals és del tot estèril.

No hi ha res millor que la democràcia. Però probablement encara no som del tot demòcrates.

4 de maig de 2011

Plorar


No sóc gens aficionat al futbol ni segueixo tampoc cap altre esport. Reconec, però, que la identificació amb un equip esportiu i les seves gestes deu produir un plaer intens, i sembla, a més, cohesionar divesos grups de l'espècie dels humans, a la qual pertanyo, en una emoció única i col·lectiva. No hi tinc res a dir. Només voldria fer una consideració senzilla i, probablement, simple.

Un dels drets que no existeix és el de "no" ser informat. Per més que vull mantenir-me al marge dels esdeveniments esportius em resulta del tot impossible. Tard o d'hora per una o altra escletxa m'arriben les notícies i els resultats de les principals efemèrides esportives. En una d'aquestes escletxes se'm va situar al davant sense voler una imatge d'un diari en el qual es veia un parell de simpatitzants d'un club plorant desconsoladament per la derrota del seu equip. En una altra pàgina estava retratada l'eufòria exagerada dels partidaris de l'equip contrari.

No deixa de ser curiós que fins i tot per gaudir de la vida hàgim de practicar el conflicte, encara que sigui banal o, si més no, perfectament prescindible. Diuen els psicòlegs que el conflicte està inserit en la mateixa entranya de la vida. Que madurem a cop de conflictes i que progressem a base de superar-los.

Personalment confesso que odio el conflicte, sigui personal, de la pròpia consciència, dels reptes entre iguals per a la professió, per a la superació col·lectiva, etc. Reconec que és així, i també que cal educar en la resolució dels propis conflictes i no pas evitant les frustracions. Però no m'agrada gens. Personalment trobo aquesta dimensió "conflictiva" de la naturalesa de la vida profundament amarga i desagradable. I entenc que hi hagi persones que els defugin quan no els són inevitables per continuar vivint. I ja no diguem fins a quin punt arriba el meu desencís quan aquesta naturalesa conflictiva comporta agressions físiques o psicològiques en els seus diversos formats: guerres, opressions, insults, vexacions, tortures, etc.

Resulta, a més, que per distreure'ns també provoquem conflictes. És el cas de l'esport de competició. No deixa de ser galdós que la possible alegria d'uns humans s'hagi de bastir sobre el plor i la desolació d'uns altres. Difícil de comprendre si un és sensible al dolor derivat de patir els resultats d'un conflicte...

Espero que en morir Déu em perdoni i m'aculli al seu lloc de repòs... i amb tot el respecte li preguntaré si, ja que és omnipotent, no hauria pogut trigar una mica més de set dies a fer el cosmos i si no li hauria sortit un mica millor en cas d'haver-s'hi entretingut una mica més. En d'altres mots: ¿un altre món, posats a fer, on no hi hagués conflictes i tots fóssim bons, justos i pacífics per naturalesa, no era possible? Suposo que no però se me n'escapen les raons.

Perquè de fet una vida que comença amb els crits de qui la dóna i els plors de qui la rep no sembla pas anunciar res de bo oi?



25 d’abril de 2011

"Descendit ad inferos"


Un dels dies per a mi més significatius del “triduum pasqual” és el dissabte sant. Hi revivim el silenci radical i la solitud absoluta. Al migdia del dia abans Jesús expira. Abans que no arribi el vespre del mateix divendres, Jesús és enterrat. Ja està. Tot s’ha acabat. Passa un nit i, al dia següent, dissabte, Jesús comparteix el que tots serem algun dia: un cadàver fred a punt d’iniciar el procés de putrefacció.

En la versió més antiga del Credo cristià en aquesta jornada del dissabte es produeix la davallada de l’esperit de Jesús als inferns: ...fou mort i sepultat; davallà als inferns. 'Descendit ad inferos’, diu en llatí la versió més antiga. ¿Què vol dir avui aquesta frase?

En el segle XXI cel i infern ja no són considerats llocs –com era propi de la cosmovisió de l’Edat Mitjana—sinó estats. Però en tot cas Jesús no davallà ‘ad infernum’ sinó “ad inferos”, una traducció maldestre del concepte jueu de sheol (l’hades dels grecs). Grecs i jueus creien que en morir l’esperit de les persones anava a parar a un lloc tenebrós i fosc, el lloc dels morts. No tenien pas la idea de judici de cap mena; allí hi convivien per sempre, fora del temps, tots els difunts.

Per als nostres contemporanis, aquesta frase “davallà als inferns” s’ha d’interpretar com el dia del silenci absolut. És una metàfora excel•lent dels nostres temps: el silenci de Déu. És un dia que ens recorda que Déu pot parlar, certament, però que el Déu de la paraula, que és Paraula, és també el Déu del Silenci. L’ocultació de Déu també és veritat. El davallar al regne de la mort per part de l’esperit de Jesús cal interpretar-lo tant com un llamp en la foscor de la mort com un compartir fins al final la condició humana i el silenci de Déu.

És el dia de la solitud absoluta. Els humans estem programats de manera que tendim a no ser conscients, sortosament, de la solitud radical de la nostra condició. Només en l’abraçada íntima potser alguns poden sentir el gemec agònic d’aplegar-se fora de si en tot el cosmos; però la majoria dels mortals sabem que la nostra identitat, allò que ens fa observar des dins del cos el món amb uns ulls concrets no pot sortir de la presó de la nostra pell. Si en som conscients sabem de sobres que estem condemnats a una solitud absoluta, a una inquietud i a una por del propi ésser que no podem superar per cap via racional. Morim sols i vivim una existència que sabem i palpem com a intrínsecament insegura.

La por interior dels humans no es pot vèncer sinó és amb la presència d’algú que ens estima incondicionalment, que ens dóna la mà mentre travessem, com nens esporuguits, el bosc tenebrós a l’interior de la vida.

Els “inferns”, el sheol, l’hades... són el lloc de silenci i de solitud on l’amor no pot entrar. Que Jesús baixa “als inferns”, és a dir, al regne de la mort, vol dir que en aquesta solitud radical i espantosa dels humans hi baixa l’amor. Els “inferns”, el sheol, la mort ja no estan tancats. Una escletxa de llum penetra en la radical indefensió humana. Hi ha vida dins de la mort perquè l’amor hi ha baixat.

Jesús no baix als inferns dels condemnats sinó al regne de la mort. I pel que fa a l'infern dels comdemnats, com deia la germana Lucía Caram, jo ja crec que existeix; però també crec que a la seva porta hi ha un rètol que diu: “tancat per redempció”.

23 d’abril de 2011

Divendres


Dia dedicat d’una manera molt especial a reviure el misteri de la mort en creu de Jesús de Natzaret. En els temps actuals és molt difícil fer entendre aquest símbol, la creu, com una cosa positiva. Els cristians hem de reconèixer que la creu sola, la històrica, és un desastre sense pal•liatius de cap mena. Un home bo, just, és torturat, insultat i assassinat públicament en la més absoluta solitud. A més, en el seu context històric, és mort de manera vergonyant per a la percepció dels seus coetanis: com un dels delinqüents de més baixa categoria, com un esclau. Contemplar la creu en ella mateixa és un acte horrorós que no resistiríem si no fos per la càrrega de simbolisme que ha desenvolupat al llarg dels temps. No és gens estrany que els esforços de sant Pau per vindicar la creu com a salvació topés amb la incomprensió dels grecs (una bogeria) i dels mateixos jueus (un escàndol). Molts homes i dones d’avui em fa la impressió que no poden donar cap salt més enllà: la creu els és, efectivament, una bogeria il•lògica i un fracàs absolut. Si no ho sabem explicar millor no és estrany que els nostres contemporanis davant la creu facin cara perplexa i s’hi girin d’esquenes sense entendre’n res...

Tant va ser l’horror de la creu que, de fet, els primers cristians no la van utilitzar com a representació pública durant més de cinc-cents anys! No existeix, efectivament, cap representació de la crucifixió a la història de l’art fins al segle V. Crec que les dues primeres creus són un placa d’ivori conservada al Museu Britànic i una altra a una porta de fusta de la basílica de santa Sabina de Roma. No, tampoc els primers cristians van sentir-se còmodes amb la Creu...

Ahir, a l’ofici del divendres sant, vàrem llegir lentament la passió segons sant Joan. Vaig voler deixar de banda les consideracions teològiques o filosòfiques sobre la creu (de fet la creu sola no té sentit: té sentit tota la vida de Jesús que acaba en la creu!) i em vaig centrar a meditar en allò que avui encara em podria ser actual.

Sovint, pietosament, es diu que els nostres errors i febleses continuen avui crucificant Jesús... crec que dit així avui no s’entén. Em fa la impressió que fóra millor traslladar-nos al bell mig de la narració evangèlica i preguntar-nos amb sinceritat quina hauria estat la nostra resposta si haguéssim estat allí. ¿Seríem com Ponç Pilat i prevaricaríem per oportunisme polític? ¿Faríem com la jerarquia representada per Annàs i Caifàs, que en funció de la llei o per un article religiós eren capaços de matar humans? ¿Seríem com Pere, tot boques, però a l’hora de la veritat fent llufa? ¿O ens justificaríem com la cohort romana per “l’obediència deguda” als seus caps militars? ¿O fugiríem com tots els deixebles? ¿O ens situaríem al costat de les úniques que van estar al costat de Jesús fins al final com Maria Magdalena? És molt fàcil avui condemnar i criticar des de Pere fins a Pilat passant pel centurió... sempre és més fàcil criticar els altres i ser ben lleus i comprensius amb nosaltres mateixos. Ara bé, de debò, ¿què hauríem fet d’estar en la pell d’aquests personatges en el seu context? Què fem avui en situacions similars?

Ben a l’inrevés de Buda, Mahoma o Confuci, Jesús fracassa i és assassinat. Curiosa originalitat d’aquesta religió, la cristiana, en què el símbol màxim, si més no aparent, és el fracàs. Quan un és el que fa i fa el que és en absoluta coincidència amb els més alts principis d’amor als altres acaba malament... Potser sigui aquesta la lliçó més esfereïdora de la Creu. No pas el fet en si (molts humans han mort amb més turments i en circumstàncies molt més horribles!). No, no és només la Creu. És tota la vida d’una persona humana exemplar la que hi penja... és una invitació a portar-se igual encara que el final sigui aquest...?

11 d’abril de 2011

¿Certificat d'excel·lència?


Al llarg de l’any he coincidit amb diversos professors de Secundària –tant de la pública com de la concertada—que viuen una mena d’auditories sobre la qualitat del centre on treballen efectuades per empreses externes. En principi em sembla bé que s’avaluï l’eficiència d’un centre docent, que se n’identifiquin els punts forts i els febles i que s’estableixin camins de millora. Hi ha prou indicadors per poder dur a terme aquesta tasca, si més no pel que fa a la docència (no em fico en d’altres qüestions de la gestió directiva, econòmica, ideari, etc.).

Els professors amb qui he parlat, però, s’han mostrat decebuts per aquesta mena d’auditories. Segons que sembla les empreses auditores no estan especialitzades en centres docents i cometen l’error d’homogeneïtzar l’especificitat de les escoles i de la seva funció amb les empreses productives o de serveis. No és el mateix instruir i educar humans que fabricar components elèctrics o gestionar una cadena de cinemes o supermercats. I no és el mateix la satisfacció d’usuaris i de clients d’un producte de consum que els resultats obtinguts en una escola en relació a valors, actituds i coneixements bàsics. De vegades per aprendre cal patir i esforçar-se, cosa que no cal en absolut per consumir. No és el mateix la satisfacció dels pares que la dels usuaris directes del sistema, l’alumnat en general, ni tampoc els estímuls econòmics i funcionals que calen per mobilitzar l’activitat del professorat.

El resultat d’aquesta manca d’especialització, segons m’han informat els professors afectats, fa que la burocràcia que els obliguen a realitzar resulti infinita i que, de vegades, els auditors s’obsessionin, per exemple, perquè dos programes d’una matèria en el mateix curs, en dos grups diferents, no van exactament al mateix ritme. Això és normalíssim, ja que les classes no són cadenes de muntatge!

Tot passa sobre el paper i mai els auditors entren a l’aula. El resultat de tot plegat és que el professorat gasta molt de temps i moltes energies i reunions a fer papers i més papers sense que tingui la sensació o l’evidència empírica que les coses a l’aula han millorat metodològicament o que el rendiment de l’alumnat manifesta un sensible increment de qualitat mitjana.

Això sí, al cap d’un o dos anys d’estar sotmesos a aquesta mena d’auditories, els centres probablement podran distingir-se amb un certificat d’excel•lència. Ara bé, a l’aula les coses continuaran igual i el professorat haurà perdut una oportunitat única de reflexionar i canviar la seva pràctica en allò que pogués ser millorable. I, el que és pitjor, s’haurà tornat una mica més escèptic.

L'excel·lència docent és tota una altra cosa.

3 d’abril de 2011

Uniforme



Ja fa molts anys que vaig descobrir una llei constant sobre la participació de les persones en els debats: el nombre d’intervencions és sempre inversament proporcional a la complexitat del problema debatut. Efectivament, en un dels primers claustres que vaig viure al primer institut de la meva vida professional com a professor em va sobtar que a propòsit d’una envitricollada explicació econòmica per part del Secretari no se’n digués pràcticament res i, en canvi, sobre la ubicació on es podrien col•locar uns suros informatius que acabaven d’arribar de la Delegació les intervencions fossin nombroses. D’aleshores ençà he corroborat que aquesta llei es compleix sempre.

Alguna cosa de semblant ha passat aquests dies sobre si l’alumnat dels centres públics han d’anar o no amb uniforme escolar. Si algú parla de la complexitat concreta en la motivació o en les formes d’aprenentatge ningú no en diu gran cosa. Sobre l’uniforme escolar, en canvi, s’han fet debats, ha sortit el tema a les tertúlies, n’han parlat els polítics i han estat nombroses les cartes dels lectors als diaris. I com sempre s’han enfrontat sense matisos dues posicions: la d’aquells que creuen que algun tipus d’uniformitat a l’escola seria útil en els temps actuals –tot i que no és el problema principal—i la d’aquells que ho consideren un retrocés carrincló propi de la mentalitat conservadora.

L’uniforme no és pas estrany a la societat i no només en àmbits militars i policials. Els metges van amb bata blanca i els jutges es posen una toga a l’hora d’exercici públicament el seu ofici. I ningú no els diu que això de portar un uniforme és carrincló! També hi ha “uniformitzacions” dictades per les modes. La bata blanca i la toga judicial indiquen que l’exercici d’aquesta funció és important. I és en això que crec que algun tipus d’uniformització a l’escola resultaria positiva en l’educació del país.

Els uniformes a l’escola podrien voler dir que als centres docents no s’hi pot anar vestit de qualsevol manera perquè la funció que s’hi realitza és important, fins i tot transcendent per a la societat del futur. En aquest sentit crec que algun tipus d’uniformització –que es pogués triar entre diverses bruses, camises, pantalons, faldilles i calçats concrets, posem per cas—facilitaria l’educació de l’imaginari públic i seria, sense dubte, una mesura de progrés. Fins i tot podria simbolitzar la igualtat d’oportunitats.

Tanmateix és cert: no és ara mateix el principal problema de la nostra escola.

29 de març de 2011

La música i la font de les paraules


Sembla que en l’aventura del coneixement humà hi ha un primer horitzó consistent a observar, descriure i explicar els fenòmens. Per fer-ho utilitzem la lògica i, si s’escau, l’experimentació, i ens en sortim prou bé, si més no pel que fa als fenòmens senzills. Sabem perquè plou, per exemple, i fins i tot podem predir el temps que farà. Aquest seria l’horitzó de la ciència i de la lògica científica.

Hi ha un segon horitzó una mica més complicat: aquell que pretén conèixer i explicar l’experiència de la bellesa i els principis que han de regir la rectitud de les conductes. L’ètica i l’estètica ja no són tan fàcils d’estructurar i de compartir. Així com ningú no dubta de les causes que expliquen el canvi d’estat de l’aigua, no sembla que l’acord sigui massa senzill a l’hora d’establir què és bell o bo i per quines raons ho és. Tanmateix encara utilitzem per acostar-nos a aquest horitzó la lògica racional i som capaços d’articular algunes argumentacions sòlides quan ens movem en l'àmbit dels grans principis. És fàcil estar d’acord que matar una persona és reprovable malgrat les subtils distincions de la guerra justa, la legítima defensa, el mal menor, etc. Però quan ens plantegem la licitud de l’avortament, l’eutanàsia o l’ajut al suïcidi sol•licitat lliurament l’acord ja no és possible.

Hi ha un tercer horitzó en el qual ja resulta molt difícil només pensar. Em refereixo a límit del misteri de l’ésser i de la vida, al sentit. Aquí les paraules de la lògica racional no són suficients ja que ens veiem obligats, si ens hi volem acostar, a utilitzar constantment les metàfores i els símbols. La referència explicativa sovint se situa enllà del mur de la lògica. I aquest àmbit, per dir-ne res, a més de pensar-lo també cal viure’l. És el terreny de la metafísica en el sentit més estricte de la paraula, el món de l’espiritualitat i de la religió.

Per parlar i comunicar pensaments i vivències del tercer horitzó cal trencar la lògica dels mots i enlairar-se per les vies del símbol, del vel insinuatiu, del mirall trencat... i de l’art! ¿Potser és la música el llenguatge que traspassa el mur del Misteri?

Rumiava sobre tot això mentre amb els meus alumnes escoltàvem un gospel que duia per títol precisament deixa que aquesta petita llum que tens a dins s’encengui. El gospel –és experiència comuna—posa la pell de gallina, produeix una emoció especial i supera les paraules que canta amb els sons que les acompanyen.

Tanmateix també les paraules neixen del Misteri. Abans d’escoltar el gospel, durant les explicacions prèvies, els mots brollaven dels meus llavis d’una manera que no puc fer conscient i que no respon en absolut a cap recitat memoritzat. ¿Com és possible el fenomen de la llengua quan la sents sortir de dins sense preparació prèvia? ¿Hi ha alguna paraula que pugui dir la font d’on neixen les paraules? Hi ha alguna paraula que pugui dir la música quan travessa impetuosament el vel del Misteri en la seva pura abstracció?

La resposta a aquestes preguntes només es pot obtenir en el viure, en el sentir i en el silenci. I en les poques paraules que a continuació es puguin pensar...

23 de març de 2011

El Japó i la quaresma


La litúrgia del temps quaresmal convida als creients a viure un temps d’intensitats interiors: densificació de la meditació i la pregària, increment de l’austeritat per esbrinar els nostres petits o grans esclavatges, anàlisi de la consciència pel que fa a la solidaritat (donar a qui ho necessita, ni que sigui només temps). En aquest context he pensat, un cop més, en el fet que la consciència religiosa té la virtut de “des-centrar-te”, o si més no, de proposar-t’ho. La religió et facilita deixar de ser tu el centre de tu mateix i t’invita a accentuar una mica més, si més no, la dedicació als altres. Els altres són el centre de la teva estimació i no tu mateix. El cristianisme no difereix en això del nucli d’altres religions: estimar els altres és el mandat essencial de la religió cristiana.

Aquests dies el Japó, malauradament, és notícia pel tsunami i la central nuclear afectada. Crec que a tots ens ha sorprès la verificació pràctica d’una de les idees que tenim sobre la civilització japonesa: la primacia dels altres per damunt d’un mateix, la disciplina social. Heus ací un imaginari cultural col•lectiu que ha funcionat en moments de crisis col•lectives i econòmiques agudes. A tots ens ha sobtat un cop més l’ordre, el compliment de les normes, la importància dels altres per damunt de la individualitat, l’absència de saqueigs aprofitant el desori i la foscor per manca de llum... No es tracta ni d’un panegíric ni d’una idealització. Els japonesos són majoritàriament així i també tenen problemes de corrupció, etc.

Crec que els orígens d’aquesta conducta tan civilitzada són un misteri. Altres cultures han intentat per la força la realització d’aquest somni de primacia de la col•lectivitat. Han estat enginyeries socials fracassades. La URRS, Xina, Corea i Cuba en són exemples evidents. Els japonesos donen més importància a la col•lectivitat en un ambient de llibertats democràtiques: heus ací el seu gran mèrit. No són així pas per obligació policíaca, ni per ser practicants d’una determinada religió. Ni tampoc es pot argumentar que en els seus orígens agraris la necessitat del grup era molt forta i ara aquesta actitud ha quedat com a herència. També són agraris els nostres orígens i no som pas així. Només sabem que, al Japó, els adults i l’escola comparteixen les mateixes conviccions culturals, creuen en ells mateixos i saben que procedint d’aquesta manera –primacia del grup sobre l’individu-- poden resoldre millor els reptes de la vida. Tot el contrari de la nostra acràcia.

Durant aquesta quaresma, enfangat en notícies tan tristes com les provinents del Japó, no deixo de preguntar-me com és que les catòliques Itàlia i Espanya (i també la “Hispanidad”), no han rebut de la presència abassegadora i secular de la religió cristiana una herència cultural semblant a la japonesa. Déu nos en guardi que alguna cosa de semblant al Japó, fins i tot molt més petita, s’hagués esdevingut entre nosaltres. No és gens agosarat afirmar que l’individu hauria passat per damunt del grup...

És com si entre nosaltres els segles de vida catòlica no haguessin penetrat a fons en cap herència realment interior de la col•lectivitat, llevat de tabús, prohibicions, intoleràncies i rituals externs. ¿O és que potser els segles passats entre nosaltres, de cristians, només en van tenir el nom?

16 de març de 2011

Empatia


Hereu inconscient de la Il·lustració, sempre he pensat que calia separar de manera nítida el pensament, de naturalesa blava i freda, dels motors emocionals, més aviat càlids, grocs i rojos. Segons que sembla, la neurociència actual mostra que potser vaig errat. Diuen que l'emoció s'entortolliga com una heura al voltant de la raó o bé que la raó no deixa de ser deutora d'un impuls emocional previ. Hi ha persones que semblen demostrar aquesta relació ment-emoció d'una manera especial i disposen d'una capacitat estranya de llegir l'ànima dels altres sense que se'ls digui pràcticament res. D'aquesta capacitat se'n diu empatia i no tothom la té. Crec que per a ser un bon mestre o professor és una capacitat que caldria tenir.

Pensava en tot això fa uns dies mentre contemplava, atònit i meravellat, l'obra de J.B. Priestley Truca un inspector. Els actors i les actrius damunt l'escenari emetien un grau de versemblança tan agut que et feien oblidar la teva pròpia consciència de ser. Et xuclaven. Alguns eren actors prou coneguts a qui he vist fer diversos papers al llarg dels darrers vint anys. Si algú ha de tenir un alt grau d'empatia, sens dubte, han de ser els actors i les actrius.
¿Com és possible, si no és així, que puguin disfressar-se de personatges tan diferents?

Recordava mentre rumiava sotre l'empatia el que deia l'Adolf Marsillach respecte del seu estat psíquic quan acabava les representacions de La gata sobre el tejado de cinc caliente. Durant la representació havia de fer el paper d'embriac i anava bevent una barreja d'aigua amb te que simulava el whiski. Afirmava que, en acabar la representació, gairebé durant mitja hora se sentia embriac de debò com si realment hagués estat bevent alcohol. ¡Tal era el grau d'identificació amb el personatge!!!

Alguns dels bons actors i actrius que he conegut semblen que portin a dins tota la humanitat... i que per això poden interpretar els papers més diversos. Tanmateix, en la seva vida privada o particular poden no ser especialment triomfadors. Com diu Paul Auster a la seva recent novel·la Sunset Park parlant de dos artistes: no eran seres humanos fallidos, exactamente, pero tampoco triunfadores. Almas mutiladas. Los heridos ambulantes, abriéndose las venas y sangrando en público (pàg. 179).

¿Seria realment interessant que en la instrucció escolar d'infants i adolescents s'ensenyés teatre per cultivar l'empatia? En tinc els meus dubtes.

13 de març de 2011

Sant Andreu Jazz Band (II)


Segons Howard Gardner, neuròleg i psicòleg de la universitat de Harvard, tots els humans disposem de més d’una intel•ligència. Ell n’ha arribat a comptar set de molt clares que, a més, estan localitzades en llocs concrets del cervell. No nega que n’hi hagin més... Poden existir, però Gardner diu que no les ha localitzades.

Una de les intel•ligències descrites per aquest professor de Harvard i que, segons ell, posseeixen tots els humans és la musical. La capacitat de fer música, sigui amb un instrument, cantant o ballant, no és privilegi d’uns pocs. Els humans, tots, són potencialment músics. Estudiar música des de petits, doncs, consisteix a educar una de les nostres intel•ligències i, per tant, a obrir la possibilitat ampliau la capacitat del sentir i del saber humans. I atès que les intel•ligències formen una xarxa, de retruc, també s’estimulen les altres capacitats.

Resulta evident que no tothom té, d’entrada, les mateixes possibilitats naturals de ser un bon músic, de la mateixa manera que no tothom té les mateixes dots per ser un bon esportista. Tanmateix ningú no nega la virtualitat educativa de l’educació física a l’escola... (també existeix una intel•ligència cinètico-corporal). L’únic que goso afirmar és que tothom pot saber música i té capacitats per realitzar-se musicalment. El qui té més dots genètiques anirà més ràpid a trobar el camí de la realització personal i el qui no en té tantes s’haurà d’esforçar més. El fet, però, és que tots podem ser músics...

Gardner postula, entre altres coses, que la instrucció a l’escola ha de desenvolupar, a través de les activitats d’aprenentatge, totes les intel•ligències i no només la lingüística i la lògico-matemàtica. Per això el fet de posar en contacte nens i nenes amb un instrument musical des dels primers anys de la seva formació i ensenyar-los el llenguatge musical pot donar uns resultats educatius molt gratificants.

Pensava en tot això escoltant i veient un cop més la Sant Andreu Jazz Band dirigida per la infatigable i encertada tasca de Joan Chamorro i Montse Jorba. Crec de debò que encerten de ple –els resultats ho demostren—en la seva línia instructiva. Sí, els nens i nenes tenen l’instrument des de bon començament per estimular la seva creativitat... però no pas per jugar només! La creativitat és possible a la majoria, si també alhora s’aprèn de manera rigorosa el llenguatge musical i els secrets bàsics de l’harmonia.

A la Sant Andreu Jazz Band –i per extensió a l’escola municipal de música de Sant Andreu—no es formen primordialment músics, sinó persones. Per tant, a través de la música els alumnes aprenen a treballar amb exigència, a saber que la creativitat procedeix de l’esforç personal, que el treball en grup i en equip és imprescindible --però que no es pot treballar en equip sinó s’aporta el bon fer personal--, a dominar l’ego, a tenir disciplina i autodisciplina... Si no hi ha disciplina i responsabilitat individual el grup pot fallar i això no aboca a bons resultats.

Els nens i nenes, nois i noies que toquen a la Sant Andreu Jazz Band no són virtuosos genials dotats d’una superdotació especial... són persones dotades per a la música, sí, però normals. ¿Com pot ser que nois i noies normals, que porten bé els estudis escolars, toquin amb aquesta sensibilitat i aquest bon fer tècnic? Com pot ser que tinguin un feeling especial que no sol ser normal a l’adolescència sinó s’és educat i instruït per tenir-lo?

El “miracle” d’aquesta orquestra meravellosa respon a una recepta prou coneguda: una dosi altíssima de sentit comú –en l’aprenentatge no hi ha dreceres fàcils i tot es redueix per part de qui aprèn a constància i esforç personal—; topar-se de petit amb l’oportunitat d’aprendre un instrument i, finalment, la passió d’uns mestres lliurats amb dedicació, autoritat i amb capacitat de creació d’un ambient afectiu adequat. Uns mestres, val a dir-ho, que a més de saber ensenyar també dominen, i molt!, bé allò que ensenyen.

Mireu aquests nois i noies tocant si en teniu ocasió... Toquen una música bona, autèntica i bella... Sí, mireu com gaudeixen i com somriuen interpretant una música que va néixer per dir sí a la vida i expulsar la tristesa!