Canemàs

He tingut ocasió d’accedir a les primers dades d’una experiència instructiva dedicada a observar si els alumnes de Primària, sense llibre de text, i amb un ordinador individual a l’aula aprenien més i millor que els seus companys escolaritzats, diguem-ne, normalment. Els resultats són decebedors: els nens i nenes, tot i treballar amb ordinadors i fins i tot gaudir d’uns mestres entusiastes que fins i tot han canviat la disposició de l’aula per adaptar-la a l’experiència, aprenen poc, igual o menys que els seus companys. El professorat del centre experimentador, davant dels resultats, ha entrat en una certa crisi.

Les tecnologies de què disposem des de fa un decenni, amb les seves innovacions constants, han vingut per quedar-se com, en altres temps, es va quedar el llibre escrit a mà i segles després també la impremta. Res a dir-hi. D’altra banda també és cert que els nens i nenes actuals són uns “nadius digitals” que són ensenyats per “immigrants digitals”, és a dir, per persones que encara considerem la biblioteca com el temple suprem de la saviesa. Amb tot, l’aprenentatge, sigui amb tecnologies digitals com si és amb sistemes més “antiquats” ens continua donant uns resultats que no són els esperats. On és el problema?

En la meva opinió, certament no pas d’expert!, i cenyint-nos estrictament al procés d’aprenentatge, hi ha dues qüestions nuclears: des de fa uns vint anys no es forma un canemàs cognoscitiu sòlid i s’ha bandejat l’exigència de l’esforç personal per aprendre, com si aquest esforç constant ja no calgués.

De la mateixa manera que una biblioteca ben atesa, dirigida per persones formades i de tracte humà exquisit no serveix de res si no saps ni què busques, ni com està organitzada la distribució dels llibres, ni com cal buscar-los, el mateix s’esdevé amb les tecnologies actuals. Si no es forma el canemàs no serveixen de gairebé res per aprendre.

Amb el mot canemàs es designa un teixit groller i molt clar de fils i de passades, fet amb fil de cànem, que forma una mena de reixat el qual serveix de suport a labors casolanes brodades i com a guia per a brodar damunt d'altra roba. En sentit figurat és el fons sobre el qual hom fa desenvolupaments diversos. En els dos sentits, real i figurat, descriu el que vull dir: cal el fons, el reixat de suport per desenvolupar i situar les informacions i transformar-les progressivament en coneixement. En un moment determinat de la història d’aquest país es va decidir tirar per la borda la formació del canemàs. I com es formava aquest canemàs? Amb una visió històrica dels grans processos (literaris, artístics, polítics, econòmics, etc.)

I, en segon lloc, hem bandejat l’exigència de l’esforç constant. Esforçar-se per aprendre pot costar poc o molt, ser agradable o desagradable. Però resulta essencial, insubstituïble. Una tècnica, per exemple, per aprendre una llengua és l’autodictat. Consisteix a aprendre’s un text de memòria, curtet, i escriure’l, també de memòria, a primera hora del dia següent a classe. Tant li fa si l’has d’escriure a la pantalla de l’ordinador o en suport paper. L’esforç de la memorització no te l’estalvia ningú.

Els nens i nenes a l’escola no han de ser pas desgraciats però no hi van a ser feliços, hi van a aprendre. I perquè després puguin continuar aprenent, perquè puguin aprendre a aprendre com repetim de manera fraudulenta des de fa anys, cal formar el canemàs amb esforç.

I això no es fa ni es postula en la formació dels mestres i professors. I així anem.