Viatge

El viatge produeix a moltes persones una mena d’excitació fascinant. Viatjar sedueix. Probablement els humans estem programats per interessar-nos amb una certa vivor per allò que és a d’altres llocs o per allò que va succeir en d’altres temps. Geografia i història són els eixos de la nostra passió.

Tanmateix em sembla intuir que la majoria dels meus congèneres pensen més en els preparatius que en el viatge en si mateix i es fan més il·lusions quan l’imaginen que no pas quan el fan. I també crec que el gaudeixen més quan, un cop retornats, el paeixen, el recorden, l’expliquen o el reviuen. Sí, viatjar és màgic, com un significant perdut en l’arbreda dels símbols descodificats...

De nits llegeixo:

Amb cada llibre que llegeixo faig un viatge nou a l’Índia, recordo els llocs on vaig ser o descobreixo capes més profundes, facetes noves i sentits inesperats de les coses que estava convençut de conèixer bé. Aquests viatges imaginaris tenen moltes més dimensions que el que vaig fer en realitat. I, alhora, m’adono que els viatges reals es poden prolongar, repetir i multiplicar a través de la lectura de llibres, l’estudi de mapes i la contemplació d’imatges i fotografies. I que l’avantatge d’aquests periples iconogràfics és que ens permeten d’aturar-nos en qualsevol punt i mirar les coses amb tranquil·litat o retrocedir a la imatge anterior, cosa que no tenim ni temps ni mitjans per fer durant un viatge de debò (R. Kapuscinski: Viatges amb Heròdot, pàgina 50).

Tanco el llibre i penso que fa molt de temps que viatjo així i que, certament, dels escassos viatges que faig el que més m’interessa és llegir, mirar i recordar la iconografia viscuda i fins i tot tornar-hi... no tinc deler de conèixer noves coses sinó de penetrar en aquelles poques que he tastat ni que sigui superficialment. Més que veure indrets m’interessa ser-hi...

Tanco el llum i mentre l’ocell de la son no escampa la seva teranyina al damunt dels ulls em passa pel cap que potser viatjar també és una mica droga, un petit al·lucinogen que intenta calmar la necessitat gairebé física d’anar-se’n d’un mateix. En el fons potser és un símptoma més d’aquesta perenne incapacitat d’assumir-nos.