16 de novembre de 2008

Hindús


Diuen que alguns hindús, o potser molts, ves a saber, poden passar-se hores asseguts vora d’un mur simplement vivint, gaudint del plaer de ser, sense cap altra mena de teoritzacions estèrils. Simplement seguint l’impuls del seu imaginari. Una versió d’aquest vitalisme hindú sembla que es ven bé a l’occident, especialment en la seva versió budista. Sigui el ioga o sigui algun tipus d’estranya meditació transcendental, aquesta cosmovisió del món cau simpàtica entre nosaltres i fins i tot té mercat.

Et diuen els entesos: asseu-te, respira de manera compassada, pensa només en el color blanc, abans revisa punt per punt el teu cos, cerca el silenci absolut, escolta els batecs del teu cor, aplega els dits índex i polze perquè l’energia es distribueixi bé, etc.

Dóna’m de parer que l’hindú tot plegat ho fa a seques: és ell, sense conceptes i sense paraules, qui se sent viu fruint de la senzillíssima experiència de la pròpia consciència.

En aquest món de presses que vivim on el silenci és gairebé inexistent, aquesta dimensió de la vida ens resulta molt atractiva. No sé fins a quin punt, però, és falaç; és a dir, em sembla que nosaltres, en aquesta oferta, només pretenem trobar un descans que, d'atra banda, mai no ens arriba del tot...

M’ho has dit sovint. No ets capaç de viure a l’oriental, fins i tot en aquesta versió descafeïnada, i et costa molt estar sense fer res. Potser hauries d’aprendre que no fer res no és pas perdre el temps.

Ah! I si algun dia això de la meditació t’atrau, recorda que en la teva pròpia cultura aquesta dimensió transcendent existeix. Des de l’oració mental dels místics, passant per la lectio divina dels monjos catòlics fins a les tècniques diverses de pregària hi ha un munt de possibilitats perquè trobis també el repòs en el silenci. Només el silenci precedeix la paraula i, sobretot, la música.

No cal anar a buscar fora el que tens a casa. Només cal que ho coneguis.