Quan miro per la finestra aquests dies i veig que abans de les cinc de la tarda el dia s’enfosqueix de tristor, imagino sovint els sentiments que devien omplir les persones de generacions passades. És fàcil avui aïllar-se de la foscor gràcies a l’energia elèctrica. Temps era temps, però, la fosca i el fred, juntament amb la mort aparent de la natura havien de trasbalsar les sensacions dels nostres congèneres. Cada dia més fosc... ¿triomfarà la nit definitivament sobre la llum?
De dia, una llambregada al camp o fins i tot als parcs de la ciutat, ens ofereixen l’espectacle d’un arbres esquelètics. Els pollancs, per exemple, semblen talment ermitans eixuts que clamen Déu. Arbres nusos i dormició de la natura són a la base d’aquest costums que encara avui perduren entre nosaltres, tot i que la majoria de les persones ja no en conegui el sentit.
Em plau, si passejo pels carrers, badar davant de les garlandes de fulla perenne que ornamenten botigues i portes: fulles d’avet, de boix, de grèvol, de galzeran, de vesc, de molsa... o, fins i tot, de plàstic! Pocs saben, em sembla, que aquest costum ornamental d’aquest temps era una mena de ritual col·lectiu que expressava una crida o un prec a les divinitats perquè retornés el reverdiment de la natura. Les candeles, les lluminàries, l’excés de llum als carrers... també recorda aquest desig que, finalment, la llum triomfi sobre la foscor...
No té res d’estrany que els cristians al segle IV situessin en aquesta època el naixement de Jesús. Crec que, si més no com a relat, podríem compartir tots, creients i no creients, que la civilització occidental, en la seva arrel cristiana, ens invita a creure en el triomf de la llum. ¿Quin podria ser aquest triomf? Doncs senzillament que si la Divinitat es fa persona humana, a partir d’aquest moment tot humà mereix un respecte absolut. Sí, oferir que la persona és un dels pocs absoluts amb què podem estar d’acord.
Quan comença, doncs, l’hivern i el fred fueteja ja amb força, podríem recomençar a fer conscient un cop més en la nostra vida la convicció compartida segons la qual si bé la vida humana gairebé no val res, atesa la seva fragilitat, mai res no podrà pagar o valer la vida d’una sola persona.
Heus ací, potser, la petita llum del Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada