16 d’octubre de 2011

Humanitats (2)


Vaig estudiar llatí des de tercer de batxillerat (actual primer d’ESO) fins al curs de Preuniveristari (actual primer de batxillerat; en el meu temps el batxillerat s’acabava quan complies els 17 anys). Recordo que fins i tot al darrer curs teníem classe diària de dilluns a dissabte de llatí i de grec. Davant de la nostàlgia per un suposat abandonament de les humanitats a la Secundària no puc deixar d’interrogar-me sobre si les hores passades estudiant llatí i grec em van humanitzar especialment. La resposta ha de ser necessàriament negativa. No només no vaig aprendre la llengua com caldria després de tants anys i esforços sinó que fora d’algunes etimologies i algunes cites esparses no em va servir pas de massa més.

D’altra banda durant els meus estudis universitaris –el llatí i el grec continuaven essent obligatoris durant els dos primers cursos—influït necessàriament pel marxisme com a única veritat absoluta vaig arribar a la conclusió que l’accés a les “humanitats” –em refereixo aquí als grans textos de la literatura universal i contemporània—seria general quan s’arribés a la democràcia i al socialisme. Si els treballadors no llegien l’Eneida, Shakespeare o Camus era per l’alienació que patien i perquè no tenien accés a la cultura a través de l’escolarització general i gratuïta.

Amb el temps he anat vivint, d’adult, autèntiques aventures lectores que m’han obert a la polifonia de l’ànima humana. Recordo el meu plaer llegint Guerra i Pau o les tragèdies d’Èsquil. És a dir, em vaig “humanitzar” de gran.... i valoro moltíssim això que en diem humanitats. L’únic que goso negar a partir de la meva experiència és que abans hi hagués humanitats a l’escola i ara no. Sí que s’ha reduït l’estudi del llatí i del grec però, atesa la meva experiència, no és que em sembli necessàriament negatiu si faig cas dels resultats que s’obtenien.

Mentre m’he anat fent gran l’escolarització s’ha anat obrint a tot el món i ha esdevingut obligatòria des de fa una colla d’anys. L’accés a la cultura, doncs, està garantit com a oferta per a tothom. Em temo, però, que la classe treballadora i també la que no ho és no s’ha apassionat pas gaire més per llegir l’Eneida, la Divina Comèdia, les obres de Shakespeare o les novel·les de Graham Greene.

1 d’octubre de 2011

Maleducats!


El dijous vaig seguir durant una estona el debat del Parlament de Catalunya sobre la recent modificació de la constitució espanyola. La veritat és que l'argumentació de la senyora Dolors Camats i, posteriorment, la de la senyora Anna Simó em van semblar interessants. No pas en tots els punts, és clar!, però sí en algunes de les seves posicions. Un parlamentari que estigués escoltant aquestes intervencions hauria de prendre notes, pensar, i discernir en quins punts podia tenir raó per articular, posteriorment, el seu vot en funció dels interessos de la gent que representa. I no caldria ni dir que el diputat o diputada encarregat de respondre l’argumentació hauria de tenir el coratge de articular una resposta punt per punt sense fer floritures ni demagògies.

De tant en tant la càmera de la televisió enfocava el ple. I aquí, un cop més, em va decebre profundament l'actitud dels senyors i senyores diputats. No només no feien cas a res del que deien les esmentades persones des de la tribuna, sinó que xerraven entre si. No pas paraules breus i ràpides, cosa que seria comprensible, sinó converses arrencades. En veure aquesta actitud vaig pensar que era lògic que hi hagi distància creixent entre la població i els seus representants. Al cap i a la fi, es digui el que es digui des de la tribuna, s'argumenti de manera sòlida o superficial o s'expressin bé o malament, el que es diu no importa. Ja està decidit el que es votarà abans de començar el ple. Ho ha decidit la cúpula i, arribada l'hora, la feina del diputat en el ple consisteix a prémer el botó de la votació en funció del que indiqui, amb la mà aixecada, el líder del seu grup. I si no en fa cas --perquè els arguments d'algun diputat o diputada l'han fet canviar d'opinió-- el seu partit el multarà. En cas de reincidència sap que no anirà a les properes llistes electorals. Així, doncs, un acaba tenint la sensació que els plens del Parlament són un acte teatral retòric que no té cap mena d'importància.

A classe, cada dia, lluito per induir els meus alumnes al respecte del qui parla mantenint una actitud d’escolta atenta i de silenci. Si ses senyories ni escolten ni callen en la institució més important de la ciutadania més valdria que es repartissin els discursos escrits i que votessin després el que els digui la cúpula.

No perdrien miserablement el temps i, si més no, no donarien aquest exemple públic de mala educació.