29 de novembre del 2008

Canemàs


He tingut ocasió d’accedir a les primers dades d’una experiència instructiva dedicada a observar si els alumnes de Primària, sense llibre de text, i amb un ordinador individual a l’aula aprenien més i millor que els seus companys escolaritzats, diguem-ne, normalment. Els resultats són decebedors: els nens i nenes, tot i treballar amb ordinadors i fins i tot gaudir d’uns mestres entusiastes que fins i tot han canviat la disposició de l’aula per adaptar-la a l’experiència, aprenen poc, igual o menys que els seus companys. El professorat del centre experimentador, davant dels resultats, ha entrat en una certa crisi.

Les tecnologies de què disposem des de fa un decenni, amb les seves innovacions constants, han vingut per quedar-se com, en altres temps, es va quedar el llibre escrit a mà i segles després també la impremta. Res a dir-hi. D’altra banda també és cert que els nens i nenes actuals són uns “nadius digitals” que són ensenyats per “immigrants digitals”, és a dir, per persones que encara considerem la biblioteca com el temple suprem de la saviesa. Amb tot, l’aprenentatge, sigui amb tecnologies digitals com si és amb sistemes més “antiquats” ens continua donant uns resultats que no són els esperats. On és el problema?

En la meva opinió, certament no pas d’expert!, i cenyint-nos estrictament al procés d’aprenentatge, hi ha dues qüestions nuclears: des de fa uns vint anys no es forma un canemàs cognoscitiu sòlid i s’ha bandejat l’exigència de l’esforç personal per aprendre, com si aquest esforç constant ja no calgués.

De la mateixa manera que una biblioteca ben atesa, dirigida per persones formades i de tracte humà exquisit no serveix de res si no saps ni què busques, ni com està organitzada la distribució dels llibres, ni com cal buscar-los, el mateix s’esdevé amb les tecnologies actuals. Si no es forma el canemàs no serveixen de gairebé res per aprendre.

Amb el mot canemàs es designa un teixit groller i molt clar de fils i de passades, fet amb fil de cànem, que forma una mena de reixat el qual serveix de suport a labors casolanes brodades i com a guia per a brodar damunt d'altra roba. En sentit figurat és el fons sobre el qual hom fa desenvolupaments diversos. En els dos sentits, real i figurat, descriu el que vull dir: cal el fons, el reixat de suport per desenvolupar i situar les informacions i transformar-les progressivament en coneixement. En un moment determinat de la història d’aquest país es va decidir tirar per la borda la formació del canemàs. I com es formava aquest canemàs? Amb una visió històrica dels grans processos (literaris, artístics, polítics, econòmics, etc.)

I, en segon lloc, hem bandejat l’exigència de l’esforç constant. Esforçar-se per aprendre pot costar poc o molt, ser agradable o desagradable. Però resulta essencial, insubstituïble. Una tècnica, per exemple, per aprendre una llengua és l’autodictat. Consisteix a aprendre’s un text de memòria, curtet, i escriure’l, també de memòria, a primera hora del dia següent a classe. Tant li fa si l’has d’escriure a la pantalla de l’ordinador o en suport paper. L’esforç de la memorització no te l’estalvia ningú.

Els nens i nenes a l’escola no han de ser pas desgraciats però no hi van a ser feliços, hi van a aprendre. I perquè després puguin continuar aprenent, perquè puguin aprendre a aprendre com repetim de manera fraudulenta des de fa anys, cal formar el canemàs amb esforç.

I això no es fa ni es postula en la formació dels mestres i professors. I així anem.

27 de novembre del 2008

Viatge


El viatge produeix a moltes persones una mena d’excitació fascinant. Viatjar sedueix. Probablement els humans estem programats per interessar-nos amb una certa vivor per allò que és a d’altres llocs o per allò que va succeir en d’altres temps. Geografia i història són els eixos de la nostra passió.

Tanmateix em sembla intuir que la majoria dels meus congèneres pensen més en els preparatius que en el viatge en si mateix i es fan més il·lusions quan l’imaginen que no pas quan el fan. I també crec que el gaudeixen més quan, un cop retornats, el paeixen, el recorden, l’expliquen o el reviuen. Sí, viatjar és màgic, com un significant perdut en l’arbreda dels símbols descodificats...

De nits llegeixo:

Amb cada llibre que llegeixo faig un viatge nou a l’Índia, recordo els llocs on vaig ser o descobreixo capes més profundes, facetes noves i sentits inesperats de les coses que estava convençut de conèixer bé. Aquests viatges imaginaris tenen moltes més dimensions que el que vaig fer en realitat. I, alhora, m’adono que els viatges reals es poden prolongar, repetir i multiplicar a través de la lectura de llibres, l’estudi de mapes i la contemplació d’imatges i fotografies. I que l’avantatge d’aquests periples iconogràfics és que ens permeten d’aturar-nos en qualsevol punt i mirar les coses amb tranquil·litat o retrocedir a la imatge anterior, cosa que no tenim ni temps ni mitjans per fer durant un viatge de debò (R. Kapuscinski: Viatges amb Heròdot, pàgina 50).

Tanco el llibre i penso que fa molt de temps que viatjo així i que, certament, dels escassos viatges que faig el que més m’interessa és llegir, mirar i recordar la iconografia viscuda i fins i tot tornar-hi... no tinc deler de conèixer noves coses sinó de penetrar en aquelles poques que he tastat ni que sigui superficialment. Més que veure indrets m’interessa ser-hi...

Tanco el llum i mentre l’ocell de la son no escampa la seva teranyina al damunt dels ulls em passa pel cap que potser viatjar també és una mica droga, un petit al·lucinogen que intenta calmar la necessitat gairebé física d’anar-se’n d’un mateix. En el fons potser és un símptoma més d’aquesta perenne incapacitat d’assumir-nos.

25 de novembre del 2008

Silenci i solitud


Crec que és Nietzsche l'autor de la següent sentència: el valor d’una persona es mesura per la quantitat de silenci i de solitud que és capaç de resistir. Avui m'ha vingut al cap i he arribat a la conclusió que per valorar el silenci cal instrucció. Em sembla que la majoria de les persones no poden accedir gratuïtament al silenci i, quan s'hi troben, sovint els pesa i no el suporten. Probablement per això estem immersos en una cultura del soroll. Perquè el soroll atueix, droga. Tampoc, llevat de casos patològics, els meus contemporanis gaudeixen especialment amb la solitud. Potser també cal una educació per fer-se companyia un mateix...

Aquest pensament m’ha aparegut a mitja classe de la tarda. A propòsit d’una pregunta, he recordat als alumnes que quan jo tenia 10 anys a l’escola em feien estar gairebé dues hores al dia en silenci, amb un llibre de text al davant preparant les lliçons de l’endemà. No ens deixaven ni tan sol fer deures d’escriure. Entre els 10 i els 15 anys aquest va ser un costum imposat i quotidià. Estic ben segur que aquesta instrucció ha estat capital per a la meva capacitat de concentració i també per al gaudi tant de la música com de la reflexió. Potser no estaria de més recuperar aquesta formació. Potser no hi hauria tants dèficits d'atenció com es diagnostiquen actualment.

Relacionat amb aquesta qüestió me n'ha seguit una altra que crec que hi té molt a veure. Quan pregunto als meus alumnes si els agrada la música solen contestar-me gairebé sempre que sí, que molt. Quan a continuació els demano quanta estona dediquen a escoltar música a la setmana sense fer res més, baixen els ulls i reconeixen que pràcticament cap. Crec que no escolten música sense fer res més perquè en el fons no suporten el silenci. I potser també pel fet que sovint la música cal escoltar-la en solitud. I no s'aguanta massa estona de solitud...

I és que el silenci i la solitud són germans
.

23 de novembre del 2008

Música, emocions i sentiments


La música provoca en qui la fa o l’escolta un seguit d’emocions i sentiments que poden arribar a ser molt intensos. La dansa, sobretot en qui la fa més que no pas en qui la contempla, també convoca emocions intenses. Sovint, però, emoció i sentiment, són termes utilitzats com a sinònims i això comporta confusions.

L’emoció, de fet, és un canvi de l’estat corporal caracteritzat per variables fisiològiques que es poden observar i fins i tot mesurar. Quan una persona s’emociona li pot canviar l’expressió de la cara, pot esbossar un somriure o li poden caure les llàgrimes, li augmenta la freqüència cardíaca... Les emocions –generades per la capacitat de commoció psicològica i d’impressionabilitat interior davant dels estímuls externs o interns—s’esdevenen en el teatre del cos.

Els sentiments, en canvi, són imatges mentals que, per dir-ho d’alguna manera, cartografien l’estat del cos. Un sentiment, segons la neurologia, és la percepció d’un determinat estat del cos juntament amb una manera de pensar i de pensaments sobre determinats temes. L’afecte per un paisatge, la identitat amb un país, l’amor a una persona són sentiments. Poden estar ocults a la vista dels altres i solen ser permanents o com a mínim més duradors que les emocions. La seva representació es dóna en el teatre de la ment. I aquí freguem ja un misteri que encara no hem resolt. La ment no és el cervell sinó que n’és el resultat. L’intel·lecte, o capacitat de comprendre, i la consciència –aquesta font que ens diu que som vius i ens fa adonar que sentim el que sentim i que pensem el que pensem—serien elements essencials d’allò que anomenem “ment”. Enllà de la ment sembla difícil ja continuar especulant...

Dmásio defensa, després de llargues i sòlides experimentacions, que les emocions són prèvies als sentiments i que els sentiments en són el resultat. Així, doncs, bé podríem dir que quan sentim música o ballem, certament, experimentem emocions passatgeres... que, a la llarga, repetides de manera adequada construeixen sentiments estables i duradors. I probablement aquest sigui un bon camí, no pas l’únic, que ens pot menar a entrar en comunió amb l’interior de les persones.

També és cert que la dimensió positiva de la sentimentalitat construïda per les emocions musicals dependrà sempre del tipus de música i del seu context significatiu. Puc aventurar que la música amb swing i el ball del lindy hop, per citar un exemple, són sempre positius.

Ho sé per experiència.

22 de novembre del 2008

Ballar


Robert Graves afirma que el mite més antic de l’àrea mediterrània és el de la dea Eurínome. Sembla que era una narració dels pelasgs, el primer poble històric del Peloponès. Segons el mite, Eurínome va néixer nua del caos. Posseïda per l’afany de ballar va crear el mar damunt del qual es va posar a dansar amb un ritme progressivament més ràpid. El vent que va crear al seu darrera es fa transformar en serp, Ofió, que la va encerclar i la va fecundar. Eurínome va pondre un ou, l’Ou universal, d’on van sorgir totes les coses...

El mite és veritat. Perquè en el principi va ser el Ritme. En el nucli més profund de la nostra ànima, enllà del cor, hi ha un batec regular. Els planetes dansen al voltant del sol de manera precisa. Els dies i les nits, els mesos i els anys, el treball i el descans, la consciència i la dormició... tota la vida neix i precisa d’un ritme intern. El ritme n’és la font inicial. Probablement per acompanyar el ritme en algun lloc de la nostra ànima va aparèixer aquesta successió d’altures sonores que anomenem melodia. Potser la música --ritme i melodia-- van ser anteriors a la paraula.

Els humans, tots, som músics. I tots els humans posseïm dos instruments: el cos per expressar el ritme i la veu per dir la melodia. El ritme, però, és el més fàcil, és el que més immediatament ressona en el nostre interior perquè és el més antic. I ens impel·leix sempre a ballar. La música convoca i entra per les orelles fins a l’ànima i des de l’ànima rebota en el cos per dir-se... i, si a més es diu entre dues persones, aleshores congria d’una forma sublim l’afecte i fins i tot el crea.

Però no hem d’oblidar que Eurínome, nua, va ballar damunt la mar sense música. ¿Per què? Perquè el ritme i la melodia els tenim a dins.

Sí, es poden tancar els ulls, escoltar el batec interior, sentir pas a pas les notes d’una melodia i posar-se, senzillament, a ballar dins del silenci.

20 de novembre del 2008

Música


En el seu Art Poètic Paul Verlaine defensava que el poema havia de tenir música abans que cap altra cosa. Estirant una mica el que diu el poeta francès podríem afirmar que la música se situa al damunt de tot de qualsevol altre vehicle artístic. Sí, és cert que per ensenyar música cal la paraula. Però també és veritat que les paraules tenen límits en l’expressió del que té de més profund la consciència de les persones. La música consuma la capacitat d’expressió artística. És més: hi ha vivències i realitats que només es poden dir amb la música, i amb una música de sons purs, sense lletra de cap mena. Així ho pot entendre tothom sense necessitat d'aprendre idiomes.

¿Agrada la música avui? En tinc els meus dubtes. Estem al bell mig d’una cultura del soroll on el silenci és un bé escàs. Per gaudir de la música o per dir-la –aquells que tenen la capacitat de tocar un instrument—cal el silenci.

La música surt del silenci i va a parar al silenci. I viu, enllà de ser dita, en l’essència silenciosa de la quietud de l’ànima. Només en silenci podem percebre que les canyes sospiren, que els petits rierols canten, que el vent fa harmonies en passar entre les fulles i fins i tot que la nostra ànima emet, en el racó del seu secret, una melodia perpètua... De vegades penso que la música podria entendrir una roca o allisar l’escorça nuosa d’un roure...

En tot cas, la música, si és sentida i viscuda, et situa directament davant dels misteris més profunds de la vida.

¿Vols dir que, per exemple, l’amor –l’experiència més alta dels humans-- no és música?

18 de novembre del 2008

Rodin


Em sembla que tota persona que hagi estat una estona en silenci i tingui un mínim de sensibilitat topa tard o d’hora amb la inexplicabilitat de la vida, tant pel que fa al que viu en el seu interior com en relació al que albira en el seu entorn. És lícit, racionalment parlant, deduir la possibilitat que al darrera d’aquesta dura i angoixant inexplicabilitat no hi hagi senzillament res. No, no tenim resposta a la mare de totes les preguntes filosòfiques: ¿per què existeixen coses en comptes de no-res? Simplement, la vida no es pot explicar.

Però com que no tot és raó en l’experiència vital, també és cert que en el silenci o en la contemplació o en l'experiència de la bellesa pot ser habitual començar a descobrir en tota cosa i circumstància allò que no entra en el camp dels sentits, intuir una immensitat que ni els ulls del cos, ni l’esguard de l’esperit són capaços de veure.

En aquest estat és fàcil que sentim a dins de la nostra consciència, com una fuetada especial, una propulsió vers l’infinit, un afany d’eternitat... un impuls gairebé cec abocat a conèixer i a estimar sense límits... L’escèptic et dirà que tot plegat són il·lusions. Potser.

Potser sí, però com deia l’escultor Auguste Rodin a dins de la nostra consciència sentim bategar el nostre pensament com si sabés que té ales.

En aquesta experiència hi ha, probablement, la intuïció que alguna cosa ens transcendeix. Quan passem per aquesta situació vivim una experiència religiosa. Tard o d’hora aquesta experiència, perquè no es desfaci en el no-res, s’ha d’expressar en els balbuceigs d’algun credo.

17 de novembre del 2008

Natura i art


Deia Freud que la cultura no és altra cosa que una resistència a l’arbitrarietat de la natura. Crec recordar que era Josep Pla qui assenyalava, encertadament, que la més primitiva forma cultural és l’horta. L’horta és una contestació a l’ordre natural, sempre anàrquic, diguin el que diguin els naturalistes. L’horta és un model preciós de linealitat, de disseny geomètric i de jerarquia.

Pensant-ho bé, però, potser hi ha un altre moment en el qual els humans van “protestar” contra la naturalesa, la van atacar o van palesar una voluntat de lluita pel seu domini, per deixar de ser un pur element zoològic al bell mig d’aquest espectacle extravagant d’una natura abandonada al seu propi absurd. Aquest moment de rebel·lia va ser el minut en què aparegué la paraula. La paraula, acte cultural previ a tota altra creació digna d’aquest nom, va ser l’encerclament semàntic de moltes parcel·les arbitràries de la realitat. La paraula, en el fons, va ser un acte repressiu contra la natura. Va ser el primer acte de supèrbia dels humans, la voluntat de ser més que els altres --rocs, plantes, animals...--.

Però la natura es va revenjar en el mateix nucli de la condició humana, en els fondals d’això que anomenem ànima. I vàrem assistir a un segon natalici: l’art. L’art vindria a compensar el mot, a intentar descodificar la realitat encerclada pels humans per tal de retornar el valor primigeni a la natura, a deixar anar el que portem a dins, inexplicable, i que es troba enllà de la significació de qualsevol paraula raonable...

Una de les raons que fa que existeixi l’art és precisament aquesta: per més que la vulguem sotmetre, la vida és més forta que les paraules i se’ns escapa per totes les escletxes de l’ànima.

16 de novembre del 2008

Hindús


Diuen que alguns hindús, o potser molts, ves a saber, poden passar-se hores asseguts vora d’un mur simplement vivint, gaudint del plaer de ser, sense cap altra mena de teoritzacions estèrils. Simplement seguint l’impuls del seu imaginari. Una versió d’aquest vitalisme hindú sembla que es ven bé a l’occident, especialment en la seva versió budista. Sigui el ioga o sigui algun tipus d’estranya meditació transcendental, aquesta cosmovisió del món cau simpàtica entre nosaltres i fins i tot té mercat.

Et diuen els entesos: asseu-te, respira de manera compassada, pensa només en el color blanc, abans revisa punt per punt el teu cos, cerca el silenci absolut, escolta els batecs del teu cor, aplega els dits índex i polze perquè l’energia es distribueixi bé, etc.

Dóna’m de parer que l’hindú tot plegat ho fa a seques: és ell, sense conceptes i sense paraules, qui se sent viu fruint de la senzillíssima experiència de la pròpia consciència.

En aquest món de presses que vivim on el silenci és gairebé inexistent, aquesta dimensió de la vida ens resulta molt atractiva. No sé fins a quin punt, però, és falaç; és a dir, em sembla que nosaltres, en aquesta oferta, només pretenem trobar un descans que, d'atra banda, mai no ens arriba del tot...

M’ho has dit sovint. No ets capaç de viure a l’oriental, fins i tot en aquesta versió descafeïnada, i et costa molt estar sense fer res. Potser hauries d’aprendre que no fer res no és pas perdre el temps.

Ah! I si algun dia això de la meditació t’atrau, recorda que en la teva pròpia cultura aquesta dimensió transcendent existeix. Des de l’oració mental dels místics, passant per la lectio divina dels monjos catòlics fins a les tècniques diverses de pregària hi ha un munt de possibilitats perquè trobis també el repòs en el silenci. Només el silenci precedeix la paraula i, sobretot, la música.

No cal anar a buscar fora el que tens a casa. Només cal que ho coneguis.

15 de novembre del 2008

Pascal


Avui, en uns moments de silenci, per motius que no vénen al cas he rellegit aquest pensament de Blaise Pascal:

Heus ací el que jo veig i que em torba. Miro a tots els cantons i no veig arreu més que obscuritat. La naturalesa no m’ofereix res que no sigui matèria de dubte i d’inquietud. Si no hi veiés res que assenyalés la Divinitat, em determinaria a la negativa; si veiés arreu els senyals d’un Creador, reposaria en pau a la fe. Però, veient massa per negar i massa poc per assegurar-me, sóc en un estat de plànyer; he desitjat cent cops que, si un Déu la sosté, la marqués sense equívoc, i que, si els senyals que ella en dóna són enganyosos, els suprimís del tot; que la naturalesa digués tot o res, per tal que veiés quin partit he de seguir. Mentre que en l’estat en el qual sóc, ignorant el que sóc i el que he de fer, no conec ni la meva condició ni el meu deure. El meu cor se’n va tot sencer a conèixer on és el veritable bé, per seguir-lo; res no em fóra massa car per a l’eternitat ( Pensées, núm. 414).

Crec que expressen molt bé un dels neguits constants de la meva vida. I també crec que expliquen per què mai no he gosat ser professor de filosofia. És, probablement, una genètica falta de coratge. Per això sempre m’he refugiat en el pensament de Zubiri: la filosofia és la seva història.

La nena (i 2)


El senyor R. , pintor de bona brotxa, jubilat, militant de la UGT, li va explicar el cas de la seva nena –ell en deia la seva “filla”—a l’advocat. Econòmicament anaven mal tirant amb la paga de la jubilació però no tenien diners per pagar un advocat i un procurador. Li demanava, doncs, a l’advocat que portés l’afer d’ofici...

L’advocat li va dir que això no podia pas ser perquè si no tenien diners i es declaraven insolvents el jutge arrufaria el nas, ja que per adoptar una criatura calia acreditar que es disposava de prou solvència econòmica. Així, doncs, tot i que l’advocat no li pensava cobrar res –hi ha advocats que són molt bones persones!— actuaria com a particular.

Segon entrebanc: un cop sortejat el jutjat on havia de presentar-se la sol·licitud d’adopció aquesta va caure en mans d’un jutge molt savi en lleis però que probablement denegaria la proposta si no és que fins i tot no els imputava algun delicte per haver tingut la nena sense denunciar-ho. O sigui que amb una mica de sort la “nena” aniria a parar al jutjat tutelar de menors.

Amb tot, al final, la història va acabar bé i a base de tripijocs diversos l’advocat va aconseguir l’adopció de la nena per als seus pares “reals” encara que no fossin els biològics.

Tant als anys 80 del segle passat –quan es va jutjar aquest cas—com avui em pregunto si cal que els jutges siguin molt savis. I la resposta és que sí. Però no els serveix de res la saviesa si no són competents i, sobretot, si no disposen d’un profund sentit d’humanitat. ¿Ho comproven a les oposicions si els aspirants a jutge saben escoltar i tenen sentit de l’equitat i d'humanitat?

Jo no sé de lleis ni de dret tot i que, com a tota persona, tinc un cert sentit innat de la justícia. I en funció d’aquest instint de justícia, comuna als humans, no em cal ser massa docte per saber que la raó estava de part del senyor R., i que mai aquesta bona parella haurien d’haver tingut ni tan sols la possibilitat que els traguessin la filla per “insolvents”.

Fins i tot penso que els senzills i bons senyors R. haurien d’haver estat indemnitzats amb una remuneració econòmica. Sí, la que l’Estat s’havia estalviat durant els deu anys de manteniment i educació d’aquesta criatura.

13 de novembre del 2008

La nena


--Que em pot aguantar un moment la nena mentre vaig al lavabo?
--I tant! Deixi-me-la i vagi tranquil·la. Que preciosa! ¿Quin temps té?
--Un mes i mig... Ara mateix torno.
--Faci, faci...

La dona va deixar la criatura a mans de la veïna de la taula del costat del bar, va fer un darrer glop a la copa d’anissette i es va dirigir per darrera de la barra als serveis.

Van passar dues hores i la mare de la criatura no tornava. La senyora que s’havia fet càrrec provisionalment d’aguantar la criatura era una mare de família ja gran: tenia cinquanta anys i escaig i quatre fills. El gran ja era casat. El marit, pintor de bona brotxa... Vivien estrets però havien anat passant. No tenien telèfon; al bar del costat de casa on feien vida cada tarda a partir de la sis, i on els dies de festa els senyor M.R. –el pintor—s’hi passava la tarda jugant al domino els atenien les escasses trucades. Sempre hi havia algú o altre que els anava a avisar al pis. En el barri tots es coneixien. Corrien els anys seixanta...

La senyora R., cap a les nou del vespre, veient que la mare de la criatura no tornava i que la nena no parava de marranejar ben poc després que sa mare es fes fonedissa en el bar la va pujar al pis, li va donar una mica de llet, li va rentar el culet, i se les va empescar per canviar-li la roba. Ni a la senyora R., ni al seu marit el pintor, se’ls va ocórrer en cap moment denunciar el cas a la policia. Ja veuràs com demà sa mare la vindrà a buscar. La mare de la criatura, però, no va aparèixer ni a l’endemà, ni a l’endemà passat...

Al cap de deu anys d’aquest esdeveniment el senyor R. va fer els setanta anys i es va jubilar... Tots els fills dels senyors R. s’havien casat. Vivien sols el matrimoni i... la nena. Se l’estimaven, lògicament com a una filla que els alegrava la vellesa. Des del primer dia s’havien anat dient que hem d’arreglar els papers, hauríem d’anar a comissaria a denunciar-ho, demà mateix hi aniré, l’any que ve si sa mare no dóna senyals de vida m’arribaré a veure un advocat, que si això que si d’allò... La nena tenia 10 anys i s’havia de matricular a la segona etapa d’EGB.

I sí, a l’hora d’anar a matricular la nena per fer la segona etapa de la EGB resulta que no tenien papers: ni certificat de naixement, ni fe de baptisme, ni sabien com es deia realment, ni on havia nascut ni qui eren els seus pares. Davant del fet que no la podien matricular, aleshores el senyors R. van anar a veure l’advocat.

(El que he explicat fins ara no és un conte, és un fet verídic... i la història no s’acaba aquí... però com que m’han dit que faig els posts massa llargs hi poso punt final provisional. Demà continuarà)

11 de novembre del 2008

Valors o virtuts?


Sovint es parla de crisi de valors, d’educació en valors, dels nous valors de la joventut, etc. No deixa de ser curiós, tanmateix, que hàgim manllevat aquest concepte, valor, de l’economia. De fet, en sentit estricte, té valor allò que genera demanda entre els humans. Si alguna cosa no és volguda o desitjada per les persones, el seu preu baixa o, fins i tot, deixa de tenir-ne. És a dir: perd tot valor. No sé si es prou encertat, quan parlem de l’educació, haver agafat aquest concepte econòmic. I no ho trobo encertat perquè d’alguna manera el seu origen etimològic ens porta indefugiblement a la seva relativitat. No sé si hi ha, en el ventre semàntic del mot 'valor', un cert germen d’economicisme que el fa massa vulnerable a les oscil·lacions del mercat moral.

Jo preferiria que s’hagués mantingut la vella, sòlida i tradicional idea de virtut. Ja Plató i Aristòtil van ecunyar aquest concepte que vol dir senzillament la disposició habitual de l'ànim per a les accions conformes al bé i per defugir el mal. El mateix Plató identificava un triangle de virtuts que considero actuals: la prudència, el coratge i la temprança.
Per prudència s’entendria no pas una mena de retenció dels impulsos a l’estil d’un nyeu-nyeu beat sinó l’actitud que ens mena a saber trobar el camí encertat en cada situació. Per coratge entendríem la capacitat de ser valent en els moments en què ens podríem retirar del combat en pro de la veritat i de la rectitud. La temprança vindria a ser el just i equilibrat domini de si mateix. D’aquestes tres virtuts en podrien néixer totes les altres: la sana humilitat, la paciència, la generositat, la solidaritat, l’estimació als altres i al món, l'austeritat, etc.

L’avantatge de formar virtuts és que mai no dependríem del “mercat moral” ja que acceptaríem que el domini d’un mateix, saber trobar els camins justos i treballar per al propi coratge --cosa aquesta darrera que pot significar el domini de la timidesa, per exemple-- són elements positius i bons en la formació de l’arquitectura dels esperits. Fins i tot podríem identificar activitats i experiències que, graduades i seqüenciades adequadament, forméssim les virtuts en la ciutadania del futur.

Sí, prefereixo la la idea de virtut, mot que ens ve de l’arrel de la saviesa occidental, més que no pas la de valor. Les virtuts, si més no com a matrius de comportament, serien vives i estables sempre.

L'ètica no hauria d'estar sotmesa a les oscil·lacions del "mercat". I ara em sembla que ho està.

9 de novembre del 2008

Buidar


Estic explicant aquests dies, dins de l’assignatura “Didàctica de la Història de l’Art”, aspectes que fan referència a l’aprenentatge de l’escultura històrica: com veure-la, com entendre-la, com sentir-la, com explicar-la i com fer-la aprendre a d’altres persones.

En un moment de la classe, tot explicant la tècnica de la talla amb una diapositiva, vaig comentar la dificultat d’extreure des d’un bloc de marbre una figura sense equivocar-se. El dibuix es pot corregir; un cop de cisell inoportú pot engegar tota una escultura exempta en orris.

Miquel-Àngel, en canvi, deia que fer una escultura no era difícil: per a ell es tractava simplement de buidar el que sobrava del bloc de marbre. Que la figura ja hi era dins del bloc. Sóc incapaç d’entendre-ho.

Un dels meus alumnes, que ha cursat belles arts a l’escola Massana i que dibuixa molt bé, em va dir que sí que ho entenia. Que dibuixar no era pas tan difícil. Si ell volia dibuixar un ocell, per exemple, tractava de projectar amb la imaginació l’ocell sobre el full blanc i resseguir, com qui calca, els encontorns.

El mateix passa, diu, amb la música. (L’alumne en qüestió, actualment és músic). Quan improvises, no fas altra cosa que projectar un seguit de notes que van comentant la melodia original de la cançó i de les seves harmonies.

Si jo miro un full blanc i intento projectar amb la imaginació una qualsevol cosa o un qualsevol objecte continuo veient el full blanc. I com jo suposo que això ens passa a molts.

Hi ha persones dotades genèticament per ser artistes plàstics i/o músics. Potser tenen vocació de desvetllar la veritat que es troba enllà del que els mortals normals veiem o cantem.

I, a més, ho troben fàcil. Només es tracta de buidar el que sobra. No et fot!

7 de novembre del 2008

Yes, we want


Les recents eleccions nord-americanes m’han fet evident una de les dimensions positives de la seva societat: la generació de lideratges. Totes les persones que han viscut un temps als EUA se solen sentir impressionades per aquesta realitat: en tots els àmbits hi ha líders.

També he pensat, d’altra banda, que si l’eslògan Yes, we can ha estat efectiu es deu en bona part al fet que ha operat sobre un imaginari col·lectiu on se suposava l’existència d’un Yes we want. És a dir: les persones s’han mobilitzat fins a límits impossibles de creure en les nostres latituds perquè “volien canviar” però no podien. Quan un líder els ha convençut que sí que poden, l’eslògan ha connectat amb l’imaginari i ha generat l’explosió mobilitzadora que ha aconseguit la victòria. Una victòria clara i contundent, però ajustada. ¿Qui aniria aquí a un míting convocat a la una de la matinada com al d'Obama a Florida? Qui de nosaltres faria fins a 4 i 6 hores de cua per votar?

¿És possible que al nostre país aparegui un Sarkozy o un Obama? Jo crec que no. En primer lloc perquè el nostre sistema educatiu malda perquè no n’apareguin. Amb la dèria de la igualtat l’únic que hem aconseguit és la mediocritat generalitzada i la voluntat massiva d’esdevenir professionalment funcionaris. Per aconseguir la generació de líders cal que l’educació, des de ben petits, ens habituï a “admirar”. I això està prohibit. Fins i tot els alumnes bons intenten dissimular que ho són i s'esforcen a fer-se perdonar davant dels companys el seu interès i els seus bons resultats. A més, la “tribu” practica el pecat nacional de l’enveja. A casa nostra si alguna persona sobresurt per mèrits propis en qualsevol camp, els individus de la nostra societat es converteixen en una mena de tèrmits que arrasen amb la maledicència qualsevol triomf personal. Aquell ha aconseguit fer diners per mitjans fraudulents i aquella ha aconseguit la càtedra perquè s’ha ficat al llit amb el president del tribunal... Mai no hi ha un pam de net!

El és més trist de tot plegat és que, en el cas que sortís un líder o una lideressa a l’estil de l’Obama o de Sarkozy, l’eslògan Yes we can seria inútil perquè a la vella Europa i a la iaia Catalunya ningú no vol altra cosa que assegurar el seu benestar i, en cap cas, canviar i lluitar seriosament per a un futur millor. I ja no parlem de la independència! A Nord-amèrica el triomf d’Obama ha estat possible perquè estan convençuts, enllà de la seva religió i de la seva ètnia, que són una sola pàtria. En definitiva: tenen un intens sentit d’identitat nacional per damunt de la seva individualitat. Em sembla que ho deia Ferrater Mora: a banda d’una minoria als catalans només els interessa la botifarra amb rovellons.

Ens falta clarament un ideari educatiu basat en l’admiració i el reconeixement dels qui són millors i ens manca un “yes we want” col·lectiu clarament identificat en l’imaginari nacional.

Potser sí. Potser comença a ser urgent desenvolupar una pedagogia per als temps de decadència.

6 de novembre del 2008

Imaginari


No he seguit pràcticament gens les eleccions nord-americanes. A més, no crec, a la meva edat, que hi hagi un país en què tot sigui modèlic, es tracti d’Alemanya, de França, dels Estats Units, de la manera de prendre’s la vida dels hindús o de la relació amb la natura que pugui tenir una tribu africana.

Això no m’impedeix, però, reconèixer allò que sí que és modèlic en el marc de les societats i que m’agradaria incorporar a la meva. En les recents eleccions nord-americanes crec que hi ha un aspecte modèlic: la presència del debat en tots els àmbits, no només en el polític, i la claredat del seu imaginari.

Un col•lega que ha passat uns anys en el món educatiu dels EUA em comentava fins a quin punt eren vius els debats en els òrgans de gestió dels centres escolars... i alhora admirava la disciplina amb què s’acceptaven els resultats de les votacions encara que només es guanyés per un vot. Crec que tant el discurs del president electe com l’acceptació de la derrota del senador McCain mostren la realitat pública d’aquesta virtut.

L’altre punt que admiro és l’imaginari. Els estats que componen la Unió poden tenir lleis força diferents –fins i tot en uns pena de mort i en d’altres no—i una gran descentralització administrativa. Però hi ha un impuls energètic difús que els fa creure, dins de la seva diversitat ètnica i cultural, que són una sola cosa. I això que imaginen, perquè no és tangible més que en els símbols, és a dir, la nació, s'ho estimen. Les banderes americanes es venen en els supermercats i són moltes les cases particulars que les exhibeixen.

M’agradaria que el meu país tingués aquest gust pel debat, la disciplina d’acceptar els resultats, polítics que haguessin de respondre davant del seu electorat i, sobretot, que l’imaginari fos clar i estimat.

Aquí no tenim gust pel debat, sinó per la discussió; els polítics responen sobretot davant de les cúpules dels seus partits, l’imaginari sobre el que és Catalunya sol vilipendiar-se i trossejar-se i, per descomptat, parlar de patriotisme fa vergonya.

Al qui serà president dels EUA el proper vint de gener no li ha fet por suportar un debat incansable durant dos anys, ha plantat cara a les cúpules del seu partit fins a fer-se-les seves per la pressió de les bases i en el seu discurs de Xicago ha parlat de patriotisme i ha acabat demanant la benedicció de Déu. Sense vergonya.

Sí, això és modèlic, i ho voldria per al meu país.

4 de novembre del 2008

Aisha


Ha passat fa pocs dies. Una noia que es deia Aisha Ibrahim Dahulow va ser morta a cops de pedra públicament a la localitat de Kismayu (Somàlia). El seu delicte? Acusació d’adulteri. Resulta, però, que la noia havia estat violada i quan va denunciar el seu cas davant de la milícia islàmica en comptes d’interrogar els potencials violadors la van acusar d’haver comès adulteri i la van condemnar a mort.

Segons la llei islàmica es veu que aquesta noia havia de ser lapidada públicament. I així va ser: cinquanta homes, en públic, davant de 1000 espectadors en un estadi de la localitat somaliana esmentada més amunt li van llançar pedres fins a causar-li la mort. Cap dels presumptes violadors o adúlters va ser acusat ni arrestat. El fet ha estat denunciat per Amnistia Internacional, després d’haver consultat i contrastat fonts solvents.

Així, doncs, un qualsevol dia d’aquests, mentre jo treballava, dinava o dormia tranquil·lament, en un lloc del món, excusant-se en prescripcions religioses, una noia era morta “legalment” d’una manera salvatge.

No cal ser especialment sensible per experimentar davant d’aquests fets una profunda esgarrifança i una sensació de derrota davant de la condició humana. I el que més hauria d’amoïnar-nos és que ningú en el món islàmic, si més no en les comunitats de Catalunya, hagi aixecat la seva veu per denunciar que Alà, omnipotent i misericordiós, no pot haver volgut una salvatjada com aquesta. I esgarrifa també que la vida del món continuï indiferent davant d'aquestes monstruositats, siguin a Somàlia o a tants i tants llocs del món en el marc de cultures i marcs legals tan diversos.

Aisha tenia 13 anys.

2 de novembre del 2008

L'estadi escèptic


Sóc de l’opinió que els mestres i professors, en la seva formació inicial, haurien de llegir les obres de Kieran Egan i, potser, en especial, “Mentes educadas”. Aquest professor irlandès va ser professor d’història a l’ensenyament secundari, va cursar estudis de psicologia i d’antropologia cultural i actualment ensenya i investiga didàctica en una universitat canadenca. Rotundament oposat a les teories piagetianes (defensa, per exemple, que no és cert que els nens aprenguin del concret a l’abstracte sinó que vénen a l’escola amb potents eines d’abstracció per donar sentit a la realitat), ha formulat una teoria evolutiva de les formes de comprensió.

Afirma, en síntesi, que en la nostra evolució des que naixem passem per diverses maneres de donar sentit a la realitat. La primera l’anomena “mítica” i és la pròpia dels nens fins als 8 o 9 anys. L’eina més important per a l’aprenentatge en aquesta etapa, segons Egan, és la narració i l’explotació de la fantasia i de la imaginació. La segona etapa és la “romàntica”, pròpia de l’adolescència fins als volts dels 18/19 anys. Continua l’etapa que anomena “filosòfica” o “racional” que significa l’entrada en l’edat adulta. Finalment els humans, segons el professor canadenc, passem per una forma de comprensió que anomena “irònica” i que potser també es podria traduir per “escèptica” (que en cap cas no vol dir “cínica”).

He pensat en aquesta teoria de Kieran Egan quan he vist tota aquesta mena d’entusiasme que genera el candidat a la presidència dels EUA, Barack Obama. No sé, a hores d’ara, si serà o no el nou president d’aquest estat tan poderós. En tinc els meus dubtes. Del que sí que estic en condicions de profetitzar és que l’entusiasme que genera avui és la font del desengany que provocarà demà. Molt aviat, si és que guanya, sorgiran les veus crítiques del “no era això, no era això”. M'agradaria molt equivocar-me.

Deu ser, però, que jo ja estic en l’estadi de la forma de comprensió “escèptica”.

1 de novembre del 2008

Halloween i els panellets


Anit vaig anar al teatre i, en sortir, em va sorprendre l’anòmala quantitat de gent que pel carrer anava disfressada. Segons que m’han dit, a la televisió i a la ràdio aquests dies s’ha fet molta propaganda a propòsit d’una festa nova procedent dels EUA que s’anomena Halloween i que es correspon amb la successió de dos dies tradicionals mediterranis i catalans com ho són “Tots Sants” i “el dia dels difunts”.

No deixa de ser curiosa aquesta mena de contaminació cultural anglosaxona en el vessant nord-americà. De fet aquí fa molts anys que tenim unes altres festes. En primer lloc el dia de “Tots Sants”, commemoració que ja se celebrava al segle IV dC. El papa Bonifaci IV consagrà el Panteó de Roma (dedicat a tots els déus pagans) en un temple dedicat a tots els màrtirs. Per aquesta raó el nom de “panteó” va passar de significar temple a significar “sepultura”. De la festa de “Tots els Sants”, entre els diversos sentits que pot tenir, en destaca un de molt important en els temps que vivim: la igualtat inherent a tota persona humana, sigui del color que sigui o de qualsevol lloc on hagi nascut. Aquest dia encara es llegeix a les eucaristies el fragment de l’Apocalipsi que s’interpreta com la gran proclamació de la igualtat:

No feu cap mal a la terra ni al mar ni als arbres, fins que no haurem marcat al front els servents del nostre Déu.(...) Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d'Israel (...)Després d'això, vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. (Precisament el conegut gospel Oh when the saints go marchin’ in procedeix d’aquesta cita).

Íntimament lligat a la festa de “Tots els Sants” és la diada del dia 2 de novembre dedicada a la commemoració de tots els fidels difunts. Aquesta celebració comporta un record especial per a tots aquells que ens han precedit en el traspàs. L’arrel és anterior al cristianisme i ve de l’ancestral culte a les ànimes. Per això mengem castanyes –fruita del temps— i panellets. Antigament només es menjaven per postres fruits secs en sentit de comunió amb les ànimes dels difunts. Fins i tot en alguns llocs es deixava un plat a taula amb fruits secs que no es consumien dedicat al darrer mort de la família... El consum de panellets, castanyes torrades, vi ranci i moniatos sembla que és un costum ja establert des del segle XVIII.

Bé, sigui com vulgui, suposo que avui tothom ignora aquesta tradició mentre ens envaeix l’onada del “halloweens”, absolutament forastera a casa nostra. No ignoro que les cultures s’enriqueixen amb les aportacions d’altres cultures. Però sempre és la cultura més forta la que paeix l’aportació de l’altra. Per exemple: els mateixos panellets. Probablement són de tradició islàmica, però els hem fet nostres. Amb el halloween és evident que passa ben a l’inrevés: són ells, els nord-americans, els qui ens fan seus.

No només sofrim un procés de substitució lingüística del català per part del castellà, sinó que anem perdent la consciència d’aquest fil d’or que ens relliga amb el passat que són les pròpies festes. Ho sento molt, però de tot plegat els historiadors en diuen decadència.