31 d’octubre de 2007

Precisions


Agraeixo les paraules amables de les comentaristes del post anterior. Crec que no em vaig explicar prou bé. Entenia per "mestre" en aquell escrit alguna cosa de semblant a allò que els francesos anomenen maître à penser. O bé a allò que aconsegueixen alguns bons músics: tenir deixebles.

Per ser un "mestre", en el sentit restrictiu que jo li donava al text comentat, crec que cal ser molt savi. I per savi entenc aquí, senzillament, tenir molts coneixements disciplinars i interdisciplinars, ben estructurats i amb capacitat de saber-los mobilitzar en situacions concretes o similars. També cal, alhora, poseeir una intensa saviesa humana, és a dir, disposar d'un model que et permeti l'autoanàlisi d'una banda i, de l'altra, allò que Howard Gardner anomena intel·ligència interpersonal. Això es cocreta en la capacitat de generar equips, liderar-los i treballar-hi. Finalment els mestres, en sentit estricte, creen una línia de recerca fonamentada i troben persones al seu voltant que superen i continuen la seva obra. Un mestre, en definitiva, té un autèntic equip de marmessors intel·lectuals i humans. Per tant en el post que comento no em referia a mestratges concrets que es puguin derivar d'una bona pràctica professional de l'ensenyament en què l'exemple i la paraula puguin marcar positivament, en un sentit o altre, aquells i aquelles que ocasionalment passen per les teves mans. Jo, per exemple, he tingut professors que m'han marcat positivament (com el doctor Gomà, un gran professor de Filosofia als dos primers cursos de la carrera), però mai no he tingut cap mestre.

Em resulta evident que, tot i que no em considero un ignorant absolut, no posseixo els coneixements necessaris per ser qualificat de savi --i tinc col·legues que sí que ho són i per tant puc parlar amb coneixement de causa--; em sembla, a més, que tothom podrà comprovar que no he encetat cap línia de recerca fonamentada, que no tinc equip i que, si més no ara com ara, no hi ha ningú que pretengui ser el meu marmessor intel·lectual (entre d'altres raons perquè crec que no hi ha gran cosa per heretar).

Vaig escriure el post anterior perquè el llibre de la Cristina Massanés, senzill en la forma i molt dens en el fons, em va destapar aquestes reflexions (com me n'està despertant d'altres que més endavant comentaré si arribo a posar-hi un cert ordre). En cap cas no es tractava d'un exercici de falsa modèstia ni, encara menys, d'una mena d'estímul perquè els qui m'estimen em regalin les orelles.

28 d’octubre de 2007

Mestres i professors


Avui amb la paraula mestre designem aquella persona que es dedica a l'ensenyament de les etapes d'educació infantil i d'educació primària. Professor o professora, en canvi, ho és tot aquell o aquella que ensenya en d'altres etapes de l'educació reglada o no reglada.

Al llarg de la Història, però, i potser fins i tot avui, la paraula mestre (o mestra) ha volgut dir també una altra cosa. Mestre, a diferència del simple professor, és aquell que d'alguna manera ha estat reconegut com un director del pensar i del ser. Aquell o aquella que amb les seves idees, la seva direcció intel·lectual i, sobretot, amb el seu exemple no s'ha limitat a ensenyar-te una matèria qualsevol sinó que ha contribuït de manera molt concreta a modelar la teva ànima amb les eines del rigor, d'una banda, i de la llibertat, de l'altra. No és aquell que t'ha adoctrinat sinó qui ha estat al teu costat de manera desinteressada assenyalant-te camins; qui sempre té la mà estesa per si la vols agafar quan caus; o aquell que t'espera pacientment a la cruïlla per si decideixes retornar d'una decisió difícil o potser equivocada. En definitiva, els professors tenen alumnes; els mestres, deixebles.

He pensat en tot això a propòsit de la lectura del llibre de la Cristina Masanés, Estimat Mestre (Ara llibres, 2007), que recentment m'ha regalat una altra bona amiga a qui li agrada compartir lectures que li arriben a l'ànima. A la pàgina 18, Josep Maria Ainaud de Lasarte li diu a l'autora: Professor és qui explica una matèria i alumne qui escolta. Mestre és qui t'ajuda a ser qui ets. No crec que es pugui dir millor.

El llibre ha fet emergir en la meva ànima una profunda nostàlgia personal. M'he adonat que en la meva vocació hi hauria hagut una arrel que m'impulsava a buscar la saviesa per tal d'esdevenir algun dia un bon mestre i haver arribat a fer alguns deixebles en aquest darrer tram de la meva vida professional. Tanmateix ja fa temps que vaig abandonar la pretensió de ser mestre. Darrerament he arribat a somniar que potser encara era a temps de tenir algun deixeble. Però la realitat, sovint cruel pel que fa als somnis, s'ha encarregat prou bé de demostrar-me'n la impossibilitat. No, no sóc prou savi, ni tampoc sé fer de mestre.

Ja està prou bé haver arribat a ser un professor --que és el que he volgut ser tota la vida-- i haver tingut centenar d'alumnes als quals, amb més o menys encert, he procurat ensenyar-los de bona fe els quatre parracs de coneixement que he pogut esgarrapar de la vida. No és pas poc.

25 d’octubre de 2007

Víctimes i victimaris


Fa molts anys que les persones més o menys doctes en economia denuncien amb números a la mà que la inversió de l'estat a Catalunya ha estat molt per dessota del que calia. I que això ens duia a la decadència i al desastre. Cada cop que s'ha dit això en els darrers anys, a banda dels somrís mofeta del ja hi tornem a ser que pesadets que són, molts conciutadans indefugiblement qualifiquen de victimista la persona que ho diu. A continuació vénen els coneguts arguments segons els quals no tota la culpa és de Madrid, el que cal és que nosaltres ens preocupem de fer el que ens pertoca, etc. No hi fa res que AENA, ENHER, REE, etc. portin sempre una "E" d'Espanya, i ni tan sols immuta que la pobra autonomia que tenim no tingui la més mínima competència en tot el desastre que es cou ara.

El cas és que el mot "victimista" a còpia de dir-se, al final ha acabat sortint al diccionari i tot (en el Fabra no li trobareu). En canvi el que sempre ha estat normatiu és el terme "victimari". El "victimari" (del llatí victimarius) era l'ajudant del sacerdot romà. El victimari encenia el foc del sacrifici, lligava la víctima o la subjectava mentre el sacerdot occia l'animal amb els estris rituals.

No deixa de ser curiós que sovint se m'hagi acusat de "victimista", quan de fet l'oponent feia amb les seves opinions el paper de victimari. Al final les víctimes han estat ben reals ¿Qui són les víctimes? Ahir els ciutadans que es van quedar a les fosques. Avui tots aquests que amb una paciència fora de mida intenten moure's amb els serveis del que abans eren trens de rodalies allargant així la seva jornada laboral gratuïtament o encarint-la. Demà...

Aeroport, xarxa elècrica, rodalies... tot el que depèn de la "E" sense que la "C" hi pugui fer absolutament res o està a punt de col·lapse o ja s'ha col·lapsat. I per postres el càrrec de la E de qui depenia que tot això funcionés ha estat ocupat per catalans dels dos grans partits nacionalistes espanyols: Birulés, Piqué, Montilla, Clos...

Ja fa molt de temps que no m'enfado amb els polítics. Al cap i a la fi tenim els polítics que nosaltres votem. Amb qui m'enfado sovint, i molt!, és amb els electors. Especialment amb aquesta massa que m'acusa de victimista mentre oficia de victimari.

22 d’octubre de 2007

Educació: diagonosticadors i terapeutes

Tots els indicadors de què disposem en aquests moments, siguin quantitatius o qualitatius, mostren que el nostre sistema educatiu va endarrere. Per professió, gairebé diàriament he de parlar amb professors de Primària i de Secundària. Doncs bé: la percepció sobre el retrocés tant del civisme com de la instrucció és un fet inapel·lable. El professorat universitari comença a notar els estralls de l'ESO --una etapa en la qual es perd massa el temps i on molts alumnes desaprofiten un munt d'oportunitats-- i el professorat de Secundària i àdhuc de Primària no paren de manifestar-me el seu desencís i la seva impotència.

Si se'm permet fer un símil crec que el nostre sistema educatiu té un excés de diagnòstic i una absoluta falta de teràpia. De diagnosticadors, tots els que vulgueu, ben parapetats a les taules de l'administració --on no paren d'especular sobre competències, proactivitats, desmuntatge de continguts, problematitzacions interdisciplinars i altres subtileses-- o a la universitat on no parem d'ensenyar allò que s'ha de fer, allò que no és, i allò que hauria de passar si. Jo em compto entre aquests darrers. Sovint fer diagnòstics del sistema educatiu és fàcil perquè ningú no ens enxigeix que ho justifiquem, ho avalem i, encara menys, que ho demostrem. Aquest mateix post n'és un exemple.

On són els terapeutes? Qui dels qui diu el que s'ha de fer ho fa en una aula per tal que els qui no en sabem n'aprenguem de visu, en viu i en directe? Qualsevol diagnòstic hauria de comportar una teràpia i la competència de dur-la a la pràctica, de mostrar-ne la virtut. Doncs bé: aquest especimen no existeix i, si existeix, no sé on és.

Pensava en tot això davant d'una pregunta ansiosa d'una ex-alumna meva que imparteix un dels cursos més difícils del sistema educatiu: primer de primària. Aquesta ex-alumna era (i és) brillant, treballadora, creativa i apassionada. És mestra i psicopedagoga... i no és ocell de l'última volada. ¿Què em deia?

Tòfol, la meva aula és un estrès constant. ¿De quina manera creus que puc atendre 25 nivells d’aprenentatge diferents? Perquè te'n facis una idea, ahir em mirava la penya mentre llegíem o en alguns casos intentàvem llegir un text curtet del llibre de Català que parlava de la diferència quant al nombre de gent entre un parell, un grup de gent, una multitud, un poble, una nació, un continent. Comencen a llegir els qui no en saben, després ho llegeix sencer algú dels qui ja domina la lectura i per últim ho llegeixo jo, una vegada en català i una altra en castellà per tal que les nouvingudes s’enterin d’alguna cosa i puguin relacionar les dues llengües. Per treballar la comprensió lectora vaig fent paradetes i faig èmfasi en els continguts. Quan vaig arribar als continents vaig preguntar si algú sabia què eren i quins eren. Tinc una alumna possiblement sobredotada i, evidentment, qui va aixecar la mà va ser ella. Li ho vaig preguntar i quan vaig veure que acabaria dient tots els continents vaig pujar corrents a Cicle Mitjà i vaig demanar un mapa. Un cop a l’aula vam buscar de quin continent som cadascú de nosaltres i on érem en aquell moment. Tinc clar que per a alguns i algunes aquesta sessió va ser prou motivadora i va servir per alguna cosa però, ¿què faig amb els qui no es van enterar de res? Sempre et quedes amb la sensació que tot el que has fet no ha servit per a res, que hi ha un munt de nens i nenes que no et segueixen i que alguns i algunes van més enllà o podrien anar més enllà del que els dónes.


Ja és seriós que una escola pública tingui 25 nens i nenes a primer per iniciar-se en la lecto-escriptura. Difícil és per al mestre, a més, que d'aquests 25, a un mes d'iniciat el curs, alguns hagin anat plovent cada quinze dies a mesura que arriben les seves famílies...

¿Què li dic a aquesta mestra, insisteixo, excel·lent? Li faig un diagnòstic teòric sobre com ha de gestionar l'aula?

18 d’octubre de 2007

Frases i titular

Ho he sentit ja més d'una vegada en converses normals on treballo.


--Està més desprestigiat que el tribunal constitucional!

I a la ràdio, en dues emissores difererents en dies distints:

--Això ja sembla Catalunya! Res no funciona!

Llegeixo avui un titular del diari: Catalunya perd 75 companyies en un any i volum de facturació.

Bé, potser que comencem a passar cap a Venècia...

16 d’octubre de 2007

Beatificacions

A finals d'aquest mes el Sant Pare elevarà als altars gairebé cinc-cents màrtirs catalans de la nostra guerra civil. Vaig deixar ben clara la meva posició sobre la persecució religiosa a Catalunya, després d'haver llegit El silenci de les campanes, en el post del 23 d'agost. Sí, cal recordar que a Catalunya, uns catalans van decidir que podien matar persones pel fet de pertànyer a una religió. I cal reconèixer --en aquest sentit les fonts no deixen pas dubtar-- que la majoria van morir amb esperit obert, sense abdicar de les seves creences i perdonant.

Si jo no fos catòlic practicant i no m'estimés l'Església em semblaria perfectament correcte que una institució venerés i fixés la memòria dels seus en la mesura que van ser testimonis de les seves creences en grau heroic. També es celebra l'1 de maig en memòria d'uns màrtirs obrers i no em sembla pas malament.

Però com que sóc catòlic i m'estimo l'Església no tinc més remei que deixar constància del meu dissentiment: estic en contra d'aquestes beatificacions. Ho dic amb la boca petita, conscient de la meva misèria, i amb un cert vertigen intern ja que manifestar dissentiment amb cardenals, papa i bisbes no deixa de ser pretensiós per part meva. Però la veu de la consciència m'hi impel·leix i l'exemple del monjo Raguer, que darrerament també s'hi ha manifestat públicament en contra, fa que no em trobi del tot sol.

Aquestes beatificacions són inoportunes per motius ecumènics i polítics. En un moment en què hem d'esforçar-nos per la unitat dels cristians, anar engruixint la llista de sants continua cavant la fossa amb els protestants. I cavar fosses innecessàries --fer sants no és imprescindible-- contribueix a allunyar la unió. Políticament parlant ja sabem qui se n'aprofitarà: la COPE, naturalment, i el món mediàtic irat que acompanya el PP. Aquestes beatificacions, encara que no ho pretenguin, divideixen i enfronten.

Però la font més profunda del dissentiment es basa en la manca de discerniment sobre l'origen de l'odi històric generat entre els qui van ser els assassins, i en la parcialitat de la memòria que es pretén fixar.

La FAI, certament, matava catòlics pel fet de ser-ho. Ara bé: ¿l'origen de l'odi que duia a l'assassinat --sempre reprovable-- era realment perquè tenien la imatge d'un col·lectiu i d'una jerarquia que practicava el missatge cristià? ¿Els cristians des dels darrers cinc-cents anys buscaven el regne de Déu, s'estimaven, lluitaven per la justícia, eren pobres, denunciaven els poderosos i els seus abusos? No, allò que havia generat un odi sistemàtic als cristians en determinades capes de la població no era pas el missatge cristià, sinó el suport als poderosos i la col·laboració i justificació dels seus abusos i de la seva autoritat. En definitiva, ¿qui va aconseguir el descans dominical en la jornada laboral? ¿I la prohibició del treball nocturn de nens i dones? ¿I la jornada de vuit hores? ¿I la higiene i la seguretat en el treball? No va ser pas l'Església no, van ser les forces laiques de l'esquerra. I també és de bona llei reconèixer-ho. Els successors dels apòstols havien estat senyors feudals, vivien en palaus, freqüentaven els rics i les autoritats civils i alguns, durant el segles XIX i XX, s'asseien als escons del Senat... ¿Eren testimonis del missatge del Crist, o eren una altra cosa? Era una imatge realment cristiana la que movia l'assassinat? ¿Era un autèntic odium fidei, és a dir, un odi a una comunitat de persones que es negava a ser esclava perquè creia que tots les persones eren iguals, que es negaven a adorar els "emperadors" d'aquest món, que compartien el que tenien segons demana Sant Pau i Sant Jaume a les seves epístoles?

I, finalment, el que més greu em sap i més inoportú trobo, és que la jerarquia de l'Església catalana, si més no, --a la d'Espanya actualment la deixo per impossible-- a l'hora de fixar la memòria dels nostres no hagués demanat perdó per haver donat suport i justificat els assassinats dels altres. Ni que no hagi encara demanat perdó pels nombrosos abusos i orgulls dels sacerdots de la postguerra en institucions sanitàries i penitenciàries. ¿Quin bisbe, per exemple, va demanar pietat per en Companys i per tots els afusellats i empresonats per les seves opinions, durant anys i anys? No podem deixar passar aquesta vergonya històrica sense penediment públic!

I com a conclusió deixeu-me elevar una anècdota a categoria: l'escriptor gironí Carles Rahola va ser afusellat el 15 de març de 1939 després d'un consell de guerra, quinze dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya. ¿Delictes? Ser catalanista perquè res més no havia fet.

No, no crec que sigui oportú, ni tan sols digne, recordar els assassinats d'una banda com a màrtirs de la Fe sense demanar perdó prèviament, en nom d'aquesta mateixa Fe, pel suport directe i explícit que bisbes, mossens i catòlics en general van donar als assassinats de tots els Raholes catalans de la guerra i de la postguerra. La memòria dels màrtirs ha de ser de 360º.

Heus ací un altre silenci de les campanes que clama Déu.

14 d’octubre de 2007

Les dues efes

Fa poc he acabat de llegir La higuera, la darrera novel·la de Ramiro Pinilla. Me la va regalar una bona amiga amb qui compartim idees professionals i passions lectores. Em resulta altament reconfortant que algú em proposi compartir lectures que ha trobat interessants per qualsevol raó. Compartir l'imaginari, la informació i el plaer de la lectura constitueix una de les més altes satisfaccions que em proporciona la vida. Potser perquè és una part molt important de la vida mateixa.

És el primer llibre que llegeixo d'aquest escriptor basc, nascut a Bilbao el 1923. La trama que ens conta és dura, molt dura. Al final, de manera inesperada, la mateixa Història sentencia de manera burlesca el deliri del protagonista. Tanmateix el que m'ha esgarrifat més de la novel·la és la referència als fets històrics que succeïen al País Basc el 1937, un cop ocupada tota Euskadi per les tropes franquistes.

En aquesta obra, Pinilla ens exposa com cada nit, escamots de joves falangistes, en connivència amb les noves autoritats municipals, anaven a "caçar" nacionalistes i socialistes de l'anti-Espanya i els clavaven un tret a la nuca. M'esgarrifa particularment com aquesta acció se l'autojustificaven de tal manera que no els tremolava gens la consciència.

Tres o cuatro minutos más por la carretera y nos paramos. Creo que después de once meses limpiando España he asistido a todas las posibles variantes. La familia puede gritar o no, pero el conejo nuna grita, ni siquiera se resiste. A lo más que llega es a dirigirnos una o más preguntas de una lista que nos sabemos bien: "¿Qué hacen ustedes? ¿Por qué me llevan? ¿Qué he hecho yo? ¿Qué van a hacer conmigo?" y otras parecidas pronunciadas con la garganta rota. Sin embargo al de esta noche le oímos: "¿Sin juicio?"
(es tractava d'un jutge basc que havia restat fidel a la República). La familia no se sale de la regla, contempla la operación sin un grito, despidiéndole con lágrimas silenciosas. El alcalde nos guía por una carretera que desciende hasta la playa, y allí le damos pasaporte. El propio Luis Ceberio le da el tiro de gracia. ¿Por qué, despúes, siempre, uno de nosostros suelta eso de "¡Putos rojos!", como si nuestro ánimo necesitara escuchar cada vez una sonora justificación? ¡Arriba escuadras a vencer! Es la música de nuestro ánimo inalterable. (Pàgina 73)

I com no podia ser altrament aquesta Església dels meus dolors i que donava suport al franquisme va construir també la justificació d'aquests actes tan horrorosos. Com li fa a dir a "Don Eulogio", el rector de Getxo, carlista de tota la vida:

¿Quien es ese sujeto?, ¿es de los blancos o de los negros?, me preguntó. "Es falangista", le dije. "Blanco", dijo don Eulogio, "y los blancos no tenemos necesidad de purgar nada, porque no cometemos pecado en esta guerra santa. (...) Los blancos no cometemos asesinatos. (Pàgina 144).

Mentre llegia la novel·la em venia sovint al cap que al mateix temps que a Getxo un escamot falangista netejava Espanya de nacionalistes bascos i socialistes, a pocs centenars de quilòmetres de distància, els faístes netejaven Catalunya de sacerdots, religiosos, creients i altres persones amb una convicció autojustificadora igual a la dels falangistes tot i que simètricament contrària. Durant uns anys l'espai ibèric va estar en mans de dues rabioses efes imbuïdes del dret a matar qui no pensés com elles. Dues efes que, curiosament, tenien els mateixos colors a la bandera. Una efa assassina sostinguda per l'Església que, si més no en teoria, havia de predicar la pau, el perdó i l'amor. Simètricament, una altra efa amb el suport ideològic d'una cosmovisió que, també en teoria, pretenia la llibertat i la solidaritat entre tots els homes. I les dues buscaven l'alliberament matant...

A raó del que es veu per les Espanyes aquests dies al voltant del 12 d'octubre en la més pura tradició caïnita, no sembla que una de les dues efes hagi quedat enterrada en el passat. Més aviat dóna'm de parer que una d'elles, la que va guanyar, està ben viva -- surt per la COPE cada dia-- i va covant l'ou de la serp un dia rere l'altre tot esperant el moment d'un nou repartiment de cartes en què pugui manifestar-se en tota la seva mala llet.

12 d’octubre de 2007

Gestionar l'aula

En el nou màster que tinc el desencert de coordinar ha sorgit un petit problema. Resulta que en una assignatura de metodologia de la recerca, un dels professors imparteix unes sessions d'estadística. Dins de l'alumnat del màster n'hi ha de procedència de ciències experimentals i de la matemàtica, d'una banda, i d'humanitats i ciències socials, de l'altra. Per a més inri dos dels alumnes són diplomats en estadística i tot i estar dispensats d'aquesta part de la matèria hi volen ser presents. No cal ni dir que els qui no han fet matemàtiques des de la ESO no pesquen gairebé res i se senten perduts. Heus ací un típic problema de tractament de la diversitat però a escala de màster.

Comento el problema amb una professora de secundària que se les heu cada dia amb una aula difícil. Li dic que si el professor es dedica als qui tenen el nivell d'ESO els diplomats en estadística s'avorreixen d'allò més. Si es dedica a aquesta darrers no cal dir que els altres ja poden plegar. Si se situa al mig, aleshores el desastre és total.

La professora en qüestió em mira somrient i em diu que això, segons els cursets de formació que rep per arribar a les 100 hores i obtenir el corresponent sexenni, té solució. La cosa és molt senzilla. Se'n diu treball cooperatiu. Només cal que el professor de l'assignatura digui a cadascun dels diplomats en estadística que ensenyi a un grup dels de nivell d'ESO.

--És clar que el diplomat en qüestió no aprendrà res
--em comenta--. Però això ja és el sistema educatiu que preconitza el Departament d'Educació.

--Però aleshores què fa el professor de l'assignatura?
-- que li dic--.

--Tocar-se els collons...., bé, no, ara se'n diu gestionar l'aula...

10 d’octubre de 2007

L'imaginari

Vaig veure per primer cop aquesta paraula en el títol d'una obra del medievalista George Duby que es titulava Lo imaginario o los tres órdenes del feudalismo. Més endavant vaig assistir a un seguit de cursos sobre l'imaginari organitzats per l'obra cultural de "la Caixa". D'aleshores ençà la idea de l'imaginari m'ha seduït com a element important de les explicacions històriques. Venint d'una època en què la infrastructura econòmica en última instància ho explicava tot, saber d'aquesta diemensió col·lectiva de les cultures va ser una alenada d'aire epistemològic ben fresc.

Ve a tomb aquesta petita disgressió per explicar el meu interès per les converses que he mantingut amb un xinès que s'ha hostatjat durant un parell de dies a casa. Es tracta d'un xicot jove, nascut en una little town del centre de la Xina, situada entre dos mil i tres mil metres d'alçada, que només té un milió tres-cents mil habitants. Actualment passa uns anys als EUA investigant en temes de Física a la universitat de Harvard. Gràcies a la traducció de l'anglès de la meva família vaig poder parlar amb ell de la història del seu país.

Sempre m'ha impressionat el fet que la Xina durant la dinastia Ming, i concretament durant la segona meitat del segle XV i principis del XVI, essent la regió més desenvolupada del món hagués resolt tancar-se dins les seves fronteres. De fet la seva marina arribava fins i tot a l'Àfrica oriental abans que els portuguesos donessin la volta al cap de Bona Esperança. L'explicació tradicional ha estat sempre l'amenaça de mongols i japonesos... Però l'amic xinès hostatjat a casa em va donar una altra interpretació.

Xina es veu que vol dir en xinès "centre del món" o "centre de l'univers". En aquesta època de desenvolupament cultural, tecnològic i econòmic els dirigents es van sentir realment que eren el centre del món. I van decidir que no valia la pena anar-se'n enfora. Que ells eren els millors. I que si algú volia aprendre alguna cosa que se'ls atansés. Ells no tenien per què anar enfora a dir ni a fer res...

Heus ací com un imaginari cultural col·labora a entendre les actituds col·lectives. Per una vegada a la història, l'orgull, en comptes de malmetre altres comunitas humanes --que és el que van fer castellans, anglesos i portuguesos al continent americà-- va aconseguir deixar els veïns en pau.

L'amic xinès reconeixia que en aquella època els xinesos eren excessivament pretenciosos... Tanmateix conec xinesos d'avui que estan convençuts que en el termini de 50 anys es menjaran el món. I, a més, sembla que, a l'inrevés d'altres culures actuals, ho volen fer amb educació, discretament...

7 d’octubre de 2007

Jordi

Sempre recordaré com la teva veu, al tacte, era de seda. Com n'era de serena la teva disponibilitat. Com al darrera d'un tarannà suau, s'amagava l'efectivitat. Com vas saber aplegar i animar els teus col·legues de doctorat. Com treballaves, i amb quina passió, per a l'ensenyament i l'aprenentatge de la Història. Amb quin rigor i amb quin mètode precís investigaves. Com t'estimaven i et valoraven tots els companys...

Per què, Jordi, una persona com tu, ens ha de deixar ara, en plena joventut, quan encara era tant el que ens havies de donar?

Avui, a l'hora del teu comiat, Jordi, quan he pujat a dir-te adéu, el sol d'aquesta tardor i que la vida rutllés indiferent al meu dolor i a la teva definitiva absència m'han semblat un insult intolerable.

3 d’octubre de 2007

URNES

Em sembla que es torna a iniciar una temporada en la qual, per mantenir un mínim equilibri psíquic, m'hauré de ficar dins de la bombolla i oblidar el que diuen els uns i els altres respecte del referèndum que anuncia el senyor Ibarretxe o sobre el que diuen que sentenciarà una institució prèviament tant desprestigiada a hores d'ara com el tribunal constitucional. Malauradament per a mi, totes aquestes coses tal com les sento dir en el circ mediàtic, resulten material sensible per a la meva ànima i em fan mal.

Vaig comentar en un post anterior que un antic amic anarquista, que ja és mort, em va assegurar que si les urnes podien canviar les coses les prohibirien. Em sap greu reconèixer que potser tenia un xic de raó. Sincerament, no acabo d'entendre que preguntar a un poble alguna cosa sobre la seva identitat i el seu futur hagi de ser problema en una societat democràtica. ¿Què hi ha de més democràtic que una pregunta adreçada a les persones d'un poble i que les persones que en formen part puguin dir-hi la seva secretament en una urna? Heus ací que al país basc potser les urnes podrien canviar coses que no són dels gust dels espanyols... Doncs són prohibides amb els arguments més falaços per part d'aquells que els fa por simplement l'existència de la mateixa urna, ep!, si aquesta pot canviar les coses en el sentit que els qui manen no volen que es produeixi.

Tampoc no entenc que un Estatut votat per milers de ciutadans d'un poble pugui ser retallat a posteriori per la decisió de cinc o sis persones, per juristes que siguin del més alt tribunal del món. Podria arribar a comprendre que abans de votar l'estatut un tribunal d'entesos manifestés la seva contradicció amb un text de rang superior. Però s
i la sobirania procedeix del poble, i el poble ja s'ha pronunciat massivament per un text, ¿algú em pot dir per quins set sous uns senyors que no són catalans poden dictaminar, de fora estant, que el que hem votat és nul en algun aspecte?

1 d’octubre de 2007

Enemics

T'han robat. I no pas una cartera sinó el coneixement. Tots sabem quant costa construir coneixement i, ves, va ell i te'l roba. Tu t'has espabilat i te n'has sortit prou bé.

--Li penses dir alguna cosa? --et vaig preguntar--.
--No.
--I doncs? Ho deixaràs passar tan tranquil·lament?
-- Si li dic res m'hi hauré d'enfadar, saps?, i m'hi enemistaré-- m'has contestat després d'uns segons de pensar-t'ho--.

Una estona de silenci mentre tenies l'esguard perdut sense mirar-me. I gairebé imperceptiblement sentencies:

--Els amics els pots canviar però els enemics ho són per sempre.