Et deia ahir que una de les funcions mentals de la meditació observades objectivament en diverses tradicions religioses (també dins de la cristiana i catòlica, ja que la meditació, la contemplació i el silenci interior són eixos de la seva sensibilitat) és la consciència còsmica. No es tracta quan parlem d’aquest terme de cap conceptualització banal o superficial, sinó d’un concepte encunyat per científics.
Tenir consciència còsmica consisteix a tenir una actitud central en l’eix de la pròpia identitat com a part d’una realitat total, oceànica, que ens té i en la qual hi vivim amb confiança i alhora interactivament, treballant per a la seva millora en la que podríem anomenar la gran aventura de la humanització.
Doncs bé, d’aquesta experiència que es localitza en un lòbul del cervell, els qui ho han estudiat observen una sèrie d’actituds comunes de les quals en cito a continuació algunes. L’acceptació del món real i el compromís de treballar-hi activament per millorar-lo; la renúncia als hàbits negatius; el centrament prioritari en el món present i en la seva qualitat; l’extensió al voltant i a tothom del sentiment de compassió i de benvolença; la vivència diària més del propi món intern que no pas de doctrines intel·lectualitzades; i, fins i tot, experimentar el do de viure amb gratuïtat la vida tal com ve.
L’espiritualitat i la dimensió religiosa de l’ésser humà, doncs, com diu Hamer, tenen un gairebé indiscutible avantatge selectiu. Probablement esborrar la dimensió espiritual dels humans pugui comportar no pas un alliberament sinó el camí ineluctable de la decadència, no pas moral, sinó històrica.
L’espiritualitat, doncs, inscrita en la materialitat del nostre cos és un element de progrés en l’evolució de la nostra espècie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada