20 de novembre de 2008

Música


En el seu Art Poètic Paul Verlaine defensava que el poema havia de tenir música abans que cap altra cosa. Estirant una mica el que diu el poeta francès podríem afirmar que la música se situa al damunt de tot de qualsevol altre vehicle artístic. Sí, és cert que per ensenyar música cal la paraula. Però també és veritat que les paraules tenen límits en l’expressió del que té de més profund la consciència de les persones. La música consuma la capacitat d’expressió artística. És més: hi ha vivències i realitats que només es poden dir amb la música, i amb una música de sons purs, sense lletra de cap mena. Així ho pot entendre tothom sense necessitat d'aprendre idiomes.

¿Agrada la música avui? En tinc els meus dubtes. Estem al bell mig d’una cultura del soroll on el silenci és un bé escàs. Per gaudir de la música o per dir-la –aquells que tenen la capacitat de tocar un instrument—cal el silenci.

La música surt del silenci i va a parar al silenci. I viu, enllà de ser dita, en l’essència silenciosa de la quietud de l’ànima. Només en silenci podem percebre que les canyes sospiren, que els petits rierols canten, que el vent fa harmonies en passar entre les fulles i fins i tot que la nostra ànima emet, en el racó del seu secret, una melodia perpètua... De vegades penso que la música podria entendrir una roca o allisar l’escorça nuosa d’un roure...

En tot cas, la música, si és sentida i viscuda, et situa directament davant dels misteris més profunds de la vida.

¿Vols dir que, per exemple, l’amor –l’experiència més alta dels humans-- no és música?