27 de desembre de 2008

Provincianisme


Tothom està més o menys d’acord en el fet que el provincianisme és una limitació cultural i intel•lectual. Segons Kapuscinski (Viatges amb Heròdot, pàg. 249) és provincià qui pensa en termes d’un espai limitat –ordinàriament el seu, és a dir, el que l’ha vist néixer—i li atribueix un significat excessiu, universal. Viatjar, llegir o l’estudi de la geografia poden ajudar a superar aquesta restricció mental.

Ara bé, no tothom és conscient que al costat d’aquest provincianisme de l’espai n’hi ha un altre de molt més greu: el provincianisme del temps. De vegades, com diu Kapuscinski, que ha estat a tot arreu, l’actualitat cansa perquè es repeteix fins a l’avorriment. De fet, el gruix temporal de l’actualitat només el pot donar la història encara que aquesta potser només sigui allò que hom relata, que exposa, que creu i que fa creure que ha passat.

Crec que avui dia bona part de les noves generacions –sé que m’ho miro des de l’edat escèptica!-- està centrada excessivament en el present. Són la generació carpe diem. Però no s’adonen que empobreixen aquest present –i fins i tot el seu gaudi, i per tant de “carpe”, ben poc— per la manca d’interès en el passat. I això em temo que també els limita l’ambició del projecte, perquè el seu futur, més el personal que no pas el professional, els fa por.

Algunes temes, com la religió, són cosa d’altra temps. I el que és d’altre temps no interessa. Per això tampoc no els interessa la història enllà de l’anècdota.

¿Anem cap a una època de provincianisme temporal agut?