26 de març de 2012

Autoritat


Llegeixo a la premsa que s’ha multiplicat el nombre d’agressions dels fills als pares. Crec que aquest fenomen és un indicador més de la contínua crisi d’autoritat en el si de les famílies i, en particular, a les escoles.

Precisament fa poc, un col·lega apassionat per l’ensenyament es lamentava de la pèrdua de l’autoritat a les escoles. Segons ell, l’educació de l’autoritat avui ha quedat delegada als entrenadors esportius, als guàrdies de seguretat de les discoteques i als vigilants d’alguns centres lúdics com Port Aventura. El respecte i la disciplina –així com el silenci i la contenció de l’espontaneïtat—no són només importants per a als qui creiem que el centre de l’escola no és l’alumnat sinó l’autoritat del mestre i el contingut, sinó també per als qui tenen una altra idea del que ha de ser l’educació escolar.

La paraula “autoritat” procedeix del llatí, de auctoritas, derivada del mot auctor, l’arrel del qual ve del verb augere que vol dir ‘augmentar’, ‘promoure’, ‘fer progressar’. Es tracta, doncs, d’una qualitat creadora de progrés. Amb el temps, autoritat ha connotat el prestigi moral i la superior capacitat d’una persona en funció de la seva activitat i saber. Un mestre o un professor amb autoritat –no pas poder—és aquell que té força de convicció pel seu saber, per la seva actitud i per la seva destresa didàctica. I que per aquesta raó suscita o suscitava una natural disciplina i acatament. Un mestre o una mestra amb autoritat són, sens dubte, factors de progrés. ¿Qui hi pot estar en contra?

Sigui quina sigui la visió que tinguem de l’educació i de l’escola hem de reivindicar el retorn de l’autoritat del professorat amb tots els instruments legals i funcionals que calguin. No es tracta de crear com antany un alumnat calladament passiu i subjugat, sinó silenciosament creatiu, participatiu i respectuós. El retorn a l’autoritat no es postula des de cap teoria concreta sinó de del sentit comú. El nen i l’adolescent en una societat oberta han de ser educats, certament, en la llibertat però també en els seus límits. Saber dir no, corregir, prohibir i fins i tot castigar són elements essencials de l’educació des dels primers anys de la vida. Hi ha coses que els mestres hem d’impedir que facin els infants, púbers i adolescents fins que per ells mateixos no entenguin les raons de la contenció o no estiguin entrenats a contenir-se.

Res a dir, evidentment, a les motivacions positives, a les reflexions i argumentacions de les decisions dels mestres i a les raons dels càstigs que s’imposen. Fins i tot al dret a l’apel·lació. I també cal recordar que bona part de la seva autoritat el professorat només la pot aconseguir si se la guanya i és coherent entre el que diu, demana i fa. Tanmateix, sigui quina sigui la visió que es tingui de l’escola, l’educació en totes les etapes educatives no por renunciar a un objectiu necessari i essencial: la formació de la voluntat i de l’autocontrol. I això implica que els i les mestres, així com el professorat en general, disposin de tots els instruments necessaris per col·laborar a la construcció de la voluntat i de l’autodomini de l’alumnat que es troba sota la seva responsabilitat. I cal la convicció col·lectiva i l’actuació coordinada de tot el claustre i de les direccions pertinents per actuar en conseqüència, i si és necessari, amb severitat. I, si cal, també contra el parer d’algunes famílies.

Finalment hem de recordar que no eduquem per a una societat anàrquica, sinó per a una societat oberta amb límits a la llibertat, amb lleis i amb agents de l’autoritat. Quan sense adonar-me he anat a més velocitat per una carretera, el mosso d’esquadra, si em pesca, no em diu que m’estigui una estona al voral pensant en la infracció, sinó que em posa una multa i em treu punts del carnet.

14 de març de 2012

Expectativa i esperança


L’esperança és una virtut. Recordem que la paraula virtut deriva del mot llatí 'vir', que vol dir baró, home independent i autònom, amo de la seva vida... un humà que no és esclau. Una virtut, doncs, és inicialment aquella capacitat o força interna, incrementada o autoeducada amb el propi esforç, que permet a cada persona actuar de manera eficient davant les dificultats de la vida. La virtut, doncs, se situa enllà de la raó, la supera. De fet és una experiència de totalitat que fins i tot es troba pel damunt del pessimisme i de l’optimisme.

Quan parlo amb la mare (a punt de fer 91 anys) sobre la crisi actual, ella em sol encoratjar tot dient-me que tard o d’hora ens en sortirem. Em sol recordar els temps del meu naixement (1947), quan passaven gana i por... i el pare treballava de dilluns a dissabte 14 hores diàries per arribar només al nivell de subsistència. Cap indici racional d’aquells anys --Europa devastada, inici de la guerra freda, dictadura militar franquista, boicot internacional...—els permetia ni tan sols somniar que la situació podia canviar per a bé. I, en canvi, els pares es van casar, es van endeutar, i van tenir quatre fills i van tirar endavant la família... ¿Com podien tirar endavant sense la més mínima expectativa?

La paraula “expectativa” derivada també del llatí, de ‘exspectare’, significa “esperar”, però no des del punt de vista de l’experiència de la virtut, sinó de l’anàlisi racional. Actualment hi ha persones amb prou capital que estarien disposades a invertir... però que no ho fan perquè no hi ha “expectatives” de guany. És a dir: analitzant fredament la situació, només amb la raó i amb el càlcul, no estan disposades a invertir perquè no els espera cap possibilitat de guany.

Crec que la diferència entre expectativa i esperança és molt important per als temps durs que vivim. Un dels problemes actuals és que els dirigents polítics i els líders socials no són capaços de transmetre expectatives. Sabem que s’ha de retallar –bé o malament—però no ens diuen què s’ha de fer per sortir de la situació. No hi ha expectatives... a la banda de la protesta només hi ha el “no”, sense que tampoc es presentin expectatives raonables...

Caldrà, doncs, tornar a la idea de virtut i pensar en l’actitud dels meus pares –i de tants altres del seu temps—quan, ben derrotats per la història, es van casar l’any 1946. No tenien cap expectativa, però tenien esperança.

I els fets posteriors els han donat la raó.

2 de març de 2012

Mals i remeis


Enfebrat a casa. La grip. Em llevo. Em mig marejo. Endreço una mica per no tornar al llit tan de pressa. No en tinc ganes... Vaig fins a la sala d'estar i miro la televisió. Avalots violents al centre. Tristesa. Entenc el no comprensible dels estudiants tot i que m’hi sobren els de Secundària. Trobo a faltar entre els nos algun sí. Darrerament no n’hi ha massa de sis. Bé, de fet no n’hi ha cap. Dono voltes a la dificultat d’entendre la crisi i la probable decadència en què estem immersos. Apago la televisió. Torno a endreçar llibres a les lleixes del despatx de casa per distreure’m de la febre... Col•loco en un lloc nou el primer volum del Ab Urbe condita de Tit Livi. I recordo, de sobte, entre boires de maldecap, un fragment del seu pròleg particularment adequat als meus malsons d’avui, llegit fa molts anys. El busco.

...després que se’m vagi seguint mentre la disciplina ja començava a trontollar una mica i primer els costums es van fer com a relaxats, a continuació van anar baixant cada cop més; i, quan, finalment, van començar a desplomar-se fins a arribar a aquests temps en els quals no podem aguantar ni els nostres mals ni els seus remeis.

Tanco el llibre i el deixo a la lleixa. No puc més i me’n torno al llit. Deu ser això: hem trencat tant de la tradició el que de bo podia tenir que, romput el fil del passat, ara no aguantem ni els mals, i encara menys, els remeis.