28 de novembre de 2010

El ball


És gairebé una evidència corroborada per un munt d’estudis mèdics que l’activitat física adequada i freqüent és una de les accions més efectives per gaudir de bona salut. És una experiència que pot comprovar qualsevol persona com després de l’activitat física es difon una estat general de benestar corporal i psíquic. Suposo que si es practica un esport de competició –que no es realitzi amb esperit de “fair play”-- l’estat de benestar pot no ser tan agut, atès que hi ha un certa tensió per guanyar l’adversari i, a més, si al final es perd, la sensació física de confort o d’eufòria es pot veure enterbolida pel “fracàs” del resultat final. Tanmateix, és ben segur que l’activitat física –o cinestèsia— gairebé sempre és positiva per a qui la practica.

També sabem que la música pot produir emocions positives de molta intensitat. Segons el significat que aquesta música presenti o proposi l’emoció pot ser més o menys adequada per produir en l’intèrpret o en l’oïdor un estat de benestar. En tot cas el jazz clàssic dins de la cultura afroamericana va néixer per ser ballat i, en el seu significat més profund i expressiu, amb una funció explícita d’expulsar la tristesa i de reequilibrar-se. Els crits de say yeah!, say yeah again!!, proferits pels preachers en els serveis litúrgics del diumenge ho manifesten d’una manera molt clara. Fins i tot el blues més desolat no deixa de ser un sí a la vida!

Compartir l’afecte, experimentar amb d’altres persones aquesta dimensió de l’experiència humana que qualifiquem d’afectivitat, és una altra de les dimensions positives de l’existència, probablement la més important. L’afectivitat no és una emoció més sinó la tendència innata que tenim les persones per adherir-nos a d’altres humans i alhora la necessitat de sentir en el propi jo l’afecte dels altres. Els humans experimenten l’afectivitat en diversos graus d’intensitat però no hi ha ningú que no l’hagi experimentat mai! Fins i tot no s’esgota en les persones sinó que es pot projectar cap un espai, un paisatge, un país, una institució...

Doncs bé el ball convoca aquestes tres potències anímiques alhora: l’activitat física no competitiva, l’emoció musical i l’afecte o relació personal i social. Ballar el ritme del swing propi del jazz clàssic –destinat a expulsar la tristesa- tot sentint el nervi íntim que et du a expressar el moviment amb el cos per traduir les pulsions d’aquesta música; realitzar l’exercici físic que comporta ballar-lo amb l’estimulació de la propagació de la serotonina i altres hormones per tot el cos; i, finalment, la relació personal o social –si col•labores en una coreografia-- que dóna via lliure a l’expressió de l’afecte –mentre balles comuniques afecte amb les mans, amb els ulls, amb el somriure i amb el moviment!-- podrien explicar la profunda sensació de felicitat i alegria que produeix el fet de ballar.

El ball potser és l’expressió del reducte més íntim –pel que té d’expressió del ritme essencial de la vida—i alhora potser és una de les accions més poderoses per expressar i dir enllà de les paraules allò que es cova de debò en la substància del viure.

21 de novembre de 2010

Música


Atès que no tothom coincideix sobre el significat del mot ‘emoció’ la definiré com la commoció psicològica o la impressionabilitat interior davant d’estímuls externs o interns. De fet la seva etimologia és molt clara. Procedeix del verb emoveo (supí, emotum) que vol dir `sacsejar’, ‘commoure’, ‘esverar’... pròpiament ‘moure des de fora’. Segons els neurobiòlegs les emocions són imprescindibles per a la subsistència humana i en el decurs de la seva història s’han anat seleccionant aquelles que són més útils per adaptar-se a la vida. Per exemple l’alerta davant d’un perill sobtat i la disponibilitat immediata a apartar-se’n o a fugir-ne. Abans que la raó discerneixi l’abast del perill i la voluntat decideixi què cal fer –potser aleshores ja no hi hauria res a fer—l’emoció va molt més de pressa i ens permet sobreviure en cas de percepció de perill o de por.

La música pot suscitar emocions intenses. Fins i tot ens pot fer experimentar la sensació d’anar enllà de nosaltres mateixos. I això, com reconeixen els estudiosos, té alguna cosa d’intrigant perquè la música no és imprescindible per a la supervivència humana. ¿Per què, doncs, la naturalesa ha seleccionat com a útil l’emoció musical? I per què continua provocant una de les emocions més fortes? ¿Podria ser que la música ens permetés besllumar o preludiés la plenitud del desig essencial que mou la natura humana des del naixement?

Quan el cristianisme afirma que a la fi dels temps, i fins i tot després de morir, entrem en la vida eterna, de fet està parlant no pas d’un lloc sinó d’un estat o situació on, fora del temps i de l’espai, entrem en la plenitud de satisfacció del desig. Sant Tomàs en les seves col•lacions sobre el Credo ens diu que la vida eterna consisteix també en la satisfacció perfecta del desig, perquè tot benaurat hi tindrà més del que desitjava i esperava. (...) En aquesta vida ningú no pot satisfer el seu desig, ni cap cosa creada no sacia el desig de l’home... I el mateix Tomàs quan ha de buscar símils sobre en què consisteix aquesta plenitud inimaginable cita les paraules d’un profeta per dir-nos que en aquest estat hi ressonarà la joia vibrant, l’acció de gràcies i la música. Sant Agustí, molts segles abans, havia estat més radical encara: els cossos ressuscitats no seran altra cosa que música.

¿Podria ser, doncs, que la música, en especial quan la vivim com una experiència que ens fa tancar els ulls, que ens fa anar enllà de nosaltres mateixos, que ens procura un plaer íntim i intens de caire emocional i sensible on oblidem l’entorn i el pas del temps.... sigui una emoció, o fins i tot un sentiment superior, que ens recorda o ens fa preveure el goig d’acompliment del desig essencial? És per aquesta raó que el cervell ha mantingut i ha incrementat aquesta emoció dins del ventall sensible de l’ànima humana?

S’ha dit que els humans que estimen i dialoguen amb les ànimes tot fent l’amor assoleixen un tast d’eternitat i uns segons de vibració poètica amb tot l’univers... ¿Música i amor viscuts no són, per ventura, un assaborir prematurament l’infinit i un sentir a dins el dring de les cordes de l’arpa que ressonen en el cosmos?

19 de novembre de 2010

Emoció i argument


Sovint creiem en la raó com a únic instrument --distant, objectiu i fred—per dotar de significació el que ens envolta o per esbrinar, a través de les operacions de la lògica, pensaments i propostes. El resultat de la nostra reflexió ens sembla “objectiu”. Curiosament les conclusions “objectives” obtingudes per la raó amb molta freqüència no coincideixen amb les conclusions d’altres persones. I això ens deixa perplexos. Aquesta perplexitat neix del fet que nosaltres considerem que la via lògica de la raó és freda i objectiva. Penso, així doncs existeixo (el famós principi de Descartes) continua vigent en la nostra fe col•lectiva. ¿Com pot ser, si sóc fred i objectiu, que l’altre pensi diferent en això o en allò altre?

Avui sabem que emocions i sentiments tenen molt més a veure amb la raó del què ens pensàvem. Antonio Damàsio, el reconegut neuròleg, afirma que la frase correcta avui és sento, així doncs, existeixo... En vaig tenir fa molt poc una experiència ben personal.

En una discussió amigable sobre les curses de braus vaig afirmar –creient-me “fred”, “raonable” i “objectiu”—que abans que prohibir els toros jo prohibiria la boxa. Em semblava molt degradant --vaig dir--que dues persones es facin mal en públic, per més regles que hi hagin, i que tot de gent vociferi al seu voltant veient com s’atonyinen, els sagna la cella, se’ls posen morats els ulls o arriben a perdre el coneixement...

L’altra persona amb qui parlava va discrepar. (Un moment de sentir-me atònit: ¿com pot ser que discrepi d’això?). L’argument, en escoltar-lo, em va semblar difícil de rebatre. Ningú no té dret a prohibir que dues persones adultes, lliurament, decideixin guanyar-se la vida colpejant-se en públic. I tampoc no tenim dret a prohibir que hi hagi gent que pagui per veure-les, perquè hi ha persones que troben gaudi en la contemplació de la violència... Es tracta només de vigilar que les persones siguin adultes i que l’espectacle es faci en un lloc tancat. És pitjor, se’m va dir, el cas dels toros. Perquè el toro no va lliurament a la plaça, ni el seu instint el porta a barallar-se amb un senyor vestit de manera estranya...i a ser ferit lentament i matat. El que és propi d’un brau és menjar herba en el clos assignat, prenyar vaques i morir de vell.... o com a molt morir per alimentar-nos...

La veritat és que vaig “sentir” que jo tenia “raó”—és a dir que la lògica m’havia d’emparar: que no era racional que dos humans es barallin fredament i gratuïtament!—però aquesta “raó” no em fornia arguments convincents... I és que l’argument venia propulsat, sense que jo ho sabés, de la meva sensibilitat, dels meus sentiments, de la meva emoció. Veure violència real humana em repugna profundament i m’entristeix... D’aquí naixia l’argument... que potser era vàlid... però la meva contrincant –era una dona—“raonablement” tenia raó. Més que no pas jo... ¿qui sóc per prohibir a unes altres persones que facin el que vulguin entre elles lliurament?

Tanmateix no puc deixar de dir que aquests espectacles –i molts altres de la vida—expressats i fets pels humans-- no fan precisament que l’existència en conjunt es pugui considerar del tot positiva.

Mondo cane, com diuen els italians...

15 de novembre de 2010

Cantar


-- En què penses, Max? Per què somrius?
-- No res, Joel... estava pensant en un aforisme de Lao Tsé.
-- I què diu aquest aforisme?
--Diu que l’ocell no canta perquè és feliç sinó que és feliç perquè canta.
--I no és el mateix que canti perquè sigui feliç o que sigui feliç perquè canti?
-- No ben bé.
--Doncs jo trobo que és igual
--Perquè tu ets feliç.
--I tu no?
--No.
-- ...
-- Tu cantes, Joel, perquè ets feliç i cantar te’n fa... però no és el mateix.
--En què es diferencia?
--En un matís lleuger però del tot significatiu.
--I quin és aquest matís?
--Doncs que si només canten els qui són feliços –i aquí cantar es pot referir a moltes i diverses accions, és clar!—els qui no ho som, mai no cantaríem. I, en canvi, si cantar pot fer feliç al qui canta, això pot voler indicar que l’accés a la felicitat és universal. Que només cal voler cantar! Ho pesques?
-- Sí... , i tu.... cantes o no cantes?
-- Per això somreia.
--I doncs?
--Perquè l’altre dia mentre esperava que passés un parent meu amb el cotxe davant de casa per donar-li un paquet em vaig posar a cantar amb veu baixeta unes melodies de la meva joventut. No sé pas ni com em van venir al cap.
--I què et va passar?
--Doncs que gairebé es va produir un fenomen estrany...
--Quin?
--El que diu sant Bernat de Claravall a propòsit del cant.
--Ostres Max! No siguis pedant!
--No, Joel, no pretenc ser pedant... simplement que també em va venir al cap aquesta dita de joventut.
-- M’hauré d’esperar gaire perquè em diguis què deia sant Bernat de Claravall?
--Doncs referint-se al cant deia, més o menys, que aquest havia de ser de tal manera que plagués a l’oïda, commogués el cor, calmés la còlera i disposés l’ànima per al silenci... bé i deia més coses però jo em vaig aturar aquí.
-- I què té a veure Lao-Tsé amb Bernat de Claravall?
--Doncs que aquesta breu estona d’espera, mormolant les melodies de la meva joventut em va calmar la tristesa i em va produir un cert benestar. Quan vaig tornar a pujar a casa em vaig trobar calmat després d’haver-me emocionat amb el record d’una melodia... I el meu silenci de cada dia va ser més pacífic i menys trist que d’habitud. No em passava des de la mort de la meva dona i d’això ja saps que fa molts anys...
-- O sigui que Lao-Tsé tenia raó...
--No ho sé, Joel... en tot cas potser és cert que assolir un modest benestar en aquesta vida pugui dependre en part de la voluntat de cadascú.
-- Et proposes cantar sol a partir d’ara?
-- No ho sé. Saps? Més aviat desafino...

11 de novembre de 2010

Descrèdit


Aquesta nit s’inicia la campanya electoral per a les properes eleccions autonòmiques. Els qui ja som grans i recordem la nostra adolescència i joventut en ple franquisme considerem les eleccions com un dia important. Van ser molts anys en què qui manava ho feia en nom de Déu i de la Història. Jo, personalment, sentia una profunda enveja quan seguia les eleccions a França o a Anglaterra o, sobretot, als EUA mentre aquí havíem d'aguantar un general panxut amb veu atiplada. Per tant jo aniré a votar com ho fet sempre.

Tanmateix la democràcia –sense entrar ara en la consideració que en el nostre país és de baixa qualitat i s’acosta bastant a l’oligarquia—no em produeix una satisfacció intel•lectual i humana absoluta. No sóc un essencialista de la democràcia. La democràcia, amb el sufragi universal, pretén igualar el que és inigualable. I en aquest sentit té un feix de falsedat. No pot ser igual el vot d’un catedràtic prestigiós d’economia que la d’un votant que tria la seva papereta només pel fet que el candidat és bufó i li cau simpàtic. Els entesos diuen que entre el 12 i el 16% dels vots emesos ho solen ser per motius aleatoris o banals. Per tant, no sóc dels qui estic encantat amb la democràcia... Dit això no em reca tampoc afirmar amb contundència que no hi ha cap sistema millor per gestionar la “res publica”. Qualsevol alternativa acaba en el despotisme o en els camps de concentració. I no s’hi val a dir que avui la Xina progressa econòmicament amb un sistema dictatorial... No hi pot haver-hi progrés sense la plenitud de l’exercici de les llibertats humans i dels drets fonamentals.

Avui, com deia, comença la campanya electoral. No les suporto i les considero un insult a la intel•ligència dels votants. Fins ara, llevat de les primeres, les úniques temptacions de no anar a votar m’han nascut a les campanyes electorals. Em molesta profundament la simplicitat de l’eslògan, la incoherència, el populisme, la mentida, la demagògia, la farsa, el judici d’intencions, l’agressivitat malaltissa, el joc brut, l'argument "ad hominem", la indecència verbal... Gairebé tots els polítics en campanya electoral treuen el que és pitjor d’ells mateixos. Dubto que siguin rendibles econòmicament i humanament l’esforç i els diners que s’esmercen en les campanyes. ¿Quants deuen ser els qui modifiquen o decideixen el seu vot pel que passa a les campanyes? ¿No seria més fàcil oferir en llibre o DVD els programes i les propostes o fer algunes conferències explicatives i prou? O bé penjar els programes i els discursos en una web? N’hem de fer un circ mediàtic de la política? El fet que a tot arreu sigui així no em consola gens.

Potser sóc estrany i sóc l’únic individu de Catalunya que es troba profundament a disgust durant les campanyes electorals. Sovint ho he dit: només em represento a mi mateix. Deixeu-me dir, doncs, que si bé considero que les eleccions són la festa de la democràcia, les campanyes electorals constitueixen el seu descrèdit.

7 de novembre de 2010

Bottom to up


Un dels signes dels temps, em sembla, consisteix a considerar que els humans naixem lliures i iguals en drets. Per aquesta raó s’han anat instituint els règims democràtics, s’han redactat els drets humans bàsics i s’està encara lluitant per la igualtat de funcions en la societat per a la dona. Néixer home o dona, a banda de la gestació d’una nova vida, no ha de comportar cap diferència funcional entre les persones. No hi ha feines pròpies d’homes o pròpies de dones, ni responsabilitats diferents de persones per raó del seu gènere, ni instruments musicals més masculins o menys femenins.

També sembla que el dret al poder en les societats que han avançat més –societats que poden educar i satisfer les necessitats sanitàries de tothom sense tenir en compte el seu nivell de renda; societats on un és lliure de practicar la religió que vulgui o de no practicar-ne cap, etc.-- prové exclusivament de la voluntat popular expressada lliurament a través de consultes periòdiques fixades per lleis aprovades democràticament. És a dir que les societats funcionen millor quan en el registre polític i fins i tot en l’empresarial i en l’imaginari de les iniciatives socials les coses funcionen, com es diu en llengua anglesa, bottom to up... és a dir, de baix cap a dalt.

Curiosament, a banda de la democràcia grega del segles V i IV aC, una de les pràctiques més democràtiques de la història es va produir en el si del cristianisme en els primers segles, fins i tot després de l’edicte de Constantí. Els mateixos apòstols van demanar a la comunitat que elegís els primers diaques, no els van pas designar ells; els dirigents de la comunitat, els bisbes, eren elegits per la mateixa comunitat; sant Benet a la seva Regla estableix que l’abat ha de ser elegit per la comunitat monàstica... Amb el temps tot això es va esgarriar i l’Església progressivament va perdre aquesta preciosa manera de governar-se per acabar contaminant-se de les formes feudals i de la monarquia absoluta. En comptes de bottom to up, up to bottom. Piramidal, de baix a dalt, sense dret a cap crítica! I encara hi som.

No és cap dogma de Fe obligatori creure que el sistema actual de govern de l’Església ha de ser el que és actualment: basat en un monarca absolut que, a més, és Cap d’un Estat. Triat, a més, per una minoria que no representa ni els fidels, ni els sacerdots, ni tan sols els bisbes. Els membres d’aquesta minoria, el col•legi cardenalici (que no surt per a res ni al Vell ni al Nou Testament), tots homes per descomptat, són triats a la soviètica, és a dir, per cooptació. Em deia un jesuïta important que ha passat molts anys a la cúria romana que quan li va preguntar a un cardenal com era que ell era cardenal la resposta va ser soviètica: perquè un altre cardenal li va dir al Papa que em fes cardenal.

I així tenim ara un sistema de govern estrany. Un bisbe de Roma a qui no trien els romans; un cap d’Estat que, per minúscul que sigui, és de caràcter teocràtic; un estat on les dones que són més a la vora del Papa tenen el paper de minyones (li fan el llit, li netegen el despatx, li fan el dinar i el sopar... però no dirigeixen cap dicasteri i si són a l’administració vaticana ocupen llocs secundaris); un estat que designa els bisbes de tot el món sense consultar ni tan sols els rectors de les parròquies que aquests hauran de dirigir. (I així s’esdevenen autèntiques aberracions humanes com la de designar un bisbe en un diòcesi on el 80% dels seus sacerdots havien signat un escrit manifestant que el perfil del nominat no era l’adequat...).

No crec que la meva Església respiri massa els signes dels temps; més aviat sembla que s’emmuralla a la defensiva i busca per designar els seus dirigents persones de submissions acrítiques abans que creients que pensin per si mateixos... Fa pena. Alguns ens havíem cregut el Concili, ves... ¿on són avui aquells dirigents com Suennens, Bea, König... aquells teòlegs com el Ratzinger jove, Henri de Lubac, Rahner, Ives Congar... aquells perfils de pontífex com Joan XXIII que ens deia allò que no s’havia de condemnar ningú i que no s’havia de ser profeta de calamitats?

Unitat en l’essencial. Llibertat en tota la resta. Caritat sempre, segons sant Agustí. L’essencial és molt fàcil: “estima i fes el que vulguis”. En ús de la meva llibertat voldria concretar en què no crec... I espero que en el que dic no falti pas a la caritat.

No crec en el cap d’Estat Vaticà.
No crec en la guàrdia suïssa.
No crec en els prínceps de l’Església.
No crec en la cúria cardenalícia.
No crec en la Congregació per al a doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici).
No crec en l’Observatore Romano.
Noc crec ni en la porpra, ni en l’anell, ni en el bàcul recamat de pedres precioses, ni en la triple corona.
No crec en la diplomàcia evangèlica o en les nunciatures apostòliques.
No crec en el Dret Canònic.
No crec en l’actual sistema de govern de l’Església.

I desafio al mateix Torquemada que trobi en els enunciats anteriors alguna cosa que pertanyi al dipòsit de la Fe.

5 de novembre de 2010

Despropòsit


Assisteixo silenciós a un debat entre dues amigues durant la sobretaula d’un bon sopar, cordial i agradable. El tema de la discussió: l’Estatut de Catalunya i l’estat en què ha quedat després de la sentència del tribunal constitucional. Jo no dic ni mu. Jo no solc tocar aquest tema, entre d’altres raons, perquè m’arbora una indignació profunda, ja que vaig votar en el seu dia la Constitució i ara, després de la sentència del TC, me’n sento exclòs. I com que és un motiu de sofriment, gestiono els sentiments a base de no pensar-hi gens ja que no està al meu abast solucionar res de tot plegat. Només ho puc patir. I patir no m’agrada.

Les argumentacions de les amigues són brillants. Una, més en la línia dels constitucionalistes catalans de caire més unionista com en Francesc de Carreras, defensa que l’estatut estava mal fet i que els polítics van portar el carro d’aquesta llei pel pedregam, sabent que ens hi estimbaríem ja que l’únic que pretenien, en inici, era disposar d'un instrument de lluita política contra un govern que suposaven del PP (i que després de l’atemptat d’Atocha no va ser). L’altra assegurava que això no era el més important, sinó el fet que la sentència mostrés que el concepte de democràcia no existeix a Espanya per la falta de respecte a la voluntat sobirana.

El debat era viu i apassionat. Al final, davant de la reiteració del concepte de despropòsit per part de la primera amiga, l’altra li replicà que fins i tot assumint que sigui un despropòsit, ella que va anar a votar que sí, tenia dret a tenir-lo. I com ella la majoria dels convocats a les urnes d’una manera lliure, igual i legal. Que no acceptava que 8 o 9 senyors que no representen ningú puguin passar pel damunt d’una voluntat popular expressada a les urnes. I més sabent que si al tribunal, en comptes d’haver-hi aficionats als toros hagués estat format per juristes com el catedràtic Pérez Royo d’Andalusia, Miquel Roca i Junyent –que alguna cosa deu saber de la constitució—o en Carles Viver i Pi-Sunyer –que havia estat magistrat del TC anteriorment—la sentència amb altres arguments hauria estat favorable a aquest “despropòsit”. Aleshores no ho seria! La justícia política no existeix: és només un joc de forces. I el TC no és altra cosa que la força dominant a Espanya, el primer a no complir la llei de la seva pròpia renovació (escàndol!).

--L’Estatut potser és un despropòsit jurídic. I què? –va concloure amb rotunditat—Doncs jo el volia aquest despropòsit i tinc dret a tenir-lo perquè vàrem votar que sí. I ningú hauria d’haver estat per damunt de la nostra sobirania. Desenganya’t – va reblar—a Espanya no hi ha democràcia: hi ha una oligarquia amb rituals formals democràtics.

Jo no vaig dir res. Em vaig limitar a patir.