Crisi de valors?

En els darrers vint anys he sentit i encara sento parlar sovint de crisi de valors o fins i tot de contravalors. Em fa l’efecte que amb aquesta expressió, ‘crisi de valors’, no tothom entén el mateix. Precisar quin significat atribuïm als conceptes bàsics o estructurants que utilitzem en l’àmbit de les ciències humanes és sempre un dels problemes didàctics més importants a resoldre, si volem ser potencialment entesos. Per això considero necessari indicar què entenc quan parlo de ‘crisi’ i de ‘valors’.

No m’agrada el mot valor per designat ‘virtut’, entre d’altres raons perquè procedeix de l’economia i, en economia, no necessàriament el que val és virtuós, ni el que és virtuós té mercat que li atorgui valor de cap mena... Tanmateix, com que no hi ha res a fer de moment, diguem que entenc per ‘valor’ un principi normatiu que es basa en ell mateix o en una creença. Que tots els humans neixen lliures i iguals en drets, per exemple, és un principi que em crec però que no puc verificar perquè, de fet, és només en el moment de néixer que som iguals si sobrevivim. A partir del primer minut de vida ja tots comencem a ser diferents...

D’aquesta definició de ‘valor’ es dedueix una de les qüestions més sagnants de la condició humana: la dificultat de fonamentar els valors i de fer-los aguantar si no ‘confiem’ o ‘creiem’ en la seva bondat o positivitat intrínseca. Un cop més ens trobem aquí amb el primat de la confiança o de la fe, d’algun tipus de fe, i no pas de la raó.

D’altra banda ‘crisi’ procedeix del verb grec ‘κρίνω’ que vol dir ‘jo separo’, ‘jo judico’. Inicialment ‘κρίνω’ volia dir garbellar, és a dir, fer passar la sorra o el gra pel garbell separant així els grans gruixuts dels més fins. Crisi, doncs, fa referència a un moment breu de trànsit en què es separa el que no val i apareix el que és nou. Per això la medecina va agafar la paraula ‘crisi’ per indicar el moment de febrada en què el cos d'un malalt es decidia per la salut o per la mort. Així, doncs, estar en un moment de ‘crisi de valors’ voldria dir que som en un temps històric en què passem d’uns valors a uns altres o bé que n’emfasitzem uns per damunt d’uns altres.

Si miro la joventut amb què tinc l’ocasió d’estar en contacte permanent per la meva professió, jo no diria que estem ara en una ‘crisi de valors’. Aquesta crisi ja ha passat. Ara, per exemple, els joves posen l’èmfasi –si més no verbal—en el pacifisme, la tolerància i l’ecologia, valors que la meva generació no tenia pas com a prioritaris si és que els tenia. D’altra banda també em sembla que els joves han deixat de posar l’èmfasi --o, simplement, els han abandonat-- valors com la responsabilitat a llarg termini o el compromís. Els seus valors els menen a viure, l’un darrera l’altre, fragments efímers i líquids de l’ara mateix; també crec que tenen por de trobar-se en tres situacions que rebutgen per poc que puguin: la solitud, l’avorriment i el silenci. D’aquí la necessitat que tenen d’estar sempre actius i connectats. És un axioma clàssic que l’acció és enemiga del pensament...

Aquests són els valors amb què s’està construint part del present i, per descomptat, el futur, un futur que, de fet, els joves em sembla que no tenen massa interès a contemplar (probablement perquè els adults no els ho hem deixat fàcil). Cert, hi ha voluntaris i joves excepcionals, com en totes les èpoques, però el to de la música del futur, si no m’erro, va en la direcció d’aquests nous valors. Gairebé tot els és opinable i relatiu i la prioritat és sempre un mateix.

A mi no m’agrada. Però això em sembla que no té gaire importància.