30 d’abril de 2008

La didàctica d'Alícia


Una de les activitats del dissabte passat a Món Sant Benet va ser la meva participació com a alumne en un taller de cuina de la Fundació “Alícia”. “Alícia” és un nom propi de dona que, fonèticament parlant, dins del complex de Món Sant Benet es vol fer derivar de la contracció de les dues primeres síl·labes de les paraules “Alimentació” i “Ciència”. El centre "Alícia" està ubicat en un edifici modern de vidre, extraordinàriament funcional, dedicat a la recerca alimentària i a la innovació tecnològica en la cuina. Un dels seus objectius és la creació i divulgació de bons hàbits alimentaris. Per tant té un laboratori d’investigació i uns serveis de cuina per aplicar-ne els resultats que completa amb una sèrie de tallers dedicats a totes les edats.

El taller en què vaig participar va consistir en una exposició oral adreçada a una cinquantena de persones sobre l’alimentació i els sentits. He de confessar que la cuina no m’atrau massa per no dir gens. Tot i la meva edat ja avançada, encara tinc gana i, si seguia el meu instint, em plau menjar en quantitat, sobretot menjars senzills, frescos i naturals. Res per a mi com una bona amanida i peix roquer de la Costa Brava fet a la planxa i acompanyat d’un bon vi i d’un bon pa. En el meu desinterès per la cuina potser també hi té a veure el fet que alguns condiments habituals, en especial l’all, no se m’assenten massa bé. Això no vol pas dir que no gaudeixi d’una bona cuina sofisticada arribats al cas. Sí, també sé valorar els plats elaborats amb paciència d’artesà i presentats amb art... Dic tot el que precedeix per fer entendre que vaig centrar tot el meu interès del taller, no pas tant en el contingut, com en la didàctica de la noia que ens ho presentava el nom de la qual no recordo prou bé. Crec que és deia Sara. Sigui com vulgui vaig quedar fascinat per la seva didàctica i d’això voldria deixar-ne una breu constància en aquest bloc.

En principi no és difícil definir didàctica. Mot que procedeix del verb grec “didásko” (“ensenyar”), la didàctica consisteix a presentar una informació de manera que aquesta sigui susceptible de ser entesa i apresa per part d’un públic singular. La primera fase, 'entendre', és indispensable perquè es produeixi la segona, 'aprendre'. Amb tot, la segona fase precisa de l’esforç personal del receptor, aspecte que no sempre cal en la primera fase. Per a un taller com el que ens va presentar la Sara, obligada només a la primera fase, he de dir que la seva actuació va constituir un exemple impecable de bona didàctica. Va aconseguir agafar-me de manera sencera, tot i que el meu interès per la temàtica era més aviat escàs. I ho vaig entendre tot a la perfecció. ¿En què va consistir aquesta meravella pràctica? Intentaré fer-ne cinc cèntims.

En primer lloc la capacitat comunicativa, verbal i no verbal, amb una simpatia cordial autèntica o simulada. En tot cas semblava que la Sara gaudia presentant-nos una informació sota el títol “La cuina i els sentits”. (En el meu fur intern crec que no feia comèdia i que realment gaudia com un actor quan se situa davant del seu públic, el canó de llum l’il·lumina i comença a parlar en el bell mig d'un silenci que es talla i unes mirades focalitzades en la seva paraula i el seu gest). Probablement en un futur professor, mestre o comunicador, aquesta capacitat és el primer que s’hauria d’ensenyar (i no es fa). Tot mestre o professor hauria de saber articular bé el to de veu i hauria d'aprendre els recursos retòrics bàsics per poder estructurar un discurs coherent, amb els tons de prosòdia vocal ben situats, sense interrupcions, mirant al públic, gesticulant adequadament i amb un toc de naturalitat que fos claramet percebuda pels alumnes. És cert que hi ha persones amb una veu agradable i d’altres que no la tenen tant. I també és veritat que algunes persones tenen un do natural en la comunicació i d’altres hi són negades. Però el que sí és cert és que, a partir dels dons que Déu ens ha donat, podem avançar molt en comunicació. Hi ha recursos com, per exemple, l’efecte Pigmalió –positivar sempre i crear expectatives d’assoliment en el grup que rep la informació—que faciliten molt la comunicabilitat. I l’exposició en públic també té tècniques que es poden aprendre.

En la meva opinió, el desenvolupament de la capacitat comunicativa és de les primeres coses que s’hauria d’ensenyar, sobretot en un país com el nostre en què la manifestació del saber escolar gairebé mai no es produeix de forma oral, sinó a través de l’escriptura. Sí, es pot aprendre a ser simpàtic o, si més no, a simular-ho, paral·lelament als sentiments i emocions que cadascú tingui en el moment de parlar. Doncs bé, la Sara va parlar tota l’estona mirant el públic, amb un to de veu fresc i agradable, amb un discurs coherent, dominant els tons de la veu i amb una simpatia que podia desarmar qualsevol malestar o mal humor dels potencials receptors. Personalment vaig quedar seduït per la seva retòrica i per la seva simpatia, com si d’una bona actriu es tractés.

En segon lloc la coherència del discurs. D’entrada la presentació del tema acompanyada de les parts en què aquest consistiria. A continuació el desenvolupament, anant sempre del que era més general al més particular, i del que era més inclusor al que ho era menys. I, finalment, un retorn constant al que en tècnica didàctica en diem “l’epítom”, és a dir, el retorn al marc general que cada cop quedava més enriquit per la informació clarament organitzada que l'havia precedit (en aquest cas, sentit per sentit, dels cinc que tenim, definits, magistralment per la Sara, com “les portes del nostre cos”).

En tercer lloc la Sara va saber establir en tot moment els ponts cognitius indispensables amb el públic que l’escoltava. Semblava que tingués interioritzada la clàssica màxima llatina verba pauca, exempla multa, exercitatio plurimam: ‘poques paraules (aquí vindria a ser: pocs conceptes), molts exemples i, encara més activitats’. Sempre partia del que el públic podia saber per connectar a partir del que ja sabíem una nova informació a propòsit de la qual, de seguida, en posava un exemple. Bé a través de recursos visuals o amb l'ús del contingut d’una capseta que contenia diversos productes, ens feia respondre a preguntes o a actuar amb les mans i amb el cos prèviament a l’establiment d’un brevíssim diàleg.

Ens feia, per exemple, tastar un líquid d’un pot que teníem en la capsa de cada assistent i ens preguntava quin gust tenia. Anava comentant les respostes amb el clàssic recurs de repetir el que li dèiem deixant en suspens pel to de la veu el seu possible encert, demanava a continuació més respostes, les continuava deixant en suspens i quan les contradiccions entre el públic eren suficients, concloïa el resultat de manera convincent quan ja tots estàvem desitjant la resolució de l’enigma en un sentit o altre del que havien dit alguns dels assistents. ¡Un autèntic mestratge!

En quart lloc semblava que hagués estudiat la teoria de l’aprenentatge coneguda com a programació neurolingüística (PNL). D’acord amb aquesta teoria l’aprenentatge s’assoleix sempre com a resultat d’una experiència. I, en general, sembla que aprenem millor, quan es tracta d’un grup, si aquestes experiències combinen l’audició, la visualització i l’activitat física. La Sara parlava molt bé, com ja he dit, i el seu discurs et feia estar pendent del que deia; alhora tenia un powerpoint que anava presentant imatges dels conceptes que utilitzava i, finalment, de manera simultània a la paraula i a la visualització utilitzava l’activitat a partir dels potets amb productes de què disposàvem en la capseta de cadascun dels assistents.

L’exposició va durar una hora llarga que em va passar volant. M’hauria agradat poder-la filmar per poder analitzar la tècnica didàctica en profunditat. Personalment, per defecte professional, vaig quedar fascinat. En sortint de l’exposició el cap se’m va disparar a pensar com en una assignatura qualsevol de la formació del professorat –o bé a classe amb nens o adolescents—podríem practicar aquesta didàctica a base d’articular la paraula, la imatge i l’activitat. No em va parar el cap –i encara sovint hi dono tombs i més tombs—a com, per exemple, en història o en geografia o en art, podríem desenvolupar aquest model. Conec alguns recursos comunicatius verbals i no verbals; no em costaria pensar en powerpoints sobre qualsevol contingut; la gran pregunta, però, era i és: ¿què hi posaria en la capseta? ¿Com ho faria servir? ¿Com podria ser viable en cada context instructiu concret i per a cada tema?

Sí, ho vaig entendre tot molt bé. El primer objectiu de la didàctica, 'entendre', va estar assolit a la perfecció. ¿Vaig aprendre, però?

En parlaré un altre dia.

27 d’abril de 2008

La penya de doctorat a Món Sant Benet


He passat un dia i mig a Món Sant Benet (Sant Fruitós de Bages). Ja hi vaig ser, quan encara no tot estava inaugurat, el dia 21 de desembre i vaig escriure al bloc les meves impressions sobre aquesta magnífica iniciativa de la Caixa de Manresa durant els dies següents a aquesta visita. Avui em referiré més aviat a aspectes de percepció personal.

L’estada a Món Sant Benet provenia d’una de les periòdiques reunions que fan els antic alumnes del darrer curs de doctorat del departament universitari on treballo. Formen un grup molt heterogeni –des de qui es troba a l’extrema joventut, com aquell qui diu encara a punt de començar la vida, fins qui ja es troba en la seva plenitud--. A més, no tots són de Barcelona. En aquell darrer bienni hi havia qui baixava de Tremp i de Manresa per assistir als cursos després d’una jornada de treball escolar. Jo vaig ser tutor del curs, els vaig impartir una assignatura optativa i vaig dirigir-los, no pas a tots ni de bon tros, el treball de recerca del segon curs. Doncs bé, l’amfitriona manresana va programar una de les reunions periòdiques d’aquesta penya a Món Sant Benet. I els alumnes van tenir la gentilesa de convidar-m’hi, cosa que vaig acceptar amb una profunda sensació d’agraïment. Jo em sento molt proper a aquest grup i en cap moment, ni tan sols quan els donava classe, m’he sentit “professor” de res. Entenc, però, que la realitat potser crear distàncies i la imatge de docent potser resulta inesborrable encara que jo no la senti.

Al caient de la tarda vaig tenir l’oportunitat de passejar amb passa lenta pels encontorns de l’hotel, esplèndidament dissenyat. Tot el conjunt arquitectònic –l’hotel, la botiga, la fonda, etc.—sempre deixa el monestir enlairat i senyorejant el conjunt. Els colors dels edificis, construïts de fa poc, són externament humils, com si es pleguessin a la petjada històrica que els dóna sentit, com si volessin encara retre un homenatge feudal al seu senyor natural.

A cinc minuts a peu des del monestir de pedra grisa topes de seguida amb el bosc a mesura que vas deixant a la dreta feixes amples on s’escampa el conreu de blat. De sobte es fa un silenci estrany per als qui venim de ciutat. És un silenci tacat només per la piuladissa dels ocells i per alguna remor llunyana i escadussera d’un motor solitari. Atesa l’estació, els callament del bosc encara no estava massa enteranyinat pel zumzeig dels insectes. A les obagues hi passava un vent finet que refrescava les calors acumulades en el camí, que des de la plana bladera d’arribada a l’hotel es troba més a sol obert. I al final del camí, el riu.

El Llobregat a Sant Fruitós hi fa una corba d’arc que ha excavat històricament --en una mesura de temps geològic, inapreciable a la sensació dels humans—els diversos materials d’erosió que ha dipositat en el marge dret, just on es troba el monestir. En el marge esquerre el corrent fluvial ha quedat vençut per les llicorelles que se li han resistit, col·locades a l’atzar entre bancs de margues gris-blavenques. L’aigua s’hi recolza i s’hi ha ensorrat deixant al capdamunt del marge una plana que avui ocupa la població de Navarcles.

Els colors del capvespre, a mesura que el sol comença el camí de la posta, se’m van anar confonent a la retina. Com m’és habitual –potser perquè la meva educació d’infant i d’adolescent ve del mar-- l’aigua m’atrau d’una manera gairebé hipnòtica. I tot que el riu té un verd brut molt treballat, no vaig poder deixar d’asseure’m a la riba. Tot i que al davant hi tenia el canal paral·lel al riu que procedia de l’antiga resclosa de la fàbrica tèxtil, el moment va ser dens, molt dens. Al marge dret, s’hi dreçava un canyissar escanyat i diversos pisos de pins feien un enfilall cap amunt fins que la vista es topava amb el blau encara tendre del cel. Sentia el remoreig de l’aigua, suau. Algun clapoteig de tant en tant perquè el riu no és mort, té vida. El ventet que passa a través de les fulles dels arbres acompanyava musicalment el meu interior, que en aquell moment estava ple d’intensitats. Per què de vegades l’absència de paraules, el silenci, em comunica més que no pas la pluja de mots?

Destaco el sopar en un restaurant històric de Navarcles. Asseguts en taula rodona, davant d’una oferta culinària abundant i de qualitat, vàrem xerrar de manera contínua, teixint i desteixint fils de conversa que anaven des de la tesi de l’un fins als espais més personals de l’altre per saltar a d’altres temes en un ambient de cordialitat i de distensió que constitueix una autèntica meravella, un regal. La mirada encuriosida i feliç d’A., plena de bonhomia i de bondat, podia ser interrompuda pel so aponentat de B., que sempre té la rialla a punt dins del doll de mots amb què sol expressar-se; ignoro com s’ho fa per acabar sempre, davant de qualsevol qüestió, per espinosa que sigui, amb una frase que aboca necessàriament a un somriure; sovint C., amb una gesticulació que dibuixava les paraules amb una precisió que sempre m’ha impressionat, posava la seva coneguda passió en tot el que fa; D., com li és habitual, escoltava i somreia i, de tant en tant proferia, relaxadament precisions amb veu de seda... i, finalment, E., que no parava de moure’s i que, tot i la veu trencada com és propi de la professió de mestra en divendres, també n’hi deixava anar les seves amb aquell entusiasme que tant sovint li fa pujar el to de veu. Jo, és clar, també intervenia però ignoro com era percebut. Vàrem parlar dels companys absents amb delicadesa carinyosa... perquè de fet tots els enyoràvem... Potser hi ha persones que això de sopar amb altra gent ho fa sovint. Jo que, habitualment, no acostumo a dinar i a sopar en grup fora del marc de la família, aquell sopar per la seva senzillesa i alhora per la seva cordialitat intensa ha quedat en el meu record de manera inesborrable.

L’endemà al matí em vaig despertar d’hora i, com que havíem quedat per esmorzar a tres quarts de nou, vaig aprofitar el temps mort que se’m regalava per tornar a recórrer el camí que havia fet durant el capvespre del dia abans. Aquesta vegada vaig mirar en una altra direcció i, acompanyat del silenci fresc del matí, vaig deixar reposar el meu esguard, sobre les catifes del blat verd que des del darrera del monestir s’escampaven cap el poble. L’espai quedava tancat per cinc feixes petites i un parell de línies de pins. A Catalunya la mirada sempre queda tancada; no som un país d’espais infinits... El blat encara era verd i estava tacat de roselles. Mentre contemplava aquella pau es va fer present el record d’un tast de cel.

Reculant cap a l’hotel vaig veure com el sol just apareixia a la meva vista per damunt de l’edifici del monestir. No vaig poder evitar-ho, i a dins de mi va esclatar el final del cant de Zacaries: ....perquè ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar-nos per camins de pau. Això ho van cantar durant centenars d’anys els monjos d’aquell monestir just quan les primeres clarors del dia retornaven a colorejar la vida als seus ulls...

El matí –-esmorzar, visites al monestir, al centre Alícia (en parlaré un dia d’aquest) i a l’entorn modernista --va estar perfectament seqüenciat gràcies a la perfecte gestió de qui havia organitzat la trobada. No hi havia un punt a donar.

Però el meu gaudi més dens d’aquest dia i mig, va ser comptar amb la companyia d’aquesta singular penya del meu darrer curs de doctorat. No exagero gens si deixo constància en aquest bloc que ho vaig viure com un privilegi.

24 d’abril de 2008

Sant Jordi i el gust per la lectura


Des de ben petit m’ha agradat molt llegir. De fet no recordo pas quan vaig aprendre a llegir i la meva memòria situa els primers records amb la possessió d’aquest habilitat. D’infant vaig llegir molt els llibres d’aventures de l’Emilio Salgari, de Karl May i de Jules Verne. Recordo que quan acabava un llibre, inevitablement en castellà, el tornava a començar. És cert que potser van jugar a favor meu que en aquells temps –la dècada dels anys 50 del segle passat—els nens no teníem tantes distraccions com ara. Només les joguines manuals, la nostra imaginació, els còmics i els llibres. No hi havia televisió, la ràdio l’escoltaven els grans i encara faltava un temps perquè arribés el pick-up connectat a la ràdio per poder escoltar els primers discs. Però no recordo pas haver estat educat de manera especial per a ser lector. A casa hi havia llibres i els pares eren lectors empedreïts. Però així com alguns germans hem tingut el cuc de la lectura d’una manera innata d’altres no l’han tinguda, amb els mateixos exemples i la mateixa escola. Recordo que m’apassionava tant la lectura que el pare, si m’havia de renyar per alguna malifeta, em castigava a no llegir!

Ahir, diada de Sant Jordi, vaig contemplar fins i tot amb un tel d’emoció aquesta festa tan maca, tan catalana i, si més no aparentment, tan nacional. I m’agradava particularment el bé de Déu de llibres que s’exhibien al públic... I no vaig poder deixar de pensar en la meva infantesa...

Una de les meves il·lusions de petit era anar a buscar el pare el dissabte a la tarda al seu despatx d’advocat. En sortir, travessàvem el Passeig de Gràcia i entràvem a la llibreria Argos, avui desapareguda. El record de la meva percepció d’infant és un gran i ample passadís amb unes taules a mà dreta amb les novetats i altres llibres i unes llibreries a mà esquerra on s’arrengleraven tot de volums. Jo, en entrar, me n’anava corrents a l’apartat on hi havia els llibres juvenils... ¡Quina no era la meva il·lusió si trobava que havia sortit un Salgari nou o un Karl May! Corria rabent cap el pare i li implorava que me’l comprès, cosa que habitualment feia. La majoria dels dissabtes que l’anàvem a buscar amb la mare, però, no n’havia sortit cap. Suposo que si aleshores m’hagués trobat amb aquesta quantitat de llibres juvenils que s’editen ara m’hauria tornat boig.

I arribats a aquest punt del record m’ha vingut de seguida la reflexió. ¿Què ho fa que jo trobi tant de plaer en la lectura? Què fa que hi hagi persones que no obren un llibre en sa vida? Llegir és indispensable per saber escriure bé? Llegir és imprescindible per assolir un cert nivell intel·lectual en la vida? Abans tenia les respostes segures. Avui sóc del tot escèptic. M’explico.

Com he dit al principi, jo no vaig ser educat a ser lector més que no pas els meus companys d’escola o que alguns dels meus germans i llegeixo fins i tot amb avidesa quan molts dels meus companys d’escola ja no llegien pas a la seva adolescència. D’altra banda he comprovat que persones que han llegit molt poc, per no dir gens, en la seva etapa de formació, escriuen molt bé, tant o millor, que d’altres que han estat lectores obstinades. I pel que fa a l’assoliment intel·lectual l’experiència és irrefutable: he vist i he seguit al llarg de molts anys persones que no llegeixen que han arribat a alts graus de categoria investigadora en el món científic, exactament igual que d’altres que sí que han estat bones lectores.

M’agradaria, és clar, compartir el plaer apassionat de la lectura amb el major nombre de persones possible. Em plauria que les meves teories de joventut i primera maduresa segons les quals llegir era imprescindible per a la vida humana o intel·lectual haguessin estat verificades per l’experiència.

Però no. He conegut persones de gran humanitat que no són lectores i d’altres que sí han llegit molt i que, en canvi, no són, per dir-ho d’alguna manera, massa humanes. I també he vist persones que no han llegit pràcticament gens i que escriuen molt bé i han arribat a cimals intel·lectuals brillants.

M’agradaria que no fos així, com m’agradaria que els llibres comprats en la diada de Sant Jordi fossin realment llegits. Però no puc negar les meves evidències, just ara que ja ha començat de ple, la tardor de la meva vida.

22 d’abril de 2008

Albayzin o la força de l'imaginari


La primera vegada que vaig conèixer aquest concepte, l’imaginari, va ser en un llibre del medievalista George Duby que es titulava Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo. El llibre data de finals dels 70 i aquí crec que el vam rebre, en castellà, molt a principis dels anys 80. Jo ja feia, doncs, vuit anys que era llicenciat i feia més anys encara que ensenyava història de l’art. Fill de la meva generació, la interpretació del que passava en el món de les formes es reduïa a les versions sociològiques d’Arnold Hauser i de Hadjinicolau. L’obra d’art era sempre, i per damunt de tot, l’expressió d’una societat en conflicte, de les seves contradiccions i de les seves lluites per l’hegemonia o pel poder. L’art derivava de la pura materialitat dels interessos humans i res de gratuït o de psicològic l’explicava. Jo ja m’havia preguntat algun cop què hi feien les imatges de les claus de volta gòtiques que no eren visibles o bé què hi pintaven les imatges dels capitells dels claustres on només hi passejaven els monjos, és a dir, els entesos que, a més, pertanyien a una classe social alta i homogènia. Però no me’n vaig sortir. L’art, com gairebé tot el que era històric, no era altra cosa que el resultat de la matèria, de l’economia, fos en primera o en última instància.

Van ser la historiografia francesa la que va començar a utilitzar altres conceptes no materials: l’estudi de l’instrument mental (llenguatge, formes de percepció), sistemes d’informació i educació i, finalment, els mites i les creences. I, que jo sàpiga, va ser George Duby el primer que ho va formalitzar teòricament d’una manera molt ben estructurada i aplicada al món medieval amb precisió i rigor. Va ser el primer en qui vaig llegir el concepte de pluricausalitat correlativa –no necessàriament determinant-- entre el que és mental i el que és material...

Que les persones, culturalment, tenim una visió col·lectiva del món, una imatge, i que d’aquí o alhora es genera una “mentalitat” sembla verificable empíricament. I que aquesta mentalitat i aquest imaginari condiciona una iconografia determinada o una manera d’elaborar formes artístiques concretes –comunes en el devenir d’una època encara que siguin de persones diferents—sembla difícil de refutar. De cop i volta, a més de la societat i les seves tensions, l’imaginari va aparèixer con un concepte estructurant que podia permetre explicacions de les formes artístiques, és a dir, assolir algunes raons que permetien entendre per què les formes van ser així i no pas d’una altra manera. Tot plegat va desencadenar un estudi aplicat a l’art pel que fa al concepte de símbol i a esbrinar quines eren les simbologies de les formes presents en l’imaginari reflectit també en la filosofia i en les narracions literàries. No sé si estaven interconnectats o no, però Panofsky i els estudis d’iconologia van aparèixer si fa no fa per la mateixa època que l’estudi sobre l’imaginari de Duby.

Pensava en tot això del meu passat i en el camp infinit de la meva ignorància, fins i tot d’allò que he estudiat una mica, mentre contemplava aquesta Setmana Santa des de l’Alhambra el barri d’Albayzin. És un barri d’origen musulmà que després vàrem recórrer a la tarda. Sembla que s’hi van aplegar els habitants de la ciutat de Baeza quan van ser expulsats pels cristians durant la Reconquesta i d’aquí li ve el nom.

El barri manté una constant estètica de l’urbanisme islàmic medieval: les cases emblanquinades i austeres per fora, els carrers laberíntics i els interiors amb jardí i amb una riquesa decorativa o arquitectònica que res de fora estant permet endevinar. Així ho recull, a més, la dita popular: la casa del moro, por fuera de barro, por dentro de oro.

Crec que no és agosarat pensar que aquesta “imatge” pública de l’urbanisme respon d’alguna manera a un “imaginari” concret. I sembla, efectivament, que és així. En aquest cas de natura religiosa: l’islam demana als creients que no manifestin cap mena d’esplendor extern en les seves cases. La raó? Per què d’aquesta manera conjuren o ajuden a evitar dues passions malsanes de l’ànima humana: la vanitat i l’orgull del qui té o vol aparentar que té, d’una banda, i, de l’altra, l’enveja del qui no té i s’encén de desig per tenir tant o més que l’altre.

Crec que l’imaginari religiós de l’Islam –amb la seva absència d’espectacles públics o de grans actes de reunions socials llevat del res del divendres a la mesquita--, de naturalesa immaterial, ajuda més a entendre les produccions del seu art que no pas la materialitat de la seva economia històrica.

17 d’abril de 2008

Autoestima o vanitat?


Uns dels aprenentatges que he trigat a fer en la meva vida ha estat adonar-me de l’ambigüitat o ambivalència potencial de gairebé tot el que és humà. M’ha costat molt entendre la gamma de grisos en alguns àmbits particulars de la conducta humana. M’ha costat comprendre que una persona, qualsevol persona, jo mateix, en principi, podem fer des d’allò que pot ser considerat més sublim fins a allò que resulta objectivament execrable. Aquesta ambigüitat sovint m’ha produït perplexitat. La religió, per exemple. Sentida a fons, no pot ser altra cosa que un camí de llibertat i d’amor. Per força, fins i tot només biològicament parlant, ha de ser una dimensió positiva. I en canvi..., en canvi hem viscut també la violència més atroç feta amb bona consciència en nom de sagrats principis religiosos. Sí hem tingut un Francesc d’Assís o una Mare Teresa de Calcuta. Hem tingut, però, un Torquemada o, més recentment, l’esclavatge de 6.000 presoners dels nazis en serveis de l’Església Catòlica a Alemanya...

Aquesta ambigüitat o ambivalència em sembla que ho toca tot. També la virtut. Així, per exemple, sembla que la modèstia i la humilitat –d’altra banda resultat que s’imposa a qualsevol per petita que sigui la seva intel·ligència sobre un mateix o sobre la realitat circumdant—són positives. Però no sempre. També poden ser “falses” o arribar a fer mal, perquè dutes a determinats extrems poden derivar cap a sentiments d’odi d’un mateix o a lesionar greument l’autoestima.

Això: ¿on acaba l’autoestima i comença la vanitat? Heus ací un problema d'ambigüitat que m’he plantejat sovint sense trobar-hi solució fins fa molt poc. Tot ha estat conseqüència de les reflexions a propòsit d’una relectura del llibre de Michel Lacroix (El culte a l’emoció).

M’ha semblat discernir que un té autoestima quan sap valorar allò que té de positiu el que fa, el que sent, el que diu o el que aporta i, alhora, continua admirant, fins i tot apassionadament, el que saben fer, sentir o dir altres persones. L’autoestima, a més, és socialment necessària perquè si un no s’estima, ¿com podrà estimar els altres com a un mateix?

La teva autoestima em sembla que no es vanitat quan adreçant la mirada als altres, descobreixes la saviesa o bondat que tenen tots o alguns dels seus coneixements o conductes i al mateix temps ets conscient que n'estàs molt lluny... L’autoestima no és vanitat quan el que fa l’altre/a o allò en què triomfa –si és positiu-- t’alegra per la seva qualitat i pel seu mèrit. Més encara si tu no ets capaç ni de fer-ho ni de triomfar-hi.

L’autoestima, per contra, deixa de ser-ho i es converteix en orgull quan et porta a considerar-te millor o superior als altres o quan cedeixes al ressentiment o a la gelosia perquè aquell o aquella ha fet o s’ha comportat millor en allò que tu creus que fas bé.

Tens una bona autoestima, doncs, quan t’agrades en el que fas o en alguns dels teus comportaments i alhora admires el que fan els altres sense irritació o recel. O quan penses que fins i tot en aquell i en aquella que et cauen malament hi ha coses a valorar i de les quals pots aprendre’n.

Tenir autoestima i alhora rebutjar la vanitat no ens és donat de natural. És una cosa que també cal aprendre. I no només en un període curt sinó al llarg de tota la vida. Perquè la punta de gelosia i de ressentiment sempre sorgeix de la nostra part fosca encara que no ho vulguem. I és impossible anul·lar-ne la força només a cops de puny de voluntat. Només ens és donat de no consentir-hi i de reconduir-ho.

EL que deia: aprendre els grisos.

15 d’abril de 2008

Catalunya i la voluntat de ser


Em dius d’on trec això de l’aniquilació de la voluntat de ser de Catalunya a propòsit del post sobre el triomf final dels valors de la República en la sentència de la Història. Em sembla que és relativament fàcil d’entendre.

Una de les raons de la insurrecció militar va ser Catalunya i el seu Estatut d’Autonomia. L’animadversió i fins i tot l’odi que destil·len les fonts de la dreta espanyola sobre el fet diferencial català, la seva llengua i, en especial, l’autonomia política no crec que siguin massa discutibles. I de fet, quan Franco entra a Catalunya i ocupa Lleida els dos primers actes simbòlics que realitza són l’abolició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i donar el “enterado” perquè és compleixi la sentència de mort en la persona de Manuel Carrasco i Formiguera, el dirigent democristià (UDC) que tot i haver-se mantingut fidel a la República havia hagut de fugir de Catalunya perquè la CNT volia matar-lo i que va ser detingut i condemnat a mort pels franquistes. Ser catòlic i de “dretes” no li va servir de res: era català i fidel a la República i va ser afusellat com els 17 sacerdots bascos que havien estat fidels al seu poble. Bé, aquest post no és un llibre d’Història i no cal que faci una argumentació fonamentada de Catalunya com una de les causes importants que explica la insurrecció que va portar a la guerra.

Afirmo que una de les victòries de la insurrecció –segons sentència de la Història—ha estat l’aniquilació de la voluntat de ser de Catalunya. I quan dic Catalunya no em refereixo a cap ens abstracte sinó al conjunt de persones que viuen en el territori actual que es coneix amb aquest nom.

És fàcil fonamentar aquesta darrera afirmació a partir dels resultats electorals. Durant la República, a les eleccions generals, els catalans –i a partir del 1934 les catalanes—votaven majoritàriament partits que tenien la seva gestió i organització només a Catalunya sense cap vinculació amb cap partit estatal. ERC, sense anar més lluny, el 1936 tenia 42 diputats al Parlament de Madrid! I el segon partit català era la Lliga! Aleshores sí que es podia visualitzar que Catalunya era diferent de la resta de l’Estat i que no es vinculava ni a la CEDA (amb el mutatis mutandis que calgui, el PP d’ara) ni amb el PSOE. És cert que hi havia una forta presència anarquista que habitualment preconitzava l’absentisme i no votava... però quan els seus simpatitzants votaven ho feien per partits catalans...

Això s’ha acabat. Això ha estat definitivament vençut. I n’hi ha prou a mirar-se els resultats electorals sense prejudicis per comprovar-ho. No dubto que al PSC hi pugui haver un sector catalanista però el seu comportament polític en els darrers 30 anys no és aquest, probablement perquè la realitat, és a dir, la societat catalana que el vota no li ho permet. Al Parlament espanyol no constitueix grup propi i mai no ha defensat cap posició diferent de la del PSOE. En alguns casos la seva posició al costat de postulats centralistes no ha estat gens ambigua (LOAPA, per exemple, o, més recentment, defensa de la ministra Álvarez, o fins i tot l’elecció d’un brontosaure polític com el senyor Bono a la presidència del Congrés dels Diputats). I sobretot aquesta percepció trista segons la qual un ministre català, sigui Montilla o sigui Clos, s’ha de fer perdonar sempre el fet de ser-ho... No escric pas una crítica del PSC, partit que fa el que proposa abans de les eleccions i que rep un suport majoritari. Tampoc no és una crítica a l’electorat, Déu me’n reguard! És una simple descripció dels fets: la catalanitat que representaven els diputats catalans de la República ara, avui, és representada per escorrialles polítiques, (ERC i CiU i potser IC) amb una estrella progressivament minvant. La catalanitat tal i com s’havia postulat històricament potser ja no existeix per a més de la meitat del cos electoral. I encara que a mi no m’agradi que les coses siguin així, les coses són com són, faves comptades.

Dir que Catalunya és forta a Madrid perquè el PSC ha tret 25 diputats és una fal·làcia. El PSC es viu i es veu a Madrid, encara que no sigui així internament, com una part del PSOE i, pel que veiem recentment amb molt menys poder que el PSOE andalús. Una altra cosa força diferent hagués estat per als interessos catalans que els resultats haguessin estat inversos: que els 25 diputats fossin de forces arrelades aquí –políticament parlant—i que els partits vinculats a l’Estat fossin els minoritaris. Però això no és així i negar la realitat no serveix de res. Sembla que Vicens Vives tenia raó quan afirmava al Notícia de Catalunya que no hem estat prou forts per fer la nostra pròpia història....


--Però a les autonòmiques guanya Convergència i Unió...

Guanyava. Cada dia que passa es veu mes clar que tot i que es van marcar alguns gols memorables (TVE3, per exemple) el període pujolià va ser la pròrroga d'un partit perdut. Fixa-t'hi: el PSC té avui el domini absolut del 90% o més del pressupost de Catalunya i el domini de tots els mitjans de comunicació públics. Mai CiU va tenir tant de poder!

--I de les manifestacions per al dret a decidir, què?—em dius--.

Doncs mira, també Vicens aquí em sembla que l’encerta: aixequem banderes solitàries per cobrir tot seguit amb llurs parracs les nostres febleses.

13 d’abril de 2008

Poeta i futur


Parlava tot just ahir que potser només algun poeta podia ensumar per on aniria el futur dels somnis públics. Ara com ara, cap ciència social, llevat potser de l'enquesta ben feta abans de les eleccions, mostra les tendències immediates. Ni economistes, ni sociòlegs, ni antropòlegs, ni historiadors tenen la més mínima idea sobre com aniran els esdevenidors. Potser sigui en aquesta incapacitat de predir on es pot trobar tan agudament la feblesa de la seva arquitectura científica...

Aquests dies de campanyes i resultats electorals, d'interpretacions esbiaxades segons l'interès de cadascú, d'escons de més i de menys, d'investidures de presidents, etc. --derrotat un cop més en l'immediat el meu somni-- em ressona per motius musicals un poema d'Espriu: La baralla de dos cecs captaires. Diu així:

Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels
ulls sense mirada.
S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.
No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor
s’ajup orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.

La roba va palpant

amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

I, ves, m'he adonat que sí, que un poeta, als anys 60 havia intuït els somnis del futur d'aquest meu poble: allò a què es dediquen a principis del segle XXI els partits polítics catalans.

Qui t'ho havia de dir, oi?, Salvador?


12 d’abril de 2008

Els somnis de futur


He passat moltes hores en els darrers mesos enfeinat amb un disseny didàctic sobre la guerra civil espanyola per al 4t curs de l’ESO. Això m’ha obligat a revisar documents, rellegir textos, buscar fonts i contrastar-les, identificar fotografies, analitzar cartells, etc. Des de la victòria del Front Popular al febrer de 1936 fins al dia 1 d’abril del 1939 he resseguit a grans trets aquest dramàtic episodi de la nostra història. Com deia José Bergamín no puc ser objectiu perquè sóc un subjecte, i, per tant, necessàriament subjectiu. I, en aquest sentit, confesso que sóc hereu de les impressions de la meva família (el meu pare va ser sergent dels “rojos”, exiliat a França, catalanista, etc.). Amb tot he procurat situar-me sovint en la pell dels personatges per poder entendre’ls des de dins. Avui, conclosa ja la feina, m’he adonat que m’havia ficat bastant a fons en els seus projectes, en l’imaginari que els movia, en definitiva, en els seus somnis de futur. I justament la Història, segons que sembla, ha sentenciat la inutilitat d’aquells somnis i ha acreditat d’alguna manera la viabilitat d’un somni menor dels anys 30 que va ser derrotat sense contemplacions: els valors i les accions de la Segona República (malgrat els seus errors).

Una de les coses que se m’ha presentat com una evidència és que els projectes dels militars conspiradors i dels sectors polítics que els van recolzar –deixo avui l’Església a banda-- han fracassat estrepitosament, llevat d’un: la pràctica aniquilació de la voluntat de ser de Catalunya. Potser sigui l’únic triomf dels rebels que avui sanciona clarament la Història una i altra vegada a través dels resultats electorals. Tanmateix al segle XXI, Espanya no és feixista ni nazi, no és totalitària, no és corporativa, no és una dictadura, de carlistes ja no n’hi ha i “la revolució” falangista ja no existeix... I aquest era el projecte dels militars insurrectes, dels falangistes i dels tradicionalistes.

L’altra cosa que sembla evident és que els somnis dels anarquistes i dels comunistes tampoc s’han realitzat. Al segle XXI, el comunisme és una escorrialla minoritària que ha vist com s’ensorrava com un castell de cartes aquell fals paradís que havia enlluernat les masses als anys 30 i en els nostres 70 i 80... L’anarquisme, després d’haver “alliberat” les persones matant-les i amb tota mena de prohibicions, pràcticament ja no existeix. Al segle XXI enlloc hi ha col·lectivitzacions del camp o d’empreses i més aviat sembla pertinent que allò que fa bé la iniciativa privada és millor que no passi a la gestió pública que té uns límits més que experimentats.

Què és, doncs, el que vivim avui que tingui el seu precedent en el període estudiat? Els valors de la República. El segle XXI a Espanya és una democràcia de partits, regida per una constitució liberal i laica, amb separació de l’Església i de l’Estat, amb dret de divorci, amb una oferta educativa generalitzada que ha acabat amb l’analfabetisme, amb un exèrcit sotmès al poder civil, etc. Sí, hi ha un rei, una anomalia irracional perquè resulta difícil d’entendre que un poder de l’estat al segle XXI estigui relligat en exclusiva a la semença mascle d’una persona... però en tot cas el rei regna sobre els valors republicans... Uns valors que van ser atacats per la dreta i per l’esquerra durant els anys 30 i durant la mateixa guerra civil. Fins i tot pel mateix PSOE, ara definitivament reconvertit a la socialdemocràcia més tova...

Les escenes horribles de la guerra civil, doncs, van ser del tot inútils. La voluntat i les idees dels sollevats, esborrades de la Història. Els projectes d’anarquistes, socialistes i comunistes, fracassats. De fet, només vàrem perdre 40 anys i es va deixar estès un munt de dolor, por i sofriment... I l’herència avui d’un imaginari pervers que encara perdura en el fals bipartidisme de l’Estat i en una curiosa animadversió sense fonament que suscita una Catalunya precisament derrotada una i altra vegada en la seva catalanitat.

Acabada la feina, els somnis que es van voler imposar m’han semblat vanitosos i vans. I tot seguit m’he preguntat si els meus –ara com ara del tot fracassats—són somnis caducs o bé, com en el cas de la República dels anys 30, podran ressuscitar d’aquí 40 anys.

El futur dels somnis no el posseeix ningú en el present. Potser només és a l’abast d’algun poeta.

8 d’abril de 2008

ESO


Ja no em va agradar gens el nom, de ressonància petroliera i de pronúncia poc genuïna en la nostra llengua. I encara em van agradar menys les filosofies i teories didàctiques que es van fer servir per dissenyar aquest tram de la reforma educativa dels anys 90. Vaig ser espectador privilegiat de la gestió prèvia d’aquesta reforma des de mitjans dels anys 80 del segle passat. I vaig preveure –i així ho vaig deixar escrit—que les teories no tocaven de peus a terra. I que quan les teories no toquen de peus a terra, la realitat se’n revenja de manera cruel. I de vegades de manera irreversible o de difícil transformació vers l’eficiència i vers els objectius que tot sistema educatiu sol tenir en una democràcia.

Han passat ja vint anys des d’aquells temps... i els resultats són a la vista i s’han fet públics. Però ja feia anys, gairebé des del començament, que els professionals del sector sabien que allò no anava. Fins i tot l'etapa no era ni tan sols educativa (si restringim el concepte d’educació a la construcció de valors i d’actituds). Encara recordo com la Neus, una de les alumnes brillants que he tingut, em comentava en un descans de classe –i d’això ja fa uns quants anys-- que a l’ESO havia perdut miserablement el temps (de vuitè d’EGB va passar directament a 3r d’ESO). I que molts s’havien perdut pel camí quan, en el cicle superior, les seves expectatives anunciaven altres futurs. Va ser potser la primera vegada que els meus temors es van confrontar amb una realitat fiable... Perquè la Neus era del tot fiable.

Dic tot això de l’ESO perquè un alumne de primer d’enginyeria de telecomunicacions, a propòsit de recents articles que parlen de la manca de vocacions per a aquests estudis superiors, m’ha escrit una reflexió sobre les seves dificultats a primer de carrera i dels comentaris que sobre això s'entrecreuen amb companys i amb algun professor. Crec que és una experiència viscuda i una anàlisi lúcida. Per tant l’afegeixo sense fer-ne cap comentari més. Seria bo que els qui tenen responsabilitat en la gestió de l’educació d’aquest país hi donessin un cop d'ull i hi reflexionessin una mica.


Benvolgut Tòfol,

Arran de la notícia que va sortir el proppassat dilluns 31 de març al diari AVUI, et volia preguntar què en penses d'això que n'han dit la crisi de vocacions en les enginyeries. Així que vaig veure la notícia vaig pensar que m'en podries donar la teva opinió.


Aquests últims dies he tingut l'oportunitat de parlar sobre aquest tema amb companys, algun professor de la universitat i professors del CIC. El cas és que entre els companys considerem que venim molt mal preparats acadèmicament per enfrontar-nos a aquesta carrera (ja saps, en el meu cas enginyeria de telecomunicacions). Jo he vist que vaig tenir la sort d'anar a una escola on ens preparaven força bé, respecte d'altres centres; tanmateix, la patacada que reps quan arribes a la universitat és molt grossa. Amb els companys hem arribat a la conclusió que venim molt mal preparats, com a conseqüència de diverses coses.

Al batxillerat no s'aprofundeix prou en matèries com matemàtiques o física. Això comporta que, en arribar a la universitat, s'hagi de fer un gran esforç per entendre, dominar i aprovar aquestes assignatures (les dues primeres condicions necessàries però no suficients per la tercera condició). Cal dir que a telecos, de les 11 assignatures del primer curs (fase selectiva), 4 són de matemàtiques (que a més són les més difícils) i 2 de física. És a dir, el 61% dels crèdits. A més, també ens hem adonat que en els últims anys, els professors han hagut de reduir temari d'algunes assignatures.

Ara bé, no hem de donar tota la culpa al batxillerat. També considerem que si sortim amb un nivell baix de batxillerat és perquè no s'hi ha pogut fer gaire més (no es tracta de carregar més el batxillerat, que ja està prou carregat). Per això veiem que el problema més gran és a l'ESO.

És evident que un alumne d'ESO pot passar de curs amb una gran facilitat sense necessitat d'esmerçar-s'hi gaire; i no només això sinó que pot treure bones notes (en alguns casos). L'altre dia un company meu em deia, "és que l'ESO és una pèrdua de temps!". De manera que no estaria gens malament que s'aconseguís que els alumnes que acabin l'ESO tinguéssin un bon nivell de català i castellà (per exemple) i així durant el batxillerat es podrien dedicar més hores a altres assignatures, i no com passa ara que tornem a repetir bona part d'allò que fa anys que es repeteix i es repeteix (em refereixo als conceptes d'aquestes dues llengues). Considerem que seria bo que hi hagués consciència que després de l'educació obligatòria hi ha (alguns) ensenyaments que requereixen una base més sòlida de diversos aspectes com són: conceptes de matemàtiques i física, i esforç i metodologia en l'estudi, per dir-ne dos exemples. És realment quan arribes a la universitat que t'adones què és estudiar, i també t'adones que mai has estudiat com ho estas fent ara, dedicant esforços i temps que fa uns anys ni t'haguessis imaginat. Parlant amb professors que havia tingut durant el batxillerat, reconeixes que, en comparació amb ara, fèiem poca feina. I que el grau d'exigència ha pujat molt.

Bé, simplement unes reflexions que se m'han acudit llegint l'article i parlant amb companys i professors.

Quina és la teva opinió sobre el tema, Tòfol?

La meva opinió, si s'escau, ja vindrà més endavant.

5 d’abril de 2008

Límits


Sempre he pensat que les coses comunes de la vida, en especial tot el que fa referència al món social i econòmic, s’han de resoldre amb un cert sentit de l’equilibri. Ni tots els problemes es poden resoldre d’un dia per l’altre, ni el liberalisme a ultrança ha mostrat la seva bondat superlativa –com ho proclamen els seus defensors-- ni tampoc l’intervencionisme en la vida pública ha creat societats justes i lliures com van predicar els profetes marxistes del segle XIX.

Vull dir amb el que precedeix que en les societats complexes actuals cal que hi hagi empresaris i gent que arrisqui i creï com que hi hagi funcionaris honestos i amb capacitat de dur a terme la seva funció pública.

Amb tot, el sector públic i, en particular, les institucions que són regides per funcionaris semblen presentar uns límits dels quals n’hem de ser conscients, si més no en el context català, que és el que visc. Aquest límit s’articula en dues dimensions que s’entrecreuen: la falta d’estímul i la lentitud desesperant i burocràtica de la presa de decisions i del posterior seguiment i control de la seva aplicació. A tot plegat cal afegir un tercer element: la plaça en propietat i el sou segur fins a la jubilació.

Un parell d’exemples que gairebé es podrien elevar a categoria. Al mes de gener vaig encarregar que em posessin un suro al meu despatx. La seva instal·lació la van efectuar el 2 d’abril! Al mateix mes de gener vaig demanar pel conducte reglamentari que reparessin les cortines d’una aula perquè la llum del sol impedia veure les imatges projectades en les pantalles dels vídeos... Doncs encara estan per adobar. Cada dia de classe m’he d'enfilar sobre dues cadires i mirar de recargolar la cortina que penja amb una barra de la finestra per tal de tapar l’entrada directa de la llum del sol. Si això fos anecdòtic no ho esmentaria. És que amb coses més complexes –habilitacions a càtedra, programació de màsters, etc. – passa exactament el mateix... Suposant que algú m'hagués penjat el suro en dos o tres dies o que en el màxim d'una setmana m'haguessin reparat les cortines, els seus gestors no haurien tingut cap incentiu especial. Tampoc no tenen cap "càstig" per tenir-ho sense fer o per fer-ho amb lentitud i desídia...

Mentre fer bé les coses o fer-les malament tingui la mateixa retribució a fi de mes; mentre les persones que són responsables dels serveis no tinguin capacitat d’iniciativa i mitjans per poder-les tirar endavant; mentre la burocràcia i les decisions siguin tan desesperadament complexes i lentes; i, finalment, sense que es faci una avaluació seriosa del seguiment de les decisions que tingui conseqüències en l’estímul dels qui treballem a la funció pública, és lògic que els qui som funcionaris ens hàgim de conformar a estar sempre en una segona fila en el rànking d'una qualsevol eficiència. I això, si no és que acabem tenint la imaginació jubilada... Sembla clar que allò que pot fer la iniciativa privada, en general, és més ràpid, barat i eficient que el que sol ser responsabilitat de la funció pública. La visita a l'escola que vaig visitar el dimarts passat (vegeu el post anterior) m'ho va verificar un cop més. Ho hem de reconèixer perquè és l'únic sistema de proposar, i potser trobar-hi, algunes solucions.

En l’àmbit universitari, per exemple, és fàcil observar que el que funciona millor és tot allò que té a veure amb contractes externs amb empreses. I funciona bé perquè, legalment, el professorat que hi participa pot incrementar els seus emoluments a fi de mes en funció dels resultats. No passa res de semblant amb algú que es dediqui amb cos i ànima a la docència, per exemple... I aleshores és fàcil preguntar-se, ¿què funciona millor, la docència, que no té incentius reals, o l’aplicació de coneixement en els encàrrecs empresarials o d’institucions externes? Crec que no cal que concreti la resposta, oi?

En fi, en el camp universitari, si més no, aquests dies de tanta por i manifestació sobre els suposats interessos bastards dels canvis que pretén Bolonya, la gran crítica és una suposada privatització de la Universitat. Suposant que es privatitzés, ¿tant dolent seria?

Les 10 primeres universitats del món són privades i no estan pas regides per funcionaris. Per pensar, no?

3 d’abril de 2008

Una escola


El dimarts vaig tenir l’ocasió de visitar i parlar en una escola privada d’una capital de comarca. Al llarg de l’any actuo i visito, per motius professionals, diverses institucions educatives, tant públiques com privades. Reiteradament –amb excepcions—em trobo sempre amb unes constants d’aspecte físic i acadèmic que expliquen el grau de prestigi i d’eficiència dels centres o bé també la seva mediocritat.

El centre educatiu que vaig visitar el dimarts em va sorprendre amb una intensitat emocional i professional que feia temps que no experimentava. Una escola endreçada, ordenada, neta i silenciosa (amb alumnes a dins!). Sí, sé que hauria de ser normal, però avui no ho és. Una escola amb mòduls professionals, a més de la Primària i la Secundària. Una escola que supurava eficiència en el mateix aire que respiraves. No vaig contemplar en directe cap classe però vaig percebre tres dimensiones humanes en el professorat (si més no el que vaig veure) que expliquen moltes coses: alegria, il·lusió i seriositat somrient. (I que consti: tenen més nouvinguts que alguns centres públics de la comarca...).

Em va resultar particularment emotiu parlar amb el professor responsable del mòdul professional de cuina. La feina programada, el somriure als llavis, la mirada neta, l’entusiasme vessant entre els mots... i les idees educatives ben clares. La seva missió és instruir, per descomptat... que els alumnes acabin dominant tots els recursos que van lligats a la restauració. Però tenia ben clar també –i així m’ho va comentar-- que educava instruint. Per quins camins? Pels de sempre! Ordre, jerarquia, exigència acadèmica i humana, dedicació... Els alumnes havien d’anar amb els cabells curts, les mans netes, les ongles arranades, no podien tenir cap taca ni al vestit ni al barret, havien de ser puntuals, s’havien d’esforçar per obtenir un producte que es pogués servir a l’hora precisa... Mentre m’explicava tot el que feia i com seqüenciava les activitats a grans trets durant la setmana, de cua d’ull em mirava l’ambient de la cuina... Nois i noies de 16 a 19 o 20 anys (el mòdul és de tres cursos) feinejaven amb rapidesa, cara serena, un bon ambient on tothom semblava imbuït que l’eficàcia no era només un mèrit, sinó una absoluta necessitat...

A la tarda, abans de la meva intervenció (m’havien demanat una xerrada sobre aspectes de l’educació) em va meravellar veure que el claustre de professors gairebé en ple, amb el director al davant assistia amb interès a una hora i mitja de tabarra meva personal a les sis de la tarda després d’una jornada laboral sencera... Vaig veure un professorat més jove que el de la mitjana, estabilitzat i, tal com em va dir el director en acabat, fidelitzat...

Un director que mana, que té objectius i que vol arribar sempre més enllà. Uns equips de professorat estables que han desenvolupat un to de cordialitat (això s’ensumava amb el llenguatge no verbal) i que presenten un grau notori d’entusiasme per formar-se fora d’hores i per millorar la seva qualitat. I al darrera de tot plegat –si és que tots després vivien els ideals educatius del professor encarregat de dirigir els ensenyaments de cuina—jerarquia, ordre, dedicació i esforç.

Quant de temps haurà de passar per actualitzar de debò els eixos bàsics i gairebé perennes de l'educació? Perquè de models i resultats, com el d'aquesta escola, n'hi ha. I de models i de resultats del que no hauria de ser també.

Avui una persona que és d’aquesta capital de comarca m’ha comentat que l’escola en qüestió tenia molt de prestigi. Ves per on! Estrany, oi?