30 de gener de 2009

Horitzons


Diuen que no hi ha cap giny en el món que sigui comparable en complexitat amb el nostre cervell. Si tenim en compte que aquest òrgan en els primers humans no arribava als 600 cm3 i que actualment té una mitjana de 1.300 cm3, i, a més, sabem l’exuberància neural de la seva composició, entendrem per què alguns biòlegs afirmen que disposem d’un cervell luxós. Diuen també que és un òrgan adaptat a la comprensió del món, al coneixement. D’altra banda aquest mateix òrgan ens fa veure, ironies de la vida!, que difícilment estem adaptats a conèixer-ho tot. Fóra una pretensió desmesurada.

Una de les maneres de definir coneixement podria ser “conjunt de formes que desplega l’aparell neural humà per captar, entendre i elaborar internament tots els aspectes de la realitat accessible per ordenar la nostra conducta”. (Així ho fa R.M. Nogués: L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes”, 2008).

Una forma d’ordenar els coneixements que el cervell pot aplegar la podríem trobar en els horitzons de la “mirada interna”, és a dir, en l’escala de límits que es pot plantejar l’esguard. De fet, horitzó procedeix del grec όρος, que vol dir ‘límit’ i del verb όριζω que significa “jo delimito”. Aquests horitzons, d’altra banda, es distingirien l’un de l’altre per l’objecte que es vol conèixer i per les dimensions neurals que es posen en marxa per a la seva comprensió.

El primer horitzó de coneixement és l’immediat. És aquell coneixement que treballa amb les percepcions sensorials directes i articula les dades rebudes a través del que podríem anomenar l’exercici de la racionalitat. És el coneixement científic i tècnic i és d’una alta eficàcia per a la supervivència.

Un segon horitzó podria ser l'intermedi. Vindria ser aquell que centra la seva reflexió i producció en els criteris de la bellesa o en propostes d’intervenció en la realitat. Vindria a ser el que habitualment anomenem estètica i ètica. Per conèixer aquestes dimensions utilitzem també la racionalitat però d’una manera més general. La producció de coneixement que es deriva d’aquesta racionalitat també és necessària ja que els humans no podem viure en la lletjor permanent i absoluta –encara que discrepem sobre el que és “lleig” o “bell”—ni tampoc podem sobreviure sense una normativa derivada del valor del que és bo o dolent.

Finalment tenim una tercera forma de coneixement, dura i difícil: la de l’horitzó final o sobre l’objecte que es troba enllà de l’últim horitzó pensable! És el coneixement de les causes darreres o primeres o bé les respostes a la pregunta sobre el sentit. És allò que es troba enllà de la física, de l’ètica i de l’estètica. També ha de ser pensada per una racionalitat àmplia assistida, com sempre, per l’emoció que tant la pot ajudar com la pot deformar. La filosofia, l’espiritualitat i la religió entren dins d’aquesta forma de coneixement. El llenguatge crític i descriptiu no és l’únic competent en aquest àmbit i sovint cal utilitzar un llenguatge simbolicopoètic. I això fa una mica més difícil entrar en aquest horitzó narrant-lo de manera clarament accessible a tothom si no es passa per algun tipus de vivència. Però no per això deixem de necessitar-lo, tot i que no manifesti utilitat immediata.

Complicat? Intentem aclarir-ho amb la màxima llatina: verba pauca, exempla multa (poques paraules i molts exemples).

El cervell es pot fer preguntes senzilles com ¿a què és degut que plogui de dalt a baix? La resposta entraria dins del primer horitzó. Però també es pot preguntar: ¿què és el que fa que un paisatge sigui bonic?, o bé ¿té sentit divertir-se i menjar més del compte sabent que mentre ho faig hi ha centenars de milers de persones que es moren de fam? Són preguntes que s’haurien de respondre dins del segon horitzó. Finalment també el cervell es pot preguntar: ¿la fi de tot plegat és la trobada en una unió amorosa amb un misteri personal? ¿per què existeixen coses en comptes de no existir res? ¿Què hi pot haver al darrera del que podem percebre amb aquest cervell preparat només per captar la realitat física en tres dimensions? Aquestes serien preguntes per a l’horitzó final.

Les preguntes són irreprimibles. Les respostes...

¿Ho has entès?

28 de gener de 2009

Líders


No cal seguir massa les notícies dels darrers anys en el nostre entorn per adonar-nos de l’emergència de lideratges polítics forts. Tony Blair, el president Sarkozy i, recentment, el cas del president Obama ens mostren exemples importants de l’emergència de lideratges que convencen i, fins i tot, entusiasmen una part important de la societat. En altres àmbits o escales –econòmiques, socials, lúdiques...—l’existència de bons líders fan rutllar i fins i tot avançar les institucions i grups humans mentre que la seva absència frena les dinàmiques si no és que les disgrega o les desfà deixant-les inoperants.

Formar líders hauria de ser una de les activitats a tenir present també en el món educatiu ja que de l’existència dels bons líders en depèn també la salut social. Hereus com som els actuals educadors del maig del 68, en els darrers trenta anys hem tingut més en compte una estranya barreja d’igualitarisme i anarquia que no pas l'objectiu de fomentar l’admiració i el respecte per a aquells i aquelles que destaquen.

A Catalunya, actualment –i, per extensió a Espanya—estem orfes de lideratges forts en el camp polític. És cert que un o una líder no s’improvisa i que per ser-ho cal una fusta i un tremp determinats que no són a l’abast de totes les persones. I també és veritat que un o una líder no apareix de la nit al dia. Ara bé, també és evident que perquè neixin líders cal crear un ambient polític propici on el debat, la discussió i la representativitat directa s’exerceixin de manera habitual.

Un Obama entre nosaltres és impossible que aparegui. Per ser un líder polític amb èxit cal primer començar per entrar en un partit i acostumar-te a no dir res i a saber per on van els vents del poder i arrenglerar-t’hi. A base de passar uns anys de fidelitat et poden posar en les llistes i sortir elegit diputat o regidor. Allí has de passar una altra temporada de fidelitat i d’améns al que digui el cap de brot. Si un diputat o regidor vota en sentit contrari al que li diu el cap de fila no només s’arrisca a no sortir a les pròximes llistes sinó que és multat! En aquest ambient surten bons gestors i polítics mediocres, com el president actual de la Generalitat, o com les dues persones que poden ser presidents d’Espanya... però en cap cas emergeixen líders.

Obama, Blair, Sarkozy... apareixen en escena representant persones concretes i es deuen als electors d’un districte i no pas a les cúpules dels seus partits. Per això poden no votar amb el seu partit perquè saben que perdrien l’escó segons el que votessin, ja que els electors no els ho perdonarien.

A Obama la cúpula del seu partit no el volia... i se l’ha hagut d’empassar perquè han estat els electors i no els alts dirigents demòcrates qui l’han propulsat a la candidatura... Això s’acosta més al concepte de democràcia política que no pas la situació que tenim nosaltres ara.

De vegades penso que nosaltres probablement encara no som una democràcia política...

25 de gener de 2009

Febleses


Porto uns quants dies preparant materials didàctics per a una experiència a primer de batxillerat sobre “L’economia en el període d’entreguerres” (1918-1939). El fet estel·lar del període és, sense dubte, el crac borsari de 1929 i la depressió que el va seguir durant la dècada dels anys 30.

Els fets no són massa difícils d’establir. Tenim dades abundoses, fotografies, textos... que ens permeten ordenar els fets amb una certa coherència així com algunes de les seves conseqüències més evidents. Les llargues cues a Nova York de milers de persones silencioses esperant que els toqui el torn per prendre un bol de sopa i un mos de pa, al cor del país més ric del món, són esfereïdores. Són imatges que parlen per elles mateixes.

El problema “científic” arriba quan volem interpretar el per què va esdevenir-se aquesta depressió i, sobretot, si les mesures que es van posar en marxa –primer les del president Hoover, i més tard, a partir del 1933, la del president Roosevelt conegudes com a New Deal-- van ser encertades o no.

Per als qui no podem ser especialistes en aquest tema, les argumentacions de marxistes (Eugene Varga), liberals (Lionel Robbins) , monetaristes (Milton Friedmann), escola austríaca d’economia (Ludwing von Misses) i tots els que desconec, que deuen ser encara molts més, resulten contradictòries. Segons uns el que es va fer (Roosevelt) encara va empitjorar la situació i va retardar la sortida de la crisi; segons d’altres, sense el New Deal no se n’haurien sortit, etc.

Heus ací una de les febleses de la Història com a ciència: la seva incapacitat no només de predir, sinó de no poder refutar i verificar les causes dels fenòmens del passat que descriu.

Al dessota d’aquest saber interpretatiu i, necessàriament especulatiu, sempre plana el dubte sobre si els fets històrics tenen algun sentit, és a dir, una racionalitat que es pugui explicar o bé es tracta d’un necessari, i alhora feble, humanisme.

24 de gener de 2009

El fons de la forma


Vaig poder contemplar per casualitat a la televisió el moment en què el vicepresident dels EUA prenia possessió del seu càrrec. Els centenars de milers de persones presents a l'acte estaven asseguts escoltant no recordo pas quin cantant. Quan va acabar la seva peça, la senyora que presentava les fases de la cerimònia va avisar que, a continuació, juraria el seu càrrec el vicepresident dels EUA. En aquell moment es va fer un gran silenci i tothom es va posar dret. La càmera de televisió va escombrar l’espai on s’arrengleraven pel cap baix un parell de milions de persones... No només es van aixecar els convidats més immediats a l'escenari principal, sinó que també, com un moviment automàtic, la massa es va posar dreta i va callar.

Em vaig quedar impressionat. Sí, per les formes! Es tractava d'uns rituals socials assumits de manera automàtica per manifestar col·lectivament que l’acte d’aquell moment era important, que hi havia personatges elegits per ells, directament o indirecta (el vicepresident i el jutge del tribunal suprem respectivament), que accedien a la màxima responsabilitat de la direcció de l’estat, i que el moment s’ho valia... Manifestaven el respecte interior a l’acció que es desenvolupava davant d’ells amb el ritual propi de la seva civilització (que havia estat la nostra) posant-se drets i callant. I aquest respecte no està pas renyit ni amb la llibertat ni amb la crítica.

Temps enrere em va impressionar que els periodistes en una roda de premsa del president dels EUA es posessin drets quan aquest sortia, i que quan li adreçaven una pregunta també es posessin drets. Això no els impedia fer-li preguntes compromeses, fins i tot sagnants segons el to ideològic del periodista.

També em va impressionar veure algunes escenes, durant aquests anys passats, de la trobada del president dels EUA en el discurs anual sobre l’Estat de la Nació. Tots drets quan entra, inclosa la cúpula militar i els jutges del Tribunal Suprem –estaments que mai no aplaudeixen—, mentre la resta de diputats i senadors li fan un aplaudiment de cortesia pel que el president representa (encara que sigui George Bush). En acabat, segons el que diu el presidenten al seu discurs, aplaudeixen només els republicans o els demòcrates.

Crec que un país que creu en ell mateix té fons i aquest fons es tradueix clarament a través de les formes. Sé per les formes que els EUA tenen futur.

Dóna’m de parer que en el nostre país hem perdut les formes perquè ja no tenim fons. Em fa vergonya veure els periodistes asseguts en les conferències de premsa del president de la Generalitat, per exemple, o en l’espectacle depriment dels nostres parlaments.

Crec que el país es va començar a perdre el dia que ja no ens vàrem posar drets quan entrava al professor a classe i quan vàrem començar a tractar-lo de tu essent professor nostre.

Les formes són una part important del fons i solen desaparèixer quan el fons es desfà.

21 de gener de 2009

Pirates


He impartit classes d’història durant molts anys. Ja quan l’estudiava a la universitat, de ben jove, em vaig sentir intrigat per l’existència i consistència de l’entrellat causal que explicava els fets històrics. Existeixen lleis històriques? ¿Què determina que els esdeveniments passin d’una manera o d’una altra? En la meva joventut i en la meva primera maduresa la resposta era clara: la infraestructura econòmica. En definitiva, la materialitat de l’economia era, en última instància, el que ho explicava tot, el punt immòbil sobre el qual calia assentar qualsevol lògica que ens permetés entendre els fets, aparentment caòtics i sovint atzarosos.

Com a professor d’història i d’història de l’art, i ara actualment com a professor de didàctica d’aquestes disciplines, he viscut l’interès que desperta en l’alumnat les motivacions i causes que expliquen els fenòmens històrics i les obres artístiques del passat. És més, una història sense explicacions seria molt avorrida i, probablement, sense cap mena de sentit educatiu.

Situar els fets històrics i descriure’ls no és massa difícil. Explicar-los, en canvi, resulta francament problemàtic. Sobretot quan a mesura que t’endinses en el gruix dels fets t’adones que si bé la materialitat és indispensable, entre d’altres raons perquè dóna la possibilitat o la impossibilitat d’una qualsevol acció o decisió, allò que mou les persones en col·lectivitat no és, ni de bon tros, l’economia.

Quan he estudiat les grans commocions o els moviments profunds de la història –o si més no d’aquella petitíssima part que jo he pogut pensar—al final m’ha semblat que en les grans decisions individuals o de masses han comptat molt més les creences que els diners.

Joan F. Mira, recentment, venerable hel·lenista i gran humanista, postula una intuïció semblant a través del protagonista de la seva novel·la ( El professor d’Història, 2008). Citant el principi del pròleg de l’evangeli de sant Joan (In principium erat verbum, ‘en el principi era la paraula’) li fa dir: La Paraula amb majúscula és l’origen de tot i la mare, les Grans Paraules que ho posen tot en moviment, Déu, Honor, Poble, Rei o Revolució, tant se val. (...) Les paraules canvien amb els llocs i els temps, però no el seu efecte destructiu quan es combinen en forma de doctrines o d’ideologies, totes les quals són invariablement variants de la ceguesa racional dels humans, del son i el somni de la raó que, com en els dibuixos de Goya, engendra inevitablement monstres.

Tanmateix, en aquesta tardor ja entrada de la meva vida, començo a pensar que probablement les explicacions en història són lluny de ser segures. I com que la història no es pot tornar a experimentar canviant variables, estem condemnats a pensar un cop i un altre sobre suposicions interpretatives basades en les fonts, és a dir, en parracs petits, fragments de tot el que va passar. El conjunt del real és inabastable.

¿I si fos veritat que estem sols, sense déus ni capitans i, a més, envoltats de pirates?

19 de gener de 2009

El corb


Un dels sants barbuts de la setmana passada és Sant Pau ermità. Havia nascut a Egipte, a la Baixa Tebaida. Era un home culte i savi. Durant la persecució dels cristians que va desencadenar l’emperador Deci (cap el 250 dC) es va refugiar al desert i va viure en una caverna. S’alimentava només dels dàtils d'una palmera propera i d’aigua d'una font. Quan va acabar la persecució va decidir quedar-se a la caverna per pregar per la pau del món.

A mitja vida -- va viure més de 90 anys!-- es va assecar la palmera. D'aleshores ençà el va alimentar diàriament un corb que duia un pa al bec i el deixava caure en mans del sant. Sant Antoni abat, l’altre barbut que va venir a visitar sant Pau poc abans que aquest morís i que el va soterrar després del seu decés, també va veure com cada dia el corb duia el pa al sant... A donar cristiana sepultura a sant Pau ermità no el va pas ajudar el porquet sinó un lleó... perquè ja se sap que sant Antoni era amic dels animals i que aquests li feien cas.

Aquestes històries llegendàries del passat, a banda de dimensions de la vida que avui ens semblen estranyes però que de ben segur tenen també efectes positius –el gust pel retir, pel silenci i per la meditació que tant es recomana avui des d’un punt de vista terapèutic—constitueixen la font iconogràfica per entendre el contingut d’obres importants de l’art de tots els temps.


Per exemple, el quadre de Velázquez. Oi que mirant-lo i sabent la història dels dos barbuts s’entén bé què hi passa?

18 de gener de 2009

Porquet


Acabem de passar la setmana dels barbuts, setmana del mes de gener, la qual, tradicionalment, a Catalunya sol ser la més freda de l’any. Enguany crec que s’ha confirmat, tot i que hi hagi hagut una setmana de retard! A la Catalunya central, per exemple, han arribat a estar a -2ºC i al Pirineu encara molt més. Arran de mar també hem tingut més fred de l’habitual... i, a més, ha estat insistent.

De què ve això dels barbuts? Doncs de la coincidència aquesta setmana de tres sants que s’han representat sempre amb barba: Sant Maur, Sant Antoni abat i Sant Pau ermità.

Dels tres sants, el més popular ha estat sens dubte sant Antoni. Era ric, de bona família, i un dia escoltant el text de l’evangeli en què Jesús diu si vols ser perfecte ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i segueix-me va sentir la crida de Déu i ho va vendre tot, ho va donar als pobres i es va retirar al desert d’Egipte, a la Tebaida, per fer vida d’ermità i assolir la perfecció.



A Catalunya sant Antoni abat sol ser representat acompanyat d’un porquet. Per què?

Doncs segons la tradició va venir a Barcelona, reclamat pel governador de la ciutat per guarir la seva dona i els fills que estaven posseïts pel dimoni. En ser a la ciutat se li acostà una truja que li va demanar que li curés un seu porcell, cec i esguerrat. El sant així ho va fer. D’aquí que el porquet l’acompanyés, agraït, tota la vida. Fins i tot es diu que va ser aquest porquet qui va enterrar el sant quan va morir i que, per aquest mèrit, és l’únic animal l’ànima del qual va pujar al cel quan Déu el va cridar. Per aquesta raó a la iconografia catalana representa sempre sant Antoni amb un bastó d’on penja una campaneta amb el porquet al costat. Per aquesta raó també se'l considera el patró dels animals domèstics.

Sabran els de la propera generació això de la setmana dels barbuts, del porquet de Sant Antoni, o si més no, què és un ermità o un anacoreta? De vegades temo que si a la propera generació la blackberry i l'Ipod o l'Itune seran òbviament obsolets, ¿què se n'esdevindrà d'una tradició tan arrelada al passat agrari? ¿Què és el que hauríem de saber conservar per mantenir un canemàs de país? ¿Quines continuïtats mínimes hem de mantenir per damunt dels canvis inevitables?

Jo no en sé la resposta. I tu?

17 de gener de 2009

Patrícia Garbancho


Si Gregorio Luri en L’Escola contra el món analitzava el món de l’educació catalana des de dins del sistema i coneixent-lo bé –-a banda de disposar de sabers teòrics de primera classe com a pedagog— Patrícia Garbancho l’analitza des de fora, com a ex-alumna, com a mare que ha experimentat els problemes a l’escola del seu fill i com a intel·lectual [Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets, 2008]. He llegit els dos llibres amb fruïció i amb satisfacció perquè cadascú, des de la seva òptica complementària, crec que coincideixen en el diagnòstic i en les possibles alternatives a la crisi de l’educació a Catalunya (com es subtitula el llibre de la Garbancho). I, a més, els dos autors senten a l’ànima una fe apassionada sobre la capital importància de l’educació.

El cas de la Patrícia Garbancho, a més, té un mèrit especial. Argentina de naixement s’integra a Catalunya quan ha picat els 20 anys i arriba a entendre tant el país que li dol perquè el sent seu. I potser perquè és d'origen argentí, té la capacitat de dir les coses tal i com són, virtut que els catalans que hem nascut aquí no solem practicar pas massa.

Sovint a base de repetir els eslògans en determinats ambients o a través dels mitjans acabem creien que són més veritat que no pas el que observem amb els nostres propis ulls. Garbancho no hi cau, i diu el que veu. I el que veu resulta que, llevat potser de la crítica a l’escola concertada que trobo un pèl injusta, és el que em sembla veure a mi.

No li dol valorar el que té de positiu la tradició de Rosa Sensat però també el que té de límit i de negatiu. Nega que a Catalunya s’hagi privatitzat l’ensenyament, el que s’ha privatitzat és l’excel·lència. No l’importa dir que quan va passar el seu fill de l’escola concertada a la pública a 4t de Primària li va semblar que en comptes de dur-lo a una escola el portava a un esplai. Critica la prohibició de l’esforç, el dogma de la segregació, la sisena hora, la manca d’avaluació seriosa dels alumnes i del sistema, els resultats sense referents nacionals –una de les vergonyes més escandaloses!—, el corporativisme sindical –amb noms i cognoms--; defensa la necessitat de la competitivitat, de les formes, la necessitat de la lectura, i, per damunt de tot, el fet que un alumnat ben format és aquell que té un bon canemàs. I això només s’obté amb visions globals i amb esforç. Ah! I que l’escola, en el procés educatiu, és l’espai privilegiat de la instrucció! Coi, ja és hora que algú ho digui, no?

No hi ha més fórmula que l’exigència: aprendre a passar de curs, com es feia abans, amb unes criatures que tenien si fa no fa les mateixes capacitats que avui, però un xic més de disciplina, inspirada en la llar familiar. (...) Cal trobar la manera de fer un sistema per a tothom, on tothom trobi el seu lloc, sense que necessàriament sigui el mateix lloc per a tothom. (pàg.138).

Estic segur que allò que veieu molts, ho trobareu confirmat i pensat en aquest llibre coratjós, escrit des de la passió per la cultura –¿què és la identitat nacional catalana sinó un identitat cultural?—i des d’una òptica de progrés.

Sí, perquè avui, demanar control avaluatiu, resultats, esforç i excel·lència és progressista entre d’altres raons perquè en depèn el benestar social. I cada dia en dependrà més.

14 de gener de 2009

Les tres potes


Hi ha idees complexes que són fàcils d’explicar. Una d’aquestes idees és el concepte d’educació. L’educació no és altra cosa que un procés mitjançant el qual incorporem i integrem els infants i els adolescents en la cultura dels adults. A base de paraules, exemples i accions, els adults intentem aconseguir que els qui encara no ho són desenvolupin les seves capacitats per comunicar-se i saber estar en comunitat. L’educació inclou tant l’aprenentatge de la llengua com una visió del món i un conjunt de formes de conducta. Simplificant podríem parlar de valors, de conductes i de coneixements.

Per aconseguir aquesta integració en la cultura adulta el procés educatiu s’aguanta sobre tres potes: la família, la societat i l’escola. Quan aquestes tres potes estan coordinades en les seves actituds i valoracions l’educació resulta més fàcil i s’obtenen millors resultats (tant de conductes socials com de resultats acadèmics). Quan aquestes tres potes no tenen coherència entre si, l’educació se’n ressent i l’escola té problemes.

L’escola és la tercera en el temps i en importància en l’educació de la societat. Primer va ser la família i després la tribu o el conjunt de persones d'una cultura. Fa poc temps que l'escola és imprescindible per a la societat. L'escola és l’espai privilegiat de la instrucció i de l’adquisició del coneixement en les seves tres branques clàssiques: saber dir, saber fer i saber ser. Quan a l’escola se li exigeix el contrari del que fa i pensen la societat i les famílies, l’educació de la ciutadania té problemes i l'escola també.

Els problemes de l’escola actual, en especial de la pública, a Catalunya ,procedeixen d’aquesta mena de distorsió. La família i la societat diuen, comenten i fan, si poden, el contrari del que es pretén assolir a l'escola. Aquesta distorsió no la soluciona ni un pacte, ni una llei, ni una assignatura d’una hora a la setmana.

N’aniré posant exemples.

13 de gener de 2009

Déu, un altra vegada


A alguns autobusos de Barcelona es fa propaganda, relativament, contra l’existència de Déu. L'eslògan diu: Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida. Dic "relativament" perquè l’existència de Déu no es pot provar racionalment, com tampoc no es pot provar que no existeixi. De fet tampoc no sabem ben bé com definir el concepte de Déu i això fa difícil elaborar demostracions formals. Per tant, tampoc no es tracta ben bé d’una propaganda pròpiament atea. El "probablement" de l'eslògan ho deixa obert.

Jo volia comentar sobre aquest afer dues coses. La primera és que aquesta idea, Déu, que com una mena de record ancestral els humans tenim inscrit en l’ànima, deu ser encara prou important com perquè sigui objecte de discussió i debat públic ni que sigui en eslògans discutibles enganxats als autobusos.

En segon lloc crec que ens hem de felicitar que les persones puguin expressar les seves idees en un autèntic exercici de llibertat pública. Hi ha persones que no creuen en l’existència de Déu i no s’ho reserven a la seva privacitat sinó que s’organitzen i ho manfestin a la llum pública. Em sembla bé, com també m’ho sembla que els creients facin el mateix.

¿Ja heu pensat que un anunci com aquest no seria possible ni a l’Iran, ni a l’Aràbia Saudita ni, per exemple, a la franja de Gaza? Si algú a tall personal o bé en nom d’una organització gosava fer aquest proclama pública per escrit seria senzillament reprimit, se li impediria fer-ho i, probablement, si malgrat tot ho feia, patiria alguna pena de la qual no crec exclosa la lapidació pública per "blasfem".

Què voleu que us digui! No em digueu eurocèntric si penso que una cultura com la nostra on es pot dir que Déu no existeix sense córrer el risc que t’apedreguin en públic és molt millor que una altra on l’expressió d’aquesta opció estigui prohibida i potser castigada amb penes de presó o de mort. I el mateix de la situació contrària... Tampoc crec que sigui millor una cultura on no es pot celebrar cap mena de culte cristià, ni tan sols en privat, sota pena de mort. I això és així en més d'un país avui. La meva cultura, sí, és millor.

No us ho sembla?

12 de gener de 2009

Científicament demostrat


Sol ser usual que quan es vol fonamentar amb solidesa indiscutible una afirmació s’utilitzi l’expressió “científicament demostrat”.

És una afirmació curiosa perquè, de fet, és falsa. Mai no es pot assegurar que una qualsevol llei o explicació d’un fenomen estigui científicament demostrada. I això és així perquè tard o d’hora pot aparèixer una altra explicació més sòlida del fenomen.

En canvi sí que és cert que, respecte d’una afirmació qualsevol, podem dir, si s’escau, que està “científicament refutada”.

És trist, però és així. En ciència mai no es pot demostrar res d’una manera perenne. En canvi sí que es pot refutar una proposició per sempre.

11 de gener de 2009

Tales


Et vaig dir ahir que intentaria justificar per què l'expressió el principi de totes les coses és l'aigua, afirmació atribuïda a Tales de Milet (s. VII-VI aC), era molt important. Som-hi!

De Tales de Milet sabem ben poca cosa. Sembla que va ser la primera persona de qui tenim notícia que es va preguntar d’on procedien les coses. I, després de cavil·lar, se suposa que va dir la famosa frase: el principi de les coses és l’aigua. Una bestiesa? En absolut!

La principal font de les dites de Tales --si més no que jo conegui-- és Aristòtil. Diu exactament:

Tales pel que fa al principi d’on procedeixen les coses va dir que era l’aigua (per aquest raó diu també que la terra reposa sobre l’aigua). Va concebre aquesta idea en veure que la humitat és l’aliment de totes les coses i que la mateixa calor en procedeix i en viu (i allò de què tot procedeix és el principi de tot). Per aquesta raó va concebre aquesta idea i perquè la llavor de totes les coses té naturalesa humida; l’aigua és el principi de la naturalesa de les coses humides. (Aristòtil, Metafísica).

Jo quan ensenyava Grècia, dins de l’assignatura d’Història, als meus alumnes de l’antic batxillerat (l’any que en feien 15), en iniciar el tema i sense dir res escrivia a la pissarra amb lletres ben grosses:

Αρχη τών παντών υδώρ (es pronuncia ‘arjé ton panton judor’).

A la classe es començava a fer silenci en veure les lletres estranyes a la pissarra. En acabat jo em posava davant de les lletres, d’esquenes a la classe i feia una inclinació profunda i m’hi estava una estona. Els alumnes quedaven muts. Aleshores, amb cara seriosa, els deia que un per un sortissin davant la pissarra i s’inclinessin com jo ho havia fet davant de la frase de la pissarra... bé, de seguida es veia que allí hi havia mitja broma i, efectivament, mig rient i fent tabola l’alumnat feia el que jo els deia. La frase és precisament el principi de Tales: el principi de les coses és l’aigua. (Crec que se'n va recodar sempre!)

Qualsevol persona mitjanament informada sap que el que existeix no procedeix de l’aigua. D’on, doncs, la grandesa d’aquesta expressió?

La grandesa d’aquesta expressió no rau en el significat sinó en l’actitud. És la primera vegada a la història que una persona es pregunta per l’origen del que és i es respon a partir de la realitat i no pas d’un mite. I quan s’intenta explicar l’origen ho fa encadenant pensaments de la raó: sembla que la terra sura sobre l’aigua, on hi ha aigua hi ha vida, sense humitat no n’hi ha, etc.

El que pròpiament ens interessa de Tales, i dels altres pensadors que el van seguir, no són els seus descobriments –sovint erronis i inexactes—sinó l’actitud humana que va estar al dessota d’aquests descobriments. Són els primers que generen saber racional sense tradició anterior. Són la primera pàgina de la nostra història. Sense ells nosaltres hauríem estat diferents. En tot cas no hauríem descobert el saber racional i, per extensió, tampoc no hauríem iniciat el saber científic.

De fet el saber racional pot ser científic o filosòfic. Tot saber pretén “explicar”, és a dir, donar raó de les coses a través de les seves causes, d’allò que les fa comprensibles. El saber científic és l’intent d’explicar els fenòmens per les seves causes immediates (per exemple: la granissada sobre la pell acompanyada de febre d’una persona és el resultat de la infecció produïda pel virus de varicel·la).

El saber filosòfic –dins del qual s’emmarcaria el científic—vindria a ser l’explicació del que és real per les seves causes últimes. És l’intent de respondre, per exemple, què hi havia un segona abans del big bang, quin és el sentit de la vida, o bé què és el que ens permet diferenciar el que està bé del que està malament... En definitiva la filosofia seria l’explicació del que és real a través de les seves causes últimes.

Tota la filosofia i la ciència occidental –per tant, la curació d'un càncer, la teoria de la relativitat o la declaració dels drets humans...-- han nascut de l’actitud humana que hi havia al darrera de la frase de Tales.

Heus ací, doncs, la grandesa de la frase: el principi de tot és l’aigua.

Me n'he sortit? Ja m'ho diràs.

10 de gener de 2009

El principi de tot és l'aigua


-- Vaig ser l’altre dia amb en Joan P. ¿el coneixes?
--Sí, me’l van presentar a les jornades de recerca.

Amb el verb ‘conèixer’ designem l’acció per la qual ens formem o tenim una idea més o menys completa d'algú o d'alguna cosa. Aquesta acció –que pot ser molt poc completa, com el fet senzill de només haver saludat una persona i recordar-ne el nom— proporciona com a conseqüència el que anomenem ‘coneixement’ o ‘saber’. Hi ha sabers que compartim amb els mamífers superiors –els gossos ‘coneixen’ el seu amo—i d’altres, com els racionals i científics, que són propis i sembla que exclusius dels humans.

¿Quan podem dir que un ‘saber’ és racional? Doncs quan el saber és el resultat d’una acció de la raó, és a dir, conseqüència d’un contrast, deducció o verificació coherents del saber per mitjà de la intel·ligència o de les relacions que autoritza la lògica. És un saber racional, per exemple, afirmar que la temperatura és de 0º centígrads després d’haver-la mesurat amb un termòmetre adequat. També fóra racional deduir alguns trets de la personalitat del Joan P. del diàleg inicial a través d’una bateria de tests psicològics fets en un entorn adequat.

¿Quan podem dir que comença, històricament parlant, el coneixement racional i, fins i tot, l’actitud “científica”?

Al segle VI aC., a Grècia. Potser abans ja existia el pensament racional i fins i tot el científic però no ho sabem del cert. En canvi, a Grècia, en el segle VI aC, el testimoni de l’existència d’aquesta mena de saber té nom i lloc de naixement: Tales de Milet. ¿I quin és el testimoni? Doncs una frase que es considera avui la primera de la història de la filosofia: el principi de totes les coses és l’aigua.

I tanmateix em pots objectar que això no és cert. ¿Com pot ser que una bajanada així tingui la més mínima importància? No és un opinió vulgar i errònia pròpia del pensament mític?

En absolut. És la primera pedra de l’edifici científic que avui vivim. Te’n parlaré demà.

7 de gener de 2009

Insuficient


Diu Edgar Morin, pensador de moda, que la consciencia de complexitat ens fa comprendre que mai no podrem escapar a la incertesa i que mai no podrem assolir un saber total: la totalitat és la no veritat. (Introducción al pensamiento complejo, 1994). Crec que té bona part de raó. Un dels “fracassos” del segle XX és que, com a conseqüència de l’increment exponencial del saber, ja no podem aspirar en res a saber-ho tot. No podem ja pensar en una enciclopèdia que pugui encabir tot el saber. Això té un vessant bo, ens obliga a ser humils i a tenir en compte les idees dels altres, però té un vessant si més no incòmode i difícil: la temptació del relativisme... Perquè sí que crec que podem distingir el que és bo del que és dolent.

Demà som molts els alumnes i professors que retornem a les aules. A banda de la inútil sensació que les vacances passades han estat curtes, que han passat com un buf i que no hem fet tot allò que ens havíem proposat de fer, tots ens trobem de bell nou amb una evidència: el que podem fer aprendre als nostres alumnes amb el temps de què disposem és molt poc, i el procés de l’aprenentatge és lent. Com sempre. A tot plegat, però, se’ns hi afegeix un altre neguit que és nou: les tecnologies de l’ensenyament i, en conseqüència potser les formes didàctiques, estan canviant a una velocitat que no podem seguir.

Hi pensava, precisament, durant aquestes vacances mentre preparava un powerpoint experimental sobre un tema d’història per a primer de batxillerat. En plena realització del powerpoint i del material didàctic fungible en suport paper que s’hi relaciona, un col·lega em fa saber que la tècnica del powerpoint ja és obsoleta i que ara el que es porta o el que ve és una altre giny o combinació de ginys que no sé que...

No l’he volgut escoltar (de moment).

Encara que el powerpoint sigui obsolet, a hores d’ara encara hi ha professors que no el fan servir; encara som lluny que totes les aules de secundària tinguin pantalla o pissarra electrònica; ni disposen tampoc totes d’ordinador i connexió a internet; ni tampoc hem tingut temps de formar-nos en algunes de les possibilitats didàctiques que permeten els blogs o els entorns mooddles, etc.

Davant d’aquests reajustaments i sense renunciar a la teoria –res no és més pràctic que una bona teoria—he decidit que les meves modestíssimes recerques portaran el nom de microdidàctica transitòria.

En primer lloc, com diria Morin, ja sabem que no podrem mai aspirar a saber-ho tot sobre l’ensenyament i la didàctica. Per tant és obligat centrar-se en un petit problema concret, en una situació particular i en un context precís. Microdidàctica, didàctica petita, mínima, nana... I a continuació li poso aquest adjectiu: transitòria..., és a dir, sense pretendre que duri massa, però amb la il·lusió que constitueixi una anella de la cadena, un petit nus de la xarxa, en què progressem lentament per transformar en els nostres alumnes la informació que els donem, o que els facilitem, en coneixement consolidat.

En definitiva, no era Max de Cecatty, el biòleg, qui deia que la ciència no és un seguit de teories errònies, sinó una continuïtat de teories insuficients?

Doncs això. Aspiro a ser només insuficient.

5 de gener de 2009

Nit de Reis (epiphaneia)


Crec que som molts els qui recordem aquest nit amb una il·lusió especial. Era una nit màgica com, de fet, màgica continua essent la voluntat, aquesta nit, d’oferir il·lusió als altres. La celebració d’aquesta nit arrela en un relat meravellós.

Conta l’evangeli que uns mags –avui diríem uns intel·lectuals o científics—van veure un estel que lluïa d’una manera especial. I van seguir la seva llum perquè van interpretar que es referia a un Rei molt important per al món. I es van posar en camí seguint aquesta estrella. Van trobar dificultats en el camí –a Judà ningú no sabia qui havia nascut i el mateix Herodes es malfiava de l’existència d’un infant que deien que era rei, quan el rei era ell!--. Però al final, seguint sempre l’estrella, el van trobar. El van adorar i li van oferir or, encens i mirra... Advertits per un somni no van seguir el camí de tornada per no topar-se amb Herodes i haver d’explicar-li on havien trobat el nen.

El relat –que no es històric—té això que té la bona literatura: que és veritat encara que no ho sembli. Jesús s’apareix de primer a la gent treballadora i humil, els pastors del seu país. Però després Jesús és llum que convenç uns intel·lectuals estrangers. I aquests intel·lectuals li ofereixen or –perquè Jesús és rei--, encens –perquè Jesús és Déu—i mirra –el bàlsam amb que embalsamaven els cadàvers –anunciant, doncs, que, tot i ser Déu i Rei, era humà i no s’escaparia de patir i de morir--.

En el segle XXI crec que el relat és encara una proposta vàlida. ¿No és cert que hem de trobar la llum de l’amor i l’hem de seguir? ¿No és cert que l’amor transforma la nostra vida i fa que no tornem per camins fressats com ho van fer els mags? ¿No és veritat que l’amor ens impel·leix a donar i fins i tot a donar-nos?

En aquest nit màgica encara sembla que quedi una mica de llum d’amor en el cor de moltes persones. I amb l’excés propi de tota festa, crec que podem veure en el nostre afany d’oferir presents als altres –com l’or, l’encens i la mirra dels mags-- una manifestació –del grec “epiphainia”, que vol dir “manifestació”, “aparició”—a tot el món de la llum de l’amor.

Tant de bo aquesta llum cogui a foc lent durant tot l’any en el cor dels humans!

3 de gener de 2009

Memòria verificada


Tinc l’experiència que la memòria personal no només ens falla sinó que selecciona o, pitjor encara, té tendència a endolcir els records o bé a idealitzar-los. Per això és important escriure les coses quan et passen si és que tens interès a retenir-les o vols evitar els seu esvaniment.

Aquests dies de vacances relatives he dedicat unes hores a endreçar una llibreria del meu estudi. Mentre situava carpetes me n’ha caigut literalment una d’antiga a les mans amb tan mala fortuna que m'ha relliscat i el seu contingut ha anat per terra. En recollir-lo he vist que es tractava de papers de la meva infantesa i adolescència que la mare em devia haver passat quan va morir el meu pare. Hi havia des de rebuts de l’escola fins a les còpies en paper carbó de les cartes que el meu pare havia adreçat a algun dels “Padres” que m’educaven.

Sovint diem avui que quan érem menuts o adolescents els pares col·laboraven amb l’escola, de manera que si el mestre et castigava, la família admetia tant el càstig com la teva culpabilitat i, o bé no discutia el que t’havia caigut al damunt, o bé reforçava encara la decisió del professor. Quan diem això, els qui avui som professors i ens trobem que ara això no és així, ¿recorrem a un imaginari daurat? Hem endolcit el passat?

La carta de mon pare estava adreçada al prefecte d’estudis del batxillerat elemental (equivalents al sisè de Primària i primer i segon de l’ESO actuals). Està datada el dia 17 de desembre de 1957. Jo tenia, doncs, 10 anys, i cursava el primer curs de batxillerat elemental. El P. Alberto, que era com es deia el prefecte, ens havia imposat un càstig a tot el curs (jo era bon nen i mai no em castigaven individualment): en comptes de sortir a les 13 hores, ens havíem de quedar estudiant fins a les 13: 30, en silenci, a l’aula... Resulta que aquest càstig col·lectiu entrava en contradicció amb el meu horari d'estudi musical. El pare, per intentar resoldre'l, va escriure al P. Alberto. Heus ací la còpia de la carta (el pare, com a bon advocat, sempre feia còpies amb paper carbó de tot el que escrivia).

Reverendo Padre:

He sido informado del castigo impuesto a mi hijo Cristóbal que le obliga a permanecer en el colegio hasta la una y media de la tarde.
(Era evident que jo l'any 1957 no em podia dir "Cristòfol").

Sin pretender tan solo discutir por un momento la procedencia del castigo, por la debida obediencia al superior y para reforzar siempre la autoridad del Maestro, me permito rogarle con estas líneas acceda Vd. a substituir la materialidad del castigo por otro (privación de recreo, etc.) pero que permita a mi hijo salir del Colegio a la hora normal de la 1 de la tarde.

La finalidad de la petición estriba en el hecho de que, como ya mi esposa le expresó a Ud., mi hijo Crsitóbal estudia en casa la carrera de música, prepara actualmente el tercer curso en la Escuela Municipal de Música y tiene ordenado su plan de trabajo, mediante realizar los ejercicios musicales de piano de 1 a 2 del mediodía para dar la lección a les 7 y ¼ de la tarde. El castigo impuesto le impide cumplir esta obligación, con el natural conflicto con la profesora de piano, amén de que produce una verdadera extorsión en el orden familiar.

No dudando accederá Vd. a mi petición, me ofrezco de Vd., reverendo Padre, su affmmo. s.
q.b.s.m. (que volia dir: “que besa su mano”)

Així, doncs, aquest passat que recordem no és un somni daurat. Evidentment aquesta carta de mon pare jo no la vaig veure i ni tan sols en vaig tenir notícia. El pare tenia per principi ni tan sols discutir el càstig i si demanava algun privilegi era canviar la materialitat del càstig (quedar-me sense esbarjo jo sol era molt més dur que no pas quedar-me amb tota la classe mitja hora més!) perquè hi havia conflicte entre dues instàncies acadèmiques dedicades per ell a la meva formació.

Sí, puc afirmar que en temps passats, els pares col·laboraven i reforçaven l’autoritat deguda del mestre.

Això s’ha perdut. I per poc que es vulgui endreçar una mica l’evident decadència actual crec que cal recuperar-ho. I si no es pot, doncs cal prendre les mesures jurídiques pertinents per reforçar i molt l’autoritat del mestre.