28 de gener del 2011

Saber i pensar


Llegeixo que al Regne Unit el nou govern conservador vol modificar el sistema educatiu tot posant l'èmfasi en l'increment dels coneixements. No cal ni dir que, si més no a la premsa, de seguida han destacat els professors i pedagogs que han posat el crit al cel. Es veu que això de proposar que els alumnes adquireixen més coneixements dels que tenen és un disbarat majúscul i un retorn al passat. No deixa de ser curiós que el fet que el Regne Unit no surti massa ben parat a l'informe PISA no ha motivat, segons que sembla, cap debat intens respecte dels reptes, deficiències i possibles millores del sistema educatiu.

Ignoro les característiques proposades pel govern conservador britànic en relació a la reforma del sistema educatiu. El que sí he llegit és la crítica des d'Espanya per part d'un prestigiós diari madrileny d'esquerres. Concloïa la seva crítica amb un dilema curiós. Segons ell calia triar entre el model "progressista" que es concretava en l'expressió "aprendre a pensar" i el model "conservador" que es descrivia com "l'acumulació de coneixements".

Confesso la meva perplexitat dins de la meva oceànica ignorància. ¿Es pot pensar sense saber? ¿No és pensa més i millor com més coneixements es posseeixen? ¿Es pot saber alguna cosa sense pensar?

23 de gener del 2011

Moreres i mimoses


Passem uns dies típics d’hivern, gairebé de llibre. Fa un fred que em recorda la meva infantesa en un pis gelat de l’Eixample barceloní. Època de penellons a les mans, braser sota les faldes de la taula camilla i una única i empudegant estufa de petroli...

El cel del nostre fred d’hivern és d’un blau acerat, elèctric. Els ocells s’hi retallen com si fossin dibuixats amb punta de burí. L’atmosfera és clara, llevat dels llocs aclofats per la boira. La sensació de la pell crea ràpidament un malestar general que convida a passejar poc i a mirar molt des de dins del cotxe o al darrera d'una finestra...

Em plau contemplar en aquest gener els arbres caducifolis com la morera, tot i que m’entristeix. Són la viva estampa de la mort. Si la morera, a més, està podada gairebé sembla un esquelet llenyós que ens parla del passat ufanós dels mesos d’estiueig. Sembla impossible, al gener, que tingui cap mena de futur... El passeig del poble és depriment. Ple de moreres resseques a banda i banda del camí central... Amb tot reconec que té una disposició plena de saviesa popular. A l’estiu aquestes moreres gronxen ombres damunt els qui prenen la fresca abans del capvespre; a l’hivern, aparentment vençudes, deixen passar la lleu i tèbia carícia del sol del migdia...

A la costa, el mar sembla que vulgui harmonitzar aquesta mena de derrota que tan bé simbolitzen la fosca i el fred. Quan no bufa el vent les aigües minven ben bé un pam deixant en el rocam un estatge d’algues i crustacis ressecs... Són les conegudes minves de gener. D’altra banda, si gires l’esguard a la muntanya et topes amb els arbres de fulla perenne, els quals ensenyen un verd seriós i endolat.

En aquest panorama l’únic punt que em sobta és el groc de la mimosa... Enmig de la mort que tot hivern proclama és l’única planta, que jo sàpiga, que floreix al gener. És la precursora de la primavera... la que ens avisa, en les pàgines del llibre de la natura, que al bell mig del fred i de la mort hi ha una tremolor de vida que es prepara per esclatar a la primavera i que pensa arribar a la glòria de l’estiu...

Potser té raó en Joel quan diu que, en el centre de tot pessimisme, cal sempre recordar que en el fred del gener floreix la mimosa.

21 de gener del 2011

Guardiola


Manifesto d’entrada que no segueixo el món de la competició esportiva i, a més, m’interessa molt poc per no dir gens. Considero desmesurada l’atenció i la despesa que es mou al voltant dels espectacles esportius així com les passions excessives que procura. Això no m’impedeix, però, valorar i reflexionar sobre l’efecte que l’estil de l’entrenador del Barcelona està tenint o pot tenir, sense pretendre-ho explícitament, en l’educació col•lectiva i, en especial, en els més joves. Afirmo des de fa temps que l’educació no és cosa exclusiva de l’escola sinó que és una responsabilitat de tots els sectors de la ciutadania. De vegades crec que fan més per l’educació els porters i guardes de seguretat a les discoteques i l’entrenador Guardiola que no pas els milers de mestres i professors del país.

En Pep Guardiola s’està convertint, mentre tingui èxits esportius l’equip que entrena, en un referent positiu. El més important: té èxit. El seu equip guanya i va el primer i, històricament, ha aconseguit el que no ha pogut assolir cap altre equip del món. ¿Per què és un referent que fins i tot fitxen com a reclam publicitari entitats financeres importants? En primer lloc, naturalment, per l’èxit. I en segon lloc per com sembla que l’aconsegueix. Quins principis aplica?

En primer lloc l’esforç personal dels jugadors. Com deia ell en una de les entrevistes posteriors a un partit, no castiga cap jugador per equivocar-se sinó perquè no s’ha esforçat prou. Sense esforç no hi ha possibilitat de triomf. En segon lloc l’estudi constant de totes les variables possibles abans d’arriscar una solució concreta. En tercer lloc el treball en equip. I, finalment, el domini de l’ego, la humilitat, el reconeixement del valor dels altres i l’absència de demagògia o d’enemics exteriors que expliquin els possibles errors o fracassos. Amb aquests ingredients en Pep Guardiola ha aconseguit l’excel•lència, aquesta paraula tan actual referida a l’educació del nostre país i que brilla espectacularment per la seva absència.

Si realment volem l’excel•lència –pot molt ben ser que no la vulguem i que preferim la cristal•lització de la mediocritat: és una opció legítima!—els ingredients són clars: esforç personal, constància, tenacitat, domini de l’ego, treball en equip, humilitat, valoració del contrari, reconeixement dels propis errors, esperit de superació i assumir el risc de competir. Suposo que cap filosofia educativa estaria massa en contra de tot plegat, si es vol l’excel•lència...

Ara bé: en Pep Guardiola no només assoleix l’excel•lència a base dels ingredients abans esmentats. En falta un: la tria dels millors i l’exclusió dels qui no encaixen, encara que siguin bons! Si algun jugador per bo que sigui no domina l’ego o no s’esforça prou i trenca l’equip és exclòs amb determinació. ¿Ho fem això en l’educació? Estimulem l’esforç, la sana competitivitat, el treball en equip i la responsabilitat de ser exclòs si no encaixes? No vull dir amb això que jo postuli l’elitisme i l’exclusió a les tenebres exteriors del qui no encaixa... En absolut! Simplement afirmo que si pretenem ser excel•lents cal mimar i potenciar els qui s’adapten a les situacions que fan possible l’excel•lència. I, per descomptat, s’han d’oferir vies importants als exclosos... Si l’equip d’en Pep Guardiola practiqués el tractament de la diversitat de les nostres aules tal i com ho fem, el Barça jugaria a tercera regional o més avall encara... Potser tots els jugadors estarien contents però tots serien mediocres... I de triomfs cap ni un.

Si volem l’excel•lència en educació no hi ha més cera que la que crema.

17 de gener del 2011

Ensenyament


Estic completament d’acord amb la nova consellera d’Ensenyament pel que fa al canvi de nom de la conselleria. Jo encara hauria estat més radical i li hauria posat el nom de la Segona República: Conselleria d’Instrucció Pública.

En el camp de les humanitats i de les ciències socials, malauradament, quan utilitzem els grans conceptes estructurants –pedagogia, educació, didàctica...—no solem tenir la precisió dels científics naturals. Per a un físic, per exemple, relativitat, energia, estructura atòmica, quàntica, etc. són conceptes que tenen un sol significat. En canvi el mot “educació”, per exemple, és polisèmic: té diversos significats, tot i que presentin analogies entre ells.

No importa massa que el mot “educació” –entre d’altres-- tingui diversos significats, sempre que quan en parlem el precisem. Defineixo educació –no defenso que sigui l’únic significat possible sinó el que jo utilitzo per entendre’ns—com el gran procés cultural a través del qual els adults introduïm els qui no ho són en la cultura adulta. L’educació, doncs, en principi conté en la seva dinàmica tant els valors com les eines, els símbols i els llenguatges, les formes de vida i les maneres de comunicar-se col•lectivament, els costums, els rituals, les conductes comunes i un llarg etc.

Dur a terme aquest procés –sempre sotmès a una constant tensió entre continuïtats i canvis—correspon a tota la societat, des de la família als jocs d’ordinador, dels mitjans de comunicació a les webs, i, en general, a la immensa majoria dels ciutadans. I també a l’escola. Creure, però, que l’escola ha de carregar en exclusiva i en solitari amb la tasca de l’educació de la ciutadania no adulta és tècnicament impossible.

A l’escola s’hi va fonamentalment a aprendre (algú ho havia de dir!). ¿I què s’hi va a aprendre? Doncs allò que no s’aprèn ni al carrer, ni a través dels mitjans, ni tan sols en el marc familiar. A l’escola s’hi va a aprendre, en un camí d’espiral creixent, a “llegir”, a “escriure” i a “parlar”. El paper fonamental de l’escola és, doncs, instruir. Cal ensenyar i aprendre a llegir i a escriure i a parlar llengües, llenguatge matemàtic, artístic, musical... i cal saber les beceroles d’allò que ajuda a fer intel•ligible la realitat –ciències naturals i ciències socials—per poder entendre allò que és llegeix, s’escriu i es parla...

Evidentment que l’escola col•labora a l’educació en la part que li pertoca i ningú defensarà que es pugui instruir en res sense valors ni actituds adequades. Insisteixo, però: a l’escola s’hi va a aprendre, a ser instruït, i es col•labora a ser educat en els valors, les actituds i les conductes cíviques i democràtiques. Però s'hi col•labora només. Allò que li és propi és la instrucció, tasca en la qual els pares i la societat també hi col•laboren perquè per si sols no podrien pas assumir-ne totalment la responsabilitat.

Per això defenso que la consellera hagi canviat el nom del Departament. L’estat té l’obligació d’instruir els seus ciutadans. Però en la mesura que les cosmovisions en la nostra societat són plurals, l’estat no pot assumir la responsabilitat única d’educar. És més, segons com ens ho miréssim, dubto fins i tot que un estat democràtic estigui legitimitat per educar en segons quines creences, actituds i motivacions. En canvi sí que està obligat, precisament per imperatiu democràtic, a instruir la població perquè pugui ser realment lliure, sigui quina sigui la seva procedència social.

Per tant, millor que el Departament centri els seus esforços en la instrucció i l’ensenyament de la ciutadania catalana i col•labori amb la resta de la societat a la seva educació.

14 de gener del 2011

Reis (i II)


En l’entranya de la festa popular de l’Epifania suposo que els adults encara hi vivim una certa nostàlgia inconscient del paradís perdut. Alguns filòsofs veuen en el mite del paradís perdut de la narració bíblica d’Adam i Eva, en la famosa escena de la poma, el reflex inconscient del pas evolutiu dels humans quan es van adonar per primera vegada que havien de morir. D'altra banda, alguns psicòlegs expliquen el dol dels adolescents i la seva afirmació tensa respecte dels adults per la inconscient pèrdua irreversible de la infantesa, especialment la d’aquell moment daurat que se sol situar entre els sis i els nou anys... Podríem dir, en resum, que els humans servem un cert record d’una edat o d’una època de la innocència. I que alguna cosa ha passat de dolent, en el passat o en la nostra vida, perquè l’hem perduda. Per sempre.

Diuen que la festa dels Reis té també un cantó fosc. Per a alguns infants pot constituir precisament la primera gran decepció de la vida i, més en concret, un dels primers actes d'aquesta pèrdua de la innocència a què es refereixen filòsofs i psicòlegs. Sí, aquella realitat mítica que no es distingia de la realitat perceptiva resulta que era falsa. El coneixement de la realitat, doncs, és un dels fets o vivències que d’una banda ens resitua adequadament en el context que vivim, però de l’altra ens fa perdre encanteri. ¿És el coneixement, l’arbre de la ciència del bé i del mal, el fenomen que ens permet adaptar-nos a la realitat però que ens desfà la innocència per sempre? És aquest el pecat original de l’espècie?

Una de les decepcions primerenques, certament, que ens ofereix la vida és l’existència del mal, especialment del moral. Saber que hi ha persones dolentes que fan el mal, de vegades a consciència i que en reben les conseqüències ja és prou dur. Ser conscient, a més, que la llavor del mal també la duem cadascú de nosaltres a dins, ja no només és dur sinó esfereïdor. La pèrdua de la innocència, doncs, no és només que el coneixement de la realitat trenca l’encanteri sinó que descobrim la realitat profunda del mal en la naturalesa humana.

Amb tot, ¿l’epifania i el descobriment que els reis són els pares, ha de constituir sempre un desengany irreversible? Potser no. Sóc dels qui va saber que els reis eren els pares poc abans de la festa de l’epifania quan tenia vuit anys i mig. Vaig barallar-me amb els companys d’escola i amb el professor que ens ho va dir amb l’argument, solidíssim per a mi, que els meus pares no em podien enganyar i que si això que em deien era veritat m’ho haurien dit. Recordo les riallades cruels dels companys que ho sabien i del professor...

Vaig arribar a casa molt amoïnat. I li vaig etzibar a la mare, només arribar, el que m’havien dit. La mare em va asseure a la seva falda i em va explicar la veritat. Recordo que jo vaig tenir un disgust immens. Per tant, potser sí que vaig perdre una mica la innocència... però també deso a la memòria que la mare al final de l’explicació va sentenciar: fill meu, els Reis d’Orient sí que existeixen. Viuen en el cor dels pares.

Crec que aleshores ho vaig entendre una mica. Avui sé que tenia raó.

7 de gener del 2011

Reis


La festa dels Reis és una de les més lluminoses de l’any. ¿Què hi ha de més lluminós que l’esguard i el somriure il•lusionat d’un infant? Què hi ha de més bonic que la vivència interna d’aquesta etapa mítica dels humans durant la qual la màgia és una part tan viva com qualsevol altra realitat? A desgrat de l’excés consumista la festa dels Reis pot ser una de les més lluminoses de l’any.

Tot ve de la narració evangèlica de l’adoració dels “mags” relatada per Mateu. Tot i que l’evangeli no diu que fossin tres, ni tampoc es refereix a cap nissaga reial, la pietat popular al llarg de la història va veure en els regals oferts a l’infant de Betlem un desig de fer feliços els propis infants i, per extensió, també els adults. Epifania vol dir “manifestació”. Amb l’estel de Betlem i l’arribada dels tres “reis” es celebra la comunicació universal del missatge de Jesús a tot el món. Un missatge que no depèn d’ètnies, d’estats, ni de cultures. Es pot inculturar arreu. És dit i manifestat per a tothom ja que consisteix, senzillament, a estimar i a fer feliços els altres...

En la llengua grega original sant Mateu parla de “magoi”, mot que caldria traduir per “savis” o per “intel•lectuals”. Els mags no eren “màgics” sinó estudiosos de l’astronomia, de la naturalesa, de la vida... I en la fosca nit de la ignorància els brillà un estel especial que els va invitar a pensar. I no només van pensar, sinó que es van posar en camí. Van seguir l’estel, van preguntar, es van informar ... van seguir la raó fins a trobar el salt en el buit de la salvació: un infant indefens en condicions pobres... I els “savis” li regalen tres símbols: l’or de la reialesa, l’encens de la divinitat i la mirra de la humanitat, ja que l’infant morirà a la creu...

Em sembla veure en la narració evangèlica diversos aspectes a meditar. En primer lloc el reconeixement de la ignorància, de la pròpia foscor. Per pessimistes que siguem mai la fosca és del tot absoluta i sempre pot haver-hi en algun indret la petita llum maragdina d’una lluerna. És aquesta llum, l’estel d’orient!, la que et demana que et posis en camí, que la segueixis... un camí raonable tot i que al final t’hagis de llençar més a la tendresa del sentir que no pas a la claror del pensar....

Deia el mossèn a la seva homilia d’ahir que tots tenim quatre estels per seguir... el primer és la paraula de l’Evangeli. Per experiència “sento” que sí, que és una estel ja que la seva lectura té un plus de força que no trobo en altres textos per sublims que siguin. El segon estel és la pròpia consciència, aquesta identitat que il•lumina sobre el bé i el mal si no l’anestesiem... El tercer estel és la natura i el seu llenguatge directe del qual som alhora part i contemplació... La bellesa de la naturalesa és un càntic musical que ens invita a anar enllà dels sentits... I, finalment, el quart estel és la pròpia història personal. Probablement si ens mirem en el nostre camí de la vida potser hi trobarem veus que, com petites lluernes, ens fan adonar d’una lluminositat especial a través d’encerts, dolors, fracassos i entusiasmes...

Si ens guiéssim per aquests quatre estels i no deixéssim de fer camí potser trobaríem més fàcilment la llum que ens falta. ¿Hi ha res més lluminós que el somriure il•lusionat d’un infant? Hi ha res més lluminós que ser capaços de fer feliços els qui ens envolten sense demanar res a canvi?

4 de gener del 2011

Odi


No m’ho he volgut creure mai però al final m’he de rendir a diverses evidències. Resseguint el to dels diaris espanyols de Madrid i d’altres contrades hispàniques, escoltant algunes de les seves ràdios, mirant algunes de les seves emissores privades de televisió... fins i tot escoltant alguns dels seus bisbes o el contingut, de vegades fins i tot fals, de l’emissora emblemàtica episcopal d’Espanya, sembla que s’ha de concloure que som davant d’una societat que no s’ha reconciliat històricament. Es llencen encara la història al damunt del cap amb massa ira i fan el mateix sovint amb la constitució, un document jurídic que hauria de ser l’espill ambigu del consens més que no pas la norma fàctica que defensi les idees dels uns en contra de la dels altres. Darrerament sembla també que la constitució espanyola més que un espai de convivència és un text d’atac encaminada a limitar les llibertats col·lectives.

No dubto pas que hi ha persones que, en el tracte personal i en les seves idees, tenen una altra consideració i vivència. I que respecten més els altres i accepten millor les controvèrsies sobre els diversos punts de vista. Però els imaginaris massius –també contrastats sovint personalment amb persones d’alta categoria en el món acadèmic hispànic—són el tot o res, el tu o jo... si més no, ara com ara, verbalment. Sembla com si els mitjans de comunicació hispànics pentinessin els cervells dels seus usuaris amb una sola clenxa. I tant li fa que aquesta sigui a la dreta o a l’esquerra. Sempre he admirat que els alemanys, en una situació de greu dificultat fa uns anys, no van tenir cap inconvenient a fer un govern de coalició per sortir de la crisi. A Espanya això és metafísicament impossible.

¿No es posen mai d’acord? Sí. Es posen d’acord a compartir l’odi, en especial contra la diferència inassimilable segons ells de les nacionalitats perifèriques (i que consti que n’utilitzo el nom constitucional, no fos cas!).

La veritat és que tot plegat és molt trist. També és possible que jo estigui del tot equivocat. M’agradaria estar-ne.