31 d’agost de 2008

Tao


--Tu que hi has estat, explica’m aquesta actitud dels xinesos, tan submisa i amb aquesta capacitat de coordinació de masses... ¿és cert que tenen una actitud horitzontal?
--Sí. Encara, si més no. No sé si amb el temps i el desenvolupament econòmic això canviarà, però ja saps que els imaginaris aguanten molt de temps, fins i tot fora de context.
-- A l’institut els alumnes xinesos semblen tenir un cert sentit de la jerarquia, si més no familiar.
--Exacte. I això ho deuen a Confuci que els ha impregnat durant segles.
--¿Una filosofia tan antiga encara els pot...?
--No en diguis filosofia, que és un concepte occidental, digues-ne pensament.
--Bé, doncs, pensament. ¿Me’l podries resumir de manera simple i senzilla perquè jo m’hi pugui endinsar més endavant?
--Ho intento.
--Vinga!
--La cosmovisió xinesa, derivada del confucianisme, arrenca de la convicció que en el món hi ha un joc o una tensió d’equilibris duals. I això ja és força conegut a Occident: el yin d’una banda i el yang de l’altra.
--Suposa’t que jo no n'he sentit a parlar mai. Què són el yin i el yang?
--El yin és la terra i el yang és el cel.
--Només?
--No. Aquesta és la dualitat principal. El yin com a forma contrastada que actua sobre el cel és també l’ombra, el fred, l’hivern, la dona...
--És un principi negatiu?
--No. És un principi a seques que existeix perquè també existeix l’altre: el yang.
--I, doncs, què és el yang?
--Ja t’ho he dit, el cel, i per extensió el sol, la calor, l’estiu, l’home... I no per això és positiu. Simplement és.
--Són principis o formes de contrast estàtiques?
--No són dinàmiques. Cadascuna segueix el seu tao.
--Tao?
--Sí, el seu tao que vol dir “camí”. L’univers acorda aquests dos principis de manera harmònica perquè cadascun segueixi el seu tao i es complementin.
--Però massa harmonia no hi deu haver perquè sempre hi ha un tsunami, una malaltia, un secada, una inundació...
--Exacte! I saps a què s’atribueixen aquests desastres naturals?
--No.
--A les persones que som les úniques que no solem seguir el nostre tao, el nostre camí correcte.
--Però s’entén que les guerres o altres malvestats humanes puguin atribuir-se al fet que els humans no seguim un camí correcte... però i un tifó o el desbordament d’un riu?
--Per als xinesos també és conseqüència del fet que els humans errem el tao, que no el seguim i pertorbem l'harmonia establerta. Apartar-se del camí correcte per part dels humans és la causa de les pertorbacions físiques i humanes com les guerres o les caresties...
--Però què té a veure això amb l’actitud horitzontal i la manca d’esperit de rebel·lia?
--Molt senzill. Confuci va determinar que perquè hi hagi pau i benestar tan còsmica com humana el tao correcte per als humans és el domini dels propis sentiments i el respecte als avantpassats, no apartar-se del seu camí correcte. D’aquí que la cultura xinesa i el seu imaginari hagin desembocat en el temps en el respecte de la jerarquia social sigui familiar o pública i hagi cultivat un sentit estricte de la disciplina. Fins i tot d'una certa impassibilitat d'expressió del rostre.
--Potser serà qüestió de buscar el meu tao...
--El teu servirà de poc sinó és un tao col·lectiu...
--Això ho veig una mica més difícil.
--A Catalunya no és que sigui difícil: és impossible!

29 d’agost de 2008

Universals comuns


Els qui hem dedicat la vida a ensenyar història solem accentuar més aviat els canvis que no pas les permanències del que és humà. Sobretot pel que fa a les mentalitats. Solem dir, per exemple, que en la mentalitat antiga no hi entrava la idea de la creació o bé que a l’Europa feudal la cosmovisió era cristiana, etc. Un d’aquests canvis que solem assenyalar té relació amb el matrimoni i amb l’amor. Ara el compromís de parella ja no és com era abans. Ha canviat.

En diverses civilitzacions –i encara avui això és així en algunes cultures—el matrimoni com a compromís entre dues persones era considerat més com un contracte que no pas com una relació que implicava necessàriament l’existència d’amor. Nobles i plebeus indicaven tot sovint als seus fills i filles amb qui s’havien de casar, estimessin o no la persona que se’ls assenyalava.

En aquest sentit lamento reconèixer que el cristianisme no va fer al llarg de la història un paper massa galdós. És cert que s’havia de manifestar un consentiment públic i suposadament lliure per contraure matrimoni, però poca llibertat podia tenir aquell noble o aquell pagès, i sobretot pagesa, per oposar-se a la voluntat dels seus pares. En tot cas durant segles l’amor en el matrimoni no era imprescindible. És més, en general no tenia per què ser-hi.

Jo mateix, en el catecisme de la meva infantesa, havia recitat de memòria sovint que les finalitats primordials del matrimoni eren dues: la procreació i el remei de la concupiscència. Ben cert que als meus 9 anys, quan aprenia això de cor, ignorava del tot què volia dir 'procreació' i encara menys 'remei de la concupiscència'. La paraula amor, si sortia, era a posteriori. Un cop t’havien casat tenies l’obligació d’estimar la persona amb qui t’havies casat. Com si això fos així de fàcil. Encara recordo haver llegit a les memòries de Hans Küng com Roma havia castigat un jesuïta alemany als anys 50 del segle passat perquè havia gosat dir que en el matrimoni l’amor inicialment era un aspecte essencial i que estimar-se també n’era una finalitat primordial.

El fet de casar-se sense amor previ d’una manera general no va ser patrimoni ni d’una sola nació, ni d'una sola cultura, ni tan sols d’una de les maneres d’entendre el cristianisme. És molt coneguda la instrucció que les mares de les dames de l'anglicana noblesa anglesa els deien a les seves filles el dia abans de casar-se: quan el teu marit et cobreixi tu tanca els ulls i pensa en Anglaterra.

¿Vol dir tot plegat que les persones en el passat, fos a la Xina, a l’antic Egipte, a l’Europa feudal o a l'Anglaterra victroriana no s’enamoraven? I tant que s’enamoraven! Era precisament un exemple del que el doctor Espadaler, a les classes de literatura medieval, en comentar l’amor trobadoresc en deia els “universals comuns”. I és precisament en aquests universals comuns que recorren transversalment tots els temps de la història, on podem sentir glatir de manera intensa la profunda unitat de la nostra espècie de primats.

Només la nostra espècie, els anomenats humans moderns, hem estat capaços en totes les cultures i en tots els temps d’expressar els mateixos sentiments. Vegem-ne alguns exemples.

Al segle VII aC, en el xinès Llibre d’Odes, traduïts per J. Bofill i Ferro hi trobem aquesta experiència de l'enamorament o de l'amor. Crec que és fàcil sentir internament la ressonància d'aquests versos tan antics per part d'aquell o aquella que hagi passejat voluptuosament pels jardins del Palau d’Estiu a la ciutat prohibida de Pequín.

Jonc d’aiguamoll, verda flama,
sovint s’ajupen al vent.
He vist que hi passa una dama
dolça a la llum de ponent.

L’aigua és negrosa i esquiva
però hi ha el lotus florit.
La dama, dreta a la riba
s’està, voltada de nit.

La son no em ve a la parpella,
aquesta nit resplendent:
igual que un jonc, prima i bella,
veig que ella es gronxa lleument.

He clos els ulls, però encara,
damunt el llac de la nit,
sa gorja veig, fina i clara,
igual que un lotus florit.


¿Us imagineu aquest poema observant l’enamorada a l’altra cantó d’un llac ple de nenúfars florits amb la flor badada? Al segle VII aC ja hi havia qui havia patit poc o molt insomni per una enamorament. No cal pas arribar a Bécquer!!

I no és una delícia el que una dona, anònima, 300 anys més tard va escriure al segle III aC durant la dinastia Han també a la Xina antiga?

Al pati creix un arbre estrany
d’una aigua de perfum tot regalima.
N’he collit una flor, bo i aguantant-ne el tany,
i la vull dur al qui m’estima.

Sa dolça olor m’omplia la brusa, el faldellí.
El camí diu que és llarg, i no sé cap drecera.
És ben poc, per donar, la flor que vaig collir,
però al cor li dirà:”Ja hi llu la Primavera”.


En una altra cultura, ben lluny en l’espai, en el temps i en la cosmovisió, Ibn Ammar ens diu el següent de la seva estimada (segle XI dC):

Era una daina jove que amb ulls de narcís mira,
ens allarga assutzenes, somriu amb margarides.

Senyals les arracades,
em fan, i els braçalets paren l’orella fina
Per escoltar la música del seu cinyell que dringa.

I així travessant segles i cultures podríem arribar al segle XX, a Catalunya, amb un poema no massa conegut de Tomàs Garcés que hauria pogut compondre un xinès o un musulmà en les mateixes circumstàncies:

Isabel, ets lluny, m’has deixat, t’estimo.
El teu cor, ho sé, és per mi que bat.
Però vull tenir-te només en mos braços.
La nit ara és buida i el món desolat.

La lluna desplega la canilla d’ombres
ran de la carena. Feia el foc follet
signes en la fosca. Jo no els entenia.
Pugen les fogueres, però al cor tinc fred.

Servo el mocador brodat que em donares,
Isabel, estel, or, flor de la nit!
Al fons de la vall he cridat: --T’estimo!—
Les pedres em tornen, despullat, el crit.

(De la Nit de Sant Joan)


En fi, de l’antiga Xina a l’Islam, passant pels trobadors medievals cristians..., i fins avui s’escampen milers de poemes i proses d’aquest universal comú.

¿Vols dir que els qui ens dediquem a la història i a ensenyar els profunds significats de l'art no hauríem de pouar una mica més en els universals comuns que no pas en la dèria dels canvis? Perquè és en aquests universals comuns on solc trobar allò que glateix en el fons comú de tota ànima i que ens fa entendre i viure allò que anomenem humanitat. Oi?

27 d’agost de 2008

Música


Remenant papers d'una lleixa descurada m'han caigut a les mans uns versos de quan jo maldava per fer poesia i només em sortien versificacions maldestres. M'he encantat a llegir-los i suposo que sovint he somrigut amb una certa condescendència tot repassant els pressumptes poemes i descobrint-hi aquí i allà faltes d'ortografia, accents indeguts, sinalefes forçades...

De cop i volta, en passar un full han aparegut tres versos que m'han sorprès perquè semblava que no els havia pas escrit jo. Fins i tot he recordat que el mateix Jaume Cabré, que mai em va donar la més mínima esperança sobre la qualitat de la meva versificació, davant d'aquests versos em va mirar i em va dir que li hauria agradat escriure'ls ell. Com que això resulta un gran elogi d'aquests tres versos i alhora es corresponia amb el que jo he sentit en llegir-los, m'he decidit a posar-los en el bloc superant la immensa vergonya que això em fa. És un poema breu que no té títol i que data del mes de maig de 1987.

Dir-me amb paraules, discurs.
Fer-te amb paraules, poema.
En olorar el sentit,
la música...

En llegir-los de bell nou en aquesta edat tran provecta que començo a tenir he tingut la certesa que el qu hi deia era cert. I que encara ho sento així. Potser l'últim per a què només es pot trobar en la música.

Ja em perdonareu l'atreviment.

25 d’agost de 2008

Quera


Feia temps que no et veia. M’has saludat, com d’habitud, amb el teu somriure suau. Tanmateix, en el fons del teu esguard marron clar es veia avui més intensa que d’altres vegades la dansa de la tristor.

--Com anem?
--Sabies que Joan Fuster havia escrit als anys 40 un poema espiritual?

He trigat uns segons a respondre’t perquè m’has deixat una mica perplex.

--No, no ho sabia.
--Comença dient: “Jo sé, Senyor, que moro immensament”
--Molt animat no és.
--No, no massa... però és cert, oi? Morim immensament...


I a continuació me n’has etzibat la primera estrofa:

Jo sé, Senyor, que muir immensament
d’aquesta mort que duc fixa, sencera,
entre els ossos i el vol com una quera
lenta, com un silenci persistent.

--Però no estaràs pas trist per un poema, oi?
--No... no és per un poema, és per sentir el que diu el poema en la meva vida


I has callat. No t’he interromput perquè he vist que em volies dir alguna cosa més.

--Mira, el poema acaba així:

I per a què només una veu d’argila,
per a què aquesta rosa dòcil, dura,
per a què vull, Senyor, aquest meu cor?

--Però què és el que t’angunieja?
--Doncs que la vida és una quera lenta, un desfici, un turment que consumeix a poc a poc.
--Vols dir que no li demanes massa a la vida? Bé et van bé les coses, no? Tu sempre ho has volgut tot!

Has somrigut.

--Sí que em van bé les coses i no, no ho vull pas tot. Vull simplement que la vida es deixi viure... i que el per a què fos clar.

De sobte, m’has saludat amb el teu somriure suau i te n’has anat. A casa he buscat la resta del poema de Joan Fuster.

Sé que ningú no em busca ni m’espera,
sé que per mi no bat cap pensament;
jo sé com se me’n van inútilment,
quan s’arma de bell nou la primavera,
les mans darrera una altra mà intranquil·la
o una galta constant o una cintura;
jo em sé, Senyor, doblat sobre un gran plor

El poema i tu m’has fet pensar. Potser algun dia descobrirem que no hi ha un per a què clar, sinó diversos. I que viure la vida potser és limitar-se només agafar el que se’t dóna i aprofitar-ho amb tota la delectança possible... i trobar el per a què potser només en una sola cosa...

Sí, no em diguis res, ja sé que potser no n’hi ha prou.

24 d’agost de 2008

Horitzontal


Pensant en Confuci i en el món xinès m’ha vingut un glop de memòria. He recordat que fa un parell o tres d’anys, llegint un dels seus llibres (no recordo quin), el neuròleg i pedagog de la universitat de Harvard, Howard Gardner, explicava una anècdota que li havia esdevingut a la Xina.

Resulta que sent a la porteria de l’hotel on s’allotjava li havia donat la clau de l’habitació al seu fill petit i li demanava que per assaig i error encertés la casella on s’havia de desar. Mentre el menut intentava situar la clau, Gardner va observar que el conserge de l’hotel, malgrat la impassibilitat oriental de la seva expressió, estava manifestament nerviós, potser molest i tot. Gardner se li va adreçar i li va dir si el molestaven fent allò. Al final va aconseguir treure-li que no entenia per què deixava que el seu fill encertés el lloc. Un pare xinès –li va dir—hauria indicat clarament al seu fill on havia de posar la clau i li hauria fet aprendre. Gardner aprofitava aquesta anècdota per exemplificar la importància dels contextos culturals respecte de l’educació.

D’aquest glop de memòria vaig saltar a un altre de fa moltes més anys. El professor de filosofia a la Facultat, crec recordar que era el Dr. Gomà, a l’hora de presentar-nos una síntesi estructurada de la filosofia grega va comparar les actituds humanes de tres civilitzacions coetànies: la hindú, la xinesa i la grega. I ens va exposar com, de les tres actituds humanes, n’havien sorgits cultures diferents encara identificables avui.

Ens va dir que l’actitud hindú era vertical. El seu pensament per intentar entendre el món i adaptar-s’hi s'ocupava de renunciar al concret de l’entorn i pretenia arribar a un punt d’identificació amb l’U. Els grecs, en canvi, també per entendre el món i adaptar-s’hi, tenien una actitud que amb el temps hem anomenat científica, consistent a explicar els fenòmens i les coses a partir de les coses mateixes. Finalment ens va parlar de l’actitud humana dels xinesos: i ens va dir que era horitzontal.

Va esmentar algunes cites dels pensadors xinesos –suposo que devia citar Confuci o Lao-Tsé... però no ho recordo-- per indicar-nos fins a quin punt l’actitud humana xinesa tenia un profund respecte pels avantpassats i com, quan intentaven entendre el món o adaptar-s’hi, pensaven o miraven sempre el que ja s’havia dit per aplicar-ho al present.

Ves per on aquella antiga lliçó, volgudament simplificada i didàctica, que potser jo no havia arribat a entendre del tot en aquell moment, m'ha relligat avui tres dimensions alhora: una manera d’entendre el món, l’anècdota de Gardner i les actituds actuals xineses que el comunisme no ha pogut canviar del tot.

Potser sí, encara que sigui simple, algunes coses de la civilització xinesa actual es puguin entendre perquè la seva actitud humana és horitzontal. Potser els qui han estat en contacte amb aquesta civilització em podran aclarir si això és cert o no.

22 d’agost de 2008

Dret conculcat


A l’hora de dinar es comenta no sé què de les Olimpíades. A l’hora de sopar es parla de no sé quina marca espectacular. Ve l’afinador del piano i em parla d’un atleta que menja no sé què... Per delicadesa amb les persones no dic res... però he de confessar que sento sovint el meu dret a no estar informat sistemàticament conculcat.

Les persones de sensibilitat difícil solem patir amb l’impacte de segons quines notícies o amb el contingut de segons quins articles. Per aquesta raó sovint reivindico el dret a no estar informat del que no m’interessa o d’allò que jo sé que em fa mal. Quan l’únic producte d’una informació és un dolor a l’ànima sense que s’hi pugui fer res, la considero una tortura innecessària que tinc dret a ignorar. Per aquesta raó sempre llegeixo diaris i mai no escolto notícies a la ràdio o a la televisió. El diari el puc començar pel final i jo decideixo el que és important per a mi i em salto el que pel titular ja veig que em farà mal. Sí, tinc dret a estar desinformat. Però aquest dret queda conculcat sempre: al final m’arriba indefectiblement aquesta pentinada col·lectiva dels mitjans de comunicació on ja s’ha decidit de què hem de parlar i què no val la pena de dir. Darfur o Birmània, per exemple, no surten mai a les notícies i allí cada dia s’hi cometen genocidis afrosos ...

No, no m’interessen tampoc les Olimpíades. Però no he tingut més remei que assabentar-me’n, si us plau per força. I no m’interessen les d’aquest any en particular perquè em provoquen dolor.

No nego la possibilitat d’aversions emocionals rares... de les quals no en puc parlar perquè deuen ser a l’inconscient i, lògicament, no sé què m'hi passa. Pel que fa al conscient puc dir que em provoca dolor que en uns jocs internacionals el meu país no hi participi. I no perquè no ho vulgui sinó perquè d’altres no li deixen. Aquesta mena d’entusiasme català per aquest fenomen sense que ningú es queixi de la prohibició executada al meu país, em fa veure fins a quin punt visc en una Catalunya deixatada. I això em fa mal.

Em sap greu que un esdeveniment d’aquest ressò internacional hagi legitimat una manera de ser i de fer que és repugnant a la sensibilitat humana. Un país que va envair i ocupar-ne un altre i que l'ha sotmès a una dictadura (Tibet) en la més pura tradició de l’imperialisme encara que aquest cop sigui per part dels “bons” (perquè sembla que els comunistes continuen essent els “bons”, i els qui tinguin 60 anys entendran el que vull dir). Un país on no hi ha cap mena de llibertat. Un país que engarjola els dissidents religiosos que no volen mantenir-se en el registre oficial de l’estat. Un país que envia a camps de reeducació els mestres que publiquen imatges a internet. Un país on no hi ha drets humans... un país que imposa la censura de premsa... Un país que aconsegueix imposar-la en els periodistes occidentals... Un país la policia del qual investiga els ciutadans que parlen amb periodistes occidentals, un país que en la darrera setmana, que se sàpiga, ha detingut més persones que medalles guanya... Saber això em fa mal. I no cal parlar, és clar, de Tiannamen.

He defensat sempre les altes virtuts educatives de l’esport de competició, en especial quan es fa en equip. Obliga a l’esforç individual per assolir una meta, implica el domini de la passió personal, estimula el treball en equip, ajuda a gestionar les emocions negatives (quan es perd) i a ser generós i cavaller amb els vençuts (quan es guanya) entre moltes altres positivitats. I tampoc no seré jo qui negarà la virtut de l’exercici físic per a la salut personal, física i mental de les persones.

Però el altius, fortius, citius olímpic crec que ha arribat a la desmesura inhumana. Petites gimnastes collades fins a extrems increïbles per coordinar i fer moviments exactes i precisos; marques que només es poden superar a base d’un esforç cruel i despietat, muntatges de propaganda política al darrera de les gestes esportives, professionalitzacions d’un esperit que va néixer amb un to clarament amateur... Sembla talment que es persegueixi ja una mena de selecció natural de l’espècie! ¡Quina diferència entre la bellesa dels atletes grecs i aquesta mena de màquines musculars sense esperit!!

No, hi ha coses que no m’interessen gens, que no admiro en res i que fins i tot, segons com, em repugnen. Però no hi ha res a fer. Sigui com vulgui me n’acabo assabentant.

Cada dia em conculquen el dret a no estar informat.

21 d’agost de 2008

Confuci (i 2)


Hi insisteixes: t’imagines l’emperador llegint Confuci abans de sortir de la ciutat prohibida el dia de l’equinocci de primavera per adreçar-se amb tot el ritual tradicional al temple del cel i allí implorar la benedicció divina a fi que les collites de l’any siguin abundants.

I imagines que en el silenci sagrat del palau l'emperador llegeix i medita màximes com la següent:

La poesia eleva. El ritual consolida. La música consuma.

Però no cal que imaginis l’emperador: n’hi ha prou que pensis en la teva mateixa persona, en les ànimes selectes que són capaces de transformar en poesia tot allò que toquen. I tornarem a quedar convençuts que els grans esperits han sabut entendre la humanitat en la seva plenitud.

¿No és cert que de vegades les paraules no són suficients per dir tot el que passa i senten les ànimes? Les paraules, encara que siguin poètiques, són esclaves del seu idioma. Mai un haikú traduït al català tindrà la força de la seva llengua original.

Els rituals consoliden, si hi creiem, és clar! Si inclinem el cap en senyal de respecte interior; si somriem de manera oberta perquè volem oferir el cor; si donem la mà perquè no tenim cap intenció d’agredir... estem ritualitzant els encontres humans per al bé comú. Consolidem, i tant!, les relacions pacífiques entre els humans i de vegades fins i tot les sublimem quan són impossibles! ¿Un exemple d'això darrer, em demanes? El bes.

¿No et sembla que una conversa amable al davant d’un dinar o d’un sopar no consoliden la intimitat de les persones que s’hi avenen? ¡Quina llàstima que en la nostra Europa postcristiana ningú ja no recordi que una missa és un àpat en comú!!

I, sobretot, --ho saps prou bé!-- la música consuma, és a dir, arriba al cimal a partir del qual ja no es pot expressar res més sinó és en la mística del silenci quan deixem de ser per esdevenir U.

I la música clou, corona, acaba, perfà allò que ni el ritual, ni la paraula poden acabar de dir.

Hi ha sentiments i hi ha ànimes de persones que només es poden dir amb la música.

No cal demostrar-ho: saps que Confuci té raó. Oi?

20 d’agost de 2008

Confuci


Avui m’has parlat de Confuci. Estàs llegint les Analectes (Fragmenta, 2007) i em comentes que hi trobes tresors. En concret me n’has esmentat un pensament deliciós:

Millor que qui coneix quelcom és qui ho estima. Millor que qui ho estima és qui s’hi dedica
(pàgina 139)

Suposo que en aquests pensaments hi trobes aquell pòsit de veritat que hi ha enllà de l’argumentació. No diu perquè és millor estimar. Ni tampoc perquè és millor fer que no pas dir. Senzillament ho afirma. I davant d’aquestes sentències, si la lectura es fa amb tranquil·litat, deixant que les paraules ens enxopin l’ànima en la serenitat blava del capvespre o en els primers i silenciosos grocs del matí, el nostre cor i la nostra ment, en un junyent únic d’emocions i raó, no té més remei que acceptar-les. No cal argumentació. Sabem que són veritat.

Aquestes veritats no argumentades, no filosòfiques, s’aguanten perfectament al llarg dels segles. Són llànties d’or que trobem en totes les tradicions culturals. Una lectura de l’evangeli, per exemple, que no es faci amb prejudicis es trobarà amb moltes paraules de Jesús que també convencen vitalment sense necessitat de raonament.

I no estic parlant de fe cega, sinó simplement de raons poètiques o que se situen enllà de la lògica i que emergeixen del pou d'una ànima que ha conegut el fonament del cor humà. Són pensaments que haurien d'esdevenir llums clares que marquen el camí. ¿Qui no ha sentit que és certa humanament la paràbola del bon samarità? No és per ventura el qui fa –no pas el qui diu—el qui millor ha de ser valorat? ¿No és ben cert que no es pot fer allò que es diu si no s’estima allò que es fa? No estan dient en el fons el mateix Jesús que Confuci?

Aprendre i, en cada ocasió, practicar el que s’ha après: que no es un goig, això?

La pietat filial i la fraternal són el fonament de la humana solidaritat
.

Aquests dos fragments són dels dos primers pensaments del llibre primer. ¿Oi que no cal argumentar-los?

Sí, fas bé. Llegir Confuci en el record de la pau sensual del palau d’estiu fa créixer l’ànima i fa viure el cor. No hi estàs d'acord?

19 d’agost de 2008

Déu


Bé, avui ja no tinc excusa. ¿El big bang i la teoria de l’evolució neguen la possibilitat d’exitència d’un ésser diví al qual, a falta de millor nom, anomenem Déu? De fet, per la seva pròpia definició, Allò-Aquell-Aquella que anomenem Déu se situa enllà del límit del nostre enteniment i, per tant, també de les nostre paraules habituals. En principi no se'l podria ni nomenar. Però com deia Carles Riba, els mots són per entendre’ns i no pas per entendre’ls.

En principi no crec que es pugui afirmar que les dues teories neguin l’existència de Déu. Simplement: la física i la biologia es limiten a conèixer la materialitat amb el mètode científic. I Déu, segons que sembla, no és directament observable, mesurable, experimentable, etc. No el neguen, però, és clar, tampoc no l’afirmen.

Davant la pregunta per l’origen i respecte a la possibilitat de l’existència increada d’un ésser suprem capaç al seu torn de crear, em sembla observar, simplificant força per fer-me entendre, que hi ha dues grans hipòtesis explicatives sobre la qüestió: el naturalisme i el teisme.

El naturalisme afirma que l’univers es basta a ell mateix, que tot el que conté –inclòs l’espai en expansió—és suficient i que no li cal res fora dels seus límits per ser explicat... és a dir, fora dels seus límits, no té per què existir absolutament res. El món es pot explicar per les forces naturals que nosaltres anirem coneixent progressivament. Tot i els límits de la ciència, aquesta explicació és plausible.

Tanmateix la ciència, a la meva manera d’entendre, suposa coses. Per exemple, que la raó raona bé (quan de fet no tenim cap estri extra-raonable que ens permeti verificar-ho científicament). I, encara més, la ciència suposa que existeix un ordre i qualsevol coneixement que troba ho verifica i encara fa més complex aquest ordre. Però que la raó raona bé i que existeixi un ordre natural complex no deixen de ser qüestions de fe. És més: aquest ordre està autoorganitzat. ¿És raonable que aquest ordre i aquesta subtilíssima autoorganització sigui el resultat de forces cegues combinades per pur atzar? Potser sembla que els teistes quan diem que és més lògica l’existència d’un ésser suprem tampoc no estem formulant cap teoria estranya.

Certament cap teoria científica no és capaç de respondre a les preguntes sobre el sentit. De fet, per més ciència que acumulem, em fa la impressió que els humans, tots fills de l’Eva africana –i per tant germans-- després de 150.000 anys de deambular per la Terra, sobre les coses fonamentals de la vida, de bo de bo, en sabem ben poc.

Això sí, quan em trobi amb Déu, sigui dit amb tots els respectes, li preguntaré per què als qui creiem en ell ens ho ha posat tan difícil.

18 d’agost de 2008

Fiat lux!


Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu aletejava entre les aigües.

Déu digué:

--Que existeixi la llum.

I la llum va existir.

Així comença el “mite” o relat del Gènesi. Un relat que, en el seu temps, com tots els mites, dóna resposta a preguntes no formulades. Crec, però, que des que l’ésser humà pobla la Terra i posseeix un bri d’intel·ligència la pregunta sobre el com va començar tot plegat és d’una vigència angoixosament permanent.

Els grecs van creure que no hi havia començament i que el món era un aeternum mobile que retornava cíclicament. Van ser els jueus els qui van marcar un començament clar i van construir l’inici de la fletxa del temps: al principi Déu va crear el cel i la terra. De què? Del no-res. Aquí ja tenim una dificultat: els humans no podem entendre ni imaginar què vol dir no-res. Tampoc podem imaginar el concepte d’eternitat, és a dir, d’una cosa que, si més no, no ha tingut començament.

I tanmateix els físics del segle XX han formulat la teoria segons la qual tot va començar amb una explosió que va crear un espai que es va anar dilatant i que anomenem l’univers (cosa, la dilatació o expansió que aquest continua fent). D'aquesta explosió inicial en diuen el “big bang”. Per tant, l'univers actual, segons la ciència no és etern: té un inici.

Les persones que no som físics tampoc no entenem que en un principi, fa uns milers de milions d’anys, hi hagués una explosió inicial que dins del no-res va fer que aparegués un espai petit –en alguns moments de la seva evolució l’univers va ser petit com un pilota de ping pong—i que es va començar a expandir. Amb el temps es van anar formant els estels, els planetes, l’espai sideral i al final de tot... la vida i dins de la vida, com a colofó, aquest ésser entre patètic i estrambòtic que anomenem homo sapiens. (Atès l'èxit de masses que tenen els jocs olímpics més aviat hauríem d'anomenar-lo homo ludens).

Quan li preguntes a un físic que et digui què hi havia un segon abans del big bang o què va provocar l'explosió o qui la va engegar, et respon amb una certa suficiència que això a la ciència no li interessa i que, a més, no ho pot respondre.

Ignoro si a la ciència li interessa o no, però a mi la pregunta em sembla del tot pertinent. A mi, si més no, m'interessaria molt disposar d'una resposta. I tot i que sé que no s’han de confondre ni barrejar l’àmbit del que és religiós amb l’àmbit científic no puc deixar de pensar, ara que tothom és partidari de la interdisciplinarietat, que el “fiat lux” (“faci’s la llum”) del mite, d'una banda, i el “big bang” inicial amb l’aparició sobtada de l’energia i de l’espai, de l'altra, tenen unes similituds innegables.

Tant la teoria del big bang com la teoria que ahir comentava de l’evolució, ¿poden d’alguna manera negar la part del mite o narració que es refereix a la divinitat?

Si me’n surto en parlaré demà.

17 d’agost de 2008

EVA


Segons la Bíblia, aquest és el nom de la primera mare dels éssers humans. Segons un dels textos que van formar el Gènesi, Déu va crear una única parella humana, va crear l’ésser humà, els va crear home i dona. Un altre text, que amb el temps es va fondre amb el primer, ja va situar la primacia de l’home sobre la dona tot narrant el somni profund de l’home i l’extracció de la famosa costella. La gràcia, però, és que el text més antic no fa diferències de gènere, com diríem ara. I aquesta parella va rebre un manament: creixeu i multipliqueu-vos. (Per sort, per a aquells que creiem que el creixement demogràfic està posant en perill l'equilibri ecològic del planeta, Déu no va dir el número pel qual ens havíem de multiplicar).

El mite jueu del Gènesi – i entenc aquí per mite no pas “fantasia o invenció” sinó “paraula narrada”—va introduir la idea que tots veníem d’una sola parella; i que tota l’espècie humana procedeix, doncs, d’una sola dona. No cal ni dir que això al segle XIX va ser rebutjat com a “mític” i insostenible científicament.

Heus ací, però, que l’any 1987 es va publicar un treball, segons el qual, a través d’un estudi sistemàtic de l’ADN mitocondrial, tres científics nord-americans afirmaven que l’espècie actual dels humans, els anomenats humans moderns, s’havia originat a l’Àfrica fa uns 200.000 anys. I, oh meravella!, aquest origen procedia d’una única dona, l’antecessora mitocondrial de tota la humanitat actual.

Els científics nord-americans volien titular aquesta dona inicial com a “mare de tots nosaltres”. Però els mitjans de comunicació van encunyar un titular diferent i van parlar de seguida d'una Eva negra o una Eva africana. El terme ha fet fortuna i d’aleshores ençà aquest és el títol que cal donar a aquest descobriment. No cal dir que la teoria va ser criticada i posada en dubte. Els descobriments i recerques posteriors, però, no fan altra cosa que confirmar aquest fet. Probablement siguin els !kung (anomenats boiximans pels europeus) els qui estiguin a l’arrel de l’arbre genètic de la humanitat.

D’altra banda l’anàlisi dels gens nuclears masculins continuen confirmant aquesta teoria. Els ¡kung i els pigmeus africans són els qui tenen la diversitat genètica més antiga dels humans. Agradi o no, les anàlisis genètiques estan donant un suport inequívoc a l’origen africà de la humanitat i a la procedència d’una única mare. I a més, negra. El mite inicial coincideix, de fet, substancialment amb la ciència actual.

No es pot negar seriosament avui la teoria de l’evolució per principi. Ara bé, ¿vol dir això que cal negar la part del mite que esmenta Déu? L’evolució sembla que no permet ni afirmar-lo, ni negar-lo.

Si me’n surto en parlaré demà.

16 d’agost de 2008

ECLIPSI


He tornat aquesta nit a encaterinar-me amb la lluna. Hi havia eclipsi. Per un moment la solitud pàl·lida s’ha anat enfosquint de manera que al final només es percebia un arc groguenc com l’ungla d’un dit bell.

Foscor i fredor en el silenci sideral...

Un cop més la contemplació del nostre fidel satèl·lit m’ha explicat alguns moviments de l’ànima. Hi ha silencis que són bons perquè eixamplen la percepció interna i permeten abraçar els estels.

També hi ha, però, silencis eixorcs. Silencis que es queden orfes de mots quan les paraules desitjades s’envolen enllà de la nit i deixen al darrera un estel de desolació.

¿Quin era avui el silenci de la lluna sota l'atenta vigilància de Venus?

Dona'm de parer que era el segon.

15 d’agost de 2008

Lluna


Aquesta nit, 16 d’agost, he tingut l’ocasió de contemplar com la lluna feia el ple i com la seva grogor pàl·lida s'enteranyinava entre les branques dels pins del jardí. He sabut, a més, que avui entrava en el signe d’aquari i que a les persones d’aquest signe zodiacal, tot i gaudir de la plenitud lunar, experimentarien una certa tremolor que, sense ser exactament ansietat, s’hi podia acostar. Jo sóc taure i la plenitud de la lluna encara no m’encalça. Feia molt de temps que no em quedava palplantat davant la lluna plena...

L'he mirada uns moments, sentint-ne profundament la solitud. I com un ressò de la meva ànima m’he trobat mormolant uns versos, crec que de Leopardi, que diuen si els recordo prou bé:

Cosa fa tu in celo, o luna,
o sola, o silenciosa luna.

He continuat mirant la lluna i crec que la increpació del poeta italià era encertada: sola, silenciosa lluna, què hi fas aquí dalt avui? Cantar l’absència?

Poc després m’he trobat mormolant un altre vers, aquest de Pere Quart:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també ho féu la nostra pena.

He deixat de mirar-me-la abans que la nostàlgia no em fes vessar llàgrimes a l’ànima. Perquè la lluna té això: en el seu silenci ens parla d’una solitud trista. I avui, 16 d’agost de 2008, quan entra en el signe d’aquari, l’he sentida d’una manera especialment dura.

Avui el color de la lluna tenia el gust d’un desert fred i llunyà.

14 d’agost de 2008

Vergonya


M’assabento avui per Amnistia Internacional que una institució suprema de justícia a l’Iran ha decidit suspendre a partir d’ara les execucions per lapidació. Sembla mentida, però en ple segle XXI encara hi ha règims político-religiosos que maten persones per lapidació entre les quals les qui han comès el terrible delicte de ser homosexuals o adúlters! ¿Vol dir això que ja no en mataran més, ells que creuen en un Déu clement i misericordiós? No, els continuaran matant però refinaran la manera de fer-ho. Ara només els penjaran de la forca en públic. ¿Ho denuncien els periodistes o els poders públics? Tots mirem cap a un altre cantó.

M’assabento pel damunt del drama d’Osètia i de la guerra entre Rússia i Geòrgia mentre tothom es mira, prioritàriament, els jocs olímpics on hi ha representacions de les dues nacions. Les imatges que ens n’arriben són esgarrifoses i mostren fins a quin punt els homes –perquè això és cosa d’homes i no de persones humanes—som encara primats. I em pregunto, ¿on són les cassoles aquelles que encenien la protesta a Barcelona, l’anomenada “ciutat de la pau”, quan els nord-americans envaïen l’Iraq? No, com que les brutalitats no les cometen els perversos americans no cal protestar. Els russos, encara que avui no siguin comunistes, són bons. Tots mirem cap a un altre cantó.

I el món encaterinat amb l’espectacle de l’esport olímpic que, irònicament, havia de portar la pau. No entenc com el COI podia concedir la seu dels jocs en un país governat per una dictadura sagnant, on les persones religioses són empresonades pel fet de ser-ho i on els periodistes occidentals han hagut de sotmetre’s a la vexació de la censura. ¿Com es deia aquell ciutadà nord-americà assassinat a l’endemà de la inauguració? No en sabem ni el nom! No era més important la seva vida que una medalla? És igual. Tots mirem cap a un altre cantó.

Em pregunto, sovint, si, no ja la felicitat, sinó un simple benestar psíquic es pot assolir si no és a costa d'estar desinformat. ¿Com es pot tenir un esperit positiu i alegre davant d’aquestes atrocitats?

Vergonya, profunda vergonya de ser humà.

13 d’agost de 2008

De la felicitat


Un cop més, badant pels fulls del diari mentre passo les notícies olímpiques que no m’interessen gens, m’he topat amb la teoria pedagògica oficial. Cal canviar –diuen—els termes associats a l’escola com esforç, treball i normes per altres com confiança, felicitat escoltar i passió.

En primer lloc no hi sé veure la incompatibilitat. ¿No pots experimentar passió i esforç alhora? No es pot tenir confiança en normes que regulen la convivència o l’autodomini? No es pot escoltar per treballar?

L’únic terme que crec que està de més és el de felicitat. La felicitat és un estat definitiu de plenitud que ningú no té, ni ha tingut, ni tindrà en el món. Sempre faltarà alguna cosa perquè el recipient de la felicitat estigui ple del tot o ple a vessar (poemes a banda). D’altra banda la felicitat cadascú la busca per on pot i de maneres diferents. Els nens i nenes a l’escola no han de ser desgraciats, certament, però no necessàriament han de tenir la felicitat com a norma, sabent que felicitat en aquest cas equival a fer el que cadascú vol. I això ni genera felicitat –només benestar provisional—i no és educatiu. A la vida hi ha molt males passades i cal tenir els recursos personals formats per poder-la entomar. I així i tot ningú no t'assegura pas res.

Jo crec que una persona que toqui el violí bé i pugui expressar-hi les seves emocions pot acostar-se a aquesta plenitud que anomenem felicitat. Suposo que a tots ens agradaria tocar el violí com Paganini (i qui diu violí diu qualsevol altre instrument o qualsevol altra habilitat com parlar bé l’anglès o el rus, posem per cas).

Si en algun moment creguéssim que els nens i nenes han d’arribar a ser feliços perquè parlen idiomes bé, o toquen bé el violí, caldria que des de ben petits haguessin passat per l’esforç, pel treball i per les normes.

¿Quantes vegades caldrà recordar que les activitats que permeten realitzar-se només ho poden fer quan s’ha efectuat una aprenentatge a base d’esforç, continuïtat i constància? I ¿quantes vegades caldrà recordar als futurs mestres que aquestes activitats no es demanden d’entrada per elles mateixes i que s’han d’imposar?

Sí, he dit imposar!

11 d’agost de 2008

RETORN A GRÈCIA (i III)


Em vas deixar tastar el iogurt grec amb melmelada que et prenies de postre i em vas dir que si tancava els ulls em podria traslladar al port del Pireu i escoltar la melodia del sirtaki... em sembla que la meva resposta et va decebre una mica.

--No hi he estat mai a Grècia.

Vas fer un esguard atònit.

--No has estat mai a Grècia? No pot ser.

Doncs és. I probablement mai no hi aniré. Si més no amb la idea de veure-hi art o d’ensumar-hi el passat.

Al llarg dels anys m’he anat construint una idea de Grècia a partir dels textos, de les restes d’imatges i dels somnis que imatges i textos m'han generat. M’imagino l’Acròpolis amb els temples policromats com un model d’urbanisme edilici excel·lent per la seva mesura humana. Propileus, Niké Àptera, Erectèon, Partenó, frisos de Fídies... tot ho tinc construït en el cap i tinc imaginat com devia ser. I, a més, conec la calidesa humana que hi ha al darrera d’un disseny aparentment tan racional i lineal, la subtilesa de l’harmonia visual, les raons de la proporció àurea de la façana del Partenó, la recerca dels nombres que donen suport a una determinada concepció de la bellesa...

He imaginat les estàtues de Policlet i de Miró senceres... i no només a partir de les còpies posteriors...

I també estic encara admirat d’aquesta mena de genialitat històrica que representen una colla de pagesos i mercaders que, ningú no sap per què ni com, es van posar a parlar d’una altra manera i ens han inventat la democràcia, el teatre, la literatura, la filosofia, la ciència, l’esport, l’odeó... i ens han deixat uns textos que constitueixen una arrel no superada del que som. ¿Per què ells precisament? ¿És que en el decurs de la història no hi ha hagut, en altres temps i llocs, homes i dones que treballaven el camp i comerciaven, modestos i pobres, sense recursos naturals i lluitant per sobreviure com aquells hel·lens de fa uns dos mil anys? Per què ells sí i els altres, precedents i posteriors, no? Atzar, necessitat, inspiració religiosa?

No, no aniré a Grècia a verificar el que m’he construït al llarg de la vida. No vull veure el que queda del santuari de Delfos, ni tan sols Epidaure... no vull pujar a l’Acròpolis i veure-hi pedres per terra, runes i un monument que a penes s’aguanta dret. No vull mirar a l’entorn i en comptes d’una ciutat humana amb muralles fins al Pireu, trobar-me la trepidació monstruosa d’una ciutat caòtica... No vull tenir al cap la imatge del cànon de Policlet i topar-me arreu amb persones d'ètnia més aviat turca (sigui dit amb tots els respectes per als turcs).

Potser m’agradaria veure Cap Súnion i respirar l’ambient marí de les costes mediterrànies gregues... però em sembla que mirant-me Empúries de tant en tant i passant pel Cap de Creus des del mar me’n faig una idea prou aproximada...

7 d’agost de 2008

RETORN A GRÈCIA (II) [A propòsit de l'harmonia visual]


Un dels problemes de la comunicació a dins de les aules --per tant, un dels problemes didàctics seriosos-- consisteix en la imprecisió habitual en la significació dels mots que utilitzem. Això resulta més greu quan els conceptes imprecisos es troben en les característiques bàsiques de qualsevol informació que pretenem estructurar. Un exemple: quan diem, parlant de l'arquitectura grega, que els antics hel·lens buscaven l'harmonia visual; o com quan mirant el Partenó diem que aquest tradueix la dimensió o mesura humana de l'art grec. Què es pretén dir exactament amb el mot "harmonia" aplicat a la percepció visual?

La paraula harmonia procedeix del grec, ἁρμονία, que es podria traduir per 'combinació ben ajustada'. En música “harmonia” vol dir l’estudi de la combinació de sons diversos i simultanis perquè aquests estiguin ben combinats i sonin bé i de la millor manera possible. En arquitectura o escultura, l’harmonia --combinació ajustada d'elements-- seria la proporció convenient i la correspondència entre les parts i les dimensions (alçada en relació a la longitud, profunditat en relació a l’amplada, la distància entre si de les columnes en una façana, etc.).

Els grecs van observar que a la naturalesa i a la vida hi ha oposició de contraris: guerra i pau, amor i odi, unitat i multiplicitat, quietud i moviment... Combinar de manera ajustada els contraris --és a dir: l’harmonia entre contraris-- no s’aconsegueix anul·lant un dels seus elements sinó intentant que visquin en una tensió contínua. L’harmonia, doncs, no és una absència de contraris sinó equilibri entre ells. Heus ací, doncs, que el concepte equilibri definirà també bona part de l'art grec.

La recerca de l’harmonia en l’arquitectura i les arts plàstiques inicialment els grecs la van buscar en la relació numèrica. L’alçada d’una columna, per exemple, en l’estil dòric havia de ser sis vegades el diàmetre del cercle del fust que tocava més a terra. Una koré grega era harmònica perquè era simètrica: iguals els ulls, ben repartides les trenes, iguals les sines, i iguals les cames i els braços. I el somrís era l’expressió de la serenitat, per tant de “l’equilibri d’humors” interns (com els agradava de dir als pitagòrics).

Més endavant els grecs van fer un pas endavant i la recerca de l’harmonia no havia de procedir de la translació numèrica o matemàtica estricta sinó que els elements havien de “semblar harmònics” a la vista. I, per tant, perquè és veiés com havia de ser idealment un edifici calia corregir els defectes de distorsió naturals de la mirada de l'ull. La façana del Partenó, per exemple, cerca l’harmonia violant “les matemàtiques” o, millor dit, utilitzant-les de manera que a la vista es percebés el que havia de ser (amb aquesta finalitat es fa l’èntasi del centre de les columnes, la distinta distància dels intercolumnis, la lleugera inclinació de les columnes últimes, etc.). Per això es parla com a ideal estètic de l’Antiga Grècia la recerca de l’harmonia visual, és a dir, de l'equilibri entre les parts segons es percep amb l'esguard real.

D’on treure, però, les proporcions de l’arquitectura per assolir aquesta harmonia? Doncs de les proporcions de la persona humana teòricament ideal. Vitruvi ens les ha deixat escrites per als tres ordes clàssics en el seu De Architectura (Llibre IV, capítol I) i Policlet va cisellar una escultura que va titular “Canon”, és a dir, “mesura”, on proposava aquest home ideal. Molts escultors volien veure aquesta escultura --malauradament perduda-- per descobrir i conèixer les proporcions teòriques de la bellesa. És la primera i única vegada que una obra d’art és alhora obra d'art i teoria de com s’ha de fer l’art.

Si les proporcions de l’arquitectura neixen de les proporcions del cos humà, ni que sigui ideal, tenim un altre exemple de l’antropocentrisme i de la mesura humana de l’art grec. Oi?

6 d’agost de 2008

RETORN A GRÈCIA


Per motius professionals passos uns dies immers en el món grec de l’antigor. I sempre que retorno a Grècia em fascina tant la potència del seu mite com la pàgina que van obrir amb la paraula racional. Em captiva la seva religiositat, perquè la racionalitat del logos grec no està gens renyit amb la dimensió religiosa de l’ésser humà (d’això, relacionat a l’antiga Grècia se’n parla poc, quan de fet, per exemple, els mateixos jocs olímpics, com el seu nom indica, van néixer de la dimensió religiosa i de la voluntat de pau). També m'embruixa la “invenció” de tants aspectes que han esdevingut claus imprescindibles del món occidental: des de l’intent d’una primera democràcia fins a la creació de la tragèdia, de la formulació del mot racional i filosòfic fins al món viu de la ciència, de la pràctica del joc com a espectacle significatiu fins a la creació dels models artístics.

De tots els textos de Grècia n’hi ha un, relatat per Tucídides, que sempre té la virtut d’emocionar-me. Un text que proposa un ideal que no hauríem de perdre; un ideal insòlit en el context del segle V aC i, desgraciadament, en molts dels segles que encara havien de venir. Un text ple d’humanitat a vessar i que pot fer entendre què vol dir que l'art grec es caracteritza per l'antropocentrisme i per la dimensió humana. ¿Es pot anar més lluny avui del que proposa aquest ideal?

Imaginem l’escena. En plena guerra del Peloponès que enfronta a mort Atenes i Esparta --conflicte que enfornta també dues maneres de concebre la vida i el món-- la comunitat atenesa es reuneix a l’acròpolis per retre un homenatge als morts en les darreres batalles. L’encarregat de predicar el sermó fúnebre és Pèricles. Aquest puja a l'estrada i diu a la multitud:

La nostra forma de govern no ha d'envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d'altres. De nom és una democràcia, perquè l'administració està en mans, no d'uns pocs, sinó de la majoria. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública. (...) Som amants de la bellesa amb simplicitat. (...) Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer servei a l'Estat, no li és destorb la seva obscura condició social. La pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant és no fer res per defugir-la. [...]. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers particulars que dels públics [...]. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil". (Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, II 37, 1; 40, 2)

Crec que dels textos grecs que conec, pocs poden ser més sublims i actuals. No hi apareixen déus ni altres esperances que no siguin l’orgull de ser models perquè s'és lliure, democràtic, participatiu en tots en els afers públics i lluitador per defugir la pobresa. ¿No és això l'ideal d'Europa, el nervi de l'ànima d'Occident?

En aquesta guerra Atenes s’enfrontava a una altra manera de veure i viure caracteritzada per l’autoritarisme i pel govern estricte i ferm d’una oligarquia. Malauradament Pèricles va morir de la pesta, i Atenes va perdre. I aquest text i els ideals que s'havien encès en el cor dels humans, van quedar sepultats durant molts segles en el decurs dels quals es van succeir diverses ortodòxies excloents.

Un episodi més per entendre què vol dir el dolor de viure.

3 d’agost de 2008

Mozart i la tomatera


Deia un físic important, de qui no recordo el nom, que ell podia potser donar respostes provisionals sobre alguns dels misteris que s'amaguen al darrera de la matèria i de l'energia. Sobre el sentit de la vida, però, el físic no hi pot dir res com a tal físic. Probablement, va afegir, trobaran la resposta a aquesta pregunta en la música d de Mozart.

Mentre avui estudiava al piano el segon temps d'una sonata de Mozart he sentit a dins, enllà de la raó, que aquest físic tenia raó. El fragment al qual em refereixo no sé què té que em transporta i alhora em trasbalsa. Sempre.

Potser tens raó. Hi ha sentit perquè en el món hi ha bellesa.

He baixat a l'hort a acomiadar-me de la tomatera perquè ja no la veuré mai més. Li he parlat del físic i del que deia de la música de Mozart.

--Què és música? Qui és Mozart?
--m'ha peguntat--

Potser he estat maleducat. Però no l'he contestada. Li he tocat unes quantes fulles amb una certa tendresa. L'he mirada amb tristor. I li he dit adéu.

2 d’agost de 2008

Desig i dolor de viure (a propòsit de Schopenhauer)


Crec que va ser precisament Schopenhauer –has insistit molt que no el llegeixi, que és pessimista i que no em convé—el primer que va discernir, enllà de la raó, que viure era per damunt de tot un dolor. És cert que si ens narcotitzem o anem de corcoll en qualsevol necessitat immediata o professional, aquest dolor s’amoroseix i fins i tot arriba a desaparèixer. Però si amb serenitat fem una mica d'anàlisi de la nostra consciència de ser, amb prou serenitat, crec que no costa gens adonar-se que viure és fonamentalment un dolor.

Crec que un primer dolor, fàcil de comprendre per a tothom, procedeix del fet que el desig de viure és inassolible. Estem empresonats dins del cos, estem plens de petits desitjos i impulsos concrets que no s’assoleixen per impossibilitat física o espiritual, no acabem d’entendre el què i el com del què ens envolta... en definitiva, la vida no es deixa viure. Valgui com a metàfora: un cop encalçat un cim, en ve un altre de més alt i el que acabem de fer ens té gust de poc. Dir que només té sentit fer camí i no pas arribar enlloc m'ha semblat sempre una manera fàcil de fugir d'estudi.

Una altre font de dolor és la feblesa del pensament per encaixar de manera coherent el que ens envolta. Arreu hi ha fissures per on entra el dubte o se’ns escapa el codi que ens dóna seguretat. Fàcilment podem percebre, si més no durant uns moments, que l’Univers manca de sentit. La vida aleshores es transforma en un panorama ombrívol que mena a la tristesa.

Una tercera font del dolor és, sens dubte, el dolor mateix, el propi –des d’un mal de queixal a una qualsevol tristesa per una mancança dura—i el dels altres. El dolor, la mort i atzar injust són històrics, actuals i sense que s’albiri res a l’horitzó que permeti pensar en un qualsevol capacitat humana per resoldre’ls de debò. “Sempre hi haurà dolor” és un axioma amb el qual ens hem d’enfrontar sense cap mena de dissimulació i sense mirar cap a un altre costat.

Schopenhauer troba en la voluntat de ser i de viure i de reproduir-se –justament el que Grimaldi considera que és el ple sentit de la vida—la font horrible del dolor i del no sentit. Ens proposa tres camins d’alliberament per fugir d’aquesta angoixa de ser: la ciència, l’art i una ètica de negació.

L’home bo que investiga, dedicat a la ciència, si bé obté coneixement –i el coneixement és una contínua font de dolor—d’una banda pot entendre la unitat radical de tot el que existeix i de l’altra no pensa, mentre investiga, en ell mateix. Les dues categories –saber la unitat situada enllà de la garjola del cos—i oblidar-se d’un—alleugereixen el pes de l’existència.

L’art és encara una millor font d’alliberament! Perquè en la contemplació pura –des d’un capvespre mirant la posta del sol ensorrant-se en el mar fins a un recital de piano-- , vivència desinteressada, la voluntat deixa d’exercir-se (la voluntat de ser, de durar, de reproduir-se) i els individus ens sentim, encara que no ho formulem així, potencialment dissolts en allò que unifica l’univers. Per això Schopenhauer considerava que la música era la més sublim de les arts ja que era independent de tota imatge. La música, en paraules de Schopenhauer, ens revela la imatge fictícia de la més pregona satisfacció dels desitjos, ignora completament el món fenomènic i, en certa, manera, podria continuar existint encara que el món no existís. Nieztsche dirà fins i tot que la vida sense la música seria un error!

Finalment corona el seu edifici amb una proposta ètica curiosa que tot i que la troba en els “sants” i en els “místics” no li dóna pas la dimensió de més plenitud –que és la versió ortodoxa de l’ascètica i de la mística—sinó la de forma d’escapar-se de l’infern d’aquest món atiat per la voluntat de viure. Troba que l’única manera de fugir-ne és la pràctica que han descobert els monjos cristians i budistes. Són aquests monjos els qui per l’autonegació del desig –renúncia a la generació, castedat, pobresa, dejuni...- han pogut arribar al coneixement de l’absoluta identitat de totes les coses i així, ensopint la voluntat, s’han alliberat definitivament.

En definitiva Schopenhauer ve a dir que el que l’artista intueix amb la seva pràctica i el savi coneix per la seva recerca de fet és el “sant” qui ho posa en pràctica.

Crec que la meva tomatera trobaria fàcilment les escletxes d’aquest pensament... però, si més no pel que fa al fet que la vida no es deixa viure, a la funció que pot tenir la música o a les virtuts que pot tenir una estona de meditació, ¿no li assisteix una petita part de raó?