15 de novembre de 2008

Pascal


Avui, en uns moments de silenci, per motius que no vénen al cas he rellegit aquest pensament de Blaise Pascal:

Heus ací el que jo veig i que em torba. Miro a tots els cantons i no veig arreu més que obscuritat. La naturalesa no m’ofereix res que no sigui matèria de dubte i d’inquietud. Si no hi veiés res que assenyalés la Divinitat, em determinaria a la negativa; si veiés arreu els senyals d’un Creador, reposaria en pau a la fe. Però, veient massa per negar i massa poc per assegurar-me, sóc en un estat de plànyer; he desitjat cent cops que, si un Déu la sosté, la marqués sense equívoc, i que, si els senyals que ella en dóna són enganyosos, els suprimís del tot; que la naturalesa digués tot o res, per tal que veiés quin partit he de seguir. Mentre que en l’estat en el qual sóc, ignorant el que sóc i el que he de fer, no conec ni la meva condició ni el meu deure. El meu cor se’n va tot sencer a conèixer on és el veritable bé, per seguir-lo; res no em fóra massa car per a l’eternitat ( Pensées, núm. 414).

Crec que expressen molt bé un dels neguits constants de la meva vida. I també crec que expliquen per què mai no he gosat ser professor de filosofia. És, probablement, una genètica falta de coratge. Per això sempre m’he refugiat en el pensament de Zubiri: la filosofia és la seva història.