31 de gener de 2012

Fraga


Ara que sembla que el soroll de fons a propòsit de la desaparició d’aquest polític ja amaina, em sento obligat a dir-ne alguna cosa per imperatiu ètic. No m’agrada parlar de política en aquest blog. No vull, però, que algun dia si el meu nét llegeix els ditirambes encomiàstics que més de mitja Espanya ha retut a aquest personatge es pensi que s’ha mort una mena de Nelson Mandela de la democràcia espanyola o un defensor agosarat dels drets humans. Si, a més, per ventura li arriben veus del que les testes mitrades han dit del personatge a Galícia i a Madrid –“defensor de la vida”, “defensor de la civilització occidental”—no vull que cregui que s’ha mort una mena de sant o de Mahatma Gandhi de la península Ibèrica.

Des de la talaia dels meus gairebé 65 anys –i no sóc precisament un revolucionari-- estic en condicions de recordar, com a ciutadà normal, que el senyor Fraga va ser ministre d’un dictador, va manipular des del poder l’opinió pública, va donar el seu assentiment a penes de mort i en va ser defensor, i va col·laborar a trepitjar els drets humans, en especial els de reunió, pensament, associació, llibertat de consciència, manifestació i expressió sense que li tremolés ni la consciència ni un múscul de la cara. Que va tancar i obrir i censurar diaris, revistes i ràdios al seu arbitri. Que, fidel a l’imaginari d’animadversió espanyol a la diferència lingüística i cultural, va ser un home que públicament va dir coses tan dignes com que Catalunya havia de ser bombardejada periòdicament i que, per si calia, ell encara guardava el mosquetó per envair-nos si se n’esqueia la necessitat. Tot el que he escrit són fets indiscutibles i comprovables dels quals mai no va formular la més petita de les autocrítiques.

Ni va defensar la vida –partidari i consentidor públic de la pena de mort fins i tot en circumstàncies processals sense garanties—ni va defensar la civilització occidental de la seva època que es basava en els drets humans, la democràcia i la llibertat. Arribada la democràcia, Fraga, a més, va ser un símptoma d’allò que Valle Inclán va definir respecte de l’essència d’Espanya: “una deformació grotesca de la civilització occidental”. ¿Algú s’imagina que el ministre d’informació o propaganda –per al cas era el mateix—de l’Alemanya nazi, un tal Goebbels, hagués participat com a ministre d’un govern d’Adenauer al final de la guerra? O la de qualsevol ministre del govern de Vichy en els primers governs de la França alliberada? Doncs en la pell de brau això ha estat possible. I, a més, a l’hora de morir, la seva memòria incompleta ha gaudit de l’encens de mitjans, polítics i de la mateixa Església, cosa aquesta darrera que em fereix més íntimament atesa la meva condició de creient.

No, l’imaginari espanyol encara no és normal, ni occidental. Fa quatre dies que estem intentant arribar-hi. Massa sang en la nostra història, massa poder absolut, massa manca de sensibilitat i d’educació. Nosaltres no som ni França ni Alemanya en aquest sentit. Nosaltres ens assemblem més aviat als hereus de la barbàrie oriental on els responsables polítics dels qui van explotar, arruïnar i malmetre tres generacions i una societat sencera, són els líders diguem-ne liberals del nostre present.

Ho sento. Fraga va ser el nostre Goebbels, sense arribar als extrems de la brutalitat del nazi, i després va intentar esdevenir el nostre Putin. Per a sort nostra, només ho va poder ser de Galícia.

24 de gener de 2012

Nedar


Un dels primers records de la meva infantesa es remunta a l’any 1950 o 1951 (segons em contrasta la mare). Es veu que els pares, el meu germà segon amb un o dos anys i jo, passàvem uns dies a Tossa, a l’agost, convidats per un amic del pare. En tinc diversos flaixos esborradissos a la memòria... Aquests dies, tot llegint el darrer llibre de Hans Küng (Lo que yo creo) m’ha vingut nítidament al cap. Crec que mai no l’havia tingut present.

Sí, va ser a la platja de Tossa. El primer dia que vaig nedar en el mar sense flotadors. Ara m’és un record punyent, vivíssim... sé que em vaig ficar a l’aigua mig convençut que el mar em podia aguantar i que no m’ensorraria... i així va ser. Suposo que devia fer la proesa en un dia de mar plana i sota l’ull vigilant de la mare.

Hi ha preguntes fonamentals de la vida que només es poden resoldre, si més no parcialment, a partir de la metàfora d’aquest verb: nedar. Durant un parell de capítols Küng intenta donar resposta a la qüestió del sentit de la vida i com ell el va resoldre. És evident que es tracta d’una pregunta --¿quin sentit té la vida o la meva vida?-- que no té resposta vàlida per a tothom des de l’òptica racional. Tanmateix, també racionalment parlant, tampoc no pots contestar-te que “no ho saps”, que desconeixes el sentit de la teva vida i que aquesta en té prou vivint-se... Només cal disposar d’unes gotes d’empatia per saber que són moltíssims els humans que no poden acceptar aquesta resposta perquè el sentit de la seva vida, per ella mateixa, immergits en el dolor, no pot ser simplement viure-la.

Després de diverses especulacions entre raó i realitat, Küng acaba amb la metàfora de nedar en el llac del seu lloc natal. I crec que sí, que la vida té un sentit a partir del moment en què t’hi llences amb la convicció que el té, com el primer cop que entres al mar sense flotadors convençut que t’hi aguantaràs.

I potser és nedant la vida i deixant-s’hi anar que el seu sentit es va fent lentament realitat, més en la vivència que no pas en el pensament.

16 de gener de 2012

Polsim (2)


A l'ARA d'ahir Gregorio Luri escriu una frase sàvia i contundent: La vida, a diferència del pensament, no es pot permetre el luxe de ser nihilista.

Exacte! Ningú no pot viure com si la vida no tingués sentit encara que ho pensi.

Lluminós!

12 de gener de 2012

Ingenuïtat


A classe, en especial a les assignatures troncals, sóc exigent i sovintejo les petites proves per estimular la continuïtat de l’aprenentatge dels meus alumnes (sempre en aules de més de 60). Porta prou feina però em sento compensat pels resultats. De vegades, però, dubto si aquest estímul no és massa mecànic. Els meus alumnes –que són bons perquè per accedir a la Facultat on imparteixo docència els cal una nota de tall molt elevada-- ¿no haurien, per ventura, de venir a classe amb interès pel gust d’aprendre? No hauria de saber seduir-los per la meva saviesa i la meva capacitat de comunicació? No haurien de venir a classe sense la necessitat dels estímuls acadèmics de control que els poso?

No em considero ingenu en aquesta qüestió. Crec que si oferís l’aprovat general als meus alumnes pel sol fet d’estar matriculats o bé a canvi d’una niciesa (un treballet o un parell de recensions de llibres) i els digués que només vinguessin a classe si els interessava, dels 70 alumnes probablement només en vindrien un grupet molt reduït. Aquest any he volgut fer una petita prova.

He planificat un dels cursos de manera que les proves i els treballs es tanquessin abans de les vacances de Nadal. El darrer dia abans de les vacances els vaig dir que el darrer tema del programa el faria durant el mes de gener. Però que respecte del seu contingut no faria cap prova ni caldria fer cap treball. Fins i tot els vaig dir que el fet d’assistir a classe no milloraria la nota. I vaig insistir: vingueu només pel gust d’aprendre un tema que he preparat amb especial predilecció.

Passades les vacances he reprès les classes. Dels 70 alumnes vénen a classe només entre 12 i 16. Suposo que serien els que vindrien habitualment, potser uns quants més, durant el curs si no proposés cap mena de prova o de treball seriós. La temptació és forta perquè és molt més còmode i interessant impartir docència a un petit grup interessat que a una massa que, fonamentalment, busca només el títol. Crec que no he de caure en aquesta temptació ja que la societat ha delegat en mi per tal que una parcel•la dels conceptes i procediments de la seva futura professió siguin assolits. Si ho he de certificar, he d'exigir verificacions de l'assoliment dels aprenentatges de manera seriosa. Així, doncs, la realitat és la que és. No puc ser ingenu. En les actuals circumstàncies sense estímul no hi hauria aprenentatge sòlid per a la majoria.

O potser és que he perdut o mai no he tingut prou capacitat per atraure l’atenció i el gust per aprendre exclusivament a través de la meva suposada saviesa o de les meves dots didàctiques.

4 de gener de 2012

Polsim (1)


La ciència ens permet d'una manera meravellosa entendre en part la racionalitat de l'univers. Les seves aplicacions, la tecnologia, ens ha omplert d'estris que fan més còmoda l'existència: telèfons, televisions, cotxes... Ni la ciència ni la tecnologia, però, no ens diuen res sobre el que hem de parlar i amb qui, res a propòsit del que hem de veure, res sobre cap on hem d'anar...

1 de gener de 2012

Josep Costa i Planagumà (i 3) i la llibertat d'esperit


Crec que no cal dir sempre el que es pensa. Ser educats per a viure en societat comporta l’adquisició d’hàbits d’una sana hipocresia. La sinceritat té uns límits. Per una sana convivència no podem anar pel món dient a tort i a dret sense venir a tomb ni atendre les circumstàncies tot allò que ens passa pel cap. En altres casos la raó profunda de no dir el que pensem pot raure en el fet que els actes de la nostra vida no solen ser massa coherents amb allò que diem creure o pensar. Criticar a qui pren decisions o proclamar el que s’ha de fer o no fer comporta per part de qui critica i parla una certa coherència de vida. Si aquesta coherència no existeix, és millor el silenci. O bé reconèixer públicament allò del fes pel que et dic i no pel que veus que faig...

Quan algú que sí que és coherent de manera exemplar entre el que diu i el que fa confessa sense embuts i amb llibertat allò que pensa i, a més, coincideix amb el que penses tu, es produeix una pacífica empatia generadora de benestar. És el cas del franciscà Josep Costa. En el seu llibre (Aventures i desventures d’unes sandàlies) no deixa de registrar el seu pensament lliure quan cal.

Així, per exemple, el dia 4 de maig del 2000 anota el següent:

Avui per a mi el més important és que he llegit les declaracions que ha fet Cassià Maria Just, ex-abat de Montserrat. Ha estat com si s’hagués obert una finestra a l’Església i hi hagués entrat aire fresc. Llàstima que els bisbes no tinguin la valentia de parlar i d’anar creant una nova mentalitat en l’Església. S’ha de reconèixer que aquest Sant Pare és conservador i busca fer bisbes segons la seva mentalitat i així altres grups molt conservadors van adquirint gran poder a l’Església. Molta gent se sent bé i s’esforça a viure el missatge evangèlic, però l’Església institucional la troben molt tancada, autoritària i amb una mentalitat de cinquanta anys enrere, com si no hagués passat res. (pàgs. 255 i 256)

Això no li impedeix de dir en un viatge a Terra Santa:

El lloc es diu “El primat de Pere”. He pensat que és una gran responsabilitat i que sempre s’ha de viure o exercir en clau evangèlica.( ...) així nosaltres hem d’elevar la nostra ment i intentar veure les coses més sobrenaturalment, que es tradueix en caritat, comprensió i pensar que tota l’Església hem d’ajudar el Sant Pare en el seu ministeri, perquè sempre es deixi portar per l’Esperit de Jesús (pàg. 265)

Però tampoc no calla quan discrepa...

L’única nota discordant d’aquest dijous sant l’ha donada Joan Pau II, amb una encíclica sobre l’Eucaristia, dient que no s’ha de compartir el pa amb altres pastors que no siguin catòlics. També ha dit que els divorciats que han refet la seva vida no poden rebre la comunió.

És tot tan diferent de la manera de ser de Jesús, que no m’estranya que a moltes comunitats de base o cristians compromesos els rebotin totes aquestes normes eclesiàstiques i que vagin a l’essència de l’Evangeli: estimar Déu i el pròxim.

La cúpula de l’Església és molt tancada i conservadora, els falta visió de futur i deixar-se portar per l’Esperit Sant. Si avui tornés Jesús a la terra, ells serien els que el condemnarien a mort. Però no per això perdrem la pau, sinó que farem nostre la pregària de Crist a la Creu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. (pàgina 345)

En el pròxim post transcriuré les seves pàgines sobre com s’ha sentit dins de l’Església... Dites per ell, i no pas per mi, crec que tenen un sentit profètic.

Realment hi ha persones en les quals es fa palès que la veritat els fa lliures.

Us desitjo un bon any, ple de veritat i de llibertat!