20 de setembre del 2012

Constitució


En els temps que vivim aquestes setmanes la constitució espanyola del 1978 s'esgrimeix en els debats com una mena de tabú intocable que fins i tot es considera previ a la idea de democràcia. Les constitucions democràtiques i flexibles  s'adapten al llarg del temps a la realitat. Per això es permeten dir A i  No-A segons les circumstàncies socials i històriques. I això no és pas una contradicció. En poso un exemple. 

Els EUA tenen la mateixa constitució política des del seu naixement com a estat independent (la del 1778). El Tribunal Suprem dels EUA --que també exerceix de Tribunal constitucional-- l'any 1877 va considerar constitucionals les lleis segregacionistes de l'estat de Mississipi i, per extensió, les posteriors de tots els estats del Sud. A la dècada dels 50 dels segle passat, en canvi, en virtut de la mateixa constitució, les va considerar inconstitucionals. Això és un exemple de constitució democràtica i flexible, tot el contrari de la nostra que, amb el temps, s'assembla cada dia més, en l'imaginari espanyol, als principis fonamentals del "movimiento", que eren inalterables i eterns. Això darrer ho dic no pas en els termes en què està formulada la constitució del 1978 sinó en la seva adaptació i interpretació per part dels aparells de l'Estat i dels partits polítics espanyols. 

Sóc dels qui vaig votar la constitució del 1978. Veient, però, com s'ha interpretat en els darrers temps ara no l'hauria pas votada. Va ser un pacte de consens perquè tothom s'hi sentís mínimament còmode. Com va dir un cop Herrero de Miñón, un dels seus pares, si una constitució no és consens i es transforma en una arma llancívola deixa de tenir sentit. I és exactament això el que està passant o el que ja ha passat. D'una banda per a l'espanyolisme més ranci és una mena de Torà intocable, especialment quan es tracten temes d'Euskadi i de Catalunya. Però quan convé es canvia en un cap de setmana a base de pactes secrets entre les cúpules dirigents dels dos grans (PSOE i PP que en aquest cas són mimèticament idèntics). Així s'ha fet recentment i també quan va convenir que el servei militar deixés de ser obligatori en temps del senyor Aznar. Només faltava per postres que el tribunal constitucional --ja profundament desprestigiat-- anul·lés a la pràctica l'Estatut darrer. Sigui quina sigui l'enginyeria jurídica que s'articuli, que 10 senyors es puguin passar per l'arc del triomf una llei aprovada per dos parlaments i un referèndum és un acte netament dictatorial que no té res de democràtic. 

No és la crisi econòmica només la que ha encès els ànims d'una part del poble català. És l'acumulació constant d'una ferida emocional de fons i de llarga durada. Avui queda clar que aquells ciutadans i ciutadanes de Catalunya que senten i pensen el país com jo no podem considerar com a nostra aquesta constitució perquè no ens permet ser com som i com volem ser. Això no vol pas dir que no hi hagi molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya que ja estiguin bé essent espanyols i en la situació actual. En democràcia només hi ha una solució davant d'aquest conflicte: un referèndum amb vot lliure, secret i directe. I si són més els qui volen ser a Espanya tothom ho ha d'assumir. De la mateixa manera a la inversa. I aquí s'acaba democràticament el problema. Tampoc la constitució del Canadà contempla la possibilitat de referèndums de secessió dels estats i, per imperatiu democràtic, ha consentit dues vegades referèndums d'autodeterminació al Quebec. I els secessionistes els han perdut tots dos. I tothom ha assumit els resultats. Democràcia és exactament això.

Si fora d'aquí volen entendre de debò el que ha passat a Catalunya, aniria bé que, en comptes d'amenaçar, insultar i fer por, algú a Espanya llegís amb calma Isahia Berlin. 


10 de setembre del 2012

Aigua


Hi he parlat sovint per qüestions de feina. Presideix una ONG sense subvenció, petita, que des de fa uns anys es preocupa i s’ocupa del desenvolupament d’una única aldea africana. M’explica la tasca que hi fan i com, de mica en mica, aconsegueixen elements bàsics de benestar, sobretot escolars i mèdics que es van consolidant any rere any. Quan es desplaça a aquesta aldea sol portar capses de galetes que reparteix entre els nois i noies de l’escola. Queda admirada de com ningú no comença a menjar fins que no està tot repartit i els alumnes han observat que no li falta cap galeta a ningú (o el got de llet amb cacau). Es veu que ho fan sempre. Mostren instintivament una solidaritat admirable. El poc que es té s’ha de repartir equitativament.

Després d’haver-hi parlat no puc deixar de lamentar l’hipercriticisme europeu. Fins i tot aquells que de manera silenciosa es dediquen als altres a través de les ONGs han de ser criticats pel fet que les seves obres no tenen continuïtat. Potser sí que hi ha casos que són així. Heus ací, però, un exemple on la solidaritat humil i menuda funciona amb eficiència i amb continuïtat. Una tasca que ajuda moltes persones a millorar el seu nivell de vida situat precàriament en la pura supervivència.

Tenia raó. No demana res, ni dóna lliçons. Però quan parla d’aquests temes solidaris que porta entre mans no s’està de dir que a l’Occident, si més no, hauríem d’agrair cada dia que per l’aixeta surti aigua potable i que puguem triar si la volem freda o calenta. Per a molts milions de persones això és un luxe que no tenen a l’abast.

És cert: l’Esperit “vessa sobre tota carn...”, sigui quina sigui la creença de cadascú.