7 de desembre de 2008

Creure (II)


Solem explicar les conductes humanes individuals en la relació que s’estableix al llarg de la vida entre la predisposició genètica (“els gens predisposen però no determinen”, solem repetir) i la cultura en la qual un neix i creix. Creure, l’espiritualitat, se situaria com adquisició cultural en la segona part de la relació. Canviant, doncs, la cultura (esborrant la idea d’esperit, d’espiritualitat, de religió i de Déu...) les persones deixarien de ser espirituals. Comencem a saber que això no és pas així: l’espiritualitat, segons les darreres recerques, és una predisposició genètica que, a més, és positiva per al gènere humà.

Seguint una intuïció del biòleg E.O. Wilson de l’any 1978 segons la qual la predisposició a les creences religioses amb tota probabilitat constitueix una part inseparable de la naturalesa humana, el genetista Dean Hamer (The God gene. How faith is hardwired into our genes, 2004) ha investigat les bases genètiques de l’espiritualitat.

Hamer, a diferència de Wilson, distingeix religió d’espiritualitat. Aquesta darrera la mesura a través de tres trets: la capacitat d’oblidar-se de si mateix, la capacitat d’identificació transpersonal i el misticisme (entès com una capacitat intuiïtiva d’apreciar elements de la realitat suprasensible o, dit d’altra manera, del “misteri” que ens envolta). Hamer té en la seva recerca genètica altres paràmetres en el seu protocol en els quals no m’hi entretindré per motius d’espai (heretabilitat de l’espiritualitat, identificació de gens específics, mecanismes neurals i avantatges selectius).

Hamer creu que les variants del gen VMAT2 es poden relacionar amb una forta predisposició cap a actituds mentals relacionables amb els tres criteris amb què hem definit espiritualitat. Així, doncs, l’oblit d’un mateix (la capacitat mental de transcendir temps i espai i “unificar-se” enllà de la pròpia fragmentació de la vida); la identificació transpersonal, és a dir, la capacitat de projectar el propi jo cap els altres (estimar, donar-se sense esperar res a canvi...); i el misticisme, entès com la intuïció del sentit del sagrat, captació de realitats inefables o de cares subtils de l’existència i, sobretot, dels estats d’ànims positius no són pas “construccions culturals”.

L’espiritualitat no és un invent dels humans ni el producte de la seva fantasia. L’espiritualitat, base i fonament de la religiositat, segons que sembla, està inscrita en el programa genètic de l’ésser humà. I, a més, té una funció important en la selecció natural: dotar l’espècie humana d’un sentit innat d’acceptació positiva de la realitat. (Vegeu R.M. Nogués: Déus, creences i neurones, 2007, pp. 137 i ss).

Quan fas silenci interior i medites, doncs, no fas cap estupidesa com a conseqüència de la teva feblesa. T’estàs exercitant per acceptar la realitat i, en conseqüència, per al bé social.